Siempre he defendido la tesis que dice que la actualidad de Chiapas, desde hace ya más de dos décadas, debe entenderse en el contexto de revoluciones y guerras civiles en Centroamérica. El Subcomandante Marcos mismo y algunos de sus apoyos aprendieron y leyeron sobre Cuba, estuvieron en alguna ocasión en Guatemala, El Salvador o Nicaragua, a la vez que fracasaron en sus intentos de cambiar el orden económico y social de la región en los años sesenta, setenta y ochenta, respectivamente. Johann Galtung, maestro del análisis y resolución de conflictos bélicos contemporáneos, comentaba hace tiempo la posibilidad de crear una Confederación de los Indios Mayas de América Central como superación de la frustración y marginación indígena. Eso sería con el permiso de los Estados implicados, de México a El Salvador o Nicaragua, dotando de cierta autonomía política común a los representantes de ciertas reivindicaciones que son propiedad de gran parte de la población durmiente de dicha latitud.
El ejemplo de Guatemala dónde ha gobernado desde su independencia una oligarquía blanca frente al pueblo olvidado y desasistido no deja de ser más que deplorable. Lo mismo ocurrió desde siempre en Bolivia, y hoy día el Presidente Morales, líder de los que hace años no votaban ni contaban en las contiendas electorales, está decidido a refundar el país al estilo de lo que hicieron en su momento Fidel Castro y Hugo Chávez. La estrategia, por su parte, resulta clara: por un lado hay que volver a hacerse con el control de la producción derivada de la riqueza natural que se llegó a regalar al capitalismo extranjero; por el otro costado se pretende construir las bases de un sistema político alternativo, partiendo desde cero, eliminando los antiguos privilegios y rebautizando sus instituciones democráticas de gobierno. Los dos puntales de la nueva doctrina izquierdista latinoamericana se ven atacados, evidentemente, y ellos mismos se ven comprometidos en la praxis, por la delgada línea roja que separan sus intenciones con la manera de implementarlas bajo un estilo de lideraje tildado de dictatorial y populista, del cual también siempre debemos prevenirnos.
Pero volvamos irremediablemente a Chiapas, que es la última revolución de todo un continente americano arrojado al cambio obligado. Si Cuba aún “aguanta” (en el sentido pleno de la palabra), y Nicaragua dejó perder los logros derivados de la primera presencia sandinista, hoy día extinguindos en la nada, Chiapas y México pueden convertirse en el laboratorio centroamericano de otras cosas que ya se dan en el hemisferio sur. Marcos sintoniza, sin duda, con Chávez y Morales, mientras que López Obrador se entiende con Lula da Silva. Cada par se ha discutido y se ha enfrentado a cada par, aunque todos ellos coincidan en sus ansias de terminar con la perversión del sistema y priorizar la voz de los más indefensos. Sólo cambiarían el método y las maneras, como decíamos.
Volvamos a matizar: sólo el norte de México pertenece a Norteamérica, si prescindimos de criterios estrictamente geográficos. Allá dónde viven mis amigos de Monterrey, Paco, Sergio y Omar, nada tiene que ver con el sureste paupérrimo del país. El Tratado de Libre Comercio con Estados Unidos y Canadá, sumado al Plan Puebla Panamá, resulta ser la respuesta neoliberal de homogeneización y control de la región, dando infraestructura a cambio de eliminar resistencias y crear nuevas dependencias.
La historia americana nos cuenta que sus primeros pobladores tradicionalmente se arman de paciencia y ceden, algo que les aproxima a la civilización oriental, hasta que deciden ellos mismo explotar de rabia e incomprensión. No resisten, en un principio; más bien esperan el momento más crítico a sus intereses para alzar la voz y las armas. Observemos con diligencia, pues, qué pasa y qué puede pasar con estos pueblos originarios en los próximos años porque, se sabe, ellos ya están construyendo su alianza transfronterera, como otras muchas resistencias a nivel global. Lo que significa, en otras palabras, que se comunican y se reúnen, desde hace un tiempo hacia acá, los aymara de Bolivia con los mayas de Chiapas, junto a otros muchos grupos, estando de acuerdo en el estudio de la situación y apoyándose mutuamente en su contraofensiva.
La Revolución Cubana de 1959 y los alzamientos centroamericanos especificados en la fecha en que el sandinismo llegó al poder en Nicaragua, veinte años después, en 1979, tienen su continuidad en la revuelta zapatista que entra en la era de la postmodernidad. En unos sitios gana Zapata, que es a su vez Chávez y Morales, y en otros gana Lula o López Obrador, si es que gana. Allá dónde no quedan o casi no quedan indígenas, existe un problema menos y el capital avanza; allá dónde quedan indígenas, éstos yacen abandonados, vilipendiados y hambrientos esperando soluciones. A los indios, a los campesinos y a los pobres latinoamericanos, en general, aún no se les respeta suficientemente su existencia, que ellos están dispuestos a proclamar, reclamar y enaltecer. Si hace falta con sangre y dolor.
JULIOL 2006
viernes, 3 de octubre de 2008
lunes, 29 de septiembre de 2008
UN MÓN COMPLEX QUE ÉS EL DILEMA EXISTENT ENTRE DAVOS I PORTO ALEGRE
Fins que no vaig assistir a la tercera edició del Fòrum Social Mundial celebrat a Porto Alegre segurament no vaig poder entendre del tot la divisió d’interessos que es planteja a nivell planetari que provoca, a la seva vegada, la no existència d'un Davos sense Porto Alegre, i al contrari.
Resulta que Brasil és un país tan gran que vàrem necessitar 18 hores per arribar de Sao Paulo a Porto Alegre, en bus, és clar. La mateixa Sao Paulo, on vaig residir a casa del meu bon amic Alexandre Bonilha, és una ciutat de prop de 20 milions d’habitants (l’urbs més gran d’Amèrica Llatina per davant de Mèxic Districte Federal) que barreja un gran centre financer i residencial per la gent rica (representat pel Parc Ibirapuera i per l’Avinguda Paulista) amb tot un conjunt de barris marginals (constituïts per les anomenades favelas) que toquen als rius Tiete i Tamunduatei que la travessen. Fins aquell viatge, com deia, havia conegut els països del benestar europeu i alguns països pobres d’Amèrica Llatina; a Brasil, i a Sao Paulo, més específicament, vaig conèixer la gran diferència existent, però, entre realitats perillosament properes. Brasil, com a país; Sao Paulo, com a gran concentració urbana; i, Porto Alegre, com a focus aglutinador d’alternatives, em semblen la millor metàfora de les dues cares d'una mateixa moneda que és un món en què vivim i avança sense remei, cada vegada més complex i més perillosament injust, on queda poc espai per la construcció de possibilismes més optimistes, d’altra banda imprescindibles.
