Curs d'Estiu de la URV 2010
Fa anys que la Nabila Atri i jo mateix ens ocupem d’analitzar la situació de la dona marroquina emigrada a Catalunya de la mà dels Cursos d’Estiu que coordina l’Anna López, però és potser en aquesta ocasió que amb més perspectiva històrica i sociològica podem comentar l’estat de la qüestió avui dia.
La nostra primera afirmació ha de ser taxativa: no hi ha una homogeneïtat de dones marroquines en relació amb la seva situació laboral. Bàsicament hem de classificar aquestes dones marroquines en tres grups:
1) Les dones casades que vénen per qüestió del reagrupament familiar que exerceix el seu marit marroquí, o les que conviuen amb una parella nadiua catalana;
2) Les dones que viuen i lluiten soles, com poden ser les divorciades, separades, solteres o vídues;
3) Les que ja han nascut a Catalunya i poden ser considerades catalanes d’origen marroquí;
Les reaccions de cada grup vers el món de la feina tenen un tarannà diferent que passo a descriure a continuació:
1) Les casades poden treballar o no segons la relació de llibertat d’elecció que puguin tenir amb la seva respectiva parella;
2) El segon grup de dones és totalment lliure d’escollir el seu camí, malgrat que pot estar sotmès a cert control social exercit per la comunitat marroquí del indret de residència;
3) En aquest tercer grup podem tenir a dones totalment adaptades a la manera de fer de Catalunya, i a aquelles que poden desenvolupar certa resistència davant del canvi i la seva introducció al mercat laboral segons el grau de relació més depenent o independent que es tingui vers la seva comunitat d’origen.
En tot cas, la decisió última d’obrir-se al món del treball català té molt a veure amb el grau de maduresa i la fortalesa de la seva autoestima que puguin tenir aquestes dones en qüestió. No es tracta doncs de veure tan sols un motiu en els diferents grups d’edat, ni les zones de procedència del Marroc, ni el nivell d’estudis adquirits, en la resistència a trobar una determinada feina, que d’altra banda també influeixen. Aquests són aspectes que es poden anar posant en interrogant amb el pas del mateix temps que fa que es resideix a Catalunya.
D’altra banda, temporalment hi ha dos èpoques ben diferenciades en què podem perioditzar la mateixa relació de la dona emigrada marroquina amb el món del treball:
1) Abans del 1986, data d’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea, el que significa un major progrés del país i una conversió de país emissor a receptor d’emigració. En aquesta primera etapa les dones marroquines no tenen en la majoria dels casos estudis. Aquestes dones, la majoria de les quals reagrupades pels seus marits, en primer lloc cobreixen la necessitat de cuidar-se del nucli familiar, al mateix temps que materialment fins la darrera Llei d’Estrangeria no tenien permís de treball oficial. És amb el pas del temps que la mateixa precarietat laboral dels marits, més encara durant la crisi econòmica encetada recentment, facilita que poc a poc les seves dones puguin sortir de casa a fer feines en el circuit informal emmarcades dins dels sector serveis (atendre gent gran, neteges de pisos...).
2) En la última dècada podem, però, apreciar un canvi important en el signe d’aquesta emigració femenina. Les dones que arriben ja no formen part del que es podrien considerar les classes baixes, de marcat accent rural, del Marroc. Concretament ja no tota la immigració que arriba a Catalunya és de la zona del Rif o Nord del Marroc, sinó que arriben dones d’arreu del país, ja siguin de Rabat, Casablanca, Marrakesh, Agadir... Així doncs el seu nivell de formació és més elevat i això genera uns millors recursos per a la recerca d’un millor lloc de treball.
Aquest canvi temporal en la tipologia de l’emigració femenina marroquina l’hem de contextualitzar en el marc de canvis profunds que s’estan donant en el mateix Regne Alauita en els darrers anys, coincidint amb l’arribada al tro del monarca Mohammed VI. Entre aquests canvis cal destacar la transformació de la relació que s’està donant vers la ubicació de la dona en la societat marroquina i l’ampliació del seu catàleg de drets a partir de la signatura del Nou Codi de la Família i de la Dona, anomenat la “Moudawana”.
Actualment al Marroc, i aquestes són dades del mateix 2010, per cada dos homes actius hi ha una dona. L’escolarització femenina està sent generalitzada a tot el país, quan feia dècades podia ser mal vista; a més existeixen beques i ajudes gratuïtes específiques per aquest col.lectiu.
Segons la formació al mateix país d’origen se’n pot despendre l’ocupació final. Aquesta equivalència no es tradueix directament durant la emigració, ja que les dones marroquines en la seva primera ocupació laboral han de rebaixar el seu nivell adquirit o desenvolupat al Marroc. Moltes de les dones que provenen en els nostres dies del Marroc tenen estudis bàsics d’idiomes i informàtica, els quals pot ser ben valorats per la economia local catalana. Cal doncs veure-hi l’oportunitat.
Malgrat el dit, existeixen altres problemes al.liens a la mateixa dona marroquina per tal de facilitar la seva ocupació. En primer lloc cal esmentar aquí la dificultat per al reconeixement dels estudis obtinguts en el país d’origen; efectivament a Catalunya cal invertir un temps addicional en l’aprenentatge del nivell C de la llengua catalana; i, finalment, existeix la trava de la nacionalitat (per qui vulgui ascendir encara més en l’escala laboral dels autòctons caldrà reflexionar al voltant de l’obtenció del passaport espanyol, ja que per molts oficis aquest resultarà prioritari).
Aquestes tres pegues el que provoquen és un cert sentiment de “pèrdua de temps” fins que no s’aconsegueixen superar definitivament. En tot cas, la meta última no impedeix que les dones mentrestant s’ocupin en sectors més tradicionals, com poden ser el comercial, en botigues, hotels, restaurants, etc., per més tard poder donar el salt desitjat.
Per acabar en aquesta breu aportació al tema, creiem positiu no evitar parlar del tret identitari i distintiu que representa per moltes dones marroquines (no totes, ni molt menys!) portar el vel o hijab (res a veure amb burkes i niqabs!). Evidentment, el portar el vel o no, té alguna cosa a veure amb la interpretació i la pràctica religiosa de la dona, el que vol dir la seva espiritualitat personal. També és veritat que existeix masclisme cultural i pressió social de la comunitat, però torno a repetir que el que més preval és el grau d’independència de la dona a l’hora de prendre les seves decisions per sí mateixa, i entre aquestes pot donar-se la de posar-se el vel, ans tot el contrari del que molts occidentals creuen.
La dona marroquí, en qualsevol cas, també sap que l’empresari català posarà les seves condicions en el moment de contractar-la, i entre elles hi és el fet de deixar-la portar vel islàmic o demanar-li que en el lloc de treball se’l tregui. La dona tornarà a ser lliure per escollir.
Només una darrera conclusió extreta arrel de l’experiència de l’observació de la vida de moltes dones marroquines a Catalunya: la dona que s’ocupa bé i puja de categoria amb el seu propi esforç, si en un primer moment pot provocar cert recel vers la comunitat de procedència, finalment aconsegueix el seu reconeixement, i en la vida interna conjugal una millor acceptació per part del seu marit.
És així que es donen els canvis en tota societat d’origen o de recepció, amb paciència i esforç, i molta comprensió.
(Cambrils, Juny del 2010)
sábado, 3 de julio de 2010
domingo, 27 de junio de 2010
HOMENATGE AL POETA SALVADORENY ROQUE DALTON
Eduardo Galeano parla de Roque Dalton
“Roque Dalton hacía reír a las piedras. Era el menos solemne de todos nosotros, y también a la muerte le tomaba el pelo. Así que no voy a ponerme, ahora, a escribir en su memoria una necrológica de cartón húmedo de lágrimas.
La muerte cuando uno se entera con tanto atraso. No vibraron los teletipos de las grandes agencias internacionales para informar del asesinato del poeta.
Estaban ocupadas, supongo, con los percances sentimentales y financieros de Jackie Kennedy o alguna mierda así. Ya se sabe quién maneja la información en América Latina. Las máquinas de mentir no dedicaron ni una línea a la muerte de Roque. Este escritor no había nacido en París, ni había sido bendito en Europa. Venía de un país centroamericano y chiquito, que él llevaba tatuado en todo el cuerpo. Allí acabó acribillado a balazos.
La poesía de Roque era, como él, cariñosa, jodona y peleadora. En la cara y en la poesía de Roque, una guiñada se convertía en un puño en alto. Le sobraba valentía, y por lo tanto no necesitaba mencionar el coraje. Nada más ajeno a la retórica del sacrificio que la obra de este militante que nada ahorró de sí ni quiso nada para sí.
No precisamos ni un minuto de silencio para escuchar su risa clara. Ella suena alto y siempre, matadora de la muerte, en las palabras que nos dejó para celebrar la alegría de creer y darse” (Eduardo Galeano, en Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1976).
“Roque Dalton hacía reír a las piedras. Era el menos solemne de todos nosotros, y también a la muerte le tomaba el pelo. Así que no voy a ponerme, ahora, a escribir en su memoria una necrológica de cartón húmedo de lágrimas.
La muerte cuando uno se entera con tanto atraso. No vibraron los teletipos de las grandes agencias internacionales para informar del asesinato del poeta.
Estaban ocupadas, supongo, con los percances sentimentales y financieros de Jackie Kennedy o alguna mierda así. Ya se sabe quién maneja la información en América Latina. Las máquinas de mentir no dedicaron ni una línea a la muerte de Roque. Este escritor no había nacido en París, ni había sido bendito en Europa. Venía de un país centroamericano y chiquito, que él llevaba tatuado en todo el cuerpo. Allí acabó acribillado a balazos.
La poesía de Roque era, como él, cariñosa, jodona y peleadora. En la cara y en la poesía de Roque, una guiñada se convertía en un puño en alto. Le sobraba valentía, y por lo tanto no necesitaba mencionar el coraje. Nada más ajeno a la retórica del sacrificio que la obra de este militante que nada ahorró de sí ni quiso nada para sí.
No precisamos ni un minuto de silencio para escuchar su risa clara. Ella suena alto y siempre, matadora de la muerte, en las palabras que nos dejó para celebrar la alegría de creer y darse” (Eduardo Galeano, en Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1976).
sábado, 26 de junio de 2010
5A EDICIÓ DE LA MOSTRA D’ENTITATS DE CAMBRILS
Àrea de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Cambrils
Benvolgudes associacions de Cambrils:
El proper 12 de setembre celebrarem la Cinquena Edició de la Mostra d'Entitats de Cambrils, que al llarg de les edicions anteriors s’ha anat consolidant com un espai de referència del món associatiu de Cambrils, creixent cada any en nombre de participants i activitats.
La Mostra d’Entitats és una plataforma que dóna l’oportunitat a les associacions de donar a conèixer la seva activitat a la ciutadania, i una bona ocasió per relacionar-se i intercanviar experiències amb les diverses entitats participants, reforçant així el nostre teixit associatiu.
És per això que volem que les entitats sigueu les autèntiques partícips i organitzadores de l’acte, ja que és de la vostra participació que depèn l’èxit de la Mostra.
Així doncs, encetem de nou una sèrie de trobades per organitzar conjuntament l’esdeveniment. La primera reunió, de caràcter informativa, tindrà lloc el proper juny i a finals de juliol concretarem els aspectes més logístics i organitzatius.
Esperem doncs la vostra assistència, rebeu una cordial salutació!
Benvolgudes associacions de Cambrils:
El proper 12 de setembre celebrarem la Cinquena Edició de la Mostra d'Entitats de Cambrils, que al llarg de les edicions anteriors s’ha anat consolidant com un espai de referència del món associatiu de Cambrils, creixent cada any en nombre de participants i activitats.
La Mostra d’Entitats és una plataforma que dóna l’oportunitat a les associacions de donar a conèixer la seva activitat a la ciutadania, i una bona ocasió per relacionar-se i intercanviar experiències amb les diverses entitats participants, reforçant així el nostre teixit associatiu.
És per això que volem que les entitats sigueu les autèntiques partícips i organitzadores de l’acte, ja que és de la vostra participació que depèn l’èxit de la Mostra.
Així doncs, encetem de nou una sèrie de trobades per organitzar conjuntament l’esdeveniment. La primera reunió, de caràcter informativa, tindrà lloc el proper juny i a finals de juliol concretarem els aspectes més logístics i organitzatius.
Esperem doncs la vostra assistència, rebeu una cordial salutació!
miércoles, 23 de junio de 2010
LES FIRES DE CAMBRILS
Valoració del cicle firal a Cambrils
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
lunes, 21 de junio de 2010
RACISME AMODERN, MESTISSATGE DE FUTUR
Article publicat a la Revista A Mà de la UGT del mes de Juliol
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
domingo, 20 de junio de 2010
ENCUENTRO DE BARCELONA SOBRE HAITÍ
Encuentro de la Diáspora Haitiana en el Extranjero organizado por el Consulado de Haití en Barcelona
La historia del hermanamiento entre la ciudad de Cambrils y Miragoane tiene nombre propio, y éste es el de Alphonse Arcelín. Médico de profesión, Alfonso, como le conocíamos en nuestra población, fue uno de los muchos haitianos que salieron dirección a España, en este caso, con el objetivo de realizar sus estudios de Medicina, concretamente en Sevilla. Conoció a la que sería su futura esposa, fijaría residencia y ejercería en Cambrils, donde también nacerían sus hijos, Hèlene y Pierre. Como persona humanista y comprometida que era, desde muy pronto nos acompañó en la militancia en el Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC), hecho que le llevaría a ser Concejal durante una legislatura, lo cual aprovecharía para hacer posible su antiguo sueño de acercar las dos poblaciones que lo habían visto crecer y madurar como persona, Miragoane y Cambrils, respectivamente. Él siempre había comentado que vino a España para pasar un tiempo y luego volver a su país, y ese momento se había alargado demasiado. Finalmente nuestro amigo Alfonso, tras dar su nombre a conocer a nivel internacional debido a la denuncia realizada por la exhibición del ‘Negre de Banyoles’, volvió al Caribe donde fallecería en verano del 2009.
La verdad es que el reto del hermanamiento, más allá de firmarlo y protocolarizarlo, se presentaba bastante complejo cuando yo mismo también llegué a Concejal del mismo Ayuntamiento en el año 2003. Lo primero que conseguimos es el envío de material quirúrguico e informático proporcionado por el Hospital de Sant Joan de Reus, y la Universidad Rovira y Virgili (URV) de Tarragona. En este primer experimento pudimos comprobar la falta de gobernabilidad del país haitiano cuando durante meses la mercancía permaneció en Puerto Príncipe, la capital del país, hasta que finalmente unos religiosos acreditados pudieron dar con la misma y trasladarla a Miragoane. A continuación empezamos a colaborar estrechamente con el Fons Català de Cooperació con el objetivo de que se sumaran a coordinar la ayuda con uno de los rincones del planeta más necesitados y empobrecidos. Vía el Fons, pues, construímos el proyecto de construcción de letrinas en el Barrio de Bel-Air en Miragoane, de la misma manera que canalizamos ayudas de emergencia cada huracán y terremoto que ocurrían en esta parte de la isla de La Española.
Nos seguía faltando algo: eso era el impulso de un proyecto único, interesante objetivamente hablando para la comunidad, con el cual ganar otras complicidades vecinas. Éramos, y somos aún hoy día, el único municipio catalán hermanado con una ciudad haitiana, y debíamos entonces buscar aliados. Los encontramos, sin duda, en el Cónsul de Haití en Barcelona, el amigo Marc Archer, que ya ayudó en el inicio del proceso, y de su mano conocimos a la organización Grapph, al frente de la cual en nuestra comunidad se encontraba Ana Belio. Con ellos, Consulado y Grapph, así como con Victoria Planas, representante del Fons para el Caribe y Centroamérica, producimos diversas reuniones que acabaron con el encargo a Ana Belio de elaboración de un proyecto marco, el cual pudiera ser respaldado por Cambrils e instalado en la lista del Fons para sumarle otros apoyos financieros de sendas administraciones públicas municipalistas catalanas.
Hace un año, en el 2009, se produjeron dos viajes de prospección fundamentales para crear el proyecto llamado “Red Alfonso Arcelín de apoyo intermunicipalista”: por un lado viajaría el Fons Català para conocer Miragoane y analizar la viabilidad de las iniciativas futuras; por otro lado el Grapph establecería los contactos con la Alcaldía y del Departamento del cual depende el Municipio, en este caso Nippes, para buscar una bilateralidad merecida con Catalunya.
A día de hoy Cambrils ha inaugurado la financiación de un proyecto transversal que quedará incluido en la fase de reconstrucción del país apoyada por el Fons después del terremoto sucedido en enero de 2010. Ello, conjuntamente a la visita por primera vez de las autoridades competentes del municipio haitiano a nuestra ciudad, nos hacen prever un ámbito de nuestras relaciones más estrechas y fructíferas.
La historia del hermanamiento entre la ciudad de Cambrils y Miragoane tiene nombre propio, y éste es el de Alphonse Arcelín. Médico de profesión, Alfonso, como le conocíamos en nuestra población, fue uno de los muchos haitianos que salieron dirección a España, en este caso, con el objetivo de realizar sus estudios de Medicina, concretamente en Sevilla. Conoció a la que sería su futura esposa, fijaría residencia y ejercería en Cambrils, donde también nacerían sus hijos, Hèlene y Pierre. Como persona humanista y comprometida que era, desde muy pronto nos acompañó en la militancia en el Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC), hecho que le llevaría a ser Concejal durante una legislatura, lo cual aprovecharía para hacer posible su antiguo sueño de acercar las dos poblaciones que lo habían visto crecer y madurar como persona, Miragoane y Cambrils, respectivamente. Él siempre había comentado que vino a España para pasar un tiempo y luego volver a su país, y ese momento se había alargado demasiado. Finalmente nuestro amigo Alfonso, tras dar su nombre a conocer a nivel internacional debido a la denuncia realizada por la exhibición del ‘Negre de Banyoles’, volvió al Caribe donde fallecería en verano del 2009.
La verdad es que el reto del hermanamiento, más allá de firmarlo y protocolarizarlo, se presentaba bastante complejo cuando yo mismo también llegué a Concejal del mismo Ayuntamiento en el año 2003. Lo primero que conseguimos es el envío de material quirúrguico e informático proporcionado por el Hospital de Sant Joan de Reus, y la Universidad Rovira y Virgili (URV) de Tarragona. En este primer experimento pudimos comprobar la falta de gobernabilidad del país haitiano cuando durante meses la mercancía permaneció en Puerto Príncipe, la capital del país, hasta que finalmente unos religiosos acreditados pudieron dar con la misma y trasladarla a Miragoane. A continuación empezamos a colaborar estrechamente con el Fons Català de Cooperació con el objetivo de que se sumaran a coordinar la ayuda con uno de los rincones del planeta más necesitados y empobrecidos. Vía el Fons, pues, construímos el proyecto de construcción de letrinas en el Barrio de Bel-Air en Miragoane, de la misma manera que canalizamos ayudas de emergencia cada huracán y terremoto que ocurrían en esta parte de la isla de La Española.
Nos seguía faltando algo: eso era el impulso de un proyecto único, interesante objetivamente hablando para la comunidad, con el cual ganar otras complicidades vecinas. Éramos, y somos aún hoy día, el único municipio catalán hermanado con una ciudad haitiana, y debíamos entonces buscar aliados. Los encontramos, sin duda, en el Cónsul de Haití en Barcelona, el amigo Marc Archer, que ya ayudó en el inicio del proceso, y de su mano conocimos a la organización Grapph, al frente de la cual en nuestra comunidad se encontraba Ana Belio. Con ellos, Consulado y Grapph, así como con Victoria Planas, representante del Fons para el Caribe y Centroamérica, producimos diversas reuniones que acabaron con el encargo a Ana Belio de elaboración de un proyecto marco, el cual pudiera ser respaldado por Cambrils e instalado en la lista del Fons para sumarle otros apoyos financieros de sendas administraciones públicas municipalistas catalanas.
Hace un año, en el 2009, se produjeron dos viajes de prospección fundamentales para crear el proyecto llamado “Red Alfonso Arcelín de apoyo intermunicipalista”: por un lado viajaría el Fons Català para conocer Miragoane y analizar la viabilidad de las iniciativas futuras; por otro lado el Grapph establecería los contactos con la Alcaldía y del Departamento del cual depende el Municipio, en este caso Nippes, para buscar una bilateralidad merecida con Catalunya.
A día de hoy Cambrils ha inaugurado la financiación de un proyecto transversal que quedará incluido en la fase de reconstrucción del país apoyada por el Fons después del terremoto sucedido en enero de 2010. Ello, conjuntamente a la visita por primera vez de las autoridades competentes del municipio haitiano a nuestra ciudad, nos hacen prever un ámbito de nuestras relaciones más estrechas y fructíferas.
sábado, 19 de junio de 2010
L'APLICACIÓ DEL DRET AMBIENTAL A L'ESTAT ESPANYOL
Reflexions al voltant del Dret Ambiental
Generalment es fa una diferenciació dins del Dret Comunitari Europeu entre el que són les polítiques comunitàries originàries i les noves polítiques. De la mateixa manera, existeix una segona diferenciació bàsica entre les polítiques econòmiques obligades a armonitzar-se des d’un bon principi de l’existència de les Comunitats Europees, i les polítiques que anomenem com a sectorials que es desenvolupen a partir de què els mateixos tractats europeus atorguen més competències a les institucions comunitàries.
No cal dir que l’àmbit de les polítiques comunitàries sectorials ha evolucionat considerablement des de la fundació de les Comunitats Europees fins al dia d’avui, evolució que ha comportat una ampliació i aprofundiment en la intervenció comunitària. Aquesta ampliació ha estat possible gràcies a la inclusió de múltiples i noves polítiques sectorials, al mateix temps que s’han anat perfeccionant les polítiques anteriorment ja existents.
La constatació de què pot existir un manteniment de polítiques nacionals divergents en un determinat sector, com pot ser el mateix del Medi Ambient, s’analitza com un autèntic obstacle a la plena realització de les llibertats comunitàries. És per això que cal incrementar la posada en comú entre els cossos jurídics dels Estats-membres, de la mateixa manera que les mateixes Comunitats Europees avancen en la intenció de donar un major impuls polític a la seva mateixa entitat tot ampliant la seva intervenció comunitària que ja sobrepassa per molt el pur objectiu economicista de la seva fundació.
L’article 3 del Tractat constitutiu de la primera Comunitat Europea ja enuncia els àmbits als que està oberta l’acció comunitària i preveu expressament l’establiment d’una política comuna en matèria agrícola, política comercial, transports i establiment d’un règim de defensa de la competència.
Dintre de les segones polítiques que passarem a anomenar “coordinades”, el Tractat de la Unió Europea preveu precisament la coordinació de les polítiques nacionals dels diferents Estats-membres en qualsevol sector desenvolupat. Com ja hem dit amb anterioritat, si en un principi el Tractat constitutiu només es centrava en la política econòmica en general, i a poc a poc es va anar incloent l’objectiu específic d’avançar en l’àmbit de la política social, és a partir de l’Acta Única que s’amplien molt més enllà els objectius d’anar tancant el cercle finalment del mercat interior. Així doncs, a la política de medi ambient en sí mateixa des d’aquesta data se li presenten les missions fonamentals de conservar, preservar i millorar la qualitat del medi; contribuir a la protecció de la salut de les persones i garantitzar una utilització prudent i racional dels recursos naturals.
Més específicament en la dècada dels anys noranta del segle passat es varen plantejar dues línies d’actuació que complementen els objectius originals de la política comunitària mediambiental. Per una banda, sorgeix la necessitat de fomentar mesures a nivell internacional per a solucionar els problemes ambientals regionals o globals, com es recull al Tractat arrel de la Reforma de Maastricht. Per una altra banda, es prioritza un enfocament preventiu de protecció del medi ambient, incidint especialment en àmbits com el transport o la energia. En aquesta línia el Tractat d’Amsterdam introdueix un nou article que estableix la integració de les exigències mediambientals en la definició i la realització de les polítiques i accions de tota la Comunitat, amb la finalitat de promoure a nivell global el concepte i contingut de desenvolupament sostenible. Aquest concepte, a més, el trobem novament inscrit com un dels objectius fonamentals de la Unió Europea, esmentat en l’actual article 2 (ex art.B) del Tractat de la Unió.
Si ens concentrem una mica més en la darrera modificació del Tractat quan es va voler tenir en compte la demanda de l’opinió pública per un respecte creixent als límits que imposa el medi ambient i el desenvolupament sostenible, el Tractat d’Amsterdam, a banda, com dèiem, d’incorporar la referència al mateix principi de desenvolupament sostenible, enumera concretament els objectius a seguir. El mateix Article 2 esmentat dóna l’encàrrec de promoure un desenvolupament harmoniós, equilibrat i sostenible de les activitats econòmiques, així com un alt nivell de protecció i de millorar de la qualitat del medi ambient.
La voluntat dels savis que renovaren el Tractat és, sens dubte, la de convertir les consideracions mediambientals en un goal ineludible que tingui coherència amb altres polítiques sectorials que es vénen desenvolupant, com per exemple pot ser l’agrícola. Donada aquesta situació les exigències de protecció del medi ambient han anat introduint-se i integrant-se d’un temps cap aquí en tota definició i realització de les polítiques comunitàries amb una importància mai abans tan pal.lesa.
Finalment, en aquest ordre de coses, cal destacar entre les Declaracions adoptades per la Conferència Intergovernamental que acabaria aprovant el nou text, la inclusió d’un article dedicat a les avaluacions de l’impacte mediambiental, que es transforma en un compromís de la Comissió d’elaborar estudis periòdics de control d’aquest impacte quan es trobi formulant propostes que poden tenir incidència mateixa amb el medi ambient. Aquesta darrera Declaració no fa més que incidir en el que ja estava anotat en la Declaració número 20 annexa a l’Acta Final del Tractat de la Unió, relativa a l’avaluació de les repercussions de les mesures comunitàries sobre el medi ambient, segons la qual la Comissió en el marc de les seves propostes i els Estats-membres en el context de la seva aplicació haurien de tenir en compte plenament els efectes sobre el medi ambient així com el principi de creixement sostenible.
Com afectaria doncs la gènesi de la preocupació mediambiental europea sobre la jove democràcia espanyola en la data d’1 de gener de 1986, quan l’Estat en qüestió entra de ple dret a la Unió, fins a la data d’avui dia. Aquesta és la raó del nostre estudi.
En primer lloc hem de realitzar un comentari al voltant del canvi profund viscut en els darrers vint anys a Espanya. Si a la meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, Espanya es trobava en bolquers si la comparéssim amb els països punters de França, Alemanya o el Regne Unit, avui aquestes diferències evidentment s’han vist retallades, no només en el nivell del benestar i de la riquesa, sinó també en el nivell d’acceptació de l’acquis comunitari, genèric en primer lloc i després evidentment mediambiental.
En aquest sentit, i amb la perspectiva del temps que resta pel mig, es pot afirmar sense cap por de què el Dret Ambiental de la Unió Europea ha estat el motor principal a partir del qual ha funcionat i se’n ha nodrit l’Estat Ambiental de Dret a Espanya.
Les preocupacions polítiques i ciutadanes, i per tant també jurídiques dels espanyols, en un principi, estaven abocades a aconseguir el nivell d’integració econòmica mateixa que els Estats fundadors de la Unió Europea s’havien forjat dècades abans; és per aquest motiu que el respecte pel medi ambient i l’horitzó de lluitar per un desenvolupament sostenible aniria penetrant poc a poc en el marc de les exigències juristes fins a ben entrat el nou segle XXI.
El Professor Jordano Fraga, de la Universitat de Sevilla, fa un minuciós examen de l’ordre de transposició espanyola de la normativa europea en els sectors més específics com poden ser per ordre i cronològicament: l’avaluació de l’impacte ambiental; el control integral de la contaminació industrial i tot el que fa referència als riscos industrials; la llibertat d’informació en tot allò relatiu al medi ambient; l’ecoetiqueta; l’ecoauditoria; l’agricultura ecològica; la gestió dels residus; la gestió de les aigües continentals en totes les seves qualitats d’aigües soterrades, residuals, destinades al consum humà, aptes per la vida dels peixos, per a la cria de moluscos, aptes per al bany, amb nitrats i identificades com a vulnerables; les aigües marines; l’atmosfera en totes les seves condicions; o el medi ambient natural, que també es preocupa de les aus silvestres, en general.
Evidentment s’ha avançat molt si fem el balanç avui dia (també és veritat que hi ha molt encara per fer) però cal dir que tot el procés s’ha realitzat, com la mateixa integració europea espanyola en general, a marxes forçades i sense el temps suficient per pair tot el nou que ens arriba dins del marc jurídic que ens engloba. L’autor de l’article esmentat ens parla de l’”autodiagnosi i l’automedicació” com la manera mitjançant la qual arribem a l’”estat saludable del malalt”. En definitiva, ens han anat plovent exigències europees que no hem dubtat d’incloure, això sí sempre segons el nostre ritme, al nostre cos jurídic propi, sense l’estudi previ de les necessitats que comportaran les seves aplicacions.
D’una mateixa manera per la qual afirmàvem que la preocupació per incrementar els mecanismes de control dels Ajuntaments sobre les condicions dels límits marcats per la contaminació acústica aprovada, per esmentar només un exemple, només serà possible per l’actuació impassible dels Tribunals imposant sentències exemplars tot exigint la responsabilitat patrimonial més alta a les administracions competents, en el cas del nivell europeu traduït al nivell espanyol, segurament passarà tot per una jurisprudència encara més dura per part del Tribunal de Justícies de les Comunitat Europees de Luxemburg per tal de fer més suportable la malaltia crònica del dret ambiental al nostre país.
Cal dir que aquesta dificultat d’acomplir tots els requisits dels nous condicionants europeus no és exclusiva d’Espanya ni de Catalunya, sinó que a hores d’ara és compartida per la gran majoria de països membres, ja que mentre uns arriben als nivells bàsics altres també tenen problemes derivats del nivell més privilegiat (problema de “rizar el rizo”). A aquesta situació erràtica el mateix Professor Jordano Fraga abans esmentat només hi veu la solució de trobar noves fórmules per promoure l’eficàcia de forma més directa o indirecta de les directives comunitàries, sense cap dubte, així com buscar decididament les responsabilitats dels Estats més endarrerits en la seva adaptació degudes als seus incompliments reiterats. D’aquí que la Unió Europea, mitjançant la seva Comissió, intensifiqui a la vegada els seus informes de control i supervisió de l’activitat jurídica de cada Estat-membre, així com sanciona públicament a aquells que no poden fer o no fan bé els seus deures ambientals.
A continuació vull comentar dos dels grans problemes que ens trobem a Espanya en el moment de fer la seva valoració sobre com aplica i adapta el dret comunitari ambiental que li és superior i d’obligat acompliment:
Per una banda hi tenim el repte de l’ambientalització de la resta de les polítiques públiques nacionals, sobretot les que tenen relació amb el transport, l’energia, el consum i l’agricultura, com dèiem a la part teòrica. I és que no tots els Ministeris i Conselleries tenen el mateix interès i preferència per introduir les clàusules degudes mediambientals, moltes vegades per motius econòmics i d’altres per qüestió de rentabilitat temporal. Sembla obvi que primer ens haurem de creure el Medi Ambient per se per després mediambientalitzar la resta de departaments (al govern de Catalunya existeix una experiència innovadora per estirar per aquesta banda, conseqüències de la qual només es podran analitzar passats uns anys, guanyats per tenir millor perspectiva).
El segon problema a destacar en el cas espanyol està relacionat amb la seva mateixa configuració com a Estat territorial i la repartició de competències segons la jerarquia de cada administració. El fet de no ser un Estat Federal nominalment, malgrat viure gràcies a la Constitució de 1978 tendències federalitzants a partir de la creació de l’Estat de les Autonomies, contempla la possibilitat de la transposició directa d’una directiva europea per part d’una Comunitat Autònoma. En aquest cas, aquest any hem estudiat els casos de les normatives de contaminació lumínica, on la legislació catalana és pionera sense haver-hi encara una legislació estatal, i de les de contaminació acústica on s’avança la comunitat autònoma catalana amb una Llei del 2002, essent l’estatal del 2003.
El Tribunal Constitucional ja ha aclarit que només l’Estat és competent en exclusiva per a la transposició quan ho trobin adequat els seus òrgans facultatius, mentre que les Comunitats Autònomes poden avançar-se per necessitat o sensibilitat, malgrat que després més tard hauran d’escoltar i atendre a les normes de desenvolupament i voluntàriament també podran realitzar normes addicionals de protecció en cada cas hipotètic.
La gran fallida de l’aplicació del Dret Comunitari Ambiental, doncs, és en gran part degut a l’escassa previsió de mecanismes de control una vegada les lleis entren en vigència. Només en els casos de la contaminació acústica i de la contaminació lumínica ens trobem amb greus problemes de denúncies ciutadanes arribades als tribunals degut a no fer efectius els deures bàsics de comptar amb cossos d’inspecció dedicats a analitzar la situació dels llocs emissors de soroll i de les lluminàries molestes. En aquest punt es pot evolucionar cap a una major atenció humana i tècnica per donar solucionar a tal muntanya de casos oberts. Una mica més de marge de temps per l’adaptació de les Ordenances que són sobre les que deriven les diligències estatals o autonòmiques com a responsables últimes resultaria una mesura ben rebuda i encertada en l’objectiu de centrar les coses en una posició una mica millorada. Les mateixes administracions, des de l’Estat, la Comunitat Autònoma o el Municipi, fan mans i mànigues per invertir el suficient per posar-se al dia i no caure en la desídia. Són molts els informes que alerten de què si no es posa fre a l’incompliment sistemàtic de la normativa europea, els perjudicis legalistes poden ser encara pitjors dels que estem vivint en l’actualitat.
No ens queda més que demanar, doncs, una línia més decidida a favor de l’acompliment de l’efecte directe de la força de les directives comunitàries fins a les seves últimes conseqüències, la qual pot esdevenir la única forma de fer despertar al mort o a la víctima, estat en el qual ens trobem en l’actualitat, mediambientalment parlant, el que sembla, si no hi ha canvi, un carrer sense sortida.
(2008)
Generalment es fa una diferenciació dins del Dret Comunitari Europeu entre el que són les polítiques comunitàries originàries i les noves polítiques. De la mateixa manera, existeix una segona diferenciació bàsica entre les polítiques econòmiques obligades a armonitzar-se des d’un bon principi de l’existència de les Comunitats Europees, i les polítiques que anomenem com a sectorials que es desenvolupen a partir de què els mateixos tractats europeus atorguen més competències a les institucions comunitàries.
No cal dir que l’àmbit de les polítiques comunitàries sectorials ha evolucionat considerablement des de la fundació de les Comunitats Europees fins al dia d’avui, evolució que ha comportat una ampliació i aprofundiment en la intervenció comunitària. Aquesta ampliació ha estat possible gràcies a la inclusió de múltiples i noves polítiques sectorials, al mateix temps que s’han anat perfeccionant les polítiques anteriorment ja existents.
La constatació de què pot existir un manteniment de polítiques nacionals divergents en un determinat sector, com pot ser el mateix del Medi Ambient, s’analitza com un autèntic obstacle a la plena realització de les llibertats comunitàries. És per això que cal incrementar la posada en comú entre els cossos jurídics dels Estats-membres, de la mateixa manera que les mateixes Comunitats Europees avancen en la intenció de donar un major impuls polític a la seva mateixa entitat tot ampliant la seva intervenció comunitària que ja sobrepassa per molt el pur objectiu economicista de la seva fundació.
L’article 3 del Tractat constitutiu de la primera Comunitat Europea ja enuncia els àmbits als que està oberta l’acció comunitària i preveu expressament l’establiment d’una política comuna en matèria agrícola, política comercial, transports i establiment d’un règim de defensa de la competència.
Dintre de les segones polítiques que passarem a anomenar “coordinades”, el Tractat de la Unió Europea preveu precisament la coordinació de les polítiques nacionals dels diferents Estats-membres en qualsevol sector desenvolupat. Com ja hem dit amb anterioritat, si en un principi el Tractat constitutiu només es centrava en la política econòmica en general, i a poc a poc es va anar incloent l’objectiu específic d’avançar en l’àmbit de la política social, és a partir de l’Acta Única que s’amplien molt més enllà els objectius d’anar tancant el cercle finalment del mercat interior. Així doncs, a la política de medi ambient en sí mateixa des d’aquesta data se li presenten les missions fonamentals de conservar, preservar i millorar la qualitat del medi; contribuir a la protecció de la salut de les persones i garantitzar una utilització prudent i racional dels recursos naturals.
Més específicament en la dècada dels anys noranta del segle passat es varen plantejar dues línies d’actuació que complementen els objectius originals de la política comunitària mediambiental. Per una banda, sorgeix la necessitat de fomentar mesures a nivell internacional per a solucionar els problemes ambientals regionals o globals, com es recull al Tractat arrel de la Reforma de Maastricht. Per una altra banda, es prioritza un enfocament preventiu de protecció del medi ambient, incidint especialment en àmbits com el transport o la energia. En aquesta línia el Tractat d’Amsterdam introdueix un nou article que estableix la integració de les exigències mediambientals en la definició i la realització de les polítiques i accions de tota la Comunitat, amb la finalitat de promoure a nivell global el concepte i contingut de desenvolupament sostenible. Aquest concepte, a més, el trobem novament inscrit com un dels objectius fonamentals de la Unió Europea, esmentat en l’actual article 2 (ex art.B) del Tractat de la Unió.
Si ens concentrem una mica més en la darrera modificació del Tractat quan es va voler tenir en compte la demanda de l’opinió pública per un respecte creixent als límits que imposa el medi ambient i el desenvolupament sostenible, el Tractat d’Amsterdam, a banda, com dèiem, d’incorporar la referència al mateix principi de desenvolupament sostenible, enumera concretament els objectius a seguir. El mateix Article 2 esmentat dóna l’encàrrec de promoure un desenvolupament harmoniós, equilibrat i sostenible de les activitats econòmiques, així com un alt nivell de protecció i de millorar de la qualitat del medi ambient.
La voluntat dels savis que renovaren el Tractat és, sens dubte, la de convertir les consideracions mediambientals en un goal ineludible que tingui coherència amb altres polítiques sectorials que es vénen desenvolupant, com per exemple pot ser l’agrícola. Donada aquesta situació les exigències de protecció del medi ambient han anat introduint-se i integrant-se d’un temps cap aquí en tota definició i realització de les polítiques comunitàries amb una importància mai abans tan pal.lesa.
Finalment, en aquest ordre de coses, cal destacar entre les Declaracions adoptades per la Conferència Intergovernamental que acabaria aprovant el nou text, la inclusió d’un article dedicat a les avaluacions de l’impacte mediambiental, que es transforma en un compromís de la Comissió d’elaborar estudis periòdics de control d’aquest impacte quan es trobi formulant propostes que poden tenir incidència mateixa amb el medi ambient. Aquesta darrera Declaració no fa més que incidir en el que ja estava anotat en la Declaració número 20 annexa a l’Acta Final del Tractat de la Unió, relativa a l’avaluació de les repercussions de les mesures comunitàries sobre el medi ambient, segons la qual la Comissió en el marc de les seves propostes i els Estats-membres en el context de la seva aplicació haurien de tenir en compte plenament els efectes sobre el medi ambient així com el principi de creixement sostenible.
Com afectaria doncs la gènesi de la preocupació mediambiental europea sobre la jove democràcia espanyola en la data d’1 de gener de 1986, quan l’Estat en qüestió entra de ple dret a la Unió, fins a la data d’avui dia. Aquesta és la raó del nostre estudi.
En primer lloc hem de realitzar un comentari al voltant del canvi profund viscut en els darrers vint anys a Espanya. Si a la meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, Espanya es trobava en bolquers si la comparéssim amb els països punters de França, Alemanya o el Regne Unit, avui aquestes diferències evidentment s’han vist retallades, no només en el nivell del benestar i de la riquesa, sinó també en el nivell d’acceptació de l’acquis comunitari, genèric en primer lloc i després evidentment mediambiental.
En aquest sentit, i amb la perspectiva del temps que resta pel mig, es pot afirmar sense cap por de què el Dret Ambiental de la Unió Europea ha estat el motor principal a partir del qual ha funcionat i se’n ha nodrit l’Estat Ambiental de Dret a Espanya.
Les preocupacions polítiques i ciutadanes, i per tant també jurídiques dels espanyols, en un principi, estaven abocades a aconseguir el nivell d’integració econòmica mateixa que els Estats fundadors de la Unió Europea s’havien forjat dècades abans; és per aquest motiu que el respecte pel medi ambient i l’horitzó de lluitar per un desenvolupament sostenible aniria penetrant poc a poc en el marc de les exigències juristes fins a ben entrat el nou segle XXI.
El Professor Jordano Fraga, de la Universitat de Sevilla, fa un minuciós examen de l’ordre de transposició espanyola de la normativa europea en els sectors més específics com poden ser per ordre i cronològicament: l’avaluació de l’impacte ambiental; el control integral de la contaminació industrial i tot el que fa referència als riscos industrials; la llibertat d’informació en tot allò relatiu al medi ambient; l’ecoetiqueta; l’ecoauditoria; l’agricultura ecològica; la gestió dels residus; la gestió de les aigües continentals en totes les seves qualitats d’aigües soterrades, residuals, destinades al consum humà, aptes per la vida dels peixos, per a la cria de moluscos, aptes per al bany, amb nitrats i identificades com a vulnerables; les aigües marines; l’atmosfera en totes les seves condicions; o el medi ambient natural, que també es preocupa de les aus silvestres, en general.
Evidentment s’ha avançat molt si fem el balanç avui dia (també és veritat que hi ha molt encara per fer) però cal dir que tot el procés s’ha realitzat, com la mateixa integració europea espanyola en general, a marxes forçades i sense el temps suficient per pair tot el nou que ens arriba dins del marc jurídic que ens engloba. L’autor de l’article esmentat ens parla de l’”autodiagnosi i l’automedicació” com la manera mitjançant la qual arribem a l’”estat saludable del malalt”. En definitiva, ens han anat plovent exigències europees que no hem dubtat d’incloure, això sí sempre segons el nostre ritme, al nostre cos jurídic propi, sense l’estudi previ de les necessitats que comportaran les seves aplicacions.
D’una mateixa manera per la qual afirmàvem que la preocupació per incrementar els mecanismes de control dels Ajuntaments sobre les condicions dels límits marcats per la contaminació acústica aprovada, per esmentar només un exemple, només serà possible per l’actuació impassible dels Tribunals imposant sentències exemplars tot exigint la responsabilitat patrimonial més alta a les administracions competents, en el cas del nivell europeu traduït al nivell espanyol, segurament passarà tot per una jurisprudència encara més dura per part del Tribunal de Justícies de les Comunitat Europees de Luxemburg per tal de fer més suportable la malaltia crònica del dret ambiental al nostre país.
Cal dir que aquesta dificultat d’acomplir tots els requisits dels nous condicionants europeus no és exclusiva d’Espanya ni de Catalunya, sinó que a hores d’ara és compartida per la gran majoria de països membres, ja que mentre uns arriben als nivells bàsics altres també tenen problemes derivats del nivell més privilegiat (problema de “rizar el rizo”). A aquesta situació erràtica el mateix Professor Jordano Fraga abans esmentat només hi veu la solució de trobar noves fórmules per promoure l’eficàcia de forma més directa o indirecta de les directives comunitàries, sense cap dubte, així com buscar decididament les responsabilitats dels Estats més endarrerits en la seva adaptació degudes als seus incompliments reiterats. D’aquí que la Unió Europea, mitjançant la seva Comissió, intensifiqui a la vegada els seus informes de control i supervisió de l’activitat jurídica de cada Estat-membre, així com sanciona públicament a aquells que no poden fer o no fan bé els seus deures ambientals.
A continuació vull comentar dos dels grans problemes que ens trobem a Espanya en el moment de fer la seva valoració sobre com aplica i adapta el dret comunitari ambiental que li és superior i d’obligat acompliment:
Per una banda hi tenim el repte de l’ambientalització de la resta de les polítiques públiques nacionals, sobretot les que tenen relació amb el transport, l’energia, el consum i l’agricultura, com dèiem a la part teòrica. I és que no tots els Ministeris i Conselleries tenen el mateix interès i preferència per introduir les clàusules degudes mediambientals, moltes vegades per motius econòmics i d’altres per qüestió de rentabilitat temporal. Sembla obvi que primer ens haurem de creure el Medi Ambient per se per després mediambientalitzar la resta de departaments (al govern de Catalunya existeix una experiència innovadora per estirar per aquesta banda, conseqüències de la qual només es podran analitzar passats uns anys, guanyats per tenir millor perspectiva).
El segon problema a destacar en el cas espanyol està relacionat amb la seva mateixa configuració com a Estat territorial i la repartició de competències segons la jerarquia de cada administració. El fet de no ser un Estat Federal nominalment, malgrat viure gràcies a la Constitució de 1978 tendències federalitzants a partir de la creació de l’Estat de les Autonomies, contempla la possibilitat de la transposició directa d’una directiva europea per part d’una Comunitat Autònoma. En aquest cas, aquest any hem estudiat els casos de les normatives de contaminació lumínica, on la legislació catalana és pionera sense haver-hi encara una legislació estatal, i de les de contaminació acústica on s’avança la comunitat autònoma catalana amb una Llei del 2002, essent l’estatal del 2003.
El Tribunal Constitucional ja ha aclarit que només l’Estat és competent en exclusiva per a la transposició quan ho trobin adequat els seus òrgans facultatius, mentre que les Comunitats Autònomes poden avançar-se per necessitat o sensibilitat, malgrat que després més tard hauran d’escoltar i atendre a les normes de desenvolupament i voluntàriament també podran realitzar normes addicionals de protecció en cada cas hipotètic.
La gran fallida de l’aplicació del Dret Comunitari Ambiental, doncs, és en gran part degut a l’escassa previsió de mecanismes de control una vegada les lleis entren en vigència. Només en els casos de la contaminació acústica i de la contaminació lumínica ens trobem amb greus problemes de denúncies ciutadanes arribades als tribunals degut a no fer efectius els deures bàsics de comptar amb cossos d’inspecció dedicats a analitzar la situació dels llocs emissors de soroll i de les lluminàries molestes. En aquest punt es pot evolucionar cap a una major atenció humana i tècnica per donar solucionar a tal muntanya de casos oberts. Una mica més de marge de temps per l’adaptació de les Ordenances que són sobre les que deriven les diligències estatals o autonòmiques com a responsables últimes resultaria una mesura ben rebuda i encertada en l’objectiu de centrar les coses en una posició una mica millorada. Les mateixes administracions, des de l’Estat, la Comunitat Autònoma o el Municipi, fan mans i mànigues per invertir el suficient per posar-se al dia i no caure en la desídia. Són molts els informes que alerten de què si no es posa fre a l’incompliment sistemàtic de la normativa europea, els perjudicis legalistes poden ser encara pitjors dels que estem vivint en l’actualitat.
No ens queda més que demanar, doncs, una línia més decidida a favor de l’acompliment de l’efecte directe de la força de les directives comunitàries fins a les seves últimes conseqüències, la qual pot esdevenir la única forma de fer despertar al mort o a la víctima, estat en el qual ens trobem en l’actualitat, mediambientalment parlant, el que sembla, si no hi ha canvi, un carrer sense sortida.
(2008)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)