JORNADES DE COOPERACIÓ 2002 (IV PART)

VIII. Cloenda: Josep Montilla, Primer Secretari del PSC

La fi de la història que algun intel.lectual havia proclamat no és tal, sinó que avui dia s’estan visquent els canvis més vertiginosos de la humanitat. Aquests canvis comporten alhora nous riscos com poden ser el terrorisme internacional del qual tant se’n parla a partir de l’11-S. L’Informe de Desenvolupament Humà de l’any 2001, del Programa de Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), posa molt d’èmfasi en la importància de la capacitat d’accés a les noves tecnologies. Eradicar la pobresa al món sense fer arribat aquestes noves tecnologies arreu al món segurament no serà possible.
El s. XXI està marcat per la contradicció entre les possibilitats que ofereixen les noves tecnologies i la realitat de la pobresa i de la injustícia al món, que a més sembla incrementar. Pels socialistes és molt important que es torni a centrar el debat en la política. Queda pendent fer la reformulació de l’Estat-nació i apropar l’esfera pública a la societat civil, construir nous projectes i donar respostes a la globalització, reformar el Consell de Seguretat de Nacions Unides, revisar les altres gran institucions financeres com són el BM i el FMI, crear nous processos d’integració regional i procurar la democratització global.
Actualment comptem amb aproximadament 350 organitzacions internacionals i mil.lers d’organitzacions no governamentals arreu del món; en les seves mans resta el nostre futur. Europa mateix es troba en una cruïlla entre el camí que ens pot derivar a una opció conservadora o una altra opció alternativa de caire progressista. Segons Raimon Obiols, Europa s’ha de comportar com una potència civil d’àmbit regional capaç de donar resposta a conflictes globals. La Convenció que ha de decidir sobre el futur de la UE és un intent d’adaptar la UE al món en què vivim avui dia.
La cooperació, en aquesta línia, no pot ser mai més un acte post-colonial o un acte de caritat. Des de la nostra posició s’ha de voler buscar un desenvolupament i un progrés de les diferents regions del planeta i del conjunt de la humanitat. I és en aquest context que tenen sentit aquestes Jornades, a partir de les quals el PSC adopta un compromís ferm vers els objectius de la cooperació internacional al desenvolupament, i comença a pensar ja a partir d’ara en la preparació de les properes.


Lídia Santos, Secretària d’Immigració i de Cooperació del PSC

Em felicito, avui i ara, perquè l’enfoc que hem pogut donar en aquestes Jornades sobre Cooperació al Desenvolupament ha estat un enfoc sobretot polític. El que hem plantejat han estat més preguntes que respostes. Però sí que durant aquestes Jornades s’han produït afirmacions interessants:

1. El desenvolupament és un procés que exigeix canvis a tots els actors del sistema perquè el desenvolupament és quelcom global i ens fa dependre els uns dels altres;
2. La justícia és l’única resposta a la qüestió del desenvolupament;
3. Existeix la necessitat de cercar un govern a aquesta globalització que tenim, i per això demanem recuperar la política;
4. El paper que ha de jugar Europa en aquest moment històric és decisiu; aquesta influència europea s’ha d’inspirar en les seves conviccions morals i la seva experiència democràtica.

La nostra reflexió davant del procés viu de la globalització ha de provocar una reacció decidida vers la seva revisió. Això mateix és el que està analitzant i proposant la Comissió Procés Global de la Internacional Socialista.
Avui mateix us invito a tots els aquí presents a participar de la convocatòria prevista per les 12:00 h. del migdia, a la Plaça Sant Jaume de Barcelona, per manifestar-se contra la celebració del primer aniversari en vigor de la Llei Espanyola d’Estrangeria.
No em queda res més que donar per concloses aquestes Jornades i prometre que continuarem treballant fins a l’organització de les properes Segones Jornades de Cooperació, que en aquesta ocasió, segurament, estaran enfocades als seus problemes sectorials, i a la cooperació descentralitzada en particular.


IX. Conclusions de les Primeres Jornades de Cooperació al Desenvolupament

1) El primer que hauríem de fer com agent implicat en la cooperació internacional al desenvolupament és realitzar una autocrítica profunda sobre el treball realitzat fins l’actualitat. Indubtablement avui dia ha canviat el paradigma històric de les relacions internacionals i ens hi hem d’adaptar.

2) Un món en què sigui possible viure en pau i un nou ordre de l’economia mundial més favorable a les condicions d’equitat i justícia social, són condicions indispensables i associades a la cooperació internacional per al desenvolupament.

3) El problema del subdesenvolupament només el podem solucionar adquirint responsabilitats compartides a nivell global. Els diners que actualment es destinen a la cooperació són insuficients; hem de millorar la mateix l’eficàcia i eficiència dels ajuts; a la vegada que hem de fer compatibles les nostres actuacions amb el principi de la coherència.

3) En primer lloc, hauríem de concentrar els nostres esforços en fer possible l’acompliment dels Objectius del Mil.leni proclamats per Nacions Unides per a l’any 2015, sobretot pel que respecta a reduir la pobresa del món a la meitat, arribar a l’escolarització primària universal i fer disminuir en dos terços la mortalitat infantil.

4) Compartim el diagnosi dels efectes de la globalització econòmica que fan els nous moviments socials transnacionals. Hem de ser receptius a les seves propostes i procurar construir conjuntament una globalització alternativa. No hem d’oblidar que un dels nostres deures com a partit polític és estar prop de la societat civil, mantenir un diàleg constant amb la mateixa i informar sobre l’efecte de les nostres polítiques.

5) Creiem que s’han de crear mecanismes per governar aquesta globalització. Un pas decisiu en aquesta direcció representaria donar més pes a l’Organització de les Nacions Unides, reformant el seu Consell de Seguretat, a la vegada que s’haurien de reformar en gran part les tres grans organitzacions econòmiques d’àmbit internacional (Organització Mundial del Comerç, Banc Mundial i Fons Monetari Internacional).

6) Per fer més governable la globalització haurem de fer acomplir les resolucions i recomanacions de les diferents conferències internacionals organitzades dins el sistema de Nacions Unides. D’això en diríem impulsar un reformisme global que limités la temptació unilateralista dels Estats Units d’Amèrica.

7) Hem de crear nous mecanismes conforme la llei internacional, i reforçar els pactes ja existents a nivell global, que puguin ajudar-nos a solucionar tant els conflictes bèl.lics com el crim organitzat i el terrorisme internacional, que representen alguns dels nous riscos de la globalització.

8) Una altra tasca que hauria d’ajudar a reforçar la governabilitat de la globalització fora la construció d’un sistema impositiu internacional amb l’objectiu de contribuir a redistribuir la riquesa al món. Igualment tindria sentit introduir una taxa als moviments financers-especulatius internacionals.

9) La Unió Europea, en tant que organització regional amb projecció exterior, ha d’incrementar la seva implicació en els temes globals, procurant transportar i posar com exemple la seva experiència d’economia de model mixt, la qual estableix un relatiu equilibri entre política i mercat.

10) A nivell mundial han de restar més vius que mai els ideals del socialisme. Per això s’haurien d’enfortir les estructures del socialisme reformista a nivell global, oposat a la nova onada de conservadurisme que lidera i protegeix l’actual model de globalització, a partir de l’empoderament del Partit Socialista Europeu o la Internacional Socialista.

11) Existeixen uns drets humans universals, sense excepció de tipus històric, cultural o religiós, que hem de globalitzar, més enllà de quedar-nos en la mundialització econòmica-mercantilista.

12) En aquesta tasca ens serà estratègica l’aliança amb els mitjans de comunicació que són qui més influeixen en la creació d’opinió pública. Aquests mitjans de comunicació hauran de vèncer la temptació de transformar-se en el portaveu dels més poderosos.

13) Els mitjans de comunicació hauran d’adoptar un compromís sincer i responsable amb la cooperació al desenvolupament, els països del Tercer Món, el tractament de la immigració, la lluita contra el racisme i la promoció d’una societat multicultural.

14) Creiem que tot l’esmentat anteriorment es pot realitzar si hi treballem tots plegats. Una vegada construïda l’alternativa ens hem de posar mans a la feina. Som pessimistes si observem el present però som optimistes si ens imaginem el futur. Com a partit de polític hem de procurar guanyar eleccions democràtiques per poder arribar a governar en la direcció de crear un món més just i solidari. Creiem que un altre món és possible.


X. ANNEX

Els següents documents varen ésser aportats per alguns dels ponents en les Primeres Jornades de Cooperació al Desenvolupament, organitzades pel PSC els dies 25 i 26 de gener de 2002, durant el seu període de preparació, considerant-los uns documents-marc a partir dels quals orientar els debats dels participants.

1- Document
“Les ONGD i el repte de la governació. Príncep, mercader i ciutadà: la definició i papers de la societat civil, les ONGD i la seva relació amb l’Estat”
Rafael Grasa, Professor de Relacions Internacionals

2- Document
“Després de l’11 de setembre: el paper de la Unió Europea. Un replantejament del món”
Raimon Obiols, Diputat al Parlament Europeu

3- Document
“Nuevas direcciones de la política de ayuda al desarrollo”
José Antonio Alonso, Catedràtic d’Economia Aplicada

4- Document
“El paper dels mitjans de comunicació davant del Tercer i Quart Món”
Josep Antoni Sorolla, Director Adjunt d’El Periódico de Catalunya


I. DOCUMENT: PAU I GOVERNABILITAT, CONDICIONS BÀSIQUES PER AL DESENVOLUPAMENT HUMÀ

“LES ONG I EL REPTE DE GOVERNACIÓ. PRÍNCEP, MERCADER I CIUTADÀ: LA DEFINICIÓ I PAPERS DE LA SOCIETAT CIVIL, LES ONG I LA SEVA RELACIÓ AMB L’ESTAT”

Rafael Grasa, Professor de Relacions Internacionals


II. DOCUMENT: RELACIÓ ENTRE EL MÓN SOCIALISTA I ELS MOVIMENTS SOCIALS TRANSNACIONALS

“DESPRÉS DE L’11 DE SETEMBRE: EL PAPER DE LA UNIÓ EUROPEA. UN REPLANTEJAMENT DEL MÓN”

Raimon Obiols, Diputat al Parlament Europeu


III. DOCUMENT: UNA NOVA ECONOMIA MUNDIAL, CONDICIÓ BÀSICA PER A LA COOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT HUMÀ

“NUEVAS DIRECCIONES EN LA POLÍTICA DE AYUDA AL DESARROLLO”

José Antonio Alonso, Catedràtic d’Economia Aplicada


IV. DOCUMENT: EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ EN LA COOPERACIÓ AL DESENVOLUPAMENT HUMÀ

“EL PAPER DELS MITJANS DE COMUNICACIÓ DAVANT DEL TERCER I QUART MÓN”

Josep Antoni Sorolla, Director Adjunt d’El Periódico

Per intentar respondre a l’enunciat d’aquesta sessió és necessari distingir, al meu entendre, dos aspectes: 1. Com tracten els mitjans de comunicació els països subdesenvolupats o –per dir-ho més eufemísticament- en vies de desenvolupament?, i 2. De quina manera recullen els mitjans la presència en la nostra realitat més pròxima dels ciutadans procedents d’aquests països que viuen entre nosaltres, és a dir, dels integrants del que s’ha nomenat Quart Món?
En primer lloc, crec que és lògic que els mitjans de comunicació dels països desenvolupats –o del Nord, per utilitzar la denominació clàssica Nord-Sud- dediquin la majoria dels espais informatius a les zones geogràficament i políticament pròximes. No obstant, els països del Sud tenen el dret a exigir que les informacions que els concerneixen siguin tractades adequadament, sense estereotips ni llocs comuns, però també sense paternalismes.

1. El Sud al Nord

El debat sobre el tractament de les notícies del Sud als mitjans del Nord data com a mínim dels anys seixanta i va viure el seu punt més alt en la dècada següent, la dels anys setanta. Un fruit d’aquesta preocupació va ser l’informe sobre el Nou Ordre Mundial de la Informació i de la Comunicació (NOMIC), encarregat per la Conferència General de la Unesco celebrada a Nairobi (Kenya) el 1976 i elaborat per una comissió de 16 membres presidida pel Premi Nóbel de la Pau, l’irlandés Sean MacBride. L’informe, presentat el 1980, arribava a la conclusió que el desequilibri informatiu a favor del Nord era d’una magnitud tal que amenaçava la diversitat cultural del Sud.
La batalla desencadenada per l’informe, en què els països occidentals acusaven els dirigents del Tercer Món –no sense una certa raó en molts casos- de voler controlar la informació, es va saldar amb la derrota del Sud. L’informe no només va ser oblidat, sinó que es pot dir que va ser una de les causes que van influir en la substitució del que llavors era el director general de la Unesco, el senegalès Amadu Mathar M’Bow, per l’espanyol Federico Mayor Zaragoza.
Els fluxos d’informació internacionals, doncs, van continuar sent marcats pel mercat sense cap restricció i els potents grups emissors van poder seguir conquerint el món, tal com ja estaven fent. Els primers gran emissors, per antiguitat i pel seu domini de la informació escrita, són les gran agències informatives. Els anys setanta, tres de les quatre principals agències eren anglosaxones: Associated Press (AP9, United Press International (UPI) i Reuters, i una de francòfona: France Press (AFP). Actualment, la situació únicament ha variat en el fet que de la tríada capdavantera ha desaparegut UPI, que va tancar fa uns anys a causa de la seva incapacitat per adaptar-se als canvis en el panorama informatiu mundial.
La nord-americana AP és en l’actualitat l’agència més important, amb més de 2.000 periodistes repartits en 237 delegacions en 72 països que produeixen 20 milions de paraules en sis idiomes i 1.000 fotos al dia per a 1.700 diaris i 6.000 emissores de ràdio i televisió als estats Units, i 8.500 mitjans de comunicació més de 112 països. El segon lloc és per a la britànica Reuters, amb corresponsals a 218 ciutats de 96 països i una plantilla de 2.072 periodistes, a més a més de 4.982 col.laboradors, que escriuen en 22 llengües per a subscriptors de 157 països. Encara que per nombre de delegacions la superin altres agències, com la xinesa, l’AFP és la tercera en influència al món i l’única no anglòfona amb cobertura mundial: té una plantilla de 1.100 periodistes fixos i amés 2.000 col.laboradors i el mateix nombre de stringers per servir els seus despatxos –dos milions de paraules diàries en sis idiomes- a 12.500 abonats en 165 països.
L’informe MacBride assenyalava que la circulació de la informació en el món estava monopolitzada per les grans agències, que distribuïen el 80% de les informacions. Mustafà Masmudi, ex-Ministre d’Informació de Tunísia i destacat portaveu del Tercer Món en aquest camp, sosté que “gairebé el 80% de la informació mundial procedeix de les grans agències internacionals, que dediquen només el 20% al 30% a la cobertura dels països en desenvolupament, malgrat que aquests països representen prop de les tres quartes parts de la humanitat”.
Això passa tant en el terreny de les notícies de text, com en el camp audiovisual: a més a més de la Cable News Network (CNN), ara per ara l’única cadena mundial d’informació contínua, únicament hi ha dues agències d’imatges que dominen el mercat mundial i ofereixen a tot el món el mateix material informatiu: Wisnews i WTN.
Aquest enorme desequilibri a favor del Nord suscita una sèrie d’acusacions que, tal com les recullen Robert L. Stevenson i Donald Lewis Shaw, són les següents: 1. El món de les notícies és definit per Occident i distorsiona o exclou valors autèntics, però no occidentals, del Tercer Món. 2. Aquest filtre cultural exclou una part del món, especialment la que no té un interès immediat per a l’Oest. 3. La petita part d’informació procedent dels països subdesenvolupats que s’introdueix en el conjunt de les notícies mundials ressalta els aspectes més fràgils del Tercer Món. 4. El tractament distorsionat, negatiu del Tercer Món, per part dels mitjans de comunicació occidentals, és transferit al mateix Tercer Món a causa de la dependència que té de les agències de notícies occidentals. 5. Les notícies del desenvolupament (informació positiva que afecta aquests països) són escasses.
La dominació és evident. Com assenyala Ignacio Ramonet, quatre de cada cinc missatges emesos al món provenen dels Estats Units, que, a més a més, com a centre productor de notícies, acapara l’atenció i concedeix automàticament importància als esdeveniments que passen allà o que tenen relació amb el país. “Quan la CNN parla d’alguna cosa que passa al món”, diu Ramonet, “ho fa des del punt de vista dels interessos nord-americans. Es tracta d’una qüestió molt important a l’hora d’analitzar la informació que circula al món: en la mesura que els productors de les imatges són fonamentalment anglosaxons, a l’hora de donar importància a una informació es parteix del principi d’observar prèviament si els interessos occidentals estan o no amenaçats”. Els mitjans de comunicació de molts països, entre ells, Espanya, estan plens d’esdeveniments que són notícia només perquè han passat als Estats Units. El mateix fet en un altre país passaria inadvertit. Aquesta dependència està també en l’origen de l’aparició i desaparició sobtada de països sencers en la informació internacional, en relació directa no pas amb la importància objectiva dels esdeveniments, sinó amb el fet que afectin o no els interessos materials i ideològics occidentals o, més precisament, nord-americans. Els exemples són múltiples, des del Portugal de la Revolució dels Clavells (saturació informativa durant els governs esquerrans i silenci posterior, una vegada les coses han tornat a la normalitat) fins a la Nicaragua sandinista o l’Afganistan dels talibans (aquí, al revés, silenci mentre un règim odiós maltractava el seu poble, i saturació posterior quan aquest mateix règim es va enfrontar als Estats Units).
Ramonet aporta xifres, facilitades per la Unesco el 1990, del que anomena el domini de la tríada formada pels Estats Units, la Unió Europea (UE) i el Japó, que ha substituït en els anys noranta el monopoli nord-americà dels setanta i que representa el 90% de la producció de béns i serveis en el camp de la informació de les 300 empreses més importants d’informació i comunicació, 144 eren nord-americanes, 80 d ela UE i 49 japoneses; de les 75 primeres empreses de premsa, 39 eres als EUA, 25 de la UE i 8 del Japó. I la resta tampoc pertany al Sud, sinó a països adscrits al Nord en el sentit polític. La situació actual és similar i les grans fusions i concentracions d’empreses a què estem assistint no fa sinó agreujar el problema.
Les grans empreses de telefonia, televisió i informàtica s’associen amb la vista posada a internet i a els xarxes mundials de comunicació. Internet podria ser un formidable instrument de democratització de la informació, però la majoria dels països del Tercer Món no tenen la capacitat d’accedir a la xarxa. El 1995, el 15% de la població mundial concentrada en un petit nombre de països posseïa el 75% de les línies telefòniques que permetien l’accés a internet. En 47 països només hi havia una línia telefònica per cada 100 habitants i a tot Àfrica hi ha menys línies telefòniques que a Tòquio o a Manhattan.
Amb gairebé totes les empreses productores i transmissores d’informació en mans privades, la informació com a servei públic corre el perill de desaparèixer. I davant d’aquest panorama, què pot fer un mitjà de comunicació concret en una ciutat com Barcelona per donar un tractament propi a les notícies del Sud? Pràcticament res. Pot intentar cobrir el màxim nombre de temes possibles amb corresponsals i fonts pròpies, però això és molt poca cosa, entre altres raons perquè els corresponsals i les fonts específiques no deixen d’estar també influïts per l’aclaparadora presència del complex informatiu mundial que he descrit.
Els corresponsals, en qualsevol cas, són l’única manera de contrarestar la informació de les gran agències internacionals i, en el cas espanyol, de l’agència Efe. L’agència espanyola és alguna cosa més que una agència nacional a l’estil de les existents als països del Sud, que actuen com a filtres d’entrada i com a subministradores de notícies a la vegada. Efe és l’agència més important en llengua castellana, amb una plantilla de 1.500 persones (1.000 periodistes) i 2.000 col.laboradors i stringers repartits en 140 ciutats de més de 100 països. Aquesta organització proporciona un milió de notícies escrites a l’any, 80.000 fotografies, 3.000 reportatges, 7.000 cròniques d’àudio i 4.000 notícies en vídeo. La influència d’Efe no és, doncs, menyspreable, sobretot als països d’Amèrica Llatina, el nostre Sud més pròxim.
De tota manera, discrepo de les visions apocalíptiques, que només condueixen a la passivitat i a la malenconia. Encara que l’aparell informatiu mundial és el que és i la concentració en alguns gegants de la comunicació no para d’augmentar, no tot està determinat. Els mitjans de comunicació dels països del Nord podem aplicar la nostra professionalitat en la recerca de fonts alternatives i en el tractament correcte i respectuós dels esdeveniments que tenen lloc al Sud. Els periodistes encara podem decidir en alguns mitjans i moltes vegades ho fem de manera equivocada, però també moltes vegades, els errors són només errors, sense segones intencions marcades per foscos o tortuosos designis.

2. Minories

Passo ara a intentar respondre a la segona pregunta plantejada al principi, referent al tractament de les minories en els mitjans. Amb l’objectiu d’otorgar un tracte adequat a les minories ètniques o nacionals que s’han instal.lat en les nostres societats per trobar feina i millorar les condicions de vida, la professió periodística, almenys a Catalunya, s’ha anat dotant els últims anys d’instruments professionals i deontològics. L’autoregulació de la professió i adopció de codis deontològics o de conducta és, sens dubte, una de les millors fórmules.
La Federació Internacional de Periodistes ja disposa d’un codi de conducta. Els periodistes catalans, per la seva banda, van aprovar, a iniciativa del seu col.legi profesional, el Codi Deontològic, l’octubre del 1992. L’últim dels seus articles apel.la a “actuar amb una especial responsabilitat i rigor en el cas d’informacions o opinions amb continguts que puguin suscitar discriminacions per raons de sexe, raça, creença o extracció social o cultural”.
Una mica més de dos anys després, el 15 de febrer de 1995, responsables de 24 mitjans de comunicació a Catalunya, el Col.legi de Periodistes i la Conselleria de Benestar Social de la Generalitat van subscriure el Conveni de Protecció de la Cultura i la Imatge de les Minories Ètniques en els mitjans de comunicació, un text que situa la tolerància i el respecte a la dignitat de les persones com a premissa de la informació i com a referent per a la publicitat, i compromet les parts a destacar els valors positius de les diferents cultures i a eradicar missatges que impliquin discriminació o menyspreu a causa del color, raça, sexe, religió o ideologia. El que llavors era degà del Col.legi, Josep Pernau, va destacar que l’autoregulació dels periodistes “ens lliga molt més que qualsevol altra llei”.
Finalment, el desembre de 1996, va néixer el Consell d’Informació de Catalunya, un organisme d’arbitratge constituït per 15 persones que té entre altres funcions instar els mitjans de comunicació a rectificar actuacions professionals que resultin lesives per als principis reconeguts pel Codi Deontològic, així com resoldre consultes presentades tant pels periodistes com pel públic i dur a terme un informe anual sobre les seves actuacions. Qualsevol persona física o jurídica pot presentar un escrit de queixa “per la lesió comesa per un mitjà de comunicació”. Les resolucions del Consell són públiques.
El Consell es va constituir en la jornada de clausura del Tercer Congrés de Periodistes de Catalunya, que va adoptar una sèrie de conclusions entre les quals n’hi havia dues de referides a la xenofòbia. En la primera s’aconsellava als mitjans de comunicació la inclusió de periodistes, presentadors i actors de minories ètniques a les plantilles i programes, i en la segona es reclamava una formació “multicultural” dels periodistes i que s’inclogués aquesta multiculturalitat en “tots els àmbits educatius”. Un manual d’estil presentat al congrés feia sis recomanacions als mitjans de comunicació: 1. No inclusió del grup ètnic, color de la pell, país d’origen, religió o cultura, si no són necessaris. 2. Evitar generalitzacions, els maniqueismes i la simplificació de les informacions. 3. No potenciar les informacions negatives ni els sensacionalismes. 4. Equanimitat en les fonts d’informació. 5. Responsabilitzar els professionals. 6. Militància periodística respecte a la multiculturalitat.
La majoria d’aquestes recomenacions, almenys en el mitjà que represento s’intenten acomplir, encara que una cosa és la teoria i una altra la pràctica. Però les bones intencions ara ja es van reflectint en textos signats i declaracions solemnes.
Els responsables d’aquest tipus d’informacions d’El Periódico, i estic segur que això passa també a molts altres mitjans, tenen una disposició favorable respecte a les minories. Els errors, la falta de respecte o la utilització d’un llenguatge inadequat, en la majoria dels casos, són deguts més als estereotips dominants i a les rutines dels procés de producció informativa que no pas a una voluntat racista o xenòfoba. S’ha d’alertar, de tota manera, d’un dels perills actuals, que no és altre que caure en el paternalisme.
Malgrat que encara manquen normes escrites i als llibres d’estil dels mitjans de comunicació hi ha escasses referències a aquests temes, la majoria respecten a la pràctica a una sèrie de normes com les que s’han esmentat més amunt. Per exemple, el terme “il.legal” per referir-se a un immigrant sense papers ja no s’utilitza a El Periódico ni a molts altres mitjans.
TV-3, per esmentar un altre exemple, ha fixat una sèrie de definicions referides al món islàmic que estan a disposició de tots els redactors de les emissores de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV) en el sistema informàtic. La intenció d’aquesta iniciativa és tant aclarir conceptes com evitar o reduir les diferències. Així, es prefereix Déu a Al.là; es precisa que l’integrisme o el fonamentalisme és un fenomen comú almenys a les tres religions monoteistes; es rebutja el terme secta per a les variants de l’Islam, per la mateixa raó que no es diu “secta presbiteraiana” o “secta baptista”, i es prohibeix la paraula moro “per la seva càrrega negativa”. Les normes aclareixen també la confusió existent entre els termes àrab –“només una realitat lingüística i cultural, al marge de l’origen ètnic”- musulmà –“recull una realitat religiosa i no lingüística o ètnica” o islamisme: “conjunt d’obligacions canòniques i dogmes que constitueixen la religió musulmana o islàmica” i també “corrent de pensament islàmic que propugna l’Estat teocràtic”.
Aquesta apreciació és especialment oportuna perquè la recent situació de conflicte internacional ha significat un ús moltes vegades incorrecte d’aquests conceptes en els mitjans de comunicació o la seva repetició innecessària. Estem llegint o escoltant cada dia “atemptats islàmics”, “terroristes islàmics”, quan a ningú se li acudiria, per exemple, qualificar als membres d’ETA de “terroristes catòlics” o “d’atemptats catòlics” a les seves accions.

3. Algunes iniciatives solidàries

A més de preocupar-se per fer atenció amb el llenguatge, els mitjans de comunicació poden oferir els seus espais per millorar el tractament i la presència deles minories ètniques o nacionals existents a la nostra societat.
En aquest sentit, alguns mitjans catalans inclouen, en la seva programació o en les seves pàgines, iniciatives solidàries que es podrien integrar dins del terreny tan reclamat de les notícies positives sobre la immigració o les minories ètniques. Així, TV3 ha reservat durant més de tres anys a les ONG un espai al Telenotícies Migdia dels dissabtes. L’espai es va crear a iniciativa de la televisió autonòmica, que destinava per elaborar-lo dos redactors en la secció de Societat i la seva funció consistia a donar a conéixer múltiple ONG que estan implantades a Catalunya. En l’actualitat, des de l’estiu passat, l’espai no és fix, però està més lligat a l’actualitat, cosa que ha fet que les últimes entregues s’hagin dedicat a organitzacions relacionades amb el món islàmic, amb els refugiats, etcètera. Algunes emissores de ràdio, per exemple COM-Ràdio, disposen d’espais semblants.
El Periódico de Catalunya ha duplicat durant gairebé un any (de novembre del 2000 a juliol del 2001) un reportatge setmanal, sota l’epígraf Cròniques de la diversitat, en què l’escriptor Joan Miñana recollia activitats de les minories ètniques presents en la societat catalana, des de partits de criquet de pakistanesos a Ciutat Vella fins a la celebració de l’any nou jueu, per posar-ne algun exemple. A més a més, des del 10 de febrer de 1999 publica cada setmana –primer els dimecres i actualment els dijous- L’Agenda de la Cooperació, una pàgina inclosa a la secció El dia a dia i dedicada a activitats de solidaritat. L’agenda conté una selecció dels actes programats per diferents associacions i ONG catalanes, amb adreces i telèfons de contacte. L’objectiu és acostar als oients la realitat dels pobles i les cultures de l’anomenat Tercer Món a través de les iniciatives divulgatives i lúdiques que promouen les ONG, els ajuntaments i altres associacions. Els continguts de la pàgina s’elaboren a partir de la informació facilitada pel Fons Català de Cooperació, en virtut d’un conveni de col.laboració subscrit pel diari i per aquesta entitat. El Fons Català de Cooperació, un organisme sense ànim de lucre que agrupa més de 200 socis, aproximadament un 90% dels quals són ajuntaments de Catalunya, s’ocupa de promoure entre l’opinió pública un clima favorable per a la consecució d’un nou ordre econòmic internacional més just.
El format de la pàgina és similar al d’un tauler d’anuncis –amb tres o quatre peces més destacades i la resta en forma de guia-, ja que El Periódico assumeix el paper d’intermediari entre els lectors i els actes que s’organitzen. La intenció del diari és que els lectors sàpiguen quines activitats es porten a terme perquè puguin establir una relació directa amb les entitats que les organitzen, assistint a actes com a festes, concerts, exposicions, taules rodones, debats, jornades, etcètera. En aquest espai també es publiquen números especials dedicats a estades solidàries estiuenques en camps de treball al Tercer Món, establiments de comerç just i altres iniciatives lligades a la cooperació.
Una iniciativa similar es desenvolupa al diari El Punt , de Girona. El setembre de 1994, el diari va signar un conveni de col.laboració amb el Secretariat Permanent de la Coordinadora d’ONG de Cooperació i Solidaritat de les comarques de Girona, que agrupa unes 40 organitzacions no governamentals gironines. A la part expositiva del conveni es diu que l’empresa editora del diari, “en compliment dels seus principis fundacionals, ha d’estar atenta a la realitat plural de l’àmbit social i territorial en què està inmersa per poder donar una resposta més adequada a les necessitats, les inquietuds i els valors del conjunt de la societat, entre ells els que fan referència a la cooperació i la solidaritat”. La Coordinadora té entre els seus objectius la denúncia, la sensibilització i el treball per aconseguir una societat més justa i solidària.
El Punt es compromet a publicar una pàgina setmanal al diari i entre una i dues setmanes a la revista dominical Presència sobre temes de cooperació i solidaritat com a contribució a la campanya 0’7%. L’espai té una part redaccional, a càrrec d’una periodista especialitzada, i una part publicitària, gestionada per les ONG, que a més a més cada setmana aporten informacions i opinions per elaborar les pàgines. A la part publicitària s’hi poden incloure, gratuïtament, anuncis d’institucions, entitats o ONG que, sense ànim de lucre, responguin al contingut del conveni. En opinió del director d’El Punt, Emili Gispert, més important que el contingut és el fet d’haver dedicat recursos econòmics, mitjançant l’especialització d’una redactora, que manté una relació permanent amb les ONG –es reuneixen com a mínim una vegada a la setmana en consell de redacció- i coneix d’aquesta manera els problemes, les preocupacions, les inquietuds, les dificultats i les opinions de les persones que treballen en aquestes associacions, a la vegada que els acosta als mitjans i a la seva manera de treballar.
“És l’única manera –estima Gispert- de superar l’estadi de l’ús del llenguatge políticament correcte en què estem instal.lats i que ens deixa a tots tranquils i satisfets, però enganyats, perquè no contribueix a millorar el coneixement de la diversitat social i cultural eliminant tòpics, prejudicis i visions desviades que alimenten la xenofòbia”. Per al director d’El Punt, la relació directa i l’intercanvi d’experiència amb les ONG ajuda a resoldre “la qüestió de fons” que és “ser capaços d’impregnar les redaccions d’una actitud positiva en la feina diària”. “Tant és així que sovint comentem –assegura- amb els responsables de la coordinadora que ho celebrarem el dia en què convinguem que no són necessàries pàgines especials ni convenis d’aquests tipus”.

(Barcelona, 30 de Novembre de 2002)