Pensaments polítics de Juliol de l'any 2010
“Finalment en el meu interior vaig decidir dir ‘no’ a aquella època, i d’aquesta manera, alhora havia aconseguit trobar el “sí” a mi mateix”
(Stefan Zweig, a El món d’ahir)
Fa temps que vaig aprendre que, en les coses realment importants i transcendents, des de la intel.ligència pràctica, no és recomanable d’optar per una solució extrema, donat que segurament el preu del respectiu sacrifici resultarà a la fi massa elevat i irrecuperable. Es tracta doncs de fer l’exercici de la balança, on cal escollir el braç més lleuger però sense deixar caure l’altra màniga perquè acabi funcionant tot l’invent.
Jo no sóc independentista, és clar, com tampoc sóc nacionalista català ni nacionalista espanyol. No es tracta de ser més espanyol o més català, pensant que són coses que no es poden complementar o veure’s de forma diversa com tantes persones interpretin el seu “penso, doncs existeixo”. Com a què?, ens podríem preguntar. Doncs depèn. La resposta no seria mai universal (i no m’agrada gaire parlar del que no és universal, o sigui subjectiu), ans tot el contrari és massa singular, i no en podem treure lectures obligatòries per tots els habitants d’un determinat territori. L’únic universal, això sí, és l’esser humà, no tan sols de Salses a Guardamar, sinó del Pol Nord al Pol Sud passant per Lisboa, New York i Vladivostok.
Durant molt de temps ho he estat pensant i analitzant, llegint i escoltant, en profunditat, i encara avui penso que la independència de Catalunya versus l’Estat Espanyol no comportaria més progrés ni desenvolupament als meus conciutadans. Cap dels arguments sobre la hipòtesi separatista m’han semblat prou convincents o en tot cas aquests pesen bastant menys que els de la banda que defensa un projecte que respecti la unió fonamental des del respecte a la diferència que existeix en qualsevol societat humana complexa. I això, senyores i senyors, és el federalisme que ens manca. Però que és possible, si volem.
He llegit recentment qui qüestionava el discurs de la “identitat múltiple” d’Amin Maalouf, i qui ho feia, us ho dic de veritat, no li arriba ni a la sola de la sabata a l’intel.lectual libanès. Doncs jo sóc precisament de la identitat múltiple i li observo les grans avantatges possibles en el marc de la era de la globalització que representa el Segle XXI. Vull reprovar el fet de facilitar altaveus tan poderosos a persones amb tanta poca capacitat racional, que tendeixen a confondre els seus desitjos personals amb la garantia d’estabilitat i projecció.
Només observant aquests dies els carrers de les ciutats més properes podem arribar a acordar que potser estem vivint en dos països dintre d’un mateix, o aquesta pot ser la percepció de moltes de les persones de bona fe que ens envolten passejant senyeres i samarretes futbolístiques gairebé al mateix temps. Per què no es troba bé aquesta ambivalència que sorgeix de forma quasi natural. No es tracta doncs de seguir donant patents de cors o d’anar posant etiquetes. Tots som catalans, o tots som els que ens doni la gana de ser, com molts poden sentir-se també espanyols. I cal aquí recordar un concepte bàsic que, com a mínim, els universitaris haurien d’acceptar i entendre: es pot ser una nació, nacionalitat o poble, i compartir la construcció d’un projecte polític comú, que pot ser l’Estat Espanyol, en aquest cas múltiple i divers. La dita de què “la unió fa la força” sempre ha estat vàlida, però més en el temps que corre i amb el grau de competència internacional que existeix i que s’espera encara.
Hi ha qui ha volgut comparar-ho tot plegat amb els matrimonis: doncs sembla obvi que el que s’ha construït durant tant de temps no ho podem enviar a pastar tant a la lleugera i tirar-ho per la borda a la primera de canvi, més quan la relació ha donat llavors i fruits. El fet de mantenir la paciència, que és la mare de la ciència, resulta tan fonamental com aprovar que el temps futur pot ser millor que el passat, sempre que es vulgui i ens posem mans a l’obra. No s’enfonsarà el món pel que pugui passar més amunt o més avall dels Pirineus o del riu Ebre, ni aconseguiran amargar-nos la nostra existència.
