Artículo publicado en Nou Cicle en el año 2004
La Paz de Westfalia de 1648 y el Congreso de Viena de 1815 conformaron los dos grandes mapas geoestratégicos y geopolíticos de la Historia Moderna. Tras ellos, el Siglo XX presumió de ser la edad histórica en que la Humanidad vivió sus cambios más profundos, a una velocidad de vértigo. La Primera Guerra Mundial representó, entre 1914 y 1918, la derrota de los grandes imperios aún supervivientes y marcó un punto y a parte en el modo de desarrollar una contienda bélica, ya con masivos y refinados instrumentos armamentísticos preparados para hacer desaparecer del mapa al beligerante de turno. No en vano, la constitución de la Sociedad de Naciones tenía que representar el primer intento de crear un sistema de seguridad colectiva basado en la protección de la paz y la solución pacífica de las controversias. Aunque no debamos olvidar que en 1917 se había proclamado la Revolución Rusa, amparada por el socialismo teórico de Marx y Engels, liderada por Lenin. El periodo de entreguerras se caracterizó por una inestabilidad tal que promocionaría la asunción de autoritarismos con ánimos expansionistas y ultranacionalistas en países como el Japón (del Emperador Hiro-Hito), Italia (de Mussolini) y Alemania (de Hitler). Tras la victoria aliada contra las fuerzas del denominado Eje en la Segunda Guerra Mundial nos encontramos con la construcción de un nuevo orden internacional que marcará la realidad de finales del siglo XX.
Dumbarton Oaks, Yalta y Potsdam constituyeron definitivamente los hitos transformadores de la nueva era de que hablamos. Si en el ámbito político y militar debía surgir un mundo polarizado en dos bloques ideológicos liderados por los Estados Unidos y la Unión Soviética, respectivamente, en el ámbito económico también se promocionó un modelo de planificación socialista en la zona de influencia socialista que acabaría finalmente claudicando ante el capitalismo y las democracias liberales. Bretton Woods creó el Bando Mundial y el Fondo Monetario Internacional que aún hoy en día controlan la organización económica y financiera del nuevo sistema. La aparición de Naciones Unidas como una organización de ámbito internacional con aspiraciones de convertirse en un instrumento favorable a conseguir la anhelada gobernabilidad mundial fue condicionada por las exigencias impuestas las potencias del momento incapaces de renunciar a su posición privilegiada; hablamos, claro está, de Estados Unidos, Unión Soviética, Reino Unido, Francia y China. Otro hito importante en la configuración del orden internacional de la época lo representó la Conferencia de Bandung y el Movimiento de los Países No Alineados, más tarde convertido en el Grupo de los 77, liderado por personajes como Nasser (Egipto), Nehru (India), Sukarno (Indonesia) o el Mariscal Tito (Yugoslavia). Y es que los países menos desarrollados pretendieron en esta ocasión demostrar que podían alzar su voz y hacerse oír, sobre todo a partir de transformarse en la mayoría en el seno de la Asamblea General de las Naciones Unidas inmediatamente después de las independencias de las últimas colonias de los continentes asiático y africano.
Una vez finalizada la “Guerra Fría” con los hechos simbólicos de la caída del Muro de Berlín (1989) y la desintegración de la Unión Soviética (1991) nos preguntábamos hacia dónde debía caminar la sociedad internacional. Sin duda, el periodo vivido después de la derrota del modelo autoritario socialista fue perfectamente manipulado por lo que después se ha llamado el sistema de la globalización de la economía capitalista que no tiene parangón alguno a lo largo de la historia. La propia Rusia no tardó en alistarse en el bando contrario. China está siendo mucho más sutil.
Hoy, la globalización económica tiene sus vínculos directos con una nueva confección del mapa del poder entre las diferentes zonas geográficas del globo terráqueo. La globalización económica, así como el pensamiento único que la protege (Ignacio Ramonet, en Le Monde Diplomatique), no se puede valer por sí sola sin el apoyo de un gobierno mundial eficiente. En este contexto prolifera el debate en torno a la reforma del Consejo de Seguridad de las Naciones Unidas, en el cual aspiran a tener un sillón permanente países como Alemania o Japón, parte marginada hasta ahora de la Tríada. Por otros motivos defienden sus posiciones en el mismo sentido potencias medias o regionales caso de: España e Italia, en Europa; México, Brasil y Argentina, en Iberoamérica; Israel, India, Pakistán e Indonesia, en Asia; Egipto, Nigeria y Sudáfrica, en África; y, finalmente, Australia, en Oceanía. A lo dicho hay que añadir la importancia que supone para el sistema dotarse del Tribunal Penal Internacional con sede en La Haya. Interesa, evidentemente, que para que exista una relativa calma en los flujos financieros, exista también una estabilidad política, en nombre de la cual no se permitan regímenes como los de Milosevic o Hussein. Sin salirnos del sistema de Naciones Unidas, otro reto político fundamental del siglo XXI deberá ser el de mejorar la eficacia de las Operaciones de Mantenimiento de la Paz (OMP) alrededor del planeta. Aunque se dio un cambio significativo a partir de la publicación de la Agenda por la Paz pronunciada por el entonces Secretario General de la ONU, Boutrous Boutrous Ghali, no debería dejarse lugar a ninguna otra laguna jurídica o subjetividad de alguno de los miembros del club de los poderosos (léase Consejo de Seguridad). Resulta imprescindible asumir cuotas más elevadas de participación presupuestaria en este tipo de intervenciones por parte de toda la comunidad internacional. De lo contrario todo seguirá quedando en las manos de los Estados Unidos, que desean estar al frente de estas OMP siempre que les convenga y reinterpretar el principio clásico de no-injerencia. ¿Qué hacemos con la OTAN?, sigue siendo otra pregunta sin respuesta fácil aparente. Javier Solana, cuando era su Secretario General, dijo: “esta organización defensiva no puede ser una organización de ámbito internacional”.
Otro gran bloque de retos políticos y económicos que deberá afrontar la sociedad de nuestros días es el de la integración económica o el de la regionalización, según como se prefiera. Tres grandes focos económicos iluminan nuestro planeta: la Unión Europea ampliada; China y Japón con sus vínculos con el resto del sureste asiático; y, América del Norte. La Tríada de que hablábamos, compite y negocia entre sí, y es en el sentido de sus estrategias que se entienden proyectos como el ALCA para todo el continente americano o la iniciativa que conecta las dos orillas del Océano Pacífico conocida como APEC. Al respecto, sigue existiendo el gran riesgo que los países del hemisferio sur, en donde se producen la mayoría de conflictos armados, queden de nuevo arrinconados en la ratonera de la misma globalización. Las economías del sur están aparentemente globalizadas y occidentalizadas desde que se establecieran, tras sus independencias, nuevos lazos de tipo neocolonial con sus antiguas metrópolis. Si Fukujama escribió sobre “el fin de la historia”, Huntington pronosticaba un “choque civilizatorio”, que no se puede explicar tan sólo desde los ámbitos del subdesarrollo, la religión o la historia. Los masivos procesos migratorios, con su doble causante política y económica, hacen que la situación descrita sea aún más vulnerable. ¿Queremos o aceptaríamos un mundo globalizado en el que predominaran las relaciones interculturales, con los mismos derechos de ciudadanía para todo ser humano?
La globalización, pese al poder cada vez más grande de los mass media y las empresas transnacionales, puede ser sufrida fácilmente por millones de habitantes de nuestros países y continentes. Para ellos el sistema no les proporciona una seguridad individual que sí aprecian que se dispone para los grandes negocios, las grandes compañías, las familias de los presidentes del gobierno, los corruptos, etc. Un mundo como el nuestro no puede permitirse de nuevo una escalada en la carrera armamentística que favorezca, por otro lado, la Tercera Guerra Mundial. Si nada le pone remedio también nos vemos obligados a vivir en periodos cíclicos de turbulencias bursátiles y financieras. Por todo lo dicho, el sistema internacional debe pisar el freno y recapacitar sobre sus actuales dinámicas para intentar defender un modelo económico más justo gobernado en paz y sin guerra posible.
Cambrils, enero de 2004
sábado, 24 de enero de 2009
LA CONVENIÈNCIA DE VOTAR QUE SÍ A LA CONSTITUCIÓ EUROPEA
Davant del referèndum europeu sobre la Constitució Europea
Bàsicament han estat dues les excuses per criticar la proposta de Constitució Europea i, fins i tot, per defensar un vot contrari a la seva ratificació: per una banda, des de la manera nacionalista de veure el món, s’ha comentat que les aspiracions catalanes d’autogovern i el fet de no igualar l’estatut de la llengua catalana amb la resta de les llengües dels Estats-membres no han estat totalment contemplades; en segon lloc, des de posicions post-comunistes i ecosocialistes, s’ha comentat molt genèricament que el contingut social del Tractat pel qual s’aprovaria la Constitució tampoc ha estat de màxims. Només voldria aportar avui dues respostes a la qüestió plantejada que pretenen ser objectives des del punt de vista d’una persona que es creu catalanista d’esquerres: mai, abans, fins al dia d’avui, s’han obert perspectives tan optimistes per la presència honesta i respectada de Catalunya en l’àmbit europeu. Evidentment aquest no és un procés tancat i esperem en els propers mesos i anys veure com ens sorprenen moltes notícies tant o més positives. Finalment, si fem referència al tema social, només cal dir que aquest mateix pas de consolidació política de la Unió Europea portarà de manera intrínseca la disposició d’unes eines a nivell comunitari que podran cohesionar encara més la societat que ens envolta. Els sindicats majoritaris i aquells que treballen a les administracions comproven a diari com les decisions en tots els nivells polítics es prenen cada vegada més a Brusel.les, i a ningú se li escapa que el benefici que n’hem tret de tot plegat ha estat considerable. Per què ens quedi clar: una Constitució mai és perfecta i pot ser millorada tantes vegades com calgui amb el consentiment d’una majoria, però cal advertir que en ocasions arriben moments històrics sense retorn en els quals s’han de prendre decisions que serveixin per no aturar la màquina (per no caure de la bicicleta en major o menor mesura s’ha de seguir pedalant!). La conveniència en aquesta ocasió de votar favorablement és la mateixa conveniència de seguir construint una Europa en la qual tenim dipositades les nostres esperances de futur. Així és, a nivell català i en el terreny social, com ho entén el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
Bàsicament han estat dues les excuses per criticar la proposta de Constitució Europea i, fins i tot, per defensar un vot contrari a la seva ratificació: per una banda, des de la manera nacionalista de veure el món, s’ha comentat que les aspiracions catalanes d’autogovern i el fet de no igualar l’estatut de la llengua catalana amb la resta de les llengües dels Estats-membres no han estat totalment contemplades; en segon lloc, des de posicions post-comunistes i ecosocialistes, s’ha comentat molt genèricament que el contingut social del Tractat pel qual s’aprovaria la Constitució tampoc ha estat de màxims. Només voldria aportar avui dues respostes a la qüestió plantejada que pretenen ser objectives des del punt de vista d’una persona que es creu catalanista d’esquerres: mai, abans, fins al dia d’avui, s’han obert perspectives tan optimistes per la presència honesta i respectada de Catalunya en l’àmbit europeu. Evidentment aquest no és un procés tancat i esperem en els propers mesos i anys veure com ens sorprenen moltes notícies tant o més positives. Finalment, si fem referència al tema social, només cal dir que aquest mateix pas de consolidació política de la Unió Europea portarà de manera intrínseca la disposició d’unes eines a nivell comunitari que podran cohesionar encara més la societat que ens envolta. Els sindicats majoritaris i aquells que treballen a les administracions comproven a diari com les decisions en tots els nivells polítics es prenen cada vegada més a Brusel.les, i a ningú se li escapa que el benefici que n’hem tret de tot plegat ha estat considerable. Per què ens quedi clar: una Constitució mai és perfecta i pot ser millorada tantes vegades com calgui amb el consentiment d’una majoria, però cal advertir que en ocasions arriben moments històrics sense retorn en els quals s’han de prendre decisions que serveixin per no aturar la màquina (per no caure de la bicicleta en major o menor mesura s’ha de seguir pedalant!). La conveniència en aquesta ocasió de votar favorablement és la mateixa conveniència de seguir construint una Europa en la qual tenim dipositades les nostres esperances de futur. Així és, a nivell català i en el terreny social, com ho entén el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).
jueves, 22 de enero de 2009
CARTA A L’AMIC JOSEP SALCEDA AL VOLTANT DE LA IDENTITAT I DEL FUTUR DE CAMBRILS
Carta publicada per la la Revista Cambrils el Març de 2005
Benvolgut Josep,
M’agradaria donar resposta a la teva última “Estampa Cambrilenca” (Revista Cambrils del mes de febrer d’aquest any 2005) des de la meva més admirada estima vers el que ha estat un dels meus mestres d’infantesa. Havia llegit en escrits teus passats i conec la teva preocupació de sempre al voltant del fenomen de la nova immigració rebuda des de fa un temps ençà a Catalunya (em refereixo més concretament als dos últims paràgrafs d’aquesta darrera “Estampa”). Comparteixo amb tu que una gran part de la gent que actualment arriba a Cambrils ho fa per buscar una millor vida, és gent de pau i té ganes de treballar de forma honrada. No puc estar d’acord, d’altra banda, quan penses que aquests nous cambrilencs els importa un rave la nostra ciutat, al igual que la seva història, costums i llengua. Per mi, en principi, això segueix sent qüestió d’estómac: qualsevol ésser humà, en primer lloc, es preocupa per la necessitat més immediata (trobar una feina digna, cercar una casa, escolaritzar els fills, arribar econòmicament a finals de mes, etc.), per després ocupar-se d’altres inquietuds menys materials. M’agradaria recordar-te una història molt personal que tu ja deus conèixer: jo un dia vaig ser immigrant dins del meu propi país; un nen que va veure canviada la seva llar habitual per la segona residència de la seva família, l’any 1982. Fins llavors, efectivament, havia viscut hiverns i tardors a Miravet, a la Ribera d’Ebre, i amb el bon temps m’atançava a Cambrils. No cal dir que no vaig tardar gaire en admirar profundament la meva població adoptiva des de la contemplació de les seves magnífiques platges de Ponent. També saps, Josep, que la meva dona és d’origen forà, com podia haver estat anys passats extremenya, murciana o andalusa, però una mica més bruna de pell. Ella treballa, compra i estudia a Cambrils, ciutat a la que estima irremediablement, entre altres coses perquè és aquí on se li han creat determinades expectatives i segurament perquè serà en aquest racó de món on neixin els seus fills, que es convertiran en nous cambrilencs i catalans. I com la Nabila, benvolgut Josep, esmentaria moltíssims noms de gent vinguda de “fora” que exerceix uns nous drets de ciutadania i un compromís admirable amb la població d’acollida, malgrat que tampoc deixi de ser fàcil. Com a Regidor en l’actualitat del nostre municipi no deixo d’omplir-me la boca amb el vocable Cambrils, entre altres coses perquè n’estic orgullós i en faig promoció pensant en tots i cadascun dels cambrilencs sense distinció de cap tipus. No he perdut particularment, que jo sàpiga, el nord, ni l’origen, ni la identitat. Aquesta identitat meva i la de molts ciutadans de Cambrils és múltiple degut al meu doble origen alemany i ibèric, de la mateixa manera que amb el pas dels anys he après a estimar coses que a casa meva no existien. Com diu un escriptor universal, Juan Goytisolo, els homes no som exactament arbres amb arrels, precisament perquè tenim cames fet que ens porta a estar constantment en moviment (i emigrar física i psíquicament!). La immigració és un dret fonamental adquirit per la humanitat (es pot traduir en termes econòmics com a “buscar-se les garrofes allà on es pugui”). Pel que fa a la cultura i a la tradició, aquestes mai han estat estanques sinó que sempre han sofert la modulació del temps i de les persones. En aquest cas, la història de Cambrils l’estem construint avui mateix “autòctons” i “nous”, vells i joves, homes i dones. Els nouvinguts són els primers interessats en què tot el relatiu amb el lloc on viuen marxi bé. T’ho dic per experiència.
(Març 2005)
Benvolgut Josep,
M’agradaria donar resposta a la teva última “Estampa Cambrilenca” (Revista Cambrils del mes de febrer d’aquest any 2005) des de la meva més admirada estima vers el que ha estat un dels meus mestres d’infantesa. Havia llegit en escrits teus passats i conec la teva preocupació de sempre al voltant del fenomen de la nova immigració rebuda des de fa un temps ençà a Catalunya (em refereixo més concretament als dos últims paràgrafs d’aquesta darrera “Estampa”). Comparteixo amb tu que una gran part de la gent que actualment arriba a Cambrils ho fa per buscar una millor vida, és gent de pau i té ganes de treballar de forma honrada. No puc estar d’acord, d’altra banda, quan penses que aquests nous cambrilencs els importa un rave la nostra ciutat, al igual que la seva història, costums i llengua. Per mi, en principi, això segueix sent qüestió d’estómac: qualsevol ésser humà, en primer lloc, es preocupa per la necessitat més immediata (trobar una feina digna, cercar una casa, escolaritzar els fills, arribar econòmicament a finals de mes, etc.), per després ocupar-se d’altres inquietuds menys materials. M’agradaria recordar-te una història molt personal que tu ja deus conèixer: jo un dia vaig ser immigrant dins del meu propi país; un nen que va veure canviada la seva llar habitual per la segona residència de la seva família, l’any 1982. Fins llavors, efectivament, havia viscut hiverns i tardors a Miravet, a la Ribera d’Ebre, i amb el bon temps m’atançava a Cambrils. No cal dir que no vaig tardar gaire en admirar profundament la meva població adoptiva des de la contemplació de les seves magnífiques platges de Ponent. També saps, Josep, que la meva dona és d’origen forà, com podia haver estat anys passats extremenya, murciana o andalusa, però una mica més bruna de pell. Ella treballa, compra i estudia a Cambrils, ciutat a la que estima irremediablement, entre altres coses perquè és aquí on se li han creat determinades expectatives i segurament perquè serà en aquest racó de món on neixin els seus fills, que es convertiran en nous cambrilencs i catalans. I com la Nabila, benvolgut Josep, esmentaria moltíssims noms de gent vinguda de “fora” que exerceix uns nous drets de ciutadania i un compromís admirable amb la població d’acollida, malgrat que tampoc deixi de ser fàcil. Com a Regidor en l’actualitat del nostre municipi no deixo d’omplir-me la boca amb el vocable Cambrils, entre altres coses perquè n’estic orgullós i en faig promoció pensant en tots i cadascun dels cambrilencs sense distinció de cap tipus. No he perdut particularment, que jo sàpiga, el nord, ni l’origen, ni la identitat. Aquesta identitat meva i la de molts ciutadans de Cambrils és múltiple degut al meu doble origen alemany i ibèric, de la mateixa manera que amb el pas dels anys he après a estimar coses que a casa meva no existien. Com diu un escriptor universal, Juan Goytisolo, els homes no som exactament arbres amb arrels, precisament perquè tenim cames fet que ens porta a estar constantment en moviment (i emigrar física i psíquicament!). La immigració és un dret fonamental adquirit per la humanitat (es pot traduir en termes econòmics com a “buscar-se les garrofes allà on es pugui”). Pel que fa a la cultura i a la tradició, aquestes mai han estat estanques sinó que sempre han sofert la modulació del temps i de les persones. En aquest cas, la història de Cambrils l’estem construint avui mateix “autòctons” i “nous”, vells i joves, homes i dones. Els nouvinguts són els primers interessats en què tot el relatiu amb el lloc on viuen marxi bé. T’ho dic per experiència.
(Març 2005)
lunes, 19 de enero de 2009
LES MEVES VISIONS ACTUALS DE VILAFORTUNY
Entrevista al Butlletí de Vilafortuny 2007
Bufen bons vents per Vilafortuny. Aquest barri privilegiat de Cambrils ha deixat d’ésser una anònima zona residencial per convertir-se poc a poc en una de les contrades més dinàmiques i actives de la nostra ciutat. Això ha estat gràcies sobretot al resorgiment d’una societat civil organitzada i a la suma del bon fer de molts ciutadans que a nivell individual han donat l’empenta necessària a associacions de veïns, associacions culturals i lúdiques, tertúlies, clubs esportius…
La mateixa força ciutadana que representa avui dia Vilafortuny creiem que ha estat recolzada en tot allò que ha calgut per part del Govern Municipal. Són dues tendències coincidents: el despertar cohesionat d’una part del territori del municipi i l’estratègia de l’actual Equip de Govern de dotar a tots els barris el màxim nombre de serveis i qualitat de vida.
És en aquest àmbit que com a Regidor de Promoció de Ciutat de l’Ajuntament de Cambrils he pogut col.laborar humilment en la construcció d’aquesta història de convivència i progrés cívic. Durant els últims anys s’han construït a Vilafortuny escoles de primària i secundària, centres cívics i una minideixalleria, entre altres, al mateix temps que s’han renovat i reurbanitzat alguns dels seus carrers principals. Tots ells són serveis imprescindibles per desenvolupar una vida quotidiana amb el màxim grau de satisfacció possible. Però cal comptar també que una de les missions de les administracions públiques més properes és recolzar a la iniciativa privada que endegui projectes igualment reivindicats. A Vilafortuny, doncs, s’ha recolzat l’obertura de nous establiments o negocis dedicats al turisme, l’hoteleria i la restauració, els infants, l’alimentació, la venda al detall…, fet que fins ara podia haver semblat poc normal i és símptoma del gaudi d’una bona salut en general.
Allà on hi viu gent, i on cada vegada hi viurà encara més gent de primera residència, cal construir una estratègia de creixement sostingut i apropar tant els serveis municipals com aquells que es puguin suministrar des de l’àmbit privat. Quan públic i privat treballen plegats de la mà tota la comunitat se’n surt beneficiada, sens dubte.
Puc esmentar l’exemple de la bona relació que es compta amb els propietaris del Castell de Vilafortuny que ens cedeixen la seva planta baixa per realitzar tot tipus d’activitats relacionades amb la gastronomia o amb el mateix Festival Internacional de Música de cada estiu. Igualment s’organitzen actes a l’Ermita de Mas d’en Bosch i a la Parròquia de Santa Maria de Vilafortuny, a banda d’unes Festes Majors recuperades per la història, revetlles de Sant Joan, trobades musicals i literàries a dojo. Dóna plaer col.laborar amb la gent de Vilafortuny!
I és aquí on puc esmentar una de les coses de les quals puc estar més orgullós a nivell personal des de que sóc Regidor, i aquesta és haver pogut conèixer, compartir i divulgar, el treball d’un centre de recerca mèdica d’excel.lència com pot ser el Centre Mèdic de Vilafortuny, sota el qual s’ampara la Fundació Antoni de Gimbernat. Potser és arribada l’hora de fer públic que l’Ajuntament i la Fundació esmentada, amb el suport econòmic de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, han treballat dur per poder tirar endavant un projecte tan important per la ciutat de Cambrils com pot ser aprovar i dotar per l’any proper un Premi Internacional de Cirurgia Làser que portarà el nom d’un dels nostres tres ciutadans més il.lustres: l’Antoni de Gimbernat.
(Cambrils 2007)
Bufen bons vents per Vilafortuny. Aquest barri privilegiat de Cambrils ha deixat d’ésser una anònima zona residencial per convertir-se poc a poc en una de les contrades més dinàmiques i actives de la nostra ciutat. Això ha estat gràcies sobretot al resorgiment d’una societat civil organitzada i a la suma del bon fer de molts ciutadans que a nivell individual han donat l’empenta necessària a associacions de veïns, associacions culturals i lúdiques, tertúlies, clubs esportius…
La mateixa força ciutadana que representa avui dia Vilafortuny creiem que ha estat recolzada en tot allò que ha calgut per part del Govern Municipal. Són dues tendències coincidents: el despertar cohesionat d’una part del territori del municipi i l’estratègia de l’actual Equip de Govern de dotar a tots els barris el màxim nombre de serveis i qualitat de vida.
És en aquest àmbit que com a Regidor de Promoció de Ciutat de l’Ajuntament de Cambrils he pogut col.laborar humilment en la construcció d’aquesta història de convivència i progrés cívic. Durant els últims anys s’han construït a Vilafortuny escoles de primària i secundària, centres cívics i una minideixalleria, entre altres, al mateix temps que s’han renovat i reurbanitzat alguns dels seus carrers principals. Tots ells són serveis imprescindibles per desenvolupar una vida quotidiana amb el màxim grau de satisfacció possible. Però cal comptar també que una de les missions de les administracions públiques més properes és recolzar a la iniciativa privada que endegui projectes igualment reivindicats. A Vilafortuny, doncs, s’ha recolzat l’obertura de nous establiments o negocis dedicats al turisme, l’hoteleria i la restauració, els infants, l’alimentació, la venda al detall…, fet que fins ara podia haver semblat poc normal i és símptoma del gaudi d’una bona salut en general.
Allà on hi viu gent, i on cada vegada hi viurà encara més gent de primera residència, cal construir una estratègia de creixement sostingut i apropar tant els serveis municipals com aquells que es puguin suministrar des de l’àmbit privat. Quan públic i privat treballen plegats de la mà tota la comunitat se’n surt beneficiada, sens dubte.
Puc esmentar l’exemple de la bona relació que es compta amb els propietaris del Castell de Vilafortuny que ens cedeixen la seva planta baixa per realitzar tot tipus d’activitats relacionades amb la gastronomia o amb el mateix Festival Internacional de Música de cada estiu. Igualment s’organitzen actes a l’Ermita de Mas d’en Bosch i a la Parròquia de Santa Maria de Vilafortuny, a banda d’unes Festes Majors recuperades per la història, revetlles de Sant Joan, trobades musicals i literàries a dojo. Dóna plaer col.laborar amb la gent de Vilafortuny!
I és aquí on puc esmentar una de les coses de les quals puc estar més orgullós a nivell personal des de que sóc Regidor, i aquesta és haver pogut conèixer, compartir i divulgar, el treball d’un centre de recerca mèdica d’excel.lència com pot ser el Centre Mèdic de Vilafortuny, sota el qual s’ampara la Fundació Antoni de Gimbernat. Potser és arribada l’hora de fer públic que l’Ajuntament i la Fundació esmentada, amb el suport econòmic de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya, han treballat dur per poder tirar endavant un projecte tan important per la ciutat de Cambrils com pot ser aprovar i dotar per l’any proper un Premi Internacional de Cirurgia Làser que portarà el nom d’un dels nostres tres ciutadans més il.lustres: l’Antoni de Gimbernat.
(Cambrils 2007)
domingo, 18 de enero de 2009
FIRA DEL CAVALL DE CAMBRILS 2007
Visita al SICAB de Sevilla per promocionar la Fira del Cavall de Cambrils
Aquest darrer cap de setmana una delegació formada per més de 30 cambrilencs vàrem visitar el Salón Internacional del Caballo (SICAB) de Sevilla amb l’objectiu de presentar la VIII Fira del Cavall de la nostra ciutat a celebrar durant el segon cap de setmana de juny de l’any entrant.
Abans de marxar a Sevilla, però, vaig voler fer la prova de preguntar a un amic d’un poble veí de la comarca, que em digués, segons ell, quines eren les efemèrides més importants desenvolupades anualment a Cambrils: la Fira del Cavall va ser escollida entre les tres dates destacades.
Aquesta projecció aconseguida per la Fira del Cavall, que va des del nivell local, al nivell català i espanyol, ha estat gràcies, sens dubte, a unes persones que van ser les primeres en apostar per aquest tipus de concurs en un indret de la Costa Daurada amb un potencial tan elevat com pot ser el nostre: ells són l’Associació d’Aficionats al Cavall de Pura Raça Espanyola de Cambrils; en Lluís, la Glòria, en Josep Maria i els seus acompanyants fidels d’aventura.
Evidentment, el Consistori ha sabut reconèixer i situar la Fira del Cavall en el lloc que any darrera d’any s’ha anat guanyat per si mateixa amb molt esforç i imaginació. La prova del que dic és que a cada edició s’han superat els números, la quantitat, però sobretot també, la qualitat, que és la nostra principal bandera municipal.
A dia d’avui tenim un model de Fira consolidat i competitiu. Els aficionats al cavall (que cada vegada som més!), l’Ajuntament, i tots els habitants de la nostra ciutat celebrem aquest èxit i ens satisfà enormement que contribueixi a donar a conèixer i a promocionar amb més força Cambrils.
(Octubre de 2006)
Aquest darrer cap de setmana una delegació formada per més de 30 cambrilencs vàrem visitar el Salón Internacional del Caballo (SICAB) de Sevilla amb l’objectiu de presentar la VIII Fira del Cavall de la nostra ciutat a celebrar durant el segon cap de setmana de juny de l’any entrant.
Abans de marxar a Sevilla, però, vaig voler fer la prova de preguntar a un amic d’un poble veí de la comarca, que em digués, segons ell, quines eren les efemèrides més importants desenvolupades anualment a Cambrils: la Fira del Cavall va ser escollida entre les tres dates destacades.
Aquesta projecció aconseguida per la Fira del Cavall, que va des del nivell local, al nivell català i espanyol, ha estat gràcies, sens dubte, a unes persones que van ser les primeres en apostar per aquest tipus de concurs en un indret de la Costa Daurada amb un potencial tan elevat com pot ser el nostre: ells són l’Associació d’Aficionats al Cavall de Pura Raça Espanyola de Cambrils; en Lluís, la Glòria, en Josep Maria i els seus acompanyants fidels d’aventura.
Evidentment, el Consistori ha sabut reconèixer i situar la Fira del Cavall en el lloc que any darrera d’any s’ha anat guanyat per si mateixa amb molt esforç i imaginació. La prova del que dic és que a cada edició s’han superat els números, la quantitat, però sobretot també, la qualitat, que és la nostra principal bandera municipal.
A dia d’avui tenim un model de Fira consolidat i competitiu. Els aficionats al cavall (que cada vegada som més!), l’Ajuntament, i tots els habitants de la nostra ciutat celebrem aquest èxit i ens satisfà enormement que contribueixi a donar a conèixer i a promocionar amb més força Cambrils.
(Octubre de 2006)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)