El món en el que vivim pertany a l’era de la globalització (1). Aquesta globalització que és imparable (es pot ser altermundista però no antiglobalització; aquesta darrera qualificació resultaria més aviat un menyspreu) comença amb els esdeveniments derivats de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la desintegració de la URSS, les guerres de Iugoslàvia i la primera Guerra a l’Irak de 1991, quan l’exèrcit nord-americà intervé i ataca Saddam Hussein després de la seva invasió del Kuwait. Aquest és el nostre referent històric i geopolític actual. Es mou l’eix Est-Oest que havia impregnat el període la Guerra Freda cap a un empitjorament de les relacions entre el Nord ric i el Sud pobre. La gran contradicció de tot plegat és que mentre les fronteres cauen en tots els nivells, i sobretot pel que respecta a les mercaderies, a les persones cada vegada més se’ls hi posa tot tipus de traves en el cas de què hagin d’emigrar per necessitat econòmica (2).
A nivell ideològic aquesta lectura iniciada respon a la “derrota del comunisme”, com ho varen expressar i ha quedat en boca dels líders polítics internacionals, i al desplaçament de nous paradigmes per a les relacions internacionals a partir de la pauta marcada pel “think tank” dels Estats Units (3): per una banda tenim en Francis Fukujama, amb la seva proclama sobre “la fi de la història”, que conté un rerafons de victòria del discurs únic del capitalisme economicista, tecnològic i anglosaxó; i, d’una altra, la imposició d’un nou enemic que s’extrau del “xoc de civilitzacions” defensat per Samuel Huntington. Aquest nou enemic és el conglomerat divers i complex que representen els països musulmans ja que contenen una cosmovisió no coincident amb la del Imperi. No és en va que encara avui vivim atemoritzats per l’efecte de l’atemptat d’Al-Qaeda al Pentàgon i a les Torres Bessones dels Estats Units, així com la nova intervenció contra els talibans a l’Afganistan (4).
Més que mai els conflictes en l’espai públic són a la vegada locals i internacionals. La globalització ens fa coneixedors de tot allò que pot passar en qualsevol racó del món. No ho podem conèixer amb profunditat ni investigar-ne l’origen però la informació flueix gràcies als nous mitjans de comunicació i sobretot gràcies a l’internet, el world wide web (5).
Els nostres municipis més propers, Catalunya i Espanya, estan interconnectats per una lògica comuna que representa la Unió Europea (6), el nostre marc de referència. En aquest context europeu hi predomina encara l’opció per les polítiques keynessianes (7) que defensen l’Estat de Benestar promogut a la fi de la Segona Guerra Mundial, però en qualsevol moment poden tornar-se a posar en qüestió per una nova onada de governs de tradició conservadora.
Aquest Estat de Benestar europeu, això ho hem de saber, es troba en crisi i en procés de refundació (8) des de fa més de vint anys a la resta de països veïns i una década a nivell català i espanyol. Què hem de fer per optar per un mateix estil de polítiques sense tenir la sensació de què se’ns acaba el finançament o de què hi ha massa prioritats entre les quals definir-nos?.
Ja sigui en l’àmbit de l’Estat o del Municipi, les administracions públiques (9) europees s’han instal.lat com a principals mediadores entre els diferents conflictes que puguin patir les societats respectives. Aquestes administracions opten avui dia, en l’aposta renovada per defensar l’Estat de Benestar davant de l’atac neoliberal (10) que en prescindiria, per utilitzar l’eina fonamental de la participació ciutadana (11) amb l'objectiu de liderar unes polítiques més encertades de cara a les poblacions respectives.
El sistema de governabilitat (12) pel qual es vol optar pretén ser transparent i comunicatiu, a la vegada que exercita fórmules, que, com a mínim, s’esforcen en la seva pretensió sincera. Malgrat el dit, hem de reconèixer que fins ara només hem fet que experimentar, i que tota conclusió fora, en aquest moment, prematura.
La mateixa democràcia (13) que ningú posava en dubte fa uns anys com a millor dels sistemes polítics possibles, sí que, evidentment pot ser discutida avui dia, si cada vegada no intenta reinterpretar-se a sí mateixa d’una forma més directa i quotidiana; el passat és la tendència a la partitocràcia (14) que ens ho ordena tot, eleccions només cada quatre anys, polítics que s’allunyen del coneixement de les necessitats reals del poble, etc.; cal fer tot el possible per evitar l’adormiment de les masses en el sentit d´ Ortega y Gasset, Orwell, Wilhelm Reich o Herbert Marcuse.
És per tot això que cal analitzar la situació polièdrica de la nostra societat global des dels molts vessants per sobreviure-hi. Les temàtiques més concorregudes hauran de ser segurament: l’urbanisme; la salut comunitària, els pressupostos, la igualtat de gèneres, l’educació, la formació, el medi ambient, l’activitat cultural, la immigració (15), la lluita contra l’esquerda digital...
De forma multilateral, tenint en compte la diplomàcia ciutadana, és que ens podrem apropar a una situació global òptima.
(1) Manel Castells. Hobsbawm.
(2) Cau el Mur de Berlín i creix el de Ceuta i Melilla, el de Río Bravo, el d’Israel amb Palestina.
(3) Gore Vidal.
(4) Cómo nos venden la moto, de Noam Chomsky i James Petras.
(5) No hi ha premsa independent ni notícies neutres. Sí hi ha notícies crítiques i és per això que us recomano Le Monde Diplomatique.
(6) La Unió Europea a la vegada que pot resultar molt bona pels europeus pot resultar no ser-ho tant per la resta de països exteriors.
(7) John Maynard Keyness. John Kenneth Galbraith. Amartya Sen.
(8) Vicenç Navarro. Lesther Thurow. Robert Reich.
(9) Joan Subirats. Jordi Sánchez (Fundació Jaume Bofill).
(10) Hayek a nivell internacional i Sala-Martín a nivell local. Els “Chicago boys”.
(11) Joaquim Brugué. Ricard Gomà. Fernando Pindado.
(12) Institut Internacional de Governabilitat (www.iigov.org).
(13) Jordi Borja, en un recent article en feia una molt bona reflexió.
(14) Llei de Ferro dels Partits Polítics. “Desafecció ciutadana vers la política institucional del partits polítics.
(15) Samir Amin. Sami Nair. Willy Kimlycka.
sábado, 15 de noviembre de 2008
martes, 11 de noviembre de 2008
LÁGRIMAS LIBANESAS
Las lágrimas del Primer Ministro libanés, Fouad Sinora, son el mejor reflejo de la desgracia de lo que conocemos con el eufemismo de “mundo árabe-musulmán” que no es ni ha sido nunca un bloque homogéneo, más bien no existe ni ha existido nunca como lo pretendemos dibujar mentalmente desde el “sofá del Norte”. Precisamente las lágrimas del Líbano se deben a la falta de apoyo recibido por “hermanos” y “vecinos”.
Cuando algunos medios de comunicación y algunos analistas políticos utilizan el término “países árabes” para divulgar algunas de las noticias recientes sobre conflictos geoestratégicos internacionales, éstos se equivocan rotundamente. Lo mismo ocurre cuando con poco rigor se hace alusión a los “países musulmanes”, seguramente queriendo indicar: países con gobiernos cuya base de conducta resulta la ley que se inspira en el Corán (libro sagrado de los seguidores de la religión conocida como Islam), siendo muchos los matices y los estilos. Así pues, podemos encontrarnos con múltiples variedades geográficas y muchas más variedades de implantación de sistema político en el ámbito discutido, desde las monarquías o repúblicas del norte de África, hasta las monarquías y repúblicas de Oriente Medio o de la Península Arábiga, ya sean todas éstas impulsadas en territorios de mayoría musulmana sunnita o chiíta, teniendo en cuenta a su vez muchas más corrientes de la doctrina del profeta Mohammed. Si esto es obvio, ¿por qué nos equivocamos entonces tanto y tan reiteradamente? Como obvio es que los auténticos árabes resultarían ser los descendientes de los habitantes originales del territorio comprendido entre La Meca y Medina; como obvio es que existen árabes que no son musulmanes, al mismo tiempo que existen musulmanes que no son árabes.
El desconocimiento sobre lo que representa y sobre lo que ocurre en el conjunto de países de población que mayoritariamente profesa la religión islámica, se ha transformado a lo largo del tiempo en “Occidente” (otro término usual que describe realmente bien poco; es más sugiere intencionadamente de forma dogmática) en un saco de errores y despropósitos que han acabado habitualmente en pobreza y guerra, que es lo mismo. Una cosa sería lo que decimos que son, por ejemplo, los libaneses o los marroquís (algunos de forma muy vulgar asimilarían sendos conceptos con los de “fanáticos” o “moros”), y otra cosa sería lo que aquella gente seguramente ha sido y pretende ser (algunos libaneses serían efectivamente musulmanes, lo de árabe no hace falta ni discutirlo, unos sunnitas, los otros chiítas, algunos cristianos, algunos drusos; por la parte que le toca a Marruecos, serían ciudadanos del Reino de Marruecos, cuestionarían o no la legitimidad del Rey, otros serían bereberes, muy pocos cristianos, muy pocos judíos).
Es importantísimo cuando hablamos del conglomerado (“mediático”) árabe-musulmán saber distinguir entre lo que significan estrictamente esos dos adjetivos, y lo que realmente son las personas que habitan su geografía vital. O sea, no podemos, los europeos, por ejemplo, querer ser paladines de la defensa del concepto de ciudadanía, y evitar entender que un libanés, a lo mejor, antes que musulmán, se quiera proclamar (autodeterminar; ahora que está tan de moda este verbo), poseedor de la ciudadanía libanesa; así ocurre lo mismo con los marroquís. El debate sobre la “ciudadanía” en el mundo árabe-musulmán, no me cabe duda al respecto, resultará imprescindible para lograr más atisbos de alcanzar el pretendido cambio y modernidad por el cual muchos luchan.
Curiosamente cuando los países resultan estar más anclados en la interpretación estricta de la doctrina religiosa, la ciudadanía está menos considerada. También coincide en este supuesto la interacción de regímenes políticos dictatoriales, autoritarios o simplemente monárquicos, al estilo de la vieja usanza de la Edad Media cristiana. Ocasionalmente estos países mal gobernados reciben el apoyo de las grandes potencias políticas y financieras mundiales. Es en este punto que arrojamos a medio mundo por la borda; no aceptamos su idiosincrasia al mismo tiempo que no permitimos su mutuación; eso es un callejón sin salida de enfrentamiento directo.
Pues, decíamos, Líbano es mucho más que Hezbolá (el Partido de Dios, apoyado por Siria e Irán) y Hamás (el Movimiento de Resistencia Islámica), como la Liga Árabe y la Conferencia Islámica son organizaciones más complejas y más diversas en su seno de lo que connotarían sus calificativos determinantes. No hay que olvidar, además, que el destino marcado por las élites políticas gobernantes en estos países no es representativo de las ansias de libertad que proclaman sus ciudadanos, y me permito repetir de nuevo la idea. Aquí hace falta una revolución más, aunque ya fue revolución lo del Ayatolá Jomeini en Irán, y no gustó a la otra media parte del planeta. En la comunidad internacional debería prevalecer el adagio que comenta “vive y deja vivir (en paz, se entiende).
En este aspecto último, parece que Bush esté empecinado en meterse dónde no le llaman y quiera seguir el guión ideado y diseñado por Samuel Huntington y Francis Fukuyama: debemos mezclarlo todo para confundir. En este embrollo metemos las guerras y las invasiones de Afganistán, Irak, Palestina y Líbano, a lo que pronto añadiremos la oposición a la incertidumbre nuclear de Irán y al apoyo terrorista de Siria: esto sería el epicentro de la gran ofensiva contra el enemigo actual número uno. En la retaguardia viviríamos las escaramuzas posibles en países como Pakistán, Cachemira, el Golfo Pérsico, Indonesia, Chechenia y las otras exrepúblicas soviéticas del Cáucaso (bajo la atenta mirada de las emergentes India y China)… y las calamidades humanitarias de los refugiados saharauis en Argelia, la crisis del Darfur, la hambruna de media África desde Mali a Djibouti…
Otro dato resulta implacable: cuando no hay nadie que se preste a poner orden pueden hacerse más fuertes los radicales que en principio sólo representaban a un subgrupo del total: los talibanes de Afganistán se fueron gestando poco a poco con el conocimiento de todos en tiempos del final de la Guerra Fría, como hoy día vuelven a patrullar en las calles de Mogadiscio los miembros de la Unión de los Tribunales Islámicos. ¿Quién, a los ojos de los más desgraciados de cada país que estamos mencionando, desde los barrios periféricos de Casablanca a las estepas abandonadas del Kirguistán, ha hecho más, por pacificar sus territorios y acercarles un poco de pan y agua, que los muyaidines, militares y religiosos a su vez?
Líbano explica hoy que todo lo que tiene que ver con “árabes” y “musulmanes” resulta ser conflictivo, a la corta o a la larga, en una lectura simplista y poco inteligente de los hechos. Yo creo que eso no es debido a la propia personalidad genética de jordanos, yemenís, tunecinos o egipcios, por citar sólo unas cuantas nacionalidades implicadas. Quizás no exista el interés en solucionar situaciones y vicios que caen por su propio peso, a lo que enseguida el Pentágono estadounidense puede colgar la etiqueta de “elemento potencialmente peligroso y cancerígeno para la comunidad internacional; mensaje implícito: habrá que eliminarlo de cuajo”. Líbano no sólo es árabe y musulmán aunque posiblemente resista unido como país al ataque judío.
La teoría de tomar la parte (Hezbolá) por el todo (Líbano) es muy peligrosa si la trasladamos a todo el conglomerado árabe-musulmán. En principio, Irán distaría muchísimo de Mauritania, si no es que alguien tuviera especial interés en pinchar a los dos en el mismo sitio y provocar el odio de una parte significativa de sus respectivas poblaciones (que evidentemente sería canalizada por los politiquillos de turno de cada lugar a más gloria que la suya en particular).
(AGOSTO 2006)
Cuando algunos medios de comunicación y algunos analistas políticos utilizan el término “países árabes” para divulgar algunas de las noticias recientes sobre conflictos geoestratégicos internacionales, éstos se equivocan rotundamente. Lo mismo ocurre cuando con poco rigor se hace alusión a los “países musulmanes”, seguramente queriendo indicar: países con gobiernos cuya base de conducta resulta la ley que se inspira en el Corán (libro sagrado de los seguidores de la religión conocida como Islam), siendo muchos los matices y los estilos. Así pues, podemos encontrarnos con múltiples variedades geográficas y muchas más variedades de implantación de sistema político en el ámbito discutido, desde las monarquías o repúblicas del norte de África, hasta las monarquías y repúblicas de Oriente Medio o de la Península Arábiga, ya sean todas éstas impulsadas en territorios de mayoría musulmana sunnita o chiíta, teniendo en cuenta a su vez muchas más corrientes de la doctrina del profeta Mohammed. Si esto es obvio, ¿por qué nos equivocamos entonces tanto y tan reiteradamente? Como obvio es que los auténticos árabes resultarían ser los descendientes de los habitantes originales del territorio comprendido entre La Meca y Medina; como obvio es que existen árabes que no son musulmanes, al mismo tiempo que existen musulmanes que no son árabes.
El desconocimiento sobre lo que representa y sobre lo que ocurre en el conjunto de países de población que mayoritariamente profesa la religión islámica, se ha transformado a lo largo del tiempo en “Occidente” (otro término usual que describe realmente bien poco; es más sugiere intencionadamente de forma dogmática) en un saco de errores y despropósitos que han acabado habitualmente en pobreza y guerra, que es lo mismo. Una cosa sería lo que decimos que son, por ejemplo, los libaneses o los marroquís (algunos de forma muy vulgar asimilarían sendos conceptos con los de “fanáticos” o “moros”), y otra cosa sería lo que aquella gente seguramente ha sido y pretende ser (algunos libaneses serían efectivamente musulmanes, lo de árabe no hace falta ni discutirlo, unos sunnitas, los otros chiítas, algunos cristianos, algunos drusos; por la parte que le toca a Marruecos, serían ciudadanos del Reino de Marruecos, cuestionarían o no la legitimidad del Rey, otros serían bereberes, muy pocos cristianos, muy pocos judíos).
Es importantísimo cuando hablamos del conglomerado (“mediático”) árabe-musulmán saber distinguir entre lo que significan estrictamente esos dos adjetivos, y lo que realmente son las personas que habitan su geografía vital. O sea, no podemos, los europeos, por ejemplo, querer ser paladines de la defensa del concepto de ciudadanía, y evitar entender que un libanés, a lo mejor, antes que musulmán, se quiera proclamar (autodeterminar; ahora que está tan de moda este verbo), poseedor de la ciudadanía libanesa; así ocurre lo mismo con los marroquís. El debate sobre la “ciudadanía” en el mundo árabe-musulmán, no me cabe duda al respecto, resultará imprescindible para lograr más atisbos de alcanzar el pretendido cambio y modernidad por el cual muchos luchan.
Curiosamente cuando los países resultan estar más anclados en la interpretación estricta de la doctrina religiosa, la ciudadanía está menos considerada. También coincide en este supuesto la interacción de regímenes políticos dictatoriales, autoritarios o simplemente monárquicos, al estilo de la vieja usanza de la Edad Media cristiana. Ocasionalmente estos países mal gobernados reciben el apoyo de las grandes potencias políticas y financieras mundiales. Es en este punto que arrojamos a medio mundo por la borda; no aceptamos su idiosincrasia al mismo tiempo que no permitimos su mutuación; eso es un callejón sin salida de enfrentamiento directo.
Pues, decíamos, Líbano es mucho más que Hezbolá (el Partido de Dios, apoyado por Siria e Irán) y Hamás (el Movimiento de Resistencia Islámica), como la Liga Árabe y la Conferencia Islámica son organizaciones más complejas y más diversas en su seno de lo que connotarían sus calificativos determinantes. No hay que olvidar, además, que el destino marcado por las élites políticas gobernantes en estos países no es representativo de las ansias de libertad que proclaman sus ciudadanos, y me permito repetir de nuevo la idea. Aquí hace falta una revolución más, aunque ya fue revolución lo del Ayatolá Jomeini en Irán, y no gustó a la otra media parte del planeta. En la comunidad internacional debería prevalecer el adagio que comenta “vive y deja vivir (en paz, se entiende).
En este aspecto último, parece que Bush esté empecinado en meterse dónde no le llaman y quiera seguir el guión ideado y diseñado por Samuel Huntington y Francis Fukuyama: debemos mezclarlo todo para confundir. En este embrollo metemos las guerras y las invasiones de Afganistán, Irak, Palestina y Líbano, a lo que pronto añadiremos la oposición a la incertidumbre nuclear de Irán y al apoyo terrorista de Siria: esto sería el epicentro de la gran ofensiva contra el enemigo actual número uno. En la retaguardia viviríamos las escaramuzas posibles en países como Pakistán, Cachemira, el Golfo Pérsico, Indonesia, Chechenia y las otras exrepúblicas soviéticas del Cáucaso (bajo la atenta mirada de las emergentes India y China)… y las calamidades humanitarias de los refugiados saharauis en Argelia, la crisis del Darfur, la hambruna de media África desde Mali a Djibouti…
Otro dato resulta implacable: cuando no hay nadie que se preste a poner orden pueden hacerse más fuertes los radicales que en principio sólo representaban a un subgrupo del total: los talibanes de Afganistán se fueron gestando poco a poco con el conocimiento de todos en tiempos del final de la Guerra Fría, como hoy día vuelven a patrullar en las calles de Mogadiscio los miembros de la Unión de los Tribunales Islámicos. ¿Quién, a los ojos de los más desgraciados de cada país que estamos mencionando, desde los barrios periféricos de Casablanca a las estepas abandonadas del Kirguistán, ha hecho más, por pacificar sus territorios y acercarles un poco de pan y agua, que los muyaidines, militares y religiosos a su vez?
Líbano explica hoy que todo lo que tiene que ver con “árabes” y “musulmanes” resulta ser conflictivo, a la corta o a la larga, en una lectura simplista y poco inteligente de los hechos. Yo creo que eso no es debido a la propia personalidad genética de jordanos, yemenís, tunecinos o egipcios, por citar sólo unas cuantas nacionalidades implicadas. Quizás no exista el interés en solucionar situaciones y vicios que caen por su propio peso, a lo que enseguida el Pentágono estadounidense puede colgar la etiqueta de “elemento potencialmente peligroso y cancerígeno para la comunidad internacional; mensaje implícito: habrá que eliminarlo de cuajo”. Líbano no sólo es árabe y musulmán aunque posiblemente resista unido como país al ataque judío.
La teoría de tomar la parte (Hezbolá) por el todo (Líbano) es muy peligrosa si la trasladamos a todo el conglomerado árabe-musulmán. En principio, Irán distaría muchísimo de Mauritania, si no es que alguien tuviera especial interés en pinchar a los dos en el mismo sitio y provocar el odio de una parte significativa de sus respectivas poblaciones (que evidentemente sería canalizada por los politiquillos de turno de cada lugar a más gloria que la suya en particular).
(AGOSTO 2006)
lunes, 10 de noviembre de 2008
FEEDBACK INTERNACIONAL
Jo, Oliver Klein Bosquet, forjat entre el Castell de Miravet i les platges de Ponent de Cambrils, sóc fruit dels anys que m’han tocat viure, bon coneixedor dels indrets en els quals m’ha tocat habitar, a la vegada que de les persones amb les quals he conviscut.
Sempre he dit que no em podia fer responsable conscientment ni moralment del que no havien pogut aconseguir (anem-ho a dir d’una altra manera: dels “anhels incomplerts”), durant els anys 70 o fins i tot abans, els meus sèniors. Per la meva generació la transició política espanyola i catalana ja es va acabar tal i com ens la varen deixar els nostres pares. Ara hem de mirar cap a una altra banda.
Vaig escollir estudiar Ciències Polítiques perquè m’interessava el que passava en un món que es descobria davant meu, i molt després m’he trobat en l’escena pública a baix de tot de l’escala (i encara estic pensant si em decideixo o no a pujar-hi!).
A la Universitat Autonòma (de la qual guardo grans vivències personals i també grans desil.lusions intel.lectuals vers el que hauria de representar la institució), m’explicaren els conflictes llatinoamericans (Sanahuja; Rodés; Martí) i balcànics (Fisas; Romeva). Creia que la majoria de vegades valia més la pena assistir a conferències i debats “alternatius” que no pas anar a segons quin tipus de classe. Una mica més tard vaig començar a interessar-me per Àfrica (Bosch; Carrero) i la desaparició de l’antic bloc comunista (Taibo). Assistia, fora d’horaris acadèmics oficials, a les imprescindibles sessions de l’ICPS, del CIDOB o de Cristianisme i Justícia (Mercadé; Ribera; De Sebastián; Oliveres). Des de sempre que vaig poder accedir-hi i vaig poder aprendre’n, una de les meves grans obsessions o vicis va resultar llegir premsa internacional i acudir a hemeroteques llunyanes (Spiegel; Focus, Stern; Le Courier International; Le Nouvel Observateur; l’Humanité; Il Manifesto).
Durant els anys 90 vaig construir els meus propis dossiers sobre les Guerres del Golf Pèrsic, entroncant-les amb el final de la Guerra entre Irak i Iran, així com vaig estudiar el fenomen de Chiapas des de la perspectiva de les revolucions perdudes centreamericanes i de les dificultats profundes de les seves democràcies aparents... però també em varen interessar la guerra de Txetxènia o el conflicte àrab-israelià, per esmentar altres exemples de l’època.
Evidentment jo sóc bàsicament un home marcat per l’era de la globalització, que no deixa de completar l’obra de Hobsbawn i d’altres (Reich; Marcuse; Ortega y Gasset) sobre el nacionalisme, l’imperialisme, el comunisme, o qualsevol dels ismes del S.XX. Sóc un home de San Cristóbal de Las Casas i de Porto Alegre, que ha navegat entre la llibertat d’internet i les pàgines de Le Monde Diplomatique, Chomsky, Boff, Benedetti, Goytisolo i algun etcètera.
Va arribar l’etapa de l’Escola de Pau de la Unesco, el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona i l’Europa-Institut de la Universitat del Sarre, a Alemanya, centres en els quals suposadament vaig intentar construir ponts teòrics que lliguessin la política exterior europea i espanyola, amb l’hemisferi americà i la umma àrab-musulmana. Finalment circulo pel Ministeri de Cooperació al Desenvolupament alemany, l’Institut Internacional per a la Governabilitat de Catalunya, l’Observatori de Drets Humans i la Universitat Rovira i Virgili, en l’àmbit professiona (Dehn; Prats; Saura; Stein; Murswiek).
Ignatieff, Kaplan, Kaldor, George, Marcos, Kapuscinki, Stiglitz, Sachs, Kymlicka, Sen. Un altre món és possible.
Sens dubte la meva gran inversió en tot aquest recorregut, des de que amb divuit anys es va topar amb mi la República Dominicana i la comprensió de la meva mare en aquell primer viatge iniciàtic, fins caure atrapat pel Marroc i la seva mussa, va resultar, paral.lelament a la formació, el fet de viatjar per arreu amb l’únic objectiu d’observar, debatre, comparar i aprendre.
Avui dia no tinc més preocupació que l’extrema pobresa que pateixen dues terceres parts del planeta, així com el rapte de l’esperança que sempre suposa la immigració econòmica.
Del que no he vist no en puc dir gaire cosa (cal llegir i interpretar la història), però del que sí he experimentat, en el temps que m’heu regalat, no ho puc tenir més clar: cal seguir implicant-nos en la creença de què existeix “un sòl món” sense fer distincions de persones ni de cultures (ni Huntingtun ni Fukuyama!). L’objectiu únic és viure en pau i harmonia, que ha d’esdevenir el mínim comú denominador de tota la Humanitat.
Sempre he dit que no em podia fer responsable conscientment ni moralment del que no havien pogut aconseguir (anem-ho a dir d’una altra manera: dels “anhels incomplerts”), durant els anys 70 o fins i tot abans, els meus sèniors. Per la meva generació la transició política espanyola i catalana ja es va acabar tal i com ens la varen deixar els nostres pares. Ara hem de mirar cap a una altra banda.
Vaig escollir estudiar Ciències Polítiques perquè m’interessava el que passava en un món que es descobria davant meu, i molt després m’he trobat en l’escena pública a baix de tot de l’escala (i encara estic pensant si em decideixo o no a pujar-hi!).
A la Universitat Autonòma (de la qual guardo grans vivències personals i també grans desil.lusions intel.lectuals vers el que hauria de representar la institució), m’explicaren els conflictes llatinoamericans (Sanahuja; Rodés; Martí) i balcànics (Fisas; Romeva). Creia que la majoria de vegades valia més la pena assistir a conferències i debats “alternatius” que no pas anar a segons quin tipus de classe. Una mica més tard vaig començar a interessar-me per Àfrica (Bosch; Carrero) i la desaparició de l’antic bloc comunista (Taibo). Assistia, fora d’horaris acadèmics oficials, a les imprescindibles sessions de l’ICPS, del CIDOB o de Cristianisme i Justícia (Mercadé; Ribera; De Sebastián; Oliveres). Des de sempre que vaig poder accedir-hi i vaig poder aprendre’n, una de les meves grans obsessions o vicis va resultar llegir premsa internacional i acudir a hemeroteques llunyanes (Spiegel; Focus, Stern; Le Courier International; Le Nouvel Observateur; l’Humanité; Il Manifesto).
Durant els anys 90 vaig construir els meus propis dossiers sobre les Guerres del Golf Pèrsic, entroncant-les amb el final de la Guerra entre Irak i Iran, així com vaig estudiar el fenomen de Chiapas des de la perspectiva de les revolucions perdudes centreamericanes i de les dificultats profundes de les seves democràcies aparents... però també em varen interessar la guerra de Txetxènia o el conflicte àrab-israelià, per esmentar altres exemples de l’època.
Evidentment jo sóc bàsicament un home marcat per l’era de la globalització, que no deixa de completar l’obra de Hobsbawn i d’altres (Reich; Marcuse; Ortega y Gasset) sobre el nacionalisme, l’imperialisme, el comunisme, o qualsevol dels ismes del S.XX. Sóc un home de San Cristóbal de Las Casas i de Porto Alegre, que ha navegat entre la llibertat d’internet i les pàgines de Le Monde Diplomatique, Chomsky, Boff, Benedetti, Goytisolo i algun etcètera.
Va arribar l’etapa de l’Escola de Pau de la Unesco, el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona i l’Europa-Institut de la Universitat del Sarre, a Alemanya, centres en els quals suposadament vaig intentar construir ponts teòrics que lliguessin la política exterior europea i espanyola, amb l’hemisferi americà i la umma àrab-musulmana. Finalment circulo pel Ministeri de Cooperació al Desenvolupament alemany, l’Institut Internacional per a la Governabilitat de Catalunya, l’Observatori de Drets Humans i la Universitat Rovira i Virgili, en l’àmbit professiona (Dehn; Prats; Saura; Stein; Murswiek).
Ignatieff, Kaplan, Kaldor, George, Marcos, Kapuscinki, Stiglitz, Sachs, Kymlicka, Sen. Un altre món és possible.
Sens dubte la meva gran inversió en tot aquest recorregut, des de que amb divuit anys es va topar amb mi la República Dominicana i la comprensió de la meva mare en aquell primer viatge iniciàtic, fins caure atrapat pel Marroc i la seva mussa, va resultar, paral.lelament a la formació, el fet de viatjar per arreu amb l’únic objectiu d’observar, debatre, comparar i aprendre.
Avui dia no tinc més preocupació que l’extrema pobresa que pateixen dues terceres parts del planeta, així com el rapte de l’esperança que sempre suposa la immigració econòmica.
Del que no he vist no en puc dir gaire cosa (cal llegir i interpretar la història), però del que sí he experimentat, en el temps que m’heu regalat, no ho puc tenir més clar: cal seguir implicant-nos en la creença de què existeix “un sòl món” sense fer distincions de persones ni de cultures (ni Huntingtun ni Fukuyama!). L’objectiu únic és viure en pau i harmonia, que ha d’esdevenir el mínim comú denominador de tota la Humanitat.
domingo, 9 de noviembre de 2008
VERD SCHUMACHER
Lògicament no és la intenció d’aquest text parlar del Schumacher-porter de la selecció de futbol alemanya que va participar al Mundial de 1982, ni del Schumacher-campió de Fórmula 1. Avui ens toca parlar d’un Schumacher segurament menys popular, en Fritz Schumacher, britànic, d’origen alemany, això sí, un dels gurús del pensament “verd” de meitats dels anys setanta amb la seva obra “Small is beautiful”.
El que escriu Schumacher després d’haver analitzat les primeres conseqüències de la crisi del petroli de 1973, ens és totalment vigent trenta-cinc anys després, l’any 2008, sobretot pel que respecta a l’exemple o cas de partida del tema de l’escassetat i dependència cabdal vers l’energia petroliera. Durant tota la seva obra hi trobarem una marcada crítica a la progressió d’un sistema que cada vegada més anteposa les mercaderies a les pròpies persones, el desenvolupament econòmic per se a la felicitat individual de cada ésser humà. Si la globalització segurament és un fenomen del qual ja no podem renunciar, caldrà, es repeteix com a idea bàsica en la seva obra, globalitzar, en tot cas, allò que beneficia realment a tothom, com poden ser l’ampliació dels drets humans i la democràcia, però no pas globalitzar l’economia capitalista salvatge que s’està imposant en l’actualitat, sens dubte, que només genera ingressos repartits i concentrats per uns pocs.
