Dedicada a la Escuela Los Quinchos del Barrio de San Judas (Managua)
¿Cómo voy a olvidar los zanjones de lodo de los asentamientos? ¿Cómo voy a olvidar a los chamaquitos y a los chavalos del Barrio de San Judas? Como no, pensaré en las canciones, en las mujeres, las calles, hermanos, compañeros, profesores, trabajadores, vecinos, buses, el polvo y, como no, en el calor de su capital Managua. Cómo podría olvidar pues a toda esa gente que además es mi gente.
Hombres y mujeres duros como la piedra, humildes como los que más, que viven con todo encima cayéndose y que entienden lo que viven que es tan duro como ellos.
Hombres y mujeres que pasean sus cuerpos semidesnudos y mojados por la tormenta y el aguacero de cada tarde, luchadores ante todo, vencidos, algunas veces, pero jamás callados.
La miseria es triste pero más triste es no darse cuenta de nada y vivir como si nada.
Somos pobres y vivimos entre prostitutas, pandillas, violentos, delincuentes, alcohólicos y drogadictos, gente buena, gente mala, y seguimos siendo nosotros mismos, como yo soy un poco de todo.
Y entonces, ¿cómo voy a olvidar la Revolución perdida de un país insignificante?
¿Cómo voy a olvidar el valor y la gallardía de todo un pueblo que, a veces, como yo, se engaña?
El cangrejo de Nicaragua es como la vida misma, como mi propia vida.
Pero hoy, yo he observado o, más bien, me he enborrachado de observar y de compartir tanta ternura y amor que existen, entre tanta mierda impuesta.
Cuando el que menos tiene da, da dos veces, una con el corazón.
Por eso, debemos conservarnos, nunca olvidar, aprender y resistir, cada día, a cada paso.
Como no, General Sandino y Carlos Fonseca Amador, ustedes son mi Nicaragua, yo les admiro profundamente, y no los voy a olvidar nunca jamás.
(VERANO DE 1998)
sábado, 25 de octubre de 2008
domingo, 19 de octubre de 2008
COM ÉS DE FÀCIL ESTIMAR AL MARROC!!!
El millor coneixement del nostre país veí a la conca sud del Mediterrani, el Marroc, s’està convertint en un dels temes prioritaris de l’agenda exterior espanyola i catalana. Tant en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament, com en l’àmbit de la inversió privada de les empreses de casa nostra, es mostra cada vegada més l’interés de la societat catalana per tractar de tu a tu amb la societat marroquina, amb confiança i seguretat, en un moment en el qual està en boca de tots la transició política que s’hi està visquent. En els anys que vénen, sens dubte, hi haurà un gran canvi qualitatiu i quantitatiu en la manera de fer la cooperació al desenvolupment amb el Marroc.
Situat a l’extrem nord-oest del continent africà, entre els paral.lels 36 i 21, el Marroc és un Estat de l’àrea del Magreb que està limitat a l’est i al sud per Argèlia, al sud per Mauritània, a l’oest per l’Oceà Atlàntic, i al nord per la Mar Mediterrània.
Entrar a la modernitat sense trencar amb les seves tradicions, conciliar democràcia i Islam, aquesta és la via escollida pel Marroc, país situat en un pont de trobada entre Àfrica i Europa. Poblat per berbers, el Marroc va ésser islamitzat als segles VII i VIII, al mateix temps que es produïa la conquesta àrab. Avuí, sota la direcció del nou monarca Mohammed VI, el Marroc es proposa jugar un rol a la primera plana de l’escenari internacional.
Anomenat pels geògrafs àrabs, país de l’extrem on es pon el sol (“al-maghreb al-aqsa”) el Regne del Marroc està dividit per unes regions bioclimàtiques contrastades. Obert a les influències occidentals, aquest país, juntament amb els seus veïns argelians i mauritans, han desenvolupat una civilització original dins del món àrab. Si es comptabilitza la regió del Sàhara Occidental, antiga colonia espanyola, part meridional de l’actual regne alahuita, la superficie del Marroc arriba als 710.850 km2, el doble, per exemple, que Alemanya.
Geografia física
El Marroc és una terra de contrastos. La seva llarga façana marítima (3.500 km), estreta i abrupta a la vora de la Mediterrània, es prollonga fins a les platges que ocupen la Costa Atlàntica. Les seves muntanyes són les més elevades de tota la regió del Magreb: el djebel Toubkal culmina a l’Alt Atlas a 4.165 m. d’altura. Aquestes muntanyes marroquines es composen de quatre serralades formades en èpoques diferents: l’Antiatlas, al sud; el Gran Atlas; l’Atlas Mitjà; mentres que a la zona nord del Rif es prollonga una nova serralada fins Algèria. Els massissos més coneguts del país són els de Rharb, la Chaouïa, el Haouz i el Sous. Malgrat tot, aquesta orografía mai ha representat un obstacle infranquejable pels habitants de la zona, que, tradicionalment, s’han valgut dels passos dels colls de les muntanyes per comunicar-se amb l’exterior. Al nord, prop de Taza, entre el Rif i l’Atlas Mitjà, ens trobem amb grans camps verds que es veuen rodejats per les muntanyes esmentades. Dos zones d’alts altiplans s’eleven a més de 1.000 m. d’altura: l’altiplà marroquí entre l’Alt i l’Atlas Mitjà; i les terres de la zona que s’escampa fins a la ciutat d’Orà. Tot el Regne sembla un joc ordenat de muntanyes i rius que reguen i alimenten la seva terra fèrtil. La Moulouya acaba a la Mediterrània, el Sebou, el Bou-Regreb, l’Oum er-R’bia, el Tennsift i el Sous, envien les seves aigües a l’Atlàntic. Els rius del Sàhara, com el Draa o el Dadès, no compten d’un gran cabdal en el seu curs inferior. Si alguna imatge ens pot quedar gravada del Marroc aquesta és la de les grans muntanyes nevades prop de Marrakech.
