JORNADES DE COOPERACIÓ 2002 (III PART)

VI. Taula 3: Una nova economia mundial, condicions bàsiques per a la cooperació al desenvolupament

Moderadora: Francesca Martín, Diputada al Congrés

Si donem un cop d’ull a la situació actual del món, no sembla que la globalització serveixi per alleugerar la pobresa, sinó que s’ha comprovat tot el contrari i sembla que provoca noves desigualtats. D’altra banda, l’Ajut al Desenvolupament està en crisi i les aportacions econòmiques a la cooperació internacional es redueixen. En aquest punt ens preguntem sobre les estructures financeres i polítiques internacionals necessàries per tal de procurar solucions als nous problemes. Esperem que els ponents d’avui ens ajudin a aclarir aquesta qüestió.


Primer Ponent: Antoni Castells, Secretari d’Economia del PSC

En la meva intervenció d’avui em recolzaré en les aportacions de dos Premis Nóbel d’Economia massa sovint oblidats. L’un és l’Amyarta Sen, que ha dit ben clar que la globalització econòmica no vol dir occidentalització cultural. L’altre és en Joseph Stiglitz, qui ens ha demostrat que des de que domina el paradigma neoliberal en el procés imparable de la globalització les desigualtats, dins i fora dels països, han augmentat. L’exemple de Mèxic és molt clar: es diu que el Tractat de Lliure Comerç amb els Estats Units i Canadà ha beneficiat només a un 30% de la població. Més exemples: és curiós que els països del sud-est asiàtic s’hagin vist beneficiats per la globalització econòmica i financera amb la participació i sota el control precisament de l’aparell de l’Estat. George Soros, un gran especulador en aquest nou tipus d’economia, ha afirmat de forma clara que els seus beneficis han estat a costa de la pèrdua de poder adquisitiu en altres regions del planeta.
És lògic, doncs, que molta gent es mostri descontenta en com s’ha anat concretant la globalització, i que compartim les crítiques d’aquells que denuncien la falta de transparència i de democràcia, la dependència de les institucions econòmiques internacionals respecte dels interessos financers i de les grans multinacionals, l’absència de controls i contrapesos democràtics que assegurin l’interès general. No podem estar contents amb aquesta globalització. Això no vol dir estar en contra d’aquesta, sinó a favor d’una globalització també dels drets humans i socials, i de la política; en definitiva una globalització autèntica i no parcial.
La globalització ha esta presidida fins ara pel fonamentalisme del mercat malgrat que cada cop és més clar que aquest tipus de globalització és perjudicial i negativa. Per això, l’agenda de l’esquerra ha de defensar: per una banda, la globalització dels drets humans i socials; per l’altra, l’existència de regles de funcionament dels mercats. Ara bé, per fer possibles aquests dos objectius calen institucions polítiques democràtiques, representatives, i amb autoritat, per fer valer les seves decisions. El mercat nacional va tenir, en el seu moment, el contrapès de l’Estat nacional (per raons polítiques, però també perquè sense unes regles i uns poders públics que les facin respectar, no hi ha mercat que funcioni). De la mateixa manera, el mercat global necessita del contrapès d’unes institucions públiques globals. Sense caure en la ingenuïtat de demanar un govern mundial, sí que hem de reclamar, per un costat, un major pes dels organismes internacionals, sempre que aquests organismes responguin realment (el que no succeeix actualment) a un funcionament transparent i democràtic; i per l’altre, el reforçament dels processos d’integració política a nivell regional.
En aquest context, Europa hi té molt a dir, especialment després de l’11-S. Europa té un model social que pot presentar al món, precisament, com un exemple d’equilibri entre mercat i Estat, entre cohesió social i llibertat d’empresa. Aquest model és molt diferent que el del fonamentalisme de mercat que encarnen els Estats Units, i pot aparèixer com un bon punt de referència del que voldríem que fos la globalització. És també, certament, el model de la socialdemocràcia. Per això, podem dir que el debat sobre la globalització ha entrat després de l’11-S en una nova fase, en la que el pensament únic del fonamentalisme de mercat serà posat cada cop més en qüestió, hi haurà un espai molt clar per un nou model del que Europa i la socialdemocràcia en són els dos referents més clars, i s’anirà produint una confluència entre els plantejaments dels moviments antiglobalització i els de l’esquerra majoritària i de govern.


Segon Ponent: José Antonio Alonso, Catedràtic d’Economia Aplicada

Per defensar la meva argumentació al voltant de l’estat de la cooperació em centraré bàsicament en tres supòsits:

1. Si donem total llibertat al mercat per autoregular-se haurem de considerar-ne les conseqüències negatives que suposarà sobre la cooperació;
2. Seria bo que des del països desenvolupats es construïssin mecanismes correctors d’aquesta llibertat de mercat com podria ser la imposició de taxes a les transferències internacionals;
3. Sens dubte, la cooperació internacional és fonamental per alleugerar el creixement de les desigualtats.

En l’actualitat, estem vivint una crisi profunda de l’ajut internacional; concretament hem arribat al coeficient més baix com a mitjana de la cooperació dels països donants que participen del Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD) de l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament a Europa (OCDE): un 0’22% del seu Producte Nacional Brut. De tots els donants del CAD, que en són 21, 18 han reduït les seves aportacions. Holanda, Dinamarca, Noruega i Suècia, que havien arribat en el passat a l’objectiu del 0’7% també han reduït en molt les seves contribucions. Aquest fet és degut bàsicament a dues causes:

1. La cooperació al desenvolupament era part de l’agenda del món dividit en dos blocs durant la Guerra Freda; per exemple durant l’administració Kennedy s’afirmava que els Estats Units estaven obligats a fer cooperació al desenvolupament per tal d’evitar el creixement del comunisme;
2. Durant els anys 80 es va començar a creure en el fonamentalisme neoliberal, fet que ha marcat els nostres dies; a continuació hem d’aclarir que el creixement del sud-est asiàtic només es va donar gràcies a la barreja d’activisme estatal amb l’ajuda internacional, sobretot dels Estats Units.

Avui més que mai fa falta trobar un mecanisme corrector de l’ajuda a nivell internacional, i per arribar a esbrinar quin és aquest mecanisme hem de reflexionar al voltant dels següents temes:

1. Si analitzem la relació entre la globalització econòmica i desenvolupament podem constatar que mentre la desigualtat absoluta entre països ha disminuït, la desigualtat a l’interior de cada país ha augmentat significativament, el que vol dir que hi ha més pobresa absoluta al món;
2. S’està creant llavors una espècie de “convergència entre clubs de països” segons el seu diferent nivell de desenvolupament, i, evidentment, existeix un gran número de nacions que han caigut en el “club dels marginats”;
3. Es necessita una institucionalitat global que protegeixi l’àmbit dels béns públics globals, en què predomini l’aplicació i la generalització, arreu, dels drets civils i polítics; dels drets econòmics, socials i culturals; i del dret al desenvolupament tal i com és reconegut per la Conferència de Viena;
4. Finalment, hem de ser conscient sobre la conveniència de canviar el sentit de l’ajuda.

En aquest últim punt és en el que puc realitzar propostes concretes. Moltes vegades s’ha utilitzat la cooperació internacional com un instrument subordinat als interessos estratègics de la potència donant; això s’hauria d’acabar. Calen més recursos en proporció a la gravetat del problema del subdesenvolupament, si realment volem lluitar contra la pobresa i obtenir-ne els resultats esperats. Sens dubte, en el futur ens haurem d’acostumar a parlar de “governabilitat compartida” i només sota aquest principi es podran implementar mesures semblants a l’aplicació de la Taxa Tobin.
En general, cal un canvi radical en l’orientació dels principis que estan marcant l’ajut actual al desenvolupament. S’ha parlat molt sobre la condicionalitat de l’ajuda, quan últimament se’ns està demostrant que aquesta ens ha reportat més problemes dels esperats. Acabaré dient que potser el que cal és dotar la cooperació, a la pràctica, de mecanismes més eficaços de gestió. La realitat ens ensenya que l’actual ajut no està sent eficaç del tot, sobretot perquè aquest ajut és altament inestable i respon en la majoria dels casos a criteris subjectius.

Conclusions de la Taula 3

1) La globalització no equival a occidentalització. La globalització té elements negatius però també en té de positius que hem d’aprofitar.

2) La globalització, en la seva vessant econòmica, produeix un augment significatiu de les desigualtats dins i fora dels països.

3) La globalització està marcada per una falta de transparència i de democràcia; una dependència de les institucions econòmiques internacionals respecte dels interessos financers i de les grans empreses multinacionals; i, una absència de controls i contrapesos. Davant d’aquestes mancances ens veiem obligats a actuar.

4) Sens dubte, la cooperació internacional és fonamental per tal d’alleugerar el creixement actual de les desigualtats. Per tant hem de dir que els diners que actualment s’hi destinen són insuficients i hauríem de donar la volta a la corrent que fa que cada vegada se’n destinin menys.

5) L’experiència també ens diu que s’hauria de millorar l’eficàcia i l’eficiència dels ajuts que es provocada, en la majoria dels casos, per la seva inestabilitat i fonament en criteris subjectius.

7) El principi de coherència aplicat a la cooperació internacional al desenvolupament hauria de fer possible que els països dominants no utilitzin aquesta per a afavorir els seus propis interessos econòmics o estratègics.

8) En aquest context, l’esquerra política el que hauria de defensar és: per una banda, la globalització paral.lela dels drets humans universals; i per l’altra, l’existència de regles de funcionament dels mercats, mitjançant institucions polítiques democràtiques, representatives i amb suficient autoritat per fer valer les seves decisions.

9) Igualment, Europa hauria de presentar-se com exemple d’un model social que dibuixa un equilibri entre mercat i Estat, entre cohesió social i llibertat d’empresa.

10) Per tot el dit, és fonamental l’existència d’una institucionalitat global que protegeixi l’àmbit dels béns públics globals com poden ser la generalització i aplicació, arreu, dels drets civils i polítics, econòmics, socials i culturals, al mateix temps que el propi dret al desenvolupament, tal i com és reconegut a la Conferència de Viena.


VII. Taula 4: El paper dels mitjans de comunicació en la cooperació al desenvolupament humà

Moderadora: Rosa Maria Puigserra, Secretària de Comunicació d’UGT

A vegades es parla dels mitjans de comunicació com un quart poder que a l’hora de la veritat no és tal degut a la seva mateixa dependència del poder econòmic. No cal dir que els mitjans de comunicació tenen una gran incidència sobre la cooperació perquè ajuden a crear opinió entre la ciutadania que és qui després escull democràticament al poder polític. Els ciutadans, en tot cas, tenim el dret a estar ben informats. Algunes informacions, com aquella que parla de la poca eficàcia de la cooperació, no són gaire positives per a assolir un objectiu comú com podria ser fer minvar la pobresa al món, però l’altra cara dels mitjans de comunicació també ens demostra que aquests poden servir per sensibilitzar, per exemple fent reportatges explicatius sobre les causes de la immigració. En els codis de conducta dins del món de la premsa s’aconsella evitar els elements negatius d’un fenomen com és la immigració; per exemple no es bo que es barregi immigració i delinqüència, tot i les estadístiques. En general es volen evitar tòpics i generalitzacions. D’altra banda, el que sí s’aconsella és no passar per alt un atac xenòfob o racista. Aquesta és la doble vessant dels mitjans de comunicació explicada d’una forma ràpida i resumida.


Primer Ponent: Miquel Iceta, Portaveu Adjunt del Grup Parlamentari PSC-CpC

Primer el que he de dir és que no sóc expert ni en temes de cooperació ni en temes de comunicació. El que sí sé és que el Sud té uns grans problemes per expressar-se i deixar-se escoltar al món. A la vegada passa que sovint es dóna una imatge falsa sobre els mateixos països del Sud.
Sabem que en un moment determinat la UNESCO va voler canviar l’ordre informatiu existent i que va perdre aquesta batalla, el que demostra que la informació és poder. Eduardo Galeano ens parla de l’existència actual de la “dictadura universal de la paraula”.
Podem esmentar a continuació dues de les característiques del model actual de comunicació internacional: existència de molts mitjans de comunicació concentrats en poques mans; i, preeminència de la televisió per davant d’altres mitjans. Com diu l’Ignacio Ramonet, Director de Le Monde Dipomatique, el que es pretén és “mostrar la història en marxa i fer participar al públic dels esdeveniments”. Ja sabem que no és estrany la retransmissió en directe d’una guerra i de les seves morts. Moltes vegades, els mitjans es dediquen a mostrar les imatges, però obliden esmentar les raons del conflicte. Sembla com si veure equival a comprendre. La televisió construeix l’actualitat i condiciona els sentiments davant d’esdeveniments històrics de gran magnitud.
La pobresa en els últims temps, i a causa d’aquest panorama mediàtic, ha semblat deslligar-se de la injustícia. Això fa que la gent no es preocupi per pensar sobre les seves arrels i causes. El govern neoliberal pot arribar a argumentar que la pobresa pot ser la causa del treball poc eficaç del Sud o una mena de càstig per societats que no mereixen el progrés. Imatges com la de la nena colombiana que va morir ofegada a causa de l’erupció del Nevado del Ruíz, mostren que la desgràcia personal ven més i fa oblidar la dimensió global del problema. Rupert Murdoch ha dit que el Tercer Món no ven. El que sí ven són els sucessos, malgrat ser desagradables, i això ho demostra l’èxit de Crónicas Marcianas, però també ven el somni americà, com passa a Operación Triunfo.
Els mitjans decideixen de què es parlarà al carrer i marquen els temes de l’agenda política nacional i internacional. Moltes vegades poden provocar la sensació de què com la pobresa és un problema sense solució gairebé no cal plantejar-la o perdre-hi el temps. Bàsicament donaria un balanç negatiu de l’actuació dels mitjans de comunicació vers la cooperació, i espero ara que el Sr. Sorolla ens en pugui donar un panorama més il.lusionador.


Josep Antoni Sorolla, Director Adjunt de El Periódico de Catalunya

Per intentar respondre a l’enunciat d’aquesta sessió és necessari distingir, al meu entendre, dos aspectes: com tracten els mitjans de comunicació els països subdesenvolupats o –per dir-ho més eufemísticament- en vies de desenvolupament-, i de quina manera recullen els mitjans la presència en la nostra realitat més pròxima dels ciutadans procedents d’aquests països que viuen entre nosaltres, és a dir, dels integrants del que s’ha nomenat Quart Món.
En primer lloc, crec que és lògic que els mitjans de comunicació dels països desenvolupats –o del Nord, per utilitzar la denominació clàssica Nord-Sud- dediquin la majoria dels espais informatius a les zones geogràficament i políticament pròximes. No obstant, els països del Sud tenen el dret a exigir que les informacions que els concerneixen siguin tractades adequadament, sense estereotips ni llocs comuns, però també sense paternalisme.
El debat sobre el tractament de les notícies del Sud als mitjans del Nord data com a mínim dels anys seixanta i va viure el seu punt més alt en la dècada següent, la dels anys setanta. Un fruit d’aquesta preocupació va ser l’informe sobre el Nou Ordre Mundial de la Informació i de la Comunicació (NOMIC), encarregat per la Conferència General de la Unesco celebrada a Nairobi (Kenya) el 1976 i elaborat per una comissió de 16 membres presidida pel Premi Nóbel de la Pau, l’irlandés Sean MacBride. L’informe, presentat el 1980, arribava a la conclusió que el desequilibri informatiu a favor del Nord era d’una magnitud tal que amenaçava la diversitat cultural del Sud.
La batalla desencadenada per l’informe, en què els països occidentals acusaven els dirigents del Tercer Món –no sense una certa raó en molts casos- de voler controlar la informació, es va saldar amb la derrota del Sud. L’informe no només va ser oblidat, sinó que es pot dir que va ser una de les causes que van influir en la substitució del que llavors era el director general de la Unesco, el senegalès Amadu Mathar M’Bow, per l’espanyol Federico Mayor Zaragoza.
L’informe MacBride assenyalava que la circulació de la informació en el món estava monopolitzada per les grans agències, que distribuïen el 80% de les informacions. Mustafà Masmudi, ex-Ministre d’Informació de Tunísia i destacat portaveu del Tercer Món en aquest camp, sosté que “gairebé el 80% de la informació mundial procedeix de les grans agències internacionals, que dediquen només el 20% al 30% a la cobertura dels països en desenvolupament, malgrat que aquests països representen prop de les tres quartes parts de la humanitat”.

Passo ara a intentar respondre a la segona pregunta plantejada al principi, referent al tractament de les minories en els mitjans. Amb l’objectiu d’otorgar un tracte adequat a les minories ètniques o nacionals que s’han instal.lat en les nostres societats per trobar feina i millorar les condicions de vida, la professió periodística, almenys a Catalunya, s’ha anat dotant els últims anys d’instruments professionals i deontològics. L’autoregulació de la professió i adopció de codis deontològics o de conducta és, sens dubte, una de les millors fórmules.
El Consell d’Informació de Catalunya es va constituir en la jornada de clausura del Tercer Congrés de Periodistes de Catalunya, que va adoptar una sèrie de conclusions entre les quals n’hi havia dues de referides a la xenofòbia. En la primera s’aconsellava als mitjans de comunicació la inclusió de periodistes, presentadors i actors de minories ètniques a les plantilles i programes, i en la segona es reclamava una formació “multicultural” dels periodistes i que s’inclogués aquesta multiculturalitat en “tots els àmbits educatius”. Un manual d’estil presentat al congrés feia sis recomanacions als mitjans de comunicació: 1. No inclusió del grup ètnic, color de la pell, país d’origen, religió o cultura, si no són necessaris. 2. Evitar generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions. 3. No potenciar les informacions negatives ni els sensacionalismes. 4. Equanimitat en les fonts d’informació. 5. Responsabilitzar els professionals. 6. Militància periodística respecte a la multiculturalitat.
A més de preocupar-nos per fer atenció amb el llenguatge, els mitjans de comunicació poden oferir els seus espais per millorar el tractament i la presència de les minories ètniques i nacionals a la nostra societat.
En aquest sentit, alguns mitjans catalans inclouen en la seva programació o en les seves pàgines iniciatives solidàries que es podrien integrar dins del terreny tan reclamat de les notícies positives sobre la immigració o les minories ètniques.


Conclusions de la Taula 4

1) Els mitjans de comunicació s’han d’alliberar parcialment de la seva dependència del poder econòmic i han d’adoptar un compromís sincer vers els objectius de la cooperació internacional.

2) Els mitjans de comunicació exerceixen una influència decisiva sobre l’opinió pública i aquesta influència l’haurien de canalitzar de forma que afavorís els objectius de la cooperació internacional.

3) Qualsevol comentari periodístic o televisiu que pogués perjudicar als objectius de la cooperació al desenvolupament s’haurien de combatre i eliminar.

4) La presència dels països del Sud en els mitjans de comunicació necessita d’un replantejament i una major sensibilitat. Ells són la majoria i ells pateixen el problema actual més greu de la humanitat que és la pobresa. Aquests mitjans haurien de donar als Països del Sud el protagonisme que es mereixen procurant evitar la reproducció de clixés, generalitzacions i comentaris innecessaris.

5) La concentració de mitjans de comunicació en grups empresarials del Nord fa que la dominació i la injustícia sigui evident. Els mitjans de què parlem haurien de procurar informar el més objectivament possible, sense caure en la temptació de transformar-se en els portaveus dels interessos dels països rics o de les grans empreses transnacionals.

6) Els mitjans haurien de fer més esforços a l’hora d’informar sobre les causes dels conflictes i de la pobresa, no només concentrant-se en les imatges i les conveniències particulars.

7) Els codis deontològics o codis de conducta dels mitjans de comunicació haurien d’acomplir-se i no quedar en paper mullat.

8) En el tema de la immigració els mitjans de comunicació poden jugar un paper força positiu a l’hora de promoure la integració i la denúncia de possibles actes de racisme.

9) Els mitjans haurien de fer una aposta igualment per un tipus de societat plural i cosmopolita.

10) Aquesta pluralitat i cosmopolitisme s’ha de mostrar obrint espais a l’expressió de veus crítiques que no són les oficials i, en molts casos, són les veus de la societat civil organitzada.