Per Porto Alegre, durant dues setmanes, varen passejar-se i vàrem poder escoltar gent de tots els continents i de totes les condicions moguda per la lluita individual de la seva causa; em varen sorprendre, entre d’altres, Emir Sader, Candido Grzybowski, Fernando Hadad o István Maszaros, als quals no estem acostumats a escoltar en els canals més acomodats dels mitjans de comunicació dels països del Nord; de la mateixa manera vaig aprendre del que em varen oferir els històrics autòctons, també poc publicitats fora de les seves fronteres, com poden ser Carlos Drummond de Andrade, Celso Furtado, Chico Mendes, Helder Camara, Frei Betto o Oscar Niemayer, que enllacen amb la millor tradició portuguesa de Luis de Camoes, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Eça de Quirós o José Saramago. Les camises vermelles de l’italià Giuseppe Garibaldi liderant la Revolta dos Farrapos (que, per cert, té lloc al mateix Porto Alegre; ciutat on predominen els hereus de famílies italianes i espanyoles), tenen la seva influència sobre el Brasil modern que coneixem al mateix nivell que la història d’Emerson Fittipaldi o Ailtorn Senna.
En una ciutat com Sao Paulo i en un país com Brasil es poden entendre, per exemple, millor que a cap altre lloc del món, personatges com Elias Canetti (escritor búlgar, hereu dels jueus sefardites espanyols que varen passar a Turquia, a la vegada ell ciutadà de Zúrich i Vienna); Herman Hesse (alemany de Heidelberg, naturalitzat suís, i pacifista); Sant Ignasi de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, nascut a Azpeitia, Guipúscoa, País Basc, col.laborador amb la cort i l’exèrcit castellà); i un llarg etcètera. En grans indrets cosmopolites no importa tant la procedència com la transcendència. El gran novelista hispà Julio Cortázar, cal saber-ho i subratllar-ho, va néixer a Bèlgica, com Borges ho va fer a Suïssa i Carlos Gardel a França. Resulta, sempre i novament, l’anada i tornada d’Europa a Amèrica, i viceversa, com a font d’inspiració de fenòmens universals. Els il.lustrats i conqueridors, es barregen amb els indígenes i els artistes, des dels temps pretèrits de l’Inca Garcilaso, al Perú. El món aquí és més global i real que arreu. Segueixo pensant: Marguerite Duras neix i viu divuit anys a Vietnam (alguna cosa voldrà significar aquest destí de la vida!); Albert Camus seria tan argelí com Zinedine Zidane és francès avui dia; Maurice Ravel escriví la Rapsodia Espanyola; i, Berlioz i Bizet es varen trobar amb Carmen. Doncs aquest món de Sao Paulo o de Mèxic D.F., cada vegada més el de París, Londres i Barcelona, és el món que ens espera. La globalització és la universalització de totes les tendències i influències a tots els nivells, però el més important és l’humà, el personal i el civilitzatori, que és el planetari.
Lula Da Silva aquell any de la meva visita al Brasil va voler fer un míting multitudinari davant dels joves i revolucionaris campistes de la capital de Rio Grande do Sul, al mateix temps que dies després volgué estar present com a cap d’una gran nació a la trobada dels vips de Davos. En ambdues tribunes Lula va repetir que Davos necessitava escoltar amb més atenció a Porto Alegre. De la mateixa manera, ell sabia que havia d’endegar el Programa Fome Zero, per portar aliments bàsics als racons més pobres del territori del seu govern, tot pactant amb multinacionals, altres vegades menys piadoses com pot ser la mateixa Nestlé. Això vol dir que la complexitat és tal que només ens queda assumir un realisme essencialista a partir de l’anàlisi des del qual podem crear estratègies comunes per apaivagar els efectes perversos del creixement de la maquinària capitalista uniformadora. “Els rics cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, fa que a aquests últims no els hàgim de poder deixar defallir per definició aritmètica.
D’altra banda, el Japatown de Sao Paulo em torna a venir a la memòria com a exemple d’allò que no es pot aturar, com és la mateixa definició multiètnica i multicultural del Brasil. També, en el bo i en el dolent, hem d’acceptar que la model Gisele Buendchen es tan brasileira com Pelé, sense assemblar-se pas gaire. El país que va arribar a governar Jascelino Kubitschek, exil.lat txec, resident a Minais Gerais, fundador de Brasília, la capital artificial per excel.lència, és pobre i ric a la vegada, al mateix temps que la seva pluralitat és tan oberta i gegant que no es pot deixar d’acceptar sense matisos, ni positius ni negatius.
El món és Davos i és Porto Alegre, com és Buendchen i Pelé, com és un gratacel amb heliport i una favela sense aigua potable. N’hem de ser conscients, hem d’obrir més encara els ulls, ampliar els horitzons dels nostres pensaments i possibilitar polítiques de reforma estructural sense vessar ni una gota de sang ni cap llàgrima de dolor. Dificilment comprensible, difícilment habitable, bojament encarrilat, però som vius i existim a la fi (els que podem), llavors ens toca viure-hi... de la millor manera possible, èticament parlant, és clar, i, sobretot pel que respecta a la dignitat que ens fa certament lliures. Sense deixar-ho estar, sempre críticament, i sense anar cap endarrera del que és provocat per la pròpia naturalesa de les coses.
Resulta que Brasil és un país tan gran que vàrem necessitar 18 hores per arribar de Sao Paulo a Porto Alegre, en bus, és clar. La mateixa Sao Paulo, on vaig residir a casa del meu bon amic Alexandre Bonilha, és una ciutat de prop de 20 milions d’habitants (l’urbs més gran d’Amèrica Llatina per davant de Mèxic Districte Federal) que barreja un gran centre financer i residencial per la gent rica (representat pel Parc Ibirapuera i per l’Avinguda Paulista) amb tot un conjunt de barris marginals (constituïts per les anomenades favelas) que toquen als rius Tiete i Tamunduatei que la travessen. Fins aquell viatge, com deia, havia conegut els països del benestar europeu i alguns països pobres d’Amèrica Llatina; a Brasil, i a Sao Paulo, més específicament, vaig conèixer la gran diferència existent, però, entre realitats perillosament properes. Brasil, com a país; Sao Paulo, com a gran concentració urbana; i, Porto Alegre, com a focus aglutinador d’alternatives, em semblen la millor metàfora de les dues cares d'una mateixa moneda que és un món en què vivim i avança sense remei, cada vegada més complex i més perillosament injust, on queda poc espai per la construcció de possibilismes més optimistes, d’altra banda imprescindibles.
Per Porto Alegre, durant dues setmanes, varen passejar-se i vàrem poder escoltar gent de tots els continents i de totes les condicions moguda per la lluita individual de la seva causa; em varen sorprendre, entre d’altres, Emir Sader, Candido Grzybowski, Fernando Hadad o István Maszaros, als quals no estem acostumats a escoltar en els canals més acomodats dels mitjans de comunicació dels països del Nord; de la mateixa manera vaig aprendre del que em varen oferir els històrics autòctons, també poc publicitats fora de les seves fronteres, com poden ser Carlos Drummond de Andrade, Celso Furtado, Chico Mendes, Helder Camara, Frei Betto o Oscar Niemayer, que enllacen amb la millor tradició portuguesa de Luis de Camoes, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Eça de Quirós o José Saramago. Les camises vermelles de l’italià Giuseppe Garibaldi liderant la Revolta dos Farrapos (que, per cert, té lloc al mateix Porto Alegre; ciutat on predominen els hereus de famílies italianes i espanyoles), tenen la seva influència sobre el Brasil modern que coneixem al mateix nivell que la història d’Emerson Fittipaldi o Ailtorn Senna.
En una ciutat com Sao Paulo i en un país com Brasil es poden entendre, per exemple, millor que a cap altre lloc del món, personatges com Elias Canetti (escritor búlgar, hereu dels jueus sefardites espanyols que varen passar a Turquia, a la vegada ell ciutadà de Zúrich i Vienna); Herman Hesse (alemany de Heidelberg, naturalitzat suís, i pacifista); Sant Ignasi de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, nascut a Azpeitia, Guipúscoa, País Basc, col.laborador amb la cort i l’exèrcit castellà); i un llarg etcètera. En grans indrets cosmopolites no importa tant la procedència com la transcendència. El gran novelista hispà Julio Cortázar, cal saber-ho i subratllar-ho, va néixer a Bèlgica, com Borges ho va fer a Suïssa i Carlos Gardel a França. Resulta, sempre i novament, l’anada i tornada d’Europa a Amèrica, i viceversa, com a font d’inspiració de fenòmens universals. Els il.lustrats i conqueridors, es barregen amb els indígenes i els artistes, des dels temps pretèrits de l’Inca Garcilaso, al Perú. El món aquí és més global i real que arreu. Segueixo pensant: Marguerite Duras neix i viu divuit anys a Vietnam (alguna cosa voldrà significar aquest destí de la vida!); Albert Camus seria tan argelí com Zinedine Zidane és francès avui dia; Maurice Ravel escriví la Rapsodia Espanyola; i, Berlioz i Bizet es varen trobar amb Carmen. Doncs aquest món de Sao Paulo o de Mèxic D.F., cada vegada més el de París, Londres i Barcelona, és el món que ens espera. La globalització és la universalització de totes les tendències i influències a tots els nivells, però el més important és l’humà, el personal i el civilitzatori, que és el planetari.
Lula Da Silva aquell any de la meva visita al Brasil va voler fer un míting multitudinari davant dels joves i revolucionaris campistes de la capital de Rio Grande do Sul, al mateix temps que dies després volgué estar present com a cap d’una gran nació a la trobada dels vips de Davos. En ambdues tribunes Lula va repetir que Davos necessitava escoltar amb més atenció a Porto Alegre. De la mateixa manera, ell sabia que havia d’endegar el Programa Fome Zero, per portar aliments bàsics als racons més pobres del territori del seu govern, tot pactant amb multinacionals, altres vegades menys piadoses com pot ser la mateixa Nestlé. Això vol dir que la complexitat és tal que només ens queda assumir un realisme essencialista a partir de l’anàlisi des del qual podem crear estratègies comunes per apaivagar els efectes perversos del creixement de la maquinària capitalista uniformadora. “Els rics cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, fa que a aquests últims no els hàgim de poder deixar defallir per definició aritmètica.
D’altra banda, el Japatown de Sao Paulo em torna a venir a la memòria com a exemple d’allò que no es pot aturar, com és la mateixa definició multiètnica i multicultural del Brasil. També, en el bo i en el dolent, hem d’acceptar que la model Gisele Buendchen es tan brasileira com Pelé, sense assemblar-se pas gaire. El país que va arribar a governar Jascelino Kubitschek, exil.lat txec, resident a Minais Gerais, fundador de Brasília, la capital artificial per excel.lència, és pobre i ric a la vegada, al mateix temps que la seva pluralitat és tan oberta i gegant que no es pot deixar d’acceptar sense matisos, ni positius ni negatius.
El món és Davos i és Porto Alegre, com és Buendchen i Pelé, com és un gratacel amb heliport i una favela sense aigua potable. N’hem de ser conscients, hem d’obrir més encara els ulls, ampliar els horitzons dels nostres pensaments i possibilitar polítiques de reforma estructural sense vessar ni una gota de sang ni cap llàgrima de dolor. Dificilment comprensible, difícilment habitable, bojament encarrilat, però som vius i existim a la fi (els que podem), llavors ens toca viure-hi... de la millor manera possible, èticament parlant, és clar, i, sobretot pel que respecta a la dignitat que ens fa certament lliures. Sense deixar-ho estar, sempre críticament, i sense anar cap endarrera del que és provocat per la pròpia naturalesa de les coses.
ENTRE SUÏSSA I BOLÍVIA: A PROPÒSIT DE JEAN ZIEGLER I EVO MORALES
Suïssa passa per ser un dels països del món on existeix un major grau de benestar. Bolívia és, darrera d’Haití, i juntament amb Nicaragua i Honduras, el país més pobre d’Amèrica Llatina.
Per què relaciono avui la història de dos països tan diferents i tan lluny l’un de l’altre?