Trobo necessari parlar de sentiments, basats moltes vegades en l’antropologia, cultura i història, en la mateixa mesura que proporcionalment s’ha de parlar de criteris jurídics i politològics. Molt ràpidament, després de conèixer i repassar la ‘meva història’, observo que avui dia, malgrat la maleïda crisi financera del sistema capitalista que ha repercutit arreu, gaudim d’un dels nivells més elevats de llibertat pública, desenvolupament econòmic i benestar social mai abans aconseguits, malgrat que res és perfecte, efectivament, i amb totes les queixes legítimes que hi puguin haver. Qui pot assegurar un paradís com a estat últim de la nostra existència? Ningú. Menys els que separen i posen l’èmfasi en la diferència sota un llit de promeses molt difícils de dur a terme. Segueixo: segurament tenim més coses en comú els pobles que habitem la península ibèrica, que les coses que ens diferencien. Si es podés apostar ho faria convençut de què hi guanyaria, no per creença sinó per dades materials amb què compto. Pel que respecta al constitucionalisme i a la ciència política, per anar al gra, estaria en un espai molt còmode, intermedi i alimentat pels comentaris extrets dels articles publicats a la premsa (no els més destacats, però sí els que més a mi m’han interessat) per part dels catedràtics Miquel Caminal Badia i José Antonio González Casanova. Però no vull entrar a discutir les virtuts o defectes del nou Estatut. Es tracta de la mar de fons que ens envolta i de la voluntat d’existir d’una manera o d’una altra.
Diuen que parlar clar és parlar català: doncs em sembla definitivament que Espanya, l’Estat Espanyol, no em fa fàstic ni angúnia. Més fort puc dir, fins i tot, que Espanya em pot arribar a caure simpàtica i m’agrada. No parlo d’una construcció administrativa estàtica, centralista i única, sinó que parlo de la unió en un mateixa direcció de catalans, bascos, aragonesos, gallecs, madrilenys... Espanya no és un ésser maligne, de veres, sinó que és un Estat com a suma de moltes sensibilitats entre les quals hi caben la catalana. Volent superar les dictadures i els períodes poc respectuosos amb la història particular dels catalans, sé que hi ha federalistes progressistes republicans, que poden estar a favor d’una reforma de la Constitució que suposi un pas endavant en l’estructura política d’aquesta unió d’interessos que intento descriure.
La meva actitud personal resulta intentar, doncs, buscar solucions i no procurar generar més problemes, doctrina que he vist que s’imposava incrèdulament per part d’alguns. Segons el meu criteri, el bo i el just per a la situació complicada que tenim davant de nosaltres és el federalisme, com ja he repetit en tantíssimes ocasions.
Més arguments perquè pugueu arribar a entendre encara una mica més el meu posicionament. En primer lloc, dir-vos que sóc dels que no m’agrada que em diguin que estic sent maltractat, envaït i menystingut. Mai de la vida ho acceptaria. Per què hi ha qui es sent tan perjudicat? Què feble! Quin interès es pot arribar a tenir per donar a entendre que tot és dolent i que tot va malament, que dins d’Espanya no hi ha solució? Jo tinc la meva resposta: l’aspiració nacionalista i independentista sempre busca trencar amb el tot més gran per fer-se el timó d’alguna de les porcions petites; i això es pura ideologia política, aspirar a construir una nova frontera, el que gairebé mai es diu és què hi ha darrera i com es farà.
En segon lloc, posats a escollir, i si diem conèixer la complexa societat catalana, m’identifico més amb personatges com en Joan Manel Serrat, Pau Gasol, Dani Pedrosa, Xavi Hernández o Maruja Torres, que no pas amb d’altres com en Lluís Llach, Oleguer Preses, Patricia Gabancho, Joel Joan o Mònica Terribas. No és qüestió de “collons”, ni molt menys. I m’hagués agradat estalviar-me aquest comentari sinó fos per la provocació realitzada per uns quants, alguns dels quals mitjans de comunicació públics (l’altra cara de la “caverna mediática española”; igual de dolents i poc professionals) que tendeixen a dividir no només els països sinó també les persones, segons els hi són més o menys afins. Sempre comento que abans de ser de dretes o d’esquerres, més o menys nacionalista, es pot ser més o menys imbècil, i tenir més o menys mala baba.
En tercer lloc, com a mig germànic que sóc, amb tot el bo i el dolent que això pugui comportar, vull fer referència a la responsabilitat individual que puc sentir a l’hora d’observar com l’orgull i l’egoisme patri en molts d’aquests moments enlluernen dòcils famílies catalanes. No considero bonic ni ètic aprofitar-se de la seva baixa forma i recent por adquirida respecte els temps que puguin arribar. Alguna cosa falla, i segurament greu, quan un poble no pot retre homenatge a cap escriptor, artista o erudit d’un altre país que considera enemic. No puc suportar el sentiment de pertinença a un ramat de bens que pot arribar a anul.lar la llibertat individual a dir el que es pensa sota el paraigües del no-respecte i la intolerància. Despreciar el que es considera aliè resulta amodern i prehistòric en l’època daurada del mestissatge i la fusió.
He decidit seguir parlant del tema tan suggestiu de la relació entre Catalunya i Espanya amb certes condicions que ara passo a fer públiques: a) exigeixo més seny i menys rauxa en aquest debat; b) recomanaria menys discursos historicistes (la història és per aprendre el passat però no vull que em dictin la història del present) i estaria a favor de més voluntat sociològica en el sentit de buscar alguna sortida que satisfaci al major nombre de catalans; c) no penso parlar des del romanticisme del símbols i sí vull preocupar-me del futur dels meus fills en pau i sòlida convivència; d) no començaré a rebatre la independència si no se’m diu quin model polític, econòmic, social i, en definitiva, ideològic, hi ha darrera del seu impuls (en cap cas vull una Catalunya carlista, feixista, comunista o tradicionalista... amb els mateixos errors que serveixen per criticar models veïns); e) finalment, desestimo discutir amb persones que juguen a ser polítics des de l’atalaia teatral que els ajuda a difondre els instints més baixos i el nerviosisme col.lectiu sempre tan poc grat. En definitiva, demano fer política des de la serenor, i no en base a crits. Precisament sóc incapaç de deixar el meu país en mans de Laporta, Carretero, Puigcercós o Colom, ni Uriel Beltran ni López Tena. Hi ha altra gent per qui pot estar guardat el goig de governar el nostre territori des del sentit comú, cosa que es pot demostrar més amb els fets que amb les paraules endutes pel vent. També hi ha altres joves i altres professionals que mereixen ser tinguts més en compte.
Tornant a esmentar a Stefan Zweig, jo sóc dels que vol formar part, no pas de cap nació en particular, sinó de l’esperit de la conciliació en particular, tot rebutjant qualsevol exaltació agressiva i excloent, ja sigui des del centre o des de la perifèria. Humanista, sí humanista. Català i encara espanyol. Quan jo vaig ser nat, Franco moria. Molts membres de la meva generació volem deixar d’arrastrar el llegat dels desitjos incomplerts d’una altra dinastia que ens precedeix i que ja va fer prou en global en aprovar un nou marc de relacions democràtic i inclusiu. Nosaltres el podem refer en positiu, sense cap mena de dubte, mirant al futur, per millorar-lo, però deixant a banda les rancúnies inútils que ens porten a la desesperança.
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
viernes, 30 de julio de 2010
jueves, 29 de julio de 2010
EL MUNDO DE AYER, MEMORIAS DE UN EUROPEO
Stefan Zweig sobre Theodor Herzl
“Yo mismo he sido contemporáneo de las dos guerras más grandes de la humanidad, y cada una de ellas la viví en un bando diferente: una en el alemán y otra, en el antialemán. Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos. He sido homenajeado y marginado, libre y privado de libertad, rico y pobre. Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis, la revolución y el hambre, la inflación y el terror, las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis propios ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsocialismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia y, sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea.”
(...)
“¿Que le ha ocurrido, decían, a ese escritor por lo general tan juicioso, agudo y culto? ¿Qué tonterías dice y escribe? ¿Para qué debemos ir a Palestina? Nuestra lengua es el alemán y no el hebreo, nuestra patria es la bella Austria. ¿Por ventura no vivimos bien bajo el reinado del buen emperador Francisco José? ¿No nos ganamos la vida decentemente y disfrutamos de una posición segura? ¿No somos súbditos con los mismos derechos, ciudadanos leales y establecidos desde hace mucho tiempo en esta querida Viena? ¿Y no vivimos en una época de progreso que en cuestión de pocos decenios habrá eliminado todos los prejuicios religiosos? ¿Por qué él, que habla como judío y dice que quiere ayudar a los judíos, da argumentos a nuestros peores enemigos e intenta separarnos, cuando cada día nos acercamos más al mundo alemán?.”
(...)
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
“Yo mismo he sido contemporáneo de las dos guerras más grandes de la humanidad, y cada una de ellas la viví en un bando diferente: una en el alemán y otra, en el antialemán. Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos. He sido homenajeado y marginado, libre y privado de libertad, rico y pobre. Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis, la revolución y el hambre, la inflación y el terror, las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis propios ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsocialismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia y, sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea.”
(...)
“¿Que le ha ocurrido, decían, a ese escritor por lo general tan juicioso, agudo y culto? ¿Qué tonterías dice y escribe? ¿Para qué debemos ir a Palestina? Nuestra lengua es el alemán y no el hebreo, nuestra patria es la bella Austria. ¿Por ventura no vivimos bien bajo el reinado del buen emperador Francisco José? ¿No nos ganamos la vida decentemente y disfrutamos de una posición segura? ¿No somos súbditos con los mismos derechos, ciudadanos leales y establecidos desde hace mucho tiempo en esta querida Viena? ¿Y no vivimos en una época de progreso que en cuestión de pocos decenios habrá eliminado todos los prejuicios religiosos? ¿Por qué él, que habla como judío y dice que quiere ayudar a los judíos, da argumentos a nuestros peores enemigos e intenta separarnos, cuando cada día nos acercamos más al mundo alemán?.”
(...)
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
sábado, 17 de julio de 2010
ELS FILLS
En Safir Klein Atri ha nascut el dia 15 de juliol, a les 19:55 h.
Safir, vol dir missatger i ambaixador en 'farsi', la llengua dels perses (actualment Iran); més tard va ser la paraula utilitzada per batejar una pedra preciosa, el zafiro. A partir d'ahir al vespre també resulta el nom del tercer fill de la Nabila i meu, germà d'en Nizar i de la Ginane. Segurament el seu nom és un petit homenatge al meu amic Kaveh Khandami. En Safir serà un missatger de la pau i de la convivència al món del Segle XXI, al igual que els Kewens mapuches dels quals em parla en Hernán.
Els meus éssers estimats són com pedres precioses: la meva dona, la Nabila, a part de venir de la noblesa, és un Brillant; en Nizar, que duu el seu nom en homenatge al gran poeta i diplomàtic siri-libanès, Nizar Qabbani, és un Rubí; la Ginane, literalment "la primera dona", "el paradís", és també l'Esmeralda de la casa; i, per últim, ha arribat en Safir, que ve a ser un Zafiro.
Safir, vol dir missatger i ambaixador en 'farsi', la llengua dels perses (actualment Iran); més tard va ser la paraula utilitzada per batejar una pedra preciosa, el zafiro. A partir d'ahir al vespre també resulta el nom del tercer fill de la Nabila i meu, germà d'en Nizar i de la Ginane. Segurament el seu nom és un petit homenatge al meu amic Kaveh Khandami. En Safir serà un missatger de la pau i de la convivència al món del Segle XXI, al igual que els Kewens mapuches dels quals em parla en Hernán.
Els meus éssers estimats són com pedres precioses: la meva dona, la Nabila, a part de venir de la noblesa, és un Brillant; en Nizar, que duu el seu nom en homenatge al gran poeta i diplomàtic siri-libanès, Nizar Qabbani, és un Rubí; la Ginane, literalment "la primera dona", "el paradís", és també l'Esmeralda de la casa; i, per últim, ha arribat en Safir, que ve a ser un Zafiro.
viernes, 16 de julio de 2010
RECORDANT L'HOLOCAUST NAZI
Cambrils inaugura una exposició sobre la trajectòria dels republicans espanyols als camps de concertació nazis
S’ha inaugurat l’exposició Amical de Mathausen, un recorregut per la trajectòria dels republicans espanyols als camps nazis, que s’inicia amb els anys de la guerra civil i s’acaba amb l’alliberament del camp Mathausen. L’acte ha anat a càrrec del Regidor de Solidaritat i Cooperació, Oliver Klein, que ha estat acompanyat de representants de l’Associació Amical de Mathausen i d’altres representants del consistori cambrilenc. A més, durant la inauguració, s’ha pogut comptar amb testimonis reals que havien sofert el tenir els seus pares al camp de concentració i que, fins i tot, havien arribat a trepitjar aquell indret de violació dels dreta humans.
La major part de les fotografies de l'exposició formen part del conjunt de negatius robats pels republicans al mateix camp de Mathausen i que ara són propietat de l'Amical de Mathausen i cedits en dipòsit al Museu d'Història de Catalunya. Per la procedència de les fotografies, es tracta d'un fons documental de primer ordre a partir de les imatges preses pels mateixos SS o pel deportat Francesc Boix, després de l'alliberament, que ensenya la construcció del camp de Mathausen, el treball i la mort dels internats, tot contextualitzat amb informacions històriques i relats dels propis deportats. Es tracta d’imatges molt reals i crues que il·lustren una de les èpoques més fosques de la història d’Europa i dels catalans i espanyols que van perdre la guerra.
L'exposició és organitzada per l’Associació Amical de Mauthausen, amb la col·laboració del Departament de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Cambrils. Es podrà veure’s fins al 29 de juliol al hall de l’Ajuntament de Cambrils i és d’entrada gratuïta.
S’ha inaugurat l’exposició Amical de Mathausen, un recorregut per la trajectòria dels republicans espanyols als camps nazis, que s’inicia amb els anys de la guerra civil i s’acaba amb l’alliberament del camp Mathausen. L’acte ha anat a càrrec del Regidor de Solidaritat i Cooperació, Oliver Klein, que ha estat acompanyat de representants de l’Associació Amical de Mathausen i d’altres representants del consistori cambrilenc. A més, durant la inauguració, s’ha pogut comptar amb testimonis reals que havien sofert el tenir els seus pares al camp de concentració i que, fins i tot, havien arribat a trepitjar aquell indret de violació dels dreta humans.
La major part de les fotografies de l'exposició formen part del conjunt de negatius robats pels republicans al mateix camp de Mathausen i que ara són propietat de l'Amical de Mathausen i cedits en dipòsit al Museu d'Història de Catalunya. Per la procedència de les fotografies, es tracta d'un fons documental de primer ordre a partir de les imatges preses pels mateixos SS o pel deportat Francesc Boix, després de l'alliberament, que ensenya la construcció del camp de Mathausen, el treball i la mort dels internats, tot contextualitzat amb informacions històriques i relats dels propis deportats. Es tracta d’imatges molt reals i crues que il·lustren una de les èpoques més fosques de la història d’Europa i dels catalans i espanyols que van perdre la guerra.
L'exposició és organitzada per l’Associació Amical de Mauthausen, amb la col·laboració del Departament de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Cambrils. Es podrà veure’s fins al 29 de juliol al hall de l’Ajuntament de Cambrils i és d’entrada gratuïta.
miércoles, 14 de julio de 2010
SOCIALISMO REAL
El Espejo Ideológico
Una sociedad responsable, comprometida, apacible, antibeligerante y democrática, debe funcionar y regirse sin jefe, sin supeditación.
Cualquier ser dominante que determine un particular rumbo social, destruirá el orden.
Para el funcionamiento de un grupo o sector que aspira y trabaja con los mismos objetivos, bastan tres reglas básicas:
1. Aunarse con el grupo, arroparse con todos.
2. Evitar enfrentamientos aislados, compartir las particularidades con todos.
3. Dirigirse a la dirección que el grupo ha destinado.
No hace falta un liderazgo único cuando se respetan estas reglas.
Ningún individuo necesita tener una visión completa de la situación, por ejemplo: reaccionar bien, aportar o sincerarse ante un problema o contingencia. Las dificultades se ajustan cuando el grupo está unido y sabe la dirección que ha de tomar.
Un grupo ideológicamente posado, con una filosofía de aceptación, funciona si todos los miembros siguen sus propios intereses.
Los grupos bien cohesionados, sin luchas tribales por conseguir prestigio, poder o dinero, poseen una enorme ventaja frente a sistemas con dirección central. Si en estos falla algún individuo, toda la organización suele dejar de funcionar. En el caso del grupo cohesionado, sin líder, sin anatemas políticos, sin dogmas preestablecidos y un grado de dirección establecido, el grupo puede cerrar posibles vacíos y seguir funcionando ya que todos se responsabilizan de su rango.
Todos son responsables de la organización, cada uno en su mandato inmediato o cotidiano. Todos conocen en su sector de forma genérica, lo que hace el otro.
La formación debe ser continua y serán todos los miembros, los que formen y asesoren a los recién llegados.
El interés por participar en el aprendizaje se supone y si no fuera así, los individuos no serían aceptados. La red embrionaria los coloca y ordena que se unan a la mayoría, de esta gestión resulta la acción coordinada.
Los sistemas de control están dirigidos hacia una única solución.
El individuo suele actuar como gen egoísta, pero el grupo puede mover cosas que una sola persona, jamás puede lograr.
Sin gen egoísta y sin líder, se crea una tercera dimensión.
El primer problema que aparece es la comunicación y la interrelación del grupo con su formación. Se ha de abrir una puerta hacia un espacio donde el grupo tenga un tiempo para el reforzamiento.
Cuando el aprendizaje evoluciona, el ente autónomo tendrá una facilidad sutil para conseguir que la comunicación y la cooperación, sean aptitudes cotidianas.
Como individuos somos débiles, cada cual lucha por una estrategia que generalmente no tiene nada que ver con el bien común.
El principio de trabajar en equipo bajo los mismos auspicios, debe tener tanto éxito que no solo puede ser placentero sino que da un sentido a la vida que a todos, en nuestra introspección particular, nos gustaría tener.
Los rígidos, los dogmáticos y los inflexibles, no tienen cabida en la sociedad del socialismo real.
FERNANDO BERMEJO, febrero 2.010
Una sociedad responsable, comprometida, apacible, antibeligerante y democrática, debe funcionar y regirse sin jefe, sin supeditación.
Cualquier ser dominante que determine un particular rumbo social, destruirá el orden.
Para el funcionamiento de un grupo o sector que aspira y trabaja con los mismos objetivos, bastan tres reglas básicas:
1. Aunarse con el grupo, arroparse con todos.
2. Evitar enfrentamientos aislados, compartir las particularidades con todos.
3. Dirigirse a la dirección que el grupo ha destinado.
No hace falta un liderazgo único cuando se respetan estas reglas.
Ningún individuo necesita tener una visión completa de la situación, por ejemplo: reaccionar bien, aportar o sincerarse ante un problema o contingencia. Las dificultades se ajustan cuando el grupo está unido y sabe la dirección que ha de tomar.
Un grupo ideológicamente posado, con una filosofía de aceptación, funciona si todos los miembros siguen sus propios intereses.
Los grupos bien cohesionados, sin luchas tribales por conseguir prestigio, poder o dinero, poseen una enorme ventaja frente a sistemas con dirección central. Si en estos falla algún individuo, toda la organización suele dejar de funcionar. En el caso del grupo cohesionado, sin líder, sin anatemas políticos, sin dogmas preestablecidos y un grado de dirección establecido, el grupo puede cerrar posibles vacíos y seguir funcionando ya que todos se responsabilizan de su rango.
Todos son responsables de la organización, cada uno en su mandato inmediato o cotidiano. Todos conocen en su sector de forma genérica, lo que hace el otro.
La formación debe ser continua y serán todos los miembros, los que formen y asesoren a los recién llegados.
El interés por participar en el aprendizaje se supone y si no fuera así, los individuos no serían aceptados. La red embrionaria los coloca y ordena que se unan a la mayoría, de esta gestión resulta la acción coordinada.
Los sistemas de control están dirigidos hacia una única solución.
El individuo suele actuar como gen egoísta, pero el grupo puede mover cosas que una sola persona, jamás puede lograr.
Sin gen egoísta y sin líder, se crea una tercera dimensión.
El primer problema que aparece es la comunicación y la interrelación del grupo con su formación. Se ha de abrir una puerta hacia un espacio donde el grupo tenga un tiempo para el reforzamiento.
Cuando el aprendizaje evoluciona, el ente autónomo tendrá una facilidad sutil para conseguir que la comunicación y la cooperación, sean aptitudes cotidianas.
Como individuos somos débiles, cada cual lucha por una estrategia que generalmente no tiene nada que ver con el bien común.
El principio de trabajar en equipo bajo los mismos auspicios, debe tener tanto éxito que no solo puede ser placentero sino que da un sentido a la vida que a todos, en nuestra introspección particular, nos gustaría tener.
Los rígidos, los dogmáticos y los inflexibles, no tienen cabida en la sociedad del socialismo real.
FERNANDO BERMEJO, febrero 2.010
martes, 13 de julio de 2010
EL MEU FILL ES DIU NIZAR EN HOMENATGE A...
Nizar Qabbani, gran poeta i diplomàtic siri-libanès
Nizār Qabbānī (en árabe, نزار قباني): diplomático sirio y uno de los más célebres poetas árabes contemporáneos (Damasco, 21 de marzo de 1923 - Londres, 30 de abril de 1998). Es conocido principalmente por una poesía de carácter amoroso y sexual y por el empleo de una "tercera lengua" que, basada en el más impecable árabe literario, pretende capturar la viveza y la elasticidad del habla coloquial siria.
Nizar Qabbani nació en marzo de 1923 en una de las grandes casas del viejo Damasco, hijo de un pastelero. Estudió, tras la primaria, en la Facultad Científica Nacional, escuela biblingüe franco-árabe en la que solían matricularse los hijos de la pequeña burguesía damascena. Allí fue alumno del poeta Jalil Mardam.
Compone su primer poema en 1939, en el transcurso de un viaje escolar por Italia. Cinco años después publica su primer libro: Me dijo la morena ( قالت لي السمراء, qālat lī s-samrā').
