FEEDBACK INTERNACIONAL

Jo, Oliver Klein Bosquet, forjat entre el Castell de Miravet i les platges de Ponent de Cambrils, sóc fruit dels anys que m’han tocat viure, bon coneixedor dels indrets en els quals m’ha tocat habitar, a la vegada que de les persones amb les quals he conviscut.


Sempre he dit que no em podia fer responsable conscientment ni moralment del que no havien pogut aconseguir (anem-ho a dir d’una altra manera: dels “anhels incomplerts”), durant els anys 70 o fins i tot abans, els meus sèniors. Per la meva generació la transició política espanyola i catalana ja es va acabar tal i com ens la varen deixar els nostres pares. Ara hem de mirar cap a una altra banda.


Vaig escollir estudiar Ciències Polítiques perquè m’interessava el que passava en un món que es descobria davant meu, i molt després m’he trobat en l’escena pública a baix de tot de l’escala (i encara estic pensant si em decideixo o no a pujar-hi!).


A la Universitat Autonòma (de la qual guardo grans vivències personals i també grans desil.lusions intel.lectuals vers el que hauria de representar la institució), m’explicaren els conflictes llatinoamericans (Sanahuja; Rodés; Martí) i balcànics (Fisas; Romeva). Creia que la majoria de vegades valia més la pena assistir a conferències i debats “alternatius” que no pas anar a segons quin tipus de classe. Una mica més tard vaig començar a interessar-me per Àfrica (Bosch; Carrero) i la desaparició de l’antic bloc comunista (Taibo). Assistia, fora d’horaris acadèmics oficials, a les imprescindibles sessions de l’ICPS, del CIDOB o de Cristianisme i Justícia (Mercadé; Ribera; De Sebastián; Oliveres). Des de sempre que vaig poder accedir-hi i vaig poder aprendre’n, una de les meves grans obsessions o vicis va resultar llegir premsa internacional i acudir a hemeroteques llunyanes (Spiegel; Focus, Stern; Le Courier International; Le Nouvel Observateur; l’Humanité; Il Manifesto).


Durant els anys 90 vaig construir els meus propis dossiers sobre les Guerres del Golf Pèrsic, entroncant-les amb el final de la Guerra entre Irak i Iran, així com vaig estudiar el fenomen de Chiapas des de la perspectiva de les revolucions perdudes centreamericanes i de les dificultats profundes de les seves democràcies aparents... però també em varen interessar la guerra de Txetxènia o el conflicte àrab-israelià, per esmentar altres exemples de l’època.


Evidentment jo sóc bàsicament un home marcat per l’era de la globalització, que no deixa de completar l’obra de Hobsbawn i d’altres (Reich; Marcuse; Ortega y Gasset) sobre el nacionalisme, l’imperialisme, el comunisme, o qualsevol dels ismes del S.XX. Sóc un home de San Cristóbal de Las Casas i de Porto Alegre, que ha navegat entre la llibertat d’internet i les pàgines de Le Monde Diplomatique, Chomsky, Boff, Benedetti, Goytisolo i algun etcètera.


Va arribar l’etapa de l’Escola de Pau de la Unesco, el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona i l’Europa-Institut de la Universitat del Sarre, a Alemanya, centres en els quals suposadament vaig intentar construir ponts teòrics que lliguessin la política exterior europea i espanyola, amb l’hemisferi americà i la umma àrab-musulmana. Finalment circulo pel Ministeri de Cooperació al Desenvolupament alemany, l’Institut Internacional per a la Governabilitat de Catalunya, l’Observatori de Drets Humans i la Universitat Rovira i Virgili, en l’àmbit professiona (Dehn; Prats; Saura; Stein; Murswiek).


Ignatieff, Kaplan, Kaldor, George, Marcos, Kapuscinki, Stiglitz, Sachs, Kymlicka, Sen. Un altre món és possible.


Sens dubte la meva gran inversió en tot aquest recorregut, des de que amb divuit anys es va topar amb mi la República Dominicana i la comprensió de la meva mare en aquell primer viatge iniciàtic, fins caure atrapat pel Marroc i la seva mussa, va resultar, paral.lelament a la formació, el fet de viatjar per arreu amb l’únic objectiu d’observar, debatre, comparar i aprendre.


Avui dia no tinc més preocupació que l’extrema pobresa que pateixen dues terceres parts del planeta, així com el rapte de l’esperança que sempre suposa la immigració econòmica.


Del que no he vist no en puc dir gaire cosa (cal llegir i interpretar la història), però del que sí he experimentat, en el temps que m’heu regalat, no ho puc tenir més clar: cal seguir implicant-nos en la creença de què existeix “un sòl món” sense fer distincions de persones ni de cultures (ni Huntingtun ni Fukuyama!). L’objectiu únic és viure en pau i harmonia, que ha d’esdevenir el mínim comú denominador de tota la Humanitat.