Clima i vegetació
Les muntanyes, que comparteixen el Marroc en diferents medis naturals, delimiten dues grans zones climàtiques: les regions del Nord, relativament àrides, i les regions del Sud, desèrtiques, a l’arribada al Sàhara. Dins de la meitat septentrional del país, el clima és d’estil mediterrani, amb un període temperat i humit (de començaments d’octubre fins a l’abril) i una estació seca (del mes de maig fins a finals de setembre). Importants variacions climàtiques locals són degudes a la influència atlàntica, a l’altura i a la proximitat del desert del Sàhara. La llunyania escassa del mar fa més dolç el canvi de temperatura però provoca humitat; a mesura que avancem vers l’interior del país, el fred és més fred, i la calor més seca i dura de suportar. D’altra banda, les pluges augmenten segons l’altitud. Per exemple, a l’alta muntanya les temperatures poden descendre fins als 20 graus sota zero. Les variacions climàtiques interannuals, particularment molt marcades, fan que les condicions per a l’agricultura de vegades siguin molt difícils. Si viatgem al Marroc, sens dubte, ens haurem de quedar amb la imatge del cedre, arbre típic, de fusta de gran qualitat, original del Atlas.
La vegetació, en general, es pot definir com mediterrània, amb la thuya, els prats verds, el cedre, les flors i les plantes alpines, a l’alta muntanya. A les zones planes creixen els arbres que també podem trobar a la ribera nord de la Mediterrània, així com l’olivera o el pi. A les estepes de l’interior la vegetació no és tan frondosa, a la vegada que al sud, només els oasis compten amb el privilegi de les palmeres.
Població
El Marroc presenta una societat multiforme, on una tercera part de la població parla berber, llengua de l’interior de la qual se’n distingeixen tres sub-grups: el tarifit (a la zona del Rif), el tamazight (a l’Atlas Mitjà) i el tachelhit (a l’Alt Atlas, Anti-Atlas i al Sous). Els arabòfons constitueixen les dues terceres parts de la població i són generalment berbers arabitzats: les invasions àrabs dels segles VII i VIII, conegudes sota el nom d’invasions hilal.lienes, i les invasions posteriors dels segles XI i XII, en un principi, no varen aportar gran densitat demogràfica. Malgrat aquesta dada, la societat marroquina en va quedar profondament marcada, fins al punt de què avuí dia es parli d’una cultura àrab-berber, sense deixar de banda l’evidència sobre l’especificitat que cadascun dels dos grups esmentats conserven i reivindiquen. La població jueva, en els seus orígens de procedencia diversa (berbers hebreitzats abans de l’era cristiana, jueus refugiats després de la seva expulsió de la península ibèrica l’any 1492...), actualment és molt reduïda després de l’emigració massiva cap a Israel, França i Canadà (l’any 1948, aproximadament 260.000 individus es comptabilitzaven a les mellahs del Marroc, nom que es donava als barris jueus dins de les ciutats més antigues). L’origen dels haratins, presents als oasis pre-saharians, no està encara gaire esclaregut: alguns investigadors creuen que podrien ser descendents d’antigues poblacions autòctones instal.lades a partir de la desertificació del Sàhara, d’altres pensen que es podrien tractar d’esclaus d’origen sudanès. Els europeus, al voltant de 500.000 justament abans de la independència, avuí dia no són més dels 100.000. Prop d’1’8 milió de marroquins (un 7’6 % de la població activa) viuen a l’estranger, dels quals la seva meitat resideixen a França.
Al país s’estima una població de 28’2 milions d’habitants (segons l’últim cens elaborat el 1997). La majoria de la població del Marroc es pot qualificar de rural (un 48 % el 1994). Les taxes de fecunditat són molt elevades (al voltant de 4 nens per dona l’any 1995), per una taxa de mortalitat relativament baixa (del 6 per mil, segons una estimació del 1997). La població s’ha doblat en els últims vint anys; els menys de 15 anys representen el 40’5 % de la població total, i els més vells de 60 anys només són el 6 % (si comparem aquestes dades amb les franceses, en el cas del país europeu els dos percentatges serien de 19´1 i 19’9 %, respectivament).
La repartició d’aquesta població és molt desigual: 90 % viuen al nord de l’Atlas. La capital administrativa del país, Rabat, té 1’5 m. habitants (1997), i es troba per sota de l’aglomeració de Casablanca (3’2 m.), i per davant de Fes (719.000 hab.), Marrakech (644.000 hab.), Meknès (484.000 hab.), Tetuan (484.000 hab.), Agadir (420.000 hab.) i Tànger (410.000 hab.).
Els musulmans representen el 98’7 % de la població, i són principalment sunnites, malgrat que existeix total llibertat de culte per les minses comunitats jueves i cristianes.
L’economia
A partir de 1992 l’economia marroquina ha evolucionat amb molts altibaixos: el 1989 es va produir un programa de privatitzacions sobre 122 empreses, a la vegada que es va iniciar la desregulació econòmica preconitzada pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Els efectes negatius de les sequeres produïdes respectivament els anys 1992, 1993 i 1995 han anat incrementant-se al llarg del temps fins arribar al 10% de 1994. La inflació, a partir d’arribar fins al 7% l’any 1992, està sent controlada relativament.
Agricultura i ramaderia
Després de la independència es va assignar a l’agricultura una importància clau per al desenvolupament del país. En aquest sector s’han produït inversions molt grans, tant des del sector públic com des del sector privat, sobretot pel que respecta a l’acondicionament dels camps de conreu. Els objectius a acomplir en el camp eren aconseguir la autosuficiència dins del país així com fornir les exportacions a l’estranger. Les mancances més grans es situen en el camp de la infrastructura básica. Malgrat tot, la producció agrícola marroquina ocupa encara gairebé el 50% de la població activa però la seva importància en relació al PNB continua disminuint i actualment és del 17 %.
Al Marroc es juxtaposen dos estils productius: un sector tradicional que utilitza encara mecanismes i eines molt rudimentàries, i un sector modern, mecanitzat en gran part, orientat a l’exportació. Les principals produccions marroquines són els cereals (el blat, per exemple, representa un 30% de les terres cultivades); les llegums, les verdures i la fruita també suposen un tant per cent a considerar. L’arboricultura fruitera i l’olivera, al igual que l’exportació d’algunes llegums, verdures i fruites, han estat frenades des de l’ingrés d’Espanya i Portugal a les Comunitats Europees. El sistema de propietat de la terra presenta una gran complexitat: terres de propietat privada, terres col.lectives de les tribus, terres que són de les fundacions religioses (habbous), dominis privats de l’Estat. La desigualtat social està a l’ordre del dia: una tercera part dels pagesos no tenen terra propia mentres que la meitat de les superficies cultivades són propietat d’un 6% de latifundistes. La pesca és una font important de recursos; la mitjana annual de captures s’eleva a més de 770.000 tones de peix (segons dades del 1997).
La ramaderia també tradicionalment ha jugat un paper considerable dins del desenvolupament econòmic del país. Hi ha una part de la producció que s’ha destinat des de sempre al consum familiar, cas de la llet, la mantega i la carn. La llana i les pells del corder s’utilitzen en l’elaboració de les djelabes (vestit tradicional marroquí), mantes i cordes. Generalment extensiva, la ramaderia es practica al sud del país i de forma col.lectiva; presenta moltes modalitats regionals que van des de la transhumància que recull a famílies senceres, fins al cas del pastor solitari de la muntanya.
L’organització de les tasques agràries i ramaderes fa que cada membre de la família tingui diferents rols d’ocupació dins de la llar, al igual que és comú que es treballi també conjuntament entre famílies veïnes, de forma complementària, produïnt el que s’anomenen associacions. A la Khammessat, l’associació ramadera més antiga amb constància de tot el Magreb, la producció és fruit de cinc factors (terra, eines, recursos, aigua i treball), i només una cinquena part de la mateixa queda en mans del treballador. Els beneficis es divideixen en parts desiguals. Només en el sector modern es treballa de forma asalariada.
La modernització de l’agricultura no ha assolit els objectius fixats el 1956. El sector modern ha infuenciat només una mica les costums tradicionals dels marroquins. S’han accentuat, sens dubte, els desequilibris regionals. D’altra banda, la deforestació i l’erosió amenacen directament els pantans aprovisionats de l’aigua necesaria per regar. El déficit alimentari, principalment la mancança de cereals i d’oli, s’accentua a mesura que augmenta l’explosió demogràfica. El baix nivell de vida dels agricultors, el més baix dels tres països que formen el Magreb estan essent amenaçats pel projecte de construcció d’un gran mercat europeu, al qual el Marroc voldria accedir amb la signatura d’una zona de lliure-canvi.
La indústria
Després de la Segona Guerra Mundial la indústria ha evolucionat molt al Marroc. L’any 1996 aquest sector representava gairebé un 28 % del PIB. Les indústries alimentàries dominen, amb la transformació dels cereals (farina, galetes, pastes) i les conserveres (llegums, fruites, peix). Les indústria tèxtil, del cuir i del material per a la construcció, es troben en plena expansió. El Marroc últimament ha vingut diversificant les seves activitats industrials amb la química (àcid fosfòric, entre d’altres), l’electrònica, el paper i el cartró. Les fàbriques de muntatge de camions i cotxes han aparegut en els últims anys. Malgrat tot, la indústria marroquina sofreix una mancança de base. Els artesans encara juguen un paper clau. Al costat de l’organització tradicional dels gremis s’estan creant tallers moderns i nous centres d’aprenentatge.
Els transports
El Marroc disposa d’una xarxa de carreteres de 59.474 km (50 % asfaltades) i d’una xarxa ferroviària de 1.893 km. Els principals aeroports són els de Casablanca (amb dos millions de passatgers), Agadir (740.00 passatgers), Marrakech (650.000) i Tànger (400.000). Actualment també funciona un nou aeroport entre Rabat i Salé. Els pincipals ports marítims són els de Casablanca (15’9 m. de tonelatge), Mohammedia (7’5 m.) i Tánger (1’7 m.)
Turisme
El turisme és una activitat econòmica important al país (representà més de 3 milions de visitants el 1996 i una mitjana de 1’4 mil.liards de dòlars cada any). Les platges mediterrànies i atlàntiques, els paissatges de muntanya, la proximitat del desert, el patrimoni artístic de les Ciutats Imperials (Rabat, Fes, Meknès i Marrakech), l’animació dels souks (mercats tradicionals) i l’hospitalitat dels seus habitants, han contribuït a fer del Marroc un gran centre d’atracció. Les visites turístiques, sobretot a partir dels viatges organitzats d’agència, asseguren una altra gran part d’ingressos al sector artesanal.
L’economia financera
Les importacions constitueixen el doble de les exportacions. L’essencial d’aquestes últimes són els productes manofacturats, per davant dels recursos miners (en primera línia dels quals es situen els fosfats) i de certes produccions agrícoles (algunes fruites i verdures, per exemple la taronja i el tomàquet). Les importacions porten sobretot productes energètics, a la vegada que béns d’equipament i béns destinats al consum directe. Cal dir que el descobriment de jaciments petrolífers, tant al sud com al nord del Marroc, han obert moltes noves perspectives de futur. Els anys de mala collita, com el 1992, provoquen una forta importació de cereals. França es situa en primera posició dels intercanvis comercials amb el Marroc, molt per davant d’altres països com poden ser Espanya, Itàlia i Alemanya. Les relacions comercials amb altres països del Magreb són molt limitades (un total de només el 3 %). Els residents marroquís a l’estranger (1’8 milió de persones) envien al seu país gairebé un 10 % total del PNB constituint la seva primera font de divises.
La cooperació internacional des de Catalunya
Molts dels agents de la cooperació internacional que es fa des de Catalunya en els darrers anys han descobert el Marroc, un país que no es troba més enllà de 14 km. de la costa espanyola i que pateix certes deficiències bàsiques.
Un dels primers actors a actuar al Marroc han estat els sindicats catalans. Tant la Fundació Pau i Solidaritat (de Comisions Obreres) com la Fundació Josep Comaposada (de la Unió General de Treballadors) ja fa temps que coordinen esforços, sobretot al Nord del país, per poder arribar a dur terme una eficaç cooperació sindical. És per això que ambdos han escollit com a contrapart local la Confederació Democrática del Treball (CDT), el sindicat majoritari al país veí. Molt interessants han estat els projectes de creació d’Oficines Informatives per als treballadors emigrants a Tetuan. També la Unió de Pagesos, com a sindicat agrari, i la seva fundació especialitzada Pagesos Solidaris, tot integrant en la seva estrategia la metodología del codesenvolupament, d’igual manera, cada any es desplacen a la regió d’Assilah per realitzar la contractació en origen dels treballadors temporers que es necesiten a l’estiu a Catalunya. En aquest cas, la seva contrapart és la mateixa administració local marroquina que es coordina amb la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, cal esmentar l’actuació del Consorci de Promoció del Comerç de Catalunya (COPCA): en primer lloc, té instal.lades en el territori Oficines que han d’ajudar a la promoció del Marroc com a objectiu de la producció industrial, a la vegada que informa i es dóna facilitats inversores als empresaris catalans; en segon lloc, gràcies al Programa Magrib, estudiants marroquins arriben a Catalunya per acabar de formar-se en comerç i economia, amb el compromís de vincular-se més tard en el desenvolupament industrial del seu país. Molts dels projectes empresarials iniciats al Marroc tenen l’objectiu de fomentar el partenaritat multisectorial i el mateix teixit empresarial, i tenen els seus orígens en borses financiades per la Unió Europea (per exemple, dins del Programa Marc MEDA).
Cal dir que la cooperació catalana i espanyola s’ha concentrat molt en el Nord del país, en una àrea històrica d’influència, i potser no ha volgut fer sombra a l’ajuda oficial francesa que domina la resta del país. Al voltant de Tànger, Tetuan, Chebchaouen, Al Hoceïma i Nador es produeixen la major part de projectes solidaris catalans com pot ser el projecte de Gerència de la Maternitat de l’Hospital de la capital de la regió Nord dirigida per la Fundació Clínic de Barcelona. Tant des del Fons Català de Cooperació com des de la Federació Catalana d’ONGD es poden comptar amb alguns projectes en els diferents àmbits social, d’integració de la dona, de respecte dels drets humans, educatiu, de promoció econòmica, medioambiental i desenvolupament rural. Malgrat tot, l’acció d’Ajuntaments i ONGs, donada la importància del Marroc, encara no ha arribat al seu punt més alt de maduresa. Això també és degut a què els dos actors en el passat concentressin els seus esforços en gran part a Centreamèrica i, més recentment, als Balcans. Només com a anècdota és d’esmentar que mentres Intermón-Oxfam realitza 28 projectes a països com Nicaragua o El Salvador, la mateixa organització no arriba a tenir més de 13 projectes al Marroc. Això sí, en l’actualitat un grup d’ONGs importants amb seu a Catalunya ha considerat oportú coordinar les seves actuacions en territori marroquí, tant en la fase prèvia de formulació dels projectes com en la seva fase d’implementació. Des dels Ajuntaments catalans ha existit un interés particular per contribuir a pal.liar la situació d’emergència i activar la solidaritat amb els campaments de refugiats saharauis de Tindouf, al Sud d’Argèlia. La República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) i el seu moviment nacional d’alliberament, el Front Polisario, demanen des de ja fa més de 20 anys, el retorn als territoris ocupats per la Marxa Verda marroquina i la proclamació de la seva independencia.
En el nivell més institucional, des de la Generalitat de Catalunya, i a partir de la publicació del Pla Director de la Cooperació catalana pels propers quatre anys, també es vol donar una major importància a l’acció conjunta al Marroc, que fins i tot planteja la possibilitat d’elaborar un pla estratègic integral de la cooperació a la zona. L’any 2001, l’àrea anomenada com a Magrib, que engloba també el Marroc, malgrat ser una zona prioritària de l’administració catalana, només va rebre un 7% dels recursos destinats a cooperació (el que es tradueix en aproximadament 280.000 Euros), al mateix temps que a l’Àfrica Subsahariana se’n dedicava un 15%; a Sudamérica un 20%; i a Centreamèrica i el Carib, un 24% (la resta és per Àsia, Balcanes i Europa de l’Est). Si parlem de la Diputació de Barcelona, aquesta situa el Marroc en la posició quarta dins de les seves prioritats, per darrera de Nicaragua, Cuba i El Salvador, amb una ajuda d’aproximadament 120.000 Euros. Dins dels països mediterranis beneficiats per la cooperació de l’Ajuntament de Barcelona Marroc també es situa en una bona posició, juntament amb els Territoris Palestins i Bòsnia, però molt lluny, una altra vegada, dels països centreamericans.
Si observem l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el Marroc es demostra com el país més mal situat d’ambdues riberes de la Mediterrània, en la posició 124, per darrere de França (12), Italia (19), Espanya (21), Xipre (22), Israel (23), Grècia (25), Malta (27), Eslovènia (29), Croacia (49), Líbia (72), Líban (82), Turquia (85), Jordània (92), Albania (94), Tunísia (101), Algèria (107), Síria (111) i Egipte (119). Si, a més, som conscients de què la diferencia entre les dues regions veïnes del Nord del Marroc i el Sud d’Espanya és la més gran que existeix en el món, entendrem la necessitat d’invertir en el Marroc. Per tots és coneguda la situació de rivalitat diplomàtica entre els governs d’Espanya i del Marroc, així com tots nosaltres sabem que la immigració, legal i il.legal, des del Sud, seguirà creixent a casa nostra. Malgrat tot, aquests obstacles no haurien de representar un entrebanc insalvable a l’hora de millorar la qualitat i la quantitat de la cooperació amb el Marroc.
Redouane Atri, Llicenciat en Dret per la Universitat Mohammed V de Rabat (Marroc)
Oliver Klein Bosquet, Analista de Relacions Internacionals del IIG.
Notes
Aquest article el dediquem a la nostra germana i esposa, Nabila.
Bibliografía
Fundació Pau i Solidaritat/Confédération Democratique du Travail (2001): La inversión industrial española en Marruecos. Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Barcelona.
Océano-Instituto Gallach (1993): Geografía e Historia Universal. Editorial Océano. Barcelona.
Ortega, Pere (2001): La Mediterrània: Pau i desenvolupament humà. Centre d’Estudis Josep Maria Delàs. Barcelona.
Prats i Català, Joan (1996): Gobernabilidad y Librecambio en el Mediterráneo. ESADE/Tirant Lo Blanc. València.
Guia de recursos sobre el Marroc a Internet
Centro de Formación y Documentación, Fundación Euroárabe, Granada.
http://www.eams.fundea.es
Centro de Estudios Africanos (CEA) de Barcelona http://www.pangea.org/cea
Centro de Información y Documentación Africanos (CIDAF) http://www3.planalfa.es/cidaf
Grupo de Estudios Comparados Euroafricanos y Eurolatinoamericanos
http://www5.ulpgc.es/servidores/agora
Altres centres: Grupo de Estudios Africanos de la Universidad Autónoma de Madrid (GEA), Geràfrica (Barcelona) i Ecàfrica (Barcelona)
Premsa:
- Le Matin du Sahara et du Magreb http://www.lematin.ma
- Al Watan http://www.alwatan.ma
- Maroc-Hebdo International http://www.maroc-hebdo.press.ma
Agències de Notícies:
- Maghreb Arabe Press http://www.map.co.ma
- Algerie Press Service http://www.aps.dz
- Tunesie Online http://www.infotunesie.com
Guies:
http://www.bestofmaroc.com
http://www.eurosur.org/guiadelmundo/paises/marruecos
http://www.maroc.net
Islam:
http://www.webislam.com
Sàhara:
http://www.sahara-occidental.com
http://www.arso.org
http://www.sahara-acaps.org
http://www.sodepaz.org/sahara
(JUNY DE 2003)
Situat a l’extrem nord-oest del continent africà, entre els paral.lels 36 i 21, el Marroc és un Estat de l’àrea del Magreb que està limitat a l’est i al sud per Argèlia, al sud per Mauritània, a l’oest per l’Oceà Atlàntic, i al nord per la Mar Mediterrània.
Entrar a la modernitat sense trencar amb les seves tradicions, conciliar democràcia i Islam, aquesta és la via escollida pel Marroc, país situat en un pont de trobada entre Àfrica i Europa. Poblat per berbers, el Marroc va ésser islamitzat als segles VII i VIII, al mateix temps que es produïa la conquesta àrab. Avuí, sota la direcció del nou monarca Mohammed VI, el Marroc es proposa jugar un rol a la primera plana de l’escenari internacional.
Anomenat pels geògrafs àrabs, país de l’extrem on es pon el sol (“al-maghreb al-aqsa”) el Regne del Marroc està dividit per unes regions bioclimàtiques contrastades. Obert a les influències occidentals, aquest país, juntament amb els seus veïns argelians i mauritans, han desenvolupat una civilització original dins del món àrab. Si es comptabilitza la regió del Sàhara Occidental, antiga colonia espanyola, part meridional de l’actual regne alahuita, la superficie del Marroc arriba als 710.850 km2, el doble, per exemple, que Alemanya.
Geografia física
El Marroc és una terra de contrastos. La seva llarga façana marítima (3.500 km), estreta i abrupta a la vora de la Mediterrània, es prollonga fins a les platges que ocupen la Costa Atlàntica. Les seves muntanyes són les més elevades de tota la regió del Magreb: el djebel Toubkal culmina a l’Alt Atlas a 4.165 m. d’altura. Aquestes muntanyes marroquines es composen de quatre serralades formades en èpoques diferents: l’Antiatlas, al sud; el Gran Atlas; l’Atlas Mitjà; mentres que a la zona nord del Rif es prollonga una nova serralada fins Algèria. Els massissos més coneguts del país són els de Rharb, la Chaouïa, el Haouz i el Sous. Malgrat tot, aquesta orografía mai ha representat un obstacle infranquejable pels habitants de la zona, que, tradicionalment, s’han valgut dels passos dels colls de les muntanyes per comunicar-se amb l’exterior. Al nord, prop de Taza, entre el Rif i l’Atlas Mitjà, ens trobem amb grans camps verds que es veuen rodejats per les muntanyes esmentades. Dos zones d’alts altiplans s’eleven a més de 1.000 m. d’altura: l’altiplà marroquí entre l’Alt i l’Atlas Mitjà; i les terres de la zona que s’escampa fins a la ciutat d’Orà. Tot el Regne sembla un joc ordenat de muntanyes i rius que reguen i alimenten la seva terra fèrtil. La Moulouya acaba a la Mediterrània, el Sebou, el Bou-Regreb, l’Oum er-R’bia, el Tennsift i el Sous, envien les seves aigües a l’Atlàntic. Els rius del Sàhara, com el Draa o el Dadès, no compten d’un gran cabdal en el seu curs inferior. Si alguna imatge ens pot quedar gravada del Marroc aquesta és la de les grans muntanyes nevades prop de Marrakech.
Clima i vegetació
Les muntanyes, que comparteixen el Marroc en diferents medis naturals, delimiten dues grans zones climàtiques: les regions del Nord, relativament àrides, i les regions del Sud, desèrtiques, a l’arribada al Sàhara. Dins de la meitat septentrional del país, el clima és d’estil mediterrani, amb un període temperat i humit (de començaments d’octubre fins a l’abril) i una estació seca (del mes de maig fins a finals de setembre). Importants variacions climàtiques locals són degudes a la influència atlàntica, a l’altura i a la proximitat del desert del Sàhara. La llunyania escassa del mar fa més dolç el canvi de temperatura però provoca humitat; a mesura que avancem vers l’interior del país, el fred és més fred, i la calor més seca i dura de suportar. D’altra banda, les pluges augmenten segons l’altitud. Per exemple, a l’alta muntanya les temperatures poden descendre fins als 20 graus sota zero. Les variacions climàtiques interannuals, particularment molt marcades, fan que les condicions per a l’agricultura de vegades siguin molt difícils. Si viatgem al Marroc, sens dubte, ens haurem de quedar amb la imatge del cedre, arbre típic, de fusta de gran qualitat, original del Atlas.
La vegetació, en general, es pot definir com mediterrània, amb la thuya, els prats verds, el cedre, les flors i les plantes alpines, a l’alta muntanya. A les zones planes creixen els arbres que també podem trobar a la ribera nord de la Mediterrània, així com l’olivera o el pi. A les estepes de l’interior la vegetació no és tan frondosa, a la vegada que al sud, només els oasis compten amb el privilegi de les palmeres.
Població
El Marroc presenta una societat multiforme, on una tercera part de la població parla berber, llengua de l’interior de la qual se’n distingeixen tres sub-grups: el tarifit (a la zona del Rif), el tamazight (a l’Atlas Mitjà) i el tachelhit (a l’Alt Atlas, Anti-Atlas i al Sous). Els arabòfons constitueixen les dues terceres parts de la població i són generalment berbers arabitzats: les invasions àrabs dels segles VII i VIII, conegudes sota el nom d’invasions hilal.lienes, i les invasions posteriors dels segles XI i XII, en un principi, no varen aportar gran densitat demogràfica. Malgrat aquesta dada, la societat marroquina en va quedar profondament marcada, fins al punt de què avuí dia es parli d’una cultura àrab-berber, sense deixar de banda l’evidència sobre l’especificitat que cadascun dels dos grups esmentats conserven i reivindiquen. La població jueva, en els seus orígens de procedencia diversa (berbers hebreitzats abans de l’era cristiana, jueus refugiats després de la seva expulsió de la península ibèrica l’any 1492...), actualment és molt reduïda després de l’emigració massiva cap a Israel, França i Canadà (l’any 1948, aproximadament 260.000 individus es comptabilitzaven a les mellahs del Marroc, nom que es donava als barris jueus dins de les ciutats més antigues). L’origen dels haratins, presents als oasis pre-saharians, no està encara gaire esclaregut: alguns investigadors creuen que podrien ser descendents d’antigues poblacions autòctones instal.lades a partir de la desertificació del Sàhara, d’altres pensen que es podrien tractar d’esclaus d’origen sudanès. Els europeus, al voltant de 500.000 justament abans de la independència, avuí dia no són més dels 100.000. Prop d’1’8 milió de marroquins (un 7’6 % de la població activa) viuen a l’estranger, dels quals la seva meitat resideixen a França.
Al país s’estima una població de 28’2 milions d’habitants (segons l’últim cens elaborat el 1997). La majoria de la població del Marroc es pot qualificar de rural (un 48 % el 1994). Les taxes de fecunditat són molt elevades (al voltant de 4 nens per dona l’any 1995), per una taxa de mortalitat relativament baixa (del 6 per mil, segons una estimació del 1997). La població s’ha doblat en els últims vint anys; els menys de 15 anys representen el 40’5 % de la població total, i els més vells de 60 anys només són el 6 % (si comparem aquestes dades amb les franceses, en el cas del país europeu els dos percentatges serien de 19´1 i 19’9 %, respectivament).
La repartició d’aquesta població és molt desigual: 90 % viuen al nord de l’Atlas. La capital administrativa del país, Rabat, té 1’5 m. habitants (1997), i es troba per sota de l’aglomeració de Casablanca (3’2 m.), i per davant de Fes (719.000 hab.), Marrakech (644.000 hab.), Meknès (484.000 hab.), Tetuan (484.000 hab.), Agadir (420.000 hab.) i Tànger (410.000 hab.).
Els musulmans representen el 98’7 % de la població, i són principalment sunnites, malgrat que existeix total llibertat de culte per les minses comunitats jueves i cristianes.
L’economia
A partir de 1992 l’economia marroquina ha evolucionat amb molts altibaixos: el 1989 es va produir un programa de privatitzacions sobre 122 empreses, a la vegada que es va iniciar la desregulació econòmica preconitzada pel Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional. Els efectes negatius de les sequeres produïdes respectivament els anys 1992, 1993 i 1995 han anat incrementant-se al llarg del temps fins arribar al 10% de 1994. La inflació, a partir d’arribar fins al 7% l’any 1992, està sent controlada relativament.
Agricultura i ramaderia
Després de la independència es va assignar a l’agricultura una importància clau per al desenvolupament del país. En aquest sector s’han produït inversions molt grans, tant des del sector públic com des del sector privat, sobretot pel que respecta a l’acondicionament dels camps de conreu. Els objectius a acomplir en el camp eren aconseguir la autosuficiència dins del país així com fornir les exportacions a l’estranger. Les mancances més grans es situen en el camp de la infrastructura básica. Malgrat tot, la producció agrícola marroquina ocupa encara gairebé el 50% de la població activa però la seva importància en relació al PNB continua disminuint i actualment és del 17 %.
Al Marroc es juxtaposen dos estils productius: un sector tradicional que utilitza encara mecanismes i eines molt rudimentàries, i un sector modern, mecanitzat en gran part, orientat a l’exportació. Les principals produccions marroquines són els cereals (el blat, per exemple, representa un 30% de les terres cultivades); les llegums, les verdures i la fruita també suposen un tant per cent a considerar. L’arboricultura fruitera i l’olivera, al igual que l’exportació d’algunes llegums, verdures i fruites, han estat frenades des de l’ingrés d’Espanya i Portugal a les Comunitats Europees. El sistema de propietat de la terra presenta una gran complexitat: terres de propietat privada, terres col.lectives de les tribus, terres que són de les fundacions religioses (habbous), dominis privats de l’Estat. La desigualtat social està a l’ordre del dia: una tercera part dels pagesos no tenen terra propia mentres que la meitat de les superficies cultivades són propietat d’un 6% de latifundistes. La pesca és una font important de recursos; la mitjana annual de captures s’eleva a més de 770.000 tones de peix (segons dades del 1997).
La ramaderia també tradicionalment ha jugat un paper considerable dins del desenvolupament econòmic del país. Hi ha una part de la producció que s’ha destinat des de sempre al consum familiar, cas de la llet, la mantega i la carn. La llana i les pells del corder s’utilitzen en l’elaboració de les djelabes (vestit tradicional marroquí), mantes i cordes. Generalment extensiva, la ramaderia es practica al sud del país i de forma col.lectiva; presenta moltes modalitats regionals que van des de la transhumància que recull a famílies senceres, fins al cas del pastor solitari de la muntanya.
L’organització de les tasques agràries i ramaderes fa que cada membre de la família tingui diferents rols d’ocupació dins de la llar, al igual que és comú que es treballi també conjuntament entre famílies veïnes, de forma complementària, produïnt el que s’anomenen associacions. A la Khammessat, l’associació ramadera més antiga amb constància de tot el Magreb, la producció és fruit de cinc factors (terra, eines, recursos, aigua i treball), i només una cinquena part de la mateixa queda en mans del treballador. Els beneficis es divideixen en parts desiguals. Només en el sector modern es treballa de forma asalariada.
La modernització de l’agricultura no ha assolit els objectius fixats el 1956. El sector modern ha infuenciat només una mica les costums tradicionals dels marroquins. S’han accentuat, sens dubte, els desequilibris regionals. D’altra banda, la deforestació i l’erosió amenacen directament els pantans aprovisionats de l’aigua necesaria per regar. El déficit alimentari, principalment la mancança de cereals i d’oli, s’accentua a mesura que augmenta l’explosió demogràfica. El baix nivell de vida dels agricultors, el més baix dels tres països que formen el Magreb estan essent amenaçats pel projecte de construcció d’un gran mercat europeu, al qual el Marroc voldria accedir amb la signatura d’una zona de lliure-canvi.
La indústria
Després de la Segona Guerra Mundial la indústria ha evolucionat molt al Marroc. L’any 1996 aquest sector representava gairebé un 28 % del PIB. Les indústries alimentàries dominen, amb la transformació dels cereals (farina, galetes, pastes) i les conserveres (llegums, fruites, peix). Les indústria tèxtil, del cuir i del material per a la construcció, es troben en plena expansió. El Marroc últimament ha vingut diversificant les seves activitats industrials amb la química (àcid fosfòric, entre d’altres), l’electrònica, el paper i el cartró. Les fàbriques de muntatge de camions i cotxes han aparegut en els últims anys. Malgrat tot, la indústria marroquina sofreix una mancança de base. Els artesans encara juguen un paper clau. Al costat de l’organització tradicional dels gremis s’estan creant tallers moderns i nous centres d’aprenentatge.
Els transports
El Marroc disposa d’una xarxa de carreteres de 59.474 km (50 % asfaltades) i d’una xarxa ferroviària de 1.893 km. Els principals aeroports són els de Casablanca (amb dos millions de passatgers), Agadir (740.00 passatgers), Marrakech (650.000) i Tànger (400.000). Actualment també funciona un nou aeroport entre Rabat i Salé. Els pincipals ports marítims són els de Casablanca (15’9 m. de tonelatge), Mohammedia (7’5 m.) i Tánger (1’7 m.)
Turisme
El turisme és una activitat econòmica important al país (representà més de 3 milions de visitants el 1996 i una mitjana de 1’4 mil.liards de dòlars cada any). Les platges mediterrànies i atlàntiques, els paissatges de muntanya, la proximitat del desert, el patrimoni artístic de les Ciutats Imperials (Rabat, Fes, Meknès i Marrakech), l’animació dels souks (mercats tradicionals) i l’hospitalitat dels seus habitants, han contribuït a fer del Marroc un gran centre d’atracció. Les visites turístiques, sobretot a partir dels viatges organitzats d’agència, asseguren una altra gran part d’ingressos al sector artesanal.
L’economia financera
Les importacions constitueixen el doble de les exportacions. L’essencial d’aquestes últimes són els productes manofacturats, per davant dels recursos miners (en primera línia dels quals es situen els fosfats) i de certes produccions agrícoles (algunes fruites i verdures, per exemple la taronja i el tomàquet). Les importacions porten sobretot productes energètics, a la vegada que béns d’equipament i béns destinats al consum directe. Cal dir que el descobriment de jaciments petrolífers, tant al sud com al nord del Marroc, han obert moltes noves perspectives de futur. Els anys de mala collita, com el 1992, provoquen una forta importació de cereals. França es situa en primera posició dels intercanvis comercials amb el Marroc, molt per davant d’altres països com poden ser Espanya, Itàlia i Alemanya. Les relacions comercials amb altres països del Magreb són molt limitades (un total de només el 3 %). Els residents marroquís a l’estranger (1’8 milió de persones) envien al seu país gairebé un 10 % total del PNB constituint la seva primera font de divises.
La cooperació internacional des de Catalunya
Molts dels agents de la cooperació internacional que es fa des de Catalunya en els darrers anys han descobert el Marroc, un país que no es troba més enllà de 14 km. de la costa espanyola i que pateix certes deficiències bàsiques.
Un dels primers actors a actuar al Marroc han estat els sindicats catalans. Tant la Fundació Pau i Solidaritat (de Comisions Obreres) com la Fundació Josep Comaposada (de la Unió General de Treballadors) ja fa temps que coordinen esforços, sobretot al Nord del país, per poder arribar a dur terme una eficaç cooperació sindical. És per això que ambdos han escollit com a contrapart local la Confederació Democrática del Treball (CDT), el sindicat majoritari al país veí. Molt interessants han estat els projectes de creació d’Oficines Informatives per als treballadors emigrants a Tetuan. També la Unió de Pagesos, com a sindicat agrari, i la seva fundació especialitzada Pagesos Solidaris, tot integrant en la seva estrategia la metodología del codesenvolupament, d’igual manera, cada any es desplacen a la regió d’Assilah per realitzar la contractació en origen dels treballadors temporers que es necesiten a l’estiu a Catalunya. En aquest cas, la seva contrapart és la mateixa administració local marroquina que es coordina amb la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, cal esmentar l’actuació del Consorci de Promoció del Comerç de Catalunya (COPCA): en primer lloc, té instal.lades en el territori Oficines que han d’ajudar a la promoció del Marroc com a objectiu de la producció industrial, a la vegada que informa i es dóna facilitats inversores als empresaris catalans; en segon lloc, gràcies al Programa Magrib, estudiants marroquins arriben a Catalunya per acabar de formar-se en comerç i economia, amb el compromís de vincular-se més tard en el desenvolupament industrial del seu país. Molts dels projectes empresarials iniciats al Marroc tenen l’objectiu de fomentar el partenaritat multisectorial i el mateix teixit empresarial, i tenen els seus orígens en borses financiades per la Unió Europea (per exemple, dins del Programa Marc MEDA).
Cal dir que la cooperació catalana i espanyola s’ha concentrat molt en el Nord del país, en una àrea històrica d’influència, i potser no ha volgut fer sombra a l’ajuda oficial francesa que domina la resta del país. Al voltant de Tànger, Tetuan, Chebchaouen, Al Hoceïma i Nador es produeixen la major part de projectes solidaris catalans com pot ser el projecte de Gerència de la Maternitat de l’Hospital de la capital de la regió Nord dirigida per la Fundació Clínic de Barcelona. Tant des del Fons Català de Cooperació com des de la Federació Catalana d’ONGD es poden comptar amb alguns projectes en els diferents àmbits social, d’integració de la dona, de respecte dels drets humans, educatiu, de promoció econòmica, medioambiental i desenvolupament rural. Malgrat tot, l’acció d’Ajuntaments i ONGs, donada la importància del Marroc, encara no ha arribat al seu punt més alt de maduresa. Això també és degut a què els dos actors en el passat concentressin els seus esforços en gran part a Centreamèrica i, més recentment, als Balcans. Només com a anècdota és d’esmentar que mentres Intermón-Oxfam realitza 28 projectes a països com Nicaragua o El Salvador, la mateixa organització no arriba a tenir més de 13 projectes al Marroc. Això sí, en l’actualitat un grup d’ONGs importants amb seu a Catalunya ha considerat oportú coordinar les seves actuacions en territori marroquí, tant en la fase prèvia de formulació dels projectes com en la seva fase d’implementació. Des dels Ajuntaments catalans ha existit un interés particular per contribuir a pal.liar la situació d’emergència i activar la solidaritat amb els campaments de refugiats saharauis de Tindouf, al Sud d’Argèlia. La República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) i el seu moviment nacional d’alliberament, el Front Polisario, demanen des de ja fa més de 20 anys, el retorn als territoris ocupats per la Marxa Verda marroquina i la proclamació de la seva independencia.
En el nivell més institucional, des de la Generalitat de Catalunya, i a partir de la publicació del Pla Director de la Cooperació catalana pels propers quatre anys, també es vol donar una major importància a l’acció conjunta al Marroc, que fins i tot planteja la possibilitat d’elaborar un pla estratègic integral de la cooperació a la zona. L’any 2001, l’àrea anomenada com a Magrib, que engloba també el Marroc, malgrat ser una zona prioritària de l’administració catalana, només va rebre un 7% dels recursos destinats a cooperació (el que es tradueix en aproximadament 280.000 Euros), al mateix temps que a l’Àfrica Subsahariana se’n dedicava un 15%; a Sudamérica un 20%; i a Centreamèrica i el Carib, un 24% (la resta és per Àsia, Balcanes i Europa de l’Est). Si parlem de la Diputació de Barcelona, aquesta situa el Marroc en la posició quarta dins de les seves prioritats, per darrera de Nicaragua, Cuba i El Salvador, amb una ajuda d’aproximadament 120.000 Euros. Dins dels països mediterranis beneficiats per la cooperació de l’Ajuntament de Barcelona Marroc també es situa en una bona posició, juntament amb els Territoris Palestins i Bòsnia, però molt lluny, una altra vegada, dels països centreamericans.
Si observem l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), el Marroc es demostra com el país més mal situat d’ambdues riberes de la Mediterrània, en la posició 124, per darrere de França (12), Italia (19), Espanya (21), Xipre (22), Israel (23), Grècia (25), Malta (27), Eslovènia (29), Croacia (49), Líbia (72), Líban (82), Turquia (85), Jordània (92), Albania (94), Tunísia (101), Algèria (107), Síria (111) i Egipte (119). Si, a més, som conscients de què la diferencia entre les dues regions veïnes del Nord del Marroc i el Sud d’Espanya és la més gran que existeix en el món, entendrem la necessitat d’invertir en el Marroc. Per tots és coneguda la situació de rivalitat diplomàtica entre els governs d’Espanya i del Marroc, així com tots nosaltres sabem que la immigració, legal i il.legal, des del Sud, seguirà creixent a casa nostra. Malgrat tot, aquests obstacles no haurien de representar un entrebanc insalvable a l’hora de millorar la qualitat i la quantitat de la cooperació amb el Marroc.
Redouane Atri, Llicenciat en Dret per la Universitat Mohammed V de Rabat (Marroc)
Oliver Klein Bosquet, Analista de Relacions Internacionals del IIG.
Notes
Aquest article el dediquem a la nostra germana i esposa, Nabila.
Bibliografía
Fundació Pau i Solidaritat/Confédération Democratique du Travail (2001): La inversión industrial española en Marruecos. Fons Català de Cooperació al Desenvolupament. Barcelona.
Océano-Instituto Gallach (1993): Geografía e Historia Universal. Editorial Océano. Barcelona.
Ortega, Pere (2001): La Mediterrània: Pau i desenvolupament humà. Centre d’Estudis Josep Maria Delàs. Barcelona.
Prats i Català, Joan (1996): Gobernabilidad y Librecambio en el Mediterráneo. ESADE/Tirant Lo Blanc. València.
Guia de recursos sobre el Marroc a Internet
Centro de Formación y Documentación, Fundación Euroárabe, Granada.
http://www.eams.fundea.es
Centro de Estudios Africanos (CEA) de Barcelona http://www.pangea.org/cea
Centro de Información y Documentación Africanos (CIDAF) http://www3.planalfa.es/cidaf
Grupo de Estudios Comparados Euroafricanos y Eurolatinoamericanos
http://www5.ulpgc.es/servidores/agora
Altres centres: Grupo de Estudios Africanos de la Universidad Autónoma de Madrid (GEA), Geràfrica (Barcelona) i Ecàfrica (Barcelona)
Premsa:
- Le Matin du Sahara et du Magreb http://www.lematin.ma
- Al Watan http://www.alwatan.ma
- Maroc-Hebdo International http://www.maroc-hebdo.press.ma
Agències de Notícies:
- Maghreb Arabe Press http://www.map.co.ma
- Algerie Press Service http://www.aps.dz
- Tunesie Online http://www.infotunesie.com
Guies:
http://www.bestofmaroc.com
http://www.eurosur.org/guiadelmundo/paises/marruecos
http://www.maroc.net
Islam:
http://www.webislam.com
Sàhara:
http://www.sahara-occidental.com
http://www.arso.org
http://www.sahara-acaps.org
http://www.sodepaz.org/sahara
(JUNY DE 2003)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)