LA MAITE

La Maite és la Maria Teresa Vallespi i Pedrola, veïna, amiga i "tieta" del Carrer Barranc d'en Pol. La meva família, abans de néixer jo, quan la meva mare i els seus germans eren petits, ja hi tenia la confiança com per què els petits abans d'arribar a la seva pròpia casa després de col.legi, passèssin per la de la Ti Manuela, que era la mare de la Maite. Jo vaig fer el mateix, i amb la Ti Manuela i amb la Maite hi vaig passar moltíssimes hores de confidències i benestar. La seva casa, avuí dia reformada, conserva l'encant especial d'aquella época per estar construïda a la mida de les coses "amb duende". Encara guardo la foto de la Ti Manuela al seu sillon i jo al seu costat, entremaliat; el mateix sillon que sempre que podia jo ocupava i balancejava com veia per la tele a les pel.lícules de l'oeste de dissabtes per la tarde, després dels dibuixos animats, amb la meva àvia. Allí sèiem a la vora del foc i se'm preparaven unes torrades amb all, oli, sal i tomaca, i pernil salat, que, evidentment eren molt més bones que les de casa Bosquet. Allà era on ho xerrava tot, de l'escola i de la no escola, perquè sabia que m'ho perdonaven i no ho dirien a la iaia que sinó em castigaria. Alla arribava portant els mitjons plens del formatge amagat que em donaven per berenar al Ballesar i que no m'agradava gens. Allà hi tenia un segon llit i unes segones joguines. Varen passar els anys, la Ti Manuela ja no hi va ser, pero va seguir tot igual amb la Maite. La Maite doncs era presentada com la meva "tieta" i jo era, pels que preguntaven i no ho sabien ja, "el de Cambrils" (interessant ambivalència: d'aquí i d'Alemanya, de Miravet i de Cambrils; doncs sempre ha estat així). Si en un poble ja és ben fàcil de fer tancar el cercle de les relacions socials, la Maite es situa en el bell mig de totes les coneixences i amistats. Els veïns del carrer, tots bons i amics, no erem masses: nosaltres; la Ti Manuela i la Maite; els de Miguel de Barcelona (que venien a l'estiu); Cèsar, un home gran que vivia sol i es sentava sempre al nostre marge del jardí amb la seva guiata; la tia Chon, que va treballar uns anys a Alemanya i també vivia sola; la Ti Uaca, el seu marit i el seu fill amb el Mercedes immaculat, a l'altra banda; els de Peiro, casa de l'Antonio, la Mariola i l'Armand; els de la Pepita "la Sabonera", del Toni i de l'Esther; "ca la Isabel" més amunt i gairebé empinant cap al Castell. Tots ens reuníem a prendre la fresca al carrer en ple estiu; quan em vaig fer més gran ja només saludava després de sopar per marxar ràpid amb la colla (moltes vegades a fer un mos al Pinell o a Benifallet). També la Maite esta al centre de la relació estreta amb la Pepita i la Teresa del "Flaret", que toujours hem visitat al seu tros de terra (on per cert hi vaig plantar un pi que no era res i ara ho tapa tot amb una immensa sombra); la Pepita "del Llop" sempre interessada en lectures, llibres i revista; la Rosa de Barcelona, que havia estat la companya de la Carme, el que eren "les metgesses de Barcelona"; la Cinteta, a la qual li agraden tant els gats... Conjuntament amb la Maite i totes aquestes persones esmentades tambe cal guardar un lloc especial entre els miravetans amics a: la "polaca" de la qual un dia val la pena parlar-ne integrament; la Carme "la peluquera", que un dia es va enfadar perquè en ser-hi no la vàrem saludar la primera; i, com no, la Teta, qui creu que la Maite li ha tret el lloc a la família Bosquet que ella s'havia guanyat, juntament amb el seu germà, el taxista del poble, en Toni, quan en els moments difícils d'hospitals a Tarragona i de gestions a Reus es va quedar a cuidar de la meva mare i els seus germans. A "Cal Viudo", que es la casa de la "Teta", que es la Cinta Borrell, i a tots els altres, els hi tinc un gran apreci i sempre que puc els visito o els hi envio una postal des de qualsevol lloc on em trobi. Tots ells han sabut donar molt amor a un fill únic, nat i crescut a poble de 800 habitants, que es va criar amb uns avis i una mare... i el qual sempre ha desbordat felicitat per aquest mateix motiu. La Maite, la primera. Hi segueixo recordant les excursions i les truites de patata de Cardó, la Fontcalda, Rasquera per anar a veure la roja de la Pepeta, Gandesa per anar a la pastisseria dels meus familiars els Pujol... Primer amb una furgoneta Dyane o 2 cavalls com se'n deia abans, i després amb un Citroen AX que s'ha jubilat precisament el 2008. La Maite s'havia quedat vídua només casar-se i en Fernando, que havia estat el seu marit, un pagès de Benissanet, malgrat no ser-hi també va aconseguir restar en els nostres pensaments.

MIRAVET

Miravet és el meu poble de naixement. Realment la meva mare em va parir a la Clínica Monegal de Tarragona, a l'habitació mateixa on després la Nabila donaria a la llum el meu primer fill, en Nizar, però tota la família va tenir un especial interés per què abans de les 24 hores arribéssim al poble de la Ribera per passar pel Notari i inscriurem al registre local. A partir de llavors al meu DNI i Passaport hi figuren "Lugar de Nacimiento: Miravet (Tarragona)". Als 7 anys, després de l'intent de cop d'Estat de Tejero i del Mundial del Naranjito, me'n vaig anar a viure a Cambrils on ja estiuejava des d'anys enrera ja que els "Bosquet Pujol" vàrem ser dels primers en comprar un apartament a l'Edifici Panoramic de la Urbanització Tarraco. Quan em pregunten d'on sóc, sempre responc que "sóc del Castell de Miravet i de les Platges de Ponent de Cambrils"; sóc, doncs, del riu Ebre que acaba desembocant en la Mar Mediterrània, paisatges ambdós que tant m'inspiren. Miravet és qui em dóna l'oxigen inicial per a la vida; Cambrils qui em fa gran i m'obre les portes a moltes coses noves gràcies al seu Port; el món d'Alemanya, Holanda, Bèlgica, Suècia, Luxemburg, Liechstenstein..., durant els meus viatges estivals amb el meu pare, qui em fa fort i em dóna coneixement del més important a la vida, que és respectar i aprendre. Miravet em va donar, però, la primera lliçó, que és la de saber-se lliure i barrejar-se amb la naturalesa. Me'n recordo molt bé de quan el meu avi em portava a l'escola agafadet de la mà cada matí boiròs d'hivern i després de com sortíem amb els amics directament a jugar per les muntanyes, la pedrera, la barca, les alfareries... amb canyes, cabanes, fils de pescar, fang, pilotes a la Plaça de l'Ajuntament i la de l'Arenal. Puc recordar el nom de tots els companys de classe (on s'ajuntaven els petits que pertanyien realment a tres cursos en un de sol sota la tutoria de la Gemma, primer, i després de la Sra. Pilar): en Bernabé, en primer lloc; l'Enric, en Rabasó, la Cristina, la Conchita, la Meri... Així doncs vàrem comencar a marxar barrejats, i així ens continuaríem barrejant els mes grans amb els mes petits, també incloent alguns dels que estudiaven a Mora, i seguiria: la Conchita, en Jacob, en José Antonio, l'Alfonso, en Didac, la Judith, la Mapi, en Pep... Una vegada ja vàrem residir a Cambrils jo i la meva mare solets, encara vàrem estar dos o tres anys tornant cada cap de setmana al "poble". Aprofitàvem doncs per omplir el cotxe (primer un Renault 4, després un Chrysler vermell) de tornada el diumenge, de carn, d'embutit, de verdura, de fruita, d'oli, ous... Aquesta és una constant de la meva vida, anar sortint i anar tornant. També anava al poble a passar les vacances de Nadal, Setmana Santa i d'Estiu, i era llavors quan hi arribaven els barcelonins: l'Albert, en Pepo, en Jordi Alonso, l'Alex, en Raul... Tot es podia resumir en una gran felicitat, fins i tot quan ens vàrem vendre la casa i encara anava a passar algunes temporades amb la Maite. Llavors fou quan arribà el que no tenia que haver arribat mai, i va ser durant la celebració de la festa dels quintos de la meva promoció, quan el millor de tots nosaltres, en Bernabé, va caure de la seva moto per "les aixugueres" i es va matar. Amb ell viu, tot el que continua hagués estat diferent i millor, però tots el portem en el record i sabem de què el gaudit fins el moment va ser molt i irrepetible. Aquest fet inesperat, així com la mort dels meus avis, em varen marcar profundament i els dos tenen que veure amb el meu origen, Miravet. "República independent" on les hagi, on tothom campa per on vol i tothom és lliure. Tal com el reducte gal de l'Astèrix i de l'Obèlix, defensat a capa i espasa dels de Roma, que en aquest cas també existeix i és Benissanet. Quan érem una pinya i havia una cosa que ens dèiem i que tenia molt de sentit: "al poble podem no ser amics però quan ens trobem fora ens hem de defensar entre nosaltres", i això passava quan anàvem de festa als pubs i a les discos de la zona quan hi havia baralles i volaven les cadires; això passava quan vàrem organitzar aquell mític equip de fútbol que milità a la Tercera Regional.

NEUS PUJOL BLADÉ

La "Sra. Neus", com la coneixien al poble. La dona del "Sr. Mestre", una gran mestressa protectora de la seva casa i de la seva família, d'un gran caràcter, el que la contraposava al seu marit calm i reflexiu. Ella podia ser explosiva però sempre amb el cor a la mà; intuitiva; avançaada al seu temps en les decisions que va saber prendre... El seu marit guanyava el jornal però li donava íntegrament, a excepció del que es podia guardar per cafès i cigarretes, per què ho administrés de la millor manera. Mai he viscut una compenetració tan total en persones tan diferents, i un amor tan gran que, després de la mort del iaio li va fer repetir mil i una vegades que ella ja no volia viure més. Segurament tothom i ella mateixa havia cregut que moriria abans. Filla dels Pujol de Gandesa, Rasquera i Mora la Nova; i filla dels Bladé de Benissanet. Els uns varen tenir forns de pa i pastisseries a les tres poblacions abans esmentades, mentres que el seu avi matern, en Zacarias, havia estat un gran músic de la Banda Municipal. El iaio la va portar a Miravet quan hi començà a exercir de mestre, després d'haver acomplert el servei militar. És allà, a Miravet, on va creixent la família. El seu fill gran, Paquito, va fer-se comerciant i representant de cristall de Bohèmia i joieria per arreu de l'Estat Espanyol; el segon fill, Joan, va fer de maitre a les Canàries i a la Costa Brava, per després fundar el seu propi Restaurant anomenat Los Toneles al Poble Sec de Barcelona; la petita, la Neus, va estudiar durant 13 anys a Saragossa per acabar sent mestra. Això mateix era l'orgull de la Sra. Neus, conjuntament amb els seus nets, la Montse, en Carles, les bessones Esther i Yolanda, el Juan Antonio, i jo mateix, el fill d'alemany, que aconseguia reunir durant tots els Nadals al voltant d'una mateixa taula engalanada. També ella va ajudar a comprar l'apartament de Cambrils i allí hi convidava a les seves germanes estimades, la tieta Sió i la tieta Raquel, les dos residents a Mora la Nova. A Miravet tenia el seu cercle d'amistats amb Dona Ger, la "Comandanta", la Sra. Maria "la polaca", i el mateix passava a Cambrils quan venia a passar les vacances o a ajudar a la meva mare. Jo, efectivament, em vaig criar amb els meus avis fins als 7 anys, mentres la meva mare feia de mestra a la Bisbal de Falset, Bellvei o Flix, per tornar només els caps de setmana. Ells em varen fer gran i em varen aportar la seva proòpia dualitat: educació i sensibilitat per una banda; fortalesa i emprenedoria per una altra. El record de la cara de la meva àvia sempre el porto amb mi i moltes vegades m'ajuda a dormir. Sé que segueix protegint-me allà on sigui. Dos consells sorgits de la seva boca: si algú et pega no deixis de defensar-te; si has de triar agafa sempre el més bo perquè et durarà més.

FRANCESC BOSQUET MALLAFRE

Francesc Bosquet Mallafre, Don Francisco o el Sr. "Mestre" va ser el meu avi per part de mare. Fixa la seva residència conjuntament amb la seva família al Carrer del Barranc d'en Pol de Miravet on exercí de mestre durant 50 anys com diu la placa de l'Homenatge a l'antic cine de "ca Berto" que li van fer els amics i coneguts quan es va jubilar. Per mi el Sr. Francisco avui dia és la persona que segurament jo nombraria com a referència de bondat i espill on mirar-se; una persona no només bona, sinó boníssima. No cal dir que jo em vaig criar amb els meus avis i que concretament era Don Francisco qui m'acompanyava a l'escola agafats de la mà cada matí des del parvulari fins als 7 anys, mentre la meva mare treballava fora del poble i tornava només els caps de setmana. Del meu avi recordo la seva roba, sobretot una jaqueta verda que es posava per casa, les seves cigarretes (darrerament fumava gairebé d'amagat perquè l'àvia no el renyís i només el delataven les famoses "butanes" als pantalons o la camisa) i els cafès del matí a Ca Solé i els de la tarda a Ca Berto; també recordo quan es mudava per anar a missa amb la iaia; també recordo el respecte que li tenien tots els del poble i sobretot els que havien estat alumnes seus, que a més recordaven el "garganxo" que els hi feia al coll quan es portaven malament; li recordo els seus llibres, la seva afició per la història i la geografia que em va traspassar; li recordo les tertúlies futbolístiques d'estiu a l'apartament de Cambrils; els passejos a la vora de la mar; i, com no, recordo el seu somriure infinit i complaent.
El meu iaio havia nascut al barri tarragoní del Cos del Bou on la seva família hi tenia una pastisseria. Gent benestant però no rica, molt treballadora, religiosa com també ho seria la família de la meva àvia amb condicions semblants (recordo l'armari de la seva habitació de matrimoni on hi guardava la túnica de la processó dels armats de la qual havia format part); aquest fet li permeté fer estudis de molt jove i començar a ser mestre amb escassos 18 anys a Amposta; el seu pare, don Joaquin, va quedar vidu ben aviat i es va tornar a casar; també més tard obririen una sabateria a la Plaça del Castell de Reus, l'época on se li van pagar els estudis a La Salle als seus fills Paquito i Joan, mentres la petita, la Neus, l'enviarien a Saragossa; durant moltes generacions la seva família havia estat embrancada a Tarragona, i concretament a aquest Cos del Bou que el feia sentir-se tan orgullós (d'aquí que sempre recordés que ell havia jugat de Juvenil al Nàstic a la seva millor época, afirmant que ell era primer del Gimnàstic i després del F.C. Barcelona), però també arrelada per una banda a Constantí i La Secuita, i per l'altra a Villalba dels Arcs i Corbera d'Ebre. Bosquet en si mateix és un cognom, com ell va estudiar en el seu moment, que provenia del sud de Françaa o del nord de Catalunya, com es vulgui veure, i es trasllada a la península ibèrica per Navarra per instal.lar-se amb força per tota la zona sud tarragonina i per tota Catalunya amb les seves diverses variants que provenen d'una mateixa arrel: Bosquet, Busquets, Busquet, Bosquets...
La llegenda diu que el meu avi va patir els últims anys de docència una enfermetat que li va doblegar la mà degut, diuen, a tant que havia escrit durant el dia a col.legi i durant la nit fent repàs als nens mes necessitats. La història recordarà el meu avi també per haver decidit plantar uns pins gegants al pati del Castell "arab-templari" que ell tant promocionà i estudià, conjuntament amb el Sr. "Comandant". Molt amiga del meus avis era igualment la Sra. "Polaca" o Sra. Maria. Malgrat sempre haver estat considerat com una de les persones cultes i notables del poble, el meu avi gaudia, malgrat no tenir-hi gaires temes de conversa, de barrejar-se amb els pagesos i alfarers, els quals li prestaven el diari només veure'l entrar per la porta del bar. Sempre mirava com jugaven aquests, i cridaven, a les cartes i al dominó, però ell mai hi jugà. En canvi, a mi sí que em va ensenyar a jugar als escacs.
El Sr. Francisco a més de tot això era guapo i elegant com demostren la quantitat de fotos que li guardo. Sempre va destinar una part del pressupost anual a anar a comprar-se roba a mida a Reus. Parlant de diners, ell tot el que guanyava li donava a la mestressa, que n'era l'autèntica i sàbia administradora, només pactant el just pel cafè diari i les cigarretes, a mes d'alguna curiositat com la comentada.
Amb la meva àvia, tot i els seus caràcters ben diferents (ell calm i ella tota energia) s'estimaven eternament, un amor protector que transmitien a tota la família. Aquest amor tan fort segurament es va forjar durant les caminades, en ple hivern i plena guerra, de Miravat a Gandesa, per treure a ballar l'enamorada a l'envelat de Festa Major.