ISLAM INJURIAT

Reflexions al voltant del respecte a la diversitat religiosa

Pel que respecta a l’afer religiós només vull comentar un aspecte per mi bàsic: no s’hauria de pressionar els que no siguin creients de la teva confessió, fins i tot els ateus o agnòstics, a estar d’acord amb tot allò que tu defenses. Més enllà de la nostra persona, no ens hauria d’importar l’opció o la no-opció religiosa del nostre veí ja que partim del mateix respecte a la llibertat d’elecció de cadascú. No podem optar mai per la violència d’una pretesa imposició d’una moral millor. Sí podem provocar el diàleg i l’apropament entre les diferents tendències existents.

Aquesta llibertat de culte de què parlem, com hem pogut comprovar recentment, pot arribar a estar confrontada amb un altre dret, que és el de la llibertat d’expressió. Com dèiem, la llibertat de culte hauria de situar-se en el pla interior, al mateix temps que la llibertat d’expressió hauria de vigilar per no caure en el parany de l’ofensa i l’acusació incerta, que a la vegada podria ser jutjada i penada.

Durant la història dels dibuixos que caricaturitzaven i es mofaven del profeta Muhammad publicats per alguns mitjans de premsa escrita europeus, hem pogut observar dos tipus de reaccions per part de la intel.lectualitat que ens és més propera, ja sigui en la direcció de Bàrbara Probst i Javier Pérez Royo, o en la línia de Fernando Savater i Pilar Rahola, si comparem el material que ens proporciona el diari El Pais.

Un pot riure’s d’un mateix i no passa res, però resulta més conflictiu, i provocador, aplicar el propi humor a algú altre que no és un igual ni un semblant.

Es tracta, doncs, a nivell filosòfic, per part de cadascú, de posicionar-se davant de les prioritats hipotètiques, pel que respecta a les conviccions personals, a l’hora d’afrontar una situació complexa dins d’un món evidentment complex en el qual no hi ha cabuda per lectures úniques, sí per visions universals. En aquest cas, jo em situaria al costat de la barricada del respecte a la diversitat, guanyada per mitjà del coneixement de l’espècie humana, també hipercomplexa, per davant dels valors més sofisticats, i menys essencials, com pot ser la mateixa defensa de la llibertat d’expressió o de publicació. En definitiva, si tot ho plantegem en termes dels que tant agraden en l’actualitat, civilitzatoris i d’etiquetatge ètnic, arribaria a afirmar, com diu Pérez Royo, que en aquesta ocasió Occident (això que existeix en certa mesura degut una lectura determinada de la història) torna a pecar de molta hipocresia i prepotència.

En els últims anys aquest Occident ha prohibit fer apologia del nazisme i del terrorisme, de la mateixa manera que segons quines coses “no es poden dir” si fan referència a segons quin tipus de família reial o si es gosa obrir el dossier ocult dels secrets bancaris suïssos. Tampoc resulta ben vist negar l’existència de l’Holocaust, i això ens sembla obvi i natural; en tots aquests casos la llei defensaria els ofesos i castigaria els que encenen el foc per destruir.

Una eina cabdal per posar ordre en l’afer que tractem resulta de conèixer la trajectòria d’adaptació gradual a la diferència cultural, cívica i religiosa, en grans països moderns com poden ser els Estats Units. L’oposició al fet natural de la barreja i del mestissatge, ara més que mai, s’enquadra dins d’una opció típicament conservadora i de por al desconegut o a la pèrdua de l’hegemonia.

A Europa generalment es pensa que som “uns”, els que hi estem, i que els nouvinguts són “els altres” que ens volen mal, en el sentit que passaran a ser majoria, discutiran les normes que nosaltres ja no discutim i ens voldran obligar a canviar-les. Aquesta és la hipocresia de què parlo basada en una gran dosi de nacionalisme excloent, orgullós i antic. El futur el construirem nosaltres, que serem els d’abans i aquests “altres”, que són els que varen venir, més els que vindran encara, perquè el temps, per sort de tots, no s’atura.

Crec, fonamentalment, que els europeus, per citar-nos a nosaltres mateixos, no som “per se” més llestos i més guapos que els indis, els xinesos o els africans. En canvi sí que sé històricament que molt hem influenciat, per exemple, la reacció fanàtica i defensiva d’alguns dels sectors més radicals de la societat islàmica; entre altres coses perquè vàrem ser nosaltres qui els armàrem en el seu moment, i seguim ara defensant segons quin tipus de règim dictatorial, perquè ens interessa per a millorar els dividends de les nostres empreses transnacionals. Això és el joc de la doble moral: fer el discurs de la democràcia i recolzar la tirania; o el que deia Kissinger de Somoza: “Es un verdadero hijo de puta, pero es nuestro hijo de puta”.

Malgrat la decadència religiosa a la nostra societat opulenta no ens hem d’oblidar tan fàcilment de les lliçons cristianes i catòliques que portem a sobre. Igualment, si parlem de món musulmà, sense saber diferenciar l’Iran del Marroc; xiites i sunnites; moderns i tradicionalistes... resultaria el mateix que posar al mateix sac la Setmana Santa andalusa i la filipina de Mindanao, els fidels de la qual, per glòria dels “conquistadores” espanyols, encara passegen descalços i es pengen corones d’espines. Per posar un nou exemple de complexitat: si, en el cas de l’Irak o el Pakistà, en molts casos es celebra el dia de l’Ashura clavant-se perfils de navalla al cap i al cos; a l’altra punta del món musulmà, al Marroc, aquest dia s’obsequia els infants amb regals de colors.

La generalització és l’esperpent de la incultura.