NUEVO CAPÍTULO EN LIBRO

Las Fronteras Porosas del miedo, Luis Ernesto Ocampo (Coordinador), Editorial El Aleph, Buenos Aires, 2013. Descripción del libro "Las fronteras porosas del miedo" La obra compartidareúne a un cúmulo de académicos y analistas, quienes desde diversas trincheras geográficas y disciplinares concurren al estudio de los fenómenos de violencia y miedo que transitan nuestras ciudades, y el mundo globalizado. Ciudad, migración, medios de comunicación, cuerpo, adicción, tortura, represión,violencia, exclusión e individualización constituyen solo una parte de los referentes abordados en el texto para develar la fragilidad porosa sobre la cual se sustentan los miedos, y los usos perversos que de este se desgajan. El miedo sustrae el mañana al cuerpo social, roba la posibilidad de construir comunidad, de atisbar a escenarios de certeza en el acumulado de incertidumbres elaboradas para mantener sumisión y control en el colectivo. Los miedos son enemigos ineludibles de la cohesión comunitaria. El agregado es atomizado, se fragmenta, da paso a la individualización en donde cada uno termina por confiar solo en sus propias capacidades y saberes. Los individuos se reconstruyen, se retraen y aíslan, cuestionan la utilidad de las instituciones, rehúyen el encuentro en el espacio público, el dialogo se cancela, y se erige la auto reclusión domiciliaria como única opción de adquirir seguridad en escenarios, ideológicamente, cargados de infortunio. Índice Prólogo Introducción Límites, márgenes y bordes: las conexiones entre ciudad, colonia, segregación y racialización Una aproximación conceptual Adrián Scribano El exilio español en el Magreb Oliver Klein Bosquet La experiencia de lo ‘paralelo’: el caso guatemalteco en relación a la experiencia de la Comisión Internacional Contra la Corrupción y la Impunidad (cicig) David C. Martínez-Amador Economía política del miedo Divvio Gallegos Paniagua y José Guadalupe Vargas Hernández Lenguaje televisivo: “educador” de la sociedad Liliana Yonué Covarrubias Hernández La imagen del cuerpo desarticulado en los medios masivos de comunicación Raúl R. Villamil Uriarte Los miedos en los jóvenes Yanela Alves y Luis E. Ocampo Banda Video capítulo:La construcción del imaginario del miedo y la estigmatización del joven y su barrio Marina Schucky El discurso de una joven adicta analizado sistemáticamente mediante el Algoritmo David Liberman (ADL) Carolina Coronel Aispuro La jerga de la violencia y el lenguaje de la angustia Jorge Gastélum-Escalante, Samantha Palazuelos-Arciaga y Rita Solís-Martínez Individualización: el lenguaje de la violencia invisible Luis E. Ocampo Banda y Adolfo Lizárraga Patrón

CONSULTA SOCIAL DEL DEUTE EXTERN A CATALUNYA 20/03/2000

La Consulta Social del Deute Extern, Xarxa Ciutadana per l´Abolició del Deute Extern (XCADE), Editorial Mediterrània, Col.lecció Polítiques 29, Barcelona, 2001. "Un d'aquests nodes que havien assumit tàcitament la coordinació comarcal era Reus (...). Entre el Centre Llatinoamericà i el GEPEC van preparar el material de campanya (...). Fins i tot van tenir temps per estendre el projecte a la comarca: Cambrils, l'Hospitalet de l'Infant i Vandellòs, Vilaplana... I fora de la comarca varen parlar amb Valls, ho van intentar repetidament amb Tarragona... Un tal Carlos s'encarregava de transmetre'ns sempre aquestes sensacions." "20 de febrero: a la llista de nodes definitius n'hi hem de sumar alguns d'ells ja coneguts: Igualada, Moià, Vilanova i la Geltrú, Talarn, Cambrils, Llorenç del Penedés i la Riera de Gaià." "Cambrils s'acabava d'afegir amb molta força, en estreta col.laboració amb Reus, però calia incidir a les comarques de l'Ebre." "Les comarques on es van recollir un major nombre de vots van ser les de la provincia de Barcelona, així com el Gironès i el Baix Camp (11.733 Participants, 11'4% del Cens, i 18'8% dels Votants." "En tot cas, sí que es va detectar una major presencia de vot d'immigrants en municipis com ara Barcelona (a Ciutat Vella), Arbúcies, Cambrils o Palafrugell, amb participacions superiors al 5% dels vots emesos." "A Cambrils, al Baix Camp, tot i que els dies previs va ser necessari tenir algua reunió amb l'Ajuntament, davant la seva preocupació per la prohibició de la Consulta i per tal de garantir que no hi hagués més problemes, no hi va haver cap incident destacable. La normalitat va ser la tònica, amb 7 urnes, 50 voluntaris i una alta participació entre els immigrants."

Conferència a Blancafort de la Conca

BLANCAFORT: CICLE DE CONFERÈNCIES 2013: “EL FUTUR DE L’ESTAT DE BENESTAR A EUROPA” A càrrec del Professor de Ciencia Pólítica de la URV, Oliver Klein Bosquet El divendres passat 13 de desembre, va tenir lloc en el nostre Casal de la Gent Gran la Conferència programaa sobre “El futur de l’estat de benestar a Europa”. Aquesta conferència, organitzada per l'Ajuntament de Blancafort i el Consell Comarcal de la Conca de Barberà, està inclosa en el cicle de conferències per a l'any 2013 dissenyat i dirigit especialment al Casal de Jubilats de Blancafort, si bé es tracta d'actes oberts a tothom. La Conferència va ser a càrrec del Sr. Oliver Klein Bosquet, Professor de la URV, el qual va estar preparant tot el material en tant els assistents arribaven i s'acomodaven. La introducció es va referir a les bases i orígens segons els acords adoptats en els Tractats de Roma, signats en 1957 per Alemanya Occidental, Bèlgica, França, Itàlia, Luxemburg, i els Països Baixos. Seguidament es van abordar les interpretacions i criteris de comparació, entenent-se per Estat del Benestar, com a concepte general, un sistema en el qual correspon a l'Estat, o sigui a la societat organitzada democràticament, assumir la responsabilitat del benestar social i econòmic dels seus membres. Existeixen en realitat diferents models socials en el si de la UE. Malgrat que cada país té unes particularitats pròpies, es poden distingir quatre models diferents: · El model nòrdic, de Dinamarca, Finlandia i Suècia, aixi com d'Islàndia i Noruega, malgrat no ser membre de ple dret de la UE. Presenta el nivell més alt de protecció social i la seva característica principal és la provisió universal basada en el principi de ciutadania, és a dir, que existeix un accés més generalitzat, amb menys condicions, a les prestacions socials. · El model continental, d'Alemanya, França, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i Àustria. És similar a l'anterior però amb una major proporció de despeses orientades a les pensions, basat més doncs en les transferències directes. · El model anglosaxó, d'Irlanda i Gran Bretanya. Aquest model està caracteritzat per una previsió o mesures preventives menors que en d'altres models i per una assistència social com a últim recurs a tenir en compte. · El model mediterrani, de Grècia, Itàlia, Portugal i Espanya. Aquest model correspon als països que han desenvolupat un Estat del Benestar més tardanament (anys setanta i vuitanta, a excepcio d'Itàlia). Es tracta del model social amb menors despeses i està fortament basat en les pensions i en unes despeses d'assistència social molt baixes. Posteriorment, dècada dels vuitanta, i a partir d'una crítica primerenca a l'Estat del Benestar, alguns polítics van buscar implementar el que va ser percebut com una temptativa de desmantellar l'estat del benestar, fent-se més evident a partir del 2008 com a conseqüència de la crisi financera i econòmica. L'Oliver va ser un excel.lent conductor de la sessió, caracteritzada per la seva plena proximitat i integració amb els concurrents, fent una aportació molt interessant, interactiva i col·loquial. Així i una vegada acabada la xerrada, no va tenir cap inconvenient a seguir la tertúlia uns minuts més amb l'assistència restant, com podem observar en la instantània que acompanya aquesta nota.

ARTICLE GENER 2014

PRESSUPOSTOS DE TRÀMIT PER UNA CIUTAT QUE ES MEREIX MOLT MÉS Oliver Klein Bosquet, Portaveu del Nou Moviment Ciutadà per Cambrils (NMC) Ara fa unes setmanes es va aprovar de forma inicial, i dintre de ben poc serà de forma definitiva, la proposta de Pressupost per a l’Ajuntament de Cambrils que en fa el seu Equip de Govern format per CiU, PP i Plic. En la primera ocasió, i ara també ho volem donar a conèixer, el Nou Moviment Ciutadà per Cambrils(NMC), n’ha votat en contra. Com en els exercicis anteriors d’aquesta legislatura, tot i presentar al.legacions constructives per al municipi i els seus habitants, tot buscant el consens de les forces polítiques representades, no es variarà el full de ruta d’uns governants cambrilencs, que no volen corregir un rumb per ells endegat que realment no ens porta a cap lloc esperançador. L’NMC, tot i ser una formació jove, té molt clar el sentit del seu origen que és precisament el de trencar les consignes dels partits tradicionals de seguir unes receptes caduques per a l’urgent necessitat que clama la millora constant i defensa de la qualitat de vida dels cambrilencs, cosa que només es pot fer de forma directa a nivell local. És aquest motiu fonamental que no ens deixa donar suport a uns pressupostos que no són bons ni per a la projecció de Cambrils, ni per al dia a dia dels seus habitants. Tots dos conceptes, el nostre prestigi, i els serveis adreçats a les persones, sota el nostre punt de vista, han perdut molt de terreny en aquests darrers anys, resultant inacceptable. Sembla, tot plegat, que els hi qui governen, o bé no en saben més, o bé es veuen mancats d’una ambició, valentia, capacitat de lideratge i de defensa de la nostra Vila i, per tant, dels interessos de cadascun dels seus habitants, que és bàsica i per la qual varen ser escollits. Creiem des del NMC que aquest govern ja fa un temps que ha tirat la tovallola, i fins i tot els tres partits que el conformen ja resten conformes a l’espera de les noves eleccions municipals. Del que no hi ha cap mena de dubte és que el ciutadà no els hi renovarà la confiança a cap d’ells per la passivitat mostrada. El futur de les ciutats no és quelcom que s’improvisa, sinó que s’ha de preparar amb temps i treballar amb decisió, no amagant-se als despatxos; així ho entenem al NMC. Podríem posar la comparació de les collites: s’ha de conrear bé la terra, adobar-la, plantar, regar i esperar que la climatologia acompanyi, però només si tots aquests ingredients es duen a terme amb encert, el resultat final pot ser acceptable. No es tracta, llavors, tan sols de mirar al passat i culpar l’herència rebuda, o d’esperar que la crisi econòmica mundial amaini, sinó que els electors i els receptors de les nostres polítiques públiques exigeixen molt més de la part de qui té capacitat de decisió. El govern de la ciutat no s’ho pot mirar tot com un simple espectador esperant que arribin soles les bones notícies. De cap manera els que estan al capdavant de l’administració han d’actuar únicament com uns gestors del dia a dia, que per això ja hi són els tècnics i funcionaris!, sinó que cal ensenyar les cartes i explicar els projectes comuns de futur, quines són les seves prioritats i intencions per millorar la nostra situació de municipi que va clarament a la baixa. No els hi vull negar una hipotètica bona fe en les seves actuacions, però amb això no n’hi ha prou, no val anar “sortint del pas” o desitjar que “qui dies passa, anys empeny”, perquè aquí som una gran majoria que tenim urgència i necessitats per tirar cap endavant. Perquè el futur de Cambrils està en joc, i com va dir ja fa molt de temps un filosòf clàssic “aquest futur segurament és més a prop del que ens sembla”. Perdre un altre any podria significar un desastre el qual comportaria el risc de què ens hi anéssim acostumant; però aquest no serà el cas del NMC, ja els hi torno a avançar. A nivell local, que és el que a nosaltres ens interessa, els darrers pressupostos de l’Equip de Govern no han aportat cap millora, ni a nivell intern ni extern de la casa consistorial. En els dos exercicis anteriors l’NMC ha presentat al.legacions a les retallades indiscriminades, tancament de serveis, augment dels impostos i acomiadament de treballadors, que no s’han volgut acceptar i d’aquí que la situació avui dia sigui tan plana i sense cap símptoma de millora com quan CiU, PP i Plic van entrar a dirigir les regnes de la ciutat. Així doncs, no havent servit per a res, els sacrificis passats, i no estan en cap situació de perspectiva de millorar a l’hora d’emprendre la sortida en un millor panorama global, l’NMC no els vol ni els pot acompanyar en aquest viatge. Els Pressupostos per al 2014 seran continuistes, i l’NMC no creu, de cap de les maneres, que aquest continuisme sigui el millor per al municipi. (Gener 2014)

NOTA DE PREMSA MMC GENER 2014

ÉS INACCEPTABLE QUE L’EQUIP DE GOVERN TANQUI PER NADAL EL CASAL MUNICIPAL DE LA GENT GRAN Oliver Klein: “És una decisió injustificada que ha perjudicat molta gent gran que s’ha quedat sense lloc de trobada i escalfor”. El portaveu del grup municipal de Nou Moviment Ciutadà per Cambrils (NMC), Oliver Klein, ha manifestat el seu rebuig a la decisió presa per l’equip de govern municipal de tancar el Casal Municipal de la Gent Gran durant el passat període nadalenc. En aquest sentit ha qualificat la decisió “d’arbitrària, inacceptable, injusta i insolidària” ja que afecta a un col•lectiu molt ampli de cambrilencs i cambrilenques que s’han quedat sense lloc de reunió durant aquestes festes. Per Klein, el tancament del Casal Municipal suposa “un greuge immerescut cap unes persones que durant la seva vida laboral han contribuït, amb el seu treball i els seus impostos, a construir aquest equipament públic i molts altres dels que disposem en l’actualitat. Mai hauria imaginat que la manca de sensibilitat de la coalició CIU, PP i Plic arribés tan lluny, més tenint en compte el risc que la gent gran pateix per les condicions climatològiques desfavorables, habituals i previsibles en aquesta època de l’any”. Pel regidor del Nou Moviment Ciutadà, en el cas del Casal Municipal de la Gent Gran “plou sobre mullat, doncs els jubilats ja hauran de suportar aquest 2014 un augment desproporcionat de les taxes que paguen per la seva participació en algunes de les seves activitats programades. Estalviar un grapat d’euros a costa de deixar la nostra gent gran al carrer és un acte indigne, de la mateixa manera que es genera una dinàmica inversa al dinamisme que sempre s’havia tingut al Casal”. Des de l’inici de l’actual legislatura el NMC està rebent i copçant l’opinió dels usuaris habituals del Casal de què les seves prestacions han reduït moltíssimim la seva qualitat (arranjaments que no es duen a terme, aire acondicionat que a l’estiu no funciona, manca d’informació sobre les decisions preses, limitacions d’horaris...), de la mateixa manera que l’increment anual de les taxes dels cursos ha provocat la reducció de l’assistència als mateixos, quan sempre s’havia considerat una institució modèlica en aquest mateix sentit. D’altra banda, Klein també ha qüestionat el nou concurs que ha endegat el govern municipal per contractar el servei de perruqueria al mateix Casal Municipal de la Gent Gran. En aquest sentit, ha manifestat que “li agradaria conèixer els motius reals que té l’equip de govern per interrompre un servei que, fins l’actualitat, ha funcionat satisfactòriament. En qualsevol cas, seria una altra injustícia i el súmmum dels despropòsits que això signifiqués una encariment del preu dels usuaris de la perruqueria, el qual molt ens temem”. Recordem que al concessionari actual se li havia renovat l’adjudicació des de fa anys perquè existia una satisfacció generalitzada al respecte, i ara s’incrementa el preu de sortida pels futurs interessats d’una forma exagerada de 1500 a 7500 Euros. Justament el fet de què es donés la instrucció des del govern municipal de tancar el servei de perruqueria durant els darrers exercicis ha provocat la incomprensió i enfadament per part d’aquells per als quals es va construir un edifici i s’hi van pensar unes prestacions del tot necessàries i innegociables en el futur si de part del NMC ha de dependre. Finalment, el regidor de Nou Moviment Ciutadà (NMC) ha dit que “és evident que en cada decisió que pren la coalició de govern CIU, PP i Plic queda clara la desorientació, l’arbitrarietat i la manca de rigor que hi ha darrera de cadascuna d’elles. Cambrils i, per tant, tots els cambrilencs i cambrilenques estem cada vegada més a prop de perdre el tren del futur”, com ja ha comentat en altres ocasions donats els múltiples exemples existents.

COMITE D'EMPRESA DEL PERSONAL DOCENT I INVESTIGADOR LABORAL DE LA URV

MEMBRES DEL CEPDIL DE LA UNIVERSITAT ROVIRA I VIRGILI (URV) M. Ercilia García - Gestió d'Empreses (Presidenta) Mar Gutiérrez-Colon - Estudis Anglesos i Alemanys (Secretària) Antoni Martínez - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (Vicesecretari, Vicepresident) Pau Galiana - Gestió d'Empreses (Comissió de seguretat i salut i delegat a les Terres de l'Ebre) Luis Díaz - Economia (Comissió de Formació, d'agregats i catedràtics) Agustí Solanas - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (comissió d'ajut social i lectors) Oliver Klein (Comissió d'Associats, Ajudants i Investigadors) David Sánchez - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques (Comissió Web) Rafael Böcker - Gestió d'Empreses Jordi Castellà - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques Elena de la Cruz - Filologies Romàniques Clara Furriols - Dret Públic Jose Manuel Gavilan - Psicologia (Comissió Premsa) M. José Simón - Enginyeria Mecànica Rosa Tamarit - Història de l'Art (Comissió Igualtat) Manel Vallet - Gestió d'Empreses Jordi Duch - Enginyeria Informàtica i Matemàtiques

ARTICLE DESEMBRE 2013

CAMBRILS, UNA AMBICIÓ COL.LECTIVA, Article d'Opinió d'Oliver Klein Bosquet, Portaveu del Nou Moviment Ciutadà (NMC) a l'Ajuntament de Cambrils Quan queda ben poc per l’acabament de l’actual legislatura, a la gran majoria de cambrilencs i cambrilenques ens preocupa la situació de paràlisi, confusió i manca d’iniciativa i idees que demostra, cada dia més, el govern tripartit, o potser quatripartit, de la nostra ciutat. És evident que en la llarga vida de Cambrils, els darrers trenta mesos seran, amb prou feines, interpretats com una anècdota i, amb molta sort, esdevindran un petit apunt a peu de pàgina de la història. Però, per a les més de trenta-quatre mil persones que cada dia fem de la ciutat, l’escenari dels nostres projectes, somnis, esperances, realitats, preocupacions, inquietuds i il.lusions, en definitiva, l’escenari de les nostres vides, trenta mesos són una part prou important de la nostra existència a la qual no ens podem resignar. I faig aquesta reflexió, perquè a vegades dóna la sensació que per a l’equip de govern som, només, un conjunt de ciutadans i ciutadanes anònims als quals se’ls hi han d’administrar uns recursos econòmics cada vegada més minvats amb l’excusa de la crisi, i la manca pròpia d’idees que generin solucions als reals problemes que patim. A mi m’agradaria que els qui governen Cambrils fossin capaços de posar a cada decisió, a cada projecte, a cada realitat, un rostre. Potser, si ho fessin, algunes de les decisions que han pres en aquest període (tancament de la ràdio i la televisió, acomiadaments de treballadors municipals, increment de taxes o privatitzacions de serveis, per esmentar només uns exemples) haurien estat molt diferents. Sense cap mena de dubte ens ha tocat viure uns dies en els quals les coses canvien molt de pressa i la globalització mateixa fa que el futur de la nostra ciutat i, per tant, de tots nosaltres, es jugui en un gran tauler d’escacs en el qual nosaltres només representem una petita peça, tot depenent dels moviments de la resta, al qual no val a badar ni restar passius. La Costa Daurada és un territori amb moltes possibilitats, però cada població que en forma part les haurà de lluitar i saber aprofitar a la seva manera. I per aprofitar-les s’ha de tenir visió, plantejament estratègic i voluntat d’actuar decisivament. I això, n’estic convençut!, és el que li falta precisament als qui governen el destí de Cambrils. Al nostre voltant, es mouen molts projectes de futur. Moltes de les ciutats veïnes lluiten per atraure inversions, per promocionar-se a l’exterior, per dotar-se de noves infraestructures que augmentin la seva competitivitat, per augmentar la seva especialització en algun dels segments econòmics productius o de serveis. A Cambrils, l’ensopiment de l’equip de govern és exasperant. La implicació amb els Jocs del Mediterrani que organitzarà Tarragona és mínima. El coneixement que tenim del projecte BCN World és inexistent i la participació de la nostra ciutat es limita al paper d’espectadora. La promoció turística no pot viure només dels rèdits acumulats del passat. En l’àmbit de la gastronomia cal ser més incisius. El programes de suport als petits comerciants i emprenedors són massa minsos. La cultura ha deixat de ser un element dinamitzador, mentre assistim, atònits, a la fi sobtada del Festival de Curtmetratges o al sacrifici d’una sala d’exposicions pública al mateix edifici consistorial. L’educació es limita als mínims exigibles per llei, i s’acaba una relació productiva com podia ser la que es tenia amb la Uned. La història i les tradicions més nostres, com és el cas de la commemoració del Setge de 1640 es converteix, enguany, en un acte de confrontació entre els mateixos partits socis de govern. En definitiva, si els qui porten les regnes de la ciutat no tenen la capacitat per aprofitar les oportunitats que s’estan incubant al territori ni per entomar els reptes que ens planteja el futur, haurà de ser l’impuls ciutadà qui prengui la iniciativa davant dels qui només sembla que estiguin esperant que passi un temps que per nosaltres és or. Cambrils ha de tornar a ser un projecte col•lectiu, que compti amb el consens de la majoria dels seus agents, i per això faig una crida avui per procurar fugir de la passivitat a la qual ens vol acostumar aquest equip de govern. És veritat que són moments d’incerteses i, alguns, aprofiten l’ocasió per induir la por i el pessimisme. Kenshinkan Karate Doncs no! No ho podem acceptar! La nostra ciutat sempre s’ha construït i ha progressat amb acció emprenedora, amb convenciment i amb esperit crític, que justament són uns sentiments absolutament contraris a aquesta por i aquest pessimisme que utilitzen uns dirigents poc valents que només pretenen paralitzar-nos. Estem segurs de què hi ha alternatives i apostem per altres maneres de fer. (Desembre 2013)

CONFERÈNCIA PER A LES AULES D'EXTENSIÓ UNIVERSITÀRIA DE LA URV 2013

NOTA DE PREMSA SOBRE LA CONFERÈNCIA A BLANCAFORT DE QUERALT El passat Divendres, dia 13 de Desembre del 2013, el Professor de Ciència Política de la URV, Oliver Klein Bosquet, va visitar el Casal de la Gent Gran de Blancafort per tal de realitzar una conferència al voltant del futur de l'Estat de Benestar a les nostres contrades. Després de definir la creació del model, una vegada acabada la Segona Guerra Mundial a l'Eruopa Occidental, sistema que arribaria a l'Estat Espanyol i a Catalunya en particular, quaranta anys més tard, després de la mort del dictador Franco i la transició democrática, es van plantejar l'existència de diferents fases de desenvolupament i característiques del mateix segons el seu grau d'aplicació i solidesa. Avui dia, en época de retallades, no només pressupostàries, sinó també de drets prèviament adquirits pel conjunt dels ciutadans, es corre el perill de què el propi model sigui abandonat per les noves corrents ideològiques i tarannà adquirit per una economia capitalista global que es manifesta sense escrúpols. Malgrat això, encara hi hauria marge, es creu, per aplicar nous mecanismes que dotessin aquest Estat de Benestar de majors dosis d'eficàcia i eficiència, sense tenir la necessitat de fer-lo desaparèixer com a concepte i consens de molts milions d'habitants, en la major part dels casos, clase mitja, que se'n han aprofitat en les darreres dècades en benefici de les mateixes nacions impulsores.

TERTÚLIA PER AL GRUP DE REFLEXIÓ "FÒRUM TARRAGONA" (2013)

NOVA TERTULIA DEL GRUP FÒRUM TARRAGONA a iniciativa de Paco Xammar El proper dijous dia 12 de desembre a les 21 h. tindrem la darrera tertúlia de l'any. Hem invitat al professor de Ciència Política de la URV Dr. Oliver Klein Bosquet qui ens parlarà sobre: "Refugiats Ambientals. Factors causals" Ens trobarem al Restaurant MR del carrer Francolí no. 59 de Torreforta Svp confirmeu la vostra assistència contestant a aquest mateix email ( maloula08@gmail.com ) o bé per SMS al 699026676,com a més tard el dimarts 10 de desembre al vespre. Breu CV d'Oliver Klein Bosquet Nascut a Miravet, el 28 d’abril de 1976 Professor de Ciència Política a la URV. Doctorat en Ciència Política. Màster Oficial Europeu en Dret Comunitari. Especialista Universitari en Relacions Internacionals, Cultura de Pau, Estudis Cubans. Ha treballat al Ministeri Alemany de Cooperació Internacional, Institut Internacional per a la Governabilitat (IIGOV), Observatori DESC de Drets Humans i IdeaBorn-Consulting. Ha donat classes a les Universitats de Barcelona, Lleida, Girona, Salamanca, Ortodoxa de Iasi (Romania), Centreamericana de Managua (Nicaragua), i ha realitzat estades de recerca a les Universitats de Heidelberg i del Sarre (Alemanya)

