Per segon cop consecutiu, des de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Universitat de Girona hem tornat a organitzar, conjuntament amb les universitats de Lleida i Rovira i Virgili de Tarragona, la segona edició del Curs Visions d’Amèrica Llatina, que enguany s’ha centrat en "La veu i els drets de les minories".
El curs s’ha desenvolupat a la facultat de Dret, a partir de quatre sessions concentrades en els dies 19 i 26 de febrer, i s’ha comptat amb la presència d’Oliver Klein, professor de ciència política a la URV, d’Alta Hooker, rectora de la URACCAN, de Marco Aparicio, doctor en dret i professor de dret constitucional a la UdG i d’Irma A. Velasquez, periodista, doctora en Antropologia i màster en Antropologia social. Van parlar, respectivament, dels Drets Territorials dels Pobles indígenes, de l’educació i les universitats interculturals, de Drets Humans i pobles indígenes i la descolonització de l’Estat a l’Amèrica Llatina, i del conflicte polític, social i mediambiental a l’Amèrica Llatina.
La inscripció ha estat gratuïta, i l'activitat serà reconeguda amb 2 crèdits de lliure elecció a tots els estudiants de la UdG que hi ha assistit.
sábado, 7 de agosto de 2010
lunes, 2 de agosto de 2010
INICIATIVA HOLANDESA DE ALOJAMIENTO RURAL EN CAMBRILS
Publicado en una Revista holandesa de economía
Es una obligación de los poderes locales estar al lado de las iniciativas empresariales de sus vecinos. En el caso de Cambrils promocionamos internamente la cultura emprendedora entre nuestros jóvenes ya desde muy pronto cuando especializan sus estudios de secundaria y también apoyamos ciertos proyectos que, después de asesorar, pueden acceder a ayudas financieras por parte de los gobiernos superiores y de las entidades de crédito de la región. Nuestra historia y nuestra proyección, pese a lo dicho hasta ahora, aún puede resultar más interesante, y hacer el trabajo de este Concejal más emocionante, por el simple hecho de contar con un crecimiento poblacional muy importante de nuestra ciudad en gran parte debido a la presencia de extranjeros que nos escogen como residencia habitual suya. Este es el caso de nuestros amigos holandeses que llegaron a mi despacho con la idea de fundar el primer alojamiento rural del municipio. Éstos vinieron, claro está, acompañados de otra brillante animadora de la economía local, una española que a la inversa de lo comentado anteriormente vivió muchos años en Holanda junto a su marido. La ocasión merece el esfuerzo de posibilitar soluciones hábiles a su propuesta pactando los puntos clave de la licencia de obras y de actividad a desarrollar en un futuro próximo. Sólo así, con una atención meticulosa a cualquier opción de desarrollo, podemos pensar en un Cambrils potente. Con la mente abierta a los inversores extranjeros, que cada vez más dejarán de ser extranjeros, para ser adoptados con cariño. Una historia de éxito, sin duda. Si se quiere, sin duda, se puede.
Es una obligación de los poderes locales estar al lado de las iniciativas empresariales de sus vecinos. En el caso de Cambrils promocionamos internamente la cultura emprendedora entre nuestros jóvenes ya desde muy pronto cuando especializan sus estudios de secundaria y también apoyamos ciertos proyectos que, después de asesorar, pueden acceder a ayudas financieras por parte de los gobiernos superiores y de las entidades de crédito de la región. Nuestra historia y nuestra proyección, pese a lo dicho hasta ahora, aún puede resultar más interesante, y hacer el trabajo de este Concejal más emocionante, por el simple hecho de contar con un crecimiento poblacional muy importante de nuestra ciudad en gran parte debido a la presencia de extranjeros que nos escogen como residencia habitual suya. Este es el caso de nuestros amigos holandeses que llegaron a mi despacho con la idea de fundar el primer alojamiento rural del municipio. Éstos vinieron, claro está, acompañados de otra brillante animadora de la economía local, una española que a la inversa de lo comentado anteriormente vivió muchos años en Holanda junto a su marido. La ocasión merece el esfuerzo de posibilitar soluciones hábiles a su propuesta pactando los puntos clave de la licencia de obras y de actividad a desarrollar en un futuro próximo. Sólo así, con una atención meticulosa a cualquier opción de desarrollo, podemos pensar en un Cambrils potente. Con la mente abierta a los inversores extranjeros, que cada vez más dejarán de ser extranjeros, para ser adoptados con cariño. Una historia de éxito, sin duda. Si se quiere, sin duda, se puede.
domingo, 1 de agosto de 2010
REFLEXIONS SOBRE LA COOPERACIÓ ARREL DE LA CATÀSTROFE HAITIANA
La Cooperació al Desenvolupament com a mínim imprescindible
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
La Cooperació Internacional al Desenvolupament és fruit de saber que no vivim aïllats en el nostre microcosmos i que estem obligats a col.laborar amb altres poblacions, regions o països del Món, en la majoria dels casos aquests desgraciadament més pobres que nosaltres, pel nostre propi interès.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la Guerra Freda, el tema de les relacions Nord-Sud va ser integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular ja que afavoria mantenir la relació de dependència de les antigues colònies amb les que havien estat les seves metròpolis, davant de l’empenta del bloc comunista que, d’altra banda, havia contribuït en els processos que les varen portar al seu ple autogovern.
És a partir sobretot dels anys setanta que s’estén entre les institucions d’Europa Occidental la preocupació per fomentar la cooperació amb els països del Sud. Des d’aleshores s’emprenen diverses iniciatives a partir d’organismes estatals per contrarestar l’abisme existent entre països rics i països pobres.
El propi procés d’integració europea, paral.lelament, va fer agafar consciència als governs dels Estats membres que calia desenvolupar una organització i una política de cooperació ambiciosa per tal de definir nous reptes dins de la influència exterior d’aquests països. En un primer moment es varen construir i enfortir els aparells estatals de la cooperació al desenvolupament, més tard varen ser la societat civil i altres ens subestatals qui reclamaren alhora el seu protagonisme com a agents cooperants, i finalment és la Unió Europea (UE), com a nova entitat jurídica de dret internacional, qui decideix crear un marc definitiu de cooperació com a agrupació regional d’Estats.
En aquests moments resulta imprescindible recordar que dins de la UE es troben alguns dels donants més importants d’ajuda al Tercer Món, com assenyala en els seus informes el Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): sobretot Alemanya, Holanda, Luxemburg i Suècia.
En aquest context, en els darrers trenta anys, cal esmentar la posició d’Espanya en l’escena internacional, que ha canviat radicalment: el 1979 Espanya encara era considerat pel Banc Mundial com un país en vies de desenvolupament, potencial beneficiari d’ajuda exterior; en l’actualitat, el mateix país elabora programes de cooperació internacional arreu del món, es troba present en els principals organismes multilaterals, contribueix a l’ajuda de la Unió Europea i participa activament en les tasques del mateix CAD de l’OCDE.
El que va fer en primer lloc Espanya va ser contribuir i augmentar significativament els recursos assignats a la majoria d’agències que integren el Sistema de Nacions Unides (ONU), les mateixes que formen la xarxa més important d’organismes multilaterals no financers amb competències en tasques de cooperació al desenvolupament. Al mateix temps, Espanya completà la seva presència dins dels organismes financers de caràcter multilateral com poden ser el Banc Mundial, l’Associació Internacional de Desenvolupament (IDA) i els diferents bancs regionals de desenvolupament. Finalment, amb la seva integració a la Unió Europea, el 1986, Espanya va ampliar molt notablement el seu marc d’actuació internacional, participant activament de tots els organismes comunitaris responsables de la cooperació al desenvolupament.
Amb la caiguda del Mur de Berlín i el canvi de segle, la fi de la història que l’establishment nord-americà en la veu de Francis Fukujama havia proclamat, es constata que no verídic, sinó que avui dia s’estan vivint els canvis més vertiginosos mai abans coneguts de la humanitat. Aquests canvis comporten, entre d’altres circumstàncies, alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’atac a les Torres Bessones.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereix la ciència i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla cada vegada incrementar més. Per entendre una mica més el que ens passa en aquests moments només cal recórrer als darrers Informes de Desenvolupament Humà (IDH), del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per posar només un exemple, en el qual es posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món, sense fer arribar aquestes noves tecnologies arreu, segurament no serà possible.
Si donem un altre cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització imperant serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen.
Actualment es compten aproximadament tres-centes cinquanta organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals (ONG) que procuren contribuir al desenvolupament mundial. Europa mateix es troba en una cruïlla i s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a molts dels conflictes globals que provoquen la pobresa i la fam. En aquest sentit la nova Unió Europea ha de ser capaç de reconèixer que la cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat.
Amyarta Sen ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir exactament occidentalització cultural. Joseph Stiglitz ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal, en el procés imparable de la globalització, les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat.
Aquestes són algunes modestes propostes per provocar el canvi de rumb anhelat per molts:
1) El primer que hauríem de fer com agents implicats o interessats en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins avui dia. Indubtablement darrerament ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar;
2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament;
3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència;
3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil;
4) Segurament haurem de compartir el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. La complicitat entre el poder polític i la iniciativa cívica passa per estar el més a prop possible de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb ella mateixa i informar sobre l’efecte de les possibles polítiques a endegar;
5) Creiem que s’han de crear doncs mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional);
6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica;
7) Haurem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos, com dèiem, de la globalització;
8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construcció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals, el que ja va calcular l’economista James Tobin;
9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar en conseqüència la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix fins ara un relatiu equilibri entre acció política i mercat;
10) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista;
11) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos. És per això que els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat cada vegada més multicultural;
12) Haurem de creure i tenir confiança de què tot plegat es pot realitzar si hi treballem plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però haurem de ser optimistes si ens imaginem el futur després d’haver desenvolupat el nostre compromés. Sens dubte hem de seguir creient que un altre món és possible.
Recuperant el que comentàvem al principi, d’entre els diferents Objectius del Mil.leni establerts per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden, i posaran en perill la viabilitat de la nostra pròpia existència.
Sabem que la cooperació al desenvolupament necessita un canvi profund de les actuals estructures polítiques i econòmiques internacionals, que li permetin treballar eficaçment en el seu objectiu de lluita contra la pobresa, després de dècades en funcionament.
El canvi que volem, però, no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació, i això passarà per:
1) Mantenir noves relacions amb els països del Sud: En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisar els instruments de la mateixa cooperació: Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització: La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se:
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil.
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem dur a terme, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja sigui en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
La "política social a nivell mundial" que representen la Cooperació Internacional al Desenvolupament ens demostra i identifica com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
Tot seguint en la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, ha de reflectir unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta. Que és Dignitat Humana.
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
La Cooperació Internacional al Desenvolupament és fruit de saber que no vivim aïllats en el nostre microcosmos i que estem obligats a col.laborar amb altres poblacions, regions o països del Món, en la majoria dels casos aquests desgraciadament més pobres que nosaltres, pel nostre propi interès.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la Guerra Freda, el tema de les relacions Nord-Sud va ser integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular ja que afavoria mantenir la relació de dependència de les antigues colònies amb les que havien estat les seves metròpolis, davant de l’empenta del bloc comunista que, d’altra banda, havia contribuït en els processos que les varen portar al seu ple autogovern.
És a partir sobretot dels anys setanta que s’estén entre les institucions d’Europa Occidental la preocupació per fomentar la cooperació amb els països del Sud. Des d’aleshores s’emprenen diverses iniciatives a partir d’organismes estatals per contrarestar l’abisme existent entre països rics i països pobres.
El propi procés d’integració europea, paral.lelament, va fer agafar consciència als governs dels Estats membres que calia desenvolupar una organització i una política de cooperació ambiciosa per tal de definir nous reptes dins de la influència exterior d’aquests països. En un primer moment es varen construir i enfortir els aparells estatals de la cooperació al desenvolupament, més tard varen ser la societat civil i altres ens subestatals qui reclamaren alhora el seu protagonisme com a agents cooperants, i finalment és la Unió Europea (UE), com a nova entitat jurídica de dret internacional, qui decideix crear un marc definitiu de cooperació com a agrupació regional d’Estats.
En aquests moments resulta imprescindible recordar que dins de la UE es troben alguns dels donants més importants d’ajuda al Tercer Món, com assenyala en els seus informes el Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): sobretot Alemanya, Holanda, Luxemburg i Suècia.
En aquest context, en els darrers trenta anys, cal esmentar la posició d’Espanya en l’escena internacional, que ha canviat radicalment: el 1979 Espanya encara era considerat pel Banc Mundial com un país en vies de desenvolupament, potencial beneficiari d’ajuda exterior; en l’actualitat, el mateix país elabora programes de cooperació internacional arreu del món, es troba present en els principals organismes multilaterals, contribueix a l’ajuda de la Unió Europea i participa activament en les tasques del mateix CAD de l’OCDE.
El que va fer en primer lloc Espanya va ser contribuir i augmentar significativament els recursos assignats a la majoria d’agències que integren el Sistema de Nacions Unides (ONU), les mateixes que formen la xarxa més important d’organismes multilaterals no financers amb competències en tasques de cooperació al desenvolupament. Al mateix temps, Espanya completà la seva presència dins dels organismes financers de caràcter multilateral com poden ser el Banc Mundial, l’Associació Internacional de Desenvolupament (IDA) i els diferents bancs regionals de desenvolupament. Finalment, amb la seva integració a la Unió Europea, el 1986, Espanya va ampliar molt notablement el seu marc d’actuació internacional, participant activament de tots els organismes comunitaris responsables de la cooperació al desenvolupament.
Amb la caiguda del Mur de Berlín i el canvi de segle, la fi de la història que l’establishment nord-americà en la veu de Francis Fukujama havia proclamat, es constata que no verídic, sinó que avui dia s’estan vivint els canvis més vertiginosos mai abans coneguts de la humanitat. Aquests canvis comporten, entre d’altres circumstàncies, alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’atac a les Torres Bessones.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereix la ciència i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla cada vegada incrementar més. Per entendre una mica més el que ens passa en aquests moments només cal recórrer als darrers Informes de Desenvolupament Humà (IDH), del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per posar només un exemple, en el qual es posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món, sense fer arribar aquestes noves tecnologies arreu, segurament no serà possible.
Si donem un altre cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització imperant serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen.
Actualment es compten aproximadament tres-centes cinquanta organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals (ONG) que procuren contribuir al desenvolupament mundial. Europa mateix es troba en una cruïlla i s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a molts dels conflictes globals que provoquen la pobresa i la fam. En aquest sentit la nova Unió Europea ha de ser capaç de reconèixer que la cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat.
Amyarta Sen ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir exactament occidentalització cultural. Joseph Stiglitz ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal, en el procés imparable de la globalització, les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat.
Aquestes són algunes modestes propostes per provocar el canvi de rumb anhelat per molts:
1) El primer que hauríem de fer com agents implicats o interessats en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins avui dia. Indubtablement darrerament ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar;
2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament;
3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència;
3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil;
4) Segurament haurem de compartir el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. La complicitat entre el poder polític i la iniciativa cívica passa per estar el més a prop possible de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb ella mateixa i informar sobre l’efecte de les possibles polítiques a endegar;
5) Creiem que s’han de crear doncs mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional);
6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica;
7) Haurem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos, com dèiem, de la globalització;
8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construcció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals, el que ja va calcular l’economista James Tobin;
9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar en conseqüència la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix fins ara un relatiu equilibri entre acció política i mercat;
10) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista;
11) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos. És per això que els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat cada vegada més multicultural;
12) Haurem de creure i tenir confiança de què tot plegat es pot realitzar si hi treballem plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però haurem de ser optimistes si ens imaginem el futur després d’haver desenvolupat el nostre compromés. Sens dubte hem de seguir creient que un altre món és possible.
Recuperant el que comentàvem al principi, d’entre els diferents Objectius del Mil.leni establerts per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden, i posaran en perill la viabilitat de la nostra pròpia existència.
Sabem que la cooperació al desenvolupament necessita un canvi profund de les actuals estructures polítiques i econòmiques internacionals, que li permetin treballar eficaçment en el seu objectiu de lluita contra la pobresa, després de dècades en funcionament.
El canvi que volem, però, no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació, i això passarà per:
1) Mantenir noves relacions amb els països del Sud: En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisar els instruments de la mateixa cooperació: Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització: La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se:
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil.
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem dur a terme, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja sigui en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
La "política social a nivell mundial" que representen la Cooperació Internacional al Desenvolupament ens demostra i identifica com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
Tot seguint en la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, ha de reflectir unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta. Que és Dignitat Humana.
viernes, 30 de julio de 2010
CATALUNYA I ESPANYA
Pensaments polítics de Juliol de l'any 2010
“Finalment en el meu interior vaig decidir dir ‘no’ a aquella època, i d’aquesta manera, alhora havia aconseguit trobar el “sí” a mi mateix”
(Stefan Zweig, a El món d’ahir)
Fa temps que vaig aprendre que, en les coses realment importants i transcendents, des de la intel.ligència pràctica, no és recomanable d’optar per una solució extrema, donat que segurament el preu del respectiu sacrifici resultarà a la fi massa elevat i irrecuperable. Es tracta doncs de fer l’exercici de la balança, on cal escollir el braç més lleuger però sense deixar caure l’altra màniga perquè acabi funcionant tot l’invent.
Jo no sóc independentista, és clar, com tampoc sóc nacionalista català ni nacionalista espanyol. No es tracta de ser més espanyol o més català, pensant que són coses que no es poden complementar o veure’s de forma diversa com tantes persones interpretin el seu “penso, doncs existeixo”. Com a què?, ens podríem preguntar. Doncs depèn. La resposta no seria mai universal (i no m’agrada gaire parlar del que no és universal, o sigui subjectiu), ans tot el contrari és massa singular, i no en podem treure lectures obligatòries per tots els habitants d’un determinat territori. L’únic universal, això sí, és l’esser humà, no tan sols de Salses a Guardamar, sinó del Pol Nord al Pol Sud passant per Lisboa, New York i Vladivostok.
Durant molt de temps ho he estat pensant i analitzant, llegint i escoltant, en profunditat, i encara avui penso que la independència de Catalunya versus l’Estat Espanyol no comportaria més progrés ni desenvolupament als meus conciutadans. Cap dels arguments sobre la hipòtesi separatista m’han semblat prou convincents o en tot cas aquests pesen bastant menys que els de la banda que defensa un projecte que respecti la unió fonamental des del respecte a la diferència que existeix en qualsevol societat humana complexa. I això, senyores i senyors, és el federalisme que ens manca. Però que és possible, si volem.
He llegit recentment qui qüestionava el discurs de la “identitat múltiple” d’Amin Maalouf, i qui ho feia, us ho dic de veritat, no li arriba ni a la sola de la sabata a l’intel.lectual libanès. Doncs jo sóc precisament de la identitat múltiple i li observo les grans avantatges possibles en el marc de la era de la globalització que representa el Segle XXI. Vull reprovar el fet de facilitar altaveus tan poderosos a persones amb tanta poca capacitat racional, que tendeixen a confondre els seus desitjos personals amb la garantia d’estabilitat i projecció.
Només observant aquests dies els carrers de les ciutats més properes podem arribar a acordar que potser estem vivint en dos països dintre d’un mateix, o aquesta pot ser la percepció de moltes de les persones de bona fe que ens envolten passejant senyeres i samarretes futbolístiques gairebé al mateix temps. Per què no es troba bé aquesta ambivalència que sorgeix de forma quasi natural. No es tracta doncs de seguir donant patents de cors o d’anar posant etiquetes. Tots som catalans, o tots som els que ens doni la gana de ser, com molts poden sentir-se també espanyols. I cal aquí recordar un concepte bàsic que, com a mínim, els universitaris haurien d’acceptar i entendre: es pot ser una nació, nacionalitat o poble, i compartir la construcció d’un projecte polític comú, que pot ser l’Estat Espanyol, en aquest cas múltiple i divers. La dita de què “la unió fa la força” sempre ha estat vàlida, però més en el temps que corre i amb el grau de competència internacional que existeix i que s’espera encara.
Hi ha qui ha volgut comparar-ho tot plegat amb els matrimonis: doncs sembla obvi que el que s’ha construït durant tant de temps no ho podem enviar a pastar tant a la lleugera i tirar-ho per la borda a la primera de canvi, més quan la relació ha donat llavors i fruits. El fet de mantenir la paciència, que és la mare de la ciència, resulta tan fonamental com aprovar que el temps futur pot ser millor que el passat, sempre que es vulgui i ens posem mans a l’obra. No s’enfonsarà el món pel que pugui passar més amunt o més avall dels Pirineus o del riu Ebre, ni aconseguiran amargar-nos la nostra existència.
Trobo necessari parlar de sentiments, basats moltes vegades en l’antropologia, cultura i història, en la mateixa mesura que proporcionalment s’ha de parlar de criteris jurídics i politològics. Molt ràpidament, després de conèixer i repassar la ‘meva història’, observo que avui dia, malgrat la maleïda crisi financera del sistema capitalista que ha repercutit arreu, gaudim d’un dels nivells més elevats de llibertat pública, desenvolupament econòmic i benestar social mai abans aconseguits, malgrat que res és perfecte, efectivament, i amb totes les queixes legítimes que hi puguin haver. Qui pot assegurar un paradís com a estat últim de la nostra existència? Ningú. Menys els que separen i posen l’èmfasi en la diferència sota un llit de promeses molt difícils de dur a terme. Segueixo: segurament tenim més coses en comú els pobles que habitem la península ibèrica, que les coses que ens diferencien. Si es podés apostar ho faria convençut de què hi guanyaria, no per creença sinó per dades materials amb què compto. Pel que respecta al constitucionalisme i a la ciència política, per anar al gra, estaria en un espai molt còmode, intermedi i alimentat pels comentaris extrets dels articles publicats a la premsa (no els més destacats, però sí els que més a mi m’han interessat) per part dels catedràtics Miquel Caminal Badia i José Antonio González Casanova. Però no vull entrar a discutir les virtuts o defectes del nou Estatut. Es tracta de la mar de fons que ens envolta i de la voluntat d’existir d’una manera o d’una altra.
Diuen que parlar clar és parlar català: doncs em sembla definitivament que Espanya, l’Estat Espanyol, no em fa fàstic ni angúnia. Més fort puc dir, fins i tot, que Espanya em pot arribar a caure simpàtica i m’agrada. No parlo d’una construcció administrativa estàtica, centralista i única, sinó que parlo de la unió en un mateixa direcció de catalans, bascos, aragonesos, gallecs, madrilenys... Espanya no és un ésser maligne, de veres, sinó que és un Estat com a suma de moltes sensibilitats entre les quals hi caben la catalana. Volent superar les dictadures i els períodes poc respectuosos amb la història particular dels catalans, sé que hi ha federalistes progressistes republicans, que poden estar a favor d’una reforma de la Constitució que suposi un pas endavant en l’estructura política d’aquesta unió d’interessos que intento descriure.
La meva actitud personal resulta intentar, doncs, buscar solucions i no procurar generar més problemes, doctrina que he vist que s’imposava incrèdulament per part d’alguns. Segons el meu criteri, el bo i el just per a la situació complicada que tenim davant de nosaltres és el federalisme, com ja he repetit en tantíssimes ocasions.
Més arguments perquè pugueu arribar a entendre encara una mica més el meu posicionament. En primer lloc, dir-vos que sóc dels que no m’agrada que em diguin que estic sent maltractat, envaït i menystingut. Mai de la vida ho acceptaria. Per què hi ha qui es sent tan perjudicat? Què feble! Quin interès es pot arribar a tenir per donar a entendre que tot és dolent i que tot va malament, que dins d’Espanya no hi ha solució? Jo tinc la meva resposta: l’aspiració nacionalista i independentista sempre busca trencar amb el tot més gran per fer-se el timó d’alguna de les porcions petites; i això es pura ideologia política, aspirar a construir una nova frontera, el que gairebé mai es diu és què hi ha darrera i com es farà.
En segon lloc, posats a escollir, i si diem conèixer la complexa societat catalana, m’identifico més amb personatges com en Joan Manel Serrat, Pau Gasol, Dani Pedrosa, Xavi Hernández o Maruja Torres, que no pas amb d’altres com en Lluís Llach, Oleguer Preses, Patricia Gabancho, Joel Joan o Mònica Terribas. No és qüestió de “collons”, ni molt menys. I m’hagués agradat estalviar-me aquest comentari sinó fos per la provocació realitzada per uns quants, alguns dels quals mitjans de comunicació públics (l’altra cara de la “caverna mediática española”; igual de dolents i poc professionals) que tendeixen a dividir no només els països sinó també les persones, segons els hi són més o menys afins. Sempre comento que abans de ser de dretes o d’esquerres, més o menys nacionalista, es pot ser més o menys imbècil, i tenir més o menys mala baba.
En tercer lloc, com a mig germànic que sóc, amb tot el bo i el dolent que això pugui comportar, vull fer referència a la responsabilitat individual que puc sentir a l’hora d’observar com l’orgull i l’egoisme patri en molts d’aquests moments enlluernen dòcils famílies catalanes. No considero bonic ni ètic aprofitar-se de la seva baixa forma i recent por adquirida respecte els temps que puguin arribar. Alguna cosa falla, i segurament greu, quan un poble no pot retre homenatge a cap escriptor, artista o erudit d’un altre país que considera enemic. No puc suportar el sentiment de pertinença a un ramat de bens que pot arribar a anul.lar la llibertat individual a dir el que es pensa sota el paraigües del no-respecte i la intolerància. Despreciar el que es considera aliè resulta amodern i prehistòric en l’època daurada del mestissatge i la fusió.
He decidit seguir parlant del tema tan suggestiu de la relació entre Catalunya i Espanya amb certes condicions que ara passo a fer públiques: a) exigeixo més seny i menys rauxa en aquest debat; b) recomanaria menys discursos historicistes (la història és per aprendre el passat però no vull que em dictin la història del present) i estaria a favor de més voluntat sociològica en el sentit de buscar alguna sortida que satisfaci al major nombre de catalans; c) no penso parlar des del romanticisme del símbols i sí vull preocupar-me del futur dels meus fills en pau i sòlida convivència; d) no començaré a rebatre la independència si no se’m diu quin model polític, econòmic, social i, en definitiva, ideològic, hi ha darrera del seu impuls (en cap cas vull una Catalunya carlista, feixista, comunista o tradicionalista... amb els mateixos errors que serveixen per criticar models veïns); e) finalment, desestimo discutir amb persones que juguen a ser polítics des de l’atalaia teatral que els ajuda a difondre els instints més baixos i el nerviosisme col.lectiu sempre tan poc grat. En definitiva, demano fer política des de la serenor, i no en base a crits. Precisament sóc incapaç de deixar el meu país en mans de Laporta, Carretero, Puigcercós o Colom, ni Uriel Beltran ni López Tena. Hi ha altra gent per qui pot estar guardat el goig de governar el nostre territori des del sentit comú, cosa que es pot demostrar més amb els fets que amb les paraules endutes pel vent. També hi ha altres joves i altres professionals que mereixen ser tinguts més en compte.
Tornant a esmentar a Stefan Zweig, jo sóc dels que vol formar part, no pas de cap nació en particular, sinó de l’esperit de la conciliació en particular, tot rebutjant qualsevol exaltació agressiva i excloent, ja sigui des del centre o des de la perifèria. Humanista, sí humanista. Català i encara espanyol. Quan jo vaig ser nat, Franco moria. Molts membres de la meva generació volem deixar d’arrastrar el llegat dels desitjos incomplerts d’una altra dinastia que ens precedeix i que ja va fer prou en global en aprovar un nou marc de relacions democràtic i inclusiu. Nosaltres el podem refer en positiu, sense cap mena de dubte, mirant al futur, per millorar-lo, però deixant a banda les rancúnies inútils que ens porten a la desesperança.
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
“Finalment en el meu interior vaig decidir dir ‘no’ a aquella època, i d’aquesta manera, alhora havia aconseguit trobar el “sí” a mi mateix”
(Stefan Zweig, a El món d’ahir)
Fa temps que vaig aprendre que, en les coses realment importants i transcendents, des de la intel.ligència pràctica, no és recomanable d’optar per una solució extrema, donat que segurament el preu del respectiu sacrifici resultarà a la fi massa elevat i irrecuperable. Es tracta doncs de fer l’exercici de la balança, on cal escollir el braç més lleuger però sense deixar caure l’altra màniga perquè acabi funcionant tot l’invent.
Jo no sóc independentista, és clar, com tampoc sóc nacionalista català ni nacionalista espanyol. No es tracta de ser més espanyol o més català, pensant que són coses que no es poden complementar o veure’s de forma diversa com tantes persones interpretin el seu “penso, doncs existeixo”. Com a què?, ens podríem preguntar. Doncs depèn. La resposta no seria mai universal (i no m’agrada gaire parlar del que no és universal, o sigui subjectiu), ans tot el contrari és massa singular, i no en podem treure lectures obligatòries per tots els habitants d’un determinat territori. L’únic universal, això sí, és l’esser humà, no tan sols de Salses a Guardamar, sinó del Pol Nord al Pol Sud passant per Lisboa, New York i Vladivostok.
Durant molt de temps ho he estat pensant i analitzant, llegint i escoltant, en profunditat, i encara avui penso que la independència de Catalunya versus l’Estat Espanyol no comportaria més progrés ni desenvolupament als meus conciutadans. Cap dels arguments sobre la hipòtesi separatista m’han semblat prou convincents o en tot cas aquests pesen bastant menys que els de la banda que defensa un projecte que respecti la unió fonamental des del respecte a la diferència que existeix en qualsevol societat humana complexa. I això, senyores i senyors, és el federalisme que ens manca. Però que és possible, si volem.
He llegit recentment qui qüestionava el discurs de la “identitat múltiple” d’Amin Maalouf, i qui ho feia, us ho dic de veritat, no li arriba ni a la sola de la sabata a l’intel.lectual libanès. Doncs jo sóc precisament de la identitat múltiple i li observo les grans avantatges possibles en el marc de la era de la globalització que representa el Segle XXI. Vull reprovar el fet de facilitar altaveus tan poderosos a persones amb tanta poca capacitat racional, que tendeixen a confondre els seus desitjos personals amb la garantia d’estabilitat i projecció.
Només observant aquests dies els carrers de les ciutats més properes podem arribar a acordar que potser estem vivint en dos països dintre d’un mateix, o aquesta pot ser la percepció de moltes de les persones de bona fe que ens envolten passejant senyeres i samarretes futbolístiques gairebé al mateix temps. Per què no es troba bé aquesta ambivalència que sorgeix de forma quasi natural. No es tracta doncs de seguir donant patents de cors o d’anar posant etiquetes. Tots som catalans, o tots som els que ens doni la gana de ser, com molts poden sentir-se també espanyols. I cal aquí recordar un concepte bàsic que, com a mínim, els universitaris haurien d’acceptar i entendre: es pot ser una nació, nacionalitat o poble, i compartir la construcció d’un projecte polític comú, que pot ser l’Estat Espanyol, en aquest cas múltiple i divers. La dita de què “la unió fa la força” sempre ha estat vàlida, però més en el temps que corre i amb el grau de competència internacional que existeix i que s’espera encara.
Hi ha qui ha volgut comparar-ho tot plegat amb els matrimonis: doncs sembla obvi que el que s’ha construït durant tant de temps no ho podem enviar a pastar tant a la lleugera i tirar-ho per la borda a la primera de canvi, més quan la relació ha donat llavors i fruits. El fet de mantenir la paciència, que és la mare de la ciència, resulta tan fonamental com aprovar que el temps futur pot ser millor que el passat, sempre que es vulgui i ens posem mans a l’obra. No s’enfonsarà el món pel que pugui passar més amunt o més avall dels Pirineus o del riu Ebre, ni aconseguiran amargar-nos la nostra existència.
Trobo necessari parlar de sentiments, basats moltes vegades en l’antropologia, cultura i història, en la mateixa mesura que proporcionalment s’ha de parlar de criteris jurídics i politològics. Molt ràpidament, després de conèixer i repassar la ‘meva història’, observo que avui dia, malgrat la maleïda crisi financera del sistema capitalista que ha repercutit arreu, gaudim d’un dels nivells més elevats de llibertat pública, desenvolupament econòmic i benestar social mai abans aconseguits, malgrat que res és perfecte, efectivament, i amb totes les queixes legítimes que hi puguin haver. Qui pot assegurar un paradís com a estat últim de la nostra existència? Ningú. Menys els que separen i posen l’èmfasi en la diferència sota un llit de promeses molt difícils de dur a terme. Segueixo: segurament tenim més coses en comú els pobles que habitem la península ibèrica, que les coses que ens diferencien. Si es podés apostar ho faria convençut de què hi guanyaria, no per creença sinó per dades materials amb què compto. Pel que respecta al constitucionalisme i a la ciència política, per anar al gra, estaria en un espai molt còmode, intermedi i alimentat pels comentaris extrets dels articles publicats a la premsa (no els més destacats, però sí els que més a mi m’han interessat) per part dels catedràtics Miquel Caminal Badia i José Antonio González Casanova. Però no vull entrar a discutir les virtuts o defectes del nou Estatut. Es tracta de la mar de fons que ens envolta i de la voluntat d’existir d’una manera o d’una altra.
Diuen que parlar clar és parlar català: doncs em sembla definitivament que Espanya, l’Estat Espanyol, no em fa fàstic ni angúnia. Més fort puc dir, fins i tot, que Espanya em pot arribar a caure simpàtica i m’agrada. No parlo d’una construcció administrativa estàtica, centralista i única, sinó que parlo de la unió en un mateixa direcció de catalans, bascos, aragonesos, gallecs, madrilenys... Espanya no és un ésser maligne, de veres, sinó que és un Estat com a suma de moltes sensibilitats entre les quals hi caben la catalana. Volent superar les dictadures i els períodes poc respectuosos amb la història particular dels catalans, sé que hi ha federalistes progressistes republicans, que poden estar a favor d’una reforma de la Constitució que suposi un pas endavant en l’estructura política d’aquesta unió d’interessos que intento descriure.
La meva actitud personal resulta intentar, doncs, buscar solucions i no procurar generar més problemes, doctrina que he vist que s’imposava incrèdulament per part d’alguns. Segons el meu criteri, el bo i el just per a la situació complicada que tenim davant de nosaltres és el federalisme, com ja he repetit en tantíssimes ocasions.
Més arguments perquè pugueu arribar a entendre encara una mica més el meu posicionament. En primer lloc, dir-vos que sóc dels que no m’agrada que em diguin que estic sent maltractat, envaït i menystingut. Mai de la vida ho acceptaria. Per què hi ha qui es sent tan perjudicat? Què feble! Quin interès es pot arribar a tenir per donar a entendre que tot és dolent i que tot va malament, que dins d’Espanya no hi ha solució? Jo tinc la meva resposta: l’aspiració nacionalista i independentista sempre busca trencar amb el tot més gran per fer-se el timó d’alguna de les porcions petites; i això es pura ideologia política, aspirar a construir una nova frontera, el que gairebé mai es diu és què hi ha darrera i com es farà.
En segon lloc, posats a escollir, i si diem conèixer la complexa societat catalana, m’identifico més amb personatges com en Joan Manel Serrat, Pau Gasol, Dani Pedrosa, Xavi Hernández o Maruja Torres, que no pas amb d’altres com en Lluís Llach, Oleguer Preses, Patricia Gabancho, Joel Joan o Mònica Terribas. No és qüestió de “collons”, ni molt menys. I m’hagués agradat estalviar-me aquest comentari sinó fos per la provocació realitzada per uns quants, alguns dels quals mitjans de comunicació públics (l’altra cara de la “caverna mediática española”; igual de dolents i poc professionals) que tendeixen a dividir no només els països sinó també les persones, segons els hi són més o menys afins. Sempre comento que abans de ser de dretes o d’esquerres, més o menys nacionalista, es pot ser més o menys imbècil, i tenir més o menys mala baba.
En tercer lloc, com a mig germànic que sóc, amb tot el bo i el dolent que això pugui comportar, vull fer referència a la responsabilitat individual que puc sentir a l’hora d’observar com l’orgull i l’egoisme patri en molts d’aquests moments enlluernen dòcils famílies catalanes. No considero bonic ni ètic aprofitar-se de la seva baixa forma i recent por adquirida respecte els temps que puguin arribar. Alguna cosa falla, i segurament greu, quan un poble no pot retre homenatge a cap escriptor, artista o erudit d’un altre país que considera enemic. No puc suportar el sentiment de pertinença a un ramat de bens que pot arribar a anul.lar la llibertat individual a dir el que es pensa sota el paraigües del no-respecte i la intolerància. Despreciar el que es considera aliè resulta amodern i prehistòric en l’època daurada del mestissatge i la fusió.
He decidit seguir parlant del tema tan suggestiu de la relació entre Catalunya i Espanya amb certes condicions que ara passo a fer públiques: a) exigeixo més seny i menys rauxa en aquest debat; b) recomanaria menys discursos historicistes (la història és per aprendre el passat però no vull que em dictin la història del present) i estaria a favor de més voluntat sociològica en el sentit de buscar alguna sortida que satisfaci al major nombre de catalans; c) no penso parlar des del romanticisme del símbols i sí vull preocupar-me del futur dels meus fills en pau i sòlida convivència; d) no començaré a rebatre la independència si no se’m diu quin model polític, econòmic, social i, en definitiva, ideològic, hi ha darrera del seu impuls (en cap cas vull una Catalunya carlista, feixista, comunista o tradicionalista... amb els mateixos errors que serveixen per criticar models veïns); e) finalment, desestimo discutir amb persones que juguen a ser polítics des de l’atalaia teatral que els ajuda a difondre els instints més baixos i el nerviosisme col.lectiu sempre tan poc grat. En definitiva, demano fer política des de la serenor, i no en base a crits. Precisament sóc incapaç de deixar el meu país en mans de Laporta, Carretero, Puigcercós o Colom, ni Uriel Beltran ni López Tena. Hi ha altra gent per qui pot estar guardat el goig de governar el nostre territori des del sentit comú, cosa que es pot demostrar més amb els fets que amb les paraules endutes pel vent. També hi ha altres joves i altres professionals que mereixen ser tinguts més en compte.
Tornant a esmentar a Stefan Zweig, jo sóc dels que vol formar part, no pas de cap nació en particular, sinó de l’esperit de la conciliació en particular, tot rebutjant qualsevol exaltació agressiva i excloent, ja sigui des del centre o des de la perifèria. Humanista, sí humanista. Català i encara espanyol. Quan jo vaig ser nat, Franco moria. Molts membres de la meva generació volem deixar d’arrastrar el llegat dels desitjos incomplerts d’una altra dinastia que ens precedeix i que ja va fer prou en global en aprovar un nou marc de relacions democràtic i inclusiu. Nosaltres el podem refer en positiu, sense cap mena de dubte, mirant al futur, per millorar-lo, però deixant a banda les rancúnies inútils que ens porten a la desesperança.
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
jueves, 29 de julio de 2010
EL MUNDO DE AYER, MEMORIAS DE UN EUROPEO
Stefan Zweig sobre Theodor Herzl
“Yo mismo he sido contemporáneo de las dos guerras más grandes de la humanidad, y cada una de ellas la viví en un bando diferente: una en el alemán y otra, en el antialemán. Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos. He sido homenajeado y marginado, libre y privado de libertad, rico y pobre. Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis, la revolución y el hambre, la inflación y el terror, las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis propios ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsocialismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia y, sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea.”
(...)
“¿Que le ha ocurrido, decían, a ese escritor por lo general tan juicioso, agudo y culto? ¿Qué tonterías dice y escribe? ¿Para qué debemos ir a Palestina? Nuestra lengua es el alemán y no el hebreo, nuestra patria es la bella Austria. ¿Por ventura no vivimos bien bajo el reinado del buen emperador Francisco José? ¿No nos ganamos la vida decentemente y disfrutamos de una posición segura? ¿No somos súbditos con los mismos derechos, ciudadanos leales y establecidos desde hace mucho tiempo en esta querida Viena? ¿Y no vivimos en una época de progreso que en cuestión de pocos decenios habrá eliminado todos los prejuicios religiosos? ¿Por qué él, que habla como judío y dice que quiere ayudar a los judíos, da argumentos a nuestros peores enemigos e intenta separarnos, cuando cada día nos acercamos más al mundo alemán?.”
(...)
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
“Yo mismo he sido contemporáneo de las dos guerras más grandes de la humanidad, y cada una de ellas la viví en un bando diferente: una en el alemán y otra, en el antialemán. Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos. He sido homenajeado y marginado, libre y privado de libertad, rico y pobre. Por mi vida han galopado todos los corceles amarillentos del Apocalipsis, la revolución y el hambre, la inflación y el terror, las epidemias y la emigración; he visto nacer y expandirse ante mis propios ojos las grandes ideologías de masas: el fascismo en Italia, el nacionalsocialismo en Alemania, el bolchevismo en Rusia y, sobre todo, la peor de todas las pestes: el nacionalismo, que envenena la flor de nuestra cultura europea.”
(...)
“¿Que le ha ocurrido, decían, a ese escritor por lo general tan juicioso, agudo y culto? ¿Qué tonterías dice y escribe? ¿Para qué debemos ir a Palestina? Nuestra lengua es el alemán y no el hebreo, nuestra patria es la bella Austria. ¿Por ventura no vivimos bien bajo el reinado del buen emperador Francisco José? ¿No nos ganamos la vida decentemente y disfrutamos de una posición segura? ¿No somos súbditos con los mismos derechos, ciudadanos leales y establecidos desde hace mucho tiempo en esta querida Viena? ¿Y no vivimos en una época de progreso que en cuestión de pocos decenios habrá eliminado todos los prejuicios religiosos? ¿Por qué él, que habla como judío y dice que quiere ayudar a los judíos, da argumentos a nuestros peores enemigos e intenta separarnos, cuando cada día nos acercamos más al mundo alemán?.”
(...)
“El sol brillaba con plenitud y fuerza. Mientras regresaba a casa, de pronto observé mi sombra ante mí, del mismo modo que veía la sombra de la otra guerra detrás de la actual. Durante todo ese tiempo, aquella sombra ya no se apartó de mí; se cernía sobre mis pensamientos noche y día; quizá su oscuro contorno se proyecta también sobre muchas páginas de este libro. Pero toda sombra es, al fin y al cabo, hija de la luz y sólo quien ha conocido la claridad y las tinieblas, la guerra y la paz, el ascenso y la caída, sólo éste ha vivido la verdad”.
sábado, 17 de julio de 2010
ELS FILLS
En Safir Klein Atri ha nascut el dia 15 de juliol, a les 19:55 h.
Safir, vol dir missatger i ambaixador en 'farsi', la llengua dels perses (actualment Iran); més tard va ser la paraula utilitzada per batejar una pedra preciosa, el zafiro. A partir d'ahir al vespre també resulta el nom del tercer fill de la Nabila i meu, germà d'en Nizar i de la Ginane. Segurament el seu nom és un petit homenatge al meu amic Kaveh Khandami. En Safir serà un missatger de la pau i de la convivència al món del Segle XXI, al igual que els Kewens mapuches dels quals em parla en Hernán.
Els meus éssers estimats són com pedres precioses: la meva dona, la Nabila, a part de venir de la noblesa, és un Brillant; en Nizar, que duu el seu nom en homenatge al gran poeta i diplomàtic siri-libanès, Nizar Qabbani, és un Rubí; la Ginane, literalment "la primera dona", "el paradís", és també l'Esmeralda de la casa; i, per últim, ha arribat en Safir, que ve a ser un Zafiro.
Safir, vol dir missatger i ambaixador en 'farsi', la llengua dels perses (actualment Iran); més tard va ser la paraula utilitzada per batejar una pedra preciosa, el zafiro. A partir d'ahir al vespre també resulta el nom del tercer fill de la Nabila i meu, germà d'en Nizar i de la Ginane. Segurament el seu nom és un petit homenatge al meu amic Kaveh Khandami. En Safir serà un missatger de la pau i de la convivència al món del Segle XXI, al igual que els Kewens mapuches dels quals em parla en Hernán.
Els meus éssers estimats són com pedres precioses: la meva dona, la Nabila, a part de venir de la noblesa, és un Brillant; en Nizar, que duu el seu nom en homenatge al gran poeta i diplomàtic siri-libanès, Nizar Qabbani, és un Rubí; la Ginane, literalment "la primera dona", "el paradís", és també l'Esmeralda de la casa; i, per últim, ha arribat en Safir, que ve a ser un Zafiro.
viernes, 16 de julio de 2010
RECORDANT L'HOLOCAUST NAZI
Cambrils inaugura una exposició sobre la trajectòria dels republicans espanyols als camps de concertació nazis
S’ha inaugurat l’exposició Amical de Mathausen, un recorregut per la trajectòria dels republicans espanyols als camps nazis, que s’inicia amb els anys de la guerra civil i s’acaba amb l’alliberament del camp Mathausen. L’acte ha anat a càrrec del Regidor de Solidaritat i Cooperació, Oliver Klein, que ha estat acompanyat de representants de l’Associació Amical de Mathausen i d’altres representants del consistori cambrilenc. A més, durant la inauguració, s’ha pogut comptar amb testimonis reals que havien sofert el tenir els seus pares al camp de concentració i que, fins i tot, havien arribat a trepitjar aquell indret de violació dels dreta humans.
La major part de les fotografies de l'exposició formen part del conjunt de negatius robats pels republicans al mateix camp de Mathausen i que ara són propietat de l'Amical de Mathausen i cedits en dipòsit al Museu d'Història de Catalunya. Per la procedència de les fotografies, es tracta d'un fons documental de primer ordre a partir de les imatges preses pels mateixos SS o pel deportat Francesc Boix, després de l'alliberament, que ensenya la construcció del camp de Mathausen, el treball i la mort dels internats, tot contextualitzat amb informacions històriques i relats dels propis deportats. Es tracta d’imatges molt reals i crues que il·lustren una de les èpoques més fosques de la història d’Europa i dels catalans i espanyols que van perdre la guerra.
L'exposició és organitzada per l’Associació Amical de Mauthausen, amb la col·laboració del Departament de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Cambrils. Es podrà veure’s fins al 29 de juliol al hall de l’Ajuntament de Cambrils i és d’entrada gratuïta.
S’ha inaugurat l’exposició Amical de Mathausen, un recorregut per la trajectòria dels republicans espanyols als camps nazis, que s’inicia amb els anys de la guerra civil i s’acaba amb l’alliberament del camp Mathausen. L’acte ha anat a càrrec del Regidor de Solidaritat i Cooperació, Oliver Klein, que ha estat acompanyat de representants de l’Associació Amical de Mathausen i d’altres representants del consistori cambrilenc. A més, durant la inauguració, s’ha pogut comptar amb testimonis reals que havien sofert el tenir els seus pares al camp de concentració i que, fins i tot, havien arribat a trepitjar aquell indret de violació dels dreta humans.
La major part de les fotografies de l'exposició formen part del conjunt de negatius robats pels republicans al mateix camp de Mathausen i que ara són propietat de l'Amical de Mathausen i cedits en dipòsit al Museu d'Història de Catalunya. Per la procedència de les fotografies, es tracta d'un fons documental de primer ordre a partir de les imatges preses pels mateixos SS o pel deportat Francesc Boix, després de l'alliberament, que ensenya la construcció del camp de Mathausen, el treball i la mort dels internats, tot contextualitzat amb informacions històriques i relats dels propis deportats. Es tracta d’imatges molt reals i crues que il·lustren una de les èpoques més fosques de la història d’Europa i dels catalans i espanyols que van perdre la guerra.
L'exposició és organitzada per l’Associació Amical de Mauthausen, amb la col·laboració del Departament de Solidaritat i Cooperació de l’Ajuntament de Cambrils. Es podrà veure’s fins al 29 de juliol al hall de l’Ajuntament de Cambrils i és d’entrada gratuïta.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)