NUEVO CAPÍTULO EN LIBRO

Las Fronteras Porosas del miedo, Luis Ernesto Ocampo (Coordinador), Editorial El Aleph, Buenos Aires, 2013. Descripción del libro "Las fronteras porosas del miedo" La obra compartidareúne a un cúmulo de académicos y analistas, quienes desde diversas trincheras geográficas y disciplinares concurren al estudio de los fenómenos de violencia y miedo que transitan nuestras ciudades, y el mundo globalizado. Ciudad, migración, medios de comunicación, cuerpo, adicción, tortura, represión,violencia, exclusión e individualización constituyen solo una parte de los referentes abordados en el texto para develar la fragilidad porosa sobre la cual se sustentan los miedos, y los usos perversos que de este se desgajan. El miedo sustrae el mañana al cuerpo social, roba la posibilidad de construir comunidad, de atisbar a escenarios de certeza en el acumulado de incertidumbres elaboradas para mantener sumisión y control en el colectivo. Los miedos son enemigos ineludibles de la cohesión comunitaria. El agregado es atomizado, se fragmenta, da paso a la individualización en donde cada uno termina por confiar solo en sus propias capacidades y saberes. Los individuos se reconstruyen, se retraen y aíslan, cuestionan la utilidad de las instituciones, rehúyen el encuentro en el espacio público, el dialogo se cancela, y se erige la auto reclusión domiciliaria como única opción de adquirir seguridad en escenarios, ideológicamente, cargados de infortunio. Índice Prólogo Introducción Límites, márgenes y bordes: las conexiones entre ciudad, colonia, segregación y racialización Una aproximación conceptual Adrián Scribano El exilio español en el Magreb Oliver Klein Bosquet La experiencia de lo ‘paralelo’: el caso guatemalteco en relación a la experiencia de la Comisión Internacional Contra la Corrupción y la Impunidad (cicig) David C. Martínez-Amador Economía política del miedo Divvio Gallegos Paniagua y José Guadalupe Vargas Hernández Lenguaje televisivo: “educador” de la sociedad Liliana Yonué Covarrubias Hernández La imagen del cuerpo desarticulado en los medios masivos de comunicación Raúl R. Villamil Uriarte Los miedos en los jóvenes Yanela Alves y Luis E. Ocampo Banda Video capítulo:La construcción del imaginario del miedo y la estigmatización del joven y su barrio Marina Schucky El discurso de una joven adicta analizado sistemáticamente mediante el Algoritmo David Liberman (ADL) Carolina Coronel Aispuro La jerga de la violencia y el lenguaje de la angustia Jorge Gastélum-Escalante, Samantha Palazuelos-Arciaga y Rita Solís-Martínez Individualización: el lenguaje de la violencia invisible Luis E. Ocampo Banda y Adolfo Lizárraga Patrón

Conferència a Blancafort de la Conca

BLANCAFORT: CICLE DE CONFERÈNCIES 2013: “EL FUTUR DE L’ESTAT DE BENESTAR A EUROPA” A càrrec del Professor de Ciencia Pólítica de la URV, Oliver Klein Bosquet El divendres passat 13 de desembre, va tenir lloc en el nostre Casal de la Gent Gran la Conferència programaa sobre “El futur de l’estat de benestar a Europa”. Aquesta conferència, organitzada per l'Ajuntament de Blancafort i el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, està inclosa en el cicle de conferències per a l'any 2013 dissenyat i dirigit especialment al Casal de Jubilats de Blancafort, si bé es tracta d'actes oberts a tothom. La Conferència va ser a càrrec del Sr. Oliver Klein Bosquet, Professor de la URV, el qual va estar preparant tot el material en tant els assistents arribaven i s'acomodaven. La introducció es va referir a les bases i orígens segons els acords adoptats en els Tractats de Roma, signats en 1957 per Alemanya Occidental, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, i els Països Baixos. Seguidament es van abordar les interpretacions i criteris de comparació, entenent-se per Estat del Benestar, com a concepte general, un sistema en el qual correspon a l'Estat, o sigui a la societat organitzada democràticament, assumir la responsabilitat del benestar social i econòmic dels seus membres. Existeixen en realitat diferents models socials en el si de la UE. Malgrat que cada país té unes particularitats pròpies, es poden distingir quatre models diferents: · El model nòrdic, de Dinamarca, Finlandia i Suècia, aixi com d'Islàndia i Noruega, malgrat no ser membre de ple dret de la UE. Presenta el nivell més alt de protecció social i la seva característica principal és la provisió universal basada en el principi de ciutadania, és a dir, que existeix un accés més generalitzat, amb menys condicions, a les prestacions socials. · El model continental, d'Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Àustria. És similar a l'anterior però amb una major proporció de despeses orientades a les pensions, basat més doncs en les transferències directes. · El model anglosaxó, d'Irlanda i Gran Bretanya. Aquest model està caracteritzat per una previsió o mesures preventives menors que en d'altres models i per una assistència social com a últim recurs a tenir en compte. · El model mediterrani, de Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya. Aquest model correspon als països que han desenvolupat un Estat del Benestar més tardanament (anys setanta i vuitanta, a excepcio d'Itàlia). Es tracta del model social amb menors despeses i està fortament basat en les pensions i en unes despeses d'assistència social molt baixes. Posteriorment, dècada dels vuitanta, i a partir d'una crítica primerenca a l'Estat del Benestar, alguns polítics van buscar implementar el que va ser percebut com una temptativa de desmantellar l'estat del benestar, fent-se més evident a partir del 2008 com a conseqüència de la crisi financera i econòmica. L'Oliver va ser un excel.lent conductor de la sessió, caracteritzada per la seva plena proximitat i integració amb els concurrents, fent una aportació molt interessant, interactiva i col·loquial. Així i una vegada acabada la xerrada, no va tenir cap inconvenient a seguir la tertúlia uns minuts més amb l'assistència restant, com podem observar en la instantània que acompanya aquesta nota.

COMITE D'EMPRESA DEL PERSONAL DOCENT I INVESTIGADOR LABORAL DE LA URV

MEMBRES DEL CEPDIL DE LA UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI (URV) M. Ercilia García - Gestió d'Empreses (Presidenta) Mar Gutiérrez-Colon - Estudis Anglesos i Alemanys (Secretària) Antoni Martínez - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (Vicesecretari, Vicepresident) Pau Galiana - Gestió d'Empreses (Comissió de seguretat i salut i delegat a les Terres de l'Ebre) Luis Díaz - Economia (Comissió de Formació, d'agregats i catedràtics) Agustí Solanas - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (comissió d'ajut social i lectors) Oliver Klein (Comissió d'Associats, Ajudants i Investigadors) David Sánchez - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (Comissió Web) Rafael Böcker - Gestió d'Empreses Jordi Castellà - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques Elena de la Cruz - Filologies Romàniques Clara Furriols - Dret Públic Jose Manuel Gavilan - Psicologia (Comissió Premsa) M. José Simón - Enginyeria Mecànica Rosa Tamarit - Història de l'Art (Comissió Igualtat) Manel Vallet - Gestió d'Empreses Jordi Duch - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques

CONFERÈNCIA PER A LES AULES D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE LA URV 2013

NOTA DE PREMSA SOBRE LA CONFERÈNCIA A BLANCAFORT DE QUERALT El passat Divendres, dia 13 de Desembre del 2013, el Professor de Ciència Política de la URV, Oliver Klein Bosquet, va visitar el Casal de la Gent Gran de Blancafort per tal de realitzar una conferència al voltant del futur de l'Estat de Benestar a les nostres contrades. Després de definir la creació del model, una vegada acabada la Segona Guerra Mundial a l'Eruopa Occidental, sistema que arribaria a l'Estat Espanyol i a Catalunya en particular, quaranta anys més tard, després de la mort del dictador Franco i la transició democrática, es van plantejar l'existència de diferents fases de desenvolupament i característiques del mateix segons el seu grau d'aplicació i solidesa. Avui dia, en época de retallades, no només pressupostàries, sinó també de drets prèviament adquirits pel conjunt dels ciutadans, es corre el perill de què el propi model sigui abandonat per les noves corrents ideològiques i tarannà adquirit per una economia capitalista global que es manifesta sense escrúpols. Malgrat això, encara hi hauria marge, es creu, per aplicar nous mecanismes que dotessin aquest Estat de Benestar de majors dosis d'eficàcia i eficiència, sense tenir la necessitat de fer-lo desaparèixer com a concepte i consens de molts milions d'habitants, en la major part dels casos, clase mitja, que se'n han aprofitat en les darreres dècades en benefici de les mateixes nacions impulsores.

TERTÚLIA PER AL GRUP DE REFLEXIÓ "FÒRUM TARRAGONA" (2013)

NOVA TERTULIA DEL GRUP FÒRUM TARRAGONA a iniciativa de Paco Xammar El proper dijous dia 12 de desembre a les 21 h. tindrem la darrera tertúlia de l'any. Hem invitat al professor de Ciència Política de la URV Dr. Oliver Klein Bosquet qui ens parlarà sobre: "Refugiats Ambientals. Factors causals" Ens trobarem al Restaurant MR del carrer Francolí no. 59 de Torreforta Svp confirmeu la vostra assistència contestant a aquest mateix email ( maloula08@gmail.com ) o bé per SMS al 699026676,com a més tard el dimarts 10 de desembre al vespre. Breu CV d'Oliver Klein Bosquet Nascut a Miravet, el 28 d’abril de 1976 Professor de Ciència Política a la URV. Doctorat en Ciència Política. Màster Oficial Europeu en Dret Comunitari. Especialista Universitari en Relacions Internacionals, Cultura de Pau, Estudis Cubans. Ha treballat al Ministeri Alemany de Cooperació Internacional, Institut Internacional per a la Governabilitat (IIGOV), Observatori DESC de Drets Humans i IdeaBorn-Consulting. Ha donat classes a les Universitats de Barcelona, Lleida, Girona, Salamanca, Ortodoxa de Iasi (Romania), Centreamericana de Managua (Nicaragua), i ha realitzat estades de recerca a les Universitats de Heidelberg i del Sarre (Alemanya)

CONFERÈNCIES PER AL 2013 - 2014

Propostes de conferències d'Oliver Klein Bosquet per al 2013 - 2014. 1) El moviment dels Indignats del 15-M: Què en queda de la protesta ciutadana a Catalunya i Espanya contra la manera en la qual es prenen les decions polítiques i econòmiques que afecten a milions de ciutadans? Com i per què va sorgir aquest moviment a la Plaza del Sol de Madrid i a la Plaça Catalunya de Barcelona? Com es pot observar en la història un contínuum de protestes ciutadanes contra l'ordre imposat i establert cada cert temps. Com aquest moviment peninsular té la traducció a nivell mundial fins a reinvertar-se als Estats Units sota el nom de Occupy Wall Street. 2) Reptes pendents de la democràcia i de la pràctica política: En el context espanyol la nostra democràcia actual no es pot entendre sense la mort del General Franco i el relleu pactat amb la monarquia de Joan Carles I, i la transició política negociada llavors. Però la democràcia es demostra imperfecta no només a casa nostra siné que arreu del món. Què es pot fer per tornar a les arrels i no viure una involució perillosa en el sentit de què es prenguin decisions contràries a la voluntat majoritària popular? 3) El Dret a un Bon Govern, la resistència pacífica i no violenta: Segurament molts no coneixeran l'obra de Henry David Thoreau, pero sí l'actuació del Mahatma Ghandi o Martin Luther King. Com es pot aprovar avui dia que davant d'injustícies desmesurades i corrupcions generalitzades, el que és en definitiva el mal govern, els ciutadans no puguin reclamar una substitucio o canvi del malfactor, i escollir noves vies correctes en el sentit de l'ètica pública universal. Alguna cosa falla, pero sempre ha existit el dret a la rebel.lia. Aquí el que defensem és que es produeixi de forma pacífica.

MASTER EN DRET AMBIENTAL

"El Màster Oficial Europeu en Dret Ambiental (MUDA) va beneficiar-me directament en el fet de consolidar la meva situacio com a Professor docent de Ciencia Politica a la mateixa Facultat de Ciencies Juridiques de la URV, de la mateixa manera que m'ha donat eines exemplars per desenvolupar altres tasques directives en el nivell de l'administracio local, concretament a l'Ajuntament de Cambrils".

ARTICULO SOBRE SIRIA PARA EL DIARI DE TARRAGONA (Septiembre 2013)

EL FUTURO DE SIRIA NO PASA POR ASAD La guerra de Siria no es cosa de hoy, ya hace más de dos años que vemos desangrarse a su pueblo. Un cambio importante de percepción se produce tan sólo hace unas semanas cuando una guerra civil interna pasa a convertirse en una posible guerra entre Estados. A raíz de la influencia de las Primaveras Árabes, en Marzo de 2011 se empiezan a producir manifestaciones populares en las calles de las principales ciudades del país en contra del régimen de partido único y el dominio de la minoría alauita, de orientación chií, bajo un gobierno de signo hereditario. Después de haber vivido la caída de Ben Alí, Mubárak, Saleh y Gadafi, las autoridades sirias optan por la represión de dichos manifestantes acusándoles de ‘terroristas’ y ‘agentes propagandistas’. Siria queda dividida en dos trincheras organizadas según el eje básico de si están a favor de mantener el status quo, u optan por el cambio, que puede interpretarse en sentidos tan opuestos como la islamización o la mayor democratización del país. Después de más de un año de guerra, entre los rebeldes del Ejército Libre y las tropas oficialistas, 2013 contribuye a dibujar el horizonte de la regionalización del conflicto con la incorporación de la guerrilla libanesa chií de Hizbulá, al lado del gobierno baazista, y otros muchos grupos de mujaidines de origen suní, entre los cuales se infiltra Al Qaeda. La “línea roja” que había anunciado Obama, a la hora de entrar en el conflicto, si se utilizaba arsenal químico, llegaba en agosto con la masacre de más de cien civiles en Ghouta. Ante una ONU maniatada, debido al veto que ejercen en su seno Rusia y China, EEUU se ven obligados a actuar. La cuestión de análisis principal siempre sigue siendo la misma, desde la Primera Guerra del Golfo y la Guerra en la Ex Yugoslavia: ¿se levanta el principio de no injerencia frente a pruebas fundadas de ataques sobre población civil o voluntad de genocidio?; o, por otro lado, ¿responde ello a una voluntad de no enturbiar la marcha de la carrera armamentística planetaria? En el caso que nos ocupa, el Secretario de Estado Kerry consigue un apoyo limitado de los Comités del Senado, aunque mucho más difícil resultará el apoyo de los congresistas. De la misma forma, se buscan Estados que colaboren en la intervención en el marco del G-20, y es aquí donde observamos el nuevo mapa de las relaciones internacionales del S. XXI: la UE, con el R.U. y Francia jugándose el puesto de primer socio, junto a Canadá y Australia, dan su visto bueno a Washington. No así responden los llamados países emergentes de Brasil, Rusia, India, China y Suráfrica. Por otro lado se expresa la disyuntiva sobre qué tipo de islam debe gobernar las próximas décadas en los países donde su credo sea mayoritario: la versión de la ‘democracia’ a la turca, o la versión de las monarquías del Golfo; frente a la versión de la República Islámica de Irán, seguida en gran parte de Irak, la propia Siria, o Hizbulá en el Líbano, quién sabe si Hamás en Palestina. Por auténtico miedo a repercusiones mayores en la región, pero con el ánimo de crear otro precedente en el ámbito del Derecho Internacional, llega la propuesta rusa de tregua. La gran pregunta reside ahora en descifrar si ese freno repentino en la escalada bélica nos ayuda a ganar o perder tiempo en el noble objetivo de lograr la mejor solución de las posibles, que sólo pasa por una transición política pactada, en la que sea apartado del ámbito de las decisiones públicas el responsable mayor de los más de 100.000 muertos, 4 millones de refugiados, y más de 7’5 millones de desplazados internos.

Investigacion de Nancy Liliana Chaves Barbosa desde Colombia

Titulo: El origen del Movimiento de los Indignados en Espana Autora: Nancy Liliana Chaves Barbosa Pais: Colombia Junto a Stephane Hessel y Manuel Castells, se cita a Oliver Klein Bosquet: “La indignación hace romper el miedo a muchos ciudadanos a protestar sobre cuestiones básicamente políticas y económicas que afecten su condición vital” (Oliver Klein Bosquet, 2012) BIBLIOGRAFÍA: MÁRQUEZ, William. Crece el movimiento de los indignados en Estados Unidos. BBC Mundo, Washington. REVERTER, Emma. Los indignados se quedan en Wall Street. BBC Mundo, 14 de Octubre de 2011. ZAJAC, Alejandro. Los indignados cruzan las fronteras. BBC Mundo, 14 de Octubre de 2011. ¿Pór que todo el mundo esta indignado? Principales Claves. BBC Mundo, 16 de Noviembre de 2011. KLEIN Bosquet, Oliver. El movimiento de los indignados desde España a Estados Unidos. Universidad Autonoma Metropolitana. México. El cotidiano, núm. 173. Mayo – Junio 2012. Pág. 89 - 98. HESSEL, Stéphane. Indignaos. Ed. Misionera clarentinas. RUIZ, Rodolfo. Reflexiones sobre el M15 (actualidad y futuro). 10 /El Viejo Topo 284/ septiembre 2011 BARRANQUERO, Alejandro. Redes digitales y movilización.

WEB DE LA RED INTERNACIONAL DE ESCRITORES POR LA TIERRA (RIET)

Entrevistas para la RIET

Los que leéis asiduamente lo publicado en esta web ya sabéis que nos gusta conversar con aquellas personas que tienen argumentos interesantes a esgrimir, vivencias a contar y experiencias a compartir. De ahí, y de nuestra presencia en congresos, seminarios y en los propios Encuentros que organizamos, nacen las entrevistas que vamos publicando.
Hasta ahora, haciendo memoria y habiendo buscando en los archivos de esta página de internet, hemos entrevistado a Jorge Palencia (Ministro de Cooperación de El Salvador en Europa), Jesús Garzón (Naturalista), Oliver Klein (Profesor de Derecho Internacional), Buscarita Roa (Miembro de las Abuelas de la Plaza de Mayo) y, la última publicada hoy mismo, a Carlos Boggio (Representante de ACNUR en España y experto en refugiados y asilo político).
Nuestras intenciones pasan por ir descubriendo el día a día de otros miembros de esta Red con lo que es posible que estos próximos meses seáis los protagonistas de este espacio. La Red Internacional de Escritores por la Tierra sigue creciendo y con ella también los objetivos de acercar, mediante la palabra, realidad de aquellos que la formamos.

ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

1.       La Crisi que estem patint creus que ha afectat positivament en l’interès dels ciutadans pels temes polítics i econòmics?

Doncs certament no crec que hagi augmentat l’interès del ciutadà mig per temes en els quals calgui aprofundir en la seva anàlisi o que requereixin un punt de reflexió major. El que sí ha augmentat sense cap mena de dubte és la indignació col.lectiva, com s’ha pogut expressar en alguns dels nostres carrers i places a partir del moviment del 15-M. Això ens fa arribar a la conclusió en general de la població de què hi ha uns culpables d’aquesta crisi de què parlàvem, que són alguns polítics corruptes i grans empresaris internacionals que només miren pels seus beneficis, però sense que molts ciutadans deixin d’acceptar el capitalisme, per exemple, com a sistema mundial homologat i indiscutible, ni la democràcia com a sistema polític malgrat les seves imperfeccions. En gran part, la culpa d’aquesta percepció resignada la tenen els mitjans de comunicació que centren l’atenció de la població en fets puntuals i superficials en comptes d’inserir la informació relativa amb el que realment ha de veure amb el qüestionament directe del funcionament del sistema establert que es consumeix poc a poc.

 

2.       En quin símil històric ens podríem fixar per poder entendre millor la situació actual que ens toca viure?

Quan parlem de la comparació de diferents èpoques històriques sempre hem de tenir la referència prèvia de les dues corrents de pensament sobre la qüestió de la possibilitat del canvi. Per una banda, tenim els reformistes, que, sempre, més o menys, han defensat el sistema actual  com el ‘menys dolent’ i el que ens ha donat progressivament més qualitat de vida, amb major renta per càpita, més democràcia, més drets humans, etc. , tot i que totes aquestes apreciacions mereixen tenir en compte matisos i debats més elevats. Per una altra banda, resta el pensament d’arrel revolucionària, que vol trencar absolutament amb tot el preestablert i convencional, fins i tot podent arribar a acceptar la violència com a mitjà per assolir aquest canvi. Si ens haguéssim de fixar el un canvi polític de tipus revolucionari per excel.lència segurament hauríem de posar com a exemple més clar la mateixa Revolució Francesa, que va acabar amb el règim monàrquic absolutista a base de tallar caps amb la guillotina, i el mateix significat tindria la Revolució Russa vers l’eliminació del sistema zarista. El que resulta important apreciar és que des de sempre han existit moviments anarquistes i els que hem conegut sota el nom de ‘comunistes’, que encara avui, malgrat d’aparença minoritària, segueixen estant presents i en funcionament. Moltes persones que no desitgen per nosaltres un escenari de violència, com el que avui, per exemple, està sofrint Síria o Egipte, després del significat de “les Primaveres Àrabs”, i aprofitant l’anàlisi estricta dels diferents intents reformistes impulsats durant el Segle XX passat pel que s’anomenava ‘esquerra progressista’, apostarien per construir un nou desenvolupament alternatiu amb l’acord de la majoria consens possible sobre els plantejament i resultats, ja que per una gran majoria existeix la percepció d’arribar a un col.lapse absolut. Aquest plantejament altres el podrien considerar senzillament ingenu, per la seva mateixa dificultat, malgrat que no recomanaria mai deixar d’utilitzar com a exemple totes les mesures, imposades en gran part, pactades per uns quants guanyadors de la Segona Guerra Mundial, durant la segona meitat del darrer segle, que finalment van provocar canvis aparentment a millor com poden ser  la mateixa pacificació entre les potències i rivalitats, l’elevació de la qualitat la vida amb major preocupació social i ciutadana a gran part del planeta, i tot plegat sense haver de canviar el sistema, tan ben resguardat. El que passa és que ni tan sols queda gaire de tot això!; cada vegada pagarà la pena menys defensar aquestes engrunes.

 

3.       Hi ha errors del segle passat als quals podem assenyalar per haver-nos portat fins a la caòtica situació actual?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar de nou a la segona meitat del segle XX on es construeix una  “pau fictícia”, després de dues guerres mundials, quan el capitalisme adopta mesures atenuants de l’àmbit social, per exemple, a Europa, i s’acaba fent arreu un gran elogi de la proposta. Estem parlant de la creació de l’Estat de Benestar amb tot el que comporta de pacte social-liberal, com ja he repetit: sistema de pensions cada vegada més universal, extensió dels serveis públics, sobretot els d’educació i sanitat, constitucions semblants entre els països de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), a partir dels pactes internacionals assumits en  el marc de l’Organització de Nacions Unides (ONU), etc. Evidentment el guió d’aquesta pel.lícula ha de quedar defensat i institucionalitzat per una sèrie d’organismes que marcaran les nostres pautes de vida i les dels nostres microgoverns, com poden ser el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea (UE) o l’Organització Mundial del Comerç (OMC), abans coneguda com a GATT (General Agreement on Trade and Tarifs). Totes les mesures preses i el seu desembarcament als nous Estats postmoderns i postcapitalistes, tot i ser lloables i possiblement beneficioses, en un principi, o efecte immediat, conegudes sota el sobrenom de “Consens de Washington” i “Consens de Brusel.les”, van acabar generant una falsa sensació d’absència de conflicte, quan gran part del planeta es moria de fam o en guerres civils internes, de les quals n’eren còmplices o directament desencadenants els interessos dels nostres països privilegiats. És en aquest mateix punt, sobre aquests mateixos arguments i excuses, que el ciutadà de la pretesa classe mitja es va acomodar durant unes dècades d’hivernament tal com havia anunciat la literatura d’Ortega i Gasset, Reich, Marcuse o Chomsky, per esmentar un intel.lectual crític més contemporari. En definitiva, podem dir que es va emprar un marc històric de necessitats per justificar mesures superficials que solucionaven hipotèticament els problemes més immediats, però no tocaven per res l’estructura de reproducció dels problemes fonamentals, més enllà de multiplicar-los o fer que la bola que anava caient, malgrat retardar la seva embranzida, cada vegada es fes més grossa i perillosa, fins arribar a la situació caòtica actual. El més greu és que els que decideixen o poden decidir ho sabien i no feien res per evitar-ho, més enllà d’aprofitar, fins al límit més immoral, les seves avantatges i prerrogatives atorgades pel mateix sistema com a prova d’agraïment a la seva defensa.

 

4.       Esmenta, sota el teu punt de vista, els tres pitjors defectes del capitalisme.

En primer lloc, caldria esmentar el seu desenvolupament a la mateixa evolució natural de l’ésser humà, ja que evidentment la imperfecció humana està directament relacionada en els errors posteriors a les teories dels sistemes econòmics aplicats. El capitalisme, tal com l’entenem avui dia, és tan antic com el mateix pas transcendental de l’ésser humà de passar a ser considerat de nòmada a sedentari. En un principi, va imposar-se l’intercanvi directe fins que alguns varen aprofitar les seves millors capacitats per aprofitar-les cada vegada més en el seu benefici; així doncs es va anar passant d’un sistema basat en el bé comú i el fet de compartir, a un altre sistema, més comercial, de diferenciació entre els que tenien més, tenien el just, tenien poc, o no tenien res. A continuació va aparèixer el valor transaccional de la moneda i alguns oficis van passar a ser considerats menys valuosos , així l’agricultura, malgrat ser indispensable per la nostra mateixa subsistència, passà a ser cada vegada més depreciada, vers la indústria i la tecnologia. És en aquesta evolució natural que s’accepta el capitalisme, que fa diferència, treu, i dóna premis, segons els consensos que s’imposen a cada època consumida. Efectivament hi veig un error iniciàtic en el propi capitalisme, donada la cobdícia i l’egoisme dels humans, característiques que, en etapes recents, han passat a resultar gairebé venerades i aprovades globalment.

Un segon defecte del capitalisme el situaria en la seva tan ràpida i incontrolable evolució i creixement, capaç d’adaptar-se, per tal de protegir el seu benefici, o sigui el dels que hi són al capdamunt de la piràmide i en dirigeixen les normes, a diversos entrebancs o anècdotes de qualsevol tipus en el terreny socio-polític. Aquest creixement voraç que sobrepassa la capacitat de reacció dels humans corrents, però que comporta l’abdicació dels intel.lectuals o facilitadors, que podrien haver apostat per una altra alternativa i hi acaben claudicant per la seva pròpia comoditat i aprofitament immediat, ens apropa a situacions com l’actual. Som una societat tecnològica que ja no sabem reprendre el camí per cercar allò que podríem recuperar per fer-nos anar millor, fins arribar al límit de tampoc saber frenar a temps o reduir la marxa. Els fets històrics que marquen aquesta lògica resulta la Revolució Industrial produïda cap el 1850 al Regne Unit, el fordisme nord-americà del segle posterior, i l’actual lògica de la societat virtual i en xarxa que eleva la velocitat dels esdeveniments sense parangons.

El darrer defecte que destaco del capitalisme és el fet de què els ciutadans quedin tan allunyats de les seves decisions, abandonats a un criteri demoscòpic, polític, partidista i acrític, que només es pot manifestar cada quatre o cinc anys. Avui dia la defensa d’un determinat tipus de capitalisme ha absorbit la democràcia liberal, la política partidista i l’absència de lideratges forts en favor de factors de canvi davant de la ineficiència global, abús, destrucció del mateix planeta, etc. El nostre sistema parlamentari finalment ha baixat el cap per servir com a eina en mans dels poders econòmics i financers que realment governen (potser “gestionen”?) el Planeta. La sobirania i la legitimitat del seu funcionament es posa en entredit tot sovint, avui dia més que mai abans, degut a la rebel.lia del qui considera que li estan prenent el pel o directament enganyant, tot dissenyant una façana bonica que no deixa ni veure ni entendre un contingut bàsicament tètric i podrit.

 

5.       Al llarg de la història, ha existit, encara que fos només com a teoria, un sistema practicable que solucionés els defectes del capitalisme, i d’altres associats a la mateixa condició humana?

En el submón capitalista occidental, i més concretament europeu, de la segona meitat del segle XX, que encara marca tant la comprensió del nostre paradigma de situació actual, s´han entès certs progressos i esdeveniments com a ‘mals menors’ davant d’altres alternatives possibles, que finalment quedarien derrotades, i dues guerres que per primera vegada esdevenien d’abast mundial. En aquest sentit, l’Estat de Benestar per molts representaria el nivell màxim de democratització de certs països situats en l’elit de la comunitat internacional, malgrat que sigui en un nivell tan sols material i tan poc estratègic per les generacions futures, donades les seves grans mancances internes i profundes, com pot ser la mateixa lògica del capitalisme que ja hem descrit, elevada a la seva màxima potència; el que ens podria deixar en un nivell d’anàlisi històrica certament proper a entendre aquesta evolució com un parèntesi o retard dels problemes amb els quals comptem des de ja fa alguns segles i als quals no posem remei per peresa o manca de voluntat: guerres, fam, injustícia social, desigualtat econòmica, masclisme o destrucció del medi ambient, tan sols per comentar uns clars exemples. Les lectures de la història s’han de seguir fent i només en una determinada i única forma. Hi ha molt a aprendre encara de la resta de cultures no occidentals per passar definitivament a pensar en el sentit d’”un sol món”. També tot és possible i tot resta per fer; però cal posar-se mans a l’obra, evitar la mandra i la felicitat que és mentida.

 

6.       Si t’interessen els temes polítics, econòmics i socials del món, és per necessitat o per vocació?

En el meu cas particular tot plegat no pot deixar de ser considerat vocacional. De família de mestres i professors, ja de petit em vaig interessar per la geografia, la història i les civilitzacions, el que després desenvoluparia com a estudi de les relacions internacionals, a banda de ser un gran lector prematur i haver pogut viatjar tot sovint. En certa manera vaig construir un espai d’anàlisi superior en un àmbit molt local i petit com poden ser el poble de Miravet o la ciutat de Cambrils que em varen veure créixer. Recordo haver viscut molt directament la Caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la Unió Soviètica, la Guerra de Iugoslàvia i les successives  Guerres del Golf, com a processos reflexionats i relacionats de forma hol.lística, o sigui com a part d’un mateix cos o significat. Vocacions cadascú pot tenir les seves, però efectivament també hi ha un punt que pot compartir cada ciutadà com pot ser preocupar-se mínimament per allò que l’afecta i passa al seu entorn. Això m’ha apropat particularment a la política de gestió més propera.  Sempre he defensat, d’altra banda, que s’hauria de poder incloure una assignatura curricular a l’escola obligatòria que tracti sobre aquests temes d’actualitat com a contribució a la conscienciació ciutadana vers els problemes globals, que ara al mateix temps també són els locals (m’agrada parlar de glocal), assegurant-se prèviament que s’imparteixi amb rigor i objectivitat al.liena a qualsevol interès sectari. Vull entendre aquesta formació com a mitjà però mai com a definició o conclusió tancada.

 

7.       Si demà fossis investit President d’Estat  quines dues mesures d’abast econòmic i polític prendries?

El que resultaria més difícil seria procurar governar i treballar pels ciutadans d’aquest Estat en concret sense poder deslligar-se de decisions estructurals preses anteriorment per altres i, de la mateixa manera, caldria procurar canvis en el seu benefici sense quedar marginat de la comunitat d’interessos internacionals. Així doncs el primer que faria seria revisar les relacions i lligams internacionals que no fossin del tot justos o beneficiosos als interessos dels meus governats: per exemple, podem pensar en les obligacions que ens porta la Unió Europea, o evitar les pressions que exerceixen, per sobre dels ciutadans, entitats privades sobre les decisions polítiques d’un mateix govern, com poden ser la borsa, les entitats bancàries o grans transnacionals. Tot plegat comportaria el risc de perdre el factor de “confiança” per l’inversor, que és l’amenaça que es comenta per al cas, però és que caldria reconstruir la casa per sota i segurament modificar els seus fonaments per deixar de caure en aquests paranys! En la mateixa línia de coses també resultaria imprescindible reforçar la separació clàssica de poders, que ja no és fidel a la idea original de Montesquieu per a un Estat de Dret com el que hauria de ser. Les fronteres, que mantenien a cadascú en el seu lloc i amb la seva responsabilitat, s’han anat desdibuixant, i segurament per l’interés d’uns quants s’han debilitat i esquerdat premeditadament. Ha passat el mateix en el terreny econòmic que en el polític, sota la preponderància del primer: les caixes d’estalvi van voler fer de banquers, els banquers van fer d’empresaris, els empresaris van fer de polítics, i als polítics se’ls hi reservava un lloc en els consells d’administració dels mateixos conglomerats. Finalment, i ja fa temps que hi lluito, caldria avançar, aquesta vegada, tenint la possibilitat que em proposes, des de dintre, una profunda reforma del sistema polític i la pràctica democràtica, per elevar els controls i els contrapoders a les decisions possiblement preses de forma arbitrària, per decret-llei, o sense legitimitat suficient, amb un sistema electoral obsolet que ens porta sense remei a una abstenció aberrant. I dins d’aquest tercer àmbit resultaria molt important impulsar la refundació conseqüentment dels mateixos partits polítics tradicionals, fins ara majoritaris, adobats per la corrupció i la ineficiència, ja que no es pot delegar un gra més de democràcia i autoritat en uns instruments que no s’apliquen el concepte de forma interna i es comporten de forma absolutista cap a l’exterior, sense reconèixer errors i falsejant veritats.

 

8.       Quin opinió li mereixeria el funcionament d’Europa com un sol Estat? És imminent, impossible, millor, indiferent...?

La fundació de la Unió Europea va significar en gran part la col.laboració i cooperació entre dos països-clau com són França i Alemanya, que representen les dues tradicions importants de pensament, creació, i ordre, a nivell continental europeu, a la vegada que van provocar, com ja hem repetit en diferents ocasions dues guerres mundials amb un gran nombre de pèrdues humanes que no es volien repetir. Els alemanys posseeixen una visió més idealista, que respon a la tradició dels seus filòsofs, i apostarien per crear una espècie d’Estats Units d’Europa, com a versió optimitzada, eficient, eficaç i federal de la Unió Europea actual, que ja fa temps que per molts dels temes comentats ha començat a fer aigües. Per contra, els francesos estan d’acord amb la continuació d’una Unió Europea que representi una suma mercantil i d’estreta relació entre Estats que a la vegada poden mantenir la seva autonomia i difícilment delegaran aspectes de la seva defensa, relacions exteriors o hisenda a Brusel.les. Sota el meu punt de vista, reconeixent que em domina la vessant germanòfila en aquest cas, trobo que el posicionament europeu seria més fort i efectiu segons el model que plantegen els alemanys. Malgrat tot, la correlació de les dues tendències, centrífuga i centrípeta, resulta important tenir-la sempre en compte i ponderar-la, així com l’existència del Regne Unit, la pràctica dels països escandinaus, o la mateixa singularitat nostra com a països mediterranis. La Unió Europea només pot interessar als ciutadans dels seus països membres si en treuen algun benefici concret, i mai s’evolucionarà cap a una postura federalitzant si s’entén com la imposició d’uns millors situats sobre uns altres que cedeixen irremediablement.

 

9.       Si realment cal canviar el sistema de forma radical una mesura a tenim en compte seria el funcionament del mateix món com un sol Estat, format per diferents nacions i països?

Hi podria haver l’interés de crear un únic Estat mundial, com a evolució o perfeccionament dels experiments de la Societat de Nacions i Nacions Unides actuals, però de moment sempre seria dins d’un model prèviament acceptat, sobre el qual no es podria discutir, de capitalisme neoliberal, democràcia indirecta i drets humans d’acompliment aleatori. D’altra banda, hi hauria una gran oposició vers aquesta deriva per part de països que avui dia són considerats ‘emergents’ i que són certament representatius de grans tradicions, com dèiem en el cas de la Unió Europea, en les quals també es divideix el Planeta. Estem parlant dels anomenats països BRICS, perquè responen a les inicials de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica, que mai acceptarien, i ja tenen el poder suficient per frenar, qualsevol proposta que tingués una mínima olor al manteniment de relacions neocolonials. Jo apostaria decisivament per un model de govern mundial de tipus federal que podria ser factible desactivant el dret a vet actualment “neocolonial” dels cinc Estats que seuen de forma permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU, i aconseguint una major vinculació i eficàcia en l’acompliment de les resolucions de la seva Assemblea General. Un Bon Govern Mundial hauria de procurar acabar amb les guerres i la fam, dues de les xacres que ens acompanyen malgrat avenços tècnics, que semblen haver-se aplicat finalment contra les mateixes persones humanes, com a objectius més lloables de la seva refundació i de la pràctica de les relacions internacionals en sí mateixes. Tot això primer, abans, i com a prioritat, per davant de l’esperit de competitivitat econòmica, i evitant qualsevol concentració de poder. El món ha de ser multipolar, i a les nacions i les persones se’ls hi ha de respectar la seva autonomia en la mesura del possible, sempre que estigui d’acord amb la legalitat vigent.

10.   En algun moment t’has posat a teoritzar sobre un sistema econòmic alternatiu? Si no és així, per què?

Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, una vegada superat el paradigma de l’enfrontament entre Est i Oest, una vegada també finalitzada l’etapa de readequació mundial pel nou enemic que havia de ser el terrorisme islàmic i el nou crim internacional organitzat, sí que hi ha hagut una nova elaboració intel.lectual dels qui procuren salvar el planeta i els seus habitants que ens apropen a unes teories que es poden anomenar del “decreixement”, títol del llibre de l’autor francès que va posar-li el nom, Serge Latouche. Des del  Maig del 1968, passant pels moviments en favor de la independència dels territoris sotmesos per les metròpolis i la crisi del petroli del 1973, com a recordatori del crack bursàtil de 1929, fins els grups actuals d’”indignats”, sumant els qui pregonen, des dels anys noranta passats, una “globalització diferent”, o “més humana”, i anuncien en la mateixa direcció que “un altre món és possible”, des de Seattle a Porto Alegre, de Chiapas a la Plaza del Sol de Madrid, o la Plaça Catalunya de Barcelona, molts són els que es basen per sostenir els seus arguments en apuntar al “capitalisme salvatge de casino” (o sigui el que no produeix per tots , sinó que només especula per uns quants) com l’enemic a batre. Sembla que tan sols la reconstrucció en els propers anys d’unes societats més autènticament democràtiques, amb major participació ciutadana, i una nova casta de decisors públics que sàpiguen escoltar i interpretar les necessitats urgents del món que ens ha tocat viure, podran traspassar el poder i posar límits al capital per damunt de les mateixes persones. Aquesta no és una nova teoria econòmica, però sí que és una filosofia que ha sobreviscut amb el pas dels anys i dels segles, posant el bé comú per davant de l’intent d’imposició de qualsevol dictadura, tingui aquesta el color que tingui.

 

11.   Quin és el canvi indispensable que s’ha de plantejar per tal de què es puguin produir canvis graduals o dràstics del sistema debatut?

Tu mateix has tocat moltes notes d’una mateixa melodia. Per una banda, caldria una Unió Europea molt millorable (es tracta de refundar-la igualment, en el sentit de tornar als seus principis fundacionals), que donés lloc a la vegada a un autèntic Govern Mundial, avui basat en una Organització de les Nacions Unides (ONU) anclada en el paradigma i la lògica del segle passat, raptada per un Consell de Seguretat i uns Estats Units d'Amèrica, així com passa amb la resta d’institucions econòmiques i financeres internacionals, situación que ja no s’aguanta pel seu propi pes, qüestió sobre la que ja han filosofat els grans autors universals des dels temps més remots, des de Plató i Aristòtil, passant per Kant i Hegel, fins a l’actualitat. Un sol país difícilment no emprendrà un canvi en el seu comportament individual si no assoleix complicitats i seguretats per part dels països veïns i aliats amb els mateixos problemes i ganes de solucionar-los. Avui dia existeixen lobbies poderosos la raó dels quals només resulta procurar mantenir l’status quo, difamar i marginar aquells exemples o esforços per sortir-se’n d’un guió preestablert que ja no agrada a una gran majoria. Un autèntic govern mundial, amb preponderància de la política, pararia els peus a aquells que amb els diners compren uns privilegis, que són els seus, i que no tenen cap base justa per a la resta de la Humanitat.

 

12.   Creus que la crisi per si sola s’emportarà una part del capitalisme fratricida per davant?

La crisi actual no ha aconseguit encara canviar la mentalitat de la majoria de població mundial respecte al sistema capitalista que se’ns imposa. Com hem dit, aquest sistema té la virtut de la seva adaptació a les circumstàncies, fet que s’ha demostrat sobretot al llarg dels darrers segles d’història, i també sembla que continuarà de la mateixa manera una vegada  en els propers deu anys els índex macroeconòmics millorin moderadament. Si realment es vol quelcom millor al capitalisme actual s’hauria d’explicar tota la veritat i tenir un total accés a la informació verídica que el deixa en evidència una vegada darrera de l’altra a nivell global. “ - Per què els Estats Units ataquen Irak? - Doncs no és per defensar els drets humans com a motiu principal, sinó per assegurar-se l’abastiment del petroli de la zona”. Aquest capitalisme només serveix per fer més milionaris uns quants i mantenir un ordre antic que ja no dóna solucions als reptes actuals. Possiblement el capitalisme es voldrà o podrà reformar-se a sí mateix, però allà on té un profund punt dèbil és en la seva escassa capacitat de transformar les seves prioritats materials per d’altres que siguin més intangibles, però imprescindibles, com poden ser les de promoure la pau, elevar l’espiritualitat, recórrer a l’educació en l’esperit de la crítica, l’interés renovat pel bé públic a partir de la fraternitat i solidaritat que alguns no han abandonat mai, però que efectivament s’han posat en perill durant les darreres dècades viscudes. Segurament hi som a temps. De reaccionar, vull dir. Però no ho podem deixar per massa tard, ja que la destrucció avança i el caos es pot imposar...

Agost de 2013

 

DOS RETOS DE POLÍTICA EXTERIOR

Dos Retos de Política Exterior Española ante el ocaso del modelo único:

1) Viraje de la política exterior española en la dirección de fortalecer y construir una nueva Alianza Estratégica aún mayor con los países de la comunidad latinoamericana, especialmente con aquellos que se puedan considerar emergentes por su pacificación interna y crecimiento económico, como pueden ser Brasil, México, Perú, Colombia, Ecuador, Argentina, etc.;

2) Concentración de esfuerzos, en una segunda línea, en el objetivo de profundizar aún más en la penetración en el área de países emergentes del continente asiático; no sólo teniendo en cuenta a China y a India, sino sabiendo reconocer los puntos de interés común futuros con Turquía, Kazajstán, Pakistán, Vietnam, Indonesia, Filipinas, Korea, Japón, etc.

No sólo con las relaciones clásicas en el seno de la Unión Europea y con los miembros de la antigua Triada capitalista se puede afrontar un futuro impredecible y múltiple en cuanto a los posibles resultados y escenarios inciertos. Hay que jugar globalmente.

DISCURS D'APADRINAMENT DE LA PROMOCIÓ 2009-2013 DEL GRAU DE TREBALL SOCIAL DE LA URV

Benvolguts companys,

El proper Dijous, 6 de Juny, a les 19 h., a l'Aula Magda de la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili (URV), es celebrarà l'acte de graduació de la primera promoció de l'ensenyament del Grau Oficial en Treball Social 2009 - 2013.

El Padrí de la Promoció será el Professor Oliver Klein Bosquet.

L'acte consistirà en el següent programa:

1) Benvinguda i presentación de l'acte acadèmic a càrrec del Degà, Alfonso González;
2) Parlament a càrrec de la Responsable de l'Ensenyament de Treball Social, Ramona Torrent (en nom de Carmina Puig);
3) Discurs del Padrí de la Promoció 2009-2013, Prof. Oliver Klein Bosquet;
4) Discurs dels alumnes Daniel Molina, Margarida Navarro i Elisabet Oliver;
5) Entrega del Primer Premi de les Jornades d'Investigadors Novells;
6) Lliurament d'Orles a càrrec dels professors presents;
7) Cloenda de l'acte acadèmic a càrrec del Degà;
8) Part Lliure de l'Alumnat dinamitzat per Sara Almeida;
9) Aperitiu per tots els convidats!!!

En nom dels alumnes i dels professors us convidem a assistir a l'acte.

PARA HEADHUNTERS Y EMPRESAS

NUEVA PLATAFORMA 2.0 DE LOS BECARIOS DE "LA CAIXA"

Nombre: Oliver KLEIN BOSQUET


Promoción: Alemania, 2000

Disciplina: Derecho general

Universidad: Universität des Saarlandes, Saarbrücken

Sector profesional: Miembros del poder ejecutivo (nacional, autonómico y local) y de los cuerpos legislativos

Calidades: Ha cursado estudios de postgrado en el extranjero

Nivel académico: Máster

Especialidad: Ciencias Políticas y Derecho

Tiene experiencia laboral internacional

Una pequeña descripción personal: Nace en Miravet (Tarragona) en 1976. En 1998 obtiene la licenciatura en Ciencias Políticas por la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) después de una estancia en la Universität Heidelberg. Durante el mismo curso consigue el título de diplomado en Estudios Cubanos por la Universidad de La Habana y en 2000 el de diplomado en Cultura de Paz por la UAB. Durante el periodo 1998-2000 obtiene el título de especialista en Relaciones Internacionales en el CEI. Paralelamente recibe una beca de investigador de la Cátedra UNESCO de Derechos Humanos. En marzo de 2002 obtiene el título de máster en Derecho Comunitario del Europa-Institut de la Universität des Saarlandes, a lo que sumará más tarde otro Máster Oficial Europeo en Derecho del Medio Ambiente. Entre 2002 y 2004 trabaja como analista político en el Instituto Internacional de Gobernabilidad, IbeaBorn Consulting y el Observatorio de Derechos Humanos-DESC. Imparte cursos en las universidades de Tarragona, Lleida, Girona, Managua (Nicaragua) y Iasi (Rumania), a la vez que colabora en proyectos de cooperación internacional en el Magreb y América Latina. Actualmente es Profesor de Ciencia Política en la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona y está a punto de presentar su Tesis Doctoral. Domina los idiomas alemán, inglés y francés. Tiene experiencia profesional internacional y cuenta con recomendaciones, honores y premios, méritos, enlaces, certificaciones, cursos, publicaciones y aptitudes.

Fecha de nacimiento: 28/04/1976

País: España

Población: Cambrils (Tarragona)
Mail electrónico: oliver.klein@urv.cat


Datos de la beca Universidad de origen: Universitat Autònoma de Barcelona (España)

Disciplina de estudios de origen: Ciencias sociales: ciencias geográficas, políticas, relaciones internacionales, sociología y otras disciplinas sociales

Subdisciplina de estudios de origen: Ciencias Políticas en general

Universidad de destino: Universität des Saarlandes, Saarbrücken (Alemania)

Disciplina de estudios de destino: Ciencias sociales, en general, y Ciencias Jurídicas, en particular

Subdisciplina de estudios de destino: Derecho Comunitario Europeo

(Actualizado: Mayo del 2013)

Nova Conferència de l'Ateneu Republicà de Tarragona

OLIVER KLEIN A L'ATENEU REPUBLICÀ DE TARRAGONA

Benvolguts i benvolgudes;

 

Aquest dijous 30 de maig de 2013, a les 20:00 hores, a la Sala d’Actes de la Cooperativa Obrera Tarraconense, el professor Oliver Klein de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV ens oferirà la conferència titulada “Primaveres arabs, tardor marroquí”.

 

Us hi esperem!

 

Josep Sánchez Cervelló,  President de l’Ateneu Republicà de Tarragona

--
Ateneu Republicà de Tarragona

Societat cultural i social per a l'estudi, la promoció i la divulgació de la República, del pensament republicà i dels principis i virtuts republicans.

Carrer Fortuny, 23 (Edifici de la Cooperativa Obrera Tarraconense)

CP 43001 Tarragona

Blog: http://ateneurepublicatarragona.blogspot.com

Facebook: L'ART

Twitter: @atrepublicatgn

REVISTA MARINADA DE L'AMPOLLA DE MAR

II Jornada per la Pau: L'Ampolla 2013

"Crisi Actual, Nous Reptes"

Amb la participació de:

Oliver Klein Bosquet:
Llicenciat en Ciències Polítiques i professor
a la Universitat Rovira i Virgili,
està especialitzat en Relacions Internacionals,
en els àmbits també més concrets
de la Cooperació Internacional
al Desenvolupament i la Gestió Global
de la Immigració. Màster en Dret
Comunitari Europeu i Màster Europeu
en Dret Ambiental, en breu presentarà
la seva Tesi Doctoral que porta per títol "Reptes dels moviments
forçats de població per causes mediambientals".
Ha impartit classes i ha participat en projectes a diferents
països europeus, d'Amèrica Llatina i del Món Àrab.

VISIONS D'AMERICA LLATINA A INTERNET

Primer Número de la Col.lecció 'Visions d'Amèrica Llatina':

'Recursos Naturals: riquesa o espoliació?', amb la participación d'Oliver Klein Bosquet

La Col.lecció Visions d'Amèrica Llatina ofereix de manera compartida un coneixement crític, real i formatiu, i té la voluntat de sensibilitzar a les dones i els homes del futur més pròxim en el sentit de l'obtenció i l'administració dels recursos de la terra que ha de respectar els valors humans i medioambientals reconeguts en els protocols internacionals, valors que garanteixen que els éssers humans i tots els éssers vius podrán continuar habitant la terra.

Publicacions de la URV

Universitat de Girona

Universitat de Lleida

Trobareu també el llibre a: http://www.publicacionsurv.cat, concretament al link que et dóna accés a un format digital gratuït  http://www.publicacionsurv.cat/llibres-digitals/visions-damerica-llatina.

Igualment, es compta amb punts de llibre amb el codi QS, per baixar la publicació directament al mòbil.

ARTICLE D'OLIVER KLEIN DINS D'UNA NOVA PUBLICACIO DE LA URV

LLIBRE: RECURSOS NATURALS, RIQUESA O ESPOLIACIÓ?

Número 1 de la Col.lecció Visions d'Amèrica Llatina

La col·leció Visions d’Amèrica Llatina ofereix de manera compartida un coneixement crític, real i formatiu, i té la voluntat de sensibilitzar a les dones i els homes del futur més pròxim en el sentit que l’obtenció i l’administració dels recursos de la terra ha de respectar els valors humans i mediambientals reconeguts en els protocols internacionals, valors que garanteixen que els éssers humans i tots els éssers vius podran continuar habitant aquesta terra.

Descarrega el llibre · Llegeix el llibre en línia

Informació addicional

• Autor: Diversos autors

Natalia Uribe Pando, Jorge Cabrera Medaglia, Iñaki Bárcena Hinojal i Oliver Klein Bosquet.

Capítol 4: 'Refugiados ambientales' en América Latina, per Oliver Klein Bosquet 

• Any de publicació: 2013
• Editorial: Publicacions URV, Universitat de Girona, Universitat de Lleida
• Col·lecció: Visions d'Amèrica Llatina, 1
• Pàgines: 148
• Tamany: 2,8 MB
• Enquadernació: PDF
• ISBN: 978-84-695-7156-9
• Llengua: Català i castellà

Publicat a Visions d'Amèrica Llatina

CITA DE LA OBRA DE OLIVER KLEIN

 

TELOS. Revista de Estudios Interdisciplinarios en Ciencias Sociales

UNIVERSIDAD Rafael Belloso Chacín (Venezuela)

ISSN 1317-0570 ~ Depósito legal pp: 199702ZU31

Vol. 14 (3): 449 - 451, 2012

Reseña Bibliográfica:

ROITMAN ROSENMANN, Marcos (2012),

Los Indignados. El Rescate de la política.

AKAL. España. Pp. 143.

 

Pablo Schencman:

(...) A modo de conclusión remarcamos que la obra reseñada abreva en tópicos

dispares que aborda con poca exhaustividad (como por ejemplo la industria alimentaria

actual o la transformación del sector financiero a partir de la década del

‘80). La confluencia de temas sin una jerarquización analítica puede contemplarse

con una indulgencia menor que la ausencia de referencias académicas precisas sobre

los procesos sociales que el autor no investigó profundamente. La impronta

vertiginosa, o abiertamente confusa, de este trabajo responde a la mutabilidad y

urgencia del episodio que investiga. analítico sobre una serie de eventos,

Entendemos que su aporte constituye un esfuerzo analítico sobre cuyas consecuencias no

parece tener un límite dentro del futuro inmediato, destinado a ser superado" (8).

8 Un análisis con mayor distancia analítica puede hallarse en Klein Bosquet, Oliver (2012).

“El Movimiento de los Indignados: desde España a Estados Unidos”,

El Cotidiano, 173,

mayo-junio, Pp. 89-98.

ORIGINAL "LA HUELLA DE CHÁVEZ"

LA HUELLA DE CHÁVEZ, Oliver Klein Bosquet, Profesor de Ciencia Política en la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona. Me han pedido valorar la figura del recientemente difunto presidente de Venezuela , Hugo Chávez Frías. Ya en su día, cuando ganó sus primeras elecciones presidenciales 1999, después de ser reconocido a nivel mundial como un antiguo militar golpista, defendí que, con los resultados en la mano, quedaba legitimada la nueva vía de la “revolución bolivariana” sobre la cual sólo con la perspectiva del balance de su acción de gobierno se podría elevar un juicio neutro, que casi nunca existe, por otro lado. Una vez desaparecido Chávez, y considerando que seguramente se pueda mantener un estilo determinado de gobierno “chavista” y la filosofía básica del “socialismo del siglo XXI”, lo que no debemos hacer en ningún caso es seguir mirando al personaje con una lupa básicamente eurocéntrica. ¿Cuántos conocemos realmente la situación política, económica y social de Venezuela antes de la llegada al poder del mismo Chávez? Podríamos preguntarnos también a su vez cuáles eran los motivos por los que ese golpista reciclado, en nombre de un “nuevo socialismo”, conseguía el apoyo de un amplio espectro de su población. ¿Era Chávez la causa o la consecuencia de unos males endémicos a los que muchos querían poner remedio definitivamente? En definitiva, ¿cuántos ciudadanos europeos son conscientes de los cambios vividos en dicho país durante los últimos catorce años desde que llegara al poder? Bajo mi más humilde criterio, a Chávez se le puede valorar en clave venezolana, en clave latinoamericana e, igualmente, claro está, analizar su proyección internacional. En clave interna, Chávez presenta unos resultados concretos que permitirán que su obra se mantenga seguramente en la memoria de millones de venezolanos, sobre todo los más humildes: reducción de la pobreza, aumento del alfabetismo, mejora en las redes educativas y sanitarias públicas, extensión del agua potable y cableado eléctrico a las zonas más necesitadas, mejoras en el ámbito rural, preocupación por la situación de los indígenas y afro-descendientes, y empoderamiento de la mujer, entre otros objetivos logrados. En el nivel latinoamericano, Chávez representó un nuevo salto adelante de los movimientos más a la izquierda del continente, resultando ser el discípulo escogido por los hermanos Castro en Cuba, recuperando a la causa a Daniel Ortega en Nicaragua, dando un gran impulso a los nuevos gobiernos de sus “hermanos” Evo Morales en Bolivia y Rafael Correa en Ecuador, con los cuales lideraría la Alianza Bolivariana para Nuestros Pueblos de América (ALBA), y simpatizando con las mayorías de Lula Da Silva y Dilma Roussef en Brasil, Néstor Kirchner y Cristina Fernández en Argentina, Pepe Múgica en Uruguay, y Fernando Lugo en Paraguay. El nivel global resulta quizás el más difícil de valorar aunque cabe reconocer que la iniciativa de Chávez se puede enmarcar en el dibujo de un nuevo paradigma de las relaciones internacionales en el cual deben jugar un rol especial las nuevas potencias regionales conocidas como BRICS (Brasil, Rusia, India, China y Suráfrica), así como los Nuevos Once países emergentes, populares bajo el sobrenombre de “águilas” (eagles, en inglés), como son: Turquía, Irán, Pakistán, Corea del Sur, Vietnam, Malasia, Filipinas, Indonesia, México, Egipto y Nigeria. Con lo cual está claro que el rostro del poder ha cambiado ostensiblemente si lo comparamos con el de la segunda mitad del S. XX. Si, por un lado, esta lectura de los logros de Chávez puede ser más o menos objetiva, está claro que nos hace falta, para ser fieles a la complejidad de la temática, realizar una reflexión profunda sobre el método. Es aquí cuando se nos plantea el dilema politológico sobre lo que es y no es un buen sistema democrático. Chávez llega al poder ganando con una abrumadora mayoría, que llegará a refrendar hasta tres veces más, junto a otros referéndums que le refuerzan, lo cual es indiscutible. Eso sí, lo que hace Chávez conscientemente es “refundar el Estado”, siendo por ello que una de sus decisiones más importantes resulte el hecho de substituir la Constitución liberal hasta entonces existente, lo cual conlleva en si mismo cambiar en parte las normas del juego, en gran parte a su favor. A lo que debemos sumar un autoritarismo intimidatorio que no se puede esconder y que muchas veces acaba en la toma de otras decisiones que se pueden considerar directamente como arbitrarias, cosa, por otro lado, inherente, a la esfera de las grandes figuras dirigentes de todos los tiempos. Según el criterio del mandatario en cuestión y el de sus seguidores de facto, ésa estrategia resultaría la única posibilidad de reforma profunda del país en el sentido de conseguir unos objetivos marcados previamente, y que justifican con el paso del tiempo el control a los partidos políticos de la oposición, la limitación de la autonomía universitaria, la censura de los medios de comunicación, la acusación a la iniciativa empresarial privada, la búsqueda constante por encontrar un enemigo externo, y otro largo etcétera. Otro debate interesante alrededor de la figura de Chávez es el de poder situarlo en el limbo que se adora al libertador Simón Bolívar, cuando se había pensado inicialmente enterrarlo en el Panteón Nacional que se reserva exclusivamente al fundador de la patria y finalmente se ha preferido embalsamar su cuerpo al estilo de Lenin, Stalin, Mao, Ho Chi Min, o la dinastía de dictadores norcoreanos. Evidentemente Chávez no tiene a toda la nación tras de sí, como podía tener aquél que en cierta manera creó la propia estructura de Estado a partir de la antigua colonia española. Lo que sí sería correcto apreciar es que la dinámica chavista ha supuesto la ruptura más grande desde entonces, tras esos casi doscientos años de independencia de facto. Pero volvamos a la tesis inicial: no tenemos por qué esperar que los presidentes de Venezuela se comporten como los de Alemania, España o Italia. Seguramente se tiene que respetar, sin injerencias ni visiones parciales e interesadas, los procesos políticos de cada país o pueblo, en principio democráticos, siempre que no conlleven en sí mismos la propensión al genocidio o el incumplimiento sistemático de los derechos humanos que deben permanecer considerados como universales y así ser de la misma manera defendidos. Termino pues: ¿resulta mejor la actual situación de colapso de la democracia de Merkel, Rajoy, Monti, Berlusconi o Beppe Grillo, ante la experiencia de Hugo Chávez, Cristina Kirchner o Dilma Roussef? Segunda reflexión y conclusión final: si en algunas partes del Planeta no parece que haya atisbo de mejora ante las condiciones de usura y explotación que vive el ciudadano medio, en otras partes del mismo parece ser que algo se haya estado moviendo en la dirección opuesta. Está claro que siempre se gana o se pierde según el punto de partida que se cuenta por parte de cada uno. De la misma manera que sabemos que las cosas nunca cambian porque sí; en todo caso siempre cambian debido a la existencia de algún movimiento. En este caso podemos decir que Chávez sacudió a su país y a toda América Latina. Sin duda alguna, aún mañana seguiremos analizando cuáles son los efectos perdurables de los resultados de la herencia chavista, lo que llamamos la huella de Chávez, pudiendo representar una continuación de la misma o pudiendo optar el pueblo venezolano, igualmente de forma legítima, por un nuevo ‘borrón y cuenta nueva’. Repito la idea: mientras Europa queda ensimismada y debe ocuparse de sus propios deberes, que son muchos, América Latina ha movido ficha y se ha procurado un nuevo destino. Chávez es héroe y Chávez es culpable por todo ello. Marzo de 2013.