Actualitat de la Xarxa Maragall: Notes de la campanya electoral del 2003
“Avui, simplement parlar amb sentit comú és revolucionari; Pasqual Maragall en aquest sentit és revolucionari”; Oliver Klein-Bosquet, impulsor dels grups del Sector Solidari de la Xarxa i Regidor de l’Ajuntament de Cambrils.
“Recolzo la candidatura d’en Pasqual Maragall per arribar a la Presidència de la Generalitat de Catalunya perquè reconec en la seva persona a un polític d’una gran alçada”.
No n’hi hauria prou en afirmar que en Pasqual és un polític dels que hi havia abans, dels del segle dinou o dels d’abans de la Guerra Civil, moments històrics en els què realment es debatien idees i conceptes, entre altres coses perquè ell té la virtut primordial de renovar el seu discurs constantment i ser modern en la gestió, al mateix temps.
Des de Cambrils, les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, així com des dels Grups de Suport de la Xarxa en temes de cooperació al desenvolupament, pau, drets humans i relacions internacionals, hem demanat sense pausa que el nostre candidat adoptés compromisos electorals concrets. I ha estat, sens dubte, el mateix tarannà revolucionari d’en Pasqual Maragall qui ha facilitat en els últims anys que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i Ciutadans pel Canvi (CpC) avancessin en la direcció que considerem encertada i que ens satisfà.
Les dues bandes hem arribat a una mena de pacte: en Pasqual Maragall ens escolta i nosaltres li fem arribar les nostres propostes des del territori i des dels diferents àmbits que ens impliquen. Plegats coincidim en què cal la construcció d’un nou model de societat, país i individu. El pacte de què parlem és fundat en la sinceritat, la gentilesa i l’empatia.
(30 de Maig de 2003)
sábado, 18 de abril de 2009
miércoles, 15 de abril de 2009
SOCIETAT MUNDIAL: MECANISMES DE RESOLUCIÓ DE CONFLICTES
Entrevista concedida al periòdic La Mañana de Lleida
Oliver Klein-Bosquet ha estat recentment a Lleida per realitzar la conferència “Societat mundial: mecanismes de resolució de conflictes”, dins del cicle “La justícia”, organitzat per la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL) i la Fundació Joan Maragall. Oliver Klein Bosquet és especialista en relacions internacionals i dret comunitari europeu; professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, i ha impartit lliçons a la Universitat Ortodoxa de Iasi (Romania) i la Universitat Centroamericana (UCA) de Managua (Nicaragua).
P.- Sr. Klein, si volguéssim donar un nom al segle XXI, quin seria?
R.- Sens dubte el segle XXI s’anomenarà el segle de la globalització; sabem el que passa en el lloc més amagat del món i ens poden arribar imatges del conflicte més petit de l’Àfrica, podem pagar amb Visa o Mastercard arreu del planeta, veure Coca-cola a la Selva Amazònica al costat de les comunitats indígenes més allunyades, etc.
P.- Com interpreten els intel•lectuals més influents el període que estem vivint?
R.- Hi ha un autor cabdal que és diu Fukuyama, nord-americà d’origen japonès, i que interpreta que després de la caiguda del mur de Berlín la història s’ha acabat. Hi ha un lideratge indiscutible dels Estats Units, de la llengua anglesa, d’Internet, del tecnicisme, marginant els valors del món mediterrani grec-romà, amb la influència del món anglosaxó, protestant, amb una manera concreta de veure la vida. Huntington, un altre autor resident als mateixos Estats Units, des del món del pensament universitari, afirma que el planeta Terra en la era de la globalització és plural i divers, i que aquesta pluralitat i diversitat poden representar quelcom de perillós, com un xoc entre civilitzacions, i concretament pot provocar un enfrontament amb la comunitat àrab o musulmana.. També apunta al fenomen de la comunitat hispana, i del problema de la immigració que aquesta representa dins dels Estats Units, amb un trets d’identitat propis, i que ja domina ciutats importants del país, amb problemes d’adaptació. Si després de la Segona Guerra Mundial no va funcionar el pretès multilateralisme de Nacions Unides per donar pas a l’unilateralisme de George Bush, ara segurament tornarà una època de presa de decisions per consens dels grans països del moment.
P.- Sr. Klein, quins reptes principals veu que ens platejarà aquest segle XXI?
R.- Precisament el primer repte el representa l’Organització de Nacions Unides. És la pedra angular del sistema internacional creat després de la Segona Guerra Mundial, al voltant de l’Assamblea General, però amb un Consell de Seguretat controlat pels cinc països que van quedar bé, per dir-ho així, en el conflicte bèlic. Aquest països s’autootorguen un dret a vet, que deixa en música de fons una Resolució de tota l’Organització de Nacions Unides si va en contra d’un d’aquests membres permanents en l’òrgan del Consell de Seguretat.
P.- Però, es pot reformar aquest sistema?
R.- Està en la ment de la gent que pensa. Les forces d’intervenció de les Nacions Unides, més conegudes com a “cascos blaus”, que per una banda són capaces de generar un cultura de pau amb forces democràtiques, per altra, no són realment les forces d’un govern mundial, sinó que només expressen un esforç supraestatal, però que sincerament formen part de l’estratègia de països concrets amb interessos determinats. Podem dir, doncs, que en l’actualitat l’ONU viu un moment molt devaluat, boicotejada fins i tot per les seves diferents agències de caire més crític pels països que tallen el bacallà. Així aquests països han fet prevaler la iniciativa pròpia en tots els nivells, i sobretot en l’informatiu, sobre una política que podés resultar unívoca de la Societat de Nacions.
P.- I així, quins serien el principis d’un nou dret internacional?
R.-El dret internacional públic de la segona meitat del segle XX ja no serveix, ja que era un dret basat en la no-ingerència dels estats que són sobirans, com la no-ingerència d’Europa respecte del genocidi dels bosnis a l’antiga Iugoslàvia, que es va acabar amb la intervenció nord-americana. Així es va crear una nova legalitat, en el sentit de què la ingerència es permesa quan es vulneren els drets humans i que és la que utilitzarà Estats Units a Kuwait, a l’Iraq, i també França als Grans llacs a l’Àfrica. Sempre s’intervindrà allà on es tenen interessos d’algun tipus amb l’excusa del Drets humans, però per aquest mateix motiu no s’actuarà en alguns altres llocs on no hi hagi res a guanyar.
P.- Sr. Klein, la pobresa en el món seguirà essent un repte?
R.- I tant! Serà un repte constant, latent, present. Tres quartes part del món pateix aquesta pobresa, i se sap que el 0,7% del producte interior brut dels països més rics destinat al subdesenvolupament no es compleix, excepte en països com Suècia, Holanda, Alemanya, Noruega que tenen una lectura més noble de la situació. Espanya ha estat darrerament entre el 0,27 i el 0,35%, i els Estats Units no són capaços de superar el 0,23%. Els països que fan ajut volen que es visualitzi molt i es porta la bandera en una mà i l’ajut en una altra. Es dóna la paradoxa que els mateixos avions que bombardegen amb míssils que afecten la població civil porten després aliments per a la mateixa població civil. La gran contrarietat es dóna en el moment que es reconeix que el qui ha estat el botxí dels teus pares o veïns resulta més tard el que et proporciona l’alimentació suficient per a la teva supervivència. Tampoc es compleixen els anomenats Objectius del Mil•leni com reduir la mortalitat materno-infantil, lluitar contra les grans malalties pandèmiques, portar aigua potable, el recolzament a la dona, etc.
P.- Així podem pensar que el fenomen migratori continuarà...
R.- Doncs, sí. La pobresa genera que milers i milers de persones hagin d’emigrar del país d’origen cap a països occidentals. És una de les possibilitats contemplades per la carta universal dels drets humans, la de moure’s lliurement pel món, sobretot de forma justificada quan el teu país té venuts els seus recursos energètics a grans multinacionals i la televisió et mostra com quinze quilòmetres geogràficament més amunt hi ha un nivell de vida molt més còmode. En el món de la globalització en el que cauen les fronteres al capital, es genera en canvi un reforçament de la frontera de la immigració del sud al nord. La Unió Europea és l’exemple d’un conglomerat de països rics que al mateix temps que desdibuixen les seves fronteres internes, poden aixecar la muralla i la trinxera vers el països exteriors. Hi ha una idea clara i antiga que predica que la riquesa que tenim al Nord no arriba per a tots.
P.- Se’ns acut que aquest sistema no afavorirà pas un millor medi ambient...
R.- El sistema capitalista no afavoreix un entorn natural que es desenvolupi de forma sostenible. El nivell de vida en el nord és immensament desproporcionat respecte el sud, i els mecanismes de control que es fan des del nord no són suficients, com no són suficients els controls a les indústries petroquímiques o automobilístiques, per exemple. Es fa esment a comportaments individuals, però no en aquest altre aspecte i argumentari molt més global i determinant. Això va aparellat a un altre problema, que és l’acabament de les matèries primeres en un futur no gaire llunyà. Resulta que els països del mal anomenat Tercer Món tenen tota la seva riquesa sota dels seus peus i hipotecada amb els Estats Units o amb Europa, produint-se tota una política d’estratègia per poder garantir el subministrament d’aquests recursos durant el temps més llarg possible. Així els Estats Units, previsors, no exploten tant els recursos propis, a Alaska i altres estats de la federació, per exemple, com si tenen l’afany de controlar els recursos d’altres països.
P.- Li sembla que és possible crear, en aquests temps, una cultura de la pau?
R.- Crec que sí, que el conflicte pare de tots els conflictes és la no proliferació d’una autèntica cultura de pau, com una cosa que s’ensenya, que s’educa, que s’aprèn, els pares respecte del fills, a les escoles, en les ciutats que tenen una bona convivència. Això passa en un món que segueix produint armes, en el qual les indústries armamentístiques segueixen creant molts llocs de treball sobretot a l’hemisferi occidental. Seria efectiu un tancament progressiu del complex militar industrial que prolifera al primer món, que s’exporta, que provoca guerres al sud, que al seu torn provoquen pobresa i, després, immigració.
P.- Sr. Klein, unes paraules finals.
R.- El món capitalista occidental ha acumulat en els dos darrers segles un seguit d’incongruències que haurien de provocar actes de conscienciació individual i protesta ciutadana col.lectiva per guiar els rumb de les decisions que s’estan prenent i es prendran properament a les altes esferes polítiques que condueixen el timó de tot plegat.
(14 d’Abril 2009)
Oliver Klein-Bosquet ha estat recentment a Lleida per realitzar la conferència “Societat mundial: mecanismes de resolució de conflictes”, dins del cicle “La justícia”, organitzat per la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Ilerdencs (IEI), l’Institut Superior de Ciències Religioses de Lleida (IREL) i la Fundació Joan Maragall. Oliver Klein Bosquet és especialista en relacions internacionals i dret comunitari europeu; professor de la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona, i ha impartit lliçons a la Universitat Ortodoxa de Iasi (Romania) i la Universitat Centroamericana (UCA) de Managua (Nicaragua).
P.- Sr. Klein, si volguéssim donar un nom al segle XXI, quin seria?
R.- Sens dubte el segle XXI s’anomenarà el segle de la globalització; sabem el que passa en el lloc més amagat del món i ens poden arribar imatges del conflicte més petit de l’Àfrica, podem pagar amb Visa o Mastercard arreu del planeta, veure Coca-cola a la Selva Amazònica al costat de les comunitats indígenes més allunyades, etc.
P.- Com interpreten els intel•lectuals més influents el període que estem vivint?
R.- Hi ha un autor cabdal que és diu Fukuyama, nord-americà d’origen japonès, i que interpreta que després de la caiguda del mur de Berlín la història s’ha acabat. Hi ha un lideratge indiscutible dels Estats Units, de la llengua anglesa, d’Internet, del tecnicisme, marginant els valors del món mediterrani grec-romà, amb la influència del món anglosaxó, protestant, amb una manera concreta de veure la vida. Huntington, un altre autor resident als mateixos Estats Units, des del món del pensament universitari, afirma que el planeta Terra en la era de la globalització és plural i divers, i que aquesta pluralitat i diversitat poden representar quelcom de perillós, com un xoc entre civilitzacions, i concretament pot provocar un enfrontament amb la comunitat àrab o musulmana.. També apunta al fenomen de la comunitat hispana, i del problema de la immigració que aquesta representa dins dels Estats Units, amb un trets d’identitat propis, i que ja domina ciutats importants del país, amb problemes d’adaptació. Si després de la Segona Guerra Mundial no va funcionar el pretès multilateralisme de Nacions Unides per donar pas a l’unilateralisme de George Bush, ara segurament tornarà una època de presa de decisions per consens dels grans països del moment.
P.- Sr. Klein, quins reptes principals veu que ens platejarà aquest segle XXI?
R.- Precisament el primer repte el representa l’Organització de Nacions Unides. És la pedra angular del sistema internacional creat després de la Segona Guerra Mundial, al voltant de l’Assamblea General, però amb un Consell de Seguretat controlat pels cinc països que van quedar bé, per dir-ho així, en el conflicte bèlic. Aquest països s’autootorguen un dret a vet, que deixa en música de fons una Resolució de tota l’Organització de Nacions Unides si va en contra d’un d’aquests membres permanents en l’òrgan del Consell de Seguretat.
P.- Però, es pot reformar aquest sistema?
R.- Està en la ment de la gent que pensa. Les forces d’intervenció de les Nacions Unides, més conegudes com a “cascos blaus”, que per una banda són capaces de generar un cultura de pau amb forces democràtiques, per altra, no són realment les forces d’un govern mundial, sinó que només expressen un esforç supraestatal, però que sincerament formen part de l’estratègia de països concrets amb interessos determinats. Podem dir, doncs, que en l’actualitat l’ONU viu un moment molt devaluat, boicotejada fins i tot per les seves diferents agències de caire més crític pels països que tallen el bacallà. Així aquests països han fet prevaler la iniciativa pròpia en tots els nivells, i sobretot en l’informatiu, sobre una política que podés resultar unívoca de la Societat de Nacions.
P.- I així, quins serien el principis d’un nou dret internacional?
R.-El dret internacional públic de la segona meitat del segle XX ja no serveix, ja que era un dret basat en la no-ingerència dels estats que són sobirans, com la no-ingerència d’Europa respecte del genocidi dels bosnis a l’antiga Iugoslàvia, que es va acabar amb la intervenció nord-americana. Així es va crear una nova legalitat, en el sentit de què la ingerència es permesa quan es vulneren els drets humans i que és la que utilitzarà Estats Units a Kuwait, a l’Iraq, i també França als Grans llacs a l’Àfrica. Sempre s’intervindrà allà on es tenen interessos d’algun tipus amb l’excusa del Drets humans, però per aquest mateix motiu no s’actuarà en alguns altres llocs on no hi hagi res a guanyar.
P.- Sr. Klein, la pobresa en el món seguirà essent un repte?
R.- I tant! Serà un repte constant, latent, present. Tres quartes part del món pateix aquesta pobresa, i se sap que el 0,7% del producte interior brut dels països més rics destinat al subdesenvolupament no es compleix, excepte en països com Suècia, Holanda, Alemanya, Noruega que tenen una lectura més noble de la situació. Espanya ha estat darrerament entre el 0,27 i el 0,35%, i els Estats Units no són capaços de superar el 0,23%. Els països que fan ajut volen que es visualitzi molt i es porta la bandera en una mà i l’ajut en una altra. Es dóna la paradoxa que els mateixos avions que bombardegen amb míssils que afecten la població civil porten després aliments per a la mateixa població civil. La gran contrarietat es dóna en el moment que es reconeix que el qui ha estat el botxí dels teus pares o veïns resulta més tard el que et proporciona l’alimentació suficient per a la teva supervivència. Tampoc es compleixen els anomenats Objectius del Mil•leni com reduir la mortalitat materno-infantil, lluitar contra les grans malalties pandèmiques, portar aigua potable, el recolzament a la dona, etc.
P.- Així podem pensar que el fenomen migratori continuarà...
R.- Doncs, sí. La pobresa genera que milers i milers de persones hagin d’emigrar del país d’origen cap a països occidentals. És una de les possibilitats contemplades per la carta universal dels drets humans, la de moure’s lliurement pel món, sobretot de forma justificada quan el teu país té venuts els seus recursos energètics a grans multinacionals i la televisió et mostra com quinze quilòmetres geogràficament més amunt hi ha un nivell de vida molt més còmode. En el món de la globalització en el que cauen les fronteres al capital, es genera en canvi un reforçament de la frontera de la immigració del sud al nord. La Unió Europea és l’exemple d’un conglomerat de països rics que al mateix temps que desdibuixen les seves fronteres internes, poden aixecar la muralla i la trinxera vers el països exteriors. Hi ha una idea clara i antiga que predica que la riquesa que tenim al Nord no arriba per a tots.
P.- Se’ns acut que aquest sistema no afavorirà pas un millor medi ambient...
R.- El sistema capitalista no afavoreix un entorn natural que es desenvolupi de forma sostenible. El nivell de vida en el nord és immensament desproporcionat respecte el sud, i els mecanismes de control que es fan des del nord no són suficients, com no són suficients els controls a les indústries petroquímiques o automobilístiques, per exemple. Es fa esment a comportaments individuals, però no en aquest altre aspecte i argumentari molt més global i determinant. Això va aparellat a un altre problema, que és l’acabament de les matèries primeres en un futur no gaire llunyà. Resulta que els països del mal anomenat Tercer Món tenen tota la seva riquesa sota dels seus peus i hipotecada amb els Estats Units o amb Europa, produint-se tota una política d’estratègia per poder garantir el subministrament d’aquests recursos durant el temps més llarg possible. Així els Estats Units, previsors, no exploten tant els recursos propis, a Alaska i altres estats de la federació, per exemple, com si tenen l’afany de controlar els recursos d’altres països.
P.- Li sembla que és possible crear, en aquests temps, una cultura de la pau?
R.- Crec que sí, que el conflicte pare de tots els conflictes és la no proliferació d’una autèntica cultura de pau, com una cosa que s’ensenya, que s’educa, que s’aprèn, els pares respecte del fills, a les escoles, en les ciutats que tenen una bona convivència. Això passa en un món que segueix produint armes, en el qual les indústries armamentístiques segueixen creant molts llocs de treball sobretot a l’hemisferi occidental. Seria efectiu un tancament progressiu del complex militar industrial que prolifera al primer món, que s’exporta, que provoca guerres al sud, que al seu torn provoquen pobresa i, després, immigració.
P.- Sr. Klein, unes paraules finals.
R.- El món capitalista occidental ha acumulat en els dos darrers segles un seguit d’incongruències que haurien de provocar actes de conscienciació individual i protesta ciutadana col.lectiva per guiar els rumb de les decisions que s’estan prenent i es prendran properament a les altes esferes polítiques que condueixen el timó de tot plegat.
(14 d’Abril 2009)
lunes, 13 de abril de 2009
L’ALTRA CARA DE SANTO DOMINGO
Relat de la meva primera experiència de cooperació al desenvolupament amb dinou anys acabats de fer.
República Dominicana és el país on l’estiu de 1995 un grup de voluntaris de l’ONGD Intered Catalunya vàrem viure i compartir una extraordinària experiència vital.
Concretament, vàrem estar ubicats a Santo Dominog, la seva capital. Cada un de nosaltres (la Montse Bobés, l’Isabel Frutos, la Neus Edo, la Blanca Pastó i jo mateix, l’Oliver Klein), gràcies a la magnífica acollida de la gent autòctona, vàrem sentir-nos part d’una mateixa família i ens vàrem integrar molt bé als nostres respectius barris (Gualey i Los Guandules).
Aquests barris estan situats prop del riu Ozama, a la zona perifèrica de la ciutat. Són barris on la majoria dels seus carrers no estan ni molt menys asfaltats i les cases combinen entre els seus materials de construcció, la fusta, el “bloc” i el zinc; a moltes d’elles, a més, no hi ha aigua potable i el corrent elèctric funciona intermitentment.
Són barris on, per subsistir, moltes famílies han d’enviar els fills a treballar des de ben petits (venedors ambulants, “limpiabotas”, etc...), i, en ocasions, algun dels seus membres ha de treballar dues jornades completes.
L’endemà d’arribar a l’illa caribenya, vàrem començar a treballar coordinats amb el Centro Cultural Poveda (institució teresiana dedicada principalment a la formació de mestres) per acabar de polir el que havia de ser un Taller d’Animació Sociocultural que també havíem preparat des de feia gairebé un any a Barcelona.
En aquest taller de formació, de cent hores de durada, van participar-hi vint-i-tres animadors que treballen en diferents àmbits de la societat civil organitzada dominicana: catequistes, membres de les comunitats eclesials de base (CEBs) i educadors que treballen amb nens del carrer (altres treballen en organitzacions barrials, el que seria el nostre equivalent a les associacions de veïns, etc.) sobretot a les contrades més perifèriques del centre urbà.
Entre tots, catalans i dominicans, sempre aprofitant la seva experiència d’anys en el treball comunitari, vàrem construir el que és el procés de l’Animació Sociocultural i vàrem analitzar com es podia adaptar a la realitat de la República Dominicana. La seva gran participació, motivació i dinamisme va fer que el Taller en si mateix se’ns fes molt curt a tots i fos avaluat d’èxit.
En tot moment ells van saber compartir i reflexionar a partir de les seves vivències, tot mostrant una gran il.lusió a l’hora de reproduir la seva tasca en els grups dels quals en formaven part.
Dos anys després d’haver realitzat el Taller es va redactar una publicació amb tots els materials emprats i cada participant del mateix va poder exercir amb el recolzament del Centro Cultural Poveda la planificació de la seva activitat, amb la redacció de la seva memòria inclosa i la multiplicació de la inversió executada. El Poveda seguia així la seva tradicional tasca d’assessorament de les organitzacions més reivindicatives i del magisteri del país qüestionat.
Recordo com durant aquella estada, un parell de caps de setmana vàrem participar d’activitats lúdiques per a nens i adolescents liderades per l’organització “Caminantes de Boca Chica”. Aquesta entitat es va formar feia uns anys per a defensar els nens treballadors del carrer de la zona de la platja de Boca Chica, allà on molts d’ells podien caure en el parany dels turisme sexual o de les drogues (convertint-se com molts d’altres en “coqueros” o “huelepegas”). Realment va resultar una experiència colpidora i enriquidora en el nivell personal.
Les paraules Acollida, Compartir i Conviure les vàrem saber escriure en majúscules. Una vegada de retorn vàrem organitzar conferències i exposicions divulgatives arreu del territori català.
Segurament, per a molts dels que ens van escoltar o van poder veure les nostres fotografies, en aquells mateixos van poder identificar l’altra cara d’un Santo Domingo, que fins llavors gairebé només havien escoltat esmentar pels viatges dels privilegiats al complex turístic de Playa Bávaro.
(Publicat a l'Informatiu Passatge de setembre del 2005)
República Dominicana és el país on l’estiu de 1995 un grup de voluntaris de l’ONGD Intered Catalunya vàrem viure i compartir una extraordinària experiència vital.
Concretament, vàrem estar ubicats a Santo Dominog, la seva capital. Cada un de nosaltres (la Montse Bobés, l’Isabel Frutos, la Neus Edo, la Blanca Pastó i jo mateix, l’Oliver Klein), gràcies a la magnífica acollida de la gent autòctona, vàrem sentir-nos part d’una mateixa família i ens vàrem integrar molt bé als nostres respectius barris (Gualey i Los Guandules).
Aquests barris estan situats prop del riu Ozama, a la zona perifèrica de la ciutat. Són barris on la majoria dels seus carrers no estan ni molt menys asfaltats i les cases combinen entre els seus materials de construcció, la fusta, el “bloc” i el zinc; a moltes d’elles, a més, no hi ha aigua potable i el corrent elèctric funciona intermitentment.
Són barris on, per subsistir, moltes famílies han d’enviar els fills a treballar des de ben petits (venedors ambulants, “limpiabotas”, etc...), i, en ocasions, algun dels seus membres ha de treballar dues jornades completes.
L’endemà d’arribar a l’illa caribenya, vàrem començar a treballar coordinats amb el Centro Cultural Poveda (institució teresiana dedicada principalment a la formació de mestres) per acabar de polir el que havia de ser un Taller d’Animació Sociocultural que també havíem preparat des de feia gairebé un any a Barcelona.
En aquest taller de formació, de cent hores de durada, van participar-hi vint-i-tres animadors que treballen en diferents àmbits de la societat civil organitzada dominicana: catequistes, membres de les comunitats eclesials de base (CEBs) i educadors que treballen amb nens del carrer (altres treballen en organitzacions barrials, el que seria el nostre equivalent a les associacions de veïns, etc.) sobretot a les contrades més perifèriques del centre urbà.
Entre tots, catalans i dominicans, sempre aprofitant la seva experiència d’anys en el treball comunitari, vàrem construir el que és el procés de l’Animació Sociocultural i vàrem analitzar com es podia adaptar a la realitat de la República Dominicana. La seva gran participació, motivació i dinamisme va fer que el Taller en si mateix se’ns fes molt curt a tots i fos avaluat d’èxit.
En tot moment ells van saber compartir i reflexionar a partir de les seves vivències, tot mostrant una gran il.lusió a l’hora de reproduir la seva tasca en els grups dels quals en formaven part.
Dos anys després d’haver realitzat el Taller es va redactar una publicació amb tots els materials emprats i cada participant del mateix va poder exercir amb el recolzament del Centro Cultural Poveda la planificació de la seva activitat, amb la redacció de la seva memòria inclosa i la multiplicació de la inversió executada. El Poveda seguia així la seva tradicional tasca d’assessorament de les organitzacions més reivindicatives i del magisteri del país qüestionat.
Recordo com durant aquella estada, un parell de caps de setmana vàrem participar d’activitats lúdiques per a nens i adolescents liderades per l’organització “Caminantes de Boca Chica”. Aquesta entitat es va formar feia uns anys per a defensar els nens treballadors del carrer de la zona de la platja de Boca Chica, allà on molts d’ells podien caure en el parany dels turisme sexual o de les drogues (convertint-se com molts d’altres en “coqueros” o “huelepegas”). Realment va resultar una experiència colpidora i enriquidora en el nivell personal.
Les paraules Acollida, Compartir i Conviure les vàrem saber escriure en majúscules. Una vegada de retorn vàrem organitzar conferències i exposicions divulgatives arreu del territori català.
Segurament, per a molts dels que ens van escoltar o van poder veure les nostres fotografies, en aquells mateixos van poder identificar l’altra cara d’un Santo Domingo, que fins llavors gairebé només havien escoltat esmentar pels viatges dels privilegiats al complex turístic de Playa Bávaro.
(Publicat a l'Informatiu Passatge de setembre del 2005)
domingo, 12 de abril de 2009
8 DE MARÇ: DIA INTERNACIONAL DE LA DONA
Poema sobre la violència de gènere publicat al butlletí informatiu Libel.la
“A totes les dones que han sofert
i sofreixen encara maltractaments”
Provocar;
causar.
Un cor que sagna
no és digne d’un fill de Mare.
Així com una llàgrima perduda
no ha de transformar-se en
la sang d’un pare i espòs.
Les filles, mares i dones de la Terra
no poden deixar d’ésser estimades,
i no és bo ni natural,
donar cops on no cal,
fer plorar uns ulls que no s’ho
mereixen
només per mostrar-nos la força.
Així com els mascles
no haurien la Vida
de no ser...
Així com caldria recordar que,
tots, absolutament tots,
som fills de Mare,
i en devem la mateixa Vida.
(1 de desembre de 2002)
“A totes les dones que han sofert
i sofreixen encara maltractaments”
Provocar;
causar.
Un cor que sagna
no és digne d’un fill de Mare.
Així com una llàgrima perduda
no ha de transformar-se en
la sang d’un pare i espòs.
Les filles, mares i dones de la Terra
no poden deixar d’ésser estimades,
i no és bo ni natural,
donar cops on no cal,
fer plorar uns ulls que no s’ho
mereixen
només per mostrar-nos la força.
Així com els mascles
no haurien la Vida
de no ser...
Així com caldria recordar que,
tots, absolutament tots,
som fills de Mare,
i en devem la mateixa Vida.
(1 de desembre de 2002)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)