El gener de l’any 2000 no vaig poder participar al Primer Fòrum Social Mundial organitzat a Porto Alegre (Estat de Rio Grande do Sul, Brasil), i és per això que no podia faltar a una altra cita dels moviments altermundistes (no “antiglobalització”, com ens titllaven llavors) a Ginebra, seu d’una trobada anual de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Me’n recordo prou bé perquè jo estava treballant com a becari a la Càtedra UNESCO de Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sota la direcció d’en Vicenç Fisas, i ja havia entrat des de feia mesos en contacte amb el moviment ATTAC (organització que surt dels Amics de Le Monde Diplomatique a favor de la implantació d’una taxa mundial sobre els fluxos financers) que és sobretot qui estava darrera de l’organització de la protesta a Ginebra. Vàrem viatjar amb autobús, vàrem allotjar-nos en un càmping a les afores de la ciutat i assistírem a les diferents conferències que es realitzaren en un edifici molt cèntric, invaït pels sindicats suïssos i francesos, a prop del Llac Leman. Aquells dies que van del 22 al 25 de juliol del 2000 vaig escoltar per primera vegada a Jean Ziegler i Evo Morales. Els dos eren coneguts als seus respectius països i començaven a tenir els seus seguidors a nivell internacional. D’en Ziegler jo en vaig saber una mica més gràcies al que m’explicà en Julio Escudero, espanyol d’El Bierzo emigrat a Suïssa, sindicalista i lluitador pels drets laborals dels treballadors estrangers en aquesta confederació helvètica neutral i rica. Això sempre passa: als països que s’han fet rics sempre hi ha existit un gran nombre de presència d’immigrats que han contribuït al seu creixement mitjantçant la seva força bruta. De Ziegler, que va arribar a ser diputat, comunista de mena, s’ha de llegir sobretot "Main basse sur l’Afrique" i "Une Suisse au-dessus de tout soupçon", on es descriu la hipocresia d’un país que oficial i institucionalment utilitza la seva neutralitat per aprofitar la primera ocasió que es presenti per rentar el diner negre de la resta del món gràcies al seu secret bancari, fer negocis durant l’embargament a Sudàfrica, vendre armament a qui no s’hauria…, per citar només alguns exemples. Què dir d’Evo Morales? Jo, en aquella época em trobava escrivint una Tesina sobre l’Aixecament Zapatista i m’interessava el fet indígena a Amèrica Llatina; doncs Evo Morales potser va ser un dels primers indígenes que vaig veure amb els meus propis ulls (poc després viatjaria per dos mesos a Chiapas i conviuria en zona tzeltal i tzotzil). Vaig parlar amb els acompanyants del líder Morales i em van saber explicar sobre la revolució indígena que s’escamparia per tot el continent degut a l’abandoment i humillació soferta per part dels ladinos o blancs de procedència europea al llarg de la història. Avui dia, la solució del nou govern d’Evo Morales a Bolívia no deixa de ser una solució radical (la nacionalització de les matèries primes) a un problema radical (la pobresa estructural de la gran part de població que el varen votar, que és la majoria del país); Morales pertany al més pur estil de les cícliques revoltes plebelles i camperoles d’Amèrica, només cal repassar els anuaris des de Mèxic fins a l’Uruguai. Evidentment, ara coneixo a molts bolivians que no aproven els mètodes ni el govern de Morales; entre altres coses diuen que no està “preparat” i volen dir amb això que no ha anat a la universitat (afirmació que en el fons no deixa d’ésser una mica classista); però la història ens ensenya que els problemes greus només es solucionen de forma greu, des de la Revolució Francesa fins al comunisme o la Guerra Freda. Jo, particularment, em reservo el meu pensament sobre el que pot ser millor en cada país en cada moment concret.
Per finalitzar: si llegim a Ziegler i coneixem de primera veu i mà la situació dels països més pobres del món, arribarem fàcilment a la conclusió de què les potències econòmiques mundials de tots els temps sempre han estat insolidàries amb les regions més necessitades; encara més, han contribuït de manera ferma al seu subdesenvolupament. Com ja he dit i he escrit en altres ocasions: Evo Morales no és la causa sinó la conseqüència; crec que és bo repetir-ho. Evo Morales va venir a Barcelona a visitar la seva colònia boliviana a Catalunya; sempre es repeteix el mateix viatge del Sud al Nord, que és el de la pobresa i el de la emigració. La direcció inversa de Nord a Sud pot ben estar representada pel silenci i el deixar fer de Suïssa. Sembla que la comunitat internacional permeti segons què al país alpí i no en deixi passar ni una a segons quin Estat menys important o carismàtic. De fet, el gas natural i el petroli és l’unic que els hi pot quedar als bolivians i d’aquí s’entèn també Morales.
(NOU CICLE: http://www.noucicle.org)
Per què relaciono avui la història de dos països tan diferents i tan lluny l’un de l’altre?
El gener de l’any 2000 no vaig poder participar al Primer Fòrum Social Mundial organitzat a Porto Alegre (Estat de Rio Grande do Sul, Brasil), i és per això que no podia faltar a una altra cita dels moviments altermundistes (no “antiglobalització”, com ens titllaven llavors) a Ginebra, seu d’una trobada anual de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Me’n recordo prou bé perquè jo estava treballant com a becari a la Càtedra UNESCO de Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sota la direcció d’en Vicenç Fisas, i ja havia entrat des de feia mesos en contacte amb el moviment ATTAC (organització que surt dels Amics de Le Monde Diplomatique a favor de la implantació d’una taxa mundial sobre els fluxos financers) que és sobretot qui estava darrera de l’organització de la protesta a Ginebra. Vàrem viatjar amb autobús, vàrem allotjar-nos en un càmping a les afores de la ciutat i assistírem a les diferents conferències que es realitzaren en un edifici molt cèntric, invaït pels sindicats suïssos i francesos, a prop del Llac Leman. Aquells dies que van del 22 al 25 de juliol del 2000 vaig escoltar per primera vegada a Jean Ziegler i Evo Morales. Els dos eren coneguts als seus respectius països i començaven a tenir els seus seguidors a nivell internacional. D’en Ziegler jo en vaig saber una mica més gràcies al que m’explicà en Julio Escudero, espanyol d’El Bierzo emigrat a Suïssa, sindicalista i lluitador pels drets laborals dels treballadors estrangers en aquesta confederació helvètica neutral i rica. Això sempre passa: als països que s’han fet rics sempre hi ha existit un gran nombre de presència d’immigrats que han contribuït al seu creixement mitjantçant la seva força bruta. De Ziegler, que va arribar a ser diputat, comunista de mena, s’ha de llegir sobretot "Main basse sur l’Afrique" i "Une Suisse au-dessus de tout soupçon", on es descriu la hipocresia d’un país que oficial i institucionalment utilitza la seva neutralitat per aprofitar la primera ocasió que es presenti per rentar el diner negre de la resta del món gràcies al seu secret bancari, fer negocis durant l’embargament a Sudàfrica, vendre armament a qui no s’hauria…, per citar només alguns exemples. Què dir d’Evo Morales? Jo, en aquella época em trobava escrivint una Tesina sobre l’Aixecament Zapatista i m’interessava el fet indígena a Amèrica Llatina; doncs Evo Morales potser va ser un dels primers indígenes que vaig veure amb els meus propis ulls (poc després viatjaria per dos mesos a Chiapas i conviuria en zona tzeltal i tzotzil). Vaig parlar amb els acompanyants del líder Morales i em van saber explicar sobre la revolució indígena que s’escamparia per tot el continent degut a l’abandoment i humillació soferta per part dels ladinos o blancs de procedència europea al llarg de la història. Avui dia, la solució del nou govern d’Evo Morales a Bolívia no deixa de ser una solució radical (la nacionalització de les matèries primes) a un problema radical (la pobresa estructural de la gran part de població que el varen votar, que és la majoria del país); Morales pertany al més pur estil de les cícliques revoltes plebelles i camperoles d’Amèrica, només cal repassar els anuaris des de Mèxic fins a l’Uruguai. Evidentment, ara coneixo a molts bolivians que no aproven els mètodes ni el govern de Morales; entre altres coses diuen que no està “preparat” i volen dir amb això que no ha anat a la universitat (afirmació que en el fons no deixa d’ésser una mica classista); però la història ens ensenya que els problemes greus només es solucionen de forma greu, des de la Revolució Francesa fins al comunisme o la Guerra Freda. Jo, particularment, em reservo el meu pensament sobre el que pot ser millor en cada país en cada moment concret.
Per finalitzar: si llegim a Ziegler i coneixem de primera veu i mà la situació dels països més pobres del món, arribarem fàcilment a la conclusió de què les potències econòmiques mundials de tots els temps sempre han estat insolidàries amb les regions més necessitades; encara més, han contribuït de manera ferma al seu subdesenvolupament. Com ja he dit i he escrit en altres ocasions: Evo Morales no és la causa sinó la conseqüència; crec que és bo repetir-ho. Evo Morales va venir a Barcelona a visitar la seva colònia boliviana a Catalunya; sempre es repeteix el mateix viatge del Sud al Nord, que és el de la pobresa i el de la emigració. La direcció inversa de Nord a Sud pot ben estar representada pel silenci i el deixar fer de Suïssa. Sembla que la comunitat internacional permeti segons què al país alpí i no en deixi passar ni una a segons quin Estat menys important o carismàtic. De fet, el gas natural i el petroli és l’unic que els hi pot quedar als bolivians i d’aquí s’entèn també Morales.
(NOU CICLE: http://www.noucicle.org)
martes, 23 de septiembre de 2008
AGENDA 2003
"TOUT PLEIN DE RIEN"
(ABRIL DE 2003)
"Nosotros hemos luchado mucho, pero hemos avanzado poco.
Hemos tocado muchas puertas a nivel estatal y federal, y hasta internacional, pero poco caso nos han hecho. ¿Por qué no nos hacen caso las autoridades? Nuestra misma gente nos pregunta. ¿A qué venimos a la ciudad si nunca nos toman en cuenta?
¿Hasta cuando nos van a escucha?, o ¿es necesario que se levante otra vez el EZLN para que nos escuchen?"
(Autoridades indígenas reunidas en México Distrito Federal el 12/09/02
"Cuando no tienes todo lo que quieres,
tienes que querer lo que tienes,
y yo, por suerte, ya me encontré hace tiempo y vivo ahora con Nabila"
"Yo estoy LOCO;
sufro esa locura que me hace
sentir cada vez más libre y más feliz"
(El loco, Julio de 2002)
"Somos muy inperfectos,
porque teniéndolo casi todo,
aún deseamos más".
(2001)
"Quiero que me despreciéis
como TODO y como NADA
porque no soy nada más que eso,
y eso es todo".
(2001)
"EL AMOR Y EL CONOCIMIENTO NO TIENEN PATRIA"
"El Che Guevara en Verde sólo podría haber nacido en Alemania.
A muchos les complacería ese símbolo de una herencia socialista reciclada en ecologismo.
A mí, en cambio, nunca me sirvió esa lectura y es que lo que llaman ecosocialismo llegó al poder en el país más poco revolucionario del munco, y eso no es suficiente, aunque pueda resultar bonito y entretenido".
(Che Guevara en Verde)
"Nuestro Sermón de la Montaña es la Declaración de los Derechos Humanos"
(JOSÉ SARAMAGO)
"Nunca ensucies tu carrera de perdedor con un éxito de mierda".
(consejo de JORGE OTEIZA, escultor vasco)
"Parece ser una realidad bastante aplastante que el actual presidente de los Estados Unidos de América (G. Busch Jr.) ha sido aupado por la industria alimentaria y petrolera de su país que tienen interés en la Guerra de Irak. Yo, en todo caso, prefiero ser víctima de la propaganda ideológica de las naciones árabes a ser cómplice de la propaganda pagada por los mafiosos del Pentágono".
"Me debo a la satisfacción discreta y tranquila de quién busca la PAZ".
"Cada dia estic més content de viure
i de poder gaudir de la vida regalada.
M'enamoro cada dia més del meu AMOR
i amb ell m'enamoro encara més del MÓN.
i de totes aquelles persones, paisatges i coses que m'envolten".
"Generalmente una Victoria, no genera condiciones de paz;
es lo que se conoce como el Aquelarre de la Victoria".
"Tout l'intéret de l'Art
se trouve dans le Commencement"
(PABLO RUÍZ PICASSO)
"Veo a NABILA y veo en Ella
a todas las mujeres bonitas del mundo en una sola,
veo a todas las caras, todos los corazones y todos los paisajes,
más increíbles y bellos que puedan existir por doquier".
(Dedicado única y exclusivamente a Nabila, Brasil, Enero de 2003)
"Me dan tantas ganas de llorar
que parece que sólo con mis lágrimas
saldría todo a flote
(quizás valga la pena)".
"Lo mío no tiene secreto:
todo se resume a la providencia de nacer en Miravet
y haberme encontrado un día a Nabila por delante,
que resultó ser mucho más que un viaje necesario al África".
(Brasil, Enero de 2003)
(ABRIL DE 2003)
"Nosotros hemos luchado mucho, pero hemos avanzado poco.
Hemos tocado muchas puertas a nivel estatal y federal, y hasta internacional, pero poco caso nos han hecho. ¿Por qué no nos hacen caso las autoridades? Nuestra misma gente nos pregunta. ¿A qué venimos a la ciudad si nunca nos toman en cuenta?
¿Hasta cuando nos van a escucha?, o ¿es necesario que se levante otra vez el EZLN para que nos escuchen?"
(Autoridades indígenas reunidas en México Distrito Federal el 12/09/02
"Cuando no tienes todo lo que quieres,
tienes que querer lo que tienes,
y yo, por suerte, ya me encontré hace tiempo y vivo ahora con Nabila"
"Yo estoy LOCO;
sufro esa locura que me hace
sentir cada vez más libre y más feliz"
(El loco, Julio de 2002)
"Somos muy inperfectos,
porque teniéndolo casi todo,
aún deseamos más".
(2001)
"Quiero que me despreciéis
como TODO y como NADA
porque no soy nada más que eso,
y eso es todo".
(2001)
"EL AMOR Y EL CONOCIMIENTO NO TIENEN PATRIA"
"El Che Guevara en Verde sólo podría haber nacido en Alemania.
A muchos les complacería ese símbolo de una herencia socialista reciclada en ecologismo.
A mí, en cambio, nunca me sirvió esa lectura y es que lo que llaman ecosocialismo llegó al poder en el país más poco revolucionario del munco, y eso no es suficiente, aunque pueda resultar bonito y entretenido".
(Che Guevara en Verde)
"Nuestro Sermón de la Montaña es la Declaración de los Derechos Humanos"
(JOSÉ SARAMAGO)
"Nunca ensucies tu carrera de perdedor con un éxito de mierda".
(consejo de JORGE OTEIZA, escultor vasco)
"Parece ser una realidad bastante aplastante que el actual presidente de los Estados Unidos de América (G. Busch Jr.) ha sido aupado por la industria alimentaria y petrolera de su país que tienen interés en la Guerra de Irak. Yo, en todo caso, prefiero ser víctima de la propaganda ideológica de las naciones árabes a ser cómplice de la propaganda pagada por los mafiosos del Pentágono".
"Me debo a la satisfacción discreta y tranquila de quién busca la PAZ".
"Cada dia estic més content de viure
i de poder gaudir de la vida regalada.
M'enamoro cada dia més del meu AMOR
i amb ell m'enamoro encara més del MÓN.
i de totes aquelles persones, paisatges i coses que m'envolten".
"Generalmente una Victoria, no genera condiciones de paz;
es lo que se conoce como el Aquelarre de la Victoria".
"Tout l'intéret de l'Art
se trouve dans le Commencement"
(PABLO RUÍZ PICASSO)
"Veo a NABILA y veo en Ella
a todas las mujeres bonitas del mundo en una sola,
veo a todas las caras, todos los corazones y todos los paisajes,
más increíbles y bellos que puedan existir por doquier".
(Dedicado única y exclusivamente a Nabila, Brasil, Enero de 2003)
"Me dan tantas ganas de llorar
que parece que sólo con mis lágrimas
saldría todo a flote
(quizás valga la pena)".
"Lo mío no tiene secreto:
todo se resume a la providencia de nacer en Miravet
y haberme encontrado un día a Nabila por delante,
que resultó ser mucho más que un viaje necesario al África".
(Brasil, Enero de 2003)
AGENDA 2004
"Un pájaro de papel en el pecho
dice que el tiempo de los besos no ha llegado".
(VICENTE ALEXANDRE)
"De cada cuál se habla
según le fue en la feria"
"Quién no mama, no llora"
"Cada uno pone el límite que quiere a su vida"
"Queremos la gobernabilidad mundial, pero siempre a favor de los más desfavorecidos".
"Queremos un gobierno que gobierne para todos, pero que incluya las aspiraciones de los indígenas allá donde hayan conseguido sobrevivir"
"Un pueblo políticamente libre, pero económicamente esclavizado terminará siempre perdiendo sus libertades"
(JOSÉ MARTÍ)
"América será indígena o no será"
(JOSÉ MARTÍ)
"El amor es lavado y planchado del alma y el cuerpo,
es volver a sentirse nuevo"
(cantado por la colombiana SHAKIRA)
"Die Zeit ist sogar etwas, was der Mensch selbst schaffen kann"
"ACTIONS SPEAK LOUDER THAN WORDS"
"Los árboles pasean a nuestro lado a paso ligero,
nosotros vamos para atrás pero a su vez
nos acercamos cada vez más al infinito"
(El tren de la vida, agosto de 2002)
"Si no hubiera nacido en MIRAVET
estoy seguro de que no me hubiera casado con NABILA.
Nacer en Miravet y casarme con Nabila
son las dos caras de una misma moneda
que el azar ha hecho caer afortunadamente de mi lado.
Nacer en Miravet y casarme con Nabila
ha sido un regalo de Dios,
son las dos mejores cosas que me han pasado en la vida
y no puedo concebir una cosa sin la otra.
Resulta ser el cierre final del círculo".
(OCTUBRE DE 2002)
"Existen unos hombres que son tan conscientes de ser ridículos,
que deciden aceptar ellos mismos y aplicarse en su rol, resultando aún más exageradamente e irremediablemente ridículos"
OSKAR, ION, HICHAM... AICHA, MAHA, ALMA...
DE LOS MÁS CAPACITADOS SEGÚN SUS CAPACIDADES
A LOS MÁS NECESITADOS SEGÚN SUS NECESIDADES
(principio marxista)
"Nunca se pierde; casi siempre se gana.
Hay cosas y casos que por su naturaleza y circunstancias
implican negatividad, mas siempre hay que recorrer el camino (aunque veces tortuoso)
para alcanzar la notoriedad.