Si anem llegint les pàgines del llibre en qüestió entendrem que vivim immersos en un model de vida cada vegada més difícil de mantenir, d’altra banda amb quotes d’injustícia molt elevades. El sistema econòmic que ens domina, basat en el creixement exponencial i infinit, que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a tota la humanitat, a viure en un món més inhabitable.
En gran part, el nostre model de vida es basa en l’explotació dels recursos energètics fòssils i finits, com pot ser el mateix petroli, però també el gas i el carbó, que tots ells ja han entrat en període de declivi. Tard o d’hora, doncs, haurem d’aprendre a viure, tant si ens agrada com si no, en un món de baixa energia, perquè ni tota la tecnologia del món, ni tota la tecnologia del mateix, ni totes les energies específicament renovables juntes, podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes plegats. Cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un (lema de la política de cooperació internacional al desenvolupament alemanya, d’altra banda: “Tots som un sòl món”), maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.
El mateix canvi climàtic del qual tant es parla és segurament una de les conseqüències principals del nostre model de vida, personal, econòmic i fonamentalment industrial, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és de cap de les maneres gratuït, que té implicacions a la vegada molt greus, com poden ser l’augment constant de les emissions contaminadores. És per això que alguns radicals precisament es manifesten en grups a favor del “decreixement”.
Així doncs, Schumacher ens comenta que els sistema econòmic i financer estipulat per les forces guanyadores de la Segona Guerra Mundial és en gran part el responsable del caos ecològic que arrastra tot el planeta i de la nostra esclavització robotitzant, tal i com ja anunciaven Ortega y Gasset, Orwell, Reich o Marcuse. El mateix sistema creat per i per a uns pocs, de nou s’imposa tot fent que seguim consumint i callant, creixent en massa però no en intel.ligència, demanant crèdits per fer més inversions, tot pagant més deutes i restant emmanillats als seus desitjos i benefici propi.
El creixement il.limitat que sembla predicar-se avui dia no aporta la felicitat en sí mateixa a l’ésser humà, ans tot el contrari genera una ansietat compulsiva que cada vegada et demana tenir més i més, com la mateixa droga que enganxa i es transforma en vici: parlem d’una malaltia amb un nom molt concret que és el “consumisme”. Lluitat contra aquest virus pandèmic només resulta possible provocant un gran canvi de mentalitat dels ciutadans reflexius, un canvi que ha de ser cultural, de prioritats i de tendències. Fins ara aquells que han iniciat a oposar-se contra el “sistema” descrit han estat titllats de marginals, rars o estranys, que són aquells mateixos que en diferents proporcions i objectius elementals, demanen un retorn a l’”slowfood”; construeixen xarxes de consum solidari; van en bicicleta o proclamen el dia internacional sense cotxes; per esmentar només alguns petits exemples de rebel.lió que segurament provoquen algun tipus de “felicitat” als que els implementen, a la vegada que són del tot innocents i gens nocius per a la resta de conciutadans.
Schumacher ens desvetlla amb l’afirmació clarivident de què el gran error de l’era que ens ha tocat viure ha estat el creure més que mai, gairebé com si es tractés de l’acte de fe del qui professa una religió, que el “problema de la producció” s’ha solucionat per sempre, gairebé com dirà anys més tard el think tank del govern dels Estats Units, Francis Fukuyama, amb la seva frase famosa “la història s’ha acabat” (en referència a la caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la URSS i el desmantellament del socialisme comunista com a única alternativa al capitalisme impassible). Aquest error imperdonable està provocat de la mateixa manera perquè algú ha estat interessat en fer-nos creure i tractar alguns “capitals bàsics” per a la humanitat, com poden ser les mateixes matèries primes, com si fossin autèntiques “rendes”.
Evidentment que es poden fer coses per canviar les tendències com dèiem amb anterioritat, i tot comença per conèixer el fenomen en la seva totalitat i integralitat, i participar de gestos tan petits com personals, com en grans decisions polítiques a nivell de la societat internacional organitzada: un àmbit, per exemple, passaria per ser capaços de renunciar als nostres excessos particulars en benefici de la resta (un tema més moral), i l’altre aniria més enllaçat en promoure el canvi radical en l’estructura del sistema econòmic, financer i comercial internacional tot defensant la reforma del Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, per esmentar només uns exemples clars i discutits (un tema molt més polític).
Si analitzem molt en profunditat el perquè de la pobresa al món, el seu origen, la seva gènesi i la seva situació actual, fins i tot arribarem a la conclusió de què la suposada ajuda de la cooperació internacional al desenvolupament dels països més necessitats no deixa de ser també part del pla generat a partir de 1945 per les potències hegemòniques, antigues metròpolis imperialistes, per seguir-ne traient el seu profit egoista, sense necessitat de gastar en guerres i exèrcits (que d’altra banda també perduren: Irak, Afganistan). Precisament en aquest darrer punt s’estén la lluita que continua pel domini sobre les matèries primes i veiem com es mou el mapa d’interessos geoestratègics cap a l’Àsia Central, per alguna raó, evidentment el gas, el petroli... però també d’aquesta manera entendrem la política internacional de les potències cap a l’Orient Mitjà o el Nord d’Àfrica (davant del problema saharaui s’ha conegut recentment la concessió del Marroc als Estats Units per construir una base militar seva a Tan-Tan, que és el mateix que la base militar dels nord-americans a l’Equador prop de l’Amazonia o les del Japó, Filipines o Corea; o la presència de l’exèrcit francès al cor d’Àfrica...).
L’autor, malgrat la terrible descripció, és optimista, i ens dóna la seva recepta ecologista, de pensament verd, que té tres pinzellades o ingredients fonamentals com poden ser: 1) les tesis socialistes o socialitzants, al mateix temps crítiques i actualitzades; 2) una moral que es situa per davant de qualsevol altra ambigüitat, amb un criteri essencial del que és just; 3) la recerca de la pau i felicitat individual per tal d’aconseguir l’harmonia universal.
L’enemic pot arribar a dir que “lo que es bueno para la General Motors es bueno para los Estados Unidos”, el qual és tan estúpid i es situa al mateix nivell del que un dia va pronunciar Kissinger en un altre terreny: “Somoza es un hipo de puta, pero nosotros lo mantendremos porque es nuestro hijo de puta”. Evidentment això resulta ser l’anti-Schumacher, l’error, el dolent, que també té la seva naturalesa humana inevitable, però no per això s’ha de deixar de denunciar i combatre.
Ho hem de saber i ho hem d’explicar per sumar gent al canvi: l’errada o malaltia social que està sent provocada pel neolliberalisme, deriva del pur egoisme, cobdícia i bel.ligerància d’uns quants, és la mateixa errada o malaltia provada o projectada sobre tot l’ecosistema que amenaça tota la nostra humanitat.
Amb Schumacher sabem que la política verda va més enllà del conservacionisme. Si seguim tot el seu llibre, comprovarem que aquesta política pel canvi comença amb els problemes mediambientals estrictament però no acaba amb ells. Indaga les causes de la degradació i els troba bàsicament com hem intentat posar de manifest en la mateixa política que regna i l’economia del creixement pel creixement, que és la que s’ha intentat exportar a tots els racons del planeta (allà on més problemes hi ha per a la seva adopció és on hi ha més perspectives de generació de conflicte com pot ser al voltants dels països àrabs o al Llunyà Orient). La crítica amb substància a aquestes maneres de fer i viure no l’abandona sense donar una sèrie d’alternatives polítiques, econòmiques, filosòfiques i socials, que conformen la base del moviment que defensa i predica, com a suma de detalls i observacions que no es poden deixar passar per alt.
Per una altra ocasió deixarem la interpretació que dels seus escrits es pot fer a l’hora d’optar per una via més anarquista, rupturista, reformista o pactista, en el moment de promoure el canvi. Des de l’exemple de la conducta individual, fins a l’alliberament femení, el cooperativisme, el pacifisme, l’oposició a l’energia nuclear o als transgènics, no vull dir fins a on i de quina manera es desenvoluparan aquestes mobilitzacions contra l’status quo, ja sigui igualment dit, per forces extraparlamentàries, forces polítiques majoritàries de tipus socialdemòcrata, fussions ecosocialises, o des de l’ortodòxia més purament i exclusivament ecologista.
El debat ja està servit des de fa anys, gràcies, entre d’altres, a un gran desconegut per la majoria d’espectadors neutres, com és en Fritz Schumacher; que malgrat no ser ni el del futbol ni el dels cotxes, sí té origen alemany i ha fet una gran contribució a la humanitat d’escassament tres-centes pàgines a qui a “tothom a qui no agrada que li venguin la moto fàcilment” convido a llegir.
(Juny de 2008)
El que escriu Schumacher després d’haver analitzat les primeres conseqüències de la crisi del petroli de 1973, ens és totalment vigent trenta-cinc anys després, l’any 2008, sobretot pel que respecta a l’exemple o cas de partida del tema de l’escassetat i dependència cabdal vers l’energia petroliera. Durant tota la seva obra hi trobarem una marcada crítica a la progressió d’un sistema que cada vegada més anteposa les mercaderies a les pròpies persones, el desenvolupament econòmic per se a la felicitat individual de cada ésser humà. Si la globalització segurament és un fenomen del qual ja no podem renunciar, caldrà, es repeteix com a idea bàsica en la seva obra, globalitzar, en tot cas, allò que beneficia realment a tothom, com poden ser l’ampliació dels drets humans i la democràcia, però no pas globalitzar l’economia capitalista salvatge que s’està imposant en l’actualitat, sens dubte, que només genera ingressos repartits i concentrats per uns pocs.
Si anem llegint les pàgines del llibre en qüestió entendrem que vivim immersos en un model de vida cada vegada més difícil de mantenir, d’altra banda amb quotes d’injustícia molt elevades. El sistema econòmic que ens domina, basat en el creixement exponencial i infinit, que no té en compte la lògica empírica de la finitud de recursos del planeta, ens està portant i ens portarà a tota la humanitat, a viure en un món més inhabitable.
En gran part, el nostre model de vida es basa en l’explotació dels recursos energètics fòssils i finits, com pot ser el mateix petroli, però també el gas i el carbó, que tots ells ja han entrat en període de declivi. Tard o d’hora, doncs, haurem d’aprendre a viure, tant si ens agrada com si no, en un món de baixa energia, perquè ni tota la tecnologia del món, ni tota la tecnologia del mateix, ni totes les energies específicament renovables juntes, podran aconseguir que seguim vivint com si tinguéssim tres planetes plegats. Cap invenció podrà negar-se a veure que de planeta només en tenim un (lema de la política de cooperació internacional al desenvolupament alemanya, d’altra banda: “Tots som un sòl món”), maltractat, espoliat, contaminat i assaltat en tota la seva fragilitat.
El mateix canvi climàtic del qual tant es parla és segurament una de les conseqüències principals del nostre model de vida, personal, econòmic i fonamentalment industrial, un avís que ens indica que estem vivint per sobre de les nostres possibilitats en un sistema de creixement de la producció i del consum tan gran que no és de cap de les maneres gratuït, que té implicacions a la vegada molt greus, com poden ser l’augment constant de les emissions contaminadores. És per això que alguns radicals precisament es manifesten en grups a favor del “decreixement”.
Així doncs, Schumacher ens comenta que els sistema econòmic i financer estipulat per les forces guanyadores de la Segona Guerra Mundial és en gran part el responsable del caos ecològic que arrastra tot el planeta i de la nostra esclavització robotitzant, tal i com ja anunciaven Ortega y Gasset, Orwell, Reich o Marcuse. El mateix sistema creat per i per a uns pocs, de nou s’imposa tot fent que seguim consumint i callant, creixent en massa però no en intel.ligència, demanant crèdits per fer més inversions, tot pagant més deutes i restant emmanillats als seus desitjos i benefici propi.
El creixement il.limitat que sembla predicar-se avui dia no aporta la felicitat en sí mateixa a l’ésser humà, ans tot el contrari genera una ansietat compulsiva que cada vegada et demana tenir més i més, com la mateixa droga que enganxa i es transforma en vici: parlem d’una malaltia amb un nom molt concret que és el “consumisme”. Lluitat contra aquest virus pandèmic només resulta possible provocant un gran canvi de mentalitat dels ciutadans reflexius, un canvi que ha de ser cultural, de prioritats i de tendències. Fins ara aquells que han iniciat a oposar-se contra el “sistema” descrit han estat titllats de marginals, rars o estranys, que són aquells mateixos que en diferents proporcions i objectius elementals, demanen un retorn a l’”slowfood”; construeixen xarxes de consum solidari; van en bicicleta o proclamen el dia internacional sense cotxes; per esmentar només alguns petits exemples de rebel.lió que segurament provoquen algun tipus de “felicitat” als que els implementen, a la vegada que són del tot innocents i gens nocius per a la resta de conciutadans.
Schumacher ens desvetlla amb l’afirmació clarivident de què el gran error de l’era que ens ha tocat viure ha estat el creure més que mai, gairebé com si es tractés de l’acte de fe del qui professa una religió, que el “problema de la producció” s’ha solucionat per sempre, gairebé com dirà anys més tard el think tank del govern dels Estats Units, Francis Fukuyama, amb la seva frase famosa “la història s’ha acabat” (en referència a la caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la URSS i el desmantellament del socialisme comunista com a única alternativa al capitalisme impassible). Aquest error imperdonable està provocat de la mateixa manera perquè algú ha estat interessat en fer-nos creure i tractar alguns “capitals bàsics” per a la humanitat, com poden ser les mateixes matèries primes, com si fossin autèntiques “rendes”.
Evidentment que es poden fer coses per canviar les tendències com dèiem amb anterioritat, i tot comença per conèixer el fenomen en la seva totalitat i integralitat, i participar de gestos tan petits com personals, com en grans decisions polítiques a nivell de la societat internacional organitzada: un àmbit, per exemple, passaria per ser capaços de renunciar als nostres excessos particulars en benefici de la resta (un tema més moral), i l’altre aniria més enllaçat en promoure el canvi radical en l’estructura del sistema econòmic, financer i comercial internacional tot defensant la reforma del Banc Mundial, Fons Monetari Internacional i l’Organització Mundial del Comerç, per esmentar només uns exemples clars i discutits (un tema molt més polític).
Si analitzem molt en profunditat el perquè de la pobresa al món, el seu origen, la seva gènesi i la seva situació actual, fins i tot arribarem a la conclusió de què la suposada ajuda de la cooperació internacional al desenvolupament dels països més necessitats no deixa de ser també part del pla generat a partir de 1945 per les potències hegemòniques, antigues metròpolis imperialistes, per seguir-ne traient el seu profit egoista, sense necessitat de gastar en guerres i exèrcits (que d’altra banda també perduren: Irak, Afganistan). Precisament en aquest darrer punt s’estén la lluita que continua pel domini sobre les matèries primes i veiem com es mou el mapa d’interessos geoestratègics cap a l’Àsia Central, per alguna raó, evidentment el gas, el petroli... però també d’aquesta manera entendrem la política internacional de les potències cap a l’Orient Mitjà o el Nord d’Àfrica (davant del problema saharaui s’ha conegut recentment la concessió del Marroc als Estats Units per construir una base militar seva a Tan-Tan, que és el mateix que la base militar dels nord-americans a l’Equador prop de l’Amazonia o les del Japó, Filipines o Corea; o la presència de l’exèrcit francès al cor d’Àfrica...).
L’autor, malgrat la terrible descripció, és optimista, i ens dóna la seva recepta ecologista, de pensament verd, que té tres pinzellades o ingredients fonamentals com poden ser: 1) les tesis socialistes o socialitzants, al mateix temps crítiques i actualitzades; 2) una moral que es situa per davant de qualsevol altra ambigüitat, amb un criteri essencial del que és just; 3) la recerca de la pau i felicitat individual per tal d’aconseguir l’harmonia universal.
L’enemic pot arribar a dir que “lo que es bueno para la General Motors es bueno para los Estados Unidos”, el qual és tan estúpid i es situa al mateix nivell del que un dia va pronunciar Kissinger en un altre terreny: “Somoza es un hipo de puta, pero nosotros lo mantendremos porque es nuestro hijo de puta”. Evidentment això resulta ser l’anti-Schumacher, l’error, el dolent, que també té la seva naturalesa humana inevitable, però no per això s’ha de deixar de denunciar i combatre.
Ho hem de saber i ho hem d’explicar per sumar gent al canvi: l’errada o malaltia social que està sent provocada pel neolliberalisme, deriva del pur egoisme, cobdícia i bel.ligerància d’uns quants, és la mateixa errada o malaltia provada o projectada sobre tot l’ecosistema que amenaça tota la nostra humanitat.
Amb Schumacher sabem que la política verda va més enllà del conservacionisme. Si seguim tot el seu llibre, comprovarem que aquesta política pel canvi comença amb els problemes mediambientals estrictament però no acaba amb ells. Indaga les causes de la degradació i els troba bàsicament com hem intentat posar de manifest en la mateixa política que regna i l’economia del creixement pel creixement, que és la que s’ha intentat exportar a tots els racons del planeta (allà on més problemes hi ha per a la seva adopció és on hi ha més perspectives de generació de conflicte com pot ser al voltants dels països àrabs o al Llunyà Orient). La crítica amb substància a aquestes maneres de fer i viure no l’abandona sense donar una sèrie d’alternatives polítiques, econòmiques, filosòfiques i socials, que conformen la base del moviment que defensa i predica, com a suma de detalls i observacions que no es poden deixar passar per alt.
Per una altra ocasió deixarem la interpretació que dels seus escrits es pot fer a l’hora d’optar per una via més anarquista, rupturista, reformista o pactista, en el moment de promoure el canvi. Des de l’exemple de la conducta individual, fins a l’alliberament femení, el cooperativisme, el pacifisme, l’oposició a l’energia nuclear o als transgènics, no vull dir fins a on i de quina manera es desenvoluparan aquestes mobilitzacions contra l’status quo, ja sigui igualment dit, per forces extraparlamentàries, forces polítiques majoritàries de tipus socialdemòcrata, fussions ecosocialises, o des de l’ortodòxia més purament i exclusivament ecologista.
El debat ja està servit des de fa anys, gràcies, entre d’altres, a un gran desconegut per la majoria d’espectadors neutres, com és en Fritz Schumacher; que malgrat no ser ni el del futbol ni el dels cotxes, sí té origen alemany i ha fet una gran contribució a la humanitat d’escassament tres-centes pàgines a qui a “tothom a qui no agrada que li venguin la moto fàcilment” convido a llegir.
(Juny de 2008)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)