Estudia Derecho en Damasco y al acabar la carrera, en 1945, ingresa en el cuerpo diplomático y es destinado a El Cairo, donde publica el poemario Juventud de seno (طفولة نهد , Tufūlat nahd). La profesión diplomática le lleva sucesivamente a Ankara (1948-1950), Londres (1952-1955), Pekín (1958-1960) y Madrid (1962-1965).
De los años 60 sus obras más destacadas son los poemarios Amada mía (حبيبتي , Habībatī, 1961) y Dibujo con palabras (الرسم بالكلمات , Ar-rasm bi l-kalimāt, 1966).
En 1966 se establece en El Líbano, donde funda su propia editorial.
El año siguiente, 1967, marca un antes y un después en su carrera. La derrota árabe en la Guerra de los Seis Días destroza dos décadas de aspiraciones y sueños y sume al mundo árabe en una gran crisis. Qabbani, hasta entonces poeta netamente amoroso, empieza a hacer una literatura más política que se inaugura con su célebre poema Apuntes en el cuaderno de la derrota (هواميش على دفتر النكسة , Hawāmīš 'alà daftar an-naksa). Dicho poema, publicado en la prestigiosa revista beirutí Al-Adab en agosto de aquel mismo año realizaba una feroz crítica (autocrítica más bien, puesto que se refería a los árabes y Qabbani lo era) de las causas que habían llevado a la derrota: la retórica hueca, el aventurerismo, la desunión... Las críticas de Qabbani cayeron sobre las heridas abiertas por la guerra y se generó un gran movimiento en su contra en varios países árabes que incluyó manifestaciones, encendidos artículos, secuestro legal de la revista en varios lugares e incluso quema pública de la misma. El poema, además, sentó mal a quienes pensaban que tocar temas políticos no era más que un acto de oportunismo en un poeta conocido hasta entonces por sus a veces indecentes cantos al amor.
A principios de los setenta aparecen dos obras autobiográficas: De amor, sexo y revolución (الحب والجنس والثورة , Al-hubb wa-l-yins wa-t-tawra, 1971) y Mi historia con la poesía (قصتي مع الشعر , Qissati ma'a š-ši'r, 1973). Tras el estallido de la guerra civil libanesa, deja Beirut y vive sucesivamente en varias capitales árabes y europeas. De esa época es un homenaje en prosa poética a la ciudad mártir, devastada por la guerra: Diario de una ciudad que se llamaba Beirut (يوميات مدينة كان إسمها بيروت , Yawmiyyāt madīna kān ismu-hā Bayrūt).
En 1981 publica ¿Qué es la poesía? (ما هو الشعر , Mā huwa š-ši'r?), obra a caballo entre la crítica literaria, la lírica y la autobiografía.
En 1993 aparece Poemas árabes de amor (قصائد حب عربية , Qasā'id hubb 'arabiyya).
Nizār Qabbānī (en árabe, نزار قباني): diplomático sirio y uno de los más célebres poetas árabes contemporáneos (Damasco, 21 de marzo de 1923 - Londres, 30 de abril de 1998). Es conocido principalmente por una poesía de carácter amoroso y sexual y por el empleo de una "tercera lengua" que, basada en el más impecable árabe literario, pretende capturar la viveza y la elasticidad del habla coloquial siria.
Nizar Qabbani nació en marzo de 1923 en una de las grandes casas del viejo Damasco, hijo de un pastelero. Estudió, tras la primaria, en la Facultad Científica Nacional, escuela biblingüe franco-árabe en la que solían matricularse los hijos de la pequeña burguesía damascena. Allí fue alumno del poeta Jalil Mardam.
Compone su primer poema en 1939, en el transcurso de un viaje escolar por Italia. Cinco años después publica su primer libro: Me dijo la morena ( قالت لي السمراء, qālat lī s-samrā').
Estudia Derecho en Damasco y al acabar la carrera, en 1945, ingresa en el cuerpo diplomático y es destinado a El Cairo, donde publica el poemario Juventud de seno (طفولة نهد , Tufūlat nahd). La profesión diplomática le lleva sucesivamente a Ankara (1948-1950), Londres (1952-1955), Pekín (1958-1960) y Madrid (1962-1965).
De los años 60 sus obras más destacadas son los poemarios Amada mía (حبيبتي , Habībatī, 1961) y Dibujo con palabras (الرسم بالكلمات , Ar-rasm bi l-kalimāt, 1966).
En 1966 se establece en El Líbano, donde funda su propia editorial.
