Generalment a una persona que és gairebé dues generacions més gran que tu mateix és difícil de tractar d’”amic”. En tot cas, com es tracta d’en Pere, i ell havia estat un mariner de Cambrils, doncs utilitzo el seu mateix llenguatge i és així també que el tractaré d’amic. Ens vàrem anar coneixent i apreciant a poc a poc.
En Pere Arbó era una persona molt coneguda a Cambrils i això era degut sobretot al seu interès per tot allò que passava a Cambrils. Com a President de l’Associació Terra i Mar en Pere va creure imprescindible lluitar perquè es construís un Casal Municipal per la Gent Gran del poble. Amb aquest objectiu recollí un gran nombre de signatures per tot el municipi que pressionaren el govern municipal de l’època. Així doncs, i com li agradava recordar al protagonista, el Casal Municipal de la Gent Gran va obrir les seves portes el 15 de Febrer de 1997. I en Pere en fou el primer President de la seva Junta d’Usuaris com a reconeixement a la seva tasca. Del març d’aquell any 1997 fins al 31 de maig del 2000 en Pere Arbó va ser-ne el principal promotor i hi impulsà nombroses activitats com poden ser els viatges o excursions organitzades des de la Junta, el ball dels diumenges, les competicions en diferents jocs recreatius...
Després dels tres primers anys de recorregut del Casal i ja amb altres presidents al capdavant, el mateix Pere no deixà de donar a conèixer la seva opinió sobre les coses que es podien fer des de l’Ajuntament en benefici dels més grans de la societat. Me’n recordo molt bé del dia que, poc després d’haver estat escollit per primera vegada Regidor de l’Ajuntament, ell va voler venir a explicar-me el seu parer sobre les coses, malgrat que jo en aquell temps no tenia cap responsabilitat sobre el Casal. “És igual, Klein, tu ho has de saber, perquè ho pots parlar amb l’Alcalde o qui saps si demà tu en seràs responsable”, em deia. Algunes vegades venia sol i d’altres em visitava conjuntament amb alguns companys seus. El maig del 2007, després d’haver tornat a ser escollit com a representant municipal, la seva intuïció i les casualitats del moment li varen donar raó i en aquest cas ja ens vàrem reunir com a coordinador polític del Casal. Aquell mateix any, uns pocs dies abans, vàrem celebrar els dezè aniversari del Casal i fou llavors quan es va poder tornar a retre un petit homenatge a tots els Presidents de les seves Juntes d’Usuaris, entre els quals el mateix Pere, que es va mostrar especialment emocionat.
D’en Pere em queden enregistrades al cap un parell d’imatges difícilment esborrables: els seus anars i tornars amb les seves inseparables bicicleta i gorra; i, el seu cant emocionat en sentir el “Cant de la senyera!” en un Homenatge a la Vellesa celebrat durant la Fira, que expressaven segurament les seves reivindicacions plenes en temps de la dictadura.
Des del primer dia que vaig conèixer a en Pere, a la seu del Partit dels Socialistes de Catalunya, del qual n’era un militant destacat, a les llistes del qual havia participat en gairebé totes les comtesses electorals després de proclamar-se novament la democràcia, fins el darrer dia que el vaig poder saludar passejant pel poble, en Pere em va demostrar ser una persona bona i preocupada pels temes del seu Cambrils estimat.
Si ell estava especialment orgullós de la seva família i no trigava gaire en nombrar els seus nets i besnetes, vull celebrar avui, amb aquells que li són més propers i amb aquells que el varen estimar, la vida d’en Pere, que també va ser la d'un bon cambrilenc, mariner, marit, pare, avi, besavi, amic, company...
No hay comentarios:
Publicar un comentario