DEDICAT A L'AMIC I LLUITADOR HERNÁN

Xile, per recordar que ens hem compromès a otorgar el vot als ciutadans estrangers residents a les nostres ciutats

Generalment, segons quin tipus de persones, per deformació o per vocació, acabem parlant de tres coses: dels dies, de les persones i dels països.
Avui, doncs, començaré parlant dels dies que vénen propers, de la història que s’està escrivint ara mateix; d’una persona amiga, que és l’Hernán; i d’un país germà, com tants d’altres, com és Xile.
Michelle Bachellet s’ha convertit en la primera Presidenta d’una democràcia llatinoamericana, ella és ara la flamant nova dama de Xile, després d’haver guanyat la segona volta de les eleccions al candidat de la dreta unida.
Sens dubte, en l’esforç per recolzar la candidata socialdemòcrata ha destacat l’activitat realitzada, des de l’Estat Espanyol, des de Catalunya i des del Camp de Tarragona, més concretament, per l’amic Hernán.
Ell va iniciar ja fa uns mesos el que es convertí en gairebé una creuada personal que l’ha portat a entrevistar-se amb representats de partits polítics, sindicats, universitats i ajuntaments de “casa nostra”, demanant el recolzament, més simbòlic que econòmic, a la seva idea força: aconseguir organitzar la comunitat xilena a Europa per motivar-la a viatjar i exercir el seu vot al país d’origen.
En el món globalitzat en què vivim, es dóna el cas, i no ens hem d’oblidar, que hi ha persones-ciutadanes que no poden activar legalment la seva voluntat de sufragi, ni al país que resideixen accidentalment, ni al país del qual en conserven la nacionalitat.
És aquí on hem de recordar, l’esquerra política, en general, i el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), en particular, el compromís electoral adquirit de fer possible l’exercici del vot dels ciutadans estrangers que viuen a Catalunya, com a mínim, a les eleccions municipals dels pobles i de les ciutats que habiten.
D’altra banda, la nostra solidaritat internacionalista ens ha de fer reclamar, a totes les nacions del món constituïdes en Estats, que facilitin l’expressió del vot dels seus ciutadans residents a l’estranger mitjançant l’actuació consular.
El cas de Xile posa de manifest bàsicament tres conclusions sobre les quals m’agradaria reflexionar novament: existeixen encara avui persones que no compten al cent per cent per la democràcia; el fet de viure i contribuir a fer rutllar l’economia del país d’acollida hauria de reconéixer el dret implícit a decidir qui és millor per gestionar les seves problemàtiques; evidentment, segueixen havent causes per les quals val la pena lluitar més enllà de les fronteres que ens limiten com a nacionals d’una o d’una altra contrada. L’Hernán, en aquest cas, ens ha donat una lliçó de com contribuir a fer canviar les coses i no caure en la resignació: els vots europeus de Bachelet es varen sumar als de comunistes i humanistes per fer-la guanyadora d’unes eleccions que s’havien posat una mica coll amunt. Al mateix temps, el meu amic, que, després de tants anys, ja no sé si és més espanyol, català, tarragoní o xilè, també ens ha fet despertar d’un somni massa llarg cridant ben fort el fet de què no vivim tot sols en aquest món, i que qualsevol cosa que passi en qualsevol cantonada del mateix ens afecta directament; o, com a mínim, així hauria de ser.

(Cambrils 2005)