Fins que no vaig assistir a la tercera edició del Fòrum Social Mundial celebrat a Porto Alegre segurament no vaig poder entendre del tot la divisió d’interessos que es planteja a nivell planetari que provoca, a la seva vegada, la no existència d'un Davos sense Porto Alegre, i al contrari.
Resulta que Brasil és un país tan gran que vàrem necessitar 18 hores per arribar de Sao Paulo a Porto Alegre, en bus, és clar. La mateixa Sao Paulo, on vaig residir a casa del meu bon amic Alexandre Bonilha, és una ciutat de prop de 20 milions d’habitants (l’urbs més gran d’Amèrica Llatina per davant de Mèxic Districte Federal) que barreja un gran centre financer i residencial per la gent rica (representat pel Parc Ibirapuera i per l’Avinguda Paulista) amb tot un conjunt de barris marginals (constituïts per les anomenades favelas) que toquen als rius Tiete i Tamunduatei que la travessen. Fins aquell viatge, com deia, havia conegut els països del benestar europeu i alguns països pobres d’Amèrica Llatina; a Brasil, i a Sao Paulo, més específicament, vaig conèixer la gran diferència existent, però, entre realitats perillosament properes. Brasil, com a país; Sao Paulo, com a gran concentració urbana; i, Porto Alegre, com a focus aglutinador d’alternatives, em semblen la millor metàfora de les dues cares d'una mateixa moneda que és un món en què vivim i avança sense remei, cada vegada més complex i més perillosament injust, on queda poc espai per la construcció de possibilismes més optimistes, d’altra banda imprescindibles.
Per Porto Alegre, durant dues setmanes, varen passejar-se i vàrem poder escoltar gent de tots els continents i de totes les condicions moguda per la lluita individual de la seva causa; em varen sorprendre, entre d’altres, Emir Sader, Candido Grzybowski, Fernando Hadad o István Maszaros, als quals no estem acostumats a escoltar en els canals més acomodats dels mitjans de comunicació dels països del Nord; de la mateixa manera vaig aprendre del que em varen oferir els històrics autòctons, també poc publicitats fora de les seves fronteres, com poden ser Carlos Drummond de Andrade, Celso Furtado, Chico Mendes, Helder Camara, Frei Betto o Oscar Niemayer, que enllacen amb la millor tradició portuguesa de Luis de Camoes, Gil Vicente, Fernando Pessoa, Eça de Quirós o José Saramago. Les camises vermelles de l’italià Giuseppe Garibaldi liderant la Revolta dos Farrapos (que, per cert, té lloc al mateix Porto Alegre; ciutat on predominen els hereus de famílies italianes i espanyoles), tenen la seva influència sobre el Brasil modern que coneixem al mateix nivell que la història d’Emerson Fittipaldi o Ailtorn Senna.
En una ciutat com Sao Paulo i en un país com Brasil es poden entendre, per exemple, millor que a cap altre lloc del món, personatges com Elias Canetti (escritor búlgar, hereu dels jueus sefardites espanyols que varen passar a Turquia, a la vegada ell ciutadà de Zúrich i Vienna); Herman Hesse (alemany de Heidelberg, naturalitzat suís, i pacifista); Sant Ignasi de Loiola (fundador de la Companyia de Jesús, nascut a Azpeitia, Guipúscoa, País Basc, col.laborador amb la cort i l’exèrcit castellà); i un llarg etcètera. En grans indrets cosmopolites no importa tant la procedència com la transcendència. El gran novelista hispà Julio Cortázar, cal saber-ho i subratllar-ho, va néixer a Bèlgica, com Borges ho va fer a Suïssa i Carlos Gardel a França. Resulta, sempre i novament, l’anada i tornada d’Europa a Amèrica, i viceversa, com a font d’inspiració de fenòmens universals. Els il.lustrats i conqueridors, es barregen amb els indígenes i els artistes, des dels temps pretèrits de l’Inca Garcilaso, al Perú. El món aquí és més global i real que arreu. Segueixo pensant: Marguerite Duras neix i viu divuit anys a Vietnam (alguna cosa voldrà significar aquest destí de la vida!); Albert Camus seria tan argelí com Zinedine Zidane és francès avui dia; Maurice Ravel escriví la Rapsodia Espanyola; i, Berlioz i Bizet es varen trobar amb Carmen. Doncs aquest món de Sao Paulo o de Mèxic D.F., cada vegada més el de París, Londres i Barcelona, és el món que ens espera. La globalització és la universalització de totes les tendències i influències a tots els nivells, però el més important és l’humà, el personal i el civilitzatori, que és el planetari.
Lula Da Silva aquell any de la meva visita al Brasil va voler fer un míting multitudinari davant dels joves i revolucionaris campistes de la capital de Rio Grande do Sul, al mateix temps que dies després volgué estar present com a cap d’una gran nació a la trobada dels vips de Davos. En ambdues tribunes Lula va repetir que Davos necessitava escoltar amb més atenció a Porto Alegre. De la mateixa manera, ell sabia que havia d’endegar el Programa Fome Zero, per portar aliments bàsics als racons més pobres del territori del seu govern, tot pactant amb multinacionals, altres vegades menys piadoses com pot ser la mateixa Nestlé. Això vol dir que la complexitat és tal que només ens queda assumir un realisme essencialista a partir de l’anàlisi des del qual podem crear estratègies comunes per apaivagar els efectes perversos del creixement de la maquinària capitalista uniformadora. “Els rics cada vegada més rics, i els pobres cada vegada més pobres”, fa que a aquests últims no els hàgim de poder deixar defallir per definició aritmètica.
D’altra banda, el Japatown de Sao Paulo em torna a venir a la memòria com a exemple d’allò que no es pot aturar, com és la mateixa definició multiètnica i multicultural del Brasil. També, en el bo i en el dolent, hem d’acceptar que la model Gisele Buendchen es tan brasileira com Pelé, sense assemblar-se pas gaire. El país que va arribar a governar Jascelino Kubitschek, exil.lat txec, resident a Minais Gerais, fundador de Brasília, la capital artificial per excel.lència, és pobre i ric a la vegada, al mateix temps que la seva pluralitat és tan oberta i gegant que no es pot deixar d’acceptar sense matisos, ni positius ni negatius.
El món és Davos i és Porto Alegre, com és Buendchen i Pelé, com és un gratacel amb heliport i una favela sense aigua potable. N’hem de ser conscients, hem d’obrir més encara els ulls, ampliar els horitzons dels nostres pensaments i possibilitar polítiques de reforma estructural sense vessar ni una gota de sang ni cap llàgrima de dolor. Dificilment comprensible, difícilment habitable, bojament encarrilat, però som vius i existim a la fi (els que podem), llavors ens toca viure-hi... de la millor manera possible, èticament parlant, és clar, i, sobretot pel que respecta a la dignitat que ens fa certament lliures. Sense deixar-ho estar, sempre críticament, i sense anar cap endarrera del que és provocat per la pròpia naturalesa de les coses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario