Siempre he defendido la tesis que dice que la actualidad de Chiapas, desde hace ya más de dos décadas, debe entenderse en el contexto de revoluciones y guerras civiles en Centroamérica. El Subcomandante Marcos mismo y algunos de sus apoyos aprendieron y leyeron sobre Cuba, estuvieron en alguna ocasión en Guatemala, El Salvador o Nicaragua, a la vez que fracasaron en sus intentos de cambiar el orden económico y social de la región en los años sesenta, setenta y ochenta, respectivamente. Johann Galtung, maestro del análisis y resolución de conflictos bélicos contemporáneos, comentaba hace tiempo la posibilidad de crear una Confederación de los Indios Mayas de América Central como superación de la frustración y marginación indígena. Eso sería con el permiso de los Estados implicados, de México a El Salvador o Nicaragua, dotando de cierta autonomía política común a los representantes de ciertas reivindicaciones que son propiedad de gran parte de la población durmiente de dicha latitud.
El ejemplo de Guatemala dónde ha gobernado desde su independencia una oligarquía blanca frente al pueblo olvidado y desasistido no deja de ser más que deplorable. Lo mismo ocurrió desde siempre en Bolivia, y hoy día el Presidente Morales, líder de los que hace años no votaban ni contaban en las contiendas electorales, está decidido a refundar el país al estilo de lo que hicieron en su momento Fidel Castro y Hugo Chávez. La estrategia, por su parte, resulta clara: por un lado hay que volver a hacerse con el control de la producción derivada de la riqueza natural que se llegó a regalar al capitalismo extranjero; por el otro costado se pretende construir las bases de un sistema político alternativo, partiendo desde cero, eliminando los antiguos privilegios y rebautizando sus instituciones democráticas de gobierno. Los dos puntales de la nueva doctrina izquierdista latinoamericana se ven atacados, evidentemente, y ellos mismos se ven comprometidos en la praxis, por la delgada línea roja que separan sus intenciones con la manera de implementarlas bajo un estilo de lideraje tildado de dictatorial y populista, del cual también siempre debemos prevenirnos.
Pero volvamos irremediablemente a Chiapas, que es la última revolución de todo un continente americano arrojado al cambio obligado. Si Cuba aún “aguanta” (en el sentido pleno de la palabra), y Nicaragua dejó perder los logros derivados de la primera presencia sandinista, hoy día extinguindos en la nada, Chiapas y México pueden convertirse en el laboratorio centroamericano de otras cosas que ya se dan en el hemisferio sur. Marcos sintoniza, sin duda, con Chávez y Morales, mientras que López Obrador se entiende con Lula da Silva. Cada par se ha discutido y se ha enfrentado a cada par, aunque todos ellos coincidan en sus ansias de terminar con la perversión del sistema y priorizar la voz de los más indefensos. Sólo cambiarían el método y las maneras, como decíamos.
Volvamos a matizar: sólo el norte de México pertenece a Norteamérica, si prescindimos de criterios estrictamente geográficos. Allá dónde viven mis amigos de Monterrey, Paco, Sergio y Omar, nada tiene que ver con el sureste paupérrimo del país. El Tratado de Libre Comercio con Estados Unidos y Canadá, sumado al Plan Puebla Panamá, resulta ser la respuesta neoliberal de homogeneización y control de la región, dando infraestructura a cambio de eliminar resistencias y crear nuevas dependencias.
La historia americana nos cuenta que sus primeros pobladores tradicionalmente se arman de paciencia y ceden, algo que les aproxima a la civilización oriental, hasta que deciden ellos mismo explotar de rabia e incomprensión. No resisten, en un principio; más bien esperan el momento más crítico a sus intereses para alzar la voz y las armas. Observemos con diligencia, pues, qué pasa y qué puede pasar con estos pueblos originarios en los próximos años porque, se sabe, ellos ya están construyendo su alianza transfronterera, como otras muchas resistencias a nivel global. Lo que significa, en otras palabras, que se comunican y se reúnen, desde hace un tiempo hacia acá, los aymara de Bolivia con los mayas de Chiapas, junto a otros muchos grupos, estando de acuerdo en el estudio de la situación y apoyándose mutuamente en su contraofensiva.
La Revolución Cubana de 1959 y los alzamientos centroamericanos especificados en la fecha en que el sandinismo llegó al poder en Nicaragua, veinte años después, en 1979, tienen su continuidad en la revuelta zapatista que entra en la era de la postmodernidad. En unos sitios gana Zapata, que es a su vez Chávez y Morales, y en otros gana Lula o López Obrador, si es que gana. Allá dónde no quedan o casi no quedan indígenas, existe un problema menos y el capital avanza; allá dónde quedan indígenas, éstos yacen abandonados, vilipendiados y hambrientos esperando soluciones. A los indios, a los campesinos y a los pobres latinoamericanos, en general, aún no se les respeta suficientemente su existencia, que ellos están dispuestos a proclamar, reclamar y enaltecer. Si hace falta con sangre y dolor.
JULIOL 2006
viernes, 3 de octubre de 2008
lunes, 29 de septiembre de 2008
UN MÓN COMPLEX QUE ÉS EL DILEMA EXISTENT ENTRE DAVOS I PORTO ALEGRE
Fins que no vaig assistir a la tercera edició del Fòrum Social Mundial celebrat a Porto Alegre segurament no vaig poder entendre del tot la divisió d’interessos que es planteja a nivell planetari que provoca, a la seva vegada, la no existència d'un Davos sense Porto Alegre, i al contrari.
Resulta que Brasil és un país tan gran que vàrem necessitar 18 hores per arribar de Sao Paulo a Porto Alegre, en bus, és clar. La mateixa Sao Paulo, on vaig residir a casa del meu bon amic Alexandre Bonilha, és una ciutat de prop de 20 milions d’habitants (l’urbs més gran d’Amèrica Llatina per davant de Mèxic Districte Federal) que barreja un gran centre financer i residencial per la gent rica (representat pel Parc Ibirapuera i per l’Avinguda Paulista) amb tot un conjunt de barris marginals (constituïts per les anomenades favelas) que toquen als rius Tiete i Tamunduatei que la travessen. Fins aquell viatge, com deia, havia conegut els països del benestar europeu i alguns països pobres d’Amèrica Llatina; a Brasil, i a Sao Paulo, més específicament, vaig conèixer la gran diferència existent, però, entre realitats perillosament properes. Brasil, com a país; Sao Paulo, com a gran concentració urbana; i, Porto Alegre, com a focus aglutinador d’alternatives, em semblen la millor metàfora de les dues cares d'una mateixa moneda que és un món en què vivim i avança sense remei, cada vegada més complex i més perillosament injust, on queda poc espai per la construcció de possibilismes més optimistes, d’altra banda imprescindibles.
Per Porto Alegre, durant dues setmanes, varen passejar-se i vàrem poder escoltar gent de tots els continents i de totes les condicions moguda per la lluita individual de la seva causa; em varen sorprendre, entre d’altres, Emir Sader, Candido Grzybowski, Fernando Hadad o István Maszaros, als quals no estem acostumats a escoltar en els canals més acomodats dels mitjans de comunicació dels països del Nord; de la mateixa manera vaig aprendre del que em varen oferir els històrics autòctons, també poc publicitats fora de les seves fronteres, com poden ser Carlos Drummond de Andrade, Celso Furtado, Chico Mendes, Helder Camara, Frei Betto o Oscar Niemayer, que enllacen amb la millor tradició portuguesa de Luis de Camoes, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Eça de Quirós o José Saramago. Les camises vermelles de l’italià Giuseppe Garibaldi liderant la Revolta dos Farrapos (que, per cert, té lloc al mateix Porto Alegre; ciutat on predominen els hereus de famílies italianes i espanyoles), tenen la seva influència sobre el Brasil modern que coneixem al mateix nivell que la història d’Emerson Fittipaldi o Ailtorn Senna.
En una ciutat com Sao Paulo i en un país com Brasil es poden entendre, per exemple, millor que a cap altre lloc del món, personatges com Elias Canetti (escritor búlgar, hereu dels jueus sefardites espanyols que varen passar a Turquia, a la vegada ell ciutadà de Zúrich i Vienna); Herman Hesse (alemany de Heidelberg, naturalitzat suís, i pacifista); Sant Ignasi de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, nascut a Azpeitia, Guipúscoa, País Basc, col.laborador amb la cort i l’exèrcit castellà); i un llarg etcètera. En grans indrets cosmopolites no importa tant la procedència com la transcendència. El gran novelista hispà Julio Cortázar, cal saber-ho i subratllar-ho, va néixer a Bèlgica, com Borges ho va fer a Suïssa i Carlos Gardel a França. Resulta, sempre i novament, l’anada i tornada d’Europa a Amèrica, i viceversa, com a font d’inspiració de fenòmens universals. Els il.lustrats i conqueridors, es barregen amb els indígenes i els artistes, des dels temps pretèrits de l’Inca Garcilaso, al Perú. El món aquí és més global i real que arreu. Segueixo pensant: Marguerite Duras neix i viu divuit anys a Vietnam (alguna cosa voldrà significar aquest destí de la vida!); Albert Camus seria tan argelí com Zinedine Zidane és francès avui dia; Maurice Ravel escriví la Rapsodia Espanyola; i, Berlioz i Bizet es varen trobar amb Carmen. Doncs aquest món de Sao Paulo o de Mèxic D.F., cada vegada més el de París, Londres i Barcelona, és el món que ens espera. La globalització és la universalització de totes les tendències i influències a tots els nivells, però el més important és l’humà, el personal i el civilitzatori, que és el planetari.
Lula Da Silva aquell any de la meva visita al Brasil va voler fer un míting multitudinari davant dels joves i revolucionaris campistes de la capital de Rio Grande do Sul, al mateix temps que dies després volgué estar present com a cap d’una gran nació a la trobada dels vips de Davos. En ambdues tribunes Lula va repetir que Davos necessitava escoltar amb més atenció a Porto Alegre. De la mateixa manera, ell sabia que havia d’endegar el Programa Fome Zero, per portar aliments bàsics als racons més pobres del territori del seu govern, tot pactant amb multinacionals, altres vegades menys piadoses com pot ser la mateixa Nestlé. Això vol dir que la complexitat és tal que només ens queda assumir un realisme essencialista a partir de l’anàlisi des del qual podem crear estratègies comunes per apaivagar els efectes perversos del creixement de la maquinària capitalista uniformadora. “Els rics cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, fa que a aquests últims no els hàgim de poder deixar defallir per definició aritmètica.
D’altra banda, el Japatown de Sao Paulo em torna a venir a la memòria com a exemple d’allò que no es pot aturar, com és la mateixa definició multiètnica i multicultural del Brasil. També, en el bo i en el dolent, hem d’acceptar que la model Gisele Buendchen es tan brasileira com Pelé, sense assemblar-se pas gaire. El país que va arribar a governar Jascelino Kubitschek, exil.lat txec, resident a Minais Gerais, fundador de Brasília, la capital artificial per excel.lència, és pobre i ric a la vegada, al mateix temps que la seva pluralitat és tan oberta i gegant que no es pot deixar d’acceptar sense matisos, ni positius ni negatius.
El món és Davos i és Porto Alegre, com és Buendchen i Pelé, com és un gratacel amb heliport i una favela sense aigua potable. N’hem de ser conscients, hem d’obrir més encara els ulls, ampliar els horitzons dels nostres pensaments i possibilitar polítiques de reforma estructural sense vessar ni una gota de sang ni cap llàgrima de dolor. Dificilment comprensible, difícilment habitable, bojament encarrilat, però som vius i existim a la fi (els que podem), llavors ens toca viure-hi... de la millor manera possible, èticament parlant, és clar, i, sobretot pel que respecta a la dignitat que ens fa certament lliures. Sense deixar-ho estar, sempre críticament, i sense anar cap endarrera del que és provocat per la pròpia naturalesa de les coses.
Resulta que Brasil és un país tan gran que vàrem necessitar 18 hores per arribar de Sao Paulo a Porto Alegre, en bus, és clar. La mateixa Sao Paulo, on vaig residir a casa del meu bon amic Alexandre Bonilha, és una ciutat de prop de 20 milions d’habitants (l’urbs més gran d’Amèrica Llatina per davant de Mèxic Districte Federal) que barreja un gran centre financer i residencial per la gent rica (representat pel Parc Ibirapuera i per l’Avinguda Paulista) amb tot un conjunt de barris marginals (constituïts per les anomenades favelas) que toquen als rius Tiete i Tamunduatei que la travessen. Fins aquell viatge, com deia, havia conegut els països del benestar europeu i alguns països pobres d’Amèrica Llatina; a Brasil, i a Sao Paulo, més específicament, vaig conèixer la gran diferència existent, però, entre realitats perillosament properes. Brasil, com a país; Sao Paulo, com a gran concentració urbana; i, Porto Alegre, com a focus aglutinador d’alternatives, em semblen la millor metàfora de les dues cares d'una mateixa moneda que és un món en què vivim i avança sense remei, cada vegada més complex i més perillosament injust, on queda poc espai per la construcció de possibilismes més optimistes, d’altra banda imprescindibles.
Per Porto Alegre, durant dues setmanes, varen passejar-se i vàrem poder escoltar gent de tots els continents i de totes les condicions moguda per la lluita individual de la seva causa; em varen sorprendre, entre d’altres, Emir Sader, Candido Grzybowski, Fernando Hadad o István Maszaros, als quals no estem acostumats a escoltar en els canals més acomodats dels mitjans de comunicació dels països del Nord; de la mateixa manera vaig aprendre del que em varen oferir els històrics autòctons, també poc publicitats fora de les seves fronteres, com poden ser Carlos Drummond de Andrade, Celso Furtado, Chico Mendes, Helder Camara, Frei Betto o Oscar Niemayer, que enllacen amb la millor tradició portuguesa de Luis de Camoes, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Eça de Quirós o José Saramago. Les camises vermelles de l’italià Giuseppe Garibaldi liderant la Revolta dos Farrapos (que, per cert, té lloc al mateix Porto Alegre; ciutat on predominen els hereus de famílies italianes i espanyoles), tenen la seva influència sobre el Brasil modern que coneixem al mateix nivell que la història d’Emerson Fittipaldi o Ailtorn Senna.
En una ciutat com Sao Paulo i en un país com Brasil es poden entendre, per exemple, millor que a cap altre lloc del món, personatges com Elias Canetti (escritor búlgar, hereu dels jueus sefardites espanyols que varen passar a Turquia, a la vegada ell ciutadà de Zúrich i Vienna); Herman Hesse (alemany de Heidelberg, naturalitzat suís, i pacifista); Sant Ignasi de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, nascut a Azpeitia, Guipúscoa, País Basc, col.laborador amb la cort i l’exèrcit castellà); i un llarg etcètera. En grans indrets cosmopolites no importa tant la procedència com la transcendència. El gran novelista hispà Julio Cortázar, cal saber-ho i subratllar-ho, va néixer a Bèlgica, com Borges ho va fer a Suïssa i Carlos Gardel a França. Resulta, sempre i novament, l’anada i tornada d’Europa a Amèrica, i viceversa, com a font d’inspiració de fenòmens universals. Els il.lustrats i conqueridors, es barregen amb els indígenes i els artistes, des dels temps pretèrits de l’Inca Garcilaso, al Perú. El món aquí és més global i real que arreu. Segueixo pensant: Marguerite Duras neix i viu divuit anys a Vietnam (alguna cosa voldrà significar aquest destí de la vida!); Albert Camus seria tan argelí com Zinedine Zidane és francès avui dia; Maurice Ravel escriví la Rapsodia Espanyola; i, Berlioz i Bizet es varen trobar amb Carmen. Doncs aquest món de Sao Paulo o de Mèxic D.F., cada vegada més el de París, Londres i Barcelona, és el món que ens espera. La globalització és la universalització de totes les tendències i influències a tots els nivells, però el més important és l’humà, el personal i el civilitzatori, que és el planetari.
Lula Da Silva aquell any de la meva visita al Brasil va voler fer un míting multitudinari davant dels joves i revolucionaris campistes de la capital de Rio Grande do Sul, al mateix temps que dies després volgué estar present com a cap d’una gran nació a la trobada dels vips de Davos. En ambdues tribunes Lula va repetir que Davos necessitava escoltar amb més atenció a Porto Alegre. De la mateixa manera, ell sabia que havia d’endegar el Programa Fome Zero, per portar aliments bàsics als racons més pobres del territori del seu govern, tot pactant amb multinacionals, altres vegades menys piadoses com pot ser la mateixa Nestlé. Això vol dir que la complexitat és tal que només ens queda assumir un realisme essencialista a partir de l’anàlisi des del qual podem crear estratègies comunes per apaivagar els efectes perversos del creixement de la maquinària capitalista uniformadora. “Els rics cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, fa que a aquests últims no els hàgim de poder deixar defallir per definició aritmètica.
D’altra banda, el Japatown de Sao Paulo em torna a venir a la memòria com a exemple d’allò que no es pot aturar, com és la mateixa definició multiètnica i multicultural del Brasil. També, en el bo i en el dolent, hem d’acceptar que la model Gisele Buendchen es tan brasileira com Pelé, sense assemblar-se pas gaire. El país que va arribar a governar Jascelino Kubitschek, exil.lat txec, resident a Minais Gerais, fundador de Brasília, la capital artificial per excel.lència, és pobre i ric a la vegada, al mateix temps que la seva pluralitat és tan oberta i gegant que no es pot deixar d’acceptar sense matisos, ni positius ni negatius.
El món és Davos i és Porto Alegre, com és Buendchen i Pelé, com és un gratacel amb heliport i una favela sense aigua potable. N’hem de ser conscients, hem d’obrir més encara els ulls, ampliar els horitzons dels nostres pensaments i possibilitar polítiques de reforma estructural sense vessar ni una gota de sang ni cap llàgrima de dolor. Dificilment comprensible, difícilment habitable, bojament encarrilat, però som vius i existim a la fi (els que podem), llavors ens toca viure-hi... de la millor manera possible, èticament parlant, és clar, i, sobretot pel que respecta a la dignitat que ens fa certament lliures. Sense deixar-ho estar, sempre críticament, i sense anar cap endarrera del que és provocat per la pròpia naturalesa de les coses.
ENTRE SUÏSSA I BOLÍVIA: A PROPÒSIT DE JEAN ZIEGLER I EVO MORALES
Suïssa passa per ser un dels països del món on existeix un major grau de benestar. Bolívia és, darrera d’Haití, i juntament amb Nicaragua i Honduras, el país més pobre d’Amèrica Llatina.
Per què relaciono avui la història de dos països tan diferents i tan lluny l’un de l’altre?
El gener de l’any 2000 no vaig poder participar al Primer Fòrum Social Mundial organitzat a Porto Alegre (Estat de Rio Grande do Sul, Brasil), i és per això que no podia faltar a una altra cita dels moviments altermundistes (no “antiglobalització”, com ens titllaven llavors) a Ginebra, seu d’una trobada anual de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Me’n recordo prou bé perquè jo estava treballant com a becari a la Càtedra UNESCO de Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sota la direcció d’en Vicenç Fisas, i ja havia entrat des de feia mesos en contacte amb el moviment ATTAC (organització que surt dels Amics de Le Monde Diplomatique a favor de la implantació d’una taxa mundial sobre els fluxos financers) que és sobretot qui estava darrera de l’organització de la protesta a Ginebra. Vàrem viatjar amb autobús, vàrem allotjar-nos en un càmping a les afores de la ciutat i assistírem a les diferents conferències que es realitzaren en un edifici molt cèntric, invaït pels sindicats suïssos i francesos, a prop del Llac Leman. Aquells dies que van del 22 al 25 de juliol del 2000 vaig escoltar per primera vegada a Jean Ziegler i Evo Morales. Els dos eren coneguts als seus respectius països i començaven a tenir els seus seguidors a nivell internacional. D’en Ziegler jo en vaig saber una mica més gràcies al que m’explicà en Julio Escudero, espanyol d’El Bierzo emigrat a Suïssa, sindicalista i lluitador pels drets laborals dels treballadors estrangers en aquesta confederació helvètica neutral i rica. Això sempre passa: als països que s’han fet rics sempre hi ha existit un gran nombre de presència d’immigrats que han contribuït al seu creixement mitjantçant la seva força bruta. De Ziegler, que va arribar a ser diputat, comunista de mena, s’ha de llegir sobretot "Main basse sur l’Afrique" i "Une Suisse au-dessus de tout soupçon", on es descriu la hipocresia d’un país que oficial i institucionalment utilitza la seva neutralitat per aprofitar la primera ocasió que es presenti per rentar el diner negre de la resta del món gràcies al seu secret bancari, fer negocis durant l’embargament a Sudàfrica, vendre armament a qui no s’hauria…, per citar només alguns exemples. Què dir d’Evo Morales? Jo, en aquella época em trobava escrivint una Tesina sobre l’Aixecament Zapatista i m’interessava el fet indígena a Amèrica Llatina; doncs Evo Morales potser va ser un dels primers indígenes que vaig veure amb els meus propis ulls (poc després viatjaria per dos mesos a Chiapas i conviuria en zona tzeltal i tzotzil). Vaig parlar amb els acompanyants del líder Morales i em van saber explicar sobre la revolució indígena que s’escamparia per tot el continent degut a l’abandoment i humillació soferta per part dels ladinos o blancs de procedència europea al llarg de la història. Avui dia, la solució del nou govern d’Evo Morales a Bolívia no deixa de ser una solució radical (la nacionalització de les matèries primes) a un problema radical (la pobresa estructural de la gran part de població que el varen votar, que és la majoria del país); Morales pertany al més pur estil de les cícliques revoltes plebelles i camperoles d’Amèrica, només cal repassar els anuaris des de Mèxic fins a l’Uruguai. Evidentment, ara coneixo a molts bolivians que no aproven els mètodes ni el govern de Morales; entre altres coses diuen que no està “preparat” i volen dir amb això que no ha anat a la universitat (afirmació que en el fons no deixa d’ésser una mica classista); però la història ens ensenya que els problemes greus només es solucionen de forma greu, des de la Revolució Francesa fins al comunisme o la Guerra Freda. Jo, particularment, em reservo el meu pensament sobre el que pot ser millor en cada país en cada moment concret.
Per finalitzar: si llegim a Ziegler i coneixem de primera veu i mà la situació dels països més pobres del món, arribarem fàcilment a la conclusió de què les potències econòmiques mundials de tots els temps sempre han estat insolidàries amb les regions més necessitades; encara més, han contribuït de manera ferma al seu subdesenvolupament. Com ja he dit i he escrit en altres ocasions: Evo Morales no és la causa sinó la conseqüència; crec que és bo repetir-ho. Evo Morales va venir a Barcelona a visitar la seva colònia boliviana a Catalunya; sempre es repeteix el mateix viatge del Sud al Nord, que és el de la pobresa i el de la emigració. La direcció inversa de Nord a Sud pot ben estar representada pel silenci i el deixar fer de Suïssa. Sembla que la comunitat internacional permeti segons què al país alpí i no en deixi passar ni una a segons quin Estat menys important o carismàtic. De fet, el gas natural i el petroli és l’unic que els hi pot quedar als bolivians i d’aquí s’entèn també Morales.
(NOU CICLE: http://www.noucicle.org)
Per què relaciono avui la història de dos països tan diferents i tan lluny l’un de l’altre?
El gener de l’any 2000 no vaig poder participar al Primer Fòrum Social Mundial organitzat a Porto Alegre (Estat de Rio Grande do Sul, Brasil), i és per això que no podia faltar a una altra cita dels moviments altermundistes (no “antiglobalització”, com ens titllaven llavors) a Ginebra, seu d’una trobada anual de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Me’n recordo prou bé perquè jo estava treballant com a becari a la Càtedra UNESCO de Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sota la direcció d’en Vicenç Fisas, i ja havia entrat des de feia mesos en contacte amb el moviment ATTAC (organització que surt dels Amics de Le Monde Diplomatique a favor de la implantació d’una taxa mundial sobre els fluxos financers) que és sobretot qui estava darrera de l’organització de la protesta a Ginebra. Vàrem viatjar amb autobús, vàrem allotjar-nos en un càmping a les afores de la ciutat i assistírem a les diferents conferències que es realitzaren en un edifici molt cèntric, invaït pels sindicats suïssos i francesos, a prop del Llac Leman. Aquells dies que van del 22 al 25 de juliol del 2000 vaig escoltar per primera vegada a Jean Ziegler i Evo Morales. Els dos eren coneguts als seus respectius països i començaven a tenir els seus seguidors a nivell internacional. D’en Ziegler jo en vaig saber una mica més gràcies al que m’explicà en Julio Escudero, espanyol d’El Bierzo emigrat a Suïssa, sindicalista i lluitador pels drets laborals dels treballadors estrangers en aquesta confederació helvètica neutral i rica. Això sempre passa: als països que s’han fet rics sempre hi ha existit un gran nombre de presència d’immigrats que han contribuït al seu creixement mitjantçant la seva força bruta. De Ziegler, que va arribar a ser diputat, comunista de mena, s’ha de llegir sobretot "Main basse sur l’Afrique" i "Une Suisse au-dessus de tout soupçon", on es descriu la hipocresia d’un país que oficial i institucionalment utilitza la seva neutralitat per aprofitar la primera ocasió que es presenti per rentar el diner negre de la resta del món gràcies al seu secret bancari, fer negocis durant l’embargament a Sudàfrica, vendre armament a qui no s’hauria…, per citar només alguns exemples. Què dir d’Evo Morales? Jo, en aquella época em trobava escrivint una Tesina sobre l’Aixecament Zapatista i m’interessava el fet indígena a Amèrica Llatina; doncs Evo Morales potser va ser un dels primers indígenes que vaig veure amb els meus propis ulls (poc després viatjaria per dos mesos a Chiapas i conviuria en zona tzeltal i tzotzil). Vaig parlar amb els acompanyants del líder Morales i em van saber explicar sobre la revolució indígena que s’escamparia per tot el continent degut a l’abandoment i humillació soferta per part dels ladinos o blancs de procedència europea al llarg de la història. Avui dia, la solució del nou govern d’Evo Morales a Bolívia no deixa de ser una solució radical (la nacionalització de les matèries primes) a un problema radical (la pobresa estructural de la gran part de població que el varen votar, que és la majoria del país); Morales pertany al més pur estil de les cícliques revoltes plebelles i camperoles d’Amèrica, només cal repassar els anuaris des de Mèxic fins a l’Uruguai. Evidentment, ara coneixo a molts bolivians que no aproven els mètodes ni el govern de Morales; entre altres coses diuen que no està “preparat” i volen dir amb això que no ha anat a la universitat (afirmació que en el fons no deixa d’ésser una mica classista); però la història ens ensenya que els problemes greus només es solucionen de forma greu, des de la Revolució Francesa fins al comunisme o la Guerra Freda. Jo, particularment, em reservo el meu pensament sobre el que pot ser millor en cada país en cada moment concret.
Per finalitzar: si llegim a Ziegler i coneixem de primera veu i mà la situació dels països més pobres del món, arribarem fàcilment a la conclusió de què les potències econòmiques mundials de tots els temps sempre han estat insolidàries amb les regions més necessitades; encara més, han contribuït de manera ferma al seu subdesenvolupament. Com ja he dit i he escrit en altres ocasions: Evo Morales no és la causa sinó la conseqüència; crec que és bo repetir-ho. Evo Morales va venir a Barcelona a visitar la seva colònia boliviana a Catalunya; sempre es repeteix el mateix viatge del Sud al Nord, que és el de la pobresa i el de la emigració. La direcció inversa de Nord a Sud pot ben estar representada pel silenci i el deixar fer de Suïssa. Sembla que la comunitat internacional permeti segons què al país alpí i no en deixi passar ni una a segons quin Estat menys important o carismàtic. De fet, el gas natural i el petroli és l’unic que els hi pot quedar als bolivians i d’aquí s’entèn també Morales.
(NOU CICLE: http://www.noucicle.org)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)