Comentario del Documental “La pesadilla de Darwin”
La explotación de un pescado introducido furtivamente en el Lago Victoria, el mayor espacio interno de agua del mundo, compartido por los países de Tanzania, Kenya y Uganda, nos sirve una vez más para demostrar empíricamente que el desarrollo de las poblaciones más pobres del mundo depende directa y proporcionalmente de los intereses egoístas de los privilegiados y ricos del sistema dominante. La perca del Nilo resulta ser casualmente una especie muy valorada en España: para que la coman nuestros conciudadanos se deben producir una cantidad de despropósitos que perjudican o agrandan la situación de necesidad y dependencia de los productores africanos, muchos hijos de los cuales se echan al mar en patera para alcanzar nuestro “El Dorado”.
La historia se produce en otros lugares del planeta: el café que se produce y no se consume en Chiapas; el coltán que tan presente estuvo en el conflicto de los Grandes Lagos; el petróleo en Guinea Ecuatorial o en Timor Oriental; los diamantes en Liberia… Existe un neocolonialismo económico que se construyó voluntariamente, paso a paso, tras la independencia de gran parte de los países del Tercer Mundo, a partir de la década de los años sesenta del siglo pasado. Así pues los gobernantes de los países mayoritariamente africanos y asiáticos, también los latinoamericanos aunque con una dinámica más propia, son los primeros en dejar abierta una gran puerta a los inversionistas extranjeros. Éstos imponen sus condiciones a cambio de financiar sus campañas presidenciales o defender su frágil estabilidad. Por ejemplo, introducen una especie depredadora en el Lago Victoria que de forma no natural se convertirá en una nueva “gallina de los huevos de oro” para los firmantes de un pacto de no agresión virtual. La burguesía local, en el caso de Tanzania, compuesta sobre todo por la comunidad de origen indi que se ha dedicado tradicionalmente a los negocios y ha prosperado en ese sentido, resultará también el aliado que se beneficie al mismo tiempo de esta nueva producción en los parajes inhóspitos del oriente africano. Luego hará falta el medio para la exportación y se utilizará el tráfico aéreo ruso, compuesto por una flota proveniente de las últimas guerras y de la descomposición de la Unión Soviética, que de forma mafiosa ha pasado a manos privadas reciclándose al comercio exterior internacional. Allá donde los hombres puedan trasladarse a pescar la perca, existen los pequeños alojamientos para los súbditos extranjeros, como pueden ser los mismos pilotos rusos de los aviones, proliferará al mismo tiempo la prostitución, y junto a ella la propagación del virus del SIDA. Las pésimas condiciones de trabajo de la pesca de una especie, que finalmente llegará impecable, gracias a la magia de la intermediación, a los mercados occidentales, se propinará innumerables muertes de varones africanos, a lo cual se arrastrarán más mujeres solas hacia los puertos pesqueros con la urgencia de ganar dinero de la forma que sea para poder sobrevivir ellas mismas y sus hijos, más cuando la Iglesia católica y protestante dominante en la zona prohíbe a sus fieles el uso de métodos anticonceptivos.
Una imagen del film nos impacta entre y es la paradoja de la harmonía, antes de morir asesinada, de la canción en homenaje a su país pronunciada por la joven prostituta del lugar cuestionado, frente a las risas y desasosiegos del piloto ruso borracho. La “pesadilla de Darwin” se da en la misma frialdad que otro ruso afirma que “todo es culpa de los mismos negros”, que no saben cómo sacar adelante su país y se matan entre ellos (lo mismo que debe pensar la minoría indi que descansa en sus despachos y escucha música plácidamente mientras conoce el horror y la miseria real que se vive en las ciudades del pescado en dónde se ubican sus fábricas de filetes de perca). Todos los actores que se benefician directamente de esta explotación, y que conocen el sacrificio de la población autóctona, prefieren no hablar del tema como aquel que dice que “no quiere hablar de temas políticos” cuando realmente nos estamos refiriendo a temas morales… Muchos mienten que no saben ni conocen, o intentan ser ajenos a cualquier contacto con la realidad de fuera de sus hoteles o despachos. Sólo son instrumentos pero no quieren saber de qué. Durante todos los diálogos que protagonizan estas sombras tristes se prefiere hablar de las cifras de la producción, de los beneficios y de los objetos, más que del sufrimiento del ser humano. Un nuevo estilo de racismo y de esclavismo se reproduce en esta esquina de África: por ejemplo, incluso los enviados de la cooperación de la Unión Europea llegan a poner énfasis en una rueda de prensa en las medidas sanitarias introducidas en la manipulación del pescado, sin dejar de mencionar las desastrosas condiciones de vida o la no redistribución de la riqueza entre la población más necesitada y mayoritaria del lugar. “Don’t worry, be happy!”, es otra canción que aparece en la película que parece dilapidar cualquier intento de protesta, tal como si de una amenaza se tratara, frente a aquél que pudiera quejarse o declararse en rebeldía.
El marco y el contexto del reportaje se sitúa en el período de lucha por los recursos energéticos y las materias primeras, también las alimentarias, a nivel mundial. Parece pues lógico y necesario, desde el punto de vista del análisis de los economistas del Banco Mundial, que deban sacrificarse millones de personas para dar de comer a un número más reducido de blancos onerosos y consumistas. La imagen de lo dicho se puede volver a resumir en el trayecto de los aviones Ilyushin rusos de 550 toneladas vacías al llegar al lago Victoria, que vuelven al mundo “desarrollado” repletos de alimento (“los niños hambrientos de África preparan la comida de los niños gorditos de Europa”). Si alguna vez esos aviones llegan llenos al continente negro, su contenido, tal y como se sugiere, resultarán ser armas de fuego y bombas dirigidas a los conflictos abiertos entre los países y comunidades divididas. Los rusos nos ayudan de nuevo a acertar con la pista de todo, cuando confunden en un diálogo la palabra “work” por “war”, debido a su mala pronunciación de la lengua franca inglesa. Efectivamente ellos confunden, voluntaria, a veces, e involuntariamente casi siempre, las palabras “trabajo” y “guerra”: el hecho de que haya explotación y guerra puede beneficiarles indirectamente a ellos mismos, y lo aceptan tal cual. Sólo en los momentos lúcidos que produce una buena resaca llega a sincerarse alguien diciendo que África es un continente lleno de vida, representada por sus niños jugando y riendo, pese a lo cual no sabe cómo contribuir a liberarlos de su casi seguro siniestro destino.
Puedo permitirme el lujo de relacionar esta película del director francés Hubert Sauper con otras de reciente creación que he tenido la suerte de visualizar últimamente. Por un lado, citaría la obra de Erwin Wagenhofer, “Nosotros alimentamos el mundo”, que nos habla sobre la importancia de la industria agroalimentaria en la era de la globalización, que resulta una paradoja constante entre la abundancia del Norte y la escasez del Sur, los beneficios de las grandes corporaciones internacionales y el sufrimiento de los productores, que son los campesinos del Tercer Mundo. En este sentido el film en cuestión nos matiza la capacidad que tiene el capitalismo neoliberal para transformarnos en caníbales del propio planeta, e indirectamente, de nosotros mismos.
“Enron: los tipos que estafaron a América”, de Álex Gibney presenta el lado oscuro de uno de los mayores escándalos financieros de la historia, en el cual altos ejecutivos de la séptima empresa más importante de los Estados Unidos se llevó a sus bolsillos una cantidad enorme de dinero al mismo tiempo que destruía a su accionariado minorista y a veinte mil trabajadores distribuidos entre diversos negocios presentes en todo el mundo. Enron fue la mayor contribuyente a la primera campaña de George Bush padre, así como el capitalismo salvaje que sacrifica a tres cuartas partes del mundo, tiene otras conexiones tan o más desgraciadas como puede ser la económica, como pueden ser también la militar o bélica, la petrolífera árabe, el terrorismo internacional…
“La Hora 11”, de Nadia y Leila Conner, describe un único instante durante el cual aún resulta posible cambiar. Siendo una mirada sincera sobre la crisis ecológica actual, concretada en fenómenos tales como la sequía, el hambre, las inundaciones o la lluvia ácida, entre otras muchas secuelas provocadas, en parte, y sobre las cuales nadie ejerce un compromiso decidido para facilitar su solución.
“Gran superficie”, es otro documental que nos describe el papel infalible de la publicidad en el sistema actual de sobreproducción e híperconsumo en el hemisferio norte, así como “Campesinas, semillas de cambio”, de la nicaragüense Fundación Luciérnaga, muestra el trabajo de diversas organizaciones campesinas que a la vez que critican el modelo imperante de capitalismo, intentan también generar cambios en las relaciones de desigualdad de género.
La defensa del concepto de “soberanía alimentaria” en los momentos actuales de crisis internacional, no deja de representar el derecho de los mismos pueblos a definir su propia política agraria y alimenticia. El concepto en cuestión fue desarrollado por la Vía Campesina y hecho público en la Cumbre Mundial de la Alimentación del 1996, en el foro de ONGD paralelo a la reunión de los representantes de los países miembros de la FAO.
Conocer lo que ocurre de la mejor primera mano posible, resulta el primer paso para tomar conciencia y optar individual y colectivamente por diferentes alternativas que propongan el cambio.
En el año Darwin, el film de Hubert Sauper nos hace plantear como el hombre es capaz incluso de cambiar el ritmo normal de las cosas para empeorarlas, poniendo como ejemplo en Lago Victoria y la introducción de la perca, lo cual conlleva una peligrosidad incalculada. Efectivamente también existe una segunda pesadilla o peligro que desciende de la misma filosofía e ideología que podría justificar el desastre de muchos por el logro de la supervivencia de unos pocos, que son los herederos de los de siempre.
(Mayo 2009)
viernes, 24 de julio de 2009
miércoles, 22 de julio de 2009
“OVERCOMING NORTH-SOUTH DIVISION: AN INTRODUCTION TO THE MEDITERRANEAN DIMENSION”
Seminari sobre les relacions euro-mediterrànies celebrat a Barcelona el mes d'Octubre del 2002
Sota el títol de “Overcoming Noth-South Division: An Introduction to the Mediterranean Dimension”, la setmana que va del dia 14 al 20 d'octubre, es va celebrar a Barcelona un Seminari Internacional que va reunir a cinquanta joves de tota Europa. L’esmentat Seminari va ser organitzat per les seccions catalana i espanyola de la Joventut Europea Federalista (JEF) amb el recolzament de la Comissió Europea. La JEF és un lobby organitzat dels joves europeus, amb molta incidència en països com Alemanya, França o el Regne Unit, que preconitza el federalisme com a eina bàsica de construcció i desenvolupament del model europeu d’integració. Actualment JEF està participant molt activitat en els debats de la Convenció Europea. Per més informació només cal visitar les següents pàgines web:
http://www.federaleurope.org
http://www.europanet.org
http://www.jef-europe.net
http://www.constitutional-convention.net
http://www.jefcatalunya.org
Introducció a la Mediterrània
El Mediterrani està vivint canvis profunds amb l’objectiu d’adaptar-se als nous requeriments del món globalitzat; les relacions entre els països veïns de les conques nord i sud de la Mar Mediterrània s’estan redefinint. La Unió Europea, com a organització regional cada vegada més implicada amb el que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països del Mediterrani en general, ens referim, a part de Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, que són Estats Membres de la Unió, als països del Nord d’Àfrica (Mauritània, Marroc, Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte); països del sud-est europeu com poden ser les illes de Xipre i Malta, però també Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània; el Pròxim Orient (Líban, Autoritat Palestina, Israel, Síria i Jordània) i Turquia. Actualment la Unió Europea ha definit un Partenariat Estratègic amb els països de la conca sud de la Mediterrània i del Pròxim Orient (Mauritània, Marroc, Tunísia, Algèria, Líbia, Egipte, Líban, Autoritat Palestina, Israel, Síria i Jordània). Xipre, Malta i Eslovènia són candidats a formar part de la Unió Europea. Turquia és una candidata eterna amb la que no es negocia l’adhesió. Per altres països com Croàcia, Bòsnia i Albània existeix el Pla d’Estabilitat per als Balcans. Comerç, immigració, ampliació, medi ambient, crim organitzat, terrorisme, cooperació al desenvolupament, integració i interculturalitat, són temes que s’inscriuen en l’agenda mediterrània de la Unió Europea.
