sábado, 20 de diciembre de 2008

AGENDA 2009

Sempre he pensat que els anys no comencen exactament l'1 de Gener o acaben el 31 de Desembre corresponents. Sempre hi ha algun fet, com passa en els canvis de segle, que fa que la percepció d'inici prematur o de retard puguin esdevenir una realitat.

En aquest cas, per uns motius molt especials, que són els meus fills Nizar i Ginane, amb els quals avui hem passat la Nabila i jo un dia formidable, i el fet de què a la fi gaudís d'un petit temps per llegir un nou text del mestre Casaldàliga, el meu any 2009 ha començat precisament avui.

Porta per títol "Cap a un NOU SOCIALISME: la UTOPIA continua", i diu exactament:

"Avui el rei està despullat. Amb indignació, amb nostàlgia, recolzats per tant de somni i lluita i sang, responent a la dignitat ferida de la majoria humana, ens en tornem cap al socialisme: un SOCIALISME NOU. Perquè evidentment no es tracta pas de repetir assaigs que han acabat, moltes vegades, en decepció i violència, en dictadura, en pobresa, en mort. No es tracta pas de mirar enrera amb ira ni de tornar a models superats. Es tracta de revisar, d'aprendre del passat, d'actualitzar, de no conformar-se i, per això mateix, de viure avui i aquí, localment i globalment, la sempre nova UTOPIA.

Afirmem categòricament que la Utopia continua, que no és pas una quimera sinó un repte. Per això ens preguntem com anem d'Utopia. Preocupats per la construcció diària de la política com a art d'allò possible, ¿perdem de vista allò que sembla impossible i tanmateix és necessari? Ens hem de conformar amb escollir governs més o menys d'esquerres i continuar, submisos o derrotats, dins del sistema capitalista de dreta? Què en queda de la vella disjuntiva capitalisme-socialisme? No falta pas el que afirmi que ja ha passat l'hora de les dretes i les esquerres... Ja no és possible el socialisme? Hem arribat tard? No continua essent la Utopia necessària com el pa de cada dia."

Queda renovat el meu compromís vital, el qual amb el pas dels dies i mesos d'aquest Nou Cicle s'anirà enriquint i fent cada vegada més savi.

Segueixo amb el Bisbe Emèrit de Sao Félix do Araguaia, Mato Grosso, Brasil, en Pere Casaldàliga:

"És hora de donar el pas d'afirmar 'l'altre món és possible' a exigir-lo i fer-lo, com a necessari i urgent. I per això proclamem el fet d'exigir i fer una altra democràcia. Com un dret fonamental de les persones i dels pobles, a totes les latituds. Perquè exigim per a totes les persones i per a tots els pobles els drets bàsics. No podem acceptar una democràcia-privilegi... Ja s'ha definit la democràcia actual com 'la forma política del capitalisme'. La que nosaltres defensem no només pot ser 'socialista', sinó que ho ha de ser. O socialitzem la participació de totes les persones i de tots els pobles en els drets a la vida, a la dignitat, a la llibertat, a l'alteritat, o no hi haurà ni democràcia ni pau. I per tal que la religió no sigui un gran enemic per a la democràcia, com tot sovint ho ha estat i encara ho és, cal que fins i tot 'democratitzem' Déu en el diàleg interreligiós i en l'acció intersolidària."

"Política sí o política no? Cal renonèixer que la decepció que ha vingut creant la política, pràcticament a tots els països, crea una actitud de desconfiança, de menyspreu i fins i tot d'indignació envers la mateixa política. Els escàndols de corrupció i nepotisme, la falsedat de les promeses electorals, les aliances espúries, la inèrcia interessada de les oligarquies nacionals i la submissió de governs i polítics a la macrodictadura del capitalisme neoliberal... Aquesta política cal que mori. Mundialment ja és una política morta...
Denunciant aquesta política iniqua, reivindiquem la veritable política. Són molts eles intel.lectuals que descriuen la realitat de fomma crítica, proporcionant informació i pistes d'acció, particularment en àrees més profanades o més oblidades que altres com poden ser els drets humans, dona, mitjans de comunicació, moviments populars, cultures, religió, economia...
S'ha de somiar caminant. Volem i hem de ser polítics, fer política. Ens autoconvoquem per entrar, tots compromesos i esperançats, en aquesta gran mobilització d'objectius, de fòrums, de campanyes, de realitzacions. Demanem, somiant alt, que la política sigui un exercici d'amor, la celebració diària d'una convivència veritablement humana. Una política fraterna i sororal. Un culte diari a la Humanitat i el millor culte al Déu viu. Volem ser polítics i fer política, sense neutralitat possible, sense equidistàncies hipòcrites.
Volem ajudar a pensar i a assumir allò que cal fer per tal que la política visqui, ressuscitada, lluny dels 'sepulcres blanquejats' i sigui una política humana i humanitzadora."

Gràcies a aquest teòleg de l'alliberament estic convençut de ser en el bon camí: "El socialisme no és un estat sinó que es fa caminant".

I ara penso en allò que m'ha fet feliç alguna vegada, per exemple, la dita "Ich habe mein Herz in Heidelberg verloren", té per mi el valor de la felicitat viscuda una vegada i eterna a la vegada. I segueixo... i continuo...

"Después de haber leído mucha prensa internacional he confirmado que la principal diferencia entre la derecha y la izquierda se puede fundar en los temas más bien secundarios de los suplementos o últimas páginas de cada edición: mientras unos siguen hablando de monumentos, toros, religión y monarquía; los segundos hablan un poco más de ecología, globalización, participación ciudadana, diversidad, sociedad en red, arte vanguardista... Me sigue apasionando más lo de los segundos."

"Espanya, Espanya, et ve dels mars la vida.
Espanya, Espanya, dóna als mars l'amor.
(Himne Ibèric, de Joan Maragall)

"Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana. (...)
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Adéu, Espanya!
(Cant espiritual, de Joan Maragall)

"Catalunya no és la història que ens han contat,
sinó la història que nosaltres volem escriure.
No és el culte als morts, sinó el culte als fills
que encara han de venir."
(Rafael Campalans)

"La política és pedagogia"
(Rafael Campalans)

"He tratado de regenerar mis negocios,
pero cuanto más alto he subido en la escala social
más mierda he encontrado."
(Michael Corleone)

"Oh, petirrojo, canta! Pues el secreto de la eternidad está en la canción."
(Gibran Khalil Gibran, 1883-1931, poeta libanès)

"Ser de aquí y de allá.
pertenecer a varias historias;
esta me gustaría que fuera mi definición propia como trotamundos."
(J. M. G. Le Clézio)

"La prohibición de vivir en el lugar de elección es tan inaceptable
como la privación de la libertad."
(J. M. G. Le Clézio)

"Fa uns anys que vaig perdre l'art de pintar. Després d'aquella pèrdua vaig aprendre i vaig decidir ser amic dels bons artistes que expressen allò que jo entenc. Vull i em sembla que els aprecio com a indispensables per al món on vivim. A més a més hi ha la Bellesa que ens demostren, que és universal."

"En mi Biblioteca cabe todo el Mundo."

"El futuro está en nuestras manos."

"Lo pequeño es hermoso,
pero tiene que ser grande para ser efectivo."
(Vicente Ferrer)

"Anarquia significa:
Belleza, amor, poesía.
Igualdad, fraternidad.
Sentimiento, libertad.
Cultura, arte, armonía.
La razón, suprema guía.
La ciencia, excelsa verdad.
Vida, nobleza, bondad.
Satisfacción, alegría.
Todo esto es anarquía.
Y anarquía, humanidad."

"Si he actuado con humanidad no ha sido por cristiano,
sino por libertario."
(Melchor Rodríguez, "el Ángel Rojo")

"Tienes tu parte en la felicidad
aún en medio de un mundo en bancarrota;
te enfureces y te afliges y apartas el diario,
más con esto no alivias el total desamparo
de millones de seres a los que se ha vedado
el derecho a existir (...).
Tú tomaste partido por la vida
que se les niega a los desheredados,
comprendo que te hiera este dolor
pero no llores: canta.
Tu mejor testimonio es una voz al aire
y no el gran ruido que no permite hablar
y que al final impide pensar también
en lo que está ocurriendo.
Hasta la más sencilla canción enamorada
se ha vuelto rebeldía que el más cuitado entiende
y puede hacerla suya tal si fuera un tesoro
de emoción y esperanza
que puede repetirse como un himno
y que sata los muros de las cárceles
de un pueblo bombardeado.
La voz y la palabra
pueden con el gran ruido que quire anonadarte."
(José Agustín Goytisolo)

"Para mí soy quién pienso.
Cada uno es mucha gente.
(Fernando Pessoa)

"¡La Patria no es nadie,
la Patriasomo Todos!"
(Jorge Luis Borges)

"Instruï-vos i sereu lliures,
associeu-vos i sereu forts,
estimeu-vos i sere feliços".
(Moviment Laic i Progressista)

"Tot està per fer fer.
Tot és possible."
(Miquel Martí i Pol)

"Esa experiencia nos ha hecho mejores de lo que hubiéramos sido sin ella".
(superviviente de los campos de concentración de Auschwitz)

"Dios no juega a los dados,
pero a veces escribe con los renglones torcidos".
(Albert Einstein)

"Con el ojo por ojo,
nos quedaremos ciegos".
(graffiti callejero)

"Durante el amanecer una luciérnaga se enamoró de un precioso lirio blando".
(proverbio gitano)

miércoles, 17 de diciembre de 2008

REIVINDICANT MÉS QUE MAI LES NOSTRES ARRELS

“Los que luchan una vez, son buenos.
Los que lo hacen a menudo, son mejores.
Los que lo hacen toda la vida, son imprescindibles.”
(Berthold Brecht)

“De los más capacitados, según sus capacidades.
A los más necesitados, según sus necesidades.”
(Friedrich Engels)

“¡A los socialistas no se los entierra,
se siembran!”
(Joan Reventós)

Aquest any hem volgut celebrar des de l’Agrupació Local
del Partit dels Socialistes (PSC) de Cambrils els “30 anys
de socialisme democràtic” a la nostra ciutat comptant des
de la mort del General Franco. Realment va resultar un
goig poder reunir el passat 17 de Novembre al Centre Les
Basses, al Barri del Port, a tants companys i companyes,
i fer homenatge a la vegada als nostres 22 Regidors que
han passat pel govern municipal, des dels 3 membres de
l’Agrupació d’Independents d’Esquerres fins als més joves
que vàrem entrar en la darrera legislatura (cinquanta anys
són la diferència existent entre el regidor més avi i el regidor
més jove; el que assegura la vigència inqüestionable del
projecte per molts més anys encara).
Parlem de 30 anys aproximadament de l’embrió del PSC
a Cambrils, tot aprofitant l’energia encetada pel Míting de
la Llibertat, celebrat el 22 de juny de 1976, al Palau Blau-
grana de Barcelona, considerat com el primer gran acte
polític d’inspiració socialista autoritzat després de la mort
del dictador. A partir de llavors, a nivell de tota Catalunya,
es convocà el Congrés Constituent del partit majoritari de
l’esquerra catalana que iniciava la seva nova vida autoor-
ganitzant-se a partir de la suma de diferents tendències i
moviments anteriors (oficial des del 1978 amb la unió del
PSC-Congrès, PSC-Reagrupament, Federació Catalana del
PSOE i antics membres del POUM, PSUC i altres indepen-
dents d’esquerres o grups més minoritaris).
30 anys de PSC a Cambrils que no podem deslligar de
més d’un segle de socialisme al país des de l’arribada de
les idees de Marx a la classe treballadora explotada, Pablo
Iglesias, la II República esperançadora, la Guerra Civil a
la qual ens varen abocar, la lluita per la recuperació de la
democràcia i l’establiment d’un Estat de Benestar homo-
logable al dels països més desenvolupats. Ens proclamem
hereus, sense embuts, d’il•lustres personalitats polítiques
com poden ser en Marcel.lí Domingo (socialista-radical,
ministre amb Azaña, artífex de la construcció del nostre
Port i de sang cambrilenca per part de mare); l’Antoni
Fabra i Ribas (diputat i diplomàtic del PSOE que residí
per un llarg temps a la nostra ciutat, del qual n’he sentit
parlar en moltes ocasions al mestre Josep Salceda); en
Sidonio Pintado (provinent de Valladolid i casat amb la
cambrilenca Maria Riba, massó, sindicalista de l’UGT i
membre d’Izquierda Republicana, tal i com ens explica
en un magnífic reportatge a la Revista Cambrils en Jordi
Moreno); i, tants d’altres, amb noms que també estan
lligats a la nostra ciutat, com és el cas de l’anarquista
Paul.lí Pallàs (que atemptà a Barcelona contra el general
repressor Martínez Campos), o que han compartit lluites
des de molt a prop a les contrades tarragonines, com
poden ser el montblanquí Josep Andreu Abelló o el pagès
vendrellenc Pep Jai.
El PSC de Cambrils sempre ha tingut la vocació de re-
presentar el pal de paller de la política i de la societat
cambrilenca. Des de fa ara gairebé quatre anys liderem
una entesa de forces d’esquerres amb la majoria que
ens proporciona la voluntat dels resultats dels vots dels
cambrilencs. L’ahir i l’avui, el passat, el present i el futur
del socialisme democràtic que defensem, conflueixen més
que mai en l’espai físic i temporal en el qual ens trobem.
Si fem memòria: qui eren alguns d’aquells joves que es
manifestaven al balcó de l’antic Ajuntament i pels carrers
de la Vila, durant els esdeveniments de l’Assemblea de
Catalunya, reclamant l’amnistia dels presos polítics del
franquisme, el restabliment de les llibertats democràti-
ques i un nou Estatut? Es bo saber qui es manifestava,
com és tan bo saber qui no es manifestava o qui gaudia
d’una situació còmoda o privilegiada amb l’antic règim.
D’altra banda: quin altre partit ha estat capaç de portar a
l’Ajuntament més nombre de dones i de joves, sobradament
per davant de les altres forces polítiques?; quin altre partir
ha estat capaç de construir més infraestructures escolars i
sanitàries amb el menys temps possible?; quin altre partit
ha destacat per voler superar un conservadorisme i un
tradicionalisme local que no ens deixarien afrontar, sense
cap mena de dubte, cap horitzó proper amb garanties de
competitivitat i marca de bon fer?; i així seguiríem amb
un llarg etcètera.
Gairebé sempre compta més la proposta i l’avaluació dels
FETS que el malbaratament de les paraules. Això ja ho
diu el nou President de la Generalitat, el Molt Honorable
i Socialista Josep Montilla. Només demanem això: que la
població ens doni la confiança per seguir treballant amb el
sentit i la coherència contrastada, més l’aval de la nostra
història. Volem ser el fil continuador de moltes nissagues,
anhels i esperit de progrés per Cambrils.

(2006)

lunes, 15 de diciembre de 2008

EL CÁUCASO DE MI AMIGO EMIN

Una de las suertes que me supusieron estudiar en Alemania fue comprobar como allá predominaba la amalgama multicultural que en nuestra península ibérica se encuentra aún en pleno desarrollo. Las instituciones alemanas y su política de cooperación al desarrollo han dado la posibilidad, a lo largo de los últimos cuarenta años, a muchos jóvenes de todo el mundo para que puedan estudiar en sus vetustas e históricas universidades.

En Heidelberg, allá dónde tradicionalmente se pierde el corazón, encontré a mis primeros amigos rusófonos, pero fue más específicamente en el Europa-Institut de la Universidad del Sarre, en Saarbruecken, dónde conocí al gran Emin Abdullayev. De los herederos de la caída del Muro de Berlín de 1989 pude conocer a varios rusos interesantes: uno ocupa ahora un cargo importante en la Alcaldía de San Petersburgo siendo miembro del partido de Vládimir Putin (un ruso eficiente y orgulloso); otro amigo ruso me regaló en su “emotividad nocturna casual” una insignia con una águila de dos cabezas como muestra de lo que había sido su país antes de la Revolución Rusa (vestigio de ruso imperial, buen músico, romántico, anticuado pero también orgulloso); en el tercer caso que cito existe otro ruso, de la periferia, ávido lector de todos los clásicos, politólogo y filósofo, homosexual, excéntrico, rebelde…, no sé nada más de él pero me imagino que quedará recluido en su universidad de provincias o en la Europa Occidental de su compañero holandés.

Pese a lo dicho, realmente los ciudadanos post-soviéticos que más me sorprendieron fueron aquéllos llegados de las repúblicas caucásicas y del Lejano Oriente: jóvenes turcómanos, de rasgos chinos, mongoles, mujeres rubias con ojos orientales, hombres kazakos claros, y oscuros, y un largo etcétera que nombrar y comentar. Si de geoestrategia hablamos, sin duda, el mapa de la zona quedó mal dibujado política, social, económica y culturalmente desde siempre; así pues quedaron abiertas las venas del Trasniéster, Nagorno-Karabaj, Abjasia, Chechenia, Osetia del Sur… “El Imperio” denunciado por Riszard Kapuscinski quería de nuevo controlar todo lo que ocurría en su patio trasero influyendo sobre las nuevas y frágiles independencias. Los “otros” rusos y “los que ya no querían ser ni rusos ni soviéticos” lo tenían muy claro: lo tenía claro Jamsheed, que después del Europa-Institut pasaría a ocupar un alto cargo en la República de Uzbekistán; lo tenían claro mis amigos georgianos y armenios, que, aunque enemistados, recuperaban ambos su patrimonio y moral como nación; pero sobre todo si alguien lo tenía claro era mi amigo azerbayano Emin, entre las opciones de ir pactando según la conveniencia con la nueva Federación Rusa o promover la ruptura total con el yugo reconocido.

Nunca había conocido antes a una persona tan dedicada a promocionar su país entre el resto de comunidades europeas, propagandista de discursos pro-occidentalistas, defensor de la apertura económica, y de todo tipo, partidario de buscar la inversión extranjera, de crear alianzas transoceánicas, miembro de redes infinitas, fundaciones… Hijo de una familia acomodada que había vivido sin problemas bajo el comunismo en la república, ganador de una beca para estudiar en el extranjero; él, inteligente y conocedor de la diferencia del origen, pretendía una nueva Azerbaiyán, que entrara en la Unión Europea, en la OTAN, fuera independiente, pero aliada si hace falta de los Estados Unidos, y utilizara en su beneficio el oro negro del Mar que la remoja y los oleoductos que la traviesan. Nada más claro que el mismo agua de Bakú: ¡Rusia no! O al menos por el momento. Otro nacido en la capital, el “ogro” Gary Kaspárov, también se manifiesta, éste en Moscú, contra el opresor.

Emin, como sus antepasados que se opusieron a cada dominación y colonialismo hasta la llegada del ferrocarril revolucionario, ahora reconocía el pasado musulmán suní de su país, pese al miedo de la presencia chiíta. Defendía la recuperación del culto que nunca habían olvidado sus padres puertas a dentro de su casa, así como la tradición. En su caso, y como en muchas otras cosas, su vitalidad y otra forma de entender el cosmos me apasionó (a veces nos complicamos mucho sin llegar a decir lo real y auténtico; éste no era su estilo): “¿Quieres que te hable de mi religiosidad? No hay problema: fui soviético, siempre fui azerí, ahora vuelvo a ser musulmán, pero de lo poco que me gusta de los rusos se encuentra su vodka; entonces lo que hago siempre es intentar beber allí dónde Alá no me pueda ver, siempre bajo un buen tejado, así que yo cuando levanto la vista no veo más que madera o cemento. Lo principal es honrar a los padres y eso yo ya lo hago. Dios está bien con ellos, pero también conmigo nos llevamos bien.”

Otros post-soviéticos lo veían diferente: el uzbeko pasó a ser más practicante que Emin; el armenio siempre perteneció a una cuna a parte, como los persas dentro de las fronteras árabe-musulmanas; el georgiano quedó ateo, como muchos otros rusos; otros más volvieron a la ortodoxia de los popes que habían estado esperando. En definitiva: resulta un pasado no demasiado lejano que acaba por volver.

El mosaico del S. XXI es complicado en esta parte del mundo de que hablamos, ahora más que anochecemos y despertamos con las noticias de los bombardeos rusos en Gori, lugar georgiano de nacimiento del gran dictador Stalin. Pero no es complicado ahora por algo que no supiera quien debiera saberlo; el panorama resulta complicado por culpa de una hegemonía peligrosa gobernada por gente aún más peligrosa. En la esfera occidental los peligrosos son Bush o Berlusconi; en el mundo árabe-musulmán tenemos riesgos evidentes; a ver qué pasa en China después de los Juegos Olímpicos, si se fortalece o se flexibiliza el régimen, y a ver cuál es su comportamiento con el resto del mundo. Siempre hay que esperar lo que acontezca en lo que queda del candelero cercano: para China eso es Taiwán, Tíbet, Japón, India…

Emin sigue siendo un activista ejemplar y estoy seguro que dentro de muy poco lo veré en la televisión universal liderando algún proyecto posible para su esquina perdida y atropellada. Como sucedió en Yugoslavia y como ocurre en América Latina, por sólo citar algunos ejemplos, existen personas y proyectos individuales y colectivos más allá de la certidumbre pensada por los estrategas del mundo quieto. Todo lo contrario a lo que ellos piensan: el mundo sigue en ebullición.

(Para un buen análisis de la cuestión internacional sobre todo se requiere de una muy buena proximidad con las gentes que la habitan y un igual estudio del peso de la historia y tradición en sí mismas).

domingo, 14 de diciembre de 2008

DER NIERS-ESPRESS: ENDSTATION KLEVE

“Si el Rin fuera el Guadiana, no estaríamos aquí (en Alemania) borrachos de nostalgia”

Uno de los trayectos más habituales y más bonitos paisajísticamente hablando de mi recorrido vital, aunque siempre deba comentarlo con matices. Siguiendo el adagio de arriba me pregunto sobre quién, qué pueblo o que civilización, se emborracha en cada momento histórico, quién emigra y quién vive o decide echarlo todo por la borda.

Y es verdad que hace pocos meses se encontraron en una estación de tren de Alemania por casualidad cuatro extranjeros abandonados entre máquinas y automatismos. Ello no es la primera vez que me ocurre desde mi atenta observación de las sorpresas cotidianas; yo estaba, en este caso, con ellos o entre ellos, y me sentía evidentemente el menos extranjero (aunque siempre un poco extranjero tratándose del país que se trata). Ninguno sabía cómo acabar de llegar a su destino aunque no resultaría difícil encontrar solución material a esa situación coyuntural (lo material no es problema en estos casos; lo inmaterial resulta mucho más complejo).

Dos de mis compañeros encontrados llegaron a comunicarse mediante una lengua lejana; el primero viajaba desde Pakistán, el segundo desde Afganistán, tierras fronterizas y al mismo tiempo incomparables. Realmente parecían ambos no tener nada más en común que la necesidad de encontrar su camino en Europa. El tercer extranjero en cuestión era un africano de piel muy oscura, con grandes maletas arrastradas y gran fuerza corporal; éste se dejaba llevar por el resto, escuchaba y seguía los pasos de la mayoría. Finalmente se encontraba una chica “exsoviética” (no puedo acertar más que en este adjetivo ya que no me atrevería a adivinar su “exrepública” hoy independiente). Por la expresión de sus ojos era bastante oriental, por otro lado tenía mucho de mezcla con la vieja e imperial Rusia.

Resumiendo: un estudiante elegantemente vestido colonizado por los británicos que desertaba de su origen; un refugiado de guerra de las más altas y primitivas montañas de Asia; un espalda mojada aventurero que no tiene nada que perder; y una pobreza infinita desde la mirada perdida de la angustia de la mujer sola, débil, perdida.

Todos coincidimos en tomar el mismo tren en un lugar, por otro lado, nada especial de la región triste y bella del Bajo Rin. Todos fuimos bajando estación tras estación hasta yo llegar al final del recorrido. Lo había mirado y pensado todo.

Y es que en ese mismo tren convivían junto con nuestros invitados algunos alemanes autóctonos, aunque no muchos. Eran “los otros”, una minoría propietaria en franca decadencia: la mayoría eran más bien viejos, solos y borrachos, personas que gritaban enloquecidas en el idioma universal de Goethe, esquizofrénicos policías y guardias de seguridad que peleaban con algún delincuente marginal de rasgos e indumentaria de origen remoto (ayer quién sabe si turco, hoy alemán pese a todo), hooligans del Schalke 04 después del match del sábado por la tarde…

Historia del mundo en el S.XXI, imágenes que se complementan simultáneamente que son las dos caras de una misma moneda. Mientras unos, que lo han tenido todo y tienen tiempo para desbaratarlo, existen los recién llegados y mal recibidos al centro del universo que sólo cuentan con sueños y esfuerzos para desenvolverse entre la hostilidad.

Concluyendo: existen serios síntomas de que el mundo se mueve por una serie de inercias globales, que hacen que de aquí hacia allá todo circule con el mismo peligro y con la misma ventaja según el origen y el sentido que cada protagonista pueda entregar a la acción de su supervivencia.

¡Qué mas da la nacionalidad o el Estado en el cual nos encontremos si en un lado u otro todo puede repetirse y vincularnos!

miércoles, 10 de diciembre de 2008

THALASSA, KARAKIA I TOT UN MÓN

Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…

I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.

Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.

Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.

Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.

Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.

Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.

martes, 9 de diciembre de 2008

LA MACU SASTRE, UNA DONA TREBALLADORA

Ha estat precisament avui, 1 de Maig, Dia Internacional del Treball, que he pogut dedicar-te temps per escriure l’homenatge que et mereixes.

La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.

Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...

El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.

Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.

Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!

lunes, 8 de diciembre de 2008

UN SOLO MUNDO

Y nunca realizaré la mención de siglos, que me resultan demasiado lejanos; ni diré personajes, que son minoría; ni alardearé de Estados, que son ficticios.

Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.

Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.

Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.

A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.

Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.

La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.

Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.

Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.

He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.

Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.

En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.

Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito

(2005)