Actualidad del invierno de 2010: el fenómeno inmigratorio
Hace mucho tiempo que tengo muchas ganas de escribir sobre este tema. Soy europea, casada, con un hijo, soy de clase media, de familia humilde, y trabajadora.
He vivido en un país donde había muchísima inmigración más o menos desde los años sesenta y setenta, conviviendo en un multiculturalismo excepcional. Nosotros aprendimos de los extranjeros como ellos aprendieron de nosotros, las costumbres, las comidas, las fiestas, las tradiciones… Había pues en nuestra pequeña esquina del mundo un respeto recíproco que se puede considerar ejemplar.
Por desgracia a partir del 11 de septiembre de 2001 se transformaron todas estas actitudes y, sobre todo, cuando se observaba a una mujer musulmana con pañuelo o a un señor musulmán con barba que iba a rezar con su alfombra. Ninguno de ellos seguramente eran ni son unos fanáticos o adoran a Bin Laden, pero desde entonces ya habían dejado de ser percibidos como unos buenos vecinos.
Un día visité en Cambrils el Parque de los Pescadores y escuché un comentario entre dos madres. Una dijo a la otra: “estoy harta de los ‘moros’ en el cole y voy a quitar a mi niña del comedor porque no me da la gana que se siente con ellos en la misma mesa”.
Eso igual ocurre hoy día no sólo con otros magrebíes, sino también con los rumanos, suramericanos, rusos, chinos, etc., que se encuentran en todas nuestras escuelas catalanas. Es por ello que deberíamos educar a nuestros propios hijos contra el desprecio a los que son diferentes y vienen de fuera de este país.
Los niños inevitablemente imitan a los padres: si tú desprecias, el niño en el futuro lo hará también.
En el lado opuesto puede ocurrir lo mismo cuando los musulmanes aquí instalados no dejan a sus hijos, en muchos de los casos, ir a los cumpleaños de sus compañeros, o salir de excursión, por miedo sobre todo a que puedan comer cerdo.
Generalmente si unos padres educan bien a sus hijos en una religión, éstos la practicarán en un principio. Más tarde ellos escogerán su camino. Si un día alguien se equivoca estoy segura que el mismo Dios los perdonará, siendo limpios y blancos.
Es hora de recordar que los españoles fueron inmigrantes durante mucho tiempo, en lugares como Francia, Bélgica, Alemania… y aún nos encontramos a muchos de ellos repartidos por todo el planeta.
En definitiva, hay una cosa muy bonita y muy positiva en los mismos niños, y es el hecho de que jueguen sin fronteras, sin caer en la trampa del racismo.
Tendremos pues que aprender de ellos. Todos somos iguales, que es lo mismo que repiten todas las religiones mayoritarias, las cuales coinciden en el hecho de que existe un solo Dios, de los cuales todos somos hijos.
Si desprecias, desprecia por persona, pero no lo hagas por ser chino, árabe, gitano o ruso. Seguramente te equivocarás y el problema estará en tu persona.
martes, 6 de julio de 2010
domingo, 4 de julio de 2010
ADHESIÓN A LA ALIANZA MUNDIAL PARA LA TRANSFORMACIÓN DE LA ONU
Petición de Convocatoria de una Conferencia Internacional para revisar la Carta Magna de las Naciones Unidas
Dear Mr. President,
The World Alliance for Transforming the United Nations wishes to express our appreciation for your invaluable leadership in chairing the Presidency of the General Assembly of the United Nations, during the present period.
We want to thank you for the interest that our letter dated March 18, 2009 has received by your Chef de Cabinet, H. E. Norman Miranda, to analyze our proposal to call a General Conference to Review the UN Charter, according to article 109, and to take action toward the establishment of a World Parliament.
For this reason, we are sending the letter included below to show the support that has been provided by organizations of civil society from around the world during just the last couple of weeks. We wish to express the urgency for the United Nations through the General Assembly to organize a public forum or consultation at the UN to discuss the perspectives for implementation of this proposal.
The international community and world civil society cannot stand in the way of the evolution of international law towards enforceable world legislation and effective judicial standards and on the contrary, must achieve jointly a new legal and political international order for a more just, peaceful and secure world.
The Review of the UN Charter (Art 109) is to analyze the actual validity and effectiveness of following items:
1.- Purposes and principles,
2.- Organs: General Assembly and Security Council ,
3.- Voting procedure (veto power),
4.- Functions and Powers and
5.- Amendments.
Rather than replacing UN or starting all over again, the UN review and Reform or Transformation process has the essential objective of enabling the world body to deal adequately with the urgent new challenges of the XXI Century .
Sincerely Yours,
Dear Mr. President,
The World Alliance for Transforming the United Nations wishes to express our appreciation for your invaluable leadership in chairing the Presidency of the General Assembly of the United Nations, during the present period.
We want to thank you for the interest that our letter dated March 18, 2009 has received by your Chef de Cabinet, H. E. Norman Miranda, to analyze our proposal to call a General Conference to Review the UN Charter, according to article 109, and to take action toward the establishment of a World Parliament.
For this reason, we are sending the letter included below to show the support that has been provided by organizations of civil society from around the world during just the last couple of weeks. We wish to express the urgency for the United Nations through the General Assembly to organize a public forum or consultation at the UN to discuss the perspectives for implementation of this proposal.
The international community and world civil society cannot stand in the way of the evolution of international law towards enforceable world legislation and effective judicial standards and on the contrary, must achieve jointly a new legal and political international order for a more just, peaceful and secure world.
The Review of the UN Charter (Art 109) is to analyze the actual validity and effectiveness of following items:
1.- Purposes and principles,
2.- Organs: General Assembly and Security Council ,
3.- Voting procedure (veto power),
4.- Functions and Powers and
5.- Amendments.
Rather than replacing UN or starting all over again, the UN review and Reform or Transformation process has the essential objective of enabling the world body to deal adequately with the urgent new challenges of the XXI Century .
Sincerely Yours,
sábado, 3 de julio de 2010
SESSIÓ SOBRE LA DONA MARROQUÍ I LA SEVA RELACIÓ AMB EL MÓN LABORAL A CATALUNYA
Curs d'Estiu de la URV 2010
Fa anys que la Nabila Atri i jo mateix ens ocupem d’analitzar la situació de la dona marroquina emigrada a Catalunya de la mà dels Cursos d’Estiu que coordina l’Anna López, però és potser en aquesta ocasió que amb més perspectiva històrica i sociològica podem comentar l’estat de la qüestió avui dia.
La nostra primera afirmació ha de ser taxativa: no hi ha una homogeneïtat de dones marroquines en relació amb la seva situació laboral. Bàsicament hem de classificar aquestes dones marroquines en tres grups:
1) Les dones casades que vénen per qüestió del reagrupament familiar que exerceix el seu marit marroquí, o les que conviuen amb una parella nadiua catalana;
2) Les dones que viuen i lluiten soles, com poden ser les divorciades, separades, solteres o vídues;
3) Les que ja han nascut a Catalunya i poden ser considerades catalanes d’origen marroquí;
Les reaccions de cada grup vers el món de la feina tenen un tarannà diferent que passo a descriure a continuació:
1) Les casades poden treballar o no segons la relació de llibertat d’elecció que puguin tenir amb la seva respectiva parella;
2) El segon grup de dones és totalment lliure d’escollir el seu camí, malgrat que pot estar sotmès a cert control social exercit per la comunitat marroquí del indret de residència;
3) En aquest tercer grup podem tenir a dones totalment adaptades a la manera de fer de Catalunya, i a aquelles que poden desenvolupar certa resistència davant del canvi i la seva introducció al mercat laboral segons el grau de relació més depenent o independent que es tingui vers la seva comunitat d’origen.
En tot cas, la decisió última d’obrir-se al món del treball català té molt a veure amb el grau de maduresa i la fortalesa de la seva autoestima que puguin tenir aquestes dones en qüestió. No es tracta doncs de veure tan sols un motiu en els diferents grups d’edat, ni les zones de procedència del Marroc, ni el nivell d’estudis adquirits, en la resistència a trobar una determinada feina, que d’altra banda també influeixen. Aquests són aspectes que es poden anar posant en interrogant amb el pas del mateix temps que fa que es resideix a Catalunya.
D’altra banda, temporalment hi ha dos èpoques ben diferenciades en què podem perioditzar la mateixa relació de la dona emigrada marroquina amb el món del treball:
1) Abans del 1986, data d’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea, el que significa un major progrés del país i una conversió de país emissor a receptor d’emigració. En aquesta primera etapa les dones marroquines no tenen en la majoria dels casos estudis. Aquestes dones, la majoria de les quals reagrupades pels seus marits, en primer lloc cobreixen la necessitat de cuidar-se del nucli familiar, al mateix temps que materialment fins la darrera Llei d’Estrangeria no tenien permís de treball oficial. És amb el pas del temps que la mateixa precarietat laboral dels marits, més encara durant la crisi econòmica encetada recentment, facilita que poc a poc les seves dones puguin sortir de casa a fer feines en el circuit informal emmarcades dins dels sector serveis (atendre gent gran, neteges de pisos...).
2) En la última dècada podem, però, apreciar un canvi important en el signe d’aquesta emigració femenina. Les dones que arriben ja no formen part del que es podrien considerar les classes baixes, de marcat accent rural, del Marroc. Concretament ja no tota la immigració que arriba a Catalunya és de la zona del Rif o Nord del Marroc, sinó que arriben dones d’arreu del país, ja siguin de Rabat, Casablanca, Marrakesh, Agadir... Així doncs el seu nivell de formació és més elevat i això genera uns millors recursos per a la recerca d’un millor lloc de treball.
Aquest canvi temporal en la tipologia de l’emigració femenina marroquina l’hem de contextualitzar en el marc de canvis profunds que s’estan donant en el mateix Regne Alauita en els darrers anys, coincidint amb l’arribada al tro del monarca Mohammed VI. Entre aquests canvis cal destacar la transformació de la relació que s’està donant vers la ubicació de la dona en la societat marroquina i l’ampliació del seu catàleg de drets a partir de la signatura del Nou Codi de la Família i de la Dona, anomenat la “Moudawana”.
Actualment al Marroc, i aquestes són dades del mateix 2010, per cada dos homes actius hi ha una dona. L’escolarització femenina està sent generalitzada a tot el país, quan feia dècades podia ser mal vista; a més existeixen beques i ajudes gratuïtes específiques per aquest col.lectiu.
Segons la formació al mateix país d’origen se’n pot despendre l’ocupació final. Aquesta equivalència no es tradueix directament durant la emigració, ja que les dones marroquines en la seva primera ocupació laboral han de rebaixar el seu nivell adquirit o desenvolupat al Marroc. Moltes de les dones que provenen en els nostres dies del Marroc tenen estudis bàsics d’idiomes i informàtica, els quals pot ser ben valorats per la economia local catalana. Cal doncs veure-hi l’oportunitat.
Malgrat el dit, existeixen altres problemes al.liens a la mateixa dona marroquina per tal de facilitar la seva ocupació. En primer lloc cal esmentar aquí la dificultat per al reconeixement dels estudis obtinguts en el país d’origen; efectivament a Catalunya cal invertir un temps addicional en l’aprenentatge del nivell C de la llengua catalana; i, finalment, existeix la trava de la nacionalitat (per qui vulgui ascendir encara més en l’escala laboral dels autòctons caldrà reflexionar al voltant de l’obtenció del passaport espanyol, ja que per molts oficis aquest resultarà prioritari).
Aquestes tres pegues el que provoquen és un cert sentiment de “pèrdua de temps” fins que no s’aconsegueixen superar definitivament. En tot cas, la meta última no impedeix que les dones mentrestant s’ocupin en sectors més tradicionals, com poden ser el comercial, en botigues, hotels, restaurants, etc., per més tard poder donar el salt desitjat.
Per acabar en aquesta breu aportació al tema, creiem positiu no evitar parlar del tret identitari i distintiu que representa per moltes dones marroquines (no totes, ni molt menys!) portar el vel o hijab (res a veure amb burkes i niqabs!). Evidentment, el portar el vel o no, té alguna cosa a veure amb la interpretació i la pràctica religiosa de la dona, el que vol dir la seva espiritualitat personal. També és veritat que existeix masclisme cultural i pressió social de la comunitat, però torno a repetir que el que més preval és el grau d’independència de la dona a l’hora de prendre les seves decisions per sí mateixa, i entre aquestes pot donar-se la de posar-se el vel, ans tot el contrari del que molts occidentals creuen.
La dona marroquí, en qualsevol cas, també sap que l’empresari català posarà les seves condicions en el moment de contractar-la, i entre elles hi és el fet de deixar-la portar vel islàmic o demanar-li que en el lloc de treball se’l tregui. La dona tornarà a ser lliure per escollir.
Només una darrera conclusió extreta arrel de l’experiència de l’observació de la vida de moltes dones marroquines a Catalunya: la dona que s’ocupa bé i puja de categoria amb el seu propi esforç, si en un primer moment pot provocar cert recel vers la comunitat de procedència, finalment aconsegueix el seu reconeixement, i en la vida interna conjugal una millor acceptació per part del seu marit.
És així que es donen els canvis en tota societat d’origen o de recepció, amb paciència i esforç, i molta comprensió.
(Cambrils, Juny del 2010)
Fa anys que la Nabila Atri i jo mateix ens ocupem d’analitzar la situació de la dona marroquina emigrada a Catalunya de la mà dels Cursos d’Estiu que coordina l’Anna López, però és potser en aquesta ocasió que amb més perspectiva històrica i sociològica podem comentar l’estat de la qüestió avui dia.
La nostra primera afirmació ha de ser taxativa: no hi ha una homogeneïtat de dones marroquines en relació amb la seva situació laboral. Bàsicament hem de classificar aquestes dones marroquines en tres grups:
1) Les dones casades que vénen per qüestió del reagrupament familiar que exerceix el seu marit marroquí, o les que conviuen amb una parella nadiua catalana;
2) Les dones que viuen i lluiten soles, com poden ser les divorciades, separades, solteres o vídues;
3) Les que ja han nascut a Catalunya i poden ser considerades catalanes d’origen marroquí;
Les reaccions de cada grup vers el món de la feina tenen un tarannà diferent que passo a descriure a continuació:
1) Les casades poden treballar o no segons la relació de llibertat d’elecció que puguin tenir amb la seva respectiva parella;
2) El segon grup de dones és totalment lliure d’escollir el seu camí, malgrat que pot estar sotmès a cert control social exercit per la comunitat marroquí del indret de residència;
3) En aquest tercer grup podem tenir a dones totalment adaptades a la manera de fer de Catalunya, i a aquelles que poden desenvolupar certa resistència davant del canvi i la seva introducció al mercat laboral segons el grau de relació més depenent o independent que es tingui vers la seva comunitat d’origen.
En tot cas, la decisió última d’obrir-se al món del treball català té molt a veure amb el grau de maduresa i la fortalesa de la seva autoestima que puguin tenir aquestes dones en qüestió. No es tracta doncs de veure tan sols un motiu en els diferents grups d’edat, ni les zones de procedència del Marroc, ni el nivell d’estudis adquirits, en la resistència a trobar una determinada feina, que d’altra banda també influeixen. Aquests són aspectes que es poden anar posant en interrogant amb el pas del mateix temps que fa que es resideix a Catalunya.
D’altra banda, temporalment hi ha dos èpoques ben diferenciades en què podem perioditzar la mateixa relació de la dona emigrada marroquina amb el món del treball:
1) Abans del 1986, data d’entrada de l’Estat Espanyol a la Unió Europea, el que significa un major progrés del país i una conversió de país emissor a receptor d’emigració. En aquesta primera etapa les dones marroquines no tenen en la majoria dels casos estudis. Aquestes dones, la majoria de les quals reagrupades pels seus marits, en primer lloc cobreixen la necessitat de cuidar-se del nucli familiar, al mateix temps que materialment fins la darrera Llei d’Estrangeria no tenien permís de treball oficial. És amb el pas del temps que la mateixa precarietat laboral dels marits, més encara durant la crisi econòmica encetada recentment, facilita que poc a poc les seves dones puguin sortir de casa a fer feines en el circuit informal emmarcades dins dels sector serveis (atendre gent gran, neteges de pisos...).
2) En la última dècada podem, però, apreciar un canvi important en el signe d’aquesta emigració femenina. Les dones que arriben ja no formen part del que es podrien considerar les classes baixes, de marcat accent rural, del Marroc. Concretament ja no tota la immigració que arriba a Catalunya és de la zona del Rif o Nord del Marroc, sinó que arriben dones d’arreu del país, ja siguin de Rabat, Casablanca, Marrakesh, Agadir... Així doncs el seu nivell de formació és més elevat i això genera uns millors recursos per a la recerca d’un millor lloc de treball.
Aquest canvi temporal en la tipologia de l’emigració femenina marroquina l’hem de contextualitzar en el marc de canvis profunds que s’estan donant en el mateix Regne Alauita en els darrers anys, coincidint amb l’arribada al tro del monarca Mohammed VI. Entre aquests canvis cal destacar la transformació de la relació que s’està donant vers la ubicació de la dona en la societat marroquina i l’ampliació del seu catàleg de drets a partir de la signatura del Nou Codi de la Família i de la Dona, anomenat la “Moudawana”.
Actualment al Marroc, i aquestes són dades del mateix 2010, per cada dos homes actius hi ha una dona. L’escolarització femenina està sent generalitzada a tot el país, quan feia dècades podia ser mal vista; a més existeixen beques i ajudes gratuïtes específiques per aquest col.lectiu.
Segons la formació al mateix país d’origen se’n pot despendre l’ocupació final. Aquesta equivalència no es tradueix directament durant la emigració, ja que les dones marroquines en la seva primera ocupació laboral han de rebaixar el seu nivell adquirit o desenvolupat al Marroc. Moltes de les dones que provenen en els nostres dies del Marroc tenen estudis bàsics d’idiomes i informàtica, els quals pot ser ben valorats per la economia local catalana. Cal doncs veure-hi l’oportunitat.
Malgrat el dit, existeixen altres problemes al.liens a la mateixa dona marroquina per tal de facilitar la seva ocupació. En primer lloc cal esmentar aquí la dificultat per al reconeixement dels estudis obtinguts en el país d’origen; efectivament a Catalunya cal invertir un temps addicional en l’aprenentatge del nivell C de la llengua catalana; i, finalment, existeix la trava de la nacionalitat (per qui vulgui ascendir encara més en l’escala laboral dels autòctons caldrà reflexionar al voltant de l’obtenció del passaport espanyol, ja que per molts oficis aquest resultarà prioritari).
Aquestes tres pegues el que provoquen és un cert sentiment de “pèrdua de temps” fins que no s’aconsegueixen superar definitivament. En tot cas, la meta última no impedeix que les dones mentrestant s’ocupin en sectors més tradicionals, com poden ser el comercial, en botigues, hotels, restaurants, etc., per més tard poder donar el salt desitjat.
Per acabar en aquesta breu aportació al tema, creiem positiu no evitar parlar del tret identitari i distintiu que representa per moltes dones marroquines (no totes, ni molt menys!) portar el vel o hijab (res a veure amb burkes i niqabs!). Evidentment, el portar el vel o no, té alguna cosa a veure amb la interpretació i la pràctica religiosa de la dona, el que vol dir la seva espiritualitat personal. També és veritat que existeix masclisme cultural i pressió social de la comunitat, però torno a repetir que el que més preval és el grau d’independència de la dona a l’hora de prendre les seves decisions per sí mateixa, i entre aquestes pot donar-se la de posar-se el vel, ans tot el contrari del que molts occidentals creuen.
La dona marroquí, en qualsevol cas, també sap que l’empresari català posarà les seves condicions en el moment de contractar-la, i entre elles hi és el fet de deixar-la portar vel islàmic o demanar-li que en el lloc de treball se’l tregui. La dona tornarà a ser lliure per escollir.
Només una darrera conclusió extreta arrel de l’experiència de l’observació de la vida de moltes dones marroquines a Catalunya: la dona que s’ocupa bé i puja de categoria amb el seu propi esforç, si en un primer moment pot provocar cert recel vers la comunitat de procedència, finalment aconsegueix el seu reconeixement, i en la vida interna conjugal una millor acceptació per part del seu marit.
És així que es donen els canvis en tota societat d’origen o de recepció, amb paciència i esforç, i molta comprensió.
(Cambrils, Juny del 2010)
domingo, 27 de junio de 2010
HOMENATGE AL POETA SALVADORENY ROQUE DALTON
Eduardo Galeano parla de Roque Dalton
“Roque Dalton hacía reír a las piedras. Era el menos solemne de todos nosotros, y también a la muerte le tomaba el pelo. Así que no voy a ponerme, ahora, a escribir en su memoria una necrológica de cartón húmedo de lágrimas.
La muerte cuando uno se entera con tanto atraso. No vibraron los teletipos de las grandes agencias internacionales para informar del asesinato del poeta.
Estaban ocupadas, supongo, con los percances sentimentales y financieros de Jackie Kennedy o alguna mierda así. Ya se sabe quién maneja la información en América Latina. Las máquinas de mentir no dedicaron ni una línea a la muerte de Roque. Este escritor no había nacido en París, ni había sido bendito en Europa. Venía de un país centroamericano y chiquito, que él llevaba tatuado en todo el cuerpo. Allí acabó acribillado a balazos.
La poesía de Roque era, como él, cariñosa, jodona y peleadora. En la cara y en la poesía de Roque, una guiñada se convertía en un puño en alto. Le sobraba valentía, y por lo tanto no necesitaba mencionar el coraje. Nada más ajeno a la retórica del sacrificio que la obra de este militante que nada ahorró de sí ni quiso nada para sí.
No precisamos ni un minuto de silencio para escuchar su risa clara. Ella suena alto y siempre, matadora de la muerte, en las palabras que nos dejó para celebrar la alegría de creer y darse” (Eduardo Galeano, en Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1976).
“Roque Dalton hacía reír a las piedras. Era el menos solemne de todos nosotros, y también a la muerte le tomaba el pelo. Así que no voy a ponerme, ahora, a escribir en su memoria una necrológica de cartón húmedo de lágrimas.
La muerte cuando uno se entera con tanto atraso. No vibraron los teletipos de las grandes agencias internacionales para informar del asesinato del poeta.
Estaban ocupadas, supongo, con los percances sentimentales y financieros de Jackie Kennedy o alguna mierda así. Ya se sabe quién maneja la información en América Latina. Las máquinas de mentir no dedicaron ni una línea a la muerte de Roque. Este escritor no había nacido en París, ni había sido bendito en Europa. Venía de un país centroamericano y chiquito, que él llevaba tatuado en todo el cuerpo. Allí acabó acribillado a balazos.
La poesía de Roque era, como él, cariñosa, jodona y peleadora. En la cara y en la poesía de Roque, una guiñada se convertía en un puño en alto. Le sobraba valentía, y por lo tanto no necesitaba mencionar el coraje. Nada más ajeno a la retórica del sacrificio que la obra de este militante que nada ahorró de sí ni quiso nada para sí.
No precisamos ni un minuto de silencio para escuchar su risa clara. Ella suena alto y siempre, matadora de la muerte, en las palabras que nos dejó para celebrar la alegría de creer y darse” (Eduardo Galeano, en Casa de las Américas, La Habana, Cuba, 1976).
sábado, 26 de junio de 2010
5A EDICIÓ DE LA MOSTRA D’ENTITATS DE CAMBRILS
Àrea de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Cambrils
Benvolgudes associacions de Cambrils:
El proper 12 de setembre celebrarem la Cinquena Edició de la Mostra d'Entitats de Cambrils, que al llarg de les edicions anteriors s’ha anat consolidant com un espai de referència del món associatiu de Cambrils, creixent cada any en nombre de participants i activitats.
La Mostra d’Entitats és una plataforma que dóna l’oportunitat a les associacions de donar a conèixer la seva activitat a la ciutadania, i una bona ocasió per relacionar-se i intercanviar experiències amb les diverses entitats participants, reforçant així el nostre teixit associatiu.
És per això que volem que les entitats sigueu les autèntiques partícips i organitzadores de l’acte, ja que és de la vostra participació que depèn l’èxit de la Mostra.
Així doncs, encetem de nou una sèrie de trobades per organitzar conjuntament l’esdeveniment. La primera reunió, de caràcter informativa, tindrà lloc el proper juny i a finals de juliol concretarem els aspectes més logístics i organitzatius.
Esperem doncs la vostra assistència, rebeu una cordial salutació!
Benvolgudes associacions de Cambrils:
El proper 12 de setembre celebrarem la Cinquena Edició de la Mostra d'Entitats de Cambrils, que al llarg de les edicions anteriors s’ha anat consolidant com un espai de referència del món associatiu de Cambrils, creixent cada any en nombre de participants i activitats.
La Mostra d’Entitats és una plataforma que dóna l’oportunitat a les associacions de donar a conèixer la seva activitat a la ciutadania, i una bona ocasió per relacionar-se i intercanviar experiències amb les diverses entitats participants, reforçant així el nostre teixit associatiu.
És per això que volem que les entitats sigueu les autèntiques partícips i organitzadores de l’acte, ja que és de la vostra participació que depèn l’èxit de la Mostra.
Així doncs, encetem de nou una sèrie de trobades per organitzar conjuntament l’esdeveniment. La primera reunió, de caràcter informativa, tindrà lloc el proper juny i a finals de juliol concretarem els aspectes més logístics i organitzatius.
Esperem doncs la vostra assistència, rebeu una cordial salutació!
miércoles, 23 de junio de 2010
LES FIRES DE CAMBRILS
Valoració del cicle firal a Cambrils
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
lunes, 21 de junio de 2010
RACISME AMODERN, MESTISSATGE DE FUTUR
Article publicat a la Revista A Mà de la UGT del mes de Juliol
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)