“Los que luchan una vez, son buenos.
Los que lo hacen a menudo, son mejores.
Los que lo hacen toda la vida, son imprescindibles.”
(Berthold Brecht)
“De los más capacitados, según sus capacidades.
A los más necesitados, según sus necesidades.”
(Friedrich Engels)
“¡A los socialistas no se los entierra,
se siembran!”
(Joan Reventós)
Aquest any hem volgut celebrar des de l’Agrupació Local
del Partit dels Socialistes (PSC) de Cambrils els “30 anys
de socialisme democràtic” a la nostra ciutat comptant des
de la mort del General Franco. Realment va resultar un
goig poder reunir el passat 17 de Novembre al Centre Les
Basses, al Barri del Port, a tants companys i companyes,
i fer homenatge a la vegada als nostres 22 Regidors que
han passat pel govern municipal, des dels 3 membres de
l’Agrupació d’Independents d’Esquerres fins als més joves
que vàrem entrar en la darrera legislatura (cinquanta anys
són la diferència existent entre el regidor més avi i el regidor
més jove; el que assegura la vigència inqüestionable del
projecte per molts més anys encara).
Parlem de 30 anys aproximadament de l’embrió del PSC
a Cambrils, tot aprofitant l’energia encetada pel Míting de
la Llibertat, celebrat el 22 de juny de 1976, al Palau Blau-
grana de Barcelona, considerat com el primer gran acte
polític d’inspiració socialista autoritzat després de la mort
del dictador. A partir de llavors, a nivell de tota Catalunya,
es convocà el Congrés Constituent del partit majoritari de
l’esquerra catalana que iniciava la seva nova vida autoor-
ganitzant-se a partir de la suma de diferents tendències i
moviments anteriors (oficial des del 1978 amb la unió del
PSC-Congrès, PSC-Reagrupament, Federació Catalana del
PSOE i antics membres del POUM, PSUC i altres indepen-
dents d’esquerres o grups més minoritaris).
30 anys de PSC a Cambrils que no podem deslligar de
més d’un segle de socialisme al país des de l’arribada de
les idees de Marx a la classe treballadora explotada, Pablo
Iglesias, la II República esperançadora, la Guerra Civil a
la qual ens varen abocar, la lluita per la recuperació de la
democràcia i l’establiment d’un Estat de Benestar homo-
logable al dels països més desenvolupats. Ens proclamem
hereus, sense embuts, d’il•lustres personalitats polítiques
com poden ser en Marcel.lí Domingo (socialista-radical,
ministre amb Azaña, artífex de la construcció del nostre
Port i de sang cambrilenca per part de mare); l’Antoni
Fabra i Ribas (diputat i diplomàtic del PSOE que residí
per un llarg temps a la nostra ciutat, del qual n’he sentit
parlar en moltes ocasions al mestre Josep Salceda); en
Sidonio Pintado (provinent de Valladolid i casat amb la
cambrilenca Maria Riba, massó, sindicalista de l’UGT i
membre d’Izquierda Republicana, tal i com ens explica
en un magnífic reportatge a la Revista Cambrils en Jordi
Moreno); i, tants d’altres, amb noms que també estan
lligats a la nostra ciutat, com és el cas de l’anarquista
Paul.lí Pallàs (que atemptà a Barcelona contra el general
repressor Martínez Campos), o que han compartit lluites
des de molt a prop a les contrades tarragonines, com
poden ser el montblanquí Josep Andreu Abelló o el pagès
vendrellenc Pep Jai.
El PSC de Cambrils sempre ha tingut la vocació de re-
presentar el pal de paller de la política i de la societat
cambrilenca. Des de fa ara gairebé quatre anys liderem
una entesa de forces d’esquerres amb la majoria que
ens proporciona la voluntat dels resultats dels vots dels
cambrilencs. L’ahir i l’avui, el passat, el present i el futur
del socialisme democràtic que defensem, conflueixen més
que mai en l’espai físic i temporal en el qual ens trobem.
Si fem memòria: qui eren alguns d’aquells joves que es
manifestaven al balcó de l’antic Ajuntament i pels carrers
de la Vila, durant els esdeveniments de l’Assemblea de
Catalunya, reclamant l’amnistia dels presos polítics del
franquisme, el restabliment de les llibertats democràti-
ques i un nou Estatut? Es bo saber qui es manifestava,
com és tan bo saber qui no es manifestava o qui gaudia
d’una situació còmoda o privilegiada amb l’antic règim.
D’altra banda: quin altre partit ha estat capaç de portar a
l’Ajuntament més nombre de dones i de joves, sobradament
per davant de les altres forces polítiques?; quin altre partir
ha estat capaç de construir més infraestructures escolars i
sanitàries amb el menys temps possible?; quin altre partit
ha destacat per voler superar un conservadorisme i un
tradicionalisme local que no ens deixarien afrontar, sense
cap mena de dubte, cap horitzó proper amb garanties de
competitivitat i marca de bon fer?; i així seguiríem amb
un llarg etcètera.
Gairebé sempre compta més la proposta i l’avaluació dels
FETS que el malbaratament de les paraules. Això ja ho
diu el nou President de la Generalitat, el Molt Honorable
i Socialista Josep Montilla. Només demanem això: que la
població ens doni la confiança per seguir treballant amb el
sentit i la coherència contrastada, més l’aval de la nostra
història. Volem ser el fil continuador de moltes nissagues,
anhels i esperit de progrés per Cambrils.
(2006)
miércoles, 17 de diciembre de 2008
lunes, 15 de diciembre de 2008
EL CÁUCASO DE MI AMIGO EMIN
Una de las suertes que me supusieron estudiar en Alemania fue comprobar como allá predominaba la amalgama multicultural que en nuestra península ibérica se encuentra aún en pleno desarrollo. Las instituciones alemanas y su política de cooperación al desarrollo han dado la posibilidad, a lo largo de los últimos cuarenta años, a muchos jóvenes de todo el mundo para que puedan estudiar en sus vetustas e históricas universidades.
En Heidelberg, allá dónde tradicionalmente se pierde el corazón, encontré a mis primeros amigos rusófonos, pero fue más específicamente en el Europa-Institut de la Universidad del Sarre, en Saarbruecken, dónde conocí al gran Emin Abdullayev. De los herederos de la caída del Muro de Berlín de 1989 pude conocer a varios rusos interesantes: uno ocupa ahora un cargo importante en la Alcaldía de San Petersburgo siendo miembro del partido de Vládimir Putin (un ruso eficiente y orgulloso); otro amigo ruso me regaló en su “emotividad nocturna casual” una insignia con una águila de dos cabezas como muestra de lo que había sido su país antes de la Revolución Rusa (vestigio de ruso imperial, buen músico, romántico, anticuado pero también orgulloso); en el tercer caso que cito existe otro ruso, de la periferia, ávido lector de todos los clásicos, politólogo y filósofo, homosexual, excéntrico, rebelde…, no sé nada más de él pero me imagino que quedará recluido en su universidad de provincias o en la Europa Occidental de su compañero holandés.
Pese a lo dicho, realmente los ciudadanos post-soviéticos que más me sorprendieron fueron aquéllos llegados de las repúblicas caucásicas y del Lejano Oriente: jóvenes turcómanos, de rasgos chinos, mongoles, mujeres rubias con ojos orientales, hombres kazakos claros, y oscuros, y un largo etcétera que nombrar y comentar. Si de geoestrategia hablamos, sin duda, el mapa de la zona quedó mal dibujado política, social, económica y culturalmente desde siempre; así pues quedaron abiertas las venas del Trasniéster, Nagorno-Karabaj, Abjasia, Chechenia, Osetia del Sur… “El Imperio” denunciado por Riszard Kapuscinski quería de nuevo controlar todo lo que ocurría en su patio trasero influyendo sobre las nuevas y frágiles independencias. Los “otros” rusos y “los que ya no querían ser ni rusos ni soviéticos” lo tenían muy claro: lo tenía claro Jamsheed, que después del Europa-Institut pasaría a ocupar un alto cargo en la República de Uzbekistán; lo tenían claro mis amigos georgianos y armenios, que, aunque enemistados, recuperaban ambos su patrimonio y moral como nación; pero sobre todo si alguien lo tenía claro era mi amigo azerbayano Emin, entre las opciones de ir pactando según la conveniencia con la nueva Federación Rusa o promover la ruptura total con el yugo reconocido.
Nunca había conocido antes a una persona tan dedicada a promocionar su país entre el resto de comunidades europeas, propagandista de discursos pro-occidentalistas, defensor de la apertura económica, y de todo tipo, partidario de buscar la inversión extranjera, de crear alianzas transoceánicas, miembro de redes infinitas, fundaciones… Hijo de una familia acomodada que había vivido sin problemas bajo el comunismo en la república, ganador de una beca para estudiar en el extranjero; él, inteligente y conocedor de la diferencia del origen, pretendía una nueva Azerbaiyán, que entrara en la Unión Europea, en la OTAN, fuera independiente, pero aliada si hace falta de los Estados Unidos, y utilizara en su beneficio el oro negro del Mar que la remoja y los oleoductos que la traviesan. Nada más claro que el mismo agua de Bakú: ¡Rusia no! O al menos por el momento. Otro nacido en la capital, el “ogro” Gary Kaspárov, también se manifiesta, éste en Moscú, contra el opresor.
Emin, como sus antepasados que se opusieron a cada dominación y colonialismo hasta la llegada del ferrocarril revolucionario, ahora reconocía el pasado musulmán suní de su país, pese al miedo de la presencia chiíta. Defendía la recuperación del culto que nunca habían olvidado sus padres puertas a dentro de su casa, así como la tradición. En su caso, y como en muchas otras cosas, su vitalidad y otra forma de entender el cosmos me apasionó (a veces nos complicamos mucho sin llegar a decir lo real y auténtico; éste no era su estilo): “¿Quieres que te hable de mi religiosidad? No hay problema: fui soviético, siempre fui azerí, ahora vuelvo a ser musulmán, pero de lo poco que me gusta de los rusos se encuentra su vodka; entonces lo que hago siempre es intentar beber allí dónde Alá no me pueda ver, siempre bajo un buen tejado, así que yo cuando levanto la vista no veo más que madera o cemento. Lo principal es honrar a los padres y eso yo ya lo hago. Dios está bien con ellos, pero también conmigo nos llevamos bien.”
Otros post-soviéticos lo veían diferente: el uzbeko pasó a ser más practicante que Emin; el armenio siempre perteneció a una cuna a parte, como los persas dentro de las fronteras árabe-musulmanas; el georgiano quedó ateo, como muchos otros rusos; otros más volvieron a la ortodoxia de los popes que habían estado esperando. En definitiva: resulta un pasado no demasiado lejano que acaba por volver.
El mosaico del S. XXI es complicado en esta parte del mundo de que hablamos, ahora más que anochecemos y despertamos con las noticias de los bombardeos rusos en Gori, lugar georgiano de nacimiento del gran dictador Stalin. Pero no es complicado ahora por algo que no supiera quien debiera saberlo; el panorama resulta complicado por culpa de una hegemonía peligrosa gobernada por gente aún más peligrosa. En la esfera occidental los peligrosos son Bush o Berlusconi; en el mundo árabe-musulmán tenemos riesgos evidentes; a ver qué pasa en China después de los Juegos Olímpicos, si se fortalece o se flexibiliza el régimen, y a ver cuál es su comportamiento con el resto del mundo. Siempre hay que esperar lo que acontezca en lo que queda del candelero cercano: para China eso es Taiwán, Tíbet, Japón, India…
Emin sigue siendo un activista ejemplar y estoy seguro que dentro de muy poco lo veré en la televisión universal liderando algún proyecto posible para su esquina perdida y atropellada. Como sucedió en Yugoslavia y como ocurre en América Latina, por sólo citar algunos ejemplos, existen personas y proyectos individuales y colectivos más allá de la certidumbre pensada por los estrategas del mundo quieto. Todo lo contrario a lo que ellos piensan: el mundo sigue en ebullición.
(Para un buen análisis de la cuestión internacional sobre todo se requiere de una muy buena proximidad con las gentes que la habitan y un igual estudio del peso de la historia y tradición en sí mismas).
En Heidelberg, allá dónde tradicionalmente se pierde el corazón, encontré a mis primeros amigos rusófonos, pero fue más específicamente en el Europa-Institut de la Universidad del Sarre, en Saarbruecken, dónde conocí al gran Emin Abdullayev. De los herederos de la caída del Muro de Berlín de 1989 pude conocer a varios rusos interesantes: uno ocupa ahora un cargo importante en la Alcaldía de San Petersburgo siendo miembro del partido de Vládimir Putin (un ruso eficiente y orgulloso); otro amigo ruso me regaló en su “emotividad nocturna casual” una insignia con una águila de dos cabezas como muestra de lo que había sido su país antes de la Revolución Rusa (vestigio de ruso imperial, buen músico, romántico, anticuado pero también orgulloso); en el tercer caso que cito existe otro ruso, de la periferia, ávido lector de todos los clásicos, politólogo y filósofo, homosexual, excéntrico, rebelde…, no sé nada más de él pero me imagino que quedará recluido en su universidad de provincias o en la Europa Occidental de su compañero holandés.
Pese a lo dicho, realmente los ciudadanos post-soviéticos que más me sorprendieron fueron aquéllos llegados de las repúblicas caucásicas y del Lejano Oriente: jóvenes turcómanos, de rasgos chinos, mongoles, mujeres rubias con ojos orientales, hombres kazakos claros, y oscuros, y un largo etcétera que nombrar y comentar. Si de geoestrategia hablamos, sin duda, el mapa de la zona quedó mal dibujado política, social, económica y culturalmente desde siempre; así pues quedaron abiertas las venas del Trasniéster, Nagorno-Karabaj, Abjasia, Chechenia, Osetia del Sur… “El Imperio” denunciado por Riszard Kapuscinski quería de nuevo controlar todo lo que ocurría en su patio trasero influyendo sobre las nuevas y frágiles independencias. Los “otros” rusos y “los que ya no querían ser ni rusos ni soviéticos” lo tenían muy claro: lo tenía claro Jamsheed, que después del Europa-Institut pasaría a ocupar un alto cargo en la República de Uzbekistán; lo tenían claro mis amigos georgianos y armenios, que, aunque enemistados, recuperaban ambos su patrimonio y moral como nación; pero sobre todo si alguien lo tenía claro era mi amigo azerbayano Emin, entre las opciones de ir pactando según la conveniencia con la nueva Federación Rusa o promover la ruptura total con el yugo reconocido.
Nunca había conocido antes a una persona tan dedicada a promocionar su país entre el resto de comunidades europeas, propagandista de discursos pro-occidentalistas, defensor de la apertura económica, y de todo tipo, partidario de buscar la inversión extranjera, de crear alianzas transoceánicas, miembro de redes infinitas, fundaciones… Hijo de una familia acomodada que había vivido sin problemas bajo el comunismo en la república, ganador de una beca para estudiar en el extranjero; él, inteligente y conocedor de la diferencia del origen, pretendía una nueva Azerbaiyán, que entrara en la Unión Europea, en la OTAN, fuera independiente, pero aliada si hace falta de los Estados Unidos, y utilizara en su beneficio el oro negro del Mar que la remoja y los oleoductos que la traviesan. Nada más claro que el mismo agua de Bakú: ¡Rusia no! O al menos por el momento. Otro nacido en la capital, el “ogro” Gary Kaspárov, también se manifiesta, éste en Moscú, contra el opresor.
Emin, como sus antepasados que se opusieron a cada dominación y colonialismo hasta la llegada del ferrocarril revolucionario, ahora reconocía el pasado musulmán suní de su país, pese al miedo de la presencia chiíta. Defendía la recuperación del culto que nunca habían olvidado sus padres puertas a dentro de su casa, así como la tradición. En su caso, y como en muchas otras cosas, su vitalidad y otra forma de entender el cosmos me apasionó (a veces nos complicamos mucho sin llegar a decir lo real y auténtico; éste no era su estilo): “¿Quieres que te hable de mi religiosidad? No hay problema: fui soviético, siempre fui azerí, ahora vuelvo a ser musulmán, pero de lo poco que me gusta de los rusos se encuentra su vodka; entonces lo que hago siempre es intentar beber allí dónde Alá no me pueda ver, siempre bajo un buen tejado, así que yo cuando levanto la vista no veo más que madera o cemento. Lo principal es honrar a los padres y eso yo ya lo hago. Dios está bien con ellos, pero también conmigo nos llevamos bien.”
Otros post-soviéticos lo veían diferente: el uzbeko pasó a ser más practicante que Emin; el armenio siempre perteneció a una cuna a parte, como los persas dentro de las fronteras árabe-musulmanas; el georgiano quedó ateo, como muchos otros rusos; otros más volvieron a la ortodoxia de los popes que habían estado esperando. En definitiva: resulta un pasado no demasiado lejano que acaba por volver.
El mosaico del S. XXI es complicado en esta parte del mundo de que hablamos, ahora más que anochecemos y despertamos con las noticias de los bombardeos rusos en Gori, lugar georgiano de nacimiento del gran dictador Stalin. Pero no es complicado ahora por algo que no supiera quien debiera saberlo; el panorama resulta complicado por culpa de una hegemonía peligrosa gobernada por gente aún más peligrosa. En la esfera occidental los peligrosos son Bush o Berlusconi; en el mundo árabe-musulmán tenemos riesgos evidentes; a ver qué pasa en China después de los Juegos Olímpicos, si se fortalece o se flexibiliza el régimen, y a ver cuál es su comportamiento con el resto del mundo. Siempre hay que esperar lo que acontezca en lo que queda del candelero cercano: para China eso es Taiwán, Tíbet, Japón, India…
Emin sigue siendo un activista ejemplar y estoy seguro que dentro de muy poco lo veré en la televisión universal liderando algún proyecto posible para su esquina perdida y atropellada. Como sucedió en Yugoslavia y como ocurre en América Latina, por sólo citar algunos ejemplos, existen personas y proyectos individuales y colectivos más allá de la certidumbre pensada por los estrategas del mundo quieto. Todo lo contrario a lo que ellos piensan: el mundo sigue en ebullición.
(Para un buen análisis de la cuestión internacional sobre todo se requiere de una muy buena proximidad con las gentes que la habitan y un igual estudio del peso de la historia y tradición en sí mismas).
domingo, 14 de diciembre de 2008
DER NIERS-ESPRESS: ENDSTATION KLEVE
“Si el Rin fuera el Guadiana, no estaríamos aquí (en Alemania) borrachos de nostalgia”
Uno de los trayectos más habituales y más bonitos paisajísticamente hablando de mi recorrido vital, aunque siempre deba comentarlo con matices. Siguiendo el adagio de arriba me pregunto sobre quién, qué pueblo o que civilización, se emborracha en cada momento histórico, quién emigra y quién vive o decide echarlo todo por la borda.
Y es verdad que hace pocos meses se encontraron en una estación de tren de Alemania por casualidad cuatro extranjeros abandonados entre máquinas y automatismos. Ello no es la primera vez que me ocurre desde mi atenta observación de las sorpresas cotidianas; yo estaba, en este caso, con ellos o entre ellos, y me sentía evidentemente el menos extranjero (aunque siempre un poco extranjero tratándose del país que se trata). Ninguno sabía cómo acabar de llegar a su destino aunque no resultaría difícil encontrar solución material a esa situación coyuntural (lo material no es problema en estos casos; lo inmaterial resulta mucho más complejo).
Dos de mis compañeros encontrados llegaron a comunicarse mediante una lengua lejana; el primero viajaba desde Pakistán, el segundo desde Afganistán, tierras fronterizas y al mismo tiempo incomparables. Realmente parecían ambos no tener nada más en común que la necesidad de encontrar su camino en Europa. El tercer extranjero en cuestión era un africano de piel muy oscura, con grandes maletas arrastradas y gran fuerza corporal; éste se dejaba llevar por el resto, escuchaba y seguía los pasos de la mayoría. Finalmente se encontraba una chica “exsoviética” (no puedo acertar más que en este adjetivo ya que no me atrevería a adivinar su “exrepública” hoy independiente). Por la expresión de sus ojos era bastante oriental, por otro lado tenía mucho de mezcla con la vieja e imperial Rusia.
Resumiendo: un estudiante elegantemente vestido colonizado por los británicos que desertaba de su origen; un refugiado de guerra de las más altas y primitivas montañas de Asia; un espalda mojada aventurero que no tiene nada que perder; y una pobreza infinita desde la mirada perdida de la angustia de la mujer sola, débil, perdida.
Todos coincidimos en tomar el mismo tren en un lugar, por otro lado, nada especial de la región triste y bella del Bajo Rin. Todos fuimos bajando estación tras estación hasta yo llegar al final del recorrido. Lo había mirado y pensado todo.
Y es que en ese mismo tren convivían junto con nuestros invitados algunos alemanes autóctonos, aunque no muchos. Eran “los otros”, una minoría propietaria en franca decadencia: la mayoría eran más bien viejos, solos y borrachos, personas que gritaban enloquecidas en el idioma universal de Goethe, esquizofrénicos policías y guardias de seguridad que peleaban con algún delincuente marginal de rasgos e indumentaria de origen remoto (ayer quién sabe si turco, hoy alemán pese a todo), hooligans del Schalke 04 después del match del sábado por la tarde…
Historia del mundo en el S.XXI, imágenes que se complementan simultáneamente que son las dos caras de una misma moneda. Mientras unos, que lo han tenido todo y tienen tiempo para desbaratarlo, existen los recién llegados y mal recibidos al centro del universo que sólo cuentan con sueños y esfuerzos para desenvolverse entre la hostilidad.
Concluyendo: existen serios síntomas de que el mundo se mueve por una serie de inercias globales, que hacen que de aquí hacia allá todo circule con el mismo peligro y con la misma ventaja según el origen y el sentido que cada protagonista pueda entregar a la acción de su supervivencia.
¡Qué mas da la nacionalidad o el Estado en el cual nos encontremos si en un lado u otro todo puede repetirse y vincularnos!
Uno de los trayectos más habituales y más bonitos paisajísticamente hablando de mi recorrido vital, aunque siempre deba comentarlo con matices. Siguiendo el adagio de arriba me pregunto sobre quién, qué pueblo o que civilización, se emborracha en cada momento histórico, quién emigra y quién vive o decide echarlo todo por la borda.
Y es verdad que hace pocos meses se encontraron en una estación de tren de Alemania por casualidad cuatro extranjeros abandonados entre máquinas y automatismos. Ello no es la primera vez que me ocurre desde mi atenta observación de las sorpresas cotidianas; yo estaba, en este caso, con ellos o entre ellos, y me sentía evidentemente el menos extranjero (aunque siempre un poco extranjero tratándose del país que se trata). Ninguno sabía cómo acabar de llegar a su destino aunque no resultaría difícil encontrar solución material a esa situación coyuntural (lo material no es problema en estos casos; lo inmaterial resulta mucho más complejo).
Dos de mis compañeros encontrados llegaron a comunicarse mediante una lengua lejana; el primero viajaba desde Pakistán, el segundo desde Afganistán, tierras fronterizas y al mismo tiempo incomparables. Realmente parecían ambos no tener nada más en común que la necesidad de encontrar su camino en Europa. El tercer extranjero en cuestión era un africano de piel muy oscura, con grandes maletas arrastradas y gran fuerza corporal; éste se dejaba llevar por el resto, escuchaba y seguía los pasos de la mayoría. Finalmente se encontraba una chica “exsoviética” (no puedo acertar más que en este adjetivo ya que no me atrevería a adivinar su “exrepública” hoy independiente). Por la expresión de sus ojos era bastante oriental, por otro lado tenía mucho de mezcla con la vieja e imperial Rusia.
Resumiendo: un estudiante elegantemente vestido colonizado por los británicos que desertaba de su origen; un refugiado de guerra de las más altas y primitivas montañas de Asia; un espalda mojada aventurero que no tiene nada que perder; y una pobreza infinita desde la mirada perdida de la angustia de la mujer sola, débil, perdida.
Todos coincidimos en tomar el mismo tren en un lugar, por otro lado, nada especial de la región triste y bella del Bajo Rin. Todos fuimos bajando estación tras estación hasta yo llegar al final del recorrido. Lo había mirado y pensado todo.
Y es que en ese mismo tren convivían junto con nuestros invitados algunos alemanes autóctonos, aunque no muchos. Eran “los otros”, una minoría propietaria en franca decadencia: la mayoría eran más bien viejos, solos y borrachos, personas que gritaban enloquecidas en el idioma universal de Goethe, esquizofrénicos policías y guardias de seguridad que peleaban con algún delincuente marginal de rasgos e indumentaria de origen remoto (ayer quién sabe si turco, hoy alemán pese a todo), hooligans del Schalke 04 después del match del sábado por la tarde…
Historia del mundo en el S.XXI, imágenes que se complementan simultáneamente que son las dos caras de una misma moneda. Mientras unos, que lo han tenido todo y tienen tiempo para desbaratarlo, existen los recién llegados y mal recibidos al centro del universo que sólo cuentan con sueños y esfuerzos para desenvolverse entre la hostilidad.
Concluyendo: existen serios síntomas de que el mundo se mueve por una serie de inercias globales, que hacen que de aquí hacia allá todo circule con el mismo peligro y con la misma ventaja según el origen y el sentido que cada protagonista pueda entregar a la acción de su supervivencia.
¡Qué mas da la nacionalidad o el Estado en el cual nos encontremos si en un lado u otro todo puede repetirse y vincularnos!
miércoles, 10 de diciembre de 2008
THALASSA, KARAKIA I TOT UN MÓN
Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
martes, 9 de diciembre de 2008
LA MACU SASTRE, UNA DONA TREBALLADORA
Ha estat precisament avui, 1 de Maig, Dia Internacional del Treball, que he pogut dedicar-te temps per escriure l’homenatge que et mereixes.
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
lunes, 8 de diciembre de 2008
UN SOLO MUNDO
Y nunca realizaré la mención de siglos, que me resultan demasiado lejanos; ni diré personajes, que son minoría; ni alardearé de Estados, que son ficticios.
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
domingo, 30 de noviembre de 2008
RECURSOS VIRTUALS RELACIONATS AMB LA COOPERACIÓ AMB LA MEDITERRÀNIA
A la conca sud i est del Mediterrani ens hi trobem una sèrie de països veïns amb els quals tenim coses en comú però també diferències destacables. En l’actualitat, especialment en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament a casa nostra, existeix l’interés per conèixer quelcom més al voltant d’aquest món a part com podríem descriure els països àrabs del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Turquia, un país que no és àrab però sí musulmà, està en boca de tots, no menys que el Marroc. A l’Orient Mitjà hi tenim un conflicte etern entre palestins i jueus israelians, aquests últims minoria a la zona, malgrat uns vincles històrics que no podem posar en dubte. Parlem d’una regió fascinant de la qual en coneixem poc i per la qual ens hem de deixar sorprendre.
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)