El Procés de Barcelona
Aquesta agenda mediterrània ve marcada per les Conclusions de la Conferència de Barcelona, organitzada els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor d’un procés (anomenat Procés de Barcelona) que ens ha portat fins a la nova cimera euro-mediterrània de València, d’abril d’aquest mateix any. A partir de 1995 es varen iniciar les signatures d’una nova generació d’Acords d’Associació amb els països esmentats: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Malgrat no tenir sortida a la Mediterrània es va acceptar incloure en aquest procés a Mauritània, una mica el mateix que passa amb Portugal, que per història, però no per geografia, forma part del conjunt de països mediterranis. D’altra banda, en l’actualitat s’han reprès positivament les converses amb Líbia i s’està acabant de negociar l’Acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies: http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte de Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Continguts del Seminari
En el Seminari Internacional de Barcelona varen participar-hi, entre d’altres, com a ponents destacats, en Joaquim Llimona, Secretari de Relacions Exteriors del Govern de la Generalitat; Pere Esteve, eurodiputat (CiU), Anna Terrón, eurodiputada (PSC); Elizabeth Johanson, de l’Institut d’Estudis Europeus; Deborah Miralles, del Patronat Català Pro Europa; i, Xavier Aragall, de l’Institut Europeu de la Mediterrània. En Casimir de Dalmau, en Josep Coll i en Josep Maria Ribot varen auspiciar el Seminari en la seva qualitat de representants del Patronat Català Pro Europa, Comissió Europea i Parlament Europeu.
En Joan Prats, Director de l’Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya (IIG), va participar igualment en el Seminari amb una ponència sobre la Governabilitat a la Mediterrània. Primer ens va introduir als assistents algunes qüestions que contempla el concepte de seguretat a nivell global. Després en Joan va intentar respondre a la pregunta sobre si l’àrea que avui anomenem Mediterrània realment existeix, per proposar diferents nivells d’associació a contemplar per la Unió Europea vers els veïns de la conca sud. Per en Joan el concepte grec clàssic de “kosmos” s’ha d’imposar al de “chaos” a la zona esmentada. Aquest “kosmos” estaria definit per un millor sistema de “good governance” a la zona. La governabilitat necessita dotar-se de normes i d’autoritats, i si Europa no s’implica més decididament, els Estats Units seguiran imposant la seva “pax americana”. Des d’un punt de vista del Desenvolupament Sostenible, la Mediterrània és per Europa infinitament més important que Amèrica Llatina o Àsia. Hem de començar a enfortir un nou tipus de cooperació local i regional, i en aquest sentit la Mediterrània es mostra com un espai de trobada de coincidències històriques i culturals, a la vegada que representa el medi físic en el que convivim.
L’Oliver Klein-Bosquet, Analista del mateix IIG, durant el Seminari va ser l’encarregat de presentar i animar els grups de treball que es varen preparar amb els participants per analitzar la situació i posició estratègica de cada país de la Mediterrània. Entre altres coses, en l’exposició final del treball dels participants es va poder observar l’estat de l’opinió sobre la candidatura de Turquia; es va discutir sobre la posició atípica de Portugal; es va fer esment al futur rol de potència regional que podia jugar Espanya i la posició de Catalunya al respecte; es va parlar sobre els conflictes dels Balcans, Sàhara, Xipre i Palestina; les conseqüències de l’ampliació al centre i l’est de l’Unió Europea; la situació de la democràcia, dels drets humans i de la situació de la dona en alguns d’aquests països; i, la factibilitat de la zona de lliure comerç prevista per d’aquí deu anys aproximadament. Com a conclusió podem extreure la confirmació del fet de la dificultat de construir una agenda europea satisfactòria per tots els seus membres, la impossibilitat de posar-se d’acord en molts dels afers tractats i la lentitud de la reacció europea davant una possibilitat històrica com pot ser la transició que es viu en alguns dels països veïns del sud.
(Barcelona, Jornada del 16 d'Octubre de 2002)
Sota el títol de “Overcoming Noth-South Division: An Introduction to the Mediterranean Dimension”, la setmana que va del dia 14 al 20 d'octubre, es va celebrar a Barcelona un Seminari Internacional que va reunir a cinquanta joves de tota Europa. L’esmentat Seminari va ser organitzat per les seccions catalana i espanyola de la Joventut Europea Federalista (JEF) amb el recolzament de la Comissió Europea. La JEF és un lobby organitzat dels joves europeus, amb molta incidència en països com Alemanya, França o el Regne Unit, que preconitza el federalisme com a eina bàsica de construcció i desenvolupament del model europeu d’integració. Actualment JEF està participant molt activitat en els debats de la Convenció Europea. Per més informació només cal visitar les següents pàgines web:
http://www.federaleurope.org
http://www.europanet.org
http://www.jef-europe.net
http://www.constitutional-convention.net
http://www.jefcatalunya.org
Introducció a la Mediterrània
El Mediterrani està vivint canvis profunds amb l’objectiu d’adaptar-se als nous requeriments del món globalitzat; les relacions entre els països veïns de les conques nord i sud de la Mar Mediterrània s’estan redefinint. La Unió Europea, com a organització regional cada vegada més implicada amb el que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països del Mediterrani en general, ens referim, a part de Portugal, Espanya, França, Itàlia i Grècia, que són Estats Membres de la Unió, als països del Nord d’Àfrica (Mauritània, Marroc, Tunísia, Algèria, Líbia i Egipte); països del sud-est europeu com poden ser les illes de Xipre i Malta, però també Eslovènia, Croàcia, Bòsnia o Albània; el Pròxim Orient (Líban, Autoritat Palestina, Israel, Síria i Jordània) i Turquia. Actualment la Unió Europea ha definit un Partenariat Estratègic amb els països de la conca sud de la Mediterrània i del Pròxim Orient (Mauritània, Marroc, Tunísia, Algèria, Líbia, Egipte, Líban, Autoritat Palestina, Israel, Síria i Jordània). Xipre, Malta i Eslovènia són candidats a formar part de la Unió Europea. Turquia és una candidata eterna amb la que no es negocia l’adhesió. Per altres països com Croàcia, Bòsnia i Albània existeix el Pla d’Estabilitat per als Balcans. Comerç, immigració, ampliació, medi ambient, crim organitzat, terrorisme, cooperació al desenvolupament, integració i interculturalitat, són temes que s’inscriuen en l’agenda mediterrània de la Unió Europea.
El Procés de Barcelona
Aquesta agenda mediterrània ve marcada per les Conclusions de la Conferència de Barcelona, organitzada els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor d’un procés (anomenat Procés de Barcelona) que ens ha portat fins a la nova cimera euro-mediterrània de València, d’abril d’aquest mateix any. A partir de 1995 es varen iniciar les signatures d’una nova generació d’Acords d’Associació amb els països esmentats: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Malgrat no tenir sortida a la Mediterrània es va acceptar incloure en aquest procés a Mauritània, una mica el mateix que passa amb Portugal, que per història, però no per geografia, forma part del conjunt de països mediterranis. D’altra banda, en l’actualitat s’han reprès positivament les converses amb Líbia i s’està acabant de negociar l’Acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies: http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte de Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Continguts del Seminari
En el Seminari Internacional de Barcelona varen participar-hi, entre d’altres, com a ponents destacats, en Joaquim Llimona, Secretari de Relacions Exteriors del Govern de la Generalitat; Pere Esteve, eurodiputat (CiU), Anna Terrón, eurodiputada (PSC); Elizabeth Johanson, de l’Institut d’Estudis Europeus; Deborah Miralles, del Patronat Català Pro Europa; i, Xavier Aragall, de l’Institut Europeu de la Mediterrània. En Casimir de Dalmau, en Josep Coll i en Josep Maria Ribot varen auspiciar el Seminari en la seva qualitat de representants del Patronat Català Pro Europa, Comissió Europea i Parlament Europeu.
En Joan Prats, Director de l’Institut Internacional de Governabilitat de Catalunya (IIG), va participar igualment en el Seminari amb una ponència sobre la Governabilitat a la Mediterrània. Primer ens va introduir als assistents algunes qüestions que contempla el concepte de seguretat a nivell global. Després en Joan va intentar respondre a la pregunta sobre si l’àrea que avui anomenem Mediterrània realment existeix, per proposar diferents nivells d’associació a contemplar per la Unió Europea vers els veïns de la conca sud. Per en Joan el concepte grec clàssic de “kosmos” s’ha d’imposar al de “chaos” a la zona esmentada. Aquest “kosmos” estaria definit per un millor sistema de “good governance” a la zona. La governabilitat necessita dotar-se de normes i d’autoritats, i si Europa no s’implica més decididament, els Estats Units seguiran imposant la seva “pax americana”. Des d’un punt de vista del Desenvolupament Sostenible, la Mediterrània és per Europa infinitament més important que Amèrica Llatina o Àsia. Hem de començar a enfortir un nou tipus de cooperació local i regional, i en aquest sentit la Mediterrània es mostra com un espai de trobada de coincidències històriques i culturals, a la vegada que representa el medi físic en el que convivim.
L’Oliver Klein-Bosquet, Analista del mateix IIG, durant el Seminari va ser l’encarregat de presentar i animar els grups de treball que es varen preparar amb els participants per analitzar la situació i posició estratègica de cada país de la Mediterrània. Entre altres coses, en l’exposició final del treball dels participants es va poder observar l’estat de l’opinió sobre la candidatura de Turquia; es va discutir sobre la posició atípica de Portugal; es va fer esment al futur rol de potència regional que podia jugar Espanya i la posició de Catalunya al respecte; es va parlar sobre els conflictes dels Balcans, Sàhara, Xipre i Palestina; les conseqüències de l’ampliació al centre i l’est de l’Unió Europea; la situació de la democràcia, dels drets humans i de la situació de la dona en alguns d’aquests països; i, la factibilitat de la zona de lliure comerç prevista per d’aquí deu anys aproximadament. Com a conclusió podem extreure la confirmació del fet de la dificultat de construir una agenda europea satisfactòria per tots els seus membres, la impossibilitat de posar-se d’acord en molts dels afers tractats i la lentitud de la reacció europea davant una possibilitat històrica com pot ser la transició que es viu en alguns dels països veïns del sud.
(Barcelona, Jornada del 16 d'Octubre de 2002)
martes, 21 de julio de 2009
JORNADES SOBRE CREATIVITAT, INNOVACIÓ I PARTICIPACIÓ CIUTADANA AL CAMP DE TARRAGONA
Des de l'Ajuntament de Cambrils recolzem la iniciativa de la Xarxa per a la Participació Ciutadana del Camp de Tarragona de convocar unes Jornades sobre Creativitat i Innovació els propers 20 i 21 de Novembre
Presentació de les Jornades:
El foment de la participació ciutadana va lligat a la modernització de l’administració pública en sí mateixa, a la introducció de noves dinàmiques i formes d’organització interna que aquesta pugui adoptar per tal de donar respostes conjuntes i coordinades a realitats noves i complexes que ens arriben avui dia. En aquesta línia valors com la transparència, la proximitat, la transversalitat i el compromís amb les polítiques endegades resultaran en un futur immediat una garantia de l’aprofundiment democràtic del nostre sistema.
Aprofitant que l’any 2009 ha estat declarat com a Any Europeu de la Creativitat i la Innovació, creiem indispensable combinar els valors abans esmentats associats a la participació ciutadana amb nous mecanismes de caire creatiu i innovador que seran precisament l’aportació d’aquestes Jornades que us proposem.
La participació ciutadana, la creativitat i la innovació plegades, en el context actual en el que l’administració ha de respondre a la crisi econòmica dominant, han de contribuir a ajudar-nos a superar-la precisament amb una gestió més eficient i eficaç des de les organitzacions on treballem.
És per això que aquestes Jornades organitzades per la Xarxa per a la Participació Ciutadana del Camp de Tarragona van adreçades tant a responsables polítics, professionals de diferents àmbits, membres del tercer sector, estudiants, així com a tècnics que es puguin plantejar un major aprofitament de les qüestions que en el programa adjunt detallem.
Presentació de les Jornades:
El foment de la participació ciutadana va lligat a la modernització de l’administració pública en sí mateixa, a la introducció de noves dinàmiques i formes d’organització interna que aquesta pugui adoptar per tal de donar respostes conjuntes i coordinades a realitats noves i complexes que ens arriben avui dia. En aquesta línia valors com la transparència, la proximitat, la transversalitat i el compromís amb les polítiques endegades resultaran en un futur immediat una garantia de l’aprofundiment democràtic del nostre sistema.
Aprofitant que l’any 2009 ha estat declarat com a Any Europeu de la Creativitat i la Innovació, creiem indispensable combinar els valors abans esmentats associats a la participació ciutadana amb nous mecanismes de caire creatiu i innovador que seran precisament l’aportació d’aquestes Jornades que us proposem.
La participació ciutadana, la creativitat i la innovació plegades, en el context actual en el que l’administració ha de respondre a la crisi econòmica dominant, han de contribuir a ajudar-nos a superar-la precisament amb una gestió més eficient i eficaç des de les organitzacions on treballem.
És per això que aquestes Jornades organitzades per la Xarxa per a la Participació Ciutadana del Camp de Tarragona van adreçades tant a responsables polítics, professionals de diferents àmbits, membres del tercer sector, estudiants, així com a tècnics que es puguin plantejar un major aprofitament de les qüestions que en el programa adjunt detallem.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)