ISLAM INJURIAT

Reflexions al voltant del respecte a la diversitat religiosa

Pel que respecta a l’afer religiós només vull comentar un aspecte per mi bàsic: no s’hauria de pressionar els que no siguin creients de la teva confessió, fins i tot els ateus o agnòstics, a estar d’acord amb tot allò que tu defenses. Més enllà de la nostra persona, no ens hauria d’importar l’opció o la no-opció religiosa del nostre veí ja que partim del mateix respecte a la llibertat d’elecció de cadascú. No podem optar mai per la violència d’una pretesa imposició d’una moral millor. Sí podem provocar el diàleg i l’apropament entre les diferents tendències existents.

Aquesta llibertat de culte de què parlem, com hem pogut comprovar recentment, pot arribar a estar confrontada amb un altre dret, que és el de la llibertat d’expressió. Com dèiem, la llibertat de culte hauria de situar-se en el pla interior, al mateix temps que la llibertat d’expressió hauria de vigilar per no caure en el parany de l’ofensa i l’acusació incerta, que a la vegada podria ser jutjada i penada.

Durant la història dels dibuixos que caricaturitzaven i es mofaven del profeta Muhammad publicats per alguns mitjans de premsa escrita europeus, hem pogut observar dos tipus de reaccions per part de la intel.lectualitat que ens és més propera, ja sigui en la direcció de Bàrbara Probst i Javier Pérez Royo, o en la línia de Fernando Savater i Pilar Rahola, si comparem el material que ens proporciona el diari El Pais.

Un pot riure’s d’un mateix i no passa res, però resulta més conflictiu, i provocador, aplicar el propi humor a algú altre que no és un igual ni un semblant.

Es tracta, doncs, a nivell filosòfic, per part de cadascú, de posicionar-se davant de les prioritats hipotètiques, pel que respecta a les conviccions personals, a l’hora d’afrontar una situació complexa dins d’un món evidentment complex en el qual no hi ha cabuda per lectures úniques, sí per visions universals. En aquest cas, jo em situaria al costat de la barricada del respecte a la diversitat, guanyada per mitjà del coneixement de l’espècie humana, també hipercomplexa, per davant dels valors més sofisticats, i menys essencials, com pot ser la mateixa defensa de la llibertat d’expressió o de publicació. En definitiva, si tot ho plantegem en termes dels que tant agraden en l’actualitat, civilitzatoris i d’etiquetatge ètnic, arribaria a afirmar, com diu Pérez Royo, que en aquesta ocasió Occident (això que existeix en certa mesura degut una lectura determinada de la història) torna a pecar de molta hipocresia i prepotència.

En els últims anys aquest Occident ha prohibit fer apologia del nazisme i del terrorisme, de la mateixa manera que segons quines coses “no es poden dir” si fan referència a segons quin tipus de família reial o si es gosa obrir el dossier ocult dels secrets bancaris suïssos. Tampoc resulta ben vist negar l’existència de l’Holocaust, i això ens sembla obvi i natural; en tots aquests casos la llei defensaria els ofesos i castigaria els que encenen el foc per destruir.

Una eina cabdal per posar ordre en l’afer que tractem resulta de conèixer la trajectòria d’adaptació gradual a la diferència cultural, cívica i religiosa, en grans països moderns com poden ser els Estats Units. L’oposició al fet natural de la barreja i del mestissatge, ara més que mai, s’enquadra dins d’una opció típicament conservadora i de por al desconegut o a la pèrdua de l’hegemonia.

A Europa generalment es pensa que som “uns”, els que hi estem, i que els nouvinguts són “els altres” que ens volen mal, en el sentit que passaran a ser majoria, discutiran les normes que nosaltres ja no discutim i ens voldran obligar a canviar-les. Aquesta és la hipocresia de què parlo basada en una gran dosi de nacionalisme excloent, orgullós i antic. El futur el construirem nosaltres, que serem els d’abans i aquests “altres”, que són els que varen venir, més els que vindran encara, perquè el temps, per sort de tots, no s’atura.

