Àrea de Participació Ciutadana de l'Ajuntament de Cambrils
Benvolgudes associacions de Cambrils:
El proper 12 de setembre celebrarem la Cinquena Edició de la Mostra d'Entitats de Cambrils, que al llarg de les edicions anteriors s’ha anat consolidant com un espai de referència del món associatiu de Cambrils, creixent cada any en nombre de participants i activitats.
La Mostra d’Entitats és una plataforma que dóna l’oportunitat a les associacions de donar a conèixer la seva activitat a la ciutadania, i una bona ocasió per relacionar-se i intercanviar experiències amb les diverses entitats participants, reforçant així el nostre teixit associatiu.
És per això que volem que les entitats sigueu les autèntiques partícips i organitzadores de l’acte, ja que és de la vostra participació que depèn l’èxit de la Mostra.
Així doncs, encetem de nou una sèrie de trobades per organitzar conjuntament l’esdeveniment. La primera reunió, de caràcter informativa, tindrà lloc el proper juny i a finals de juliol concretarem els aspectes més logístics i organitzatius.
Esperem doncs la vostra assistència, rebeu una cordial salutació!
sábado, 26 de junio de 2010
miércoles, 23 de junio de 2010
LES FIRES DE CAMBRILS
Valoració del cicle firal a Cambrils
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
Per saber valorar què representa el cicle firal de la nostra ciutat deixeu-me que us mostri algunes xifres i raonaments en el seu favor.
El darrer cap de setmana de maig la tercera edició de la Fira Marítima de la Costa Daurada és un clar exponent de l’aposta per treballar conjuntament, per la promoció d’un sector específic de l’economia local com pot ser la nàutica, de dos municipis, com són Cambrils i Salou, que són el centre neuràlgic del turisme a la nostra demarcació. Es tracta de marcar l’inici de la temporada alta i de no donar l’esquena al mar com s’havia fet tradicionalment. Aquest any s’ha comptat amb la novetat de fomentar el mercat del vaixell d’ocasió amb un èxit comprovat.
El primer cap de setmana de juny la Fira Multisectorial ha celebrat la seva cinquanta-tresena edició en la seva era moderna, després de que la Vila de Cambrils comptés amb dret a fer Fira des de l’Edat Mitjana. Els seus principals àmbits comercials representats són l’automoció, la maquinària agrícola i jardineria, l’alimentació i la gastronomia de la nostra terra, els serveis i el comerç al detall amb les seves novetats, sobretot el que dinamitza la nostra ciutat com un gran centre de compres a cel obert. Tot això en trenta-sis mil metres quadrats d’exposició, més de mil dos-cents dels quals es situen en el Pavelló Cobert.
Per acabar, el 17 al 20 del mateix de juny, l’escenari al nord del Parc del Pinaret es transforma en un gran marc eqüestre. Quatre dies de la millor competició que es pot comptar a l’Estat Espanyol, amb més de quaranta ramaderies i tres-cents cavalls. Al Concurs Morfològic i la Copa ANCCE de Doma Clàssica, enguany li hem sumat la competició d’Alta Escola Espanyola i un Campionat Territorial Interclubs. Com a gran novetat la segona visita del genet francès Lucien Gruss que ens ha fer gaudir amb el seus espectacles nocturns.
Tres esdeveniments que sumen aproximadament cent mil visitants, que activen el consum, a la vegada que generen l’espai propi on establir importants relacions comercials, accions de venda, relacions públiques i difusió de missatges de comunicació necessaris i imprescindibles pel territori del qual formem part.
lunes, 21 de junio de 2010
RACISME AMODERN, MESTISSATGE DE FUTUR
Article publicat a la Revista A Mà de la UGT del mes de Juliol
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
Molt poques persones en el fons poden ser considerades racistes: anar contra el mestissatge resultarà dins de poc ‘amodern’, com diuen els bons alemanys. Estic d’acord que, en la majoria dels casos, es tracta d’una qüestió de por cap al desconegut, i és per això que el seu millor antídot, pel qui no ho vol entendre o té prejudicis, resulta l’educació i la cultura.
Precisament si en alguna cosa hem guanyat durant l’Era de la Globalització ha estat en el fet de conèixer allò que passa arreu del món, les seves cultures, els seus països, els seus habitants i els seus paisatges. És la Globalització de l’Espècie Humana. Podem arribar a saber, no només les coses boniques que passen més enllà de les nostres fronteres, sinó que també ens assabentem de les desgràcies alienes. Per exemple: la pobresa i la fam. És llavors quan a l’Escola, amb majúscula, hem d’ensenyar que no tothom viu en la confortabilitat d’Europa, i que, ans tot el contrari, gairebé tres quartes parts de la població mundial es pot considerar sense suficients recursos per a desenvolupar-se dignament.
L’emigració no es dóna per gust, ja que si fos així tindria un altre nom que és ‘turisme”. Les onades immigratòries que rebem els països rics són bàsicament a causa de la necessitat econòmica. Malgrat això no som del tot solidaris i les Lleis de Visat i d’Estrangeria més que mai són restrictives i ens protegeixen de la desgràcia del Sud.
La solució a la gestió de la immigració per part dels governs respectius ha de ser global. Es tracta tant de possibilitar el progrés dels països empobrits, així com d’aplicar la fórmula que fa possible la barreja dels àtoms autòctons amb els àtoms estrangers; tots, en definitiva, àtoms malgrat les petites diferències. Es tracta de pura política pública: invertir en les persones sense discriminació de cap tipus com diuen les constitucions, generant riquesa i repartint-la, defensant sempre els que més ho necessiten, essent generosos com prediquen les religions...
Tornem-hi a ser en la contraposició bàsica entre aquells que opten pel bé comú i el progrés de la societat, i els que només volen salvar-se ells, de forma egoista i interessada, especulant. Hem de ser cada vegada més els que creiem que les coses de les persones les hem de gestionar prioritàriament. Cal fer-ho evidentment bé, i es pot, sota el lideratge d’un govern mundial participat per totes les nacions. La societat del futur l’estem preparant nosaltres, però la faran, de la forma que vulguin, els nostres fills i nets. Fem que es barregin i es posin mà a l’obra tots plegats sense prejudicis.
domingo, 20 de junio de 2010
ENCUENTRO DE BARCELONA SOBRE HAITÍ
Encuentro de la Diáspora Haitiana en el Extranjero organizado por el Consulado de Haití en Barcelona
La historia del hermanamiento entre la ciudad de Cambrils y Miragoane tiene nombre propio, y éste es el de Alphonse Arcelín. Médico de profesión, Alfonso, como le conocíamos en nuestra población, fue uno de los muchos haitianos que salieron dirección a España, en este caso, con el objetivo de realizar sus estudios de Medicina, concretamente en Sevilla. Conoció a la que sería su futura esposa, fijaría residencia y ejercería en Cambrils, donde también nacerían sus hijos, Hèlene y Pierre. Como persona humanista y comprometida que era, desde muy pronto nos acompañó en la militancia en el Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC), hecho que le llevaría a ser Concejal durante una legislatura, lo cual aprovecharía para hacer posible su antiguo sueño de acercar las dos poblaciones que lo habían visto crecer y madurar como persona, Miragoane y Cambrils, respectivamente. Él siempre había comentado que vino a España para pasar un tiempo y luego volver a su país, y ese momento se había alargado demasiado. Finalmente nuestro amigo Alfonso, tras dar su nombre a conocer a nivel internacional debido a la denuncia realizada por la exhibición del ‘Negre de Banyoles’, volvió al Caribe donde fallecería en verano del 2009.