El año siguiente, 1967, marca un antes y un después en su carrera. La derrota árabe en la Guerra de los Seis Días destroza dos décadas de aspiraciones y sueños y sume al mundo árabe en una gran crisis. Qabbani, hasta entonces poeta netamente amoroso, empieza a hacer una literatura más política que se inaugura con su célebre poema Apuntes en el cuaderno de la derrota (هواميش على دفتر النكسة , Hawāmīš 'alà daftar an-naksa). Dicho poema, publicado en la prestigiosa revista beirutí Al-Adab en agosto de aquel mismo año realizaba una feroz crítica (autocrítica más bien, puesto que se refería a los árabes y Qabbani lo era) de las causas que habían llevado a la derrota: la retórica hueca, el aventurerismo, la desunión... Las críticas de Qabbani cayeron sobre las heridas abiertas por la guerra y se generó un gran movimiento en su contra en varios países árabes que incluyó manifestaciones, encendidos artículos, secuestro legal de la revista en varios lugares e incluso quema pública de la misma. El poema, además, sentó mal a quienes pensaban que tocar temas políticos no era más que un acto de oportunismo en un poeta conocido hasta entonces por sus a veces indecentes cantos al amor.
A principios de los setenta aparecen dos obras autobiográficas: De amor, sexo y revolución (الحب والجنس والثورة , Al-hubb wa-l-yins wa-t-tawra, 1971) y Mi historia con la poesía (قصتي مع الشعر , Qissati ma'a š-ši'r, 1973). Tras el estallido de la guerra civil libanesa, deja Beirut y vive sucesivamente en varias capitales árabes y europeas. De esa época es un homenaje en prosa poética a la ciudad mártir, devastada por la guerra: Diario de una ciudad que se llamaba Beirut (يوميات مدينة كان إسمها بيروت , Yawmiyyāt madīna kān ismu-hā Bayrūt).
En 1981 publica ¿Qué es la poesía? (ما هو الشعر , Mā huwa š-ši'r?), obra a caballo entre la crítica literaria, la lírica y la autobiografía.
En 1993 aparece Poemas árabes de amor (قصائد حب عربية , Qasā'id hubb 'arabiyya).
lunes, 12 de julio de 2010
CONSELL D'INFANTS DE CAMBRILS
Extracte de l'Acta de la Sessió Extraordinària del Ple de l'Ajuntament del dia 11 de Juny de 2010
Presentació de les Propostes del Consell d'Infants de Cambrils sobre els "Objectius del Mil.leni"
El Sr. Oliver Klein felicita, en nom del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a tots els participants. Diu que: "N'hem après molt de tots vosaltres. Us animo a què no quedi tot amb paraules sinó que vosaltres mateixos sigueu actius i col.laboreu amb tot el que heu desenvolupat, en tots els àmbit possibles, ja sigui a l'escola, en col.laboració amb les ONGD locals, amb els tècnics municipals, etc. El vostre treball sens dubte us farà dignes. Avui hem vist que es pot dignificar el món de la política, en definitiva, i això és possible gràcies a treballs com el vostre, i amb projectes com els vostres ho podem fer realitat. En aquest sentit de tot plegat en quedarà constància en una Acta d'aquest Ple Municipal Extraordinari que hem celebrat conjuntament. Dintre d'un any passarem llista per veure tot allò que sota la vostra recomanació hem fet. Hi ha coses que des de l'Ajuntament ja fa temps que estem realitzant, però en d'altres el camí per recórrer és llarg i us demanem en aquesta direcció la vostra ajuda".
(Juny 2010)
Presentació de les Propostes del Consell d'Infants de Cambrils sobre els "Objectius del Mil.leni"
El Sr. Oliver Klein felicita, en nom del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), a tots els participants. Diu que: "N'hem après molt de tots vosaltres. Us animo a què no quedi tot amb paraules sinó que vosaltres mateixos sigueu actius i col.laboreu amb tot el que heu desenvolupat, en tots els àmbit possibles, ja sigui a l'escola, en col.laboració amb les ONGD locals, amb els tècnics municipals, etc. El vostre treball sens dubte us farà dignes. Avui hem vist que es pot dignificar el món de la política, en definitiva, i això és possible gràcies a treballs com el vostre, i amb projectes com els vostres ho podem fer realitat. En aquest sentit de tot plegat en quedarà constància en una Acta d'aquest Ple Municipal Extraordinari que hem celebrat conjuntament. Dintre d'un any passarem llista per veure tot allò que sota la vostra recomanació hem fet. Hi ha coses que des de l'Ajuntament ja fa temps que estem realitzant, però en d'altres el camí per recórrer és llarg i us demanem en aquesta direcció la vostra ajuda".
(Juny 2010)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)