A la conca sud i est del Mediterrani ens hi trobem una sèrie de països veïns amb els quals tenim coses en comú però també diferències destacables. En l’actualitat, especialment en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament a casa nostra, existeix l’interés per conèixer quelcom més al voltant d’aquest món a part com podríem descriure els països àrabs del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Turquia, un país que no és àrab però sí musulmà, està en boca de tots, no menys que el Marroc. A l’Orient Mitjà hi tenim un conflicte etern entre palestins i jueus israelians, aquests últims minoria a la zona, malgrat uns vincles històrics que no podem posar en dubte. Parlem d’una regió fascinant de la qual en coneixem poc i per la qual ens hem de deixar sorprendre.
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
