EL FUTUR AVUI

EL FUTUR AVUI Econòmica, social i políticament, Espanya està molt malament, de la mateixa manera que ho estan Itàlia, Grècia, Portugal, França, Irlanda o Xipre, per esmentar alguns països de la rodalia. Durant gairebé una década, la Unió Europea (U.E.) va estar repartint-nos massa pastanaga i ara segurament ens toca rebre els cops que hi van darrera, tots d’una vegada i amb mala fe. Avui dia el que no es pot permetre de cap de les maneres és exigir més sacrificis als que menys tenen, sota l’amenaça de treure’ls-hi el que ja havien guanyat durant aquest període passat, i només reduir una mica les capacitats dels que tenen o han guanyat més en aquest procés tan ben induït: paradoxa fonamental del capitalisme més egoïsta que pot arribar a justificar l’increment o el manteniment de les desigualtats entre els diferents grups de ciutadans. Efectivament aquest capitalisme en el que ha acabat la U.E. és propi de l’ètica protestant que només representa una part nord del continent. I és que es volen realitzar tots els ajustos sense gairebé demanar responsabilitats a ningú per tot el que estem sofrint o passant-t’hi de puntetes! D’aquí el descontent cada vegada més gran amb el sistema polític i la pràctica democràtica, que no ho és gens, per la seva tan llunyana representativitat. Està clar que no s’ha sabut governar bé la situació, i els mercaders del nas llarg, tipus Jean-Claude Juncker o Mario Draghi, en aquests moments no estan fent res més que procurar salvar els seus mobles, o sigui els dels seus models o directament els dels seus interessos. ¿Potser lluiten per mantenir la Unió Monetària, entre altres coses, per seguir fent de Luxemburg un país atractiu, dins del marc europeu, per als capitals estrangers, o, d’altra banda, per seguir el mandat de Goldman Sachs, respectivament? (el ministre espanyol De Guindos també s’ho tenia que haver rumiat millor a l’hora d’assumir la seva cartera tot provenint de Lehman Brothers, un dels autèntics causants de la crisi hipotecària que ens ha estat ofegant darrerament). Crec que és arribada l’hora, com fan tots els altres, de mirar-s’ho tot una mica en perspectiva pròpia individual, no tan condicionada per la flema mediàtica internacional (també interessada) i observar com si, d’un costat, durant un temps segurament formar part del Euro va resultar part del pacte signat, perfectament avui dia aquest pacte ja es pot considerar esgotat pel qual ja no val el que abans podía ser innegociable i, fins a cert punt, irrenunciable. Una altra pregunta, retornant precisament als orígens, seria: caldrà en els mesos propers seguir pagant en Euros per seguir formant part de la institucionalitat europea? No deixem de percebre que la mateixa totpoderosa Alemanya està posant en dubte en els seus darrers debats que pugui ser positiu per la seva economia intentar mantenir la moneda única a tota costa. Potser és el moment de fer una parada transcendental i no procurar arreglar el que ja no es pot arreglar, i cada país sobirà poder prendre la millor de les seves decisions possibles segons les necessitats de les seves poblacions. Està clar que tot el que ens va unir una dia passat es pot desfer per construir una altra cosa nova ad hoc. La meva proposta doncs: sortir de l’Euro, abans fins i tot de què potser ens hi vulguin fer sortir, quan ja seria massa tard (i ens facin com als grecs: obligats i traicionats); crear una nova moneda nacional o retornar a la pesseta, devaluant-la de seguida aproximadament un 35% com ja suggereixen alguns economistes que no són pas de l’stablishment; i, decidir després, a nivell intern igualment, quina part es pot pagar del deute contret (no per la majoria dels ciutadans, sinó pels mals gestors de l’economia i el govern), evidentment sense incloure-hi els interessos. S’acaba així el joc de la pastanaga i el garrot. I potser ens anirà millor. Recordem de nou: s’ha de governar l’economia segons el bé comú; l’economia no ens ha de poder engolir a la majoria, per l’interés d’uns pocs.