lunes, 26 de abril de 2010

JORNADES DE COOPERACIÓ 2002 (II. PART)

IV. TAULA 1: Pau i Governabilitat, condicions bàsiques per al desenvolupament humà

Moderador: Àlex Masllorens, Diputat al Parlament de Catalunya

Tots estem d’acord en què hem de procurar un desenvolupament amb condicions dels països més pobres del món. La recent Llei de Cooperació al Desenvolupament, aprovada pel Parlament de Catalunya el passat desembre de 2001, incorpora el principi de coherència, més important del que pugui semblar a simple vista. Aquest principi de coherència en el futur pot evitar i combatre la doble moral utilitzada per alguns Estats a l’hora de realitzar la seva cooperació al desenvolupament. Un altre tema sobre el qual de ben segur avui parlarem aquí és el de la globalització. Qui mana aquesta globalització? Realment existeix una mancança en el nivell d’aplicació de la justícia internacional. Aquí a Catalunya, Pasqual Maragall, en el seu moment, va demanar que el Parlament organitzés una comissió mixta, formada per representants d’ONGD i polítics, al voltant dels moviments socials alternatius. Aquesta iniciativa es transformarà en una demanda escrita pels tres grups d’esquerra a l’oposició al Parlament de Catalunya. Aquestes són algunes mostres sobre el fet que alguna cosa s’està movent i s’ha de continuar movent en la nostra relació amb la cooperació. Esperem que les properes intervencions ens ajudin a donar un pas més endavant vers el convenciment que les condicions de pau i governabilitat són irrenunciables a l’hora d’anhelar un món més just.


Primer Ponent: Isidre Molas, Senador

Avui no parlaré directament de cooperació però el que sí faré es parlar de coses que hi són relacionades. L’objectiu meu seria el d’esbrinar com podria governar-se democràticament la globalització a partir d’enunciar algunes obvietats.

Primera obvietat: la globalització no arriba a tothom de la mateixa manera;

Segona obvietat: el procés de globalització altera l’ordre intern de la nostra societat, sobretot pel que respecta a l’organització i el creixement de les desigualtats en les relacions Nord-Sud;

Tercera obvietat: la globalització reforça els sentiments de pertinença a identitats particulars, sobretot en aquelles nacions que no tenen Estat.

A simple vista podem dir que la globalització no és fàcilment governable, només pot ser flexible a les demandes de la societat i a la participació, per exemple, dels mitjans de comunicació. La part negativa de la globalització ens demostra la capacitat dels Estats per lluitar contra el delicte internacional. La part positiva ens mostra la internacionalització del coneixement. En general, s’espera la resposta de les grans organitzacions internacionals, com poden ser les Nacions Unides, l’Organització Mundial del Comerç (OMC), Banc Mundial (BM) o Fons Monetari Internacional (FMI), davant el desafiament de la globalització.
Una alternativa a la búsqueda d’una resposta eficaç a la globalització és l’existència d’un “Estat-gendarme”, com poden ser els Estats Units. És interessant revisar les paraules de l’antic canceller alemany Helmut Schmidt: “Jo com a President d’Alemanya no puc resoldre la majoria dels grans problemes del meu país i estic obligat a parlar amb altes països per trobar-ne la solució”. Eren els anys 70 del segle passat i ja es parlava de cooperació internacional.
La democràcia ha canviat molt amb el pas de la història, i pot arribar a canviar molt segons el número de països que en participi i els espais que ocupi. Sens dubte, avui necessitem descobrir les eines necessàries per construir un sistema democràtic supranacional. En el camp que es pot treballar més per aquest objectiu és el de la governabilitat. Governança vol dir la capacitat d’un govern per resoldre els problemes que es plantegin. La necessitat de reduir la pobresa és un objectiu principal per tots aquells que lluitem per la llibertat, i és tan o més important que crear una policia i unes presons internacionals amb les quals lluitar contra el crim organitzat internacional de què parlàvem.


Segon Ponent: Rafael Grasa, Professor de Relacions Internacionals

Abans de tot, voldria comentar que ha estat molt encertat, des del meu punt de vista, organitzar aquestes Jornades al voltant d’uns blocs que versen sobre el tema de la cooperació de forma indirecta com són la incidència de la governabilitat, els moviments socials, el model econòmic i els mitjans de comunicació.
Està clar que després de la Segona Guerra Mundial el tema de les relacions Nord-Sud estava integrat en l’agenda de les relacions internacionals d’una forma molt particular. Avui això ha canviat. L’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) s’ha estancat i sembla que no creixerà més. Per tant, cal dir, que amb els diners que es dediquen actualment a la cooperació difícilment es posarà remei a les desigualtats existents. A continuació, tenim el debat al voltant de l’eficàcia i l’eficiència de la cooperació, i hem d’acceptar que moltes de les coses que s’han fet fins ara no s’han fet bé. Una obvietat, en la línia de l’Isidre Moles, és que sense capacitat taxativa no hi haurà capacitat redistributiva mundial. Avui dia, la concepció del desenvolupament es basa en el concepte de benestar, quan en el passat s’havia buscat fonamentalment el creixement econòmic. Per tant, avui gaudim d’un diferent model de creixement en el que ens fixem més en l’absència de conflictes armats o el respecte per l’entorn natural, només per esmentar dos exemples, que en el creixement.
En general, en el món de la cooperació s’ha d’acomplir bàsicament el que coneixem per “les cinc ces”, que són: coherència, complementarietat, coordinació, corresponsabilitat i condicionalitat. Entre totes, potser la més important és el principi de coherència: no pot donar-se el cas que amb una mà prenem allò que havíem donat amb l’altra. També s’ha discutit sobre la condicionalitat: fer una cosa a canvi d’una altra.
En la meva intervenció voldria dir bàsicament cinc coses. La primera fa referència a l’acompliment dels compromisos internacionals. Per exemple els compromisos socials de la Cimera de Copenhagen de 1995 haurien de situar-se en la primera línia d’actuació de la cooperació internacional. En segon lloc, voldria dir que les Nacions Unides haurien de tenir més capacitat a l’hora de regular la intervenció militar en zones de conflicte, amb la finalitat de protegir la seguretat col.lectiva de tots els habitants dels planeta. La tercera cosa que vull dir fa referència a la nova conjuntura internacional viscuda a partir dels fets de l’11 de setembre de 2001 i la resolució del Consell de Seguretat de Nacions Unides posterior reconeixent l’agressió a un Estat sobirà, per tant obrint la possibilitat d’actuar en legítima defensa. En el quart punt debatríem sobre com instal.lar la pau arreu del món i sobre l’actor millor situat per poder-la imposar. S’ha d’acabar amb la fal.làcia de la intervenció humanitària a la qual preferiria personalment la guerra justa. Jurídicament hi ha mecanismes que poden fer més mal que la via armada com poden ser la supressió dels mateixos acords de cooperació. Finalment, i per esbrinar quin govern mundial ens caldria, sabem que la forma de governar clàssica ja no ens és útil, i que hauríem de donar més poder i reconeixement a les institucions polítiques, a les forces de la societat civil i a les forces del mercat, sense discriminar a cap de les tres.
Per començar a treballar en totes aquestes direccions i per treballar per una cooperació al desenvolupament en clau de pau i governabilitat el primer que ens mancaria però seria un nivell de reflexió més gran en l’espai de l’esquerra política que anomenem llibertària. I és per això i per tot plegat és que ens trobem aquí reunits.

Conclusions de la Taula 1

1) Les condicions de Pau i Governabilitat són irrenunciables a l’hora d’efectuar la cooperació al desenvolupament.

2) El procés de globalització s’ha de poder governar per la seva mateixa imperfecció. La millor forma de governar aquest procés és de forma multilateral evitant d’aquesta manera la temptació unilateralista d’una potència hegemònica com pot ser en l’actualitat els Estats Units d’Amèrica.

3) L’actor que aparentment podria aspirar a governar la globalització és l’Organització de les Nacions Unides (ONU) pel fet que representa a la pràctica majoria dels Estats constituïts.

4) La mateixa ONU ha de ser revisada. El més urgent és la reforma del seu Consell de Seguretat.

5) La globalització comporta l’aparició de nous riscos, per exemple, l’existència d’un terrorisme i d’un crim organitzat a escala planetària contra el quals s’han de crear mecanismes protectors a nivell internacional.

6) Davant d’un conflicte armat la comunitat internacional ha de saber com reaccionar inequívocament. La guerra preventiva i en molts casos la intervenció humanitària no són la millor solució.

7) També han d’ésser reformades les grans organitzacions econòmiques i financeres internacionals com són l’Organització Mundial del Comerç (OMC), el Banc Mundial (BM) i el Fons Monetari Internacional (FMI).

8) Sense una capacitat taxativa a nivell mundial tampoc hi haurà mai una capacitat redistributiva internacional de la riquesa.

9) Els compromisos internacionals adquirits en les diferents conferències internacionals de Nacions Unides s’haurien d’acomplir perquè són de vinculació obligatòria.

10) El progressiva democratització del planeta representa un procés cabdal que contribuirà a fer més àgil la governança planetària.


V. TAULA 2
Relació entre el món socialista i els moviments socials transnacionals

Moderador: Jordi Pedret, Diputat al Congrés

En principi, “món socialista” i “moviments socials transnacionals” vindrien a ser una mateixa cosa o una cosa molt semblant. En tot cas, encara avui existeixen moltes coincidències entre ambdós. En aquest punt seria important fer la diferència entre “món socialista” i “partit socialista”. Ahir mateix va morir l’il.lustre sociòleg francès Pierre Bourdieu, les aportacions del qual ens podrien ser molt útils per a la reflexió de la propera taula que m’ha tocat presentar. Només m’agradaria dir que les organitzacions polítiques socialistes haurien d’estar presents a les noves xarxes d’actors transnacionals. En aquest sentit hauríem de felicitar-nos pel treball que està realitzant la Comissió Global de la Internacional Socialista.


Primer Ponent: Raimon Obiols, Diputat al Parlament Europeu

Vull començar intentant respondre a la pregunta inicial d’en Jordi. El món socialista i els moviments socials transnacionals no són la mateixa cosa, però el més preocupant fóra que en el futur prenguessin camins divergents. El concepte “món socialista” es pot interpretar de moltes maneres diferents. Dels moviments alternatius només dir que també són mal anomenats “antiglobalització”. Aquests moviments no beuen directament de la ideologia del socialisme democràtic i no sembla que vulguin competir en l’arena política. Llavors podem dir que són dues realitats diferents, el que no equival a deixar d’establir un diàleg constant amb ells. Tot i això, accepto que el risc de divorci existeix.
El s. XX ha estat un segle de tragèdies. A això ha contribuït la ruptura entre socialdemocràcia i comunisme. També pot donar-se ara que els socialdemòcrates clàssics es distancien dels joves radicals que protesten contra aquest tipus de globalització que estem sofrint. La Susan George mateix, un gurú d’aquest moviment civil transnacional, repeteix sempre que ells no són “moviments antiglobalització”. Els mitjans s’equivoquen quan diuen que a Porto Alegre es reuneixen anualment els contraris a la globalització. Potser ha estat Fidel Castro el que ha esta més fi a l’hora de fer la diferència: “¡gritar abajo la globalización es lo mismo que gritar abajo la ley de la gravedad!”. De forma contradictòria, la història de la humanitat és un procés de rebel.lió constant contra la llei de la gravetat. D’aquests “antiglobalització” també se’n podria dir “nous internacionalistes”
El que avui vivim és una acceleració brutal del procés de la globalització dominat pel paradigma de l’economia neoliberal. Però la veritat és que els mateixos Palme, Brandt i Berlinger ja en parlaven fa anys de la globalització. Sí que és igualment veritat que a partir dels fets de l’11-S hem viscut un canvi radical de conjuntura. I en aquest canvi de conjuntura tots demanem un paper més protagonista de la Unió Europea. Dins del “reformisme global” hi ha els compromisos adoptats per les Nacions Unides i altres organitzacions multinacionals vers el desenvolupament dels pobles del món. Ja no existeix una lluita fictícia entre socialistes i capitalistes, sinó que existeix una batalla ideològica entre progressistes democràtics i fonamentalistes de tot tipus (religiosos i neoliberals, la gran part). Hem de saber que un jove del Marroc que no tingui un ideari reformista pot caure fàcilment en mans del fonamentalisme de Bin Laden.
D’entre els Objectius del Mil.leni per a l’any 2015, declarats per Nacions Unides, n’hi ha tres (reducció a la meitat la pobresa mundial, escolarització primària universal, i reducció en dos terços de la mortalitat infantil) que si no s’acompleixen, donaran més espai a personatges com Bin Laden. Una altra veritat és que si la Unió Europea no es posa de ple a fer acomplir els objectius esmentats, aquests no s’acompliran de cap de les maneres. I per a assolir aquests objectius calen sobretot diners, instruments i voluntat política. La Comissió Preparatòria de la Conferència sobre Finançament per al Desenvolupament, a celebrar el proper maig de 2002, a Monterrey (Mèxic), encapçalada per Jacques Delors i Ernesto Zedillo, diu que és possible assolir aquests propòsits.
Jo aquí no donaré una recepta que solucioni els problemes del món però sí que faré tres recomanacions per a millorar-hi la situació. En primer lloc s’haurà d’impulsar el diàleg entre moviments socials i partits polítics d’una forma més decidida; en segon lloc, no podem oblidar que el nostre objectiu principal és canviar el món i per poder canviar-lo hem de governar, el que vol dir guanyar eleccions; finalment, serà imprescindible desenvolupar un espai públic europeu.
Pel que respecta a aquest últim punt, la recent declaració de Laeken ens ha dibuixat el camí a seguir fins a l’elaboració d’una Constitució Europea. No és esbojarrat, d’altra banda, recuperar la frase de Rosa Luxemburg, “socialisme o barbàrie?”, per exigir més europeisme d’esquerres. La UE s’ha volgut involucrar en la reconstrucció d’Afganistan després de l’atac dels Estats Units i això és bo. La UE s’ha de consolidar com a potència exterior. En aquest procés, paral.lelament s’ha de fer un esforç per sensibilitzar l’opinió pública dels Estats-membres. El discursos sobre la pau, la cohesió social, un model econòmic alternatiu i el respecte al medi ambient, s’ha de fer creïble davant de la nostra població. Si ho volem així, serà imprescindible fer més estreta les relacions entre el moviment polític de l’esquerra i els actuals moviments socials transnacionals.


Alfons Sancho, President de la Federació d’ONGD de Catalunya (FCONGD)

A continuació intentaré realitzar un discurs i un diagnòstic semblant al que es fa anualment a Porto Alegre:

1) El món està patint un increment indiscriminat de les desigualtats;
2) La destrucció del medi natural en què vivim arriba a extrems perillosos per a la humanitat;
3) Un creixement econòmic insostenible fa que en l’actualitat la pobresa es divideixi entre països en transició, països en desenvolupament i països menys avançats (d’aquests últims es poc probable que cap millori la seva situació abans del 2015);
4) El poder les empreses transnacionals s’ha incrementat, el que demostra el seu intent d’imposar l’Acord Multilateral sobre Inversions (AMI);
5) Existeix una militarització ben evident de les relacions internacionals;
6) L’alternativa que es pot construir s’ha de definir en base al rebuig frontal de l’economisme-mercantilisme que deixa els principals problemes per resoldre a l’actuació subjectiva del lliure mercat.


Hi ha molta gent al món que no està contenta i creu en l’alternativa que acabem d’esmentar. Volem recuperar una ètica de referència i un concepte nou de la utopia, sobretot en base a la cultura dels drets humans i dels valors democràtics. No creiem que existeixi una globalització com ens l’estan explicant, sinó que més aviat creiem que estem vivint la imposició global d’un localisme, que és el localisme dels Estats Units.
La globalització de què parlem comporta nous perills com poden ser el terrorisme o el crim organitzat a nivell internacional. Els que ens hi oposem situem el ciutadà per davant del consumidor; l’arena política per davant de l’econòmica; i l’Estat per davant del mercat. No creiem que sigui vàlida la classificació radical entre política, societat civil i mercat. Cadascú d’aquests espais motors té uns espais compartits tot i protagonitzar un rol diferent. Personalment m’agradaria parlar més de “moviments cosmopolites” que de “moviments socials transnacionals”. Entre aquests podem destacar la Via Campesina, el Movimiento de los Sin Tierra, el moviment indigenista, el moviment de dones africanes i el moviment pacifista al Vietnam. El Sud està vivint un resorgir de la seva societat civil. Nosaltres hem de treballar al Nord, ells han de treballar al Sud, i tots plegats hem de treballar per millorar la situació arreu. És per això que volem un món més cosmopolita, multicultural i multipolar. Al Nord, per exemple, ens estranyem de com al Sud es tracta a les dones, però és que hem de saber que al Sud ells s’estranyen de com nosaltres al Nord tractem als nostres avis. Sens dubte existeixen uns drets humans interculturals, com poden ser la pau, el respecte pel medi ambient i la cohesió social, pels quals hem de lluitar tots plegats.
En el passat, els moviments alternatius havien estat reactius, en l’actualitat estan demostrant-se proactius, com demostren les manifestacions de Seattle, Chiapas i Porto Alegre. Ens hem d’apropiar del nostre futur. Nosaltres, els membres de la societat civil, som qui ha de construir una agenda global comú. Hem de restar ben informats per arribar a la conclusió, per exemple, de què si per acabar amb l’alcoholisme volguéssim eliminar la producció de vi al Penedès segurament no tindríem èxit i molta gent protestaria. Doncs el mateix passa a Bolívia o Colòmbia, amb la producció de la coca. Una altra recomanació és procurar tenir molt de respecte davant la pluralitat del moviment alternatiu transnacional. No es pot sacrificar la justícia per la llibertat com passa en l’actualitat, i tampoc es pot sacrificar la llibertat per la justícia. Creiem que hi ha d’haver espai per tots dos. Creiem que un altre món és possible.

Conclusions de la Taula 2

1) Els nous moviments socials estan sent mal anomenats “antiglobalització”. Ells no estan contra la globalització, que és imparable i ja fa temps que va començar, sinó que estan en contra d’aquest tipus de globalització en la que predomina el paradigma econòmic neoliberal.

2) El diagnosi que fan aquests nous moviments socials de l’actual globalització pot ser coincident amb la que fem nosaltres mateixos des dels partits polítics d’esquerra: increment de les desigualtats, destrucció del medi natural, creixement insostenible, gran poder de les empreses transnacionals, militarització i predomini de l’economia. Queda en les nostres mans construir una alternativa. En aquest sentit reconeixem el magma d’idees i el punt de trobada que representen les trobades anuals a Porto Alegre.

3) Per tant, el diàleg entre els partits polítics d’esquerra i els nous moviments socials, hauria de ser constant i convergent, ja que els dos ocupem esferes diferents però podem arribar a ser complementaris.

4) No hem d’allunyar-nos del nostre objectiu principal com a partit polític d’esquerres que ha de ser procurar canviar el món. Per fer possible això haurem de procurar guanyar eleccions democràtiques i orientar les nostres polítiques en favor dels més febles.

5) Existeixen uns drets humans universals, com poden ser la pau, la cohesió social i el respecte al medi ambient, pels quals hem de lluitar tots plegats arreu del planeta sense poder incloure l’excepció cultural, històrica i religiosa.

6) Els mateixos discursos que podem fer sobre la pau, la cohesió social, un model econòmic alternatiu i el respecte al medi ambient, els hem de fer creïbles a la gran majoria de la societat. Per això hem de millorar la nostra comunicació amb aquesta i ser-hi sempre més a prop.

7) Hem de saber respectar la pluralitat de la composició dels membres dels nous moviments socials al mateix temps que hem de defensar la pluralitat de la mateixa societat, tot promovent un món més cosmopolita, multicultural i multipolar.

8) Cal una Unió Europea més forta i amb més capacitat de decisió que s’instal.li com a potència civil i s’impliqui més a fons en la lluita contra el subdesenvolupament. El nivell europeu és potser el més propici a l’hora de promoure el diàleg amb la societat civil en general i els nous moviments socials en particular.

9) Dins d’aquesta Unió Europea cal un europeisme d’esquerres que s’organitzi i tingui un discurs unitari davant les opcions polítiques conservadores que defensen l’actual globalització. És per això que es consolidi la construcció del Partit Socialista Europeu.

10) Igualment, la Internacional Socialista s’ha de consolidar com a organització que vetlli pels interessos de tota la humanitat tot seguint el camí iniciat per la Comissió Procés Global i passant de les declaracions a l’anàlisi de la factibilitat pràctica. No és pot ser socialista només a casa i oblidar l’obligat compromís solidari internacional.

No hay comentarios: