Suïssa passa per ser un dels països del món on existeix un major grau de benestar. Bolívia és, darrera d’Haití, i juntament amb Nicaragua i Honduras, el país més pobre d’Amèrica Llatina.
Per què relaciono avui la història de dos països tan diferents i tan lluny l’un de l’altre?
El gener de l’any 2000 no vaig poder participar al Primer Fòrum Social Mundial organitzat a Porto Alegre (Estat de Rio Grande do Sul, Brasil), i és per això que no podia faltar a una altra cita dels moviments altermundistes (no “antiglobalització”, com ens titllaven llavors) a Ginebra, seu d’una trobada anual de l’Organització Mundial del Comerç (OMC). Me’n recordo prou bé perquè jo estava treballant com a becari a la Càtedra UNESCO de Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sota la direcció d’en Vicenç Fisas, i ja havia entrat des de feia mesos en contacte amb el moviment ATTAC (organització que surt dels Amics de Le Monde Diplomatique a favor de la implantació d’una taxa mundial sobre els fluxos financers) que és sobretot qui estava darrera de l’organització de la protesta a Ginebra. Vàrem viatjar amb autobús, vàrem allotjar-nos en un càmping a les afores de la ciutat i assistírem a les diferents conferències que es realitzaren en un edifici molt cèntric, invaït pels sindicats suïssos i francesos, a prop del Llac Leman. Aquells dies que van del 22 al 25 de juliol del 2000 vaig escoltar per primera vegada a Jean Ziegler i Evo Morales. Els dos eren coneguts als seus respectius països i començaven a tenir els seus seguidors a nivell internacional. D’en Ziegler jo en vaig saber una mica més gràcies al que m’explicà en Julio Escudero, espanyol d’El Bierzo emigrat a Suïssa, sindicalista i lluitador pels drets laborals dels treballadors estrangers en aquesta confederació helvètica neutral i rica. Això sempre passa: als països que s’han fet rics sempre hi ha existit un gran nombre de presència d’immigrats que han contribuït al seu creixement mitjantçant la seva força bruta. De Ziegler, que va arribar a ser diputat, comunista de mena, s’ha de llegir sobretot "Main basse sur l’Afrique" i "Une Suisse au-dessus de tout soupçon", on es descriu la hipocresia d’un país que oficial i institucionalment utilitza la seva neutralitat per aprofitar la primera ocasió que es presenti per rentar el diner negre de la resta del món gràcies al seu secret bancari, fer negocis durant l’embargament a Sudàfrica, vendre armament a qui no s’hauria…, per citar només alguns exemples. Què dir d’Evo Morales? Jo, en aquella época em trobava escrivint una Tesina sobre l’Aixecament Zapatista i m’interessava el fet indígena a Amèrica Llatina; doncs Evo Morales potser va ser un dels primers indígenes que vaig veure amb els meus propis ulls (poc després viatjaria per dos mesos a Chiapas i conviuria en zona tzeltal i tzotzil). Vaig parlar amb els acompanyants del líder Morales i em van saber explicar sobre la revolució indígena que s’escamparia per tot el continent degut a l’abandoment i humillació soferta per part dels ladinos o blancs de procedència europea al llarg de la història. Avui dia, la solució del nou govern d’Evo Morales a Bolívia no deixa de ser una solució radical (la nacionalització de les matèries primes) a un problema radical (la pobresa estructural de la gran part de població que el varen votar, que és la majoria del país); Morales pertany al més pur estil de les cícliques revoltes plebelles i camperoles d’Amèrica, només cal repassar els anuaris des de Mèxic fins a l’Uruguai. Evidentment, ara coneixo a molts bolivians que no aproven els mètodes ni el govern de Morales; entre altres coses diuen que no està “preparat” i volen dir amb això que no ha anat a la universitat (afirmació que en el fons no deixa d’ésser una mica classista); però la història ens ensenya que els problemes greus només es solucionen de forma greu, des de la Revolució Francesa fins al comunisme o la Guerra Freda. Jo, particularment, em reservo el meu pensament sobre el que pot ser millor en cada país en cada moment concret.
Per finalitzar: si llegim a Ziegler i coneixem de primera veu i mà la situació dels països més pobres del món, arribarem fàcilment a la conclusió de què les potències econòmiques mundials de tots els temps sempre han estat insolidàries amb les regions més necessitades; encara més, han contribuït de manera ferma al seu subdesenvolupament. Com ja he dit i he escrit en altres ocasions: Evo Morales no és la causa sinó la conseqüència; crec que és bo repetir-ho. Evo Morales va venir a Barcelona a visitar la seva colònia boliviana a Catalunya; sempre es repeteix el mateix viatge del Sud al Nord, que és el de la pobresa i el de la emigració. La direcció inversa de Nord a Sud pot ben estar representada pel silenci i el deixar fer de Suïssa. Sembla que la comunitat internacional permeti segons què al país alpí i no en deixi passar ni una a segons quin Estat menys important o carismàtic. De fet, el gas natural i el petroli és l’unic que els hi pot quedar als bolivians i d’aquí s’entèn també Morales.
(NOU CICLE: http://www.noucicle.org)
No hay comentarios:
Publicar un comentario