Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
miércoles, 10 de diciembre de 2008
martes, 9 de diciembre de 2008
LA MACU SASTRE, UNA DONA TREBALLADORA
Ha estat precisament avui, 1 de Maig, Dia Internacional del Treball, que he pogut dedicar-te temps per escriure l’homenatge que et mereixes.
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
lunes, 8 de diciembre de 2008
UN SOLO MUNDO
Y nunca realizaré la mención de siglos, que me resultan demasiado lejanos; ni diré personajes, que son minoría; ni alardearé de Estados, que son ficticios.
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)