La verdad es que el reto del hermanamiento, más allá de firmarlo y protocolarizarlo, se presentaba bastante complejo cuando yo mismo también llegué a Concejal del mismo Ayuntamiento en el año 2003. Lo primero que conseguimos es el envío de material quirúrguico e informático proporcionado por el Hospital de Sant Joan de Reus, y la Universidad Rovira y Virgili (URV) de Tarragona. En este primer experimento pudimos comprobar la falta de gobernabilidad del país haitiano cuando durante meses la mercancía permaneció en Puerto Príncipe, la capital del país, hasta que finalmente unos religiosos acreditados pudieron dar con la misma y trasladarla a Miragoane. A continuación empezamos a colaborar estrechamente con el Fons Català de Cooperació con el objetivo de que se sumaran a coordinar la ayuda con uno de los rincones del planeta más necesitados y empobrecidos. Vía el Fons, pues, construímos el proyecto de construcción de letrinas en el Barrio de Bel-Air en Miragoane, de la misma manera que canalizamos ayudas de emergencia cada huracán y terremoto que ocurrían en esta parte de la isla de La Española.
Nos seguía faltando algo: eso era el impulso de un proyecto único, interesante objetivamente hablando para la comunidad, con el cual ganar otras complicidades vecinas. Éramos, y somos aún hoy día, el único municipio catalán hermanado con una ciudad haitiana, y debíamos entonces buscar aliados. Los encontramos, sin duda, en el Cónsul de Haití en Barcelona, el amigo Marc Archer, que ya ayudó en el inicio del proceso, y de su mano conocimos a la organización Grapph, al frente de la cual en nuestra comunidad se encontraba Ana Belio. Con ellos, Consulado y Grapph, así como con Victoria Planas, representante del Fons para el Caribe y Centroamérica, producimos diversas reuniones que acabaron con el encargo a Ana Belio de elaboración de un proyecto marco, el cual pudiera ser respaldado por Cambrils e instalado en la lista del Fons para sumarle otros apoyos financieros de sendas administraciones públicas municipalistas catalanas.
Hace un año, en el 2009, se produjeron dos viajes de prospección fundamentales para crear el proyecto llamado “Red Alfonso Arcelín de apoyo intermunicipalista”: por un lado viajaría el Fons Català para conocer Miragoane y analizar la viabilidad de las iniciativas futuras; por otro lado el Grapph establecería los contactos con la Alcaldía y del Departamento del cual depende el Municipio, en este caso Nippes, para buscar una bilateralidad merecida con Catalunya.
A día de hoy Cambrils ha inaugurado la financiación de un proyecto transversal que quedará incluido en la fase de reconstrucción del país apoyada por el Fons después del terremoto sucedido en enero de 2010. Ello, conjuntamente a la visita por primera vez de las autoridades competentes del municipio haitiano a nuestra ciudad, nos hacen prever un ámbito de nuestras relaciones más estrechas y fructíferas.
La historia del hermanamiento entre la ciudad de Cambrils y Miragoane tiene nombre propio, y éste es el de Alphonse Arcelín. Médico de profesión, Alfonso, como le conocíamos en nuestra población, fue uno de los muchos haitianos que salieron dirección a España, en este caso, con el objetivo de realizar sus estudios de Medicina, concretamente en Sevilla. Conoció a la que sería su futura esposa, fijaría residencia y ejercería en Cambrils, donde también nacerían sus hijos, Hèlene y Pierre. Como persona humanista y comprometida que era, desde muy pronto nos acompañó en la militancia en el Partido de los Socialistas de Catalunya (PSC), hecho que le llevaría a ser Concejal durante una legislatura, lo cual aprovecharía para hacer posible su antiguo sueño de acercar las dos poblaciones que lo habían visto crecer y madurar como persona, Miragoane y Cambrils, respectivamente. Él siempre había comentado que vino a España para pasar un tiempo y luego volver a su país, y ese momento se había alargado demasiado. Finalmente nuestro amigo Alfonso, tras dar su nombre a conocer a nivel internacional debido a la denuncia realizada por la exhibición del ‘Negre de Banyoles’, volvió al Caribe donde fallecería en verano del 2009.
La verdad es que el reto del hermanamiento, más allá de firmarlo y protocolarizarlo, se presentaba bastante complejo cuando yo mismo también llegué a Concejal del mismo Ayuntamiento en el año 2003. Lo primero que conseguimos es el envío de material quirúrguico e informático proporcionado por el Hospital de Sant Joan de Reus, y la Universidad Rovira y Virgili (URV) de Tarragona. En este primer experimento pudimos comprobar la falta de gobernabilidad del país haitiano cuando durante meses la mercancía permaneció en Puerto Príncipe, la capital del país, hasta que finalmente unos religiosos acreditados pudieron dar con la misma y trasladarla a Miragoane. A continuación empezamos a colaborar estrechamente con el Fons Català de Cooperació con el objetivo de que se sumaran a coordinar la ayuda con uno de los rincones del planeta más necesitados y empobrecidos. Vía el Fons, pues, construímos el proyecto de construcción de letrinas en el Barrio de Bel-Air en Miragoane, de la misma manera que canalizamos ayudas de emergencia cada huracán y terremoto que ocurrían en esta parte de la isla de La Española.
Nos seguía faltando algo: eso era el impulso de un proyecto único, interesante objetivamente hablando para la comunidad, con el cual ganar otras complicidades vecinas. Éramos, y somos aún hoy día, el único municipio catalán hermanado con una ciudad haitiana, y debíamos entonces buscar aliados. Los encontramos, sin duda, en el Cónsul de Haití en Barcelona, el amigo Marc Archer, que ya ayudó en el inicio del proceso, y de su mano conocimos a la organización Grapph, al frente de la cual en nuestra comunidad se encontraba Ana Belio. Con ellos, Consulado y Grapph, así como con Victoria Planas, representante del Fons para el Caribe y Centroamérica, producimos diversas reuniones que acabaron con el encargo a Ana Belio de elaboración de un proyecto marco, el cual pudiera ser respaldado por Cambrils e instalado en la lista del Fons para sumarle otros apoyos financieros de sendas administraciones públicas municipalistas catalanas.
Hace un año, en el 2009, se produjeron dos viajes de prospección fundamentales para crear el proyecto llamado “Red Alfonso Arcelín de apoyo intermunicipalista”: por un lado viajaría el Fons Català para conocer Miragoane y analizar la viabilidad de las iniciativas futuras; por otro lado el Grapph establecería los contactos con la Alcaldía y del Departamento del cual depende el Municipio, en este caso Nippes, para buscar una bilateralidad merecida con Catalunya.
A día de hoy Cambrils ha inaugurado la financiación de un proyecto transversal que quedará incluido en la fase de reconstrucción del país apoyada por el Fons después del terremoto sucedido en enero de 2010. Ello, conjuntamente a la visita por primera vez de las autoridades competentes del municipio haitiano a nuestra ciudad, nos hacen prever un ámbito de nuestras relaciones más estrechas y fructíferas.
sábado, 19 de junio de 2010
L'APLICACIÓ DEL DRET AMBIENTAL A L'ESTAT ESPANYOL
Reflexions al voltant del Dret Ambiental
Generalment es fa una diferenciació dins del Dret Comunitari Europeu entre el que són les polítiques comunitàries originàries i les noves polítiques. De la mateixa manera, existeix una segona diferenciació bàsica entre les polítiques econòmiques obligades a armonitzar-se des d’un bon principi de l’existència de les Comunitats Europees, i les polítiques que anomenem com a sectorials que es desenvolupen a partir de què els mateixos tractats europeus atorguen més competències a les institucions comunitàries.
No cal dir que l’àmbit de les polítiques comunitàries sectorials ha evolucionat considerablement des de la fundació de les Comunitats Europees fins al dia d’avui, evolució que ha comportat una ampliació i aprofundiment en la intervenció comunitària. Aquesta ampliació ha estat possible gràcies a la inclusió de múltiples i noves polítiques sectorials, al mateix temps que s’han anat perfeccionant les polítiques anteriorment ja existents.
La constatació de què pot existir un manteniment de polítiques nacionals divergents en un determinat sector, com pot ser el mateix del Medi Ambient, s’analitza com un autèntic obstacle a la plena realització de les llibertats comunitàries. És per això que cal incrementar la posada en comú entre els cossos jurídics dels Estats-membres, de la mateixa manera que les mateixes Comunitats Europees avancen en la intenció de donar un major impuls polític a la seva mateixa entitat tot ampliant la seva intervenció comunitària que ja sobrepassa per molt el pur objectiu economicista de la seva fundació.
L’article 3 del Tractat constitutiu de la primera Comunitat Europea ja enuncia els àmbits als que està oberta l’acció comunitària i preveu expressament l’establiment d’una política comuna en matèria agrícola, política comercial, transports i establiment d’un règim de defensa de la competència.
Dintre de les segones polítiques que passarem a anomenar “coordinades”, el Tractat de la Unió Europea preveu precisament la coordinació de les polítiques nacionals dels diferents Estats-membres en qualsevol sector desenvolupat. Com ja hem dit amb anterioritat, si en un principi el Tractat constitutiu només es centrava en la política econòmica en general, i a poc a poc es va anar incloent l’objectiu específic d’avançar en l’àmbit de la política social, és a partir de l’Acta Única que s’amplien molt més enllà els objectius d’anar tancant el cercle finalment del mercat interior. Així doncs, a la política de medi ambient en sí mateixa des d’aquesta data se li presenten les missions fonamentals de conservar, preservar i millorar la qualitat del medi; contribuir a la protecció de la salut de les persones i garantitzar una utilització prudent i racional dels recursos naturals.
Més específicament en la dècada dels anys noranta del segle passat es varen plantejar dues línies d’actuació que complementen els objectius originals de la política comunitària mediambiental. Per una banda, sorgeix la necessitat de fomentar mesures a nivell internacional per a solucionar els problemes ambientals regionals o globals, com es recull al Tractat arrel de la Reforma de Maastricht. Per una altra banda, es prioritza un enfocament preventiu de protecció del medi ambient, incidint especialment en àmbits com el transport o la energia. En aquesta línia el Tractat d’Amsterdam introdueix un nou article que estableix la integració de les exigències mediambientals en la definició i la realització de les polítiques i accions de tota la Comunitat, amb la finalitat de promoure a nivell global el concepte i contingut de desenvolupament sostenible. Aquest concepte, a més, el trobem novament inscrit com un dels objectius fonamentals de la Unió Europea, esmentat en l’actual article 2 (ex art.B) del Tractat de la Unió.
Si ens concentrem una mica més en la darrera modificació del Tractat quan es va voler tenir en compte la demanda de l’opinió pública per un respecte creixent als límits que imposa el medi ambient i el desenvolupament sostenible, el Tractat d’Amsterdam, a banda, com dèiem, d’incorporar la referència al mateix principi de desenvolupament sostenible, enumera concretament els objectius a seguir. El mateix Article 2 esmentat dóna l’encàrrec de promoure un desenvolupament harmoniós, equilibrat i sostenible de les activitats econòmiques, així com un alt nivell de protecció i de millorar de la qualitat del medi ambient.
La voluntat dels savis que renovaren el Tractat és, sens dubte, la de convertir les consideracions mediambientals en un goal ineludible que tingui coherència amb altres polítiques sectorials que es vénen desenvolupant, com per exemple pot ser l’agrícola. Donada aquesta situació les exigències de protecció del medi ambient han anat introduint-se i integrant-se d’un temps cap aquí en tota definició i realització de les polítiques comunitàries amb una importància mai abans tan pal.lesa.
Finalment, en aquest ordre de coses, cal destacar entre les Declaracions adoptades per la Conferència Intergovernamental que acabaria aprovant el nou text, la inclusió d’un article dedicat a les avaluacions de l’impacte mediambiental, que es transforma en un compromís de la Comissió d’elaborar estudis periòdics de control d’aquest impacte quan es trobi formulant propostes que poden tenir incidència mateixa amb el medi ambient. Aquesta darrera Declaració no fa més que incidir en el que ja estava anotat en la Declaració número 20 annexa a l’Acta Final del Tractat de la Unió, relativa a l’avaluació de les repercussions de les mesures comunitàries sobre el medi ambient, segons la qual la Comissió en el marc de les seves propostes i els Estats-membres en el context de la seva aplicació haurien de tenir en compte plenament els efectes sobre el medi ambient així com el principi de creixement sostenible.
Com afectaria doncs la gènesi de la preocupació mediambiental europea sobre la jove democràcia espanyola en la data d’1 de gener de 1986, quan l’Estat en qüestió entra de ple dret a la Unió, fins a la data d’avui dia. Aquesta és la raó del nostre estudi.
En primer lloc hem de realitzar un comentari al voltant del canvi profund viscut en els darrers vint anys a Espanya. Si a la meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, Espanya es trobava en bolquers si la comparéssim amb els països punters de França, Alemanya o el Regne Unit, avui aquestes diferències evidentment s’han vist retallades, no només en el nivell del benestar i de la riquesa, sinó també en el nivell d’acceptació de l’acquis comunitari, genèric en primer lloc i després evidentment mediambiental.
En aquest sentit, i amb la perspectiva del temps que resta pel mig, es pot afirmar sense cap por de què el Dret Ambiental de la Unió Europea ha estat el motor principal a partir del qual ha funcionat i se’n ha nodrit l’Estat Ambiental de Dret a Espanya.
Les preocupacions polítiques i ciutadanes, i per tant també jurídiques dels espanyols, en un principi, estaven abocades a aconseguir el nivell d’integració econòmica mateixa que els Estats fundadors de la Unió Europea s’havien forjat dècades abans; és per aquest motiu que el respecte pel medi ambient i l’horitzó de lluitar per un desenvolupament sostenible aniria penetrant poc a poc en el marc de les exigències juristes fins a ben entrat el nou segle XXI.
El Professor Jordano Fraga, de la Universitat de Sevilla, fa un minuciós examen de l’ordre de transposició espanyola de la normativa europea en els sectors més específics com poden ser per ordre i cronològicament: l’avaluació de l’impacte ambiental; el control integral de la contaminació industrial i tot el que fa referència als riscos industrials; la llibertat d’informació en tot allò relatiu al medi ambient; l’ecoetiqueta; l’ecoauditoria; l’agricultura ecològica; la gestió dels residus; la gestió de les aigües continentals en totes les seves qualitats d’aigües soterrades, residuals, destinades al consum humà, aptes per la vida dels peixos, per a la cria de moluscos, aptes per al bany, amb nitrats i identificades com a vulnerables; les aigües marines; l’atmosfera en totes les seves condicions; o el medi ambient natural, que també es preocupa de les aus silvestres, en general.
Evidentment s’ha avançat molt si fem el balanç avui dia (també és veritat que hi ha molt encara per fer) però cal dir que tot el procés s’ha realitzat, com la mateixa integració europea espanyola en general, a marxes forçades i sense el temps suficient per pair tot el nou que ens arriba dins del marc jurídic que ens engloba. L’autor de l’article esmentat ens parla de l’”autodiagnosi i l’automedicació” com la manera mitjançant la qual arribem a l’”estat saludable del malalt”. En definitiva, ens han anat plovent exigències europees que no hem dubtat d’incloure, això sí sempre segons el nostre ritme, al nostre cos jurídic propi, sense l’estudi previ de les necessitats que comportaran les seves aplicacions.
D’una mateixa manera per la qual afirmàvem que la preocupació per incrementar els mecanismes de control dels Ajuntaments sobre les condicions dels límits marcats per la contaminació acústica aprovada, per esmentar només un exemple, només serà possible per l’actuació impassible dels Tribunals imposant sentències exemplars tot exigint la responsabilitat patrimonial més alta a les administracions competents, en el cas del nivell europeu traduït al nivell espanyol, segurament passarà tot per una jurisprudència encara més dura per part del Tribunal de Justícies de les Comunitat Europees de Luxemburg per tal de fer més suportable la malaltia crònica del dret ambiental al nostre país.
Cal dir que aquesta dificultat d’acomplir tots els requisits dels nous condicionants europeus no és exclusiva d’Espanya ni de Catalunya, sinó que a hores d’ara és compartida per la gran majoria de països membres, ja que mentre uns arriben als nivells bàsics altres també tenen problemes derivats del nivell més privilegiat (problema de “rizar el rizo”). A aquesta situació erràtica el mateix Professor Jordano Fraga abans esmentat només hi veu la solució de trobar noves fórmules per promoure l’eficàcia de forma més directa o indirecta de les directives comunitàries, sense cap dubte, així com buscar decididament les responsabilitats dels Estats més endarrerits en la seva adaptació degudes als seus incompliments reiterats. D’aquí que la Unió Europea, mitjançant la seva Comissió, intensifiqui a la vegada els seus informes de control i supervisió de l’activitat jurídica de cada Estat-membre, així com sanciona públicament a aquells que no poden fer o no fan bé els seus deures ambientals.
A continuació vull comentar dos dels grans problemes que ens trobem a Espanya en el moment de fer la seva valoració sobre com aplica i adapta el dret comunitari ambiental que li és superior i d’obligat acompliment:
Per una banda hi tenim el repte de l’ambientalització de la resta de les polítiques públiques nacionals, sobretot les que tenen relació amb el transport, l’energia, el consum i l’agricultura, com dèiem a la part teòrica. I és que no tots els Ministeris i Conselleries tenen el mateix interès i preferència per introduir les clàusules degudes mediambientals, moltes vegades per motius econòmics i d’altres per qüestió de rentabilitat temporal. Sembla obvi que primer ens haurem de creure el Medi Ambient per se per després mediambientalitzar la resta de departaments (al govern de Catalunya existeix una experiència innovadora per estirar per aquesta banda, conseqüències de la qual només es podran analitzar passats uns anys, guanyats per tenir millor perspectiva).
El segon problema a destacar en el cas espanyol està relacionat amb la seva mateixa configuració com a Estat territorial i la repartició de competències segons la jerarquia de cada administració. El fet de no ser un Estat Federal nominalment, malgrat viure gràcies a la Constitució de 1978 tendències federalitzants a partir de la creació de l’Estat de les Autonomies, contempla la possibilitat de la transposició directa d’una directiva europea per part d’una Comunitat Autònoma. En aquest cas, aquest any hem estudiat els casos de les normatives de contaminació lumínica, on la legislació catalana és pionera sense haver-hi encara una legislació estatal, i de les de contaminació acústica on s’avança la comunitat autònoma catalana amb una Llei del 2002, essent l’estatal del 2003.
El Tribunal Constitucional ja ha aclarit que només l’Estat és competent en exclusiva per a la transposició quan ho trobin adequat els seus òrgans facultatius, mentre que les Comunitats Autònomes poden avançar-se per necessitat o sensibilitat, malgrat que després més tard hauran d’escoltar i atendre a les normes de desenvolupament i voluntàriament també podran realitzar normes addicionals de protecció en cada cas hipotètic.
La gran fallida de l’aplicació del Dret Comunitari Ambiental, doncs, és en gran part degut a l’escassa previsió de mecanismes de control una vegada les lleis entren en vigència. Només en els casos de la contaminació acústica i de la contaminació lumínica ens trobem amb greus problemes de denúncies ciutadanes arribades als tribunals degut a no fer efectius els deures bàsics de comptar amb cossos d’inspecció dedicats a analitzar la situació dels llocs emissors de soroll i de les lluminàries molestes. En aquest punt es pot evolucionar cap a una major atenció humana i tècnica per donar solucionar a tal muntanya de casos oberts. Una mica més de marge de temps per l’adaptació de les Ordenances que són sobre les que deriven les diligències estatals o autonòmiques com a responsables últimes resultaria una mesura ben rebuda i encertada en l’objectiu de centrar les coses en una posició una mica millorada. Les mateixes administracions, des de l’Estat, la Comunitat Autònoma o el Municipi, fan mans i mànigues per invertir el suficient per posar-se al dia i no caure en la desídia. Són molts els informes que alerten de què si no es posa fre a l’incompliment sistemàtic de la normativa europea, els perjudicis legalistes poden ser encara pitjors dels que estem vivint en l’actualitat.
No ens queda més que demanar, doncs, una línia més decidida a favor de l’acompliment de l’efecte directe de la força de les directives comunitàries fins a les seves últimes conseqüències, la qual pot esdevenir la única forma de fer despertar al mort o a la víctima, estat en el qual ens trobem en l’actualitat, mediambientalment parlant, el que sembla, si no hi ha canvi, un carrer sense sortida.
(2008)
Generalment es fa una diferenciació dins del Dret Comunitari Europeu entre el que són les polítiques comunitàries originàries i les noves polítiques. De la mateixa manera, existeix una segona diferenciació bàsica entre les polítiques econòmiques obligades a armonitzar-se des d’un bon principi de l’existència de les Comunitats Europees, i les polítiques que anomenem com a sectorials que es desenvolupen a partir de què els mateixos tractats europeus atorguen més competències a les institucions comunitàries.
No cal dir que l’àmbit de les polítiques comunitàries sectorials ha evolucionat considerablement des de la fundació de les Comunitats Europees fins al dia d’avui, evolució que ha comportat una ampliació i aprofundiment en la intervenció comunitària. Aquesta ampliació ha estat possible gràcies a la inclusió de múltiples i noves polítiques sectorials, al mateix temps que s’han anat perfeccionant les polítiques anteriorment ja existents.
La constatació de què pot existir un manteniment de polítiques nacionals divergents en un determinat sector, com pot ser el mateix del Medi Ambient, s’analitza com un autèntic obstacle a la plena realització de les llibertats comunitàries. És per això que cal incrementar la posada en comú entre els cossos jurídics dels Estats-membres, de la mateixa manera que les mateixes Comunitats Europees avancen en la intenció de donar un major impuls polític a la seva mateixa entitat tot ampliant la seva intervenció comunitària que ja sobrepassa per molt el pur objectiu economicista de la seva fundació.
L’article 3 del Tractat constitutiu de la primera Comunitat Europea ja enuncia els àmbits als que està oberta l’acció comunitària i preveu expressament l’establiment d’una política comuna en matèria agrícola, política comercial, transports i establiment d’un règim de defensa de la competència.
Dintre de les segones polítiques que passarem a anomenar “coordinades”, el Tractat de la Unió Europea preveu precisament la coordinació de les polítiques nacionals dels diferents Estats-membres en qualsevol sector desenvolupat. Com ja hem dit amb anterioritat, si en un principi el Tractat constitutiu només es centrava en la política econòmica en general, i a poc a poc es va anar incloent l’objectiu específic d’avançar en l’àmbit de la política social, és a partir de l’Acta Única que s’amplien molt més enllà els objectius d’anar tancant el cercle finalment del mercat interior. Així doncs, a la política de medi ambient en sí mateixa des d’aquesta data se li presenten les missions fonamentals de conservar, preservar i millorar la qualitat del medi; contribuir a la protecció de la salut de les persones i garantitzar una utilització prudent i racional dels recursos naturals.
Més específicament en la dècada dels anys noranta del segle passat es varen plantejar dues línies d’actuació que complementen els objectius originals de la política comunitària mediambiental. Per una banda, sorgeix la necessitat de fomentar mesures a nivell internacional per a solucionar els problemes ambientals regionals o globals, com es recull al Tractat arrel de la Reforma de Maastricht. Per una altra banda, es prioritza un enfocament preventiu de protecció del medi ambient, incidint especialment en àmbits com el transport o la energia. En aquesta línia el Tractat d’Amsterdam introdueix un nou article que estableix la integració de les exigències mediambientals en la definició i la realització de les polítiques i accions de tota la Comunitat, amb la finalitat de promoure a nivell global el concepte i contingut de desenvolupament sostenible. Aquest concepte, a més, el trobem novament inscrit com un dels objectius fonamentals de la Unió Europea, esmentat en l’actual article 2 (ex art.B) del Tractat de la Unió.
Si ens concentrem una mica més en la darrera modificació del Tractat quan es va voler tenir en compte la demanda de l’opinió pública per un respecte creixent als límits que imposa el medi ambient i el desenvolupament sostenible, el Tractat d’Amsterdam, a banda, com dèiem, d’incorporar la referència al mateix principi de desenvolupament sostenible, enumera concretament els objectius a seguir. El mateix Article 2 esmentat dóna l’encàrrec de promoure un desenvolupament harmoniós, equilibrat i sostenible de les activitats econòmiques, així com un alt nivell de protecció i de millorar de la qualitat del medi ambient.
La voluntat dels savis que renovaren el Tractat és, sens dubte, la de convertir les consideracions mediambientals en un goal ineludible que tingui coherència amb altres polítiques sectorials que es vénen desenvolupant, com per exemple pot ser l’agrícola. Donada aquesta situació les exigències de protecció del medi ambient han anat introduint-se i integrant-se d’un temps cap aquí en tota definició i realització de les polítiques comunitàries amb una importància mai abans tan pal.lesa.
Finalment, en aquest ordre de coses, cal destacar entre les Declaracions adoptades per la Conferència Intergovernamental que acabaria aprovant el nou text, la inclusió d’un article dedicat a les avaluacions de l’impacte mediambiental, que es transforma en un compromís de la Comissió d’elaborar estudis periòdics de control d’aquest impacte quan es trobi formulant propostes que poden tenir incidència mateixa amb el medi ambient. Aquesta darrera Declaració no fa més que incidir en el que ja estava anotat en la Declaració número 20 annexa a l’Acta Final del Tractat de la Unió, relativa a l’avaluació de les repercussions de les mesures comunitàries sobre el medi ambient, segons la qual la Comissió en el marc de les seves propostes i els Estats-membres en el context de la seva aplicació haurien de tenir en compte plenament els efectes sobre el medi ambient així com el principi de creixement sostenible.
Com afectaria doncs la gènesi de la preocupació mediambiental europea sobre la jove democràcia espanyola en la data d’1 de gener de 1986, quan l’Estat en qüestió entra de ple dret a la Unió, fins a la data d’avui dia. Aquesta és la raó del nostre estudi.
En primer lloc hem de realitzar un comentari al voltant del canvi profund viscut en els darrers vint anys a Espanya. Si a la meitat de la dècada dels vuitanta del segle passat, Espanya es trobava en bolquers si la comparéssim amb els països punters de França, Alemanya o el Regne Unit, avui aquestes diferències evidentment s’han vist retallades, no només en el nivell del benestar i de la riquesa, sinó també en el nivell d’acceptació de l’acquis comunitari, genèric en primer lloc i després evidentment mediambiental.
En aquest sentit, i amb la perspectiva del temps que resta pel mig, es pot afirmar sense cap por de què el Dret Ambiental de la Unió Europea ha estat el motor principal a partir del qual ha funcionat i se’n ha nodrit l’Estat Ambiental de Dret a Espanya.
Les preocupacions polítiques i ciutadanes, i per tant també jurídiques dels espanyols, en un principi, estaven abocades a aconseguir el nivell d’integració econòmica mateixa que els Estats fundadors de la Unió Europea s’havien forjat dècades abans; és per aquest motiu que el respecte pel medi ambient i l’horitzó de lluitar per un desenvolupament sostenible aniria penetrant poc a poc en el marc de les exigències juristes fins a ben entrat el nou segle XXI.
El Professor Jordano Fraga, de la Universitat de Sevilla, fa un minuciós examen de l’ordre de transposició espanyola de la normativa europea en els sectors més específics com poden ser per ordre i cronològicament: l’avaluació de l’impacte ambiental; el control integral de la contaminació industrial i tot el que fa referència als riscos industrials; la llibertat d’informació en tot allò relatiu al medi ambient; l’ecoetiqueta; l’ecoauditoria; l’agricultura ecològica; la gestió dels residus; la gestió de les aigües continentals en totes les seves qualitats d’aigües soterrades, residuals, destinades al consum humà, aptes per la vida dels peixos, per a la cria de moluscos, aptes per al bany, amb nitrats i identificades com a vulnerables; les aigües marines; l’atmosfera en totes les seves condicions; o el medi ambient natural, que també es preocupa de les aus silvestres, en general.
Evidentment s’ha avançat molt si fem el balanç avui dia (també és veritat que hi ha molt encara per fer) però cal dir que tot el procés s’ha realitzat, com la mateixa integració europea espanyola en general, a marxes forçades i sense el temps suficient per pair tot el nou que ens arriba dins del marc jurídic que ens engloba. L’autor de l’article esmentat ens parla de l’”autodiagnosi i l’automedicació” com la manera mitjançant la qual arribem a l’”estat saludable del malalt”. En definitiva, ens han anat plovent exigències europees que no hem dubtat d’incloure, això sí sempre segons el nostre ritme, al nostre cos jurídic propi, sense l’estudi previ de les necessitats que comportaran les seves aplicacions.
D’una mateixa manera per la qual afirmàvem que la preocupació per incrementar els mecanismes de control dels Ajuntaments sobre les condicions dels límits marcats per la contaminació acústica aprovada, per esmentar només un exemple, només serà possible per l’actuació impassible dels Tribunals imposant sentències exemplars tot exigint la responsabilitat patrimonial més alta a les administracions competents, en el cas del nivell europeu traduït al nivell espanyol, segurament passarà tot per una jurisprudència encara més dura per part del Tribunal de Justícies de les Comunitat Europees de Luxemburg per tal de fer més suportable la malaltia crònica del dret ambiental al nostre país.
Cal dir que aquesta dificultat d’acomplir tots els requisits dels nous condicionants europeus no és exclusiva d’Espanya ni de Catalunya, sinó que a hores d’ara és compartida per la gran majoria de països membres, ja que mentre uns arriben als nivells bàsics altres també tenen problemes derivats del nivell més privilegiat (problema de “rizar el rizo”). A aquesta situació erràtica el mateix Professor Jordano Fraga abans esmentat només hi veu la solució de trobar noves fórmules per promoure l’eficàcia de forma més directa o indirecta de les directives comunitàries, sense cap dubte, així com buscar decididament les responsabilitats dels Estats més endarrerits en la seva adaptació degudes als seus incompliments reiterats. D’aquí que la Unió Europea, mitjançant la seva Comissió, intensifiqui a la vegada els seus informes de control i supervisió de l’activitat jurídica de cada Estat-membre, així com sanciona públicament a aquells que no poden fer o no fan bé els seus deures ambientals.
A continuació vull comentar dos dels grans problemes que ens trobem a Espanya en el moment de fer la seva valoració sobre com aplica i adapta el dret comunitari ambiental que li és superior i d’obligat acompliment:
Per una banda hi tenim el repte de l’ambientalització de la resta de les polítiques públiques nacionals, sobretot les que tenen relació amb el transport, l’energia, el consum i l’agricultura, com dèiem a la part teòrica. I és que no tots els Ministeris i Conselleries tenen el mateix interès i preferència per introduir les clàusules degudes mediambientals, moltes vegades per motius econòmics i d’altres per qüestió de rentabilitat temporal. Sembla obvi que primer ens haurem de creure el Medi Ambient per se per després mediambientalitzar la resta de departaments (al govern de Catalunya existeix una experiència innovadora per estirar per aquesta banda, conseqüències de la qual només es podran analitzar passats uns anys, guanyats per tenir millor perspectiva).
El segon problema a destacar en el cas espanyol està relacionat amb la seva mateixa configuració com a Estat territorial i la repartició de competències segons la jerarquia de cada administració. El fet de no ser un Estat Federal nominalment, malgrat viure gràcies a la Constitució de 1978 tendències federalitzants a partir de la creació de l’Estat de les Autonomies, contempla la possibilitat de la transposició directa d’una directiva europea per part d’una Comunitat Autònoma. En aquest cas, aquest any hem estudiat els casos de les normatives de contaminació lumínica, on la legislació catalana és pionera sense haver-hi encara una legislació estatal, i de les de contaminació acústica on s’avança la comunitat autònoma catalana amb una Llei del 2002, essent l’estatal del 2003.
El Tribunal Constitucional ja ha aclarit que només l’Estat és competent en exclusiva per a la transposició quan ho trobin adequat els seus òrgans facultatius, mentre que les Comunitats Autònomes poden avançar-se per necessitat o sensibilitat, malgrat que després més tard hauran d’escoltar i atendre a les normes de desenvolupament i voluntàriament també podran realitzar normes addicionals de protecció en cada cas hipotètic.
La gran fallida de l’aplicació del Dret Comunitari Ambiental, doncs, és en gran part degut a l’escassa previsió de mecanismes de control una vegada les lleis entren en vigència. Només en els casos de la contaminació acústica i de la contaminació lumínica ens trobem amb greus problemes de denúncies ciutadanes arribades als tribunals degut a no fer efectius els deures bàsics de comptar amb cossos d’inspecció dedicats a analitzar la situació dels llocs emissors de soroll i de les lluminàries molestes. En aquest punt es pot evolucionar cap a una major atenció humana i tècnica per donar solucionar a tal muntanya de casos oberts. Una mica més de marge de temps per l’adaptació de les Ordenances que són sobre les que deriven les diligències estatals o autonòmiques com a responsables últimes resultaria una mesura ben rebuda i encertada en l’objectiu de centrar les coses en una posició una mica millorada. Les mateixes administracions, des de l’Estat, la Comunitat Autònoma o el Municipi, fan mans i mànigues per invertir el suficient per posar-se al dia i no caure en la desídia. Són molts els informes que alerten de què si no es posa fre a l’incompliment sistemàtic de la normativa europea, els perjudicis legalistes poden ser encara pitjors dels que estem vivint en l’actualitat.
No ens queda més que demanar, doncs, una línia més decidida a favor de l’acompliment de l’efecte directe de la força de les directives comunitàries fins a les seves últimes conseqüències, la qual pot esdevenir la única forma de fer despertar al mort o a la víctima, estat en el qual ens trobem en l’actualitat, mediambientalment parlant, el que sembla, si no hi ha canvi, un carrer sense sortida.
(2008)
miércoles, 16 de junio de 2010
ACTE DE GRADUACIÓ DE LA DIPLOMATURA DE TREBALL SOCIAL 2007 – 2010
Apadrinament de la Promoció 2007-2010 de Treball Social
Organitza: Alumnes de la Promoció de Treball Social
Col.labora: Facultat de Ciències Jurídiques (FCJ) de la Universitat Rovira i Virgili (URV)
Lloc: Aula Magna de la Facultat de Ciències Jurídiques
Hora: 20:00 h.
Presentació de l’acte: Ana Sánchez i Pere González
Programa:
a) Parlament del Degà, Dr. Frederic Adán;
b) Parlament de la Responsable de l’Ensenyament de Treball Social, Sra. Ma. Victòria Forns;
c) Parlament del Padrí de la Promoció, Sr. Oliver Klein Bosquet;
d) Parlament de diverses alumnes de Treball Social;
e) Lliurament d’orles;
f) Petit refrigeri per als convidats.
Bon vespre a tothom, benvinguts sigueu! La veritat és que em fa molta il.lusió estar aquí amb vosaltres i compartir aquest moment tan especial de les vostres vides. Organitzaré el meu parlament en tres fases, com gairebé faig sempre en les meves classes: en primer lloc us comentaré tres confidències meves, en segon lloc us desenvoluparé la part principal del missatge que avui us vull oferir; i, finalment, us aportaré alguna conclusió.
La primera confidència és que els darrers anys he descobert que m’agrada fer de professor. Mai abans ho podia haver imaginat. Quan estava assegut a l’altra banda i mirava els meus mestres mai podia haver considerat que ara em trobaria tan a gust davant de tots vosaltres. M’agrada ensenyar perquè amb vosaltres també aprenc, m’actualitzo, em preparo, em descobriu arguments i realitats noves. M’entusiasma el que faig.
La segona confidència és que em produeix una enorme alegria aquest moment en el qual deixeu de ser els meus alumnes i passeu a ser considerats col.legues. M’encanta trobar-vos en alguna de les nombroses administracions locals de les rodalies, en organitzacions no governamentals i empreses disposant dels vostres coneixements i exercint amb valentia i professionalitat. Encara ara podeu comptar amb mi, de la mateixa manera que jo em dirigiré a vosaltres i demanaré la vostra opinió.
En tercer lloc us vull fer palès que segueixo preocupat pel sentit de la meva vida, de la vida en general, de la meva tasca com a professor, de la relació amb el meu entorn immediat, i, de la meva relació amb vosaltres, com no podia ser d’una altra manera. Però sembla que cada vegada ho tinc més clar: es tracta, i això us ho aconsello, si em permeteu algun consell, intentar ser feliç amb un mateix i també intentar fer feliç els qui t’envolten, la resta de la societat en la mesura del possible. Es tractaria doncs de quelcom semblant a intentar fer possible un món millor, més just, més igualitari (reteniu aquest darrer adjectiu per més tard). I efectivament vosaltres sou d’aquests que es poden considerar a favor de construir un altre món, molt millor que l’actual. Només per això que els estudis i la vida mateixa ja valen la pena.
A continuació no faré una classe com les que us tinc acostumats però sí tinc la intenció de procurar explicar als vostres pares, avis, nuvis, amics, germans, fills i coneguts, el que heu après a la universitat i comentar breument per a què us pot servir.
Recordeu una vegada més que el que us ha de distingir de la resta dels humans és poder defensar amb criteri i valor els vostres conceptes i principis, per davant d’altres arguments poc elaborats, per exemple, en la barra d’un dels molts bars que predominen el nostre paisatge urbà. No oblideu mai que vosaltres sou universitaris i que s’ha invertit socialment en vosaltres per poder donar petites lliçons, sempre humils, a aquells que no saben, els que repeteixen, els que desconeixen, i els arrogants.
Seguim en la lluita universal de la confrontació entre els que pensen a favor del bé comú, els que prioritzen la societat, en definitiva, i els que pensen només en l’interés parcial o particular, els egoistes, els curts de mires, els conservadors del seu no sé què.
Expliqueu que la predica de “llibertat, igualtat i fraternitat” amb la qual es va inaugurar la Revolució Francesa encara és vigent avui dia; tan sols hi canviaria el terme de “fraternitat” pel més actual de “solidaritat internacional”. La lluita per la Llibertat va ser l’inici de les onades de progrés que en els darrers dos segles i escaig ens han fet gaudir a gran part de la civilització mundial. Els serfs de la gleva i encara pitjor els esclaus van reclamar ser considerats com a ciutadans, així com les dones i els diferents per raons de religió, creences polítiques i ètnia van guanyar drets poc a poc fins als nostres dies, mai de forma definitiva però si sempre avançant aparentment.
Immediatament després de la Llibertat individual, però, es va retornar a l’esperit col.lectivista i comunitari que ens podia fer a tots molt més forts. Està comprovat empíricament que massa individualisme estropeja les persones humanes i és per això que cal pensar com a espècie unitària. Així doncs avui dia ens trobem contraposant constantment Llibertat versus Igualtat. La Llibertat hi és constitucionalment, però la Igualtat sembla una quimera. Podem afirmar doncs que “tots som lliures però no som lliures de la mateixa manera”. Nosaltres, els treballadors socials, hauríem de ser dels que estem més a favor de la Igualtat pel llarg camí que encara li queda per recórrer i arribar al seu punt òptim. Penseu en les tres quartes parts del món que no té les nostres possibilitats, penseu en l’expressió de moda “aconseguir la igualtat d’oportunitats”, que ja resulta quelcom prou difícil.
Han lluitat els nostres avis, han lluitat els nostres pares i ens tocarà lluitar a nosaltres com a treballadors socials. Actualment estem immersos en una disjuntiva clara entre la reformulació del model d’Estat de Benestar assolit després de la Segona Guerra Munidal a Europa, i després del franquisme a Espanya, i el saboteig del mateix a càrrec de la tendència hegemònica del conservadurisme decimonònic que s’anomena neoliberalisme. Hem de tenir clar doncs que resistim o ens rendeixen. Tenim arguments suficients per seguir preocupant-nos per les persones més dèbils i més necessitades, ja siguin classes socials, països empobrits o individus caiguts en desgràcia. L’humà ens dol i no en podem ser immunes.
Malgrat les notícies colpidores de crisi econòmica internacional, que a la vegada s’aprofiten per intentar desmuntar el sistema públic que és atacat per considerar-se excessivament car, sempre ens quedarà algun raig d’esperança. Analitzem per un moment la complexitat que provoca el fet de què als Estats Units el nou President Obama per fi aprovi una reforma sanitària que no havien pogut en Roosvelt amb el New Deal i la Hillary Clinton com a Secretària d’Estat, i al mateix temps la Unió Europea aplaudeix les retallades anunciades pels governs dels seus Estats-membres.
Hem de pensar segurament que no som en un pou sense fons sinó que estem enmig d’un túnel al final del qual es pot veure la llum. Ahir mateix va crear-se una notícia que ens dóna horitzons positius i constructius cap els que caminar: en una d’aquestes coses bones que encara passen en aquest país (i ara no és hora de preguntar-se a quin país em refereixo) el Premi Príncep d’Astúries a les Humanitats i la Comunicació ha estat donat i compartit a dues eminències científiques socials com són en Alain Touraine i en Zygmunt Baumann. Tots dos tenen moltes coses en comú: els dos van néixer el 1925, pel qual han viscut el final de la Primera Guerra Mundial, el període d’entreguerres, la pujada del nazisme al poder, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, el comunisme, la Caiguda del Mur de Berlin i les independències del Tercer Món, fins arribar a la nova Era de la Globalització. Touraine és francès però estima i ha escrit molt i molt bé sobre Amèrica Llatina; Baumann és jueu, polonès d’origen, nacionalitzat britànic, com en Joseph Conrad o en Riszard Kapucinsky. L’un ha estudiat el fenomen de la “societat postmoderna” i el segon ha introduït el concepte de “modernitat líquida”, per acusar en ambdós casos un tipus de dominació capitalista que arracona i elimina la diversitat, la pluralitat i les alternatives. Així que aquests premis i aquests intel.lectuals són la millor motivació per seguir la cursa. Més en saber que s’han imposat a la candidatura materialista del japonès inventor de la màquina de videojoc més venuda.
Citant als grans, hi ha l’etern Bertold Brecht que diu que hi ha persones que fan coses interessants, hi ha persones que guanyen batalles i hi ha d’altres que no descansen mai en el seu compromís pel qual són imprescindibles. D’entre aquestes persones imprescindibles vull pensar que hi són els Treballadors Socials, més sabent que hi ha qui us té situats en el seu punt de mira per fer-vos desaparèixer. Així doncs: tingueu confiança en vosaltres i en la vostra feina, perquè nosaltres, la majoria de la societat, la tenim en les vostres persones. Sigueu justos i equànims en la bona feina. Moltes felicitats!
(Divendres 28 de Maig de 2010)
Organitza: Alumnes de la Promoció de Treball Social
Col.labora: Facultat de Ciències Jurídiques (FCJ) de la Universitat Rovira i Virgili (URV)
Lloc: Aula Magna de la Facultat de Ciències Jurídiques
Hora: 20:00 h.
Presentació de l’acte: Ana Sánchez i Pere González
Programa:
a) Parlament del Degà, Dr. Frederic Adán;
b) Parlament de la Responsable de l’Ensenyament de Treball Social, Sra. Ma. Victòria Forns;
c) Parlament del Padrí de la Promoció, Sr. Oliver Klein Bosquet;
d) Parlament de diverses alumnes de Treball Social;
e) Lliurament d’orles;
f) Petit refrigeri per als convidats.
Bon vespre a tothom, benvinguts sigueu! La veritat és que em fa molta il.lusió estar aquí amb vosaltres i compartir aquest moment tan especial de les vostres vides. Organitzaré el meu parlament en tres fases, com gairebé faig sempre en les meves classes: en primer lloc us comentaré tres confidències meves, en segon lloc us desenvoluparé la part principal del missatge que avui us vull oferir; i, finalment, us aportaré alguna conclusió.
La primera confidència és que els darrers anys he descobert que m’agrada fer de professor. Mai abans ho podia haver imaginat. Quan estava assegut a l’altra banda i mirava els meus mestres mai podia haver considerat que ara em trobaria tan a gust davant de tots vosaltres. M’agrada ensenyar perquè amb vosaltres també aprenc, m’actualitzo, em preparo, em descobriu arguments i realitats noves. M’entusiasma el que faig.
La segona confidència és que em produeix una enorme alegria aquest moment en el qual deixeu de ser els meus alumnes i passeu a ser considerats col.legues. M’encanta trobar-vos en alguna de les nombroses administracions locals de les rodalies, en organitzacions no governamentals i empreses disposant dels vostres coneixements i exercint amb valentia i professionalitat. Encara ara podeu comptar amb mi, de la mateixa manera que jo em dirigiré a vosaltres i demanaré la vostra opinió.
En tercer lloc us vull fer palès que segueixo preocupat pel sentit de la meva vida, de la vida en general, de la meva tasca com a professor, de la relació amb el meu entorn immediat, i, de la meva relació amb vosaltres, com no podia ser d’una altra manera. Però sembla que cada vegada ho tinc més clar: es tracta, i això us ho aconsello, si em permeteu algun consell, intentar ser feliç amb un mateix i també intentar fer feliç els qui t’envolten, la resta de la societat en la mesura del possible. Es tractaria doncs de quelcom semblant a intentar fer possible un món millor, més just, més igualitari (reteniu aquest darrer adjectiu per més tard). I efectivament vosaltres sou d’aquests que es poden considerar a favor de construir un altre món, molt millor que l’actual. Només per això que els estudis i la vida mateixa ja valen la pena.
A continuació no faré una classe com les que us tinc acostumats però sí tinc la intenció de procurar explicar als vostres pares, avis, nuvis, amics, germans, fills i coneguts, el que heu après a la universitