SESSIÓ SOBRE LA DONA MARROQUÍ I LA SEVA RELACIÓ AMB EL MÓN LABORAL A CATALUNYA

Curs d'Estiu de la URV 2010

Fa anys que la Nabila Atri i jo mateix ens ocupem d’analitzar la situació de la dona marroquina emigrada a Catalunya de la mà dels Cursos d’Estiu que coordina l’Anna López, però és potser en aquesta ocasió que amb més perspectiva històrica i sociològica podem comentar l’estat de la qüestió avui dia.

La nostra primera afirmació ha de ser taxativa: no hi ha una homogeneïtat de dones marroquines en relació amb la seva situació laboral. Bàsicament hem de classificar aquestes dones marroquines en tres grups:

1) Les dones casades que vénen per qüestió del reagrupament familiar que exerceix el seu marit marroquí, o les que conviuen amb una parella nadiua catalana;

2) Les dones que viuen i lluiten soles, com poden ser les divorciades, separades, solteres o vídues;

3) Les que ja han nascut a Catalunya i poden ser considerades catalanes d’origen marroquí;

Les reaccions de cada grup vers el món de la feina tenen un tarannà diferent que passo a descriure a continuació:

1) Les casades poden treballar o no segons la relació de llibertat d’elecció que puguin tenir amb la seva respectiva parella;

2) El segon grup de dones és totalment lliure d’escollir el seu camí, malgrat que pot estar sotmès a cert control social exercit per la comunitat marroquí del indret de residència;

3) En aquest tercer grup podem tenir a dones totalment adaptades a la manera de fer de Catalunya, i a aquelles que poden desenvolupar certa resistència davant del canvi i la seva introducció al mercat laboral segons el grau de relació més depenent o independent que es tingui vers la seva comunitat d’origen.

En tot cas, la decisió última d’obrir-se al món del treball català té molt a veure amb el grau de maduresa i la fortalesa de la seva autoestima que puguin tenir aquestes dones en qüestió. No es tracta doncs de veure tan sols un motiu en els diferents grups d’edat, ni les zones de procedència del Marroc, ni el nivell d’estudis adquirits, en la resistència a trobar una determinada feina, que d’altra banda també influeixen. Aquests són aspectes que es poden anar posant en interrogant amb el pas del mateix temps que fa que es resideix a Catalunya.

D’altra banda, temporalment hi ha dos èpoques ben diferenciades en què podem perioditzar la mateixa relació de la dona emigrada marroquina amb el món del treball:

1) Abans del 1986, data d’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea, el que significa un major progrés del país i una conversió de país emissor a receptor d’emigració. En aquesta primera etapa les dones marroquines no tenen en la majoria dels casos estudis. Aquestes dones, la majoria de les quals reagrupades pels seus marits, en primer lloc cobreixen la necessitat de cuidar-se del nucli familiar, al mateix temps que materialment fins la darrera Llei d’Estrangeria no tenien permís de treball oficial. És amb el pas del temps que la mateixa precarietat laboral dels marits, més encara durant la crisi econòmica encetada recentment, facilita que poc a poc les seves dones puguin sortir de casa a fer feines en el circuit informal emmarcades dins dels sector serveis (atendre gent gran, neteges de pisos...).

2) En la última dècada podem, però, apreciar un canvi important en el signe d’aquesta emigració femenina. Les dones que arriben ja no formen part del que es podrien considerar les classes baixes, de marcat accent rural, del Marroc. Concretament ja no tota la immigració que arriba a Catalunya és de la zona del Rif o Nord del Marroc, sinó que arriben dones d’arreu del país, ja siguin de Rabat, Casablanca, Marrakesh, Agadir... Així doncs el seu nivell de formació és més elevat i això genera uns millors recursos per a la recerca d’un millor lloc de treball.

Aquest canvi temporal en la tipologia de l’emigració femenina marroquina l’hem de contextualitzar en el marc de canvis profunds que s’estan donant en el mateix Regne Alauita en els darrers anys, coincidint amb l’arribada al tro del monarca Mohammed VI. Entre aquests canvis cal destacar la transformació de la relació que s’està donant vers la ubicació de la dona en la societat marroquina i l’ampliació del seu catàleg de drets a partir de la signatura del Nou Codi de la Família i de la Dona, anomenat la “Moudawana”.

Actualment al Marroc, i aquestes són dades del mateix 2010, per cada dos homes actius hi ha una dona. L’escolarització femenina està sent generalitzada a tot el país, quan feia dècades podia ser mal vista; a més existeixen beques i ajudes gratuïtes específiques per aquest col.lectiu.

Segons la formació al mateix país d’origen se’n pot despendre l’ocupació final. Aquesta equivalència no es tradueix directament durant la emigració, ja que les dones marroquines en la seva primera ocupació laboral han de rebaixar el seu nivell adquirit o desenvolupat al Marroc. Moltes de les dones que provenen en els nostres dies del Marroc tenen estudis bàsics d’idiomes i informàtica, els quals pot ser ben valorats per la economia local catalana. Cal doncs veure-hi l’oportunitat.

Malgrat el dit, existeixen altres problemes al.liens a la mateixa dona marroquina per tal de facilitar la seva ocupació. En primer lloc cal esmentar aquí la dificultat per al reconeixement dels estudis obtinguts en el país d’origen; efectivament a Catalunya cal invertir un temps addicional en l’aprenentatge del nivell C de la llengua catalana; i, finalment, existeix la trava de la nacionalitat (per qui vulgui ascendir encara més en l’escala laboral dels autòctons caldrà reflexionar al voltant de l’obtenció del passaport espanyol, ja que per molts oficis aquest resultarà prioritari).

Aquestes tres pegues el que provoquen és un cert sentiment de “pèrdua de temps” fins que no s’aconsegueixen superar definitivament. En tot cas, la meta última no impedeix que les dones mentrestant s’ocupin en sectors més tradicionals, com poden ser el comercial, en botigues, hotels, restaurants, etc., per més tard poder donar el salt desitjat.

Per acabar en aquesta breu aportació al tema, creiem positiu no evitar parlar del tret identitari i distintiu que representa per moltes dones marroquines (no totes, ni molt menys!) portar el vel o hijab (res a veure amb burkes i niqabs!). Evidentment, el portar el vel o no, té alguna cosa a veure amb la interpretació i la pràctica religiosa de la dona, el que vol dir la seva espiritualitat personal. També és veritat que existeix masclisme cultural i pressió social de la comunitat, però torno a repetir que el que més preval és el grau d’independència de la dona a l’hora de prendre les seves decisions per sí mateixa, i entre aquestes pot donar-se la de posar-se el vel, ans tot el contrari del que molts occidentals creuen.

La dona marroquí, en qualsevol cas, també sap que l’empresari català posarà les seves condicions en el moment de contractar-la, i entre elles hi és el fet de deixar-la portar vel islàmic o demanar-li que en el lloc de treball se’l tregui. La dona tornarà a ser lliure per escollir.

Només una darrera conclusió extreta arrel de l’experiència de l’observació de la vida de moltes dones marroquines a Catalunya: la dona que s’ocupa bé i puja de categoria amb el seu propi esforç, si en un primer moment pot provocar cert recel vers la comunitat de procedència, finalment aconsegueix el seu reconeixement, i en la vida interna conjugal una millor acceptació per part del seu marit.

És així que es donen els canvis en tota societat d’origen o de recepció, amb paciència i esforç, i molta comprensió.

(Cambrils, Juny del 2010)

HOMENATGE AL POETA SALVADORENY ROQUE DALTON

Eduardo Galeano parla de Roque Dalton

“Roque Dalton hacía reír a las piedras. Era el menos solemne de todos nosotros, y también a la muerte le tomaba el pelo. Así que no voy a ponerme, ahora, a escribir en su memoria una necrológica de cartón húmedo de lágrimas.
La muerte cuando uno se entera con tanto atraso. No vibraron los teletipos de las grandes agencias internacionales para informar del asesinato del poeta.
Estaban ocupadas, supongo, con los percances sentimentales y financieros de Jackie Kennedy o alguna mierda así. Ya se sabe quién maneja la información en América Latina. Las máquinas de mentir no dedicaron ni una línea a la muerte de Roque. Este escritor no había nacido en París, ni había sido bendito en Europa. Venía de un país centroamericano y chiquito, que él llevaba tatuado en todo el cuerpo. Allí acabó acribillado a balazos.
La poesía de Roque era, como él, cariñosa, jodona y peleadora. En la cara y en la poesía de Roque, una guiñada se convertía en un puño en alto. Le sobraba valentía, y por lo tanto no necesitaba mencionar el coraje. Nada más ajeno a la retórica del sacrificio que la obra de este militante que nada ahorró de sí ni quiso nada para sí.
No precisamos ni un minuto de silencio para escuchar su risa clara. Ella suena alto y siempre, matadora de la muerte, en las palabras que nos dejó para celebrar la alegría de creer y darse” (Eduardo Galeano, en Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1976).