ARTICLE PER A LA VILA DE NOVEMBRE 2013

ELS TREBALLADORS NO EN TENEN LA CULPA, Oliver Klein Bosquet (Portaveu del NMC a l'Ajuntament de Cambrils) Ja fa temps que tinc el convenciment que l’equip de govern de l’Ajuntament de Cambrils no té cap criteri de treball definit i fa de la improvisació contínua el seu únic mètode de treball. Perquè quedi clar que la meva opinió no respon a cap estratègia de desgast, no ho personalitzaré en la figura de l’alcaldessa ni la de cap regidor de govern en particular. Els responsables solidaris del mal govern que pateix la nostra ciutat són els dotze regidors i regidores que el composen, tant se val que siguin de Convergència, d’Unió, del PP o de la Plic. Tots han d’assumir l’autoria de l’obra en el seu conjunt per igual i amb el mateix percentatge. I aquesta afirmació la faig com a cambrilenc que estima la seva ciutat, que treballa, des de l’oposició, per millorar-la i que li sap greu ser testimoni del debilitament de la imatge externa de Cambrils, però també del deteriorament dels serveis que el consistori ha de prestar a la ciutadania. Mentre en altres poblacions veïnes els seus alcaldes arriben, entre ells o amb administracions superiors, a acords importants pel futur econòmic i social dels seus ciutadans i ciutadanes, l’equip de govern de Cambrils contempla, impassible, com se li escapen les oportunitats sense fer res per aturar-ho. I aquest és un greu error, ja que els perjudicis a mitjà i llarg termini seran irreversibles per tots nosaltres. A tall d’exemple el cas de la futura estació de tren a peu del Corredor del Mediterrani, que ha vist molt reduïda la seva centralitat en el territori, així com en podem posar en dubte la seva execució l’any 2015. Per altra banda, la poca activitat que duu a terme aquest equip de govern és, al meu entendre, desordenada i equivocada. És allò que diem de “poc i malament”. Sense ànim de fer una llista exhaustiva recordaré, per l’impacte que suposa sobre les persones afectades, el tancament de Cambrils Audiovisual, l’acomiadament d’un llarg número de treballadors i treballadores interins (quan avui sembla que probablement tornarien a fer falta), la realització d’un caríssim Expedient de Regulació d’Ocupació (ERO), la privatització recent del servei de jardineria, i els dubtes que encara tenim avui sobre la gestió futura de les diferents empreses públiques existents en les quals participa el nostre ajuntament, entre altres qüestions no menys rellevants. En tots el casos, les víctimes d’aquestes decisions semblen ser els treballadors municipals. Amb l’excusa de les dificultats econòmiques aprofiten la conjuntura per retallar per la part més feble i indefensa. Darrera de totes les decisions que he enumerat hi ha tres constants que es repeteixen: la incapacitat de l’equip de govern per escoltar i negociar amb les persones afectades; la insensibilitat i la manca d’empatia per entendre la situació a la qual aboquen a nombroses famílies; i, la voluntat perversa de privatitzar serveis importants per a la ciutat, i dels quals segurament veurem augmentats les seves factures. Al final, sense ser-ne els culpables directes, s’ha trobat a qui fer responsable dels desgavells existents. És evident que, en aquests darrers anys, a l’hora de redactar els pressupostos, l’equip de govern ha pres dues iniciatives que mai hauria d’haver tirat endavant en la forma exagerada executada: retallar serveis importants, entesos com a drets, per la majoria de ciutadans cambrilencs, i augmentar, de manera desproporcionada, les taxes de serveis de tipus social com hem vist enguany amb el Gripau Blau, el Casal de la Gent Gran o el Palau Municipal d’Esports. Després de gairebé tres anys de govern, l’herència rebuda ja no pot ser excusa. En aquest moment, les decisions que prenen els que governen són únicament responsabilitat seva i obeeixen, molt probablement, al model que els hi manen les directius ideològiques dels seus respectius partits a Barcelona i Madrid: substituir, el més aviat possible, els serveis públics per serveis privatitzats i, per tant, reduir el control sobre els mateixos que ha d’exercir obligatòriament qualsevol administració. L’exemple més il.lustratiu del que expliquem resulta la incongruència d’acomiadar personal municipal, amb el cost econòmic i moral que això suposa, per acabar contractant els mateixos serveis a particulars o empreses externes. Sobrepassat doncs l’equador del mandat municipal, crec que queda sobradament demostrada la incapacitat del quatripartit actual que dirigeix el destí de Cambrils per afrontar els reptes de futur que a tots ens neguitegen. Queda de manifest, una vegada més, que la manca de criteri coherent en la majoria de les decisions adoptades per aquests resulta un gran risc pels possibles anhels i l’optimisme dels cambrilencs i cambrilenques.

LLIBRE DE POEMES I GRAVATS

POEMES D'OLIVER KLEIN I GRAVATS D'IGNASI LLORENS Exemplar: 3/6. Dedicatòries: Per l'Oliver; Ignasi. Per a totes les persones que m'estimen i que jo també estimo. Molt especialment per la meva mare; Oliver. Treball realitzat al Taller de Gravat i Sistemes d'Estampació de l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona. La impressió, ofsser manual, ha estat feta sobre paper guarro super alfa. Com a il.luestració, acompañen al text quatre gravats originals. El tiratge ha estat limitat a 6 exemplars. Acabat d'imprimir el mes de Febrer de 1999.

TAULA RODONA SOBRE ACTUALITAT POLÍTICA MUNICIPAL

DIMARTS, 5 DE NOVEMBRE 19 H., A LA SALA D'ACTES DE 'EL CORTE INGLÉS' DE TARRAGONA "UN DEBAT SOBRE CANVIS POLÍTICS" Els governs fan els possibles per conquerir la confiança dels ciutadans. En temps de crisi i quan no hi ha diners per fer inversions, la proximitat sembla ser la paraula clau. Ara, els polítics arremanguen les mànigues. trepitgen els carrers i s'interessen per cercar solucions a les problemàtiques dels ciutadans més desfavorits. Almenys fan els possibles per escoltar les seves inquietuds. Recentment, l'executiu de Tarragona ha modificat el cartipàs per millorar l'eficiència governativa. Els ciutadans entenen realment la necessitat d'aquests canvis i són conscients que aquestes modificacions seran útils per a la resolució dels seus problemes? Les polítiques socials són, ara, la preocupació principal dels governants? CONVIDATS: Oliver KLEIN - Polític, Portanveu del Nou Moviment Ciutadà - Cambrils. Eva GARCIA - Directora Acadèmica Llongueras . Reus. Paco ZAPATER - Conseller de Relacions Institucionals d'Ajuntament de Tarragona. Dani RUBIO - Periodista i secretari general 'Ara Reus' Organitza: La República Checa TV i la revista Mes Actual

CONFERÈNCIES PER AL 2013 - 2014

Propostes de conferències d'Oliver Klein Bosquet per al 2013 - 2014. 1) El moviment dels Indignats del 15-M: Què en queda de la protesta ciutadana a Catalunya i Espanya contra la manera en la qual es prenen les decions polítiques i econòmiques que afecten a milions de ciutadans? Com i per què va sorgir aquest moviment a la Plaza del Sol de Madrid i a la Plaça Catalunya de Barcelona? Com es pot observar en la història un contínuum de protestes ciutadanes contra l'ordre imposat i establert cada cert temps. Com aquest moviment peninsular té la traducció a nivell mundial fins a reinvertar-se als Estats Units sota el nom de Occupy Wall Street. 2) Reptes pendents de la democràcia i de la pràctica política: En el context espanyol la nostra democràcia actual no es pot entendre sense la mort del General Franco i el relleu pactat amb la monarquia de Joan Carles I, i la transició política negociada llavors. Però la democràcia es demostra imperfecta no només a casa nostra siné que arreu del món. Què es pot fer per tornar a les arrels i no viure una involució perillosa en el sentit de què es prenguin decisions contràries a la voluntat majoritària popular? 3) El Dret a un Bon Govern, la resistència pacífica i no violenta: Segurament molts no coneixeran l'obra de Henry David Thoreau, pero sí l'actuació del Mahatma Ghandi o Martin Luther King. Com es pot aprovar avui dia que davant d'injustícies desmesurades i corrupcions generalitzades, el que és en definitiva el mal govern, els ciutadans no puguin reclamar una substitucio o canvi del malfactor, i escollir noves vies correctes en el sentit de l'ètica pública universal. Alguna cosa falla, pero sempre ha existit el dret a la rebel.lia. Aquí el que defensem és que es produeixi de forma pacífica.

MASTER EN DRET AMBIENTAL

"El Màster Oficial Europeu en Dret Ambiental (MUDA) va beneficiar-me directament en el fet de consolidar la meva situacio com a Professor docent de Ciencia Politica a la mateixa Facultat de Ciencies Juridiques de la URV, de la mateixa manera que m'ha donat eines exemplars per desenvolupar altres tasques directives en el nivell de l'administracio local, concretament a l'Ajuntament de Cambrils".

ARTICULO SOBRE SIRIA PARA EL DIARI DE TARRAGONA (Septiembre 2013)

EL FUTURO DE SIRIA NO PASA POR ASAD La guerra de Siria no es cosa de hoy, ya hace más de dos años que vemos desangrarse a su pueblo. Un cambio importante de percepción se produce tan sólo hace unas semanas cuando una guerra civil interna pasa a convertirse en una posible guerra entre Estados. A raíz de la influencia de las Primaveras Árabes, en Marzo de 2011 se empiezan a producir manifestaciones populares en las calles de las principales ciudades del país en contra del régimen de partido único y el dominio de la minoría alauita, de orientación chií, bajo un gobierno de signo hereditario. Después de haber vivido la caída de Ben Alí, Mubárak, Saleh y Gadafi, las autoridades sirias optan por la represión de dichos manifestantes acusándoles de ‘terroristas’ y ‘agentes propagandistas’. Siria queda dividida en dos trincheras organizadas según el eje básico de si están a favor de mantener el status quo, u optan por el cambio, que puede interpretarse en sentidos tan opuestos como la islamización o la mayor democratización del país. Después de más de un año de guerra, entre los rebeldes del Ejército Libre y las tropas oficialistas, 2013 contribuye a dibujar el horizonte de la regionalización del conflicto con la incorporación de la guerrilla libanesa chií de Hizbulá, al lado del gobierno baazista, y otros muchos grupos de mujaidines de origen suní, entre los cuales se infiltra Al Qaeda. La “línea roja” que había anunciado Obama, a la hora de entrar en el conflicto, si se utilizaba arsenal químico, llegaba en agosto con la masacre de más de cien civiles en Ghouta. Ante una ONU maniatada, debido al veto que ejercen en su seno Rusia y China, EEUU se ven obligados a actuar. La cuestión de análisis principal siempre sigue siendo la misma, desde la Primera Guerra del Golfo y la Guerra en la Ex Yugoslavia: ¿se levanta el principio de no injerencia frente a pruebas fundadas de ataques sobre población civil o voluntad de genocidio?; o, por otro lado, ¿responde ello a una voluntad de no enturbiar la marcha de la carrera armamentística planetaria? En el caso que nos ocupa, el Secretario de Estado Kerry consigue un apoyo limitado de los Comités del Senado, aunque mucho más difícil resultará el apoyo de los congresistas. De la misma forma, se buscan Estados que colaboren en la intervención en el marco del G-20, y es aquí donde observamos el nuevo mapa de las relaciones internacionales del S. XXI: la UE, con el R.U. y Francia jugándose el puesto de primer socio, junto a Canadá y Australia, dan su visto bueno a Washington. No así responden los llamados países emergentes de Brasil, Rusia, India, China y Suráfrica. Por otro lado se expresa la disyuntiva sobre qué tipo de islam debe gobernar las próximas décadas en los países donde su credo sea mayoritario: la versión de la ‘democracia’ a la turca, o la versión de las monarquías del Golfo; frente a la versión de la República Islámica de Irán, seguida en gran parte de Irak, la propia Siria, o Hizbulá en el Líbano, quién sabe si Hamás en Palestina. Por auténtico miedo a repercusiones mayores en la región, pero con el ánimo de crear otro precedente en el ámbito del Derecho Internacional, llega la propuesta rusa de tregua. La gran pregunta reside ahora en descifrar si ese freno repentino en la escalada bélica nos ayuda a ganar o perder tiempo en el noble objetivo de lograr la mejor solución de las posibles, que sólo pasa por una transición política pactada, en la que sea apartado del ámbito de las decisiones públicas el responsable mayor de los más de 100.000 muertos, 4 millones de refugiados, y más de 7’5 millones de desplazados internos.

Investigacion de Nancy Liliana Chaves Barbosa desde Colombia

Titulo: El origen del Movimiento de los Indignados en Espana Autora: Nancy Liliana Chaves Barbosa Pais: Colombia Junto a Stephane Hessel y Manuel Castells, se cita a Oliver Klein Bosquet: “La indignación hace romper el miedo a muchos ciudadanos a protestar sobre cuestiones básicamente políticas y económicas que afecten su condición vital” (Oliver Klein Bosquet, 2012) BIBLIOGRAFÍA: MÁRQUEZ, William. Crece el movimiento de los indignados en Estados Unidos. BBC Mundo, Washington. REVERTER, Emma. Los indignados se quedan en Wall Street. BBC Mundo, 14 de Octubre de 2011. ZAJAC, Alejandro. Los indignados cruzan las fronteras. BBC Mundo, 14 de Octubre de 2011. ¿Pór que todo el mundo esta indignado? Principales Claves. BBC Mundo, 16 de Noviembre de 2011. KLEIN Bosquet, Oliver. El movimiento de los indignados desde España a Estados Unidos. Universidad Autonoma Metropolitana. México. El cotidiano, núm. 173. Mayo – Junio 2012. Pág. 89 - 98. HESSEL, Stéphane. Indignaos. Ed. Misionera clarentinas. RUIZ, Rodolfo. Reflexiones sobre el M15 (actualidad y futuro). 10 /El Viejo Topo 284/ septiembre 2011 BARRANQUERO, Alejandro. Redes digitales y movilización.

WEB DE LA RED INTERNACIONAL DE ESCRITORES POR LA TIERRA (RIET)

Entrevistas para la RIET

Los que leéis asiduamente lo publicado en esta web ya sabéis que nos gusta conversar con aquellas personas que tienen argumentos interesantes a esgrimir, vivencias a contar y experiencias a compartir. De ahí, y de nuestra presencia en congresos, seminarios y en los propios Encuentros que organizamos, nacen las entrevistas que vamos publicando.
Hasta ahora, haciendo memoria y habiendo buscando en los archivos de esta página de internet, hemos entrevistado a Jorge Palencia (Ministro de Cooperación de El Salvador en Europa), Jesús Garzón (Naturalista), Oliver Klein (Profesor de Derecho Internacional), Buscarita Roa (Miembro de las Abuelas de la Plaza de Mayo) y, la última publicada hoy mismo, a Carlos Boggio (Representante de ACNUR en España y experto en refugiados y asilo político).
Nuestras intenciones pasan por ir descubriendo el día a día de otros miembros de esta Red con lo que es posible que estos próximos meses seáis los protagonistas de este espacio. La Red Internacional de Escritores por la Tierra sigue creciendo y con ella también los objetivos de acercar, mediante la palabra, realidad de aquellos que la formamos.

ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

ENTREVISTA DE SERGI ESCRIBANO A OLIVER KLEIN BOSQUET

1.       La Crisi que estem patint creus que ha afectat positivament en l’interès dels ciutadans pels temes polítics i econòmics?

Doncs certament no crec que hagi augmentat l’interès del ciutadà mig per temes en els quals calgui aprofundir en la seva anàlisi o que requereixin un punt de reflexió major. El que sí ha augmentat sense cap mena de dubte és la indignació col.lectiva, com s’ha pogut expressar en alguns dels nostres carrers i places a partir del moviment del 15-M. Això ens fa arribar a la conclusió en general de la població de què hi ha uns culpables d’aquesta crisi de què parlàvem, que són alguns polítics corruptes i grans empresaris internacionals que només miren pels seus beneficis, però sense que molts ciutadans deixin d’acceptar el capitalisme, per exemple, com a sistema mundial homologat i indiscutible, ni la democràcia com a sistema polític malgrat les seves imperfeccions. En gran part, la culpa d’aquesta percepció resignada la tenen els mitjans de comunicació que centren l’atenció de la població en fets puntuals i superficials en comptes d’inserir la informació relativa amb el que realment ha de veure amb el qüestionament directe del funcionament del sistema establert que es consumeix poc a poc.

 

2.       En quin símil històric ens podríem fixar per poder entendre millor la situació actual que ens toca viure?

Quan parlem de la comparació de diferents èpoques històriques sempre hem de tenir la referència prèvia de les dues corrents de pensament sobre la qüestió de la possibilitat del canvi. Per una banda, tenim els reformistes, que, sempre, més o menys, han defensat el sistema actual  com el ‘menys dolent’ i el que ens ha donat progressivament més qualitat de vida, amb major renta per càpita, més democràcia, més drets humans, etc. , tot i que totes aquestes apreciacions mereixen tenir en compte matisos i debats més elevats. Per una altra banda, resta el pensament d’arrel revolucionària, que vol trencar absolutament amb tot el preestablert i convencional, fins i tot podent arribar a acceptar la violència com a mitjà per assolir aquest canvi. Si ens haguéssim de fixar el un canvi polític de tipus revolucionari per excel.lència segurament hauríem de posar com a exemple més clar la mateixa Revolució Francesa, que va acabar amb el règim monàrquic absolutista a base de tallar caps amb la guillotina, i el mateix significat tindria la Revolució Russa vers l’eliminació del sistema zarista. El que resulta important apreciar és que des de sempre han existit moviments anarquistes i els que hem conegut sota el nom de ‘comunistes’, que encara avui, malgrat d’aparença minoritària, segueixen estant presents i en funcionament. Moltes persones que no desitgen per nosaltres un escenari de violència, com el que avui, per exemple, està sofrint Síria o Egipte, després del significat de “les Primaveres Àrabs”, i aprofitant l’anàlisi estricta dels diferents intents reformistes impulsats durant el Segle XX passat pel que s’anomenava ‘esquerra progressista’, apostarien per construir un nou desenvolupament alternatiu amb l’acord de la majoria consens possible sobre els plantejament i resultats, ja que per una gran majoria existeix la percepció d’arribar a un col.lapse absolut. Aquest plantejament altres el podrien considerar senzillament ingenu, per la seva mateixa dificultat, malgrat que no recomanaria mai deixar d’utilitzar com a exemple totes les mesures, imposades en gran part, pactades per uns quants guanyadors de la Segona Guerra Mundial, durant la segona meitat del darrer segle, que finalment van provocar canvis aparentment a millor com poden ser  la mateixa pacificació entre les potències i rivalitats, l’elevació de la qualitat la vida amb major preocupació social i ciutadana a gran part del planeta, i tot plegat sense haver de canviar el sistema, tan ben resguardat. El que passa és que ni tan sols queda gaire de tot això!; cada vegada pagarà la pena menys defensar aquestes engrunes.

 

3.       Hi ha errors del segle passat als quals podem assenyalar per haver-nos portat fins a la caòtica situació actual?

Per respondre a aquesta pregunta ens hem de situar de nou a la segona meitat del segle XX on es construeix una  “pau fictícia”, després de dues guerres mundials, quan el capitalisme adopta mesures atenuants de l’àmbit social, per exemple, a Europa, i s’acaba fent arreu un gran elogi de la proposta. Estem parlant de la creació de l’Estat de Benestar amb tot el que comporta de pacte social-liberal, com ja he repetit: sistema de pensions cada vegada més universal, extensió dels serveis públics, sobretot els d’educació i sanitat, constitucions semblants entre els països de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), a partir dels pactes internacionals assumits en  el marc de l’Organització de Nacions Unides (ONU), etc. Evidentment el guió d’aquesta pel.lícula ha de quedar defensat i institucionalitzat per una sèrie d’organismes que marcaran les nostres pautes de vida i les dels nostres microgoverns, com poden ser el Banc Mundial (BM), el Fons Monetari Internacional (FMI), la Unió Europea (UE) o l’Organització Mundial del Comerç (OMC), abans coneguda com a GATT (General Agreement on Trade and Tarifs). Totes les mesures preses i el seu desembarcament als nous Estats postmoderns i postcapitalistes, tot i ser lloables i possiblement beneficioses, en un principi, o efecte immediat, conegudes sota el sobrenom de “Consens de Washington” i “Consens de Brusel.les”, van acabar generant una falsa sensació d’absència de conflicte, quan gran part del planeta es moria de fam o en guerres civils internes, de les quals n’eren còmplices o directament desencadenants els interessos dels nostres països privilegiats. És en aquest mateix punt, sobre aquests mateixos arguments i excuses, que el ciutadà de la pretesa classe mitja es va acomodar durant unes dècades d’hivernament tal com havia anunciat la literatura d’Ortega i Gasset, Reich, Marcuse o Chomsky, per esmentar un intel.lectual crític més contemporari. En definitiva, podem dir que es va emprar un marc històric de necessitats per justificar mesures superficials que solucionaven hipotèticament els problemes més immediats, però no tocaven per res l’estructura de reproducció dels problemes fonamentals, més enllà de multiplicar-los o fer que la bola que anava caient, malgrat retardar la seva embranzida, cada vegada es fes més grossa i perillosa, fins arribar a la situació caòtica actual. El més greu és que els que decideixen o poden decidir ho sabien i no feien res per evitar-ho, més enllà d’aprofitar, fins al límit més immoral, les seves avantatges i prerrogatives atorgades pel mateix sistema com a prova d’agraïment a la seva defensa.

 

4.       Esmenta, sota el teu punt de vista, els tres pitjors defectes del capitalisme.

En primer lloc, caldria esmentar el seu desenvolupament a la mateixa evolució natural de l’ésser humà, ja que evidentment la imperfecció humana està directament relacionada en els errors posteriors a les teories dels sistemes econòmics aplicats. El capitalisme, tal com l’entenem avui dia, és tan antic com el mateix pas transcendental de l’ésser humà de passar a ser considerat de nòmada a sedentari. En un principi, va imposar-se l’intercanvi directe fins que alguns varen aprofitar les seves millors capacitats per aprofitar-les cada vegada més en el seu benefici; així doncs es va anar passant d’un sistema basat en el bé comú i el fet de compartir, a un altre sistema, més comercial, de diferenciació entre els que tenien més, tenien el just, tenien poc, o no tenien res. A continuació va aparèixer el valor transaccional de la moneda i alguns oficis van passar a ser considerats menys valuosos , així l’agricultura, malgrat ser indispensable per la nostra mateixa subsistència, passà a ser cada vegada més depreciada, vers la indústria i la tecnologia. És en aquesta evolució natural que s’accepta el capitalisme, que fa diferència, treu, i dóna premis, segons els consensos que s’imposen a cada època consumida. Efectivament hi veig un error iniciàtic en el propi capitalisme, donada la cobdícia i l’egoisme dels humans, característiques que, en etapes recents, han passat a resultar gairebé venerades i aprovades globalment.

Un segon defecte del capitalisme el situaria en la seva tan ràpida i incontrolable evolució i creixement, capaç d’adaptar-se, per tal de protegir el seu benefici, o sigui el dels que hi són al capdamunt de la piràmide i en dirigeixen les normes, a diversos entrebancs o anècdotes de qualsevol tipus en el terreny socio-polític. Aquest creixement voraç que sobrepassa la capacitat de reacció dels humans corrents, però que comporta l’abdicació dels intel.lectuals o facilitadors, que podrien haver apostat per una altra alternativa i hi acaben claudicant per la seva pròpia comoditat i aprofitament immediat, ens apropa a situacions com l’actual. Som una societat tecnològica que ja no sabem reprendre el camí per cercar allò que podríem recuperar per fer-nos anar millor, fins arribar al límit de tampoc saber frenar a temps o reduir la marxa. Els fets històrics que marquen aquesta lògica resulta la Revolució Industrial produïda cap el 1850 al Regne Unit, el fordisme nord-americà del segle posterior, i l’actual lògica de la societat virtual i en xarxa que eleva la velocitat dels esdeveniments sense parangons.

El darrer defecte que destaco del capitalisme és el fet de què els ciutadans quedin tan allunyats de les seves decisions, abandonats a un criteri demoscòpic, polític, partidista i acrític, que només es pot manifestar cada quatre o cinc anys. Avui dia la defensa d’un determinat tipus de capitalisme ha absorbit la democràcia liberal, la política partidista i l’absència de lideratges forts en favor de factors de canvi davant de la ineficiència global, abús, destrucció del mateix planeta, etc. El nostre sistema parlamentari finalment ha baixat el cap per servir com a eina en mans dels poders econòmics i financers que realment governen (potser “gestionen”?) el Planeta. La sobirania i la legitimitat del seu funcionament es posa en entredit tot sovint, avui dia més que mai abans, degut a la rebel.lia del qui considera que li estan prenent el pel o directament enganyant, tot dissenyant una façana bonica que no deixa ni veure ni entendre un contingut bàsicament tètric i podrit.

 

5.       Al llarg de la història, ha existit, encara que fos només com a teoria, un sistema practicable que solucionés els defectes del capitalisme, i d’altres associats a la mateixa condició humana?

En el submón capitalista occidental, i més concretament europeu, de la segona meitat del segle XX, que encara marca tant la comprensió del nostre paradigma de situació actual, s´han entès certs progressos i esdeveniments com a ‘mals menors’ davant d’altres alternatives possibles, que finalment quedarien derrotades, i dues guerres que per primera vegada esdevenien d’abast mundial. En aquest sentit, l’Estat de Benestar per molts representaria el nivell màxim de democratització de certs països situats en l’elit de la comunitat internacional, malgrat que sigui en un nivell tan sols material i tan poc estratègic per les generacions futures, donades les seves grans mancances internes i profundes, com pot ser la mateixa lògica del capitalisme que ja hem descrit, elevada a la seva màxima potència; el que ens podria deixar en un nivell d’anàlisi històrica certament proper a entendre aquesta evolució com un parèntesi o retard dels problemes amb els quals comptem des de ja fa alguns segles i als quals no posem remei per peresa o manca de voluntat: guerres, fam, injustícia social, desigualtat econòmica, masclisme o destrucció del medi ambient, tan sols per comentar uns clars exemples. Les lectures de la història s’han de seguir fent i només en una determinada i única forma. Hi ha molt a aprendre encara de la resta de cultures no occidentals per passar definitivament a pensar en el sentit d’”un sol món”. També tot és possible i tot resta per fer; però cal posar-se mans a l’obra, evitar la mandra i la felicitat que és mentida.

 

6.       Si t’interessen els temes polítics, econòmics i socials del món, és per necessitat o per vocació?

En el meu cas particular tot plegat no pot deixar de ser considerat vocacional. De família de mestres i professors, ja de petit em vaig interessar per la geografia, la història i les civilitzacions, el que després desenvoluparia com a estudi de les relacions internacionals, a banda de ser un gran lector prematur i haver pogut viatjar tot sovint. En certa manera vaig construir un espai d’anàlisi superior en un àmbit molt local i petit com poden ser el poble de Miravet o la ciutat de Cambrils que em varen veure créixer. Recordo haver viscut molt directament la Caiguda del Mur de Berlín, la desintegració de la Unió Soviètica, la Guerra de Iugoslàvia i les successives  Guerres del Golf, com a processos reflexionats i relacionats de forma hol.lística, o sigui com a part d’un mateix cos o significat. Vocacions cadascú pot tenir les seves, però efectivament també hi ha un punt que pot compartir cada ciutadà com pot ser preocupar-se mínimament per allò que l’afecta i passa al seu entorn. Això m’ha apropat particularment a la política de gestió més propera.  Sempre he defensat, d’altra banda, que s’hauria de poder incloure una assignatura curricular a l’escola obligatòria que tracti sobre aquests temes d’actualitat com a contribució a la conscienciació ciutadana vers els problemes globals, que ara al mateix temps també són els locals (m’agrada parlar de glocal), assegurant-se prèviament que s’imparteixi amb rigor i objectivitat al.liena a qualsevol interès sectari. Vull entendre aquesta formació com a mitjà però mai com a definició o conclusió tancada.

 

7.       Si demà fossis investit President d’Estat  quines dues mesures d’abast econòmic i polític prendries?

El que resultaria més difícil seria procurar governar i treballar pels ciutadans d’aquest Estat en concret sense poder deslligar-se de decisions estructurals preses anteriorment per altres i, de la mateixa manera, caldria procurar canvis en el seu benefici sense quedar marginat de la comunitat d’interessos internacionals. Així doncs el primer que faria seria revisar les relacions i lligams internacionals que no fossin del tot justos o beneficiosos als interessos dels meus governats: per exemple, podem pensar en les obligacions que ens porta la Unió Europea, o evitar les pressions que exerceixen, per sobre dels ciutadans, entitats privades sobre les decisions polítiques d’un mateix govern, com poden ser la borsa, les entitats bancàries o grans transnacionals. Tot plegat comportaria el risc de perdre el factor de “confiança” per l’inversor, que és l’amenaça que es comenta per al cas, però és que caldria reconstruir la casa per sota i segurament modificar els seus fonaments per deixar de caure en aquests paranys! En la mateixa línia de coses també resultaria imprescindible reforçar la separació clàssica de poders, que ja no és fidel a la idea original de Montesquieu per a un Estat de Dret com el que hauria de ser. Les fronteres, que mantenien a cadascú en el seu lloc i amb la seva responsabilitat, s’han anat desdibuixant, i segurament per l’interés d’uns quants s’han debilitat i esquerdat premeditadament. Ha passat el mateix en el terreny econòmic que en el polític, sota la preponderància del primer: les caixes d’estalvi van voler fer de banquers, els banquers van fer d’empresaris, els empresaris van fer de polítics, i als polítics se’ls hi reservava un lloc en els consells d’administració dels mateixos conglomerats. Finalment, i ja fa temps que hi lluito, caldria avançar, aquesta vegada, tenint la possibilitat que em proposes, des de dintre, una profunda reforma del sistema polític i la pràctica democràtica, per elevar els controls i els contrapoders a les decisions possiblement preses de forma arbitrària, per decret-llei, o sense legitimitat suficient, amb un sistema electoral obsolet que ens porta sense remei a una abstenció aberrant. I dins d’aquest tercer àmbit resultaria molt important impulsar la refundació conseqüentment dels mateixos partits polítics tradicionals, fins ara majoritaris, adobats per la corrupció i la ineficiència, ja que no es pot delegar un gra més de democràcia i autoritat en uns instruments que no s’apliquen el concepte de forma interna i es comporten de forma absolutista cap a l’exterior, sense reconèixer errors i falsejant veritats.

 

8.       Quin opinió li mereixeria el funcionament d’Europa com un sol Estat? És imminent, impossible, millor, indiferent...?

La fundació de la Unió Europea va significar en gran part la col.laboració i cooperació entre dos països-clau com són França i Alemanya, que representen les dues tradicions importants de pensament, creació, i ordre, a nivell continental europeu, a la vegada que van provocar, com ja hem repetit en diferents ocasions dues guerres mundials amb un gran nombre de pèrdues humanes que no es volien repetir. Els alemanys posseeixen una visió més idealista, que respon a la tradició dels seus filòsofs, i apostarien per crear una espècie d’Estats Units d’Europa, com a versió optimitzada, eficient, eficaç i federal de la Unió Europea actual, que ja fa temps que per molts dels temes comentats ha començat a fer aigües. Per contra, els francesos estan d’acord amb la continuació d’una Unió Europea que representi una suma mercantil i d’estreta relació entre Estats que a la vegada poden mantenir la seva autonomia i difícilment delegaran aspectes de la seva defensa, relacions exteriors o hisenda a Brusel.les. Sota el meu punt de vista, reconeixent que em domina la vessant germanòfila en aquest cas, trobo que el posicionament europeu seria més fort i efectiu segons el model que plantegen els alemanys. Malgrat tot, la correlació de les dues tendències, centrífuga i centrípeta, resulta important tenir-la sempre en compte i ponderar-la, així com l’existència del Regne Unit, la pràctica dels països escandinaus, o la mateixa singularitat nostra com a països mediterranis. La Unió Europea només pot interessar als ciutadans dels seus països membres si en treuen algun benefici concret, i mai s’evolucionarà cap a una postura federalitzant si s’entén com la imposició d’uns millors situats sobre uns altres que cedeixen irremediablement.

 

9.       Si realment cal canviar el sistema de forma radical una mesura a tenim en compte seria el funcionament del mateix món com un sol Estat, format per diferents nacions i països?

Hi podria haver l’interés de crear un únic Estat mundial, com a evolució o perfeccionament dels experiments de la Societat de Nacions i Nacions Unides actuals, però de moment sempre seria dins d’un model prèviament acceptat, sobre el qual no es podria discutir, de capitalisme neoliberal, democràcia indirecta i drets humans d’acompliment aleatori. D’altra banda, hi hauria una gran oposició vers aquesta deriva per part de països que avui dia són considerats ‘emergents’ i que són certament representatius de grans tradicions, com dèiem en el cas de la Unió Europea, en les quals també es divideix el Planeta. Estem parlant dels anomenats països BRICS, perquè responen a les inicials de Brasil, Rússia, Índia, Xina i Sudàfrica, que mai acceptarien, i ja tenen el poder suficient per frenar, qualsevol proposta que tingués una mínima olor al manteniment de relacions neocolonials. Jo apostaria decisivament per un model de govern mundial de tipus federal que podria ser factible desactivant el dret a vet actualment “neocolonial” dels cinc Estats que seuen de forma permanent en el Consell de Seguretat de l’ONU, i aconseguint una major vinculació i eficàcia en l’acompliment de les resolucions de la seva Assemblea General. Un Bon Govern Mundial hauria de procurar acabar amb les guerres i la fam, dues de les xacres que ens acompanyen malgrat avenços tècnics, que semblen haver-se aplicat finalment contra les mateixes persones humanes, com a objectius més lloables de la seva refundació i de la pràctica de les relacions internacionals en sí mateixes. Tot això primer, abans, i com a prioritat, per davant de l’esperit de competitivitat econòmica, i evitant qualsevol concentració de poder. El món ha de ser multipolar, i a les nacions i les persones se’ls hi ha de respectar la seva autonomia en la mesura del possible, sempre que estigui d’acord amb la legalitat vigent.

10.   En algun moment t’has posat a teoritzar sobre un sistema econòmic alternatiu? Si no és així, per què?

Des de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, una vegada superat el paradigma de l’enfrontament entre Est i Oest, una vegada també finalitzada l’etapa de readequació mundial pel nou enemic que havia de ser el terrorisme islàmic i el nou crim internacional organitzat, sí que hi ha hagut una nova elaboració intel.lectual dels qui procuren salvar el planeta i els seus habitants que ens apropen a unes teories que es poden anomenar del “decreixement”, títol del llibre de l’autor francès que va posar-li el nom, Serge Latouche. Des del  Maig del 1968, passant pels moviments en favor de la independència dels territoris sotmesos per les metròpolis i la crisi del petroli del 1973, com a recordatori del crack bursàtil de 1929, fins els grups actuals d’”indignats”, sumant els qui pregonen, des dels anys noranta passats, una “globalització diferent”, o “més humana”, i anuncien en la mateixa direcció que “un altre món és possible”, des de Seattle a Porto Alegre, de Chiapas a la Plaza del Sol de Madrid, o la Plaça Catalunya de Barcelona, molts són els que es basen per sostenir els seus arguments en apuntar al “capitalisme salvatge de casino” (o sigui el que no produeix per tots , sinó que només especula per uns quants) com l’enemic a batre. Sembla que tan sols la reconstrucció en els propers anys d’unes societats més autènticament democràtiques, amb major participació ciutadana, i una nova casta de decisors públics que sàpiguen escoltar i interpretar les necessitats urgents del món que ens ha tocat viure, podran traspassar el poder i posar límits al capital per damunt de les mateixes persones. Aquesta no és una nova teoria econòmica, però sí que és una filosofia que ha sobreviscut amb el pas dels anys i dels segles, posant el bé comú per davant de l’intent d’imposició de qualsevol dictadura, tingui aquesta el color que tingui.

 

11.   Quin és el canvi indispensable que s’ha de plantejar per tal de què es puguin produir canvis graduals o dràstics del sistema debatut?

Tu mateix has tocat moltes notes d’una mateixa melodia. Per una banda, caldria una Unió Europea molt millorable (es tracta de refundar-la igualment, en el sentit de tornar als seus principis fundacionals), que donés lloc a la vegada a un autèntic Govern Mundial, avui basat en una Organització de les Nacions Unides (ONU) anclada en el paradigma i la lògica del segle passat, raptada per un Consell de Seguretat i uns Estats Units d'Amèrica, així com passa amb la resta d’institucions econòmiques i financeres internacionals, situación que ja no s’aguanta pel seu propi pes, qüestió sobre la que ja han filosofat els grans autors universals des dels temps més remots, des de Plató i Aristòtil, passant per Kant i Hegel, fins a l’actualitat. Un sol país difícilment no emprendrà un canvi en el seu comportament individual si no assoleix complicitats i seguretats per part dels països veïns i aliats amb els mateixos problemes i ganes de solucionar-los. Avui dia existeixen lobbies poderosos la raó dels quals només resulta procurar mantenir l’status quo, difamar i marginar aquells exemples o esforços per sortir-se’n d’un guió preestablert que ja no agrada a una gran majoria. Un autèntic govern mundial, amb preponderància de la política, pararia els peus a aquells que amb els diners compren uns privilegis, que són els seus, i que no tenen cap base justa per a la resta de la Humanitat.

 

12.   Creus que la crisi per si sola s’emportarà una part del capitalisme fratricida per davant?

La crisi actual no ha aconseguit encara canviar la mentalitat de la majoria de població mundial respecte al sistema capitalista que se’ns imposa. Com hem dit, aquest sistema té la virtut de la seva adaptació a les circumstàncies, fet que s’ha demostrat sobretot al llarg dels darrers segles d’història, i també sembla que continuarà de la mateixa manera una vegada  en els propers deu anys els índex macroeconòmics millorin moderadament. Si realment es vol quelcom millor al capitalisme actual s’hauria d’explicar tota la veritat i tenir un total accés a la informació verídica que el deixa en evidència una vegada darrera de l’altra a nivell global. “ - Per què els Estats Units ataquen Irak? - Doncs no és per defensar els drets humans com a motiu principal, sinó per assegurar-se l’abastiment del petroli de la zona”. Aquest capitalisme només serveix per fer més milionaris uns quants i mantenir un ordre antic que ja no dóna solucions als reptes actuals. Possiblement el capitalisme es voldrà o podrà reformar-se a sí mateix, però allà on té un profund punt dèbil és en la seva escassa capacitat de transformar les seves prioritats materials per d’altres que siguin més intangibles, però imprescindibles, com poden ser les de promoure la pau, elevar l’espiritualitat, recórrer a l’educació en l’esperit de la crítica, l’interés renovat pel bé públic a partir de la fraternitat i solidaritat que alguns no han abandonat mai, però que efectivament s’han posat en perill durant les darreres dècades viscudes. Segurament hi som a temps. De reaccionar, vull dir. Però no ho podem deixar per massa tard, ja que la destrucció avança i el caos es pot imposar...

Agost de 2013

 

BLOG DE MANUEL PUERO DUCET

 

EL QUE DIU MANUEL PUERTO DE L’NMC I OLIVER KLEIN

 

Dijous passat vaig gaudir del plaer de ser convidat per Nou Moviment Ciutadà per Cambrils (NMC). Haig de dir que vaig experimentar la típica sensació de quan un ensopega amb quelcom imp...revist. Al llarg de la meva ja dilatada existència, no recordo haver assistit a una mostra més gran d'autèntica democràcia i respecte per l'opinió dels altres. Em va semblar un autèntic laboratori de convivència, impensable de trobar en qualsevol dels partits convencionals.

Previ a qualsevol altra consideració de caràcter econòmic o social, vaig exposar el meu convenciment respecte al dret d'expressió democràtica d'una col•lectivitat diferenciada com és la catalana -reconeguda com a nacionalitat històrica-, per sobre de qualsevol llei o Constitució; molt més si aquesta va ser pactada en inferioritat de condicions amb una Dictadura d'arrel feixista, als actors de la qual vaig poder conèixer molt d'a prop. Aquest reconeixement és per a mi, condició necessària -encara que no suficient-, per abordar amb eficàcia i mínimes garanties d'èxit qualsevol altre objectiu. És molt complicat xutar a porta si no sabem on estan les porteries. Això independentment que el procés sobiranista arribi o no a bon port. No és una qüestió estratègica; és una qüestió de principis democràtics.

És més que lloable la gestió realitzada per Oliver Klein en liderar un moviment d'aquestes característiques en un àmbit local que ve obligat a concentrar els seus esforços en el bé de la comunitat i la defensa dels drets socials. Mantenir la cohesió d'aquest moviment ciutadà amb ideologies heterogènies requereix un plus d'obertura de mires, honestedat i valentia que he pogut constatar, Klein posseeix amb escreix.

Com mai m'he sentit còmode en els extrems, sóc capaç d'assaborir aquesta cohabitació. Puc posar-me tant en la pell de qui es va manifestar fervent sobiranista com de la qui no volia prescindir de la seva condició d'espanyol. Cadascun té les seves raons com també jo tinc les meves. No vaig conèixer als meus avis paterns perquè sense cap explicació van afusellar al meu avi tan sol per ser secretari d'Ajuntament; la meva àvia va morir de autèntic dolor als dos mesos. Al que vaig conèixer va ser al meu oncle matern que va ser allistat en la quinta del biberó amb 17 anys; va caure presoner i enviat a un batalló disciplinari. A la nit el despertaven junt altres 9 companys i els obligaven a cavar una rasa; després un sergent disparava en el clatell d'un d'ells i la resta eran obligats a cobrir-ho de terra. Va passar per aquesta experiència 6 vegades abans que finalitzés la guerra. La notícia és que els qui van fer això, ho van fer brandant una bandera "rojigualda", la mateixa que alguns m'exigeixen ara que li mostri submissió.

És conegut que en els dos bàndols es van cometre excessos i autèntiques barbaritats; la diferència és que a ningú de l'altre bàndol se li ha obligat a que clavés el genoll davant la bandera que representava la legalitat republicana. Mai em sentiran xiular un himne ni una bandera per respecte a les persones de bona fe que se senten identificades amb aquests símbols, però ningú pot manar en els sentiments més intims. Igualment respecto que moltes persones que van tenir similars experiències familiars sentin empatia per aquesta bandera, però no és el meu cas. Molt més si afegim que la seva festa nacional es basa en el sofriment animal.

A partir d'aquí, podem parlar d'història, d'identitats, d'economia o de si el preu dels cigrons està per sobre de la dignitat dels pobles.

La deriva dels partits tradicionals i l'excel•lent labor que estan duent a terme en NMC els concedeix moltes paperetes per consolidar-se a Cambrils com el partit de referència.

DOS RETOS DE POLÍTICA EXTERIOR

Dos Retos de Política Exterior Española ante el ocaso del modelo único:

1) Viraje de la política exterior española en la dirección de fortalecer y construir una nueva Alianza Estratégica aún mayor con los países de la comunidad latinoamericana, especialmente con aquellos que se puedan considerar emergentes por su pacificación interna y crecimiento económico, como pueden ser Brasil, México, Perú, Colombia, Ecuador, Argentina, etc.;

2) Concentración de esfuerzos, en una segunda línea, en el objetivo de profundizar aún más en la penetración en el área de países emergentes del continente asiático; no sólo teniendo en cuenta a China y a India, sino sabiendo reconocer los puntos de interés común futuros con Turquía, Kazajstán, Pakistán, Vietnam, Indonesia, Filipinas, Korea, Japón, etc.

No sólo con las relaciones clásicas en el seno de la Unión Europea y con los miembros de la antigua Triada capitalista se puede afrontar un futuro impredecible y múltiple en cuanto a los posibles resultados y escenarios inciertos. Hay que jugar globalmente.