El AMOR (con mayúsculas) tiene que se compartido, nunca posesivo.
Ello indica que, en mi caso, en vez de perder a un hijo, he ganado otro,
en este caso UNA HIJA que es NABILA".
(Neus Bosquet Pujol)
"2002 Estrena traje y zapatos nuevos para la fiesta que se avecina. Duración: 365 días, durante los cuales celebrar la paz en el mundo ¿Quizás utopía?"
(Neus Bosquet Pujol)
"Escucho, siento y miro.
A veces escucho más que siento.
A veces siento más que miro.
Y lo que ocurre
es que Nabila siempe está conmigo.
(Sentimiento, 2003)
dice que el tiempo de los besos no ha llegado".
(VICENTE ALEXANDRE)
"De cada cuál se habla
según le fue en la feria"
"Quién no mama, no llora"
"Cada uno pone el límite que quiere a su vida"
"Queremos la gobernabilidad mundial, pero siempre a favor de los más desfavorecidos".
"Queremos un gobierno que gobierne para todos, pero que incluya las aspiraciones de los indígenas allá donde hayan conseguido sobrevivir"
"Un pueblo políticamente libre, pero económicamente esclavizado terminará siempre perdiendo sus libertades"
(JOSÉ MARTÍ)
"América será indígena o no será"
(JOSÉ MARTÍ)
"El amor es lavado y planchado del alma y el cuerpo,
es volver a sentirse nuevo"
(cantado por la colombiana SHAKIRA)
"Die Zeit ist sogar etwas, was der Mensch selbst schaffen kann"
"ACTIONS SPEAK LOUDER THAN WORDS"
"Los árboles pasean a nuestro lado a paso ligero,
nosotros vamos para atrás pero a su vez
nos acercamos cada vez más al infinito"
(El tren de la vida, agosto de 2002)
"Si no hubiera nacido en MIRAVET
estoy seguro de que no me hubiera casado con NABILA.
Nacer en Miravet y casarme con Nabila
son las dos caras de una misma moneda
que el azar ha hecho caer afortunadamente de mi lado.
Nacer en Miravet y casarme con Nabila
ha sido un regalo de Dios,
son las dos mejores cosas que me han pasado en la vida
y no puedo concebir una cosa sin la otra.
Resulta ser el cierre final del círculo".
(OCTUBRE DE 2002)
"Existen unos hombres que son tan conscientes de ser ridículos,
que deciden aceptar ellos mismos y aplicarse en su rol, resultando aún más exageradamente e irremediablemente ridículos"
OSKAR, ION, HICHAM... AICHA, MAHA, ALMA...
DE LOS MÁS CAPACITADOS SEGÚN SUS CAPACIDADES
A LOS MÁS NECESITADOS SEGÚN SUS NECESIDADES
(principio marxista)
"Nunca se pierde; casi siempre se gana.
Hay cosas y casos que por su naturaleza y circunstancias
implican negatividad, mas siempre hay que recorrer el camino (aunque veces tortuoso)
para alcanzar la notoriedad.
El AMOR (con mayúsculas) tiene que se compartido, nunca posesivo.
Ello indica que, en mi caso, en vez de perder a un hijo, he ganado otro,
en este caso UNA HIJA que es NABILA".
(Neus Bosquet Pujol)
"2002 Estrena traje y zapatos nuevos para la fiesta que se avecina. Duración: 365 días, durante los cuales celebrar la paz en el mundo ¿Quizás utopía?"
(Neus Bosquet Pujol)
"Escucho, siento y miro.
A veces escucho más que siento.
A veces siento más que miro.
Y lo que ocurre
es que Nabila siempe está conmigo.
(Sentimiento, 2003)
AGENDA 2005 DEDICADA A FEDERICO GARCIA LORCA
HORA DE ESTRELLAS 1920
El silencio redondo de la noche
sobre el pentagrama del infinito (...).
Los esqueletos de mil mariposas
duermen en mi recinto (...).
Hay una juventud de brisas locas
sobre el río.
LA BALADA DEL AGUA DEL MAR 1919
El mar
sonríe a lo lejos.
Dientes de espuma,
labios de cielo.
MADRIGAL 1919
Los relojes llevan la misma cadencia
y las noche tienen las mismas estrellas.
Yo me dejé de tu lado
queriéndote sin saberlo.
No sé cómo son tus ojos,
tus manos ni tus cabellos.
Sólo me queda en la frente
la mariposa del beso.
DESEO 1920
Sólo tu corazón caliente,
y nada más.
MADRIGAL DE VERANO, AGOSTO DE 1920, VEGA DE ZUJAIRA
Junta tu roja boca con la mía,
¡oh Estrella la gitana!
Bajo el oro solar del mediodía
morderé la manzana.
MADRIGAL, OCTUBRE DE 1920, MADRID
Mi beso era una granada,
profunda y abierta;
tu boca era rosa
de papel.
Mis manos eras hierros
para los yunques;
tu cuerpo era el ocasio
de una campanada.
TARDE, NOVIEMBRE DE 1919
Tarde lluviosa en gris cansado,
y sigue el caminar.
OTRO SUEÑO 1919
¡Una golondrina vuela
hacia muy lejos! (...).
¡Una golondrina viene
de muy lejos!
TRES RETRATOS CON NOMBRES: VERLAINE
La canción que nunca diré,
se ha dormido en mis labios.
La canción que nunca diré.
NARCISO
En lo hondo hay una rosa
y en la rosa hay otro río.
DOS LUNES DE TARDE
La luna está muerta, muerta;
pero resucita en la primavera
EL JARDÍN DE LAS MORENAS
El agua
toca su tambor
de plata.
Los árboless
tejen el viento
y las rosas lo tiñen
de perfume.
Una araña
inmensa
hace a la luna
estrella.
MEDITACIÓN PRIMERA Y ÚLTIMA
El tiempo
tiene color de noche.
De una noche quieta.
Sobre lunas enormes,
la Eternidad,
está fija en las doce.
Y el tiempo se ha dormido
para siempre en su torre.
Nos engañan
todos los relojes.
El tiempo tiene ya
horizontes.
CAPRICHO
Detrás de cada espejo
hay una estrella muerta
y un arco iris niños
que duerme.
MURIÓ EL AMANECER
Noche de cuatro lunas
y un solo árbol,
con una sola sombra
y un solo pájaro.
Busco en mi carne las
huellas de tus labios.
El manantial besa al viento
sin tocarlo.
Llevo el No que me diste,
en la palma de la mano,
como un limón de cera
casi blanco.
Noche de cuatro lunas
y un solo árbol.
En la punta de una aguja
está mi amor ¡girando!
SEGUNDO ANIVERSARIO
La luna clava en el mar
un largo cuerno de luz.
DESPEDIDA
¡Si muero,
dejad el balcón abierto!
El silencio redondo de la noche
sobre el pentagrama del infinito (...).
Los esqueletos de mil mariposas
duermen en mi recinto (...).
Hay una juventud de brisas locas
sobre el río.
LA BALADA DEL AGUA DEL MAR 1919
El mar
sonríe a lo lejos.
Dientes de espuma,
labios de cielo.
MADRIGAL 1919
Los relojes llevan la misma cadencia
y las noche tienen las mismas estrellas.
Yo me dejé de tu lado
queriéndote sin saberlo.
No sé cómo son tus ojos,
tus manos ni tus cabellos.
Sólo me queda en la frente
la mariposa del beso.
DESEO 1920
Sólo tu corazón caliente,
y nada más.
MADRIGAL DE VERANO, AGOSTO DE 1920, VEGA DE ZUJAIRA
Junta tu roja boca con la mía,
¡oh Estrella la gitana!
Bajo el oro solar del mediodía
morderé la manzana.
MADRIGAL, OCTUBRE DE 1920, MADRID
Mi beso era una granada,
profunda y abierta;
tu boca era rosa
de papel.
Mis manos eras hierros
para los yunques;
tu cuerpo era el ocasio
de una campanada.
TARDE, NOVIEMBRE DE 1919
Tarde lluviosa en gris cansado,
y sigue el caminar.
OTRO SUEÑO 1919
¡Una golondrina vuela
hacia muy lejos! (...).
¡Una golondrina viene
de muy lejos!
TRES RETRATOS CON NOMBRES: VERLAINE
La canción que nunca diré,
se ha dormido en mis labios.
La canción que nunca diré.
NARCISO
En lo hondo hay una rosa
y en la rosa hay otro río.
DOS LUNES DE TARDE
La luna está muerta, muerta;
pero resucita en la primavera
EL JARDÍN DE LAS MORENAS
El agua
toca su tambor
de plata.
Los árboless
tejen el viento
y las rosas lo tiñen
de perfume.
Una araña
inmensa
hace a la luna
estrella.
MEDITACIÓN PRIMERA Y ÚLTIMA
El tiempo
tiene color de noche.
De una noche quieta.
Sobre lunas enormes,
la Eternidad,
está fija en las doce.
Y el tiempo se ha dormido
para siempre en su torre.
Nos engañan
todos los relojes.
El tiempo tiene ya
horizontes.
CAPRICHO
Detrás de cada espejo
hay una estrella muerta
y un arco iris niños
que duerme.
MURIÓ EL AMANECER
Noche de cuatro lunas
y un solo árbol,
con una sola sombra
y un solo pájaro.
Busco en mi carne las
huellas de tus labios.
El manantial besa al viento
sin tocarlo.
Llevo el No que me diste,
en la palma de la mano,
como un limón de cera
casi blanco.
Noche de cuatro lunas
y un solo árbol.
En la punta de una aguja
está mi amor ¡girando!
SEGUNDO ANIVERSARIO
La luna clava en el mar
un largo cuerno de luz.
DESPEDIDA
¡Si muero,
dejad el balcón abierto!
domingo, 21 de septiembre de 2008
AGENDA 2006
"NO és ric qui més té,
sinó qui menys necessita".
"Ámame cuando menos lo merezca,
que es cuando más lo necesito".
"Mai pot ser el O todo para todos, o Nada para nadie"
"No existe un choque de culturas, existe un choque de inculturas o de ignorancias".
"La fuerza del capitalismo es su propia debilidad".
"África es la Madre de todas las Músicas."
"Reconduïm-la a poc a poc, la Vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la, amb dubtes i projectes,
i amb torpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que encara esculpim nosaltres."
(MIQUEL MARTÍ I POL)
"En cualquier sitio de les Terres de l'Ebre se puede encontrar el Macondo de Gabriel García Márquez".
"NIZAR, TAHAR, SAFIR, SAMIR... HANAN, ZAIDA, ZAHRA, NAJWA, GINANE, KENZA..."
"Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara,
cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible".
(MIQUEL MARTÍ i POL)
"La democracia no es una técnica (el voto)
sino una cultura que precisa de tiempo y pruebas
que superar a fin de consolidarse."
(TAHAR BEN JELLOUN)
sinó qui menys necessita".
"Ámame cuando menos lo merezca,
que es cuando más lo necesito".
"Mai pot ser el O todo para todos, o Nada para nadie"
"No existe un choque de culturas, existe un choque de inculturas o de ignorancias".
"La fuerza del capitalismo es su propia debilidad".
"África es la Madre de todas las Músicas."
"Reconduïm-la a poc a poc, la Vida,
a poc a poc i amb molta confiança,
no pas pels vells topants ni per dreceres
grandiloqüents, sinó pel discretíssim
camí del fer i desfer de cada dia.
Reconduïm-la, amb dubtes i projectes,
i amb torpituds, anhels i defallences,
humanament, entre brogit i angoixes,
pel gorg dels anys que ens correspon de viure.
En solitud, però no solitaris,
reconduïm la vida amb la certesa
que cap esforç no cau en terra eixorca.
Dia vindrà que algú beurà a mans plenes
l'aigua de llum que brolli de les pedres
d'aquest temps nou que encara esculpim nosaltres."
(MIQUEL MARTÍ I POL)
"En cualquier sitio de les Terres de l'Ebre se puede encontrar el Macondo de Gabriel García Márquez".
"NIZAR, TAHAR, SAFIR, SAMIR... HANAN, ZAIDA, ZAHRA, NAJWA, GINANE, KENZA..."
"Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots, solemnement i clara,
cridem qui som i que tothom ho escolti.
I, en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora,
que tot està per fer i tot és possible".
(MIQUEL MARTÍ i POL)
"La democracia no es una técnica (el voto)
sino una cultura que precisa de tiempo y pruebas
que superar a fin de consolidarse."
(TAHAR BEN JELLOUN)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)