ACTE DE GRADUACIÓ DE LA DIPLOMATURA DE TREBALL SOCIAL 2007 – 2010

Apadrinament de la Promoció 2007-2010 de Treball Social

Organitza: Alumnes de la Promoció de Treball Social

Col.labora: Facultat de Ciències Jurídiques (FCJ) de la Universitat Rovira i Virgili (URV)

Lloc: Aula Magna de la Facultat de Ciències Jurídiques

Hora: 20:00 h.

Presentació de l’acte: Ana Sánchez i Pere González

Programa:

a) Parlament del Degà, Dr. Frederic Adán;

b) Parlament de la Responsable de l’Ensenyament de Treball Social, Sra. Ma. Victòria Forns;

c) Parlament del Padrí de la Promoció, Sr. Oliver Klein Bosquet;

d) Parlament de diverses alumnes de Treball Social;

e) Lliurament d’orles;

f) Petit refrigeri per als convidats.


Bon vespre a tothom, benvinguts sigueu! La veritat és que em fa molta il.lusió estar aquí amb vosaltres i compartir aquest moment tan especial de les vostres vides. Organitzaré el meu parlament en tres fases, com gairebé faig sempre en les meves classes: en primer lloc us comentaré tres confidències meves, en segon lloc us desenvoluparé la part principal del missatge que avui us vull oferir; i, finalment, us aportaré alguna conclusió.

La primera confidència és que els darrers anys he descobert que m’agrada fer de professor. Mai abans ho podia haver imaginat. Quan estava assegut a l’altra banda i mirava els meus mestres mai podia haver considerat que ara em trobaria tan a gust davant de tots vosaltres. M’agrada ensenyar perquè amb vosaltres també aprenc, m’actualitzo, em preparo, em descobriu arguments i realitats noves. M’entusiasma el que faig.

La segona confidència és que em produeix una enorme alegria aquest moment en el qual deixeu de ser els meus alumnes i passeu a ser considerats col.legues. M’encanta trobar-vos en alguna de les nombroses administracions locals de les rodalies, en organitzacions no governamentals i empreses disposant dels vostres coneixements i exercint amb valentia i professionalitat. Encara ara podeu comptar amb mi, de la mateixa manera que jo em dirigiré a vosaltres i demanaré la vostra opinió.

En tercer lloc us vull fer palès que segueixo preocupat pel sentit de la meva vida, de la vida en general, de la meva tasca com a professor, de la relació amb el meu entorn immediat, i, de la meva relació amb vosaltres, com no podia ser d’una altra manera. Però sembla que cada vegada ho tinc més clar: es tracta, i això us ho aconsello, si em permeteu algun consell, intentar ser feliç amb un mateix i també intentar fer feliç els qui t’envolten, la resta de la societat en la mesura del possible. Es tractaria doncs de quelcom semblant a intentar fer possible un món millor, més just, més igualitari (reteniu aquest darrer adjectiu per més tard). I efectivament vosaltres sou d’aquests que es poden considerar a favor de construir un altre món, molt millor que l’actual. Només per això que els estudis i la vida mateixa ja valen la pena.

A continuació no faré una classe com les que us tinc acostumats però sí tinc la intenció de procurar explicar als vostres pares, avis, nuvis, amics, germans, fills i coneguts, el que heu après a la universitat i comentar breument per a què us pot servir.

Recordeu una vegada més que el que us ha de distingir de la resta dels humans és poder defensar amb criteri i valor els vostres conceptes i principis, per davant d’altres arguments poc elaborats, per exemple, en la barra d’un dels molts bars que predominen el nostre paisatge urbà. No oblideu mai que vosaltres sou universitaris i que s’ha invertit socialment en vosaltres per poder donar petites lliçons, sempre humils, a aquells que no saben, els que repeteixen, els que desconeixen, i els arrogants.

Seguim en la lluita universal de la confrontació entre els que pensen a favor del bé comú, els que prioritzen la societat, en definitiva, i els que pensen només en l’interés parcial o particular, els egoistes, els curts de mires, els conservadors del seu no sé què.

Expliqueu que la predica de “llibertat, igualtat i fraternitat” amb la qual es va inaugurar la Revolució Francesa encara és vigent avui dia; tan sols hi canviaria el terme de “fraternitat” pel més actual de “solidaritat internacional”. La lluita per la Llibertat va ser l’inici de les onades de progrés que en els darrers dos segles i escaig ens han fet gaudir a gran part de la civilització mundial. Els serfs de la gleva i encara pitjor els esclaus van reclamar ser considerats com a ciutadans, així com les dones i els diferents per raons de religió, creences polítiques i ètnia van guanyar drets poc a poc fins als nostres dies, mai de forma definitiva però si sempre avançant aparentment.

Immediatament després de la Llibertat individual, però, es va retornar a l’esperit col.lectivista i comunitari que ens podia fer a tots molt més forts. Està comprovat empíricament que massa individualisme estropeja les persones humanes i és per això que cal pensar com a espècie unitària. Així doncs avui dia ens trobem contraposant constantment Llibertat versus Igualtat. La Llibertat hi és constitucionalment, però la Igualtat sembla una quimera. Podem afirmar doncs que “tots som lliures però no som lliures de la mateixa manera”. Nosaltres, els treballadors socials, hauríem de ser dels que estem més a favor de la Igualtat pel llarg camí que encara li queda per recórrer i arribar al seu punt òptim. Penseu en les tres quartes parts del món que no té les nostres possibilitats, penseu en l’expressió de moda “aconseguir la igualtat d’oportunitats”, que ja resulta quelcom prou difícil.

Han lluitat els nostres avis, han lluitat els nostres pares i ens tocarà lluitar a nosaltres com a treballadors socials. Actualment estem immersos en una disjuntiva clara entre la reformulació del model d’Estat de Benestar assolit després de la Segona Guerra Munidal a Europa, i després del franquisme a Espanya, i el saboteig del mateix a càrrec de la tendència hegemònica del conservadurisme decimonònic que s’anomena neoliberalisme. Hem de tenir clar doncs que resistim o ens rendeixen. Tenim arguments suficients per seguir preocupant-nos per les persones més dèbils i més necessitades, ja siguin classes socials, països empobrits o individus caiguts en desgràcia. L’humà ens dol i no en podem ser immunes.

Malgrat les notícies colpidores de crisi econòmica internacional, que a la vegada s’aprofiten per intentar desmuntar el sistema públic que és atacat per considerar-se excessivament car, sempre ens quedarà algun raig d’esperança. Analitzem per un moment la complexitat que provoca el fet de què als Estats Units el nou President Obama per fi aprovi una reforma sanitària que no havien pogut en Roosvelt amb el New Deal i la Hillary Clinton com a Secretària d’Estat, i al mateix temps la Unió Europea aplaudeix les retallades anunciades pels governs dels seus Estats-membres.

Hem de pensar segurament que no som en un pou sense fons sinó que estem enmig d’un túnel al final del qual es pot veure la llum. Ahir mateix va crear-se una notícia que ens dóna horitzons positius i constructius cap els que caminar: en una d’aquestes coses bones que encara passen en aquest país (i ara no és hora de preguntar-se a quin país em refereixo) el Premi Príncep d’Astúries a les Humanitats i la Comunicació ha estat donat i compartit a dues eminències científiques socials com són en Alain Touraine i en Zygmunt Baumann. Tots dos tenen moltes coses en comú: els dos van néixer el 1925, pel qual han viscut el final de la Primera Guerra Mundial, el període d’entreguerres, la pujada del nazisme al poder, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, el comunisme, la Caiguda del Mur de Berlin i les independències del Tercer Món, fins arribar a la nova Era de la Globalització. Touraine és francès però estima i ha escrit molt i molt bé sobre Amèrica Llatina; Baumann és jueu, polonès d’origen, nacionalitzat britànic, com en Joseph Conrad o en Riszard Kapucinsky. L’un ha estudiat el fenomen de la “societat postmoderna” i el segon ha introduït el concepte de “modernitat líquida”, per acusar en ambdós casos un tipus de dominació capitalista que arracona i elimina la diversitat, la pluralitat i les alternatives. Així que aquests premis i aquests intel.lectuals són la millor motivació per seguir la cursa. Més en saber que s’han imposat a la candidatura materialista del japonès inventor de la màquina de videojoc més venuda.

Citant als grans, hi ha l’etern Bertold Brecht que diu que hi ha persones que fan coses interessants, hi ha persones que guanyen batalles i hi ha d’altres que no descansen mai en el seu compromís pel qual són imprescindibles. D’entre aquestes persones imprescindibles vull pensar que hi són els Treballadors Socials, més sabent que hi ha qui us té situats en el seu punt de mira per fer-vos desaparèixer. Així doncs: tingueu confiança en vosaltres i en la vostra feina, perquè nosaltres, la majoria de la societat, la tenim en les vostres persones. Sigueu justos i equànims en la bona feina. Moltes felicitats!

(Divendres 28 de Maig de 2010)