La Cooperació al Desenvolupament com a mínim imprescindible
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
La Cooperació Internacional al Desenvolupament és fruit de saber que no vivim aïllats en el nostre microcosmos i que estem obligats a col.laborar amb altres poblacions, regions o països del Món, en la majoria dels casos aquests desgraciadament més pobres que nosaltres, pel nostre propi interès.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la Guerra Freda, el tema de les relacions Nord-Sud va ser integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular ja que afavoria mantenir la relació de dependència de les antigues colònies amb les que havien estat les seves metròpolis, davant de l’empenta del bloc comunista que, d’altra banda, havia contribuït en els processos que les varen portar al seu ple autogovern.
És a partir sobretot dels anys setanta que s’estén entre les institucions d’Europa Occidental la preocupació per fomentar la cooperació amb els països del Sud. Des d’aleshores s’emprenen diverses iniciatives a partir d’organismes estatals per contrarestar l’abisme existent entre països rics i països pobres.
El propi procés d’integració europea, paral.lelament, va fer agafar consciència als governs dels Estats membres que calia desenvolupar una organització i una política de cooperació ambiciosa per tal de definir nous reptes dins de la influència exterior d’aquests països. En un primer moment es varen construir i enfortir els aparells estatals de la cooperació al desenvolupament, més tard varen ser la societat civil i altres ens subestatals qui reclamaren alhora el seu protagonisme com a agents cooperants, i finalment és la Unió Europea (UE), com a nova entitat jurídica de dret internacional, qui decideix crear un marc definitiu de cooperació com a agrupació regional d’Estats.
En aquests moments resulta imprescindible recordar que dins de la UE es troben alguns dels donants més importants d’ajuda al Tercer Món, com assenyala en els seus informes el Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): sobretot Alemanya, Holanda, Luxemburg i Suècia.
En aquest context, en els darrers trenta anys, cal esmentar la posició d’Espanya en l’escena internacional, que ha canviat radicalment: el 1979 Espanya encara era considerat pel Banc Mundial com un país en vies de desenvolupament, potencial beneficiari d’ajuda exterior; en l’actualitat, el mateix país elabora programes de cooperació internacional arreu del món, es troba present en els principals organismes multilaterals, contribueix a l’ajuda de la Unió Europea i participa activament en les tasques del mateix CAD de l’OCDE.
El que va fer en primer lloc Espanya va ser contribuir i augmentar significativament els recursos assignats a la majoria d’agències que integren el Sistema de Nacions Unides (ONU), les mateixes que formen la xarxa més important d’organismes multilaterals no financers amb competències en tasques de cooperació al desenvolupament. Al mateix temps, Espanya completà la seva presència dins dels organismes financers de caràcter multilateral com poden ser el Banc Mundial, l’Associació Internacional de Desenvolupament (IDA) i els diferents bancs regionals de desenvolupament. Finalment, amb la seva integració a la Unió Europea, el 1986, Espanya va ampliar molt notablement el seu marc d’actuació internacional, participant activament de tots els organismes comunitaris responsables de la cooperació al desenvolupament.
Amb la caiguda del Mur de Berlín i el canvi de segle, la fi de la història que l’establishment nord-americà en la veu de Francis Fukujama havia proclamat, es constata que no verídic, sinó que avui dia s’estan vivint els canvis més vertiginosos mai abans coneguts de la humanitat. Aquests canvis comporten, entre d’altres circumstàncies, alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’atac a les Torres Bessones.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereix la ciència i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla cada vegada incrementar més. Per entendre una mica més el que ens passa en aquests moments només cal recórrer als darrers Informes de Desenvolupament Humà (IDH), del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per posar només un exemple, en el qual es posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món, sense fer arribar aquestes noves tecnologies arreu, segurament no serà possible.
Si donem un altre cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització imperant serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen.
Actualment es compten aproximadament tres-centes cinquanta organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals (ONG) que procuren contribuir al desenvolupament mundial. Europa mateix es troba en una cruïlla i s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a molts dels conflictes globals que provoquen la pobresa i la fam. En aquest sentit la nova Unió Europea ha de ser capaç de reconèixer que la cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat.
Amyarta Sen ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir exactament occidentalització cultural. Joseph Stiglitz ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal, en el procés imparable de la globalització, les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat.
Aquestes són algunes modestes propostes per provocar el canvi de rumb anhelat per molts:
1) El primer que hauríem de fer com agents implicats o interessats en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins avui dia. Indubtablement darrerament ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar;
2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament;
3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència;
3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil;
4) Segurament haurem de compartir el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. La complicitat entre el poder polític i la iniciativa cívica passa per estar el més a prop possible de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb ella mateixa i informar sobre l’efecte de les possibles polítiques a endegar;
5) Creiem que s’han de crear doncs mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional);
6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica;
7) Haurem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos, com dèiem, de la globalització;
8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construcció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals, el que ja va calcular l’economista James Tobin;
9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar en conseqüència la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix fins ara un relatiu equilibri entre acció política i mercat;
10) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista;
11) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos. És per això que els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat cada vegada més multicultural;
12) Haurem de creure i tenir confiança de què tot plegat es pot realitzar si hi treballem plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però haurem de ser optimistes si ens imaginem el futur després d’haver desenvolupat el nostre compromés. Sens dubte hem de seguir creient que un altre món és possible.
Recuperant el que comentàvem al principi, d’entre els diferents Objectius del Mil.leni establerts per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden, i posaran en perill la viabilitat de la nostra pròpia existència.
Sabem que la cooperació al desenvolupament necessita un canvi profund de les actuals estructures polítiques i econòmiques internacionals, que li permetin treballar eficaçment en el seu objectiu de lluita contra la pobresa, després de dècades en funcionament.
El canvi que volem, però, no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació, i això passarà per:
1) Mantenir noves relacions amb els països del Sud: En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisar els instruments de la mateixa cooperació: Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització: La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se:
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil.
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem dur a terme, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja sigui en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
La "política social a nivell mundial" que representen la Cooperació Internacional al Desenvolupament ens demostra i identifica com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
Tot seguint en la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, ha de reflectir unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta. Que és Dignitat Humana.
No hay comentarios:
Publicar un comentario