Crec, fonamentalment, que els europeus, per citar-nos a nosaltres mateixos, no som “per se” més llestos i més guapos que els indis, els xinesos o els africans. En canvi sí que sé històricament que molt hem influenciat, per exemple, la reacció fanàtica i defensiva d’alguns dels sectors més radicals de la societat islàmica; entre altres coses perquè vàrem ser nosaltres qui els armàrem en el seu moment, i seguim ara defensant segons quin tipus de règim dictatorial, perquè ens interessa per a millorar els dividends de les nostres empreses transnacionals. Això és el joc de la doble moral: fer el discurs de la democràcia i recolzar la tirania; o el que deia Kissinger de Somoza: “Es un verdadero hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta”.

Malgrat la decadència religiosa a la nostra societat opulenta no ens hem d’oblidar tan fàcilment de les lliçons cristianes i catòliques que portem a sobre. Igualment, si parlem de món musulmà, sense saber diferenciar l’Iran del Marroc; xiites i sunnites; moderns i tradicionalistes... resultaria el mateix que posar al mateix sac la Setmana Santa andalusa i la filipina de Mindanao, els fidels de la qual, per glòria dels “conquistadores” espanyols, encara passegen descalços i es pengen corones d’espines. Per posar un nou exemple de complexitat: si, en el cas de l’Irak o el Pakistà, en molts casos es celebra el dia de l’Ashura clavant-se perfils de navalla al cap i al cos; a l’altra punta del món musulmà, al Marroc, aquest dia s’obsequia els infants amb regals de colors.

La generalització és l’esperpent de la incultura.

EL FORO SOCIAL MUNDIAL (FSM) DE PORTO ALEGRE VISTO DESDE CHILE

Artículo firmado por José Frías y Oliver Klein Bosquet en Nou Cicle

Chile está viviendo hoy día una etapa de suma debilidad en cuanto a la organización social y política. El Presidente Lagos es un socialdemócrata inteligente aunque el problema que no puede superar sea el de la falta de coraje para mantener su autonomía ante el miedo de perder la cuota de poder que administra. En definitiva, se puede decir que Lagos está haciendo la política que le marcan los empresarios, y entonces se está comportando como el gobierno más derechista. Además, no te olvides de que Chile tiene una serie de amarres que dejó la dictadura de Pinochet que hace aún más difícil la gobernabilidad democrática del país. No olvidemos que seguimos con la Constitución que elaboró el mismo Pinochet.
La pregunta que nos interesa responder es si la crisis que vivimos termina, empezamos a remontar la misma o si aún nos estamos debilitando más. La situación de Chile es un interesante tema a investigar, pues si bien hay nuevos movimientos sociales (los movimientos indígenas, la sección nacional de Attac, asociaciones culturales, asociaciones juveniles, grupos reivindicativos de homosexuales, etc.), la gran mayoría de la población vive la consecuencia de veinticinco años de “pinochetismo” y doce años más de situación irregular de post-dictadura en un ambiente neoliberal a ultranza. Los efectos del imperio de la doctrina económica neoliberal en Chile conllevan: precariedad en los empleos, horarios de trabajo esclavistas, sueldos miserables, si nos referimos al mercado laboral, y, sin embargo, una cultura consumista e individualista que no se corresponde para nada con la tradición chilena, el modelo de participación y la organización adquirida en otros tiempos.
En el contexto dibujado, bajo nuestro punto de vista, la participación en el Foro Social Mundial, y la integración en la dinámica que de él se desprende, supone para los movimientos sociales de base chilenos, a grandes rasgos, lo siguiente:
1) Adquisición de una responsabilidad con las luchas internacionales, a menudo desconocidas en nuestro país, por razones del control de la información por unos pocos y poderosísimos grupos económicos;
2) La sensación de que existe una fuerza increíble en el Foro Social Mundial (FSM), igualmente extrapolable a todo el pueblo anfitrión, el brasileño, ya que Chile como país resulta estar muy aislado cultural y socialmente de otros pueblos y movimientos latinoamericanos como pueden ser los de Argentina, Colombia, Bolivia, Ecuador o Venezuela.
3) Todo lo anterior nos hace reflexionar profundamente en nuestro país y nos vemos obligados a buscar desde el punto de vista impulsor y desde esta nueva convergencia internacional, la forma de mostrarnos como parte de este caudal de energía. La tarea no es fácil aunque imprescindible.
Y en ello estamos ya inmersos. El día 15 de febrero, como en todo el mundo, en Chile, los participantes del Foro Social Mundial (FSM) de Porto Alegre, junto a mucha otra gente se manifestaron por innumerables calles y plazas de las capitales más relevantes del país, gritando no a la guerra y criticando la arrogancia de los agresores e impulsores de la misma.
Quizás la guerra no la podamos parar a estas alturas, pero lo que está claro es que el crecimiento de nuestra fuerza, nuestra manifestación en contra del nuevo “Imperio” y sus acólitos, y a favor de la vida de los excluídos de todo el mundo, crece y va a más día a día. No hay vuelta de hoja y debemos estar orgullosos de ello.

(FEBRERO DE 2002)

Por José Frías, Miembro del Comité Chileno de Solidaridad con Monseñor Óscar Romero, en colaboración con Oliver Klein Bosquet, Analista del Observatorio DESC.

DEDICAT A L'AMIC I LLUITADOR HERNÁN

Xile, per recordar que ens hem compromès a otorgar el vot als ciutadans estrangers residents a les nostres ciutats

Generalment, segons quin tipus de persones, per deformació o per vocació, acabem parlant de tres coses: dels dies, de les persones i dels països.
Avui, doncs, començaré parlant dels dies que vénen propers, de la història que s’està escrivint ara mateix; d’una persona amiga, que és l’Hernán; i d’un país germà, com tants d’altres, com és Xile.
Michelle Bachellet s’ha convertit en la primera Presidenta d’una democràcia llatinoamericana, ella és ara la flamant nova dama de Xile, després d’haver guanyat la segona volta de les eleccions al candidat de la dreta unida.
Sens dubte, en l’esforç per recolzar la candidata socialdemòcrata ha destacat l’activitat realitzada, des de l’Estat Espanyol, des de Catalunya i des del Camp de Tarragona, més concretament, per l’amic Hernán.
Ell va iniciar ja fa uns mesos el que es convertí en gairebé una creuada personal que l’ha portat a entrevistar-se amb representats de partits polítics, sindicats, universitats i ajuntaments de “casa nostra”, demanant el recolzament, més simbòlic que econòmic, a la seva idea força: aconseguir organitzar la comunitat xilena a Europa per motivar-la a viatjar i exercir el seu vot al país d’origen.
En el món globalitzat en què vivim, es dóna el cas, i no ens hem d’oblidar, que hi ha persones-ciutadanes que no poden activar legalment la seva voluntat de sufragi, ni al país que resideixen accidentalment, ni al país del qual en conserven la nacionalitat.
És aquí on hem de recordar, l’esquerra política, en general, i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en particular, el compromís electoral adquirit de fer possible l’exercici del vot dels ciutadans estrangers que viuen a Catalunya, com a mínim, a les eleccions municipals dels pobles i de les ciutats que habiten.
D’altra banda, la nostra solidaritat internacionalista ens ha de fer reclamar, a totes les nacions del món constituïdes en Estats, que facilitin l’expressió del vot dels seus ciutadans residents a l’estranger mitjançant l’actuació consular.
El cas de Xile posa de manifest bàsicament tres conclusions sobre les quals m’agradaria reflexionar novament: existeixen encara avui persones que no compten al cent per cent per la democràcia; el fet de viure i contribuir a fer rutllar l’economia del país d’acollida hauria de reconéixer el dret implícit a decidir qui és millor per gestionar les seves problemàtiques; evidentment, segueixen havent causes per les quals val la pena lluitar més enllà de les fronteres que ens limiten com a nacionals d’una o d’una altra contrada. L’Hernán, en aquest cas, ens ha donat una lliçó de com contribuir a fer canviar les coses i no caure en la resignació: els vots europeus de Bachelet es varen sumar als de comunistes i humanistes per fer-la guanyadora d’unes eleccions que s’havien posat una mica coll amunt. Al mateix temps, el meu amic, que, després de tants anys, ja no sé si és més espanyol, català, tarragoní o xilè, també ens ha fet despertar d’un somni massa llarg cridant ben fort el fet de què no vivim tot sols en aquest món, i que qualsevol cosa que passi en qualsevol cantonada del mateix ens afecta directament; o, com a mínim, així hauria de ser.

(Cambrils 2005)