LA MAITE

La Maite és la Maria Teresa Vallespi i Pedrola, veïna, amiga i "tieta" del Carrer Barranc d'en Pol. La meva família, abans de néixer jo, quan la meva mare i els seus germans eren petits, ja hi tenia la confiança com per què els petits abans d'arribar a la seva pròpia casa després de col.legi, passèssin per la de la Ti Manuela, que era la mare de la Maite. Jo vaig fer el mateix, i amb la Ti Manuela i amb la Maite hi vaig passar moltíssimes hores de confidències i benestar. La seva casa, avuí dia reformada, conserva l'encant especial d'aquella época per estar construïda a la mida de les coses "amb duende". Encara guardo la foto de la Ti Manuela al seu sillon i jo al seu costat, entremaliat; el mateix sillon que sempre que podia jo ocupava i balancejava com veia per la tele a les pel.lícules de l'oeste de dissabtes per la tarde, després dels dibuixos animats, amb la meva àvia. Allí sèiem a la vora del foc i se'm preparaven unes torrades amb all, oli, sal i tomaca, i pernil salat, que, evidentment eren molt més bones que les de casa Bosquet. Allà era on ho xerrava tot, de l'escola i de la no escola, perquè sabia que m'ho perdonaven i no ho dirien a la iaia que sinó em castigaria. Alla arribava portant els mitjons plens del formatge amagat que em donaven per berenar al Ballesar i que no m'agradava gens. Allà hi tenia un segon llit i unes segones joguines. Varen passar els anys, la Ti Manuela ja no hi va ser, pero va seguir tot igual amb la Maite. La Maite doncs era presentada com la meva "tieta" i jo era, pels que preguntaven i no ho sabien ja, "el de Cambrils" (interessant ambivalència: d'aquí i d'Alemanya, de Miravet i de Cambrils; doncs sempre ha estat així). Si en un poble ja és ben fàcil de fer tancar el cercle de les relacions socials, la Maite es situa en el bell mig de totes les coneixences i amistats. Els veïns del carrer, tots bons i amics, no erem masses: nosaltres; la Ti Manuela i la Maite; els de Miguel de Barcelona (que venien a l'estiu); Cèsar, un home gran que vivia sol i es sentava sempre al nostre marge del jardí amb la seva guiata; la tia Chon, que va treballar uns anys a Alemanya i també vivia sola; la Ti Uaca, el seu marit i el seu fill amb el Mercedes immaculat, a l'altra banda; els de Peiro, casa de l'Antonio, la Mariola i l'Armand; els de la Pepita "la Sabonera", del Toni i de l'Esther; "ca la Isabel" més amunt i gairebé empinant cap al Castell. Tots ens reuníem a prendre la fresca al carrer en ple estiu; quan em vaig fer més gran ja només saludava després de sopar per marxar ràpid amb la colla (moltes vegades a fer un mos al Pinell o a Benifallet). També la Maite esta al centre de la relació estreta amb la Pepita i la Teresa del "Flaret", que toujours hem visitat al seu tros de terra (on per cert hi vaig plantar un pi que no era res i ara ho tapa tot amb una immensa sombra); la Pepita "del Llop" sempre interessada en lectures, llibres i revista; la Rosa de Barcelona, que havia estat la companya de la Carme, el que eren "les metgesses de Barcelona"; la Cinteta, a la qual li agraden tant els gats... Conjuntament amb la Maite i totes aquestes persones esmentades tambe cal guardar un lloc especial entre els miravetans amics a: la "polaca" de la qual un dia val la pena parlar-ne integrament; la Carme "la peluquera", que un dia es va enfadar perquè en ser-hi no la vàrem saludar la primera; i, com no, la Teta, qui creu que la Maite li ha tret el lloc a la família Bosquet que ella s'havia guanyat, juntament amb el seu germà, el taxista del poble, en Toni, quan en els moments difícils d'hospitals a Tarragona i de gestions a Reus es va quedar a cuidar de la meva mare i els seus germans. A "Cal Viudo", que es la casa de la "Teta", que es la Cinta Borrell, i a tots els altres, els hi tinc un gran apreci i sempre que puc els visito o els hi envio una postal des de qualsevol lloc on em trobi. Tots ells han sabut donar molt amor a un fill únic, nat i crescut a poble de 800 habitants, que es va criar amb uns avis i una mare... i el qual sempre ha desbordat felicitat per aquest mateix motiu. La Maite, la primera. Hi segueixo recordant les excursions i les truites de patata de Cardó, la Fontcalda, Rasquera per anar a veure la roja de la Pepeta, Gandesa per anar a la pastisseria dels meus familiars els Pujol... Primer amb una furgoneta Dyane o 2 cavalls com se'n deia abans, i després amb un Citroen AX que s'ha jubilat precisament el 2008. La Maite s'havia quedat vídua només casar-se i en Fernando, que havia estat el seu marit, un pagès de Benissanet, malgrat no ser-hi també va aconseguir restar en els nostres pensaments.