Relatoria de la Jornada a càrrec d'Oliver Klein Bosquet
Aquesta és una Proposta de Document de Bones Intencions realitzada a partir dels tallers i de les aportacions individuals que, els reunits el dia 17/07/02, militants i simpatitzants del Partit dels Socialistes de Catalunya (P.S.C.), vam realitzar amb l’objectiu de millorar la nostra cooperació al desenvolupament amb els territoris habitats pels refugiats del Sàhara Occidental a Tindouf (Argèlia). Aquest document només intenta recollir les preocupacions i propostes comuns dels participants a la Jornada.
0) El Representant del Comitè de Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR) a Algèria, recentment comentava: “Els saharauis de Tindouf són completament dependents de l’ajuda humanitària, a la vegada que l’interès sobre la seva situació i el recolzament financer que reben sembla reduir-se en els últims temps”; “Els refugiats saharauis no haurien de ser penalitzats per una solució política al seu conflicte, sinó que necessiten rebre ajudes regulars i suficients, i no les restes de la part fonda del bidó”.
Actualment, segons les dades del mateix ACNUR, el Sàhara pateix aquestes serioses mancances:
a) Es necessiten 1.200 milions de dòlars mensuals per a realitzar-hi una bona ajuda humanitària d’urgència;
b) El dèficit pressupostari del mateix ACNUR ha provocat la reducció de la seva ajuda en més de 660.000 dòlars;
c) Dels 160.000 refugiats saharauis s’han d’atendre a un 80% de dones i nens;
d) El Programa Mundial d’Aliments (PMA) necessita 3.000 tones d’aliments al mes;
e) El 70% de les dones refugiades a Tindouf pateixen anèmia;
f) El transport dels aliments es realitza en camions malgrat que la meitat d’aquests estan gairebé inservibles;
g) La taxa de creixement de la població als campaments de refugiats és molt elevada, fet que requereix la creació cada any de noves llars familiars;
h) En general, a Tindouf existeix un dèficit de més d’un 30% en el total de les racions mensuals.
1) Els reunits avui estem d’acord en què s’ha d’ aprofundir en la recerca d’una solució política i pacífica al conflicte del Sàhara Occidental. Reconeixem el dret a l’autodeterminació del poble saharaui, a la vegada que reconeixem el deute moral que té Espanya, com a antiga potència colonial, a l’hora de buscar una solució definitiva a un conflicte que s’ha allargat innecessàriament. Sense un compromís polític fort, la cooperació només fa que donar solucions parcials a una situació indesitjable com pot ser el mateix establiment de camps de refugiats a Tindouf.
2) És per això que volem que el nostre partit, el PSC, adopti definitivament, en un mateix discurs i acció política, una postura clara i coherent al voltant del tema saharaui, que vagi des de totes les seves instàncies internes (implicant a les Secretaries de Cooperació, Relacions Internacionals i de la Dona, destacades entre totes les altres), a tots els Ajuntaments on obtingui representació, passant pel Parlament Europeu, el Parlament català i el Congrés dels Diputats espanyol. El PSC, com a partit polític que és, ha de fer pública la seva política dirigida al Sàhara, sabent donar resposta a les demandes dels seus militants i de la societat catalana en general.
3) El PSC vol consolidar uns criteris ben definits dirigits a realitzar la seva acció al desenvolupament, i aquests criteris han de fer-se acomplir en el cas saharaui. Concretament volem fer-nos partícips de les ganes que existeixen en la nostra militància per a què augmenti el nivell d’eficàcia, eficiència, transparència i coherència de la cooperació amb el Sàhara. També demanem que s’incorporin a la nostra cooperació al desenvolupament amb el Sàhara dos nous objectius estratègics amb caràcter transversal: potenciar la perspectiva de gènere en totes les actuacions, i intentar fer arribar la nostra ajuda als sectors més desafavorits de la societat saharaui.
4) El PSC declara el seu interès per seguir cooperant decididament amb el Sàhara a partir d’una anàlisi més profunda dels efectes que la seva cooperació pugui produir. És per això que ens plantegem donar un salt més qualitatiu que quantitatiu en les nostres actuacions, amb l’objectiu a la vegada d’explorar nous instruments i recursos, que puguin ser més efectius i que puguin traduir-se en millors resultats.
5) Concretament existeixen algunes propostes en la línia d’aconseguir un millor coneixement i una millor coordinació entre les dues parts vinculades en el procés de cooperació: el PSC i les contraparts saharauis. Es demana crear una Xarxa de Ciutats Agermanades amb el Sàhara (segurament vinculada a la Coordinadora d’Ajuntaments Solidaris amb el Poble Saharaui) amb l’objectiu de compartir criteris i exigències; a la vegada que es recomana la inscripció de tots els projectes realitzats o per realitzar en el Registre del Ministeri de Cooperació Saharaui amb l’objectiu de conèixer millor allò que s’està fent, el lloc i qui ho està duent a terme. Es consideren vàlides les diferents modalitats de cooperació utilitzades fins ara; tant la cooperació directa amb el Frente Polisario, com la cooperació que es realitza entre Ajuntaments o entre escoles. També es valora positivament la possibilitat d’arribar a projectes cofinançats amb altres organitzacions o països.
6) Es demana augmentar la responsabilitat del PSC en la seva cooperació. No volem cooperar sense tenir un cert control sobre la nostra cooperació. Es demana fer un seguiment i una avaluació periòdica de tots els projectes engegats, que analitzi si s’ha arribat efectivament a la població-objectiu; si s’han acomplert els requisits exigits; si les necessitats esmentades segueixen essent les prioritàries; si la contrapart ha realitzat un bon treball d’acompanyament i monitoreig; i, si l’optimització dels recursos ha estat l’adequada. En el cas de la cooperació directa amb el Frente Polisario es demana una coordinació i planificació conjunta entre el PSC i el mateix govern legítim saharaui.
7) Des de la perspectiva catalana, el PSC adopta el compromís d’iniciar actuacions dirigides a fer més gran el coneixement i la sensibilització sobre la situació injusta que pateix el poble saharaui davant de la seva militància i de la societat catalana en general (s’esmenta la possibilitat d’organitzar una gran campanya mediàtica i publicitària a favor del referèndum), amb l’objectiu de legitimar encara més la seva aposta decidida de pressionar en les altes esferes de la política internacional per a poder arribar a una solució definitiva al conflicte.
8) Finalment, els militants i els simpatitzants del PSC, avui reunits en aquesta Jornada de reflexió sobre la cooperació amb el Sàhara, volem deixar paleses tres realitats molt discutides:
a) La cooperació al desenvolupament mal feta pot crear desigualtat en la mateixa societat saharaui i ésser contraproduent per la causa final del seu poble;
b) L’exportació de models occidentals, que perdin el punt de vista de la cultura i la manera de fer i pensar del poble saharaui, també pot tenir un efecte molt negatiu (per exemple, algunes actuacions com les colònies d’estiu o determinats projectes de cooperació assistencial, haurien de replantejar-se en el cas de no aconseguir els objectius esperats);
c) La cooperació al desenvolupament en el cas del Sàhara necessita del treball paral.lel en el terreny polític per a procurar acabar amb la situació de 160.000 ànimes, que viuen enmig del desert, lluny de la seva pàtria natural.
(Barcelona, 18/07/02)
martes, 12 de enero de 2010
lunes, 11 de enero de 2010
PROPOSTA DE MODEL DE COOPERACIÓ MUNICIPAL AL DESENVOLUPAMENT
Document elaborat per Oliver Klein-Bosquet, Analista del Institut Internacional de Governabilitat (IIG) arran de les reflexions del Grup de Treball format per Anna Gual, Amor del Álamo, Susana Cordero, Daniel Cando, Nicolás Cortés i el mateix Oliver Klein-Bosquet.
Aquest document ha estat elaborat a partir de les “Conclusions de la Primera Jornada del Sector de Cooperació del PSC”, celebrada a Terrassa l’any 1998, i el “Document d’Orientació i de Debat sobre la Cooperació al Desenvolupament des del Món Local”, aportat per l’Anna Gual, Cap de la Secció de Solidaritat del Servei d’Integració Europea i Solidaritat de la Diputació de Barcelona. La intenció d’aquest document és transformar-se en un material de treball i reflexió dins de les properes Jornades de Cooperació organitzades pel PSC.
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
Les polítiques de cooperació tenen com a última finalitat defensar el dret que tenen al desenvolupament totes les nacions del món a partir del recolzament a les seves pròpies iniciatives en la direcció de sortir del cercle viciós composat per pobresa, mal govern i atac indiscriminat al medi natural.
Només tenim Un Sol Món i tenim que començar a buscar alternatives als seus dèficit intentant pensar globalment.
La lluita contra la pobresa, el respecte als drets humans, la defensa de les estructures democràtiques, una economia i unes relacions comercials més solidàries i justes, han de ser condicions indispensables per a aconseguir el nostre anhelat desenvolupament global.
L’enfortiment d’aquests elements serà la base més sòlida per a construir unes polítiques de cooperació que han de contribuir a construir un món millor en el que la vida en el futur pugui ser garantida per a les nostres generacions futures, hi hagi pau entre els homes i harmonia en la seva relació amb el medi ambient.
I/ Introducció: Què hem aconseguit?
El principi de solidaritat internacional que regeix la cooperació al desenvolupament és un principi i una actitud que el PSC ha integrat en la seva forma d’ésser des de la seva fundació. Així doncs estem d’acord amb el fet de què totes les polítiques públiques sobre les quals pugui influir el nostre partit haurien d’integrar i considerar la solidaritat en el seu sentit més profund.
Després d’anys d’experiència en l’àmbit de la cooperació internacional veiem necessari donar un pas endavant d’acord amb la maduresa a la que hem arribat.
En el període 1995-2002 el món local ha desenvolupat les seves accions de cooperació internacional segons un model general basat, en particular, en els aspectes següents:
• Recerca de consens polític;
• Excessiva dependència de les subvencions als projectes presentats per les ONGD;
• Persistència d’altres mecanismes de cooperació com poden ser els agermanaments amb altres ciutats;
• Insistència en l’objectiu d’aconseguir el 0’7% dels recursos de les administracions dedicades a cooperació;
• Creació dels Consells de Cooperació com a nous espais de concertació amb la societat civil;
Com a principals dèficits d’aquesta cooperació realitzada, malgrat representar una experiència positiva en general, podem esmentar:
• Disposició de pocs mitjans humans, tècnics i financers;
• Dispersió de les accions, mitjançant petits projectes repartits entre una multiplicitat d’actors;
Globalment, des de les administracions locals, que són sobre les que el PSC ha pogut incidir més, no s’ha aconseguit que la política de cooperació sigui considerada quelcom més que una política sectorial confiada a uns especialistes. És aquí on fem un exercici sincer d’autocrítica.
II/ Necessitat d’un plantejament de futur més ambiciós
Avui dia no volem ni podem renunciar a cap de les actuacions que ens han portat a la situació actual, però sens dubte és arribada l’hora de donar un pas endavant, com dèiem.
Els valors que a partir d’ara haurien d’inspirar les nostres actuacions han de ser els mateixos que en el passat però segurament caldrà adaptar-nos a les noves exigències d’un món actual en constant canvi. Existeixen tres clars exemples del que estem comentant:
• No podem deixar que la cooperació sigui un espai exclusiu de les ONGD; defensem l’especificitat del “municipalisme”, el que és la cooperació dins del món i per al món local, per molts considerada la cooperació més efectiva.
• De la mateixa forma, no podem quedar-nos en la reivindicació del 0’7% sinó que evidentment seran necessaris molts més decimals per a afavorir la reducció de la proporció de la pobresa al món;
• Finalment, la immigració ens ha fet pensar en la fórmula del co-desenvolupament (invertir en les comunitats d’origen dels immigrants) com a instrument eficaç de cooperació i futur motor que fomenti la convivència i el millor coneixement entre poblacions autòctones i immigrades.
III/ Reflexionar sobre l’arrel de la injustícia al món
Si hem dit, per una banda, que la mateixa filosofia de les polítiques de cooperació hauria d’estar inclosa en totes les accions governamentals, i, si per una altra banda, afirmem que qualsevol cosa que passa el món ens afecta, estarem d’acord també en què potser hauríem de repensar el món en què vivim i en el qual no es donen les circumstàncies bàsiques per a afavorir les condicions de justícia i dignitat per als més necessitats.
Davant dels fets i les protestes dels moviments antiglobalització, i la situació en què la pobresa, malgrat la mateixa cooperació, no disminueix sinó que augmenta, hem de tenir clar que les nostres accions han d’estar dirigides cap a la promoció del canvi en l’actual societat. En la recent Conferència Internacional de Johannesburg molts han estat els que s’han expressat a favor de dues mesures tan precises com poden ser:
• La introducció cada vegada més del comerç just i d’unes relacions comercials en igualtat de condicions entre països rics i pobres (en primer terme, creiem, que s’hauria d’afavorir la liberalització de les barreres als productes agrícoles que vénen dels països del Sud);
• La condonació del deute extern que molts dels governs dels països subdesenvolupats han contret amb altres governs i organismes financers multinacionals, precisament perquè en molts dels casos s’ha pressionat a contreure aquest deute i perquè aquests governs dels països pobres no han gestionat de la millor forma les seves finances.
Potser també és arribada l’hora de recolzar algunes propostes que podrien deixar de ser en breu alguna cosa més que crides en el buit.
IV/ Línies estratègiques de la nova política de cooperació
El canvi que volem no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació. És per això que la nostra reflexió al voltant del model de cooperació que volem per al PSC haurà de ser paral.lela a la reflexió al voltant dels instruments i les xarxes de participació de què podem fer ús.
1) Noves relacions amb els països del Sud.
En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisió dels instruments de cooperació.
Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització.
La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se.
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil
Conclusió
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem engegar, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja siga en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
Volem una cooperació que no sigui neutral ni residual en el conjunt de les polítiques a realitzar en els Ajuntaments catalans i en un futur govern socialista de la Generalitat de Catalunya.
Cal trencar les estructures i els marcs estrets de les institucions per obrir la cooperació a alguna cosa més global en la que puguem participar tots, a la vegada que unim esforços per a aconseguir un model de societat més justa.
(Barcelona, 09/09/02)
Aquest document ha estat elaborat a partir de les “Conclusions de la Primera Jornada del Sector de Cooperació del PSC”, celebrada a Terrassa l’any 1998, i el “Document d’Orientació i de Debat sobre la Cooperació al Desenvolupament des del Món Local”, aportat per l’Anna Gual, Cap de la Secció de Solidaritat del Servei d’Integració Europea i Solidaritat de la Diputació de Barcelona. La intenció d’aquest document és transformar-se en un material de treball i reflexió dins de les properes Jornades de Cooperació organitzades pel PSC.
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
Les polítiques de cooperació tenen com a última finalitat defensar el dret que tenen al desenvolupament totes les nacions del món a partir del recolzament a les seves pròpies iniciatives en la direcció de sortir del cercle viciós composat per pobresa, mal govern i atac indiscriminat al medi natural.
Només tenim Un Sol Món i tenim que començar a buscar alternatives als seus dèficit intentant pensar globalment.
La lluita contra la pobresa, el respecte als drets humans, la defensa de les estructures democràtiques, una economia i unes relacions comercials més solidàries i justes, han de ser condicions indispensables per a aconseguir el nostre anhelat desenvolupament global.
L’enfortiment d’aquests elements serà la base més sòlida per a construir unes polítiques de cooperació que han de contribuir a construir un món millor en el que la vida en el futur pugui ser garantida per a les nostres generacions futures, hi hagi pau entre els homes i harmonia en la seva relació amb el medi ambient.
I/ Introducció: Què hem aconseguit?
El principi de solidaritat internacional que regeix la cooperació al desenvolupament és un principi i una actitud que el PSC ha integrat en la seva forma d’ésser des de la seva fundació. Així doncs estem d’acord amb el fet de què totes les polítiques públiques sobre les quals pugui influir el nostre partit haurien d’integrar i considerar la solidaritat en el seu sentit més profund.
Després d’anys d’experiència en l’àmbit de la cooperació internacional veiem necessari donar un pas endavant d’acord amb la maduresa a la que hem arribat.
En el període 1995-2002 el món local ha desenvolupat les seves accions de cooperació internacional segons un model general basat, en particular, en els aspectes següents:
• Recerca de consens polític;
• Excessiva dependència de les subvencions als projectes presentats per les ONGD;
• Persistència d’altres mecanismes de cooperació com poden ser els agermanaments amb altres ciutats;
• Insistència en l’objectiu d’aconseguir el 0’7% dels recursos de les administracions dedicades a cooperació;
• Creació dels Consells de Cooperació com a nous espais de concertació amb la societat civil;
Com a principals dèficits d’aquesta cooperació realitzada, malgrat representar una experiència positiva en general, podem esmentar:
• Disposició de pocs mitjans humans, tècnics i financers;
• Dispersió de les accions, mitjançant petits projectes repartits entre una multiplicitat d’actors;
Globalment, des de les administracions locals, que són sobre les que el PSC ha pogut incidir més, no s’ha aconseguit que la política de cooperació sigui considerada quelcom més que una política sectorial confiada a uns especialistes. És aquí on fem un exercici sincer d’autocrítica.
II/ Necessitat d’un plantejament de futur més ambiciós
Avui dia no volem ni podem renunciar a cap de les actuacions que ens han portat a la situació actual, però sens dubte és arribada l’hora de donar un pas endavant, com dèiem.
Els valors que a partir d’ara haurien d’inspirar les nostres actuacions han de ser els mateixos que en el passat però segurament caldrà adaptar-nos a les noves exigències d’un món actual en constant canvi. Existeixen tres clars exemples del que estem comentant:
• No podem deixar que la cooperació sigui un espai exclusiu de les ONGD; defensem l’especificitat del “municipalisme”, el que és la cooperació dins del món i per al món local, per molts considerada la cooperació més efectiva.
• De la mateixa forma, no podem quedar-nos en la reivindicació del 0’7% sinó que evidentment seran necessaris molts més decimals per a afavorir la reducció de la proporció de la pobresa al món;
• Finalment, la immigració ens ha fet pensar en la fórmula del co-desenvolupament (invertir en les comunitats d’origen dels immigrants) com a instrument eficaç de cooperació i futur motor que fomenti la convivència i el millor coneixement entre poblacions autòctones i immigrades.
III/ Reflexionar sobre l’arrel de la injustícia al món
Si hem dit, per una banda, que la mateixa filosofia de les polítiques de cooperació hauria d’estar inclosa en totes les accions governamentals, i, si per una altra banda, afirmem que qualsevol cosa que passa el món ens afecta, estarem d’acord també en què potser hauríem de repensar el món en què vivim i en el qual no es donen les circumstàncies bàsiques per a afavorir les condicions de justícia i dignitat per als més necessitats.
Davant dels fets i les protestes dels moviments antiglobalització, i la situació en què la pobresa, malgrat la mateixa cooperació, no disminueix sinó que augmenta, hem de tenir clar que les nostres accions han d’estar dirigides cap a la promoció del canvi en l’actual societat. En la recent Conferència Internacional de Johannesburg molts han estat els que s’han expressat a favor de dues mesures tan precises com poden ser:
• La introducció cada vegada més del comerç just i d’unes relacions comercials en igualtat de condicions entre països rics i pobres (en primer terme, creiem, que s’hauria d’afavorir la liberalització de les barreres als productes agrícoles que vénen dels països del Sud);
• La condonació del deute extern que molts dels governs dels països subdesenvolupats han contret amb altres governs i organismes financers multinacionals, precisament perquè en molts dels casos s’ha pressionat a contreure aquest deute i perquè aquests governs dels països pobres no han gestionat de la millor forma les seves finances.
Potser també és arribada l’hora de recolzar algunes propostes que podrien deixar de ser en breu alguna cosa més que crides en el buit.
IV/ Línies estratègiques de la nova política de cooperació
El canvi que volem no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació. És per això que la nostra reflexió al voltant del model de cooperació que volem per al PSC haurà de ser paral.lela a la reflexió al voltant dels instruments i les xarxes de participació de què podem fer ús.
1) Noves relacions amb els països del Sud.
En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisió dels instruments de cooperació.
Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització.
La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se.
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil
Conclusió
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem engegar, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja siga en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
Volem una cooperació que no sigui neutral ni residual en el conjunt de les polítiques a realitzar en els Ajuntaments catalans i en un futur govern socialista de la Generalitat de Catalunya.
Cal trencar les estructures i els marcs estrets de les institucions per obrir la cooperació a alguna cosa més global en la que puguem participar tots, a la vegada que unim esforços per a aconseguir un model de societat més justa.
(Barcelona, 09/09/02)
domingo, 10 de enero de 2010
AGENDA 2010
"Pobrets, però alegrets!"
(Don Francisco, el Senyor Mestre de Miravet)
"Noia de porcellana,
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana,
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent."
(Pau Riba, 1968)
"Ara que som junts,
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hemvist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang,
que sols fa sang,
ser llei del món.
No.
Jo dic no.
Diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món."
(Raimon, 1963)
"Homenaje a las Brigadas Internacionales de la Guerra Civil Española.
Dicen que no se sienten las despedidas:
dile a quien te lo dijo, cielito lindo, que se despida
de lo que adora,
y verá si se siente, cielito linto, y hasta se llora."
(Juan Miguel de Mora, México)
"El largo camino a la libertad, la biografía de Nelson Mandela, nos da 8 lecciones sobre el liderazgo:
1. El coraje no es la ausencia de miedo. Es inspirar a otros para sobreponerse a él;
2. Hay que dar el primer paso, pero sin dejar atrás a tu equipo;
3. Debes liderar desde la retaguardia... Peeo hacer creer a los otros que estás en la vanguardia;
4. Conoce bien a tus enemigos... y aprende de ellos;
5. Hay que mantener a los amigos cerca.. y a los enemigos, aún más;
6. Las apariencias son muy importantes... y también sonreír;
7. Nada es blanco o negro;
8. Rectificar también es una muestra de liderazgo."
(Nelson Mandela)
"Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta. Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus... Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre. Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar... Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia. Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món. Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren. Vull i vull i vull cantar. Avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà. Però avui només tinc vint anys. Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang..."
(Joan Manel Serrat)
"Res del que és humà m'és aliè".
"No és moment de protestes sinó moment de propostes".
"Los españoles son tan guerreros que cuando no tienen enemigo externo lo buscan dentro de su casa".
(Don Francisco, el Senyor Mestre de Miravet)
"Noia de porcellana,
buscava una ànima dintre teu
i això era com buscar
papallones blanques damunt la neu.
Noia de porcellana,
la teva entranya és plena de vent,
una brisa de maig
amb pètals de rosa és aire innocent."
(Pau Riba, 1968)
"Ara que som junts,
diré el que tu i jo sabem
i que sovint oblidem:
Hemvist la por
ser llei per a tots.
Hem vist la sang,
que sols fa sang,
ser llei del món.
No.
Jo dic no.
Diguem no.
Nosaltres no som d'eixe món."
(Raimon, 1963)
"Homenaje a las Brigadas Internacionales de la Guerra Civil Española.
Dicen que no se sienten las despedidas:
dile a quien te lo dijo, cielito lindo, que se despida
de lo que adora,
y verá si se siente, cielito linto, y hasta se llora."
(Juan Miguel de Mora, México)
"El largo camino a la libertad, la biografía de Nelson Mandela, nos da 8 lecciones sobre el liderazgo:
1. El coraje no es la ausencia de miedo. Es inspirar a otros para sobreponerse a él;
2. Hay que dar el primer paso, pero sin dejar atrás a tu equipo;
3. Debes liderar desde la retaguardia... Peeo hacer creer a los otros que estás en la vanguardia;
4. Conoce bien a tus enemigos... y aprende de ellos;
5. Hay que mantener a los amigos cerca.. y a los enemigos, aún más;
6. Las apariencias son muy importantes... y también sonreír;
7. Nada es blanco o negro;
8. Rectificar también es una muestra de liderazgo."
(Nelson Mandela)
"Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que em sento capaç de cantar si un altre canta. Avui que encara tinc veu i encara puc creure en déus... Vull cantar a les pedres, la terra, l'aigua,
al blat i al camí, que vaig trepitjant.
A la nit, al cel, a aquest mar tan nostre,
i al vent que al matí ve a besar-me el rostre. Vull alçar la veu, per una tempesta, per un raig de sol,
o pel rossinyol que ha de cantar al vespre.
Ara que tinc vint anys,
ara que encara tinc força,
que no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang.
Ara que tinc vint anys, avui que el cor se m'embala, per un moment d'estimar,
o en veure un infant plorar... Vull cantar a l'amor. Al primer. Al darrer.
Al que et fa patir. Al que vius un dia. Vull plorar amb aquells que es troben tots sols, sense cap amor van passant pel món. Vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus,
que viuen dempeus,
i que dempeus moren. Vull i vull i vull cantar. Avui que encara tinc veu. Qui sap si podré demà. Però avui només tinc vint anys. Avui encara tinc força,
i no tinc l'ànima morta,
i em sento bullir la sang..."
(Joan Manel Serrat)
"Res del que és humà m'és aliè".
"No és moment de protestes sinó moment de propostes".
"Los españoles son tan guerreros que cuando no tienen enemigo externo lo buscan dentro de su casa".
Suscribirse a:
Entradas (Atom)