ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

1.       La Crisi que estem patint creus que ha afectat positivament en l’interès dels ciutadans pels temes polítics i econòmics?

Doncs certament no crec que hagi augmentat l’interès del ciutadà mig per temes en els quals calgui aprofundir en la seva anàlisi o que requereixin un punt de reflexió major. El que sí ha augmentat sense cap mena de dubte és la indignació col.lectiva, com s’ha pogut expressar en alguns dels nostres carrers i places a partir del moviment del 15-M. Això ens fa arribar a la conclusió en general de la població de què hi ha uns culpables d’aquesta crisi de què parlàvem, que són alguns polítics corruptes i grans empresaris internacionals que només miren pels seus beneficis, però sense que molts ciutadans deixin d’acceptar el capitalisme, per exemple, com a sistema mundial homologat i indiscutible, ni la democràcia com a sistema polític malgrat les seves imperfeccions. En gran part, la culpa d’aquesta percepció resignada la tenen els mitjans de comunicació que centren l’atenció de la població en fets puntuals i superficials en comptes d’inserir la informació relativa amb el que realment ha de veure amb el qüestionament directe del funcionament del sistema establert que es consumeix poc a poc.

 

2.       En quin símil històric ens podríem fixar per poder entendre millor la situació actual que ens toca viure?

Quan parlem de la comparació de diferents èpoques històriques sempre hem de tenir la referència prèvia de les dues corrents de pensament sobre la qüestió de la possibilitat del canvi. Per una banda, tenim els reformistes, que, sempre, més o menys, han defensat el sistema actual  com el ‘menys dolent’ i el que ens ha donat progressivament més qualitat de vida, amb major renta per càpita, més democràcia, més drets humans, etc. , tot i que totes aquestes apreciacions mereixen tenir en compte matisos i debats més elevats. Per una altra banda, resta el pensament d’arrel revolucionària, que vol trencar absolutament amb tot el preestablert i convencional, fins i tot podent arribar a acceptar la violència com a mitjà per assolir aquest canvi. Si ens haguéssim de fixar el un canvi polític de tipus revolucionari per excel.lència segurament hauríem de posar com a exemple més clar la mateixa Revolució Francesa, que va acabar amb el règim monàrquic absolutista a base de tallar caps amb la guillotina, i el mateix significat tindria la Revolució Russa vers l’eliminació del sistema zarista. El que resulta important apreciar és que des de sempre han existit moviments anarquistes i els que hem conegut sota el nom de ‘comunistes’, que encara avui, malgrat d’aparença minoritària, segueixen estant presents i en funcionament. Moltes persones que no desitgen per nosaltres un escenari de violència, com el que avui, per exemple, està sofrint Síria o Egipte, després del significat de “les Primaveres Àrabs”, i aprofitant l’anàlisi estricta dels diferents intents reformistes impulsats durant el Segle XX passat pel que s’anomenava ‘esquerra progressista’, apostarien per construir un nou desenvolupament alternatiu amb l’acord de la majoria consens possible sobre els plantejament i resultats, ja que per una gran majoria existeix la percepció d’arribar a un col.lapse absolut. Aquest plantejament altres el podrien considerar senzillament ingenu, per la seva mateixa dificultat, malgrat que no recomanaria mai deixar d’utilitzar com a exemple totes les mesures, imposades en gran part, pactades per uns quants guanyadors de la Segona Guerra Mundial, durant la segona meitat del darrer segle, que finalment van provocar canvis aparentment a millor com poden ser  la mateixa pacificació entre les potències i rivalitats, l’elevació de la qualitat la vida amb major preocupació social i ciutadana a gran part del planeta, i tot plegat sense haver de canviar el sistema, tan ben resguardat. El que passa és que ni tan sols queda gaire de tot això!; cada vegada pagarà la pena menys defensar aquestes engrunes.

 

3.       Hi ha errors del segle passat als quals podem assenyalar per haver-nos portat fins a la caòtica situació actual?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar de nou a la segona meitat del segle XX on es construeix una  “pau fictícia”, després de dues guerres mundials, quan el capitalisme adopta mesures atenuants de l’àmbit social, per exemple, a Europa, i s’acaba fent arreu un gran elogi de la proposta. Estem parlant de la creació de l’Estat de Benestar amb tot el que comporta de pacte social-liberal, com ja he repetit: sistema de pensions cada vegada més universal, extensió dels serveis públics, sobretot els d’educació i sanitat, constitucions semblants entre els països de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), a partir dels pactes internacionals assumits en  el marc de l’Organització de Nacions Unides (ONU), etc. Evidentment el guió d’aquesta pel.lícula ha de quedar defensat i institucionalitzat per una sèrie d’organismes que marcaran les nostres pautes de vida i les dels nostres microgoverns, com poden ser el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea (UE) o l’Organització Mundial del Comerç (OMC), abans coneguda com a GATT (General Agreement on Trade and Tarifs). Totes les mesures preses i el seu desembarcament als nous Estats postmoderns i postcapitalistes, tot i ser lloables i possiblement beneficioses, en un principi, o efecte immediat, conegudes sota el sobrenom de “Consens de Washington” i “Consens de Brusel.les”, van acabar generant una falsa sensació d’absència de conflicte, quan gran part del planeta es moria de fam o en guerres civils internes, de les quals n’eren còmplices o directament desencadenants els interessos dels nostres països privilegiats. És en aquest mateix punt, sobre aquests mateixos arguments i excuses, que el ciutadà de la pretesa classe mitja es va acomodar durant unes dècades d’hivernament tal com havia anunciat la literatura d’Ortega i Gasset, Reich, Marcuse o Chomsky, per esmentar un intel.lectual crític més contemporari. En definitiva, podem dir que es va emprar un marc històric de necessitats per justificar mesures superficials que solucionaven hipotèticament els problemes més immediats, però no tocaven per res l’estructura de reproducció dels problemes fonamentals, més enllà de multiplicar-los o fer que la bola que anava caient, malgrat retardar la seva embranzida, cada vegada es fes més grossa i perillosa, fins arribar a la situació caòtica actual. El més greu és que els que decideixen o poden decidir ho sabien i no feien res per evitar-ho, més enllà d’aprofitar, fins al límit més immoral, les seves avantatges i prerrogatives atorgades pel mateix sistema com a prova d’agraïment a la seva defensa.

 

4.       Esmenta, sota el teu punt de vista, els tres pitjors defectes del capitalisme.

En primer lloc, caldria esmentar el seu desenvolupament a la mateixa evolució natural de l’ésser humà, ja que evidentment la imperfecció humana està directament relacionada en els errors posteriors a les teories dels sistemes econòmics aplicats. El capitalisme, tal com l’entenem avui dia, és tan antic com el mateix pas transcendental de l’ésser humà de passar a ser considerat de nòmada a sedentari. En un principi, va imposar-se l’intercanvi directe fins que alguns varen aprofitar les seves millors capacitats per aprofitar-les cada vegada més en el seu benefici; així doncs es va anar passant d’un sistema basat en el bé comú i el fet de compartir, a un altre sistema, més comercial, de diferenciació entre els que tenien més, tenien el just, tenien poc, o no tenien res. A continuació va aparèixer el valor transaccional de la moneda i alguns oficis van passar a ser considerats menys valuosos , així l’agricultura, malgrat ser indispensable per la nostra mateixa subsistència, passà a ser cada vegada més depreciada, vers la indústria i la tecnologia. És en aquesta evolució natural que s’accepta el capitalisme, que fa diferència, treu, i dóna premis, segons els consensos que s’imposen a cada època consumida. Efectivament hi veig un error iniciàtic en el propi capitalisme, donada la cobdícia i l’egoisme dels humans, característiques que, en etapes recents, han passat a resultar gairebé venerades i aprovades globalment.

Un segon defecte del capitalisme el situaria en la seva tan ràpida i incontrolable evolució i creixement, capaç d’adaptar-se, per tal de protegir el seu benefici, o sigui el dels que hi són al capdamunt de la piràmide i en dirigeixen les normes, a diversos entrebancs o anècdotes de qualsevol tipus en el terreny socio-polític. Aquest creixement voraç que sobrepassa la capacitat de reacció dels humans corrents, però que comporta l’abdicació dels intel.lectuals o facilitadors, que podrien haver apostat per una altra alternativa i hi acaben claudicant per la seva pròpia comoditat i aprofitament immediat, ens apropa a situacions com l’actual. Som una societat tecnològica que ja no sabem reprendre el camí per cercar allò que podríem recuperar per fer-nos anar millor, fins arribar al límit de tampoc saber frenar a temps o reduir la marxa. Els fets històrics que marquen aquesta lògica resulta la Revolució Industrial produïda cap el 1850 al Regne Unit, el fordisme nord-americà del segle posterior, i l’actual lògica de la societat virtual i en xarxa que eleva la velocitat dels esdeveniments sense parangons.

El darrer defecte que destaco del capitalisme és el fet de què els ciutadans quedin tan allunyats de les seves decisions, abandonats a un criteri demoscòpic, polític, partidista i acrític, que només es pot manifestar cada quatre o cinc anys. Avui dia la defensa d’un determinat tipus de capitalisme ha absorbit la democràcia liberal, la política partidista i l’absència de lideratges forts en favor de factors de canvi davant de la ineficiència global, abús, destrucció del mateix planeta, etc. El nostre sistema parlamentari finalment ha baixat el cap per servir com a eina en mans dels poders econòmics i financers que realment governen (potser “gestionen”?) el Planeta. La sobirania i la legitimitat del seu funcionament es posa en entredit tot sovint, avui dia més que mai abans, degut a la rebel.lia del qui considera que li estan prenent el pel o directament enganyant, tot dissenyant una façana bonica que no deixa ni veure ni entendre un contingut bàsicament tètric i podrit.

 

5.       Al llarg de la història, ha existit, encara que fos només com a teoria, un sistema practicable que solucionés els defectes del capitalisme, i d’altres associats a la mateixa condició humana?

En el submón capitalista occidental, i més concretament europeu, de la segona meitat del segle XX, que encara marca tant la comprensió del nostre paradigma de situació actual, s´han entès certs progressos i esdeveniments com a ‘mals menors’ davant d’altres alternatives possibles, que finalment quedarien derrotades, i dues guerres que per primera vegada esdevenien d’abast mundial. En aquest sentit, l’Estat de Benestar per molts representaria el nivell màxim de democratització de certs països situats en l’elit de la comunitat internacional, malgrat que sigui en un nivell tan sols material i tan poc estratègic per les generacions futures, donades les seves grans mancances internes i profundes, com pot ser la mateixa lògica del capitalisme que ja hem descrit, elevada a la seva màxima potència; el que ens podria deixar en un nivell d’anàlisi històrica certament proper a entendre aquesta evolució com un parèntesi o retard dels problemes amb els quals comptem des de ja fa alguns segles i als quals no posem remei per peresa o manca de voluntat: guerres, fam, injustícia social, desigualtat econòmica, masclisme o destrucció del medi ambient, tan sols per comentar uns clars exemples. Les lectures de la història s’han de seguir fent i només en una determinada i única forma. Hi ha molt a aprendre encara de la resta de cultures no occidentals per passar definitivament a pensar en el sentit d’”un sol món”. També tot és possible i tot resta per fer; però cal posar-se mans a l’obra, evitar la mandra i la felicitat que és mentida.

 

6.       Si t’interessen els temes polítics, econòmics i socials del món, és per necessitat o per vocació?

En el meu cas particular tot plegat no pot deixar de ser considerat vocacional. De família de mestres i professors, ja de petit em vaig interessar per la geografia, la història i les civilitzacions, el que després desenvoluparia com a estudi de les relacions internacionals, a banda de ser un gran lector prematur i haver pogut viatjar tot sovint. En certa manera vaig construir un espai d’anàlisi superior en un àmbit molt local i petit com poden ser el poble de Miravet o la ciutat de Cambrils que em varen veure créixer. Recordo haver viscut molt directament la Caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la Unió Soviètica, la Guerra de Iugoslàvia i les successives  Guerres del Golf, com a processos reflexionats i relacionats de forma hol.lística, o sigui com a part d’un mateix cos o significat. Vocacions cadascú pot tenir les seves, però efectivament també hi ha un punt que pot compartir cada ciutadà com pot ser preocupar-se mínimament per allò que l’afecta i passa al seu entorn. Això m’ha apropat particularment a la política de gestió més propera.  Sempre he defensat, d’altra banda, que s’hauria de poder incloure una assignatura curricular a l’escola obligatòria que tracti sobre aquests temes d’actualitat com a contribució a la conscienciació ciutadana vers els problemes globals, que ara al mateix temps també són els locals (m’agrada parlar de glocal), assegurant-se prèviament que s’imparteixi amb rigor i objectivitat al.liena a qualsevol interès sectari. Vull entendre aquesta formació com a mitjà però mai com a definició o conclusió tancada.

 

7.       Si demà fossis investit President d’Estat  quines dues mesures d’abast econòmic i polític prendries?

El que resultaria més difícil seria procurar governar i treballar pels ciutadans d’aquest Estat en concret sense poder deslligar-se de decisions estructurals preses anteriorment per altres i, de la mateixa manera, caldria procurar canvis en el seu benefici sense quedar marginat de la comunitat d’interessos internacionals. Així doncs el primer que faria seria revisar les relacions i lligams internacionals que no fossin del tot justos o beneficiosos als interessos dels meus governats: per exemple, podem pensar en les obligacions que ens porta la Unió Europea, o evitar les pressions que exerceixen, per sobre dels ciutadans, entitats privades sobre les decisions polítiques d’un mateix govern, com poden ser la borsa, les entitats bancàries o grans transnacionals. Tot plegat comportaria el risc de perdre el factor de “confiança” per l’inversor, que és l’amenaça que es comenta per al cas, però és que caldria reconstruir la casa per sota i segurament modificar els seus fonaments per deixar de caure en aquests paranys! En la mateixa línia de coses també resultaria imprescindible reforçar la separació clàssica de poders, que ja no és fidel a la idea original de Montesquieu per a un Estat de Dret com el que hauria de ser. Les fronteres, que mantenien a cadascú en el seu lloc i amb la seva responsabilitat, s’han anat desdibuixant, i segurament per l’interés d’uns quants s’han debilitat i esquerdat premeditadament. Ha passat el mateix en el terreny econòmic que en el polític, sota la preponderància del primer: les caixes d’estalvi van voler fer de banquers, els banquers van fer d’empresaris, els empresaris van fer de polítics, i als polítics se’ls hi reservava un lloc en els consells d’administració dels mateixos conglomerats. Finalment, i ja fa temps que hi lluito, caldria avançar, aquesta vegada, tenint la possibilitat que em proposes, des de dintre, una profunda reforma del sistema polític i la pràctica democràtica, per elevar els controls i els contrapoders a les decisions possiblement preses de forma arbitrària, per decret-llei, o sense legitimitat suficient, amb un sistema electoral obsolet que ens porta sense remei a una abstenció aberrant. I dins d’aquest tercer àmbit resultaria molt important impulsar la refundació conseqüentment dels mateixos partits polítics tradicionals, fins ara majoritaris, adobats per la corrupció i la ineficiència, ja que no es pot delegar un gra més de democràcia i autoritat en uns instruments que no s’apliquen el concepte de forma interna i es comporten de forma absolutista cap a l’exterior, sense reconèixer errors i falsejant veritats.

 

8.       Quin opinió li mereixeria el funcionament d’Europa com un sol Estat? És imminent, impossible, millor, indiferent...?

La fundació de la Unió Europea va significar en gran part la col.laboració i cooperació entre dos països-clau com són França i Alemanya, que representen les dues tradicions importants de pensament, creació, i ordre, a nivell continental europeu, a la vegada que van provocar, com ja hem repetit en diferents ocasions dues guerres mundials amb un gran nombre de pèrdues humanes que no es volien repetir. Els alemanys posseeixen una visió més idealista, que respon a la tradició dels seus filòsofs, i apostarien per crear una espècie d’Estats Units d’Europa, com a versió optimitzada, eficient, eficaç i federal de la Unió Europea actual, que ja fa temps que per molts dels temes comentats ha començat a fer aigües. Per contra, els francesos estan d’acord amb la continuació d’una Unió Europea que representi una suma mercantil i d’estreta relació entre Estats que a la vegada poden mantenir la seva autonomia i difícilment delegaran aspectes de la seva defensa, relacions exteriors o hisenda a Brusel.les. Sota el meu punt de vista, reconeixent que em domina la vessant germanòfila en aquest cas, trobo que el posicionament europeu seria més fort i efectiu segons el model que plantegen els alemanys. Malgrat tot, la correlació de les dues tendències, centrífuga i centrípeta, resulta important tenir-la sempre en compte i ponderar-la, així com l’existència del Regne Unit, la pràctica dels països escandinaus, o la mateixa singularitat nostra com a països mediterranis. La Unió Europea només pot interessar als ciutadans dels seus països membres si en treuen algun benefici concret, i mai s’evolucionarà cap a una postura federalitzant si s’entén com la imposició d’uns millors situats sobre uns altres que cedeixen irremediablement.

 

9.       Si realment cal canviar el sistema de forma radical una mesura a tenim en compte seria el funcionament del mateix món com un sol Estat, format per diferents nacions i països?

Hi podria haver l’interés de crear un únic Estat mundial, com a evolució o perfeccionament dels experiments de la Societat de Nacions i Nacions Unides actuals, però de moment sempre seria dins d’un model prèviament acceptat, sobre el qual no es podria discutir, de capitalisme neoliberal, democràcia indirecta i drets humans d’acompliment aleatori. D’altra banda, hi hauria una gran oposició vers aquesta deriva per part de països que avui dia són considerats ‘emergents’ i que són certament representatius de grans tradicions, com dèiem en el cas de la Unió Europea, en les quals també es divideix el Planeta. Estem parlant dels anomenats països BRICS, perquè responen a les inicials de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica, que mai acceptarien, i ja tenen el poder suficient per frenar, qualsevol proposta que tingués una mínima olor al manteniment de relacions neocolonials. Jo apostaria decisivament per un model de govern mundial de tipus federal que podria ser factible desactivant el dret a vet actualment “neocolonial” dels cinc Estats que seuen de forma permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU, i aconseguint una major vinculació i eficàcia en l’acompliment de les resolucions de la seva Assemblea General. Un Bon Govern Mundial hauria de procurar acabar amb les guerres i la fam, dues de les xacres que ens acompanyen malgrat avenços tècnics, que semblen haver-se aplicat finalment contra les mateixes persones humanes, com a objectius més lloables de la seva refundació i de la pràctica de les relacions internacionals en sí mateixes. Tot això primer, abans, i com a prioritat, per davant de l’esperit de competitivitat econòmica, i evitant qualsevol concentració de poder. El món ha de ser multipolar, i a les nacions i les persones se’ls hi ha de respectar la seva autonomia en la mesura del possible, sempre que estigui d’acord amb la legalitat vigent.

10.   En algun moment t’has posat a teoritzar sobre un sistema econòmic alternatiu? Si no és així, per què?

Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, una vegada superat el paradigma de l’enfrontament entre Est i Oest, una vegada també finalitzada l’etapa de readequació mundial pel nou enemic que havia de ser el terrorisme islàmic i el nou crim internacional organitzat, sí que hi ha hagut una nova elaboració intel.lectual dels qui procuren salvar el planeta i els seus habitants que ens apropen a unes teories que es poden anomenar del “decreixement”, títol del llibre de l’autor francès que va posar-li el nom, Serge Latouche. Des del  Maig del 1968, passant pels moviments en favor de la independència dels territoris sotmesos per les metròpolis i la crisi del petroli del 1973, com a recordatori del crack bursàtil de 1929, fins els grups actuals d’”indignats”, sumant els qui pregonen, des dels anys noranta passats, una “globalització diferent”, o “més humana”, i anuncien en la mateixa direcció que “un altre món és possible”, des de Seattle a Porto Alegre, de Chiapas a la Plaza del Sol de Madrid, o la Plaça Catalunya de Barcelona, molts són els que es basen per sostenir els seus arguments en apuntar al “capitalisme salvatge de casino” (o sigui el que no produeix per tots , sinó que només especula per uns quants) com l’enemic a batre. Sembla que tan sols la reconstrucció en els propers anys d’unes societats més autènticament democràtiques, amb major participació ciutadana, i una nova casta de decisors públics que sàpiguen escoltar i interpretar les necessitats urgents del món que ens ha tocat viure, podran traspassar el poder i posar límits al capital per damunt de les mateixes persones. Aquesta no és una nova teoria econòmica, però sí que és una filosofia que ha sobreviscut amb el pas dels anys i dels segles, posant el bé comú per davant de l’intent d’imposició de qualsevol dictadura, tingui aquesta el color que tingui.

 

11.   Quin és el canvi indispensable que s’ha de plantejar per tal de què es puguin produir canvis graduals o dràstics del sistema debatut?

Tu mateix has tocat moltes notes d’una mateixa melodia. Per una banda, caldria una Unió Europea molt millorable (es tracta de refundar-la igualment, en el sentit de tornar als seus principis fundacionals), que donés lloc a la vegada a un autèntic Govern Mundial, avui basat en una Organització de les Nacions Unides (ONU) anclada en el paradigma i la lògica del segle passat, raptada per un Consell de Seguretat i uns Estats Units d'Amèrica, així com passa amb la resta d’institucions econòmiques i financeres internacionals, situación que ja no s’aguanta pel seu propi pes, qüestió sobre la que ja han filosofat els grans autors universals des dels temps més remots, des de Plató i Aristòtil, passant per Kant i Hegel, fins a l’actualitat. Un sol país difícilment no emprendrà un canvi en el seu comportament individual si no assoleix complicitats i seguretats per part dels països veïns i aliats amb els mateixos problemes i ganes de solucionar-los. Avui dia existeixen lobbies poderosos la raó dels quals només resulta procurar mantenir l’status quo, difamar i marginar aquells exemples o esforços per sortir-se’n d’un guió preestablert que ja no agrada a una gran majoria. Un autèntic govern mundial, amb preponderància de la política, pararia els peus a aquells que amb els diners compren uns privilegis, que són els seus, i que no tenen cap base justa per a la resta de la Humanitat.

 

12.   Creus que la crisi per si sola s’emportarà una part del capitalisme fratricida per davant?

La crisi actual no ha aconseguit encara canviar la mentalitat de la majoria de població mundial respecte al sistema capitalista que se’ns imposa. Com hem dit, aquest sistema té la virtut de la seva adaptació a les circumstàncies, fet que s’ha demostrat sobretot al llarg dels darrers segles d’història, i també sembla que continuarà de la mateixa manera una vegada  en els propers deu anys els índex macroeconòmics millorin moderadament. Si realment es vol quelcom millor al capitalisme actual s’hauria d’explicar tota la veritat i tenir un total accés a la informació verídica que el deixa en evidència una vegada darrera de l’altra a nivell global. “ - Per què els Estats Units ataquen Irak? - Doncs no és per defensar els drets humans com a motiu principal, sinó per assegurar-se l’abastiment del petroli de la zona”. Aquest capitalisme només serveix per fer més milionaris uns quants i mantenir un ordre antic que ja no dóna solucions als reptes actuals. Possiblement el capitalisme es voldrà o podrà reformar-se a sí mateix, però allà on té un profund punt dèbil és en la seva escassa capacitat de transformar les seves prioritats materials per d’altres que siguin més intangibles, però imprescindibles, com poden ser les de promoure la pau, elevar l’espiritualitat, recórrer a l’educació en l’esperit de la crítica, l’interés renovat pel bé públic a partir de la fraternitat i solidaritat que alguns no han abandonat mai, però que efectivament s’han posat en perill durant les darreres dècades viscudes. Segurament hi som a temps. De reaccionar, vull dir. Però no ho podem deixar per massa tard, ja que la destrucció avança i el caos es pot imposar...

Agost de 2013