martes, 25 de noviembre de 2008

CIUTADANIA VERSUS XENOFÒBIA

L’augment de la nova extrema dreta a l’Estat Espanyol sobre la qual ens avisa el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no és més que la conseqüència més evident de la interpretació literal de les doctrines neocoservadores radicals liderades, a nivell global, pels acòlits de l’actual president dels Estats Units, George Bush Jr.

No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.

Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.

Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).

I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.

L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).

Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.

La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).

I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.

Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.

Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.

(GENER 2004)

lunes, 24 de noviembre de 2008

VISIONES ACTUALES DE AMÉRICA LATINA

Con los amigos Paco Xammar, Santiago Castellà y Joan Fuster hemos conseguido durante este último curso académico diseñar un estudio especializado en la actualidad latinoamericana que se ha impartido y seguirá impartiéndose de nuevo el año que viene en la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona.

Bajo el título de “Visiones Actuales sobre América Latina” nos han acompañado los profesores Rodolfo Cardenal, de El Salvador; Carlos Alberto Ruíz, de Colombia; y Carlos Pacheco, de México. Hemos discutido con ellos sobre la historia reciente del continente, las alternativas políticas y los movimientos sociales que hoy día allá se están construyendo, la situación de sus derechos humanos y de su economía presionada por la oferta estadounidense del Plan Puebla Panamá y del Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA).

Hoy mismo hemos pactado ampliar los contenidos del mismo curso para continuar indagando y dar a conocer a nuestros alumnos la dependencia suramericana de su gran vecino del Norte, a la vez que pretendemos investigar los procesos de recuperación de la memoria histórica en Centroamérica tras los procesos revolucionarios y contrarrevolucionarios allá ocurridos.

Por lo que a mí respecta todo ello hace preguntarme por el estado actual genérico de ese continente amado de gentes hermanas y conocidas. La verdad es que hablamos de una parcela del planeta en la cual se vive, quizás mejor que en cualquier otro rincón, la perplejidad y la paradoja de la sociedad internacional actual.

América Latina es aún, en cierta forma, punta de lanza y laboratorio de cualquier fuerza en movimiento a favor de la construcción de nuevos escenarios. Recuerdo que entre las primeras banderas que se mostraban en Seattle, cuando la protesta contra la Ronda del Milenio de la Organización Mundial del Comercio (OMC), la mayor parte de ellas eran latinoamericanas y se correspondían con Vía Campesina; el Movimiento de los Sin Tierra (MST), la CUT i el PT de Brasil; los indigenistas de la CONAIE en Ecuador pero también los cocaleros de Bolivia; el EZLN, por cierto con mucha fuerza entonces, de México, etc.

Hoy día, como en casi todo el resto del mundo, sólo existen dos opciones políticas válidas que se quejen del orden establecido, neoliberal, injusto e inmoral para gran parte de sus habitantes: o bien se elige ser radical y se cambian las normas del juego promoviendo el sabotaje desde dentro, o bien se elige ser moderado, socialdemócrata o progresista. Hablemos claro: Chávez (y Morales, y Correa), o Lula (y Bachelet, y Tabaré Vázquez).

Algunos creen que la Revolución en nuestros días sólo tiene espacio en sitios como América Latina, aunque hablando con amigos que viven y piensan como latinoamericanos esa doble opción se hace más grave entre la elección de los designios de unos populismos mesiánicos que pueden volverse muy peligrosos, o maneras light de pactar pequeños cambios que no llegan a la totalidad de los intereses marcados. Nada es tan fácil ni tan difícil, ni en España ni en Venezuela.

Así está entonces América Latina, y así está el mundo, desde su esquina más rica en donde también pueda existir la miseria más perversa, aunque se esconda muchas veces (y la inmoralidad del trato del fenómeno migratorio), hasta el África más abandonada, en dónde aparecen buitres blancos dispuestos a repartirse los últimos resquicios de algo que tenga valor.

Mis visiones actuales de América Latina me han ayudado a comprender que en un mundo globalizado el cambio debe generarse con sinergias y excusas universales. Nosotros desde la Academia intentamos explicarlo, a parte de informar.

(Enero de 2005)

domingo, 23 de noviembre de 2008

ESBOZO DE MANIFIESTO POR UNA NUEVA IZQUIERDA MUNDIAL

“No hay democracia sin socialismo, pero no puedo haber socialismo sin democracia”
“El socialismo será libre o no será” (Rosa Luxemburgo)

La izquierda política mundial no puede olvidar, más bien tiene la obligación de reivindicar, la tradición revolucionaria y progresista que ha representado a lo largo de la historia de la humanidad. El patrimonio político universal a la izquierda no tiene que arrepentirse de haber sido el causante del cambio permanente en nuestras sociedades modernas, de ahí que tampoco deba sucumbir ante la autocomplacencia y quede obligado, por consiguiente, a resituar su discurso al mismo ritmo que coincida con las necesidades de nuestro tiempo.

En este tiempo que nos ha tocado vivir, la era de la globalización, la vuelta al federalismo deberá ser el gran abanderado de las luchas de la izquierda política en la cual militamos. Frente a la nueva derecha ultraconservadora, excesivamente patriótica y religiosa, y la otra derecha, que se define como de centro, realmente de inspiración neoliberal, la defensa del federalismo estará completamente legitimada para resolver el conflicto cada vez más agudo de las relaciones entre individuos, colectivos de diferente índole y naciones.

La izquierda en cada país deberá representar una postura pragmática que se desdoble en dos sentidos. Primero deberá ser HACIA DENTRO, con el objetivo de aplicarse a los trascendentales problemas referidos al mantenimiento del Estado de Bienestar y sus prestaciones en los ámbitos de la salud, la educación o la ocupación, sólo por citar algunos ejemplos. Inmediatamente después de producirse este posicionamiento interno, deberá facilitarse un movimiento decisivo HACIA FUERA, postulando el concepto de solidaridad internacional. La meta deseable por la que debemos trabajar es una sola izquierda hacia dentro y hacia fuera, que se coordine y que procure el máximo nivel de satisfacción relativa para toda la humanidad.

Realmente no queda ninguna otra alternativa, ni por las circunstancias actuales, ni por el balance de fuerzas negativo en que vivimos. Hemos dormido una larga siesta, tras la experiencia comunista y las independencias poscoloniales. Han ocurrido muchas cosas mientrastanto: existen nuevos poderes fácticos que gestionan, ordenan, mandan, atacan, influyen, escriben teorías, crean paradigmas, reparten limosnas, sacan beneficios y se reparten los mismos. En nuestro lado sigue haciendo falta el dibujo de una nueva estrategia emancipadora.

Frente a la imparable globalización económica y cultural que han defendido a ultranza las fuerzas a la derecha, nuestra reacción tardía no debe más que concentrarse en la petición de un mismo rasero para la extensión universal de la democracia, la justicia y los derechos humanos. Debemos ser conscientes y reivindicar el resurgimiento de un nuevo internacionalismo que justifica nuestras batallas, desde dentro hacia fuera, aunque también integrando desde fuera hacia dentro. Los conflictos que nos inundan en la actualidad dependen, sin duda, de gestionar el bien colectivo a escala planetaria. Otra vez podemos alzar la voz como ciudadanos del mundo que somos y reclamar la unión de toda la energía transformadora en aras de construir una agenda mundial a favor de los cambios que consideremos oportunos. La batalla en una esquina del planeta debe ser considerada como una opción más para influir sobre el resultado final de la guerra real que se produce en el mundo único en que vivimos.

Por todo lo dicho, todos los ciudadanos del mundo, o sea todos los seres humanos que habitan el planeta Tierra, estamos obligados a llegar inevitablemente a un pacto federal en lo político y en lo humano, que también es lo mismo. Ese pacto nos deberá permitir defender nuestra identidad más cercana, al mismo tiempo que nos hará respetar la diferencia. Acoger a los movimientos migratorios que se producen en todas las direcciones; entender la multiculturalidad y la diversidad de valores con que convivimos; proteger el medio ambiente que habitamos; desmilitarizar y desnuclearizar; difundir el pacifismo; respetar a las minorías; situar a los más débiles, pobres y excluídos de nuevo en el primer lugar de preferencias; satisfacer la demanda de hacer efectiva la igualdad de oportunidades, sobre todo en la diferencia de género; son cuestiones que nos llevan a construir paulatinamente “un mundo en el que quepan muchos mundos”.

(JUNIO DEL 2003)