Les Noves Tecnologies i la Cooperació al Desenvolupament
Punt de partida: és imprescindible crear capacitats per governar les grans avantatges que produeix la recerca en noves tecnologies amb l’objectiu d’afavorir el desenvolupament humà de tot el planeta.
Històricament allà on ha triomfat el nou model econòmic del capitalisme és també on s’ha invertit força i de manera estratègica, en gran part des del sector públic, en el sistema d’innovació tecnològica. D’aquesta manera, els Estats Units varen començar més aviat que altres països a invertir en aquest sector i ara el dominen mostrant-se hegemònics des del punt de vista de l’economia i del progrés (a la vegada des del punt de vista militar, que hi és molt relacionat). Altres països com Canadà, Mèxic, Taiwan i la Xina, també han desenvolupat models propis d’inversió en noves tecnologies amb diferents resultats, que hem de matitzar igualment segons el tipus de cultura ideològica dominant.
En aquest punt, hem de diferenciar que hi ha dos tipus d’inversió en noves tecnologies: la importació, per una banda, de tecnologies contrastades que funcionen bé, i aquí també existeixen dos possibilitats segons si s’aprofiten aquestes importacions per innovar la pròpia recerca, o només s’utilitzen per maximitzar el seu consum fins a realitzar la importació d’un nou sistema anys després; en segon lloc, existeix aquella que potser representa la situació ideal, que seria la inversió decidida en recerca en sí mateixa, que, no ho hem d’oblidar, és una inversió d’alt risc.
Per desenvolupar un sistema d’innovació tecnològica avançat i capdavanter cal tenir el control sobre tres factors fonamentals. En primer lloc cal tenir assegurats els drets de propietat; en segon lloc s’ha de tenir un accés obert als futurs mercats; i, en tercer lloc, s’han de donar facilitats tributàries als innovadors. Un dels gran problemes que dominen el paradigma actual de la globalització és el control de l’empresa privada sobre els drets de la propietat. Els Estats garantitzen aquests drets i les grans empreses transnacionals els fan seus; entrant en una lògica gairebé indestructible i traïdora. Segurament no s’havia previst que algunes poques persones al món podrien decidir per sí mateixes la comercialització a un preu discutible d’un medicament bàsic per a la supervivència d’un poble.
La innovació, doncs, també acaba sent exclusivament al Nord, perquè al Sud no es pot comptar gairebé mai amb cap dels tres requeriments abans esmentats.
Si fem un esforç per preocupar-nos per les àrees on la innovació tecnològica podria utilitzar-se en benefici del desenvolupament sostenible de tot el planeta en podríem esmentar fonamentalment unes altres tres: la sanitat, l’alimentació i la cura medioambiental. En aquest sentit s’estan produint avenços relatius i cal prendre decisions globals quant a l’ús d’aquests avenços en el camp de la biotecnologia i la tecnologia relacionada amb les noves energies. Existeix, llavors, una capacitat tecnològica, que pot ajudar-nos en el nostre objectiu d’invertir encara més en recerca. Diríem que falten diners a gastar en els sector claus i imprescindibles, cas dels esmentats. Això comportaria a la vegada un canvi en el sentit de les prioritats establertes pels polítics amb capacitat d’incidència global.
Governabilitat vol dir a la vegada transparència i competència. Per a implementar una bona governabilitat sobre la innovació en el camp de les noves tecnologies no podem ser monopolistes, i hem de lluitar contra els qui ho són o s’hi volen transformar. Sabem que els problemes del món són globals com el món en sí mateix només és un i irrepetible. És per això que parlem de desenvolupament sostenible d’un ecosistema que tenim però que s’està esgotant poc a poc, motiu pel qual hem de regular la nostra supervivència.
En aquesta mateixa línia, si les seixanta empreses transnacionals més grans del món renunciessin als seus beneficis sota els principis d’una base moral o legal determinada, aquests diners podrien reinvertir-se en el desenvolupament directe dels països pobres. Aquesta és una proposta clara que beneficiaria la transferència de noves tecnologies cap al mal anomenat Tercer Món. És de calaix que els països més pobres del món tampoc no es poden permetre el luxe d’invertir en qüestions d’alt risc, com sí es permeten els països més poderosos, degut a comptar amb altres necessitats d’urgència. Llavors queda en mans dels països donants transferir la tecnologia adequada per a que els països de sota comencin a desenvolupar les seves pròpies potencialitats segons l’anàlisi que puguin fer al voltant de la situació del mercat internacional. La cooperació al desenvolupament vol dir expressament això, ajudar a desenvolupar les pròpies capacitats mitjançant la dotació d’aquells instruments a què alguns països no tenen accés per mancances pròpies del sistema imposat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario