Materials de Campanya per les Eleccions Municipals de 2002
1) Reconeixement per les properes Eleccions Municipals del Dret a Vot de tots els immigrants legals amb Permís de Residència que viuen en el mateix municipi des de fa més d’un any;
2) Creació d’una Oficina d’Atenció a l’Immigrant en tots els municipis catalans amb competències per coordinar els temes d’assessoria legal, búsqueda d’habitatge i búsqueda de treball, que els afecten;
3) Creació de Consells Consultius sobre la Immigració en tots els municipis catalans, amb la participació dels col.lectius d’immigrants, la societat civil organitzada i els representants de l’administració local;
4) S’han de fomentar des dels Ajuntaments els Agermanaments amb diferents ciutats del planeta, sobretot els agermanaments amb aquelles ciutats més necessitades dels països subdesenvolupats d’on ens arriben fluxes migratoris (co-desenvolupament);
5) Els Agermanaments han de servir perquè una vegada a l’any es promogui l’intercanvi i el coneixement de les diferents cultures i individus que conviuen en el nostre país (organització anual de Jornades Interculturals);
6) El Fòrum de les Cultures 2004 ha de representar una fita clau per al desenvolupament de les relacions entre les diferents cultures del planeta; és per això que demanem més participació en el Fòrum d’altres municipis d’arreu de Catalunya i dels col.lectius d’immigrants que hi resideixen;
7) L’Educació és el puntal de la integració dels immigrants. Volem més cursos de formació professional per als homes immigrants; més cursos d’alfabetització; més cursos de català i castellà; un tractament especial per a dones i nens, que són qui més influeixen en el canvi en la llar familiar;
8) Volem que les administracions contractin més experts especialitzats en el tractament del immigrant: més mediadors interculturals, més psicòlegs, més animadors socio-culturals, més treballadors socials...
9) S’ha de seguir recolzant una política de cooperació al desenvolupament, amb prioritats sectorials i geogràfiques molt determinades; sobretot s’ha d’optar decididament per la fórmula del co-desenvolupament”, el que és donar prioritat a projectes de cooperació a les comunitats d’origen dels immigrants que arriben a Catalunya;
10) S’han de crear dinàmiques comercials que promoguin un intercanvi més just i favorable als països del Tercer Món; per exemple, fer caure les barreres a l’exportació dels productes agraris provinents dels països del Sud.
(Barcelona, 2002)
martes, 17 de agosto de 2010
domingo, 15 de agosto de 2010
QUÈ ÉS CIVILITZACIÓ?
Etimologia bàsica
Una civilització són un conjunt de caràcters que presenta la vida d'un grup d'éssers humans en una determinada època i espai. La paraula pròpiament dita, prové del llatí “civitas” i aquesta al seu torn de “civis” que vol dir ni més ni menys que ciutadà, habitant d'una ciutat.
Fernand Braudel, historiador francès, va expressar que “civilització es defineix en relació amb les ciències de l'home: geografia, sociologia, economia, psicologia col·lectiva i història".
El terme 'civilització' s'empra també referit als assoliments de la humanitat, és a dir a l'herència cultural” (des de la roda fins a l'aeroespacial per exemple).
(Agost 2010)
Una civilització són un conjunt de caràcters que presenta la vida d'un grup d'éssers humans en una determinada època i espai. La paraula pròpiament dita, prové del llatí “civitas” i aquesta al seu torn de “civis” que vol dir ni més ni menys que ciutadà, habitant d'una ciutat.
Fernand Braudel, historiador francès, va expressar que “civilització es defineix en relació amb les ciències de l'home: geografia, sociologia, economia, psicologia col·lectiva i història".
El terme 'civilització' s'empra també referit als assoliments de la humanitat, és a dir a l'herència cultural” (des de la roda fins a l'aeroespacial per exemple).
(Agost 2010)
viernes, 13 de agosto de 2010
FASE FINAL DEL DESENVOLUPAMENT DE LA LLEI DE BARRIS DE CAMBRILS
S'inicien les obres de neteja dels patis contigus a la torre del Llimó
Fa unes setmanes es van iniciar els treballs previs a l'inici de les obres de la torre del Llimó. Al llarg d'aquestes primeres setmanes, s'està realitzant la neteja del jardí del solar i de cara al proper mes de setembre s'iniciarà el gruix del treball, tal com va avançar el regidor de Promoció de Ciutat i responsable de la Llei de Barris –Oliver Klein– a Revista Cambrils Diari Digital.
Aquest projecte, que forma part de la Llei de Barris, contempla la recuperació de l'edifici que esdevindrà un espai centralitzat de serveis de l'Ajuntament relacionats amb la promoció econòmica, l'associacionisme i la participació ciutadana, "exercint en certa manera, el rol de centre cívic de les entitats del Barri Antic, de la Parellada, del Pinaret i del barri de la Pallissa", segons va explicar Klein. Així doncs, a l'edifici s'instal·laran oficines i diferents sales d'actes i de reunions, mentre que la torre del Llimó es preservarà com a element històric i patrimonial. Segons Klein, "la torre serà un complement que acollirà diferents activitats de caire cultural. S'hi podran fer recitals de música, poesia, conferències o petits actes, com ara es fan a la torre del Port". A banda, a l'espai exterior també es contempla la recuperació de les antigues basses i també la conservació de l'entrada a l'antic refugi antiaeri de la Guerra Civil. La zona enjardinada es podrà visitar de manera independent i quedarà obert al públic, amb dos accessos, un pel carrer de les Creus i l'altre pel carrer de Rovira.
Les obres de la torre del Llimó tindran una durada d'un any i mig i es compta amb un pressupost 1,7 milions d'euros aproximadament.
(Revista Cambrils Digiral, 13 d'agost de 2010)
Fa unes setmanes es van iniciar els treballs previs a l'inici de les obres de la torre del Llimó. Al llarg d'aquestes primeres setmanes, s'està realitzant la neteja del jardí del solar i de cara al proper mes de setembre s'iniciarà el gruix del treball, tal com va avançar el regidor de Promoció de Ciutat i responsable de la Llei de Barris –Oliver Klein– a Revista Cambrils Diari Digital.
Aquest projecte, que forma part de la Llei de Barris, contempla la recuperació de l'edifici que esdevindrà un espai centralitzat de serveis de l'Ajuntament relacionats amb la promoció econòmica, l'associacionisme i la participació ciutadana, "exercint en certa manera, el rol de centre cívic de les entitats del Barri Antic, de la Parellada, del Pinaret i del barri de la Pallissa", segons va explicar Klein. Així doncs, a l'edifici s'instal·laran oficines i diferents sales d'actes i de reunions, mentre que la torre del Llimó es preservarà com a element històric i patrimonial. Segons Klein, "la torre serà un complement que acollirà diferents activitats de caire cultural. S'hi podran fer recitals de música, poesia, conferències o petits actes, com ara es fan a la torre del Port". A banda, a l'espai exterior també es contempla la recuperació de les antigues basses i també la conservació de l'entrada a l'antic refugi antiaeri de la Guerra Civil. La zona enjardinada es podrà visitar de manera independent i quedarà obert al públic, amb dos accessos, un pel carrer de les Creus i l'altre pel carrer de Rovira.
Les obres de la torre del Llimó tindran una durada d'un any i mig i es compta amb un pressupost 1,7 milions d'euros aproximadament.
(Revista Cambrils Digiral, 13 d'agost de 2010)
jueves, 12 de agosto de 2010
NOU CENTRE SOCIAL I CULTURAL DE LA COMUNITAT ÀRAB DE CAMBRILS
El centre s'ha instal·lat en una nau de 475 metres quadrats del polígon Belianes. Al local, a part de pràctiques religioses, s'hi realitzaran actes culturals i educatius, com ara classes de català
Un espai de culte i de reunió amb més prestacions és amb què comptarà la comunitat musulmana de Cambrils. Segons explicaven ahir diversos membres del Centre Cultural Àrab de la localitat costanera, aquesta reubicació els permetrà “guanyar principalment en aforament” amb relació al local actual, el qual està situat a l'avinguda Baix Camp, i que “després de vuit anys en marxa probablement es tancarà una vegada estigui enllestit l'altre”. Aquest s'ha emplaçat en una nau industrial de 475 metres quadrats que hi ha al carrer de la Metal·lúrgia, al polígon Belianes. El regidor de Promoció de la Ciutat i Relacions Cíviques de l'Ajuntament, Oliver Klein, va visitar ahir al migdia la recta final de les obres, després que ara fa un any i mig el consistori iniciés un seguit de converses amb els integrants de l'entitat, que ja van manifestar llavors la seva voluntat de canviar d'escenari. “La col·laboració entre les dues parts sempre ha estat molt bona. A la corporació municipal, a més, considerem essencial que els ciutadans tinguin la possibilitat de viure la seva religió amb totes les garanties. A l'expectativa que rebin la llicència permanent, com que tot està correcte els n'hem concedit una de provisional perquè hi duguin a terme aquest mes les activitats pròpies del ramadà”.
El secretari de l'associació va concretar que la mesquita nova tindrà un aforament màxim per a 800 persones, tot i que “es preveu que de mitjana se n'hi concentrin unes 300”: “Potser d'aquí a quinze o vint anys sí que es podria arribar a ocupar l'aforament total, però actualment la població de fidels que esperem no és tan gran. Tot i això, a part de donar servei als veïns de Cambrils, potser també vindrà gent de municipis propers com ara Reus, Montbrió del Camp, Riudoms o Mont-roig del Camp”. Va matisar, però, que batejar aquest equipament com a “mesquita” no és gaire encertat, ja que “en realitat es tracta més d'un centre cultural”: “Tot i que en el fons hi trobem la religió, s'hi programaran activitats culturals i educatives, com ara classes de català, de castellà i d'àrab, així com iniciatives per donar a conèixer la història i la realitat de Catalunya que ajudaran a millorar la convivència”. I, finalment, va concloure que la majoria d'actes se celebraran als migdies i a les nits, “que és quan no hi ha tant moviment al polígon i, per tant, no s'ocasionaran problemes d'aparcament a les empreses properes”, i hi va afegir: “Si bé també és possible que deixem estacionar alguns vehicles al pati de la nau per guanyar places a fora”.
(El Punt, 12 d'Agost de 2010)
Un espai de culte i de reunió amb més prestacions és amb què comptarà la comunitat musulmana de Cambrils. Segons explicaven ahir diversos membres del Centre Cultural Àrab de la localitat costanera, aquesta reubicació els permetrà “guanyar principalment en aforament” amb relació al local actual, el qual està situat a l'avinguda Baix Camp, i que “després de vuit anys en marxa probablement es tancarà una vegada estigui enllestit l'altre”. Aquest s'ha emplaçat en una nau industrial de 475 metres quadrats que hi ha al carrer de la Metal·lúrgia, al polígon Belianes. El regidor de Promoció de la Ciutat i Relacions Cíviques de l'Ajuntament, Oliver Klein, va visitar ahir al migdia la recta final de les obres, després que ara fa un any i mig el consistori iniciés un seguit de converses amb els integrants de l'entitat, que ja van manifestar llavors la seva voluntat de canviar d'escenari. “La col·laboració entre les dues parts sempre ha estat molt bona. A la corporació municipal, a més, considerem essencial que els ciutadans tinguin la possibilitat de viure la seva religió amb totes les garanties. A l'expectativa que rebin la llicència permanent, com que tot està correcte els n'hem concedit una de provisional perquè hi duguin a terme aquest mes les activitats pròpies del ramadà”.
El secretari de l'associació va concretar que la mesquita nova tindrà un aforament màxim per a 800 persones, tot i que “es preveu que de mitjana se n'hi concentrin unes 300”: “Potser d'aquí a quinze o vint anys sí que es podria arribar a ocupar l'aforament total, però actualment la població de fidels que esperem no és tan gran. Tot i això, a part de donar servei als veïns de Cambrils, potser també vindrà gent de municipis propers com ara Reus, Montbrió del Camp, Riudoms o Mont-roig del Camp”. Va matisar, però, que batejar aquest equipament com a “mesquita” no és gaire encertat, ja que “en realitat es tracta més d'un centre cultural”: “Tot i que en el fons hi trobem la religió, s'hi programaran activitats culturals i educatives, com ara classes de català, de castellà i d'àrab, així com iniciatives per donar a conèixer la història i la realitat de Catalunya que ajudaran a millorar la convivència”. I, finalment, va concloure que la majoria d'actes se celebraran als migdies i a les nits, “que és quan no hi ha tant moviment al polígon i, per tant, no s'ocasionaran problemes d'aparcament a les empreses properes”, i hi va afegir: “Si bé també és possible que deixem estacionar alguns vehicles al pati de la nau per guanyar places a fora”.
(El Punt, 12 d'Agost de 2010)
sábado, 7 de agosto de 2010
CURS VISIONS D'AMÈRICA LLATINA
Per segon cop consecutiu, des de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament de la Universitat de Girona hem tornat a organitzar, conjuntament amb les universitats de Lleida i Rovira i Virgili de Tarragona, la segona edició del Curs Visions d’Amèrica Llatina, que enguany s’ha centrat en "La veu i els drets de les minories".
El curs s’ha desenvolupat a la facultat de Dret, a partir de quatre sessions concentrades en els dies 19 i 26 de febrer, i s’ha comptat amb la presència d’Oliver Klein, professor de ciència política a la URV, d’Alta Hooker, rectora de la URACCAN, de Marco Aparicio, doctor en dret i professor de dret constitucional a la UdG i d’Irma A. Velasquez, periodista, doctora en Antropologia i màster en Antropologia social. Van parlar, respectivament, dels Drets Territorials dels Pobles indígenes, de l’educació i les universitats interculturals, de Drets Humans i pobles indígenes i la descolonització de l’Estat a l’Amèrica Llatina, i del conflicte polític, social i mediambiental a l’Amèrica Llatina.
La inscripció ha estat gratuïta, i l'activitat serà reconeguda amb 2 crèdits de lliure elecció a tots els estudiants de la UdG que hi ha assistit.
El curs s’ha desenvolupat a la facultat de Dret, a partir de quatre sessions concentrades en els dies 19 i 26 de febrer, i s’ha comptat amb la presència d’Oliver Klein, professor de ciència política a la URV, d’Alta Hooker, rectora de la URACCAN, de Marco Aparicio, doctor en dret i professor de dret constitucional a la UdG i d’Irma A. Velasquez, periodista, doctora en Antropologia i màster en Antropologia social. Van parlar, respectivament, dels Drets Territorials dels Pobles indígenes, de l’educació i les universitats interculturals, de Drets Humans i pobles indígenes i la descolonització de l’Estat a l’Amèrica Llatina, i del conflicte polític, social i mediambiental a l’Amèrica Llatina.
La inscripció ha estat gratuïta, i l'activitat serà reconeguda amb 2 crèdits de lliure elecció a tots els estudiants de la UdG que hi ha assistit.
lunes, 2 de agosto de 2010
INICIATIVA HOLANDESA DE ALOJAMIENTO RURAL EN CAMBRILS
Publicado en una Revista holandesa de economía
Es una obligación de los poderes locales estar al lado de las iniciativas empresariales de sus vecinos. En el caso de Cambrils promocionamos internamente la cultura emprendedora entre nuestros jóvenes ya desde muy pronto cuando especializan sus estudios de secundaria y también apoyamos ciertos proyectos que, después de asesorar, pueden acceder a ayudas financieras por parte de los gobiernos superiores y de las entidades de crédito de la región. Nuestra historia y nuestra proyección, pese a lo dicho hasta ahora, aún puede resultar más interesante, y hacer el trabajo de este Concejal más emocionante, por el simple hecho de contar con un crecimiento poblacional muy importante de nuestra ciudad en gran parte debido a la presencia de extranjeros que nos escogen como residencia habitual suya. Este es el caso de nuestros amigos holandeses que llegaron a mi despacho con la idea de fundar el primer alojamiento rural del municipio. Éstos vinieron, claro está, acompañados de otra brillante animadora de la economía local, una española que a la inversa de lo comentado anteriormente vivió muchos años en Holanda junto a su marido. La ocasión merece el esfuerzo de posibilitar soluciones hábiles a su propuesta pactando los puntos clave de la licencia de obras y de actividad a desarrollar en un futuro próximo. Sólo así, con una atención meticulosa a cualquier opción de desarrollo, podemos pensar en un Cambrils potente. Con la mente abierta a los inversores extranjeros, que cada vez más dejarán de ser extranjeros, para ser adoptados con cariño. Una historia de éxito, sin duda. Si se quiere, sin duda, se puede.
Es una obligación de los poderes locales estar al lado de las iniciativas empresariales de sus vecinos. En el caso de Cambrils promocionamos internamente la cultura emprendedora entre nuestros jóvenes ya desde muy pronto cuando especializan sus estudios de secundaria y también apoyamos ciertos proyectos que, después de asesorar, pueden acceder a ayudas financieras por parte de los gobiernos superiores y de las entidades de crédito de la región. Nuestra historia y nuestra proyección, pese a lo dicho hasta ahora, aún puede resultar más interesante, y hacer el trabajo de este Concejal más emocionante, por el simple hecho de contar con un crecimiento poblacional muy importante de nuestra ciudad en gran parte debido a la presencia de extranjeros que nos escogen como residencia habitual suya. Este es el caso de nuestros amigos holandeses que llegaron a mi despacho con la idea de fundar el primer alojamiento rural del municipio. Éstos vinieron, claro está, acompañados de otra brillante animadora de la economía local, una española que a la inversa de lo comentado anteriormente vivió muchos años en Holanda junto a su marido. La ocasión merece el esfuerzo de posibilitar soluciones hábiles a su propuesta pactando los puntos clave de la licencia de obras y de actividad a desarrollar en un futuro próximo. Sólo así, con una atención meticulosa a cualquier opción de desarrollo, podemos pensar en un Cambrils potente. Con la mente abierta a los inversores extranjeros, que cada vez más dejarán de ser extranjeros, para ser adoptados con cariño. Una historia de éxito, sin duda. Si se quiere, sin duda, se puede.
domingo, 1 de agosto de 2010
REFLEXIONS SOBRE LA COOPERACIÓ ARREL DE LA CATÀSTROFE HAITIANA
La Cooperació al Desenvolupament com a mínim imprescindible
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
La Cooperació Internacional al Desenvolupament és fruit de saber que no vivim aïllats en el nostre microcosmos i que estem obligats a col.laborar amb altres poblacions, regions o països del Món, en la majoria dels casos aquests desgraciadament més pobres que nosaltres, pel nostre propi interès.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la Guerra Freda, el tema de les relacions Nord-Sud va ser integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular ja que afavoria mantenir la relació de dependència de les antigues colònies amb les que havien estat les seves metròpolis, davant de l’empenta del bloc comunista que, d’altra banda, havia contribuït en els processos que les varen portar al seu ple autogovern.
És a partir sobretot dels anys setanta que s’estén entre les institucions d’Europa Occidental la preocupació per fomentar la cooperació amb els països del Sud. Des d’aleshores s’emprenen diverses iniciatives a partir d’organismes estatals per contrarestar l’abisme existent entre països rics i països pobres.
El propi procés d’integració europea, paral.lelament, va fer agafar consciència als governs dels Estats membres que calia desenvolupar una organització i una política de cooperació ambiciosa per tal de definir nous reptes dins de la influència exterior d’aquests països. En un primer moment es varen construir i enfortir els aparells estatals de la cooperació al desenvolupament, més tard varen ser la societat civil i altres ens subestatals qui reclamaren alhora el seu protagonisme com a agents cooperants, i finalment és la Unió Europea (UE), com a nova entitat jurídica de dret internacional, qui decideix crear un marc definitiu de cooperació com a agrupació regional d’Estats.
En aquests moments resulta imprescindible recordar que dins de la UE es troben alguns dels donants més importants d’ajuda al Tercer Món, com assenyala en els seus informes el Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): sobretot Alemanya, Holanda, Luxemburg i Suècia.
En aquest context, en els darrers trenta anys, cal esmentar la posició d’Espanya en l’escena internacional, que ha canviat radicalment: el 1979 Espanya encara era considerat pel Banc Mundial com un país en vies de desenvolupament, potencial beneficiari d’ajuda exterior; en l’actualitat, el mateix país elabora programes de cooperació internacional arreu del món, es troba present en els principals organismes multilaterals, contribueix a l’ajuda de la Unió Europea i participa activament en les tasques del mateix CAD de l’OCDE.
El que va fer en primer lloc Espanya va ser contribuir i augmentar significativament els recursos assignats a la majoria d’agències que integren el Sistema de Nacions Unides (ONU), les mateixes que formen la xarxa més important d’organismes multilaterals no financers amb competències en tasques de cooperació al desenvolupament. Al mateix temps, Espanya completà la seva presència dins dels organismes financers de caràcter multilateral com poden ser el Banc Mundial, l’Associació Internacional de Desenvolupament (IDA) i els diferents bancs regionals de desenvolupament. Finalment, amb la seva integració a la Unió Europea, el 1986, Espanya va ampliar molt notablement el seu marc d’actuació internacional, participant activament de tots els organismes comunitaris responsables de la cooperació al desenvolupament.
Amb la caiguda del Mur de Berlín i el canvi de segle, la fi de la història que l’establishment nord-americà en la veu de Francis Fukujama havia proclamat, es constata que no verídic, sinó que avui dia s’estan vivint els canvis més vertiginosos mai abans coneguts de la humanitat. Aquests canvis comporten, entre d’altres circumstàncies, alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’atac a les Torres Bessones.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereix la ciència i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla cada vegada incrementar més. Per entendre una mica més el que ens passa en aquests moments només cal recórrer als darrers Informes de Desenvolupament Humà (IDH), del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per posar només un exemple, en el qual es posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món, sense fer arribar aquestes noves tecnologies arreu, segurament no serà possible.
Si donem un altre cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització imperant serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen.
Actualment es compten aproximadament tres-centes cinquanta organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals (ONG) que procuren contribuir al desenvolupament mundial. Europa mateix es troba en una cruïlla i s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a molts dels conflictes globals que provoquen la pobresa i la fam. En aquest sentit la nova Unió Europea ha de ser capaç de reconèixer que la cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat.
Amyarta Sen ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir exactament occidentalització cultural. Joseph Stiglitz ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal, en el procés imparable de la globalització, les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat.
Aquestes són algunes modestes propostes per provocar el canvi de rumb anhelat per molts:
1) El primer que hauríem de fer com agents implicats o interessats en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins avui dia. Indubtablement darrerament ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar;
2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament;
3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència;
3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil;
4) Segurament haurem de compartir el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. La complicitat entre el poder polític i la iniciativa cívica passa per estar el més a prop possible de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb ella mateixa i informar sobre l’efecte de les possibles polítiques a endegar;
5) Creiem que s’han de crear doncs mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional);
6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica;
7) Haurem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos, com dèiem, de la globalització;
8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construcció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals, el que ja va calcular l’economista James Tobin;
9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar en conseqüència la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix fins ara un relatiu equilibri entre acció política i mercat;
10) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista;
11) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos. És per això que els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat cada vegada més multicultural;
12) Haurem de creure i tenir confiança de què tot plegat es pot realitzar si hi treballem plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però haurem de ser optimistes si ens imaginem el futur després d’haver desenvolupat el nostre compromés. Sens dubte hem de seguir creient que un altre món és possible.
Recuperant el que comentàvem al principi, d’entre els diferents Objectius del Mil.leni establerts per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden, i posaran en perill la viabilitat de la nostra pròpia existència.
Sabem que la cooperació al desenvolupament necessita un canvi profund de les actuals estructures polítiques i econòmiques internacionals, que li permetin treballar eficaçment en el seu objectiu de lluita contra la pobresa, després de dècades en funcionament.
El canvi que volem, però, no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació, i això passarà per:
1) Mantenir noves relacions amb els països del Sud: En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisar els instruments de la mateixa cooperació: Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització: La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se:
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil.
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem dur a terme, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja sigui en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
La "política social a nivell mundial" que representen la Cooperació Internacional al Desenvolupament ens demostra i identifica com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
Tot seguint en la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, ha de reflectir unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta. Que és Dignitat Humana.
“On encara regna la fam és difícil de construir la pau”
(Willi Brandt)
La Cooperació Internacional al Desenvolupament és fruit de saber que no vivim aïllats en el nostre microcosmos i que estem obligats a col.laborar amb altres poblacions, regions o països del Món, en la majoria dels casos aquests desgraciadament més pobres que nosaltres, pel nostre propi interès.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial, en el marc de la Guerra Freda, el tema de les relacions Nord-Sud va ser integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular ja que afavoria mantenir la relació de dependència de les antigues colònies amb les que havien estat les seves metròpolis, davant de l’empenta del bloc comunista que, d’altra banda, havia contribuït en els processos que les varen portar al seu ple autogovern.
És a partir sobretot dels anys setanta que s’estén entre les institucions d’Europa Occidental la preocupació per fomentar la cooperació amb els països del Sud. Des d’aleshores s’emprenen diverses iniciatives a partir d’organismes estatals per contrarestar l’abisme existent entre països rics i països pobres.
El propi procés d’integració europea, paral.lelament, va fer agafar consciència als governs dels Estats membres que calia desenvolupar una organització i una política de cooperació ambiciosa per tal de definir nous reptes dins de la influència exterior d’aquests països. En un primer moment es varen construir i enfortir els aparells estatals de la cooperació al desenvolupament, més tard varen ser la societat civil i altres ens subestatals qui reclamaren alhora el seu protagonisme com a agents cooperants, i finalment és la Unió Europea (UE), com a nova entitat jurídica de dret internacional, qui decideix crear un marc definitiu de cooperació com a agrupació regional d’Estats.
En aquests moments resulta imprescindible recordar que dins de la UE es troben alguns dels donants més importants d’ajuda al Tercer Món, com assenyala en els seus informes el Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE): sobretot Alemanya, Holanda, Luxemburg i Suècia.
En aquest context, en els darrers trenta anys, cal esmentar la posició d’Espanya en l’escena internacional, que ha canviat radicalment: el 1979 Espanya encara era considerat pel Banc Mundial com un país en vies de desenvolupament, potencial beneficiari d’ajuda exterior; en l’actualitat, el mateix país elabora programes de cooperació internacional arreu del món, es troba present en els principals organismes multilaterals, contribueix a l’ajuda de la Unió Europea i participa activament en les tasques del mateix CAD de l’OCDE.
El que va fer en primer lloc Espanya va ser contribuir i augmentar significativament els recursos assignats a la majoria d’agències que integren el Sistema de Nacions Unides (ONU), les mateixes que formen la xarxa més important d’organismes multilaterals no financers amb competències en tasques de cooperació al desenvolupament. Al mateix temps, Espanya completà la seva presència dins dels organismes financers de caràcter multilateral com poden ser el Banc Mundial, l’Associació Internacional de Desenvolupament (IDA) i els diferents bancs regionals de desenvolupament. Finalment, amb la seva integració a la Unió Europea, el 1986, Espanya va ampliar molt notablement el seu marc d’actuació internacional, participant activament de tots els organismes comunitaris responsables de la cooperació al desenvolupament.
Amb la caiguda del Mur de Berlín i el canvi de segle, la fi de la història que l’establishment nord-americà en la veu de Francis Fukujama havia proclamat, es constata que no verídic, sinó que avui dia s’estan vivint els canvis més vertiginosos mai abans coneguts de la humanitat. Aquests canvis comporten, entre d’altres circumstàncies, alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’atac a les Torres Bessones.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereix la ciència i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla cada vegada incrementar més. Per entendre una mica més el que ens passa en aquests moments només cal recórrer als darrers Informes de Desenvolupament Humà (IDH), del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), per posar només un exemple, en el qual es posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món, sense fer arribar aquestes noves tecnologies arreu, segurament no serà possible.
Si donem un altre cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització imperant serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen.
Actualment es compten aproximadament tres-centes cinquanta organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals (ONG) que procuren contribuir al desenvolupament mundial. Europa mateix es troba en una cruïlla i s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a molts dels conflictes globals que provoquen la pobresa i la fam. En aquest sentit la nova Unió Europea ha de ser capaç de reconèixer que la cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat.
Amyarta Sen ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir exactament occidentalització cultural. Joseph Stiglitz ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal, en el procés imparable de la globalització, les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat.
Aquestes són algunes modestes propostes per provocar el canvi de rumb anhelat per molts:
1) El primer que hauríem de fer com agents implicats o interessats en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins avui dia. Indubtablement darrerament ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar;
2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament;
3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència;
3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil;
4) Segurament haurem de compartir el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. La complicitat entre el poder polític i la iniciativa cívica passa per estar el més a prop possible de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb ella mateixa i informar sobre l’efecte de les possibles polítiques a endegar;
5) Creiem que s’han de crear doncs mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional);
6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica;
7) Haurem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos, com dèiem, de la globalització;
8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construcció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals, el que ja va calcular l’economista James Tobin;
9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar en conseqüència la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix fins ara un relatiu equilibri entre acció política i mercat;
10) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista;
11) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos. És per això que els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat cada vegada més multicultural;
12) Haurem de creure i tenir confiança de què tot plegat es pot realitzar si hi treballem plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però haurem de ser optimistes si ens imaginem el futur després d’haver desenvolupat el nostre compromés. Sens dubte hem de seguir creient que un altre món és possible.
Recuperant el que comentàvem al principi, d’entre els diferents Objectius del Mil.leni establerts per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden, i posaran en perill la viabilitat de la nostra pròpia existència.
Sabem que la cooperació al desenvolupament necessita un canvi profund de les actuals estructures polítiques i econòmiques internacionals, que li permetin treballar eficaçment en el seu objectiu de lluita contra la pobresa, després de dècades en funcionament.
El canvi que volem, però, no podrà ser possible si no conjuguem les estratègies, amb els bons instruments i els bons socis per a la cooperació, i això passarà per:
1) Mantenir noves relacions amb els països del Sud: En primer lloc, hem de treure la conclusió que encara som a temps a aprendre a tractar més d’igual a igual al soci del Sud. Si parlem de què el municipalisme és un bona manera per fer arribar l’ajuda als països necessitats, també haurem de fer esforços directes per promoure el món local en aquests països.
2) Revisar els instruments de la mateixa cooperació: Els instruments que s’han utilitzat fins ara no s’han d’abandonar, però no hi ha cap dubte en què hem de procurar seguir fent l’esforç de complementar-los amb d’altres formes de partenariat i associació amb les mateixes organitzacions del Sud. En l’actualitat hom és conscient de què s’ha de transformar la cooperació purament assistencial per una cooperació més tècnica i de formació en els països del Sud.
3) Invertir més en l’Educació en Valors i Sensibilització: La cooperació és un camí d’anada i tornada. És per això que és fonamental fomentar pedagògica i informativament a la nostra població del perquè de les nostres actuacions. Igualment d’important és articular els mecanismes de pressió política i de reivindicació davant de situacions clares d’injustícia, guerres, racisme, discriminació, etc.
4) Fer més estret el vincle amb altres agents de la cooperació i especialitzar-se:
Per no acabar provocant que cada agent treballi pel seu compte caldrà fer un esforç més gran de coordinació dels agents dedicats a la cooperació. Cadascun d’aquests s’hauria d’especialitzar en allò que coneix millor: per exemple, els Ajuntaments, en aquest sentit, haurien de tenir un àmbit d’actuació cada vegada més precís. Les administracions públiques han de prendre la iniciativa i a la vegada obrir el joc a la participació de la societat civil.
Coherència, Subsidiaritat i Coordinació, entre les accions que vulguem dur a terme, són tres del requeriments bàsics per a seguir treballant per una ajuda de qualitat, més eficaç i més eficient.
La Coherència demana que es tinguin en compte patrons semblants en situacions semblants. Per a aquesta coherència és molt important transformar en eixos transversals de qualsevol política de cooperació les qüestions de gènere, medi ambient, cultura de pau, drets humans i governabilitat. De la mateixa manera, mai haurem de perdre de vista el nostre objectiu final que sempre ha estat reduir la pobresa al món.
La Subsidiaritat va molt relacionada amb l’especialització de cada agent i/o administració. Els uns ens hem de recolzar en els altres per a aconseguir un objectiu que definim com a comú. La cooperació oficial i la descentralitzada són vàlides les dues, així com ho són també la bilateral i la multilateral; només han de saber conviure les unes amb les altres, i multiplicar els seus beneficis.
La Coordinació es produeix en el moment que s’accepta el procés de la subsidiaritat i, ja sigui en la fase de formulació de la política de cooperació com en la fase de la seva implementació, haurà de consistir en repartir les tasques i les responsabilitats entre els actors que hi són implicats.
La "política social a nivell mundial" que representen la Cooperació Internacional al Desenvolupament ens demostra i identifica com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
Tot seguint en la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, ha de reflectir unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta. Que és Dignitat Humana.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)