Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
miércoles, 10 de diciembre de 2008
martes, 9 de diciembre de 2008
LA MACU SASTRE, UNA DONA TREBALLADORA
Ha estat precisament avui, 1 de Maig, Dia Internacional del Treball, que he pogut dedicar-te temps per escriure l’homenatge que et mereixes.
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
lunes, 8 de diciembre de 2008
UN SOLO MUNDO
Y nunca realizaré la mención de siglos, que me resultan demasiado lejanos; ni diré personajes, que son minoría; ni alardearé de Estados, que son ficticios.
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
domingo, 30 de noviembre de 2008
RECURSOS VIRTUALS RELACIONATS AMB LA COOPERACIÓ AMB LA MEDITERRÀNIA
A la conca sud i est del Mediterrani ens hi trobem una sèrie de països veïns amb els quals tenim coses en comú però també diferències destacables. En l’actualitat, especialment en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament a casa nostra, existeix l’interés per conèixer quelcom més al voltant d’aquest món a part com podríem descriure els països àrabs del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Turquia, un país que no és àrab però sí musulmà, està en boca de tots, no menys que el Marroc. A l’Orient Mitjà hi tenim un conflicte etern entre palestins i jueus israelians, aquests últims minoria a la zona, malgrat uns vincles històrics que no podem posar en dubte. Parlem d’una regió fascinant de la qual en coneixem poc i per la qual ens hem de deixar sorprendre.
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
martes, 25 de noviembre de 2008
CIUTADANIA VERSUS XENOFÒBIA
L’augment de la nova extrema dreta a l’Estat Espanyol sobre la qual ens avisa el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no és més que la conseqüència més evident de la interpretació literal de les doctrines neocoservadores radicals liderades, a nivell global, pels acòlits de l’actual president dels Estats Units, George Bush Jr.
No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.
Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.
Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).
I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.
L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).
Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.
La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).
I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.
Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.
Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.
(GENER 2004)
No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.
Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.
Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).
I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.
L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).
Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.
La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).
I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.
Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.
Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.
(GENER 2004)
lunes, 24 de noviembre de 2008
VISIONES ACTUALES DE AMÉRICA LATINA
Con los amigos Paco Xammar, Santiago Castellà y Joan Fuster hemos conseguido durante este último curso académico diseñar un estudio especializado en la actualidad latinoamericana que se ha impartido y seguirá impartiéndose de nuevo el año que viene en la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona.
Bajo el título de “Visiones Actuales sobre América Latina” nos han acompañado los profesores Rodolfo Cardenal, de El Salvador; Carlos Alberto Ruíz, de Colombia; y Carlos Pacheco, de México. Hemos discutido con ellos sobre la historia reciente del continente, las alternativas políticas y los movimientos sociales que hoy día allá se están construyendo, la situación de sus derechos humanos y de su economía presionada por la oferta estadounidense del Plan Puebla Panamá y del Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA).
Hoy mismo hemos pactado ampliar los contenidos del mismo curso para continuar indagando y dar a conocer a nuestros alumnos la dependencia suramericana de su gran vecino del Norte, a la vez que pretendemos investigar los procesos de recuperación de la memoria histórica en Centroamérica tras los procesos revolucionarios y contrarrevolucionarios allá ocurridos.
Por lo que a mí respecta todo ello hace preguntarme por el estado actual genérico de ese continente amado de gentes hermanas y conocidas. La verdad es que hablamos de una parcela del planeta en la cual se vive, quizás mejor que en cualquier otro rincón, la perplejidad y la paradoja de la sociedad internacional actual.
América Latina es aún, en cierta forma, punta de lanza y laboratorio de cualquier fuerza en movimiento a favor de la construcción de nuevos escenarios. Recuerdo que entre las primeras banderas que se mostraban en Seattle, cuando la protesta contra la Ronda del Milenio de la Organización Mundial del Comercio (OMC), la mayor parte de ellas eran latinoamericanas y se correspondían con Vía Campesina; el Movimiento de los Sin Tierra (MST), la CUT i el PT de Brasil; los indigenistas de la CONAIE en Ecuador pero también los cocaleros de Bolivia; el EZLN, por cierto con mucha fuerza entonces, de México, etc.
Hoy día, como en casi todo el resto del mundo, sólo existen dos opciones políticas válidas que se quejen del orden establecido, neoliberal, injusto e inmoral para gran parte de sus habitantes: o bien se elige ser radical y se cambian las normas del juego promoviendo el sabotaje desde dentro, o bien se elige ser moderado, socialdemócrata o progresista. Hablemos claro: Chávez (y Morales, y Correa), o Lula (y Bachelet, y Tabaré Vázquez).
Algunos creen que la Revolución en nuestros días sólo tiene espacio en sitios como América Latina, aunque hablando con amigos que viven y piensan como latinoamericanos esa doble opción se hace más grave entre la elección de los designios de unos populismos mesiánicos que pueden volverse muy peligrosos, o maneras light de pactar pequeños cambios que no llegan a la totalidad de los intereses marcados. Nada es tan fácil ni tan difícil, ni en España ni en Venezuela.
Así está entonces América Latina, y así está el mundo, desde su esquina más rica en donde también pueda existir la miseria más perversa, aunque se esconda muchas veces (y la inmoralidad del trato del fenómeno migratorio), hasta el África más abandonada, en dónde aparecen buitres blancos dispuestos a repartirse los últimos resquicios de algo que tenga valor.
Mis visiones actuales de América Latina me han ayudado a comprender que en un mundo globalizado el cambio debe generarse con sinergias y excusas universales. Nosotros desde la Academia intentamos explicarlo, a parte de informar.
(Enero de 2005)
Bajo el título de “Visiones Actuales sobre América Latina” nos han acompañado los profesores Rodolfo Cardenal, de El Salvador; Carlos Alberto Ruíz, de Colombia; y Carlos Pacheco, de México. Hemos discutido con ellos sobre la historia reciente del continente, las alternativas políticas y los movimientos sociales que hoy día allá se están construyendo, la situación de sus derechos humanos y de su economía presionada por la oferta estadounidense del Plan Puebla Panamá y del Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA).
Hoy mismo hemos pactado ampliar los contenidos del mismo curso para continuar indagando y dar a conocer a nuestros alumnos la dependencia suramericana de su gran vecino del Norte, a la vez que pretendemos investigar los procesos de recuperación de la memoria histórica en Centroamérica tras los procesos revolucionarios y contrarrevolucionarios allá ocurridos.
Por lo que a mí respecta todo ello hace preguntarme por el estado actual genérico de ese continente amado de gentes hermanas y conocidas. La verdad es que hablamos de una parcela del planeta en la cual se vive, quizás mejor que en cualquier otro rincón, la perplejidad y la paradoja de la sociedad internacional actual.
América Latina es aún, en cierta forma, punta de lanza y laboratorio de cualquier fuerza en movimiento a favor de la construcción de nuevos escenarios. Recuerdo que entre las primeras banderas que se mostraban en Seattle, cuando la protesta contra la Ronda del Milenio de la Organización Mundial del Comercio (OMC), la mayor parte de ellas eran latinoamericanas y se correspondían con Vía Campesina; el Movimiento de los Sin Tierra (MST), la CUT i el PT de Brasil; los indigenistas de la CONAIE en Ecuador pero también los cocaleros de Bolivia; el EZLN, por cierto con mucha fuerza entonces, de México, etc.
Hoy día, como en casi todo el resto del mundo, sólo existen dos opciones políticas válidas que se quejen del orden establecido, neoliberal, injusto e inmoral para gran parte de sus habitantes: o bien se elige ser radical y se cambian las normas del juego promoviendo el sabotaje desde dentro, o bien se elige ser moderado, socialdemócrata o progresista. Hablemos claro: Chávez (y Morales, y Correa), o Lula (y Bachelet, y Tabaré Vázquez).
Algunos creen que la Revolución en nuestros días sólo tiene espacio en sitios como América Latina, aunque hablando con amigos que viven y piensan como latinoamericanos esa doble opción se hace más grave entre la elección de los designios de unos populismos mesiánicos que pueden volverse muy peligrosos, o maneras light de pactar pequeños cambios que no llegan a la totalidad de los intereses marcados. Nada es tan fácil ni tan difícil, ni en España ni en Venezuela.
Así está entonces América Latina, y así está el mundo, desde su esquina más rica en donde también pueda existir la miseria más perversa, aunque se esconda muchas veces (y la inmoralidad del trato del fenómeno migratorio), hasta el África más abandonada, en dónde aparecen buitres blancos dispuestos a repartirse los últimos resquicios de algo que tenga valor.
Mis visiones actuales de América Latina me han ayudado a comprender que en un mundo globalizado el cambio debe generarse con sinergias y excusas universales. Nosotros desde la Academia intentamos explicarlo, a parte de informar.
(Enero de 2005)
domingo, 23 de noviembre de 2008
ESBOZO DE MANIFIESTO POR UNA NUEVA IZQUIERDA MUNDIAL
“No hay democracia sin socialismo, pero no puedo haber socialismo sin democracia”
“El socialismo será libre o no será” (Rosa Luxemburgo)
La izquierda política mundial no puede olvidar, más bien tiene la obligación de reivindicar, la tradición revolucionaria y progresista que ha representado a lo largo de la historia de la humanidad. El patrimonio político universal a la izquierda no tiene que arrepentirse de haber sido el causante del cambio permanente en nuestras sociedades modernas, de ahí que tampoco deba sucumbir ante la autocomplacencia y quede obligado, por consiguiente, a resituar su discurso al mismo ritmo que coincida con las necesidades de nuestro tiempo.
En este tiempo que nos ha tocado vivir, la era de la globalización, la vuelta al federalismo deberá ser el gran abanderado de las luchas de la izquierda política en la cual militamos. Frente a la nueva derecha ultraconservadora, excesivamente patriótica y religiosa, y la otra derecha, que se define como de centro, realmente de inspiración neoliberal, la defensa del federalismo estará completamente legitimada para resolver el conflicto cada vez más agudo de las relaciones entre individuos, colectivos de diferente índole y naciones.
La izquierda en cada país deberá representar una postura pragmática que se desdoble en dos sentidos. Primero deberá ser HACIA DENTRO, con el objetivo de aplicarse a los trascendentales problemas referidos al mantenimiento del Estado de Bienestar y sus prestaciones en los ámbitos de la salud, la educación o la ocupación, sólo por citar algunos ejemplos. Inmediatamente después de producirse este posicionamiento interno, deberá facilitarse un movimiento decisivo HACIA FUERA, postulando el concepto de solidaridad internacional. La meta deseable por la que debemos trabajar es una sola izquierda hacia dentro y hacia fuera, que se coordine y que procure el máximo nivel de satisfacción relativa para toda la humanidad.
Realmente no queda ninguna otra alternativa, ni por las circunstancias actuales, ni por el balance de fuerzas negativo en que vivimos. Hemos dormido una larga siesta, tras la experiencia comunista y las independencias poscoloniales. Han ocurrido muchas cosas mientrastanto: existen nuevos poderes fácticos que gestionan, ordenan, mandan, atacan, influyen, escriben teorías, crean paradigmas, reparten limosnas, sacan beneficios y se reparten los mismos. En nuestro lado sigue haciendo falta el dibujo de una nueva estrategia emancipadora.
Frente a la imparable globalización económica y cultural que han defendido a ultranza las fuerzas a la derecha, nuestra reacción tardía no debe más que concentrarse en la petición de un mismo rasero para la extensión universal de la democracia, la justicia y los derechos humanos. Debemos ser conscientes y reivindicar el resurgimiento de un nuevo internacionalismo que justifica nuestras batallas, desde dentro hacia fuera, aunque también integrando desde fuera hacia dentro. Los conflictos que nos inundan en la actualidad dependen, sin duda, de gestionar el bien colectivo a escala planetaria. Otra vez podemos alzar la voz como ciudadanos del mundo que somos y reclamar la unión de toda la energía transformadora en aras de construir una agenda mundial a favor de los cambios que consideremos oportunos. La batalla en una esquina del planeta debe ser considerada como una opción más para influir sobre el resultado final de la guerra real que se produce en el mundo único en que vivimos.
Por todo lo dicho, todos los ciudadanos del mundo, o sea todos los seres humanos que habitan el planeta Tierra, estamos obligados a llegar inevitablemente a un pacto federal en lo político y en lo humano, que también es lo mismo. Ese pacto nos deberá permitir defender nuestra identidad más cercana, al mismo tiempo que nos hará respetar la diferencia. Acoger a los movimientos migratorios que se producen en todas las direcciones; entender la multiculturalidad y la diversidad de valores con que convivimos; proteger el medio ambiente que habitamos; desmilitarizar y desnuclearizar; difundir el pacifismo; respetar a las minorías; situar a los más débiles, pobres y excluídos de nuevo en el primer lugar de preferencias; satisfacer la demanda de hacer efectiva la igualdad de oportunidades, sobre todo en la diferencia de género; son cuestiones que nos llevan a construir paulatinamente “un mundo en el que quepan muchos mundos”.
(JUNIO DEL 2003)
“El socialismo será libre o no será” (Rosa Luxemburgo)
La izquierda política mundial no puede olvidar, más bien tiene la obligación de reivindicar, la tradición revolucionaria y progresista que ha representado a lo largo de la historia de la humanidad. El patrimonio político universal a la izquierda no tiene que arrepentirse de haber sido el causante del cambio permanente en nuestras sociedades modernas, de ahí que tampoco deba sucumbir ante la autocomplacencia y quede obligado, por consiguiente, a resituar su discurso al mismo ritmo que coincida con las necesidades de nuestro tiempo.
En este tiempo que nos ha tocado vivir, la era de la globalización, la vuelta al federalismo deberá ser el gran abanderado de las luchas de la izquierda política en la cual militamos. Frente a la nueva derecha ultraconservadora, excesivamente patriótica y religiosa, y la otra derecha, que se define como de centro, realmente de inspiración neoliberal, la defensa del federalismo estará completamente legitimada para resolver el conflicto cada vez más agudo de las relaciones entre individuos, colectivos de diferente índole y naciones.
La izquierda en cada país deberá representar una postura pragmática que se desdoble en dos sentidos. Primero deberá ser HACIA DENTRO, con el objetivo de aplicarse a los trascendentales problemas referidos al mantenimiento del Estado de Bienestar y sus prestaciones en los ámbitos de la salud, la educación o la ocupación, sólo por citar algunos ejemplos. Inmediatamente después de producirse este posicionamiento interno, deberá facilitarse un movimiento decisivo HACIA FUERA, postulando el concepto de solidaridad internacional. La meta deseable por la que debemos trabajar es una sola izquierda hacia dentro y hacia fuera, que se coordine y que procure el máximo nivel de satisfacción relativa para toda la humanidad.
Realmente no queda ninguna otra alternativa, ni por las circunstancias actuales, ni por el balance de fuerzas negativo en que vivimos. Hemos dormido una larga siesta, tras la experiencia comunista y las independencias poscoloniales. Han ocurrido muchas cosas mientrastanto: existen nuevos poderes fácticos que gestionan, ordenan, mandan, atacan, influyen, escriben teorías, crean paradigmas, reparten limosnas, sacan beneficios y se reparten los mismos. En nuestro lado sigue haciendo falta el dibujo de una nueva estrategia emancipadora.
Frente a la imparable globalización económica y cultural que han defendido a ultranza las fuerzas a la derecha, nuestra reacción tardía no debe más que concentrarse en la petición de un mismo rasero para la extensión universal de la democracia, la justicia y los derechos humanos. Debemos ser conscientes y reivindicar el resurgimiento de un nuevo internacionalismo que justifica nuestras batallas, desde dentro hacia fuera, aunque también integrando desde fuera hacia dentro. Los conflictos que nos inundan en la actualidad dependen, sin duda, de gestionar el bien colectivo a escala planetaria. Otra vez podemos alzar la voz como ciudadanos del mundo que somos y reclamar la unión de toda la energía transformadora en aras de construir una agenda mundial a favor de los cambios que consideremos oportunos. La batalla en una esquina del planeta debe ser considerada como una opción más para influir sobre el resultado final de la guerra real que se produce en el mundo único en que vivimos.
Por todo lo dicho, todos los ciudadanos del mundo, o sea todos los seres humanos que habitan el planeta Tierra, estamos obligados a llegar inevitablemente a un pacto federal en lo político y en lo humano, que también es lo mismo. Ese pacto nos deberá permitir defender nuestra identidad más cercana, al mismo tiempo que nos hará respetar la diferencia. Acoger a los movimientos migratorios que se producen en todas las direcciones; entender la multiculturalidad y la diversidad de valores con que convivimos; proteger el medio ambiente que habitamos; desmilitarizar y desnuclearizar; difundir el pacifismo; respetar a las minorías; situar a los más débiles, pobres y excluídos de nuevo en el primer lugar de preferencias; satisfacer la demanda de hacer efectiva la igualdad de oportunidades, sobre todo en la diferencia de género; son cuestiones que nos llevan a construir paulatinamente “un mundo en el que quepan muchos mundos”.
(JUNIO DEL 2003)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)