EL QUE DIU MANUEL PUERTO DE
L’NMC I OLIVER KLEIN
Previ a qualsevol altra consideració de caràcter econòmic o social, vaig exposar el meu convenciment respecte al dret d'expressió democràtica d'una col•lectivitat diferenciada com és la catalana -reconeguda com a nacionalitat històrica-, per sobre de qualsevol llei o Constitució; molt més si aquesta va ser pactada en inferioritat de condicions amb una Dictadura d'arrel feixista, als actors de la qual vaig poder conèixer molt d'a prop. Aquest reconeixement és per a mi, condició necessària -encara que no suficient-, per abordar amb eficàcia i mínimes garanties d'èxit qualsevol altre objectiu. És molt complicat xutar a porta si no sabem on estan les porteries. Això independentment que el procés sobiranista arribi o no a bon port. No és una qüestió estratègica; és una qüestió de principis democràtics.
És més que lloable la gestió realitzada per Oliver Klein
en liderar un moviment d'aquestes característiques en un àmbit local que ve
obligat a concentrar els seus esforços en el bé de la comunitat i la defensa
dels drets socials. Mantenir la cohesió d'aquest moviment ciutadà amb ideologies
heterogènies requereix un plus d'obertura de mires, honestedat i valentia que he
pogut constatar, Klein posseeix amb escreix.
Com mai m'he sentit còmode en els extrems, sóc capaç d'assaborir aquesta cohabitació. Puc posar-me tant en la pell de qui es va manifestar fervent sobiranista com de la qui no volia prescindir de la seva condició d'espanyol. Cadascun té les seves raons com també jo tinc les meves. No vaig conèixer als meus avis paterns perquè sense cap explicació van afusellar al meu avi tan sol per ser secretari d'Ajuntament; la meva àvia va morir de autèntic dolor als dos mesos. Al que vaig conèixer va ser al meu oncle matern que va ser allistat en la quinta del biberó amb 17 anys; va caure presoner i enviat a un batalló disciplinari. A la nit el despertaven junt altres 9 companys i els obligaven a cavar una rasa; després un sergent disparava en el clatell d'un d'ells i la resta eran obligats a cobrir-ho de terra. Va passar per aquesta experiència 6 vegades abans que finalitzés la guerra. La notícia és que els qui van fer això, ho van fer brandant una bandera "rojigualda", la mateixa que alguns m'exigeixen ara que li mostri submissió.
És conegut que en els dos bàndols es van cometre excessos i autèntiques barbaritats; la diferència és que a ningú de l'altre bàndol se li ha obligat a que clavés el genoll davant la bandera que representava la legalitat republicana. Mai em sentiran xiular un himne ni una bandera per respecte a les persones de bona fe que se senten identificades amb aquests símbols, però ningú pot manar en els sentiments més intims. Igualment respecto que moltes persones que van tenir similars experiències familiars sentin empatia per aquesta bandera, però no és el meu cas. Molt més si afegim que la seva festa nacional es basa en el sofriment animal.
A partir d'aquí, podem parlar d'història, d'identitats, d'economia o de si el preu dels cigrons està per sobre de la dignitat dels pobles.
La deriva dels partits tradicionals i l'excel•lent labor que estan duent a terme en NMC els concedeix moltes paperetes per consolidar-se a Cambrils com el partit de referència.
Com mai m'he sentit còmode en els extrems, sóc capaç d'assaborir aquesta cohabitació. Puc posar-me tant en la pell de qui es va manifestar fervent sobiranista com de la qui no volia prescindir de la seva condició d'espanyol. Cadascun té les seves raons com també jo tinc les meves. No vaig conèixer als meus avis paterns perquè sense cap explicació van afusellar al meu avi tan sol per ser secretari d'Ajuntament; la meva àvia va morir de autèntic dolor als dos mesos. Al que vaig conèixer va ser al meu oncle matern que va ser allistat en la quinta del biberó amb 17 anys; va caure presoner i enviat a un batalló disciplinari. A la nit el despertaven junt altres 9 companys i els obligaven a cavar una rasa; després un sergent disparava en el clatell d'un d'ells i la resta eran obligats a cobrir-ho de terra. Va passar per aquesta experiència 6 vegades abans que finalitzés la guerra. La notícia és que els qui van fer això, ho van fer brandant una bandera "rojigualda", la mateixa que alguns m'exigeixen ara que li mostri submissió.
És conegut que en els dos bàndols es van cometre excessos i autèntiques barbaritats; la diferència és que a ningú de l'altre bàndol se li ha obligat a que clavés el genoll davant la bandera que representava la legalitat republicana. Mai em sentiran xiular un himne ni una bandera per respecte a les persones de bona fe que se senten identificades amb aquests símbols, però ningú pot manar en els sentiments més intims. Igualment respecto que moltes persones que van tenir similars experiències familiars sentin empatia per aquesta bandera, però no és el meu cas. Molt més si afegim que la seva festa nacional es basa en el sofriment animal.
A partir d'aquí, podem parlar d'història, d'identitats, d'economia o de si el preu dels cigrons està per sobre de la dignitat dels pobles.
La deriva dels partits tradicionals i l'excel•lent labor que estan duent a terme en NMC els concedeix moltes paperetes per consolidar-se a Cambrils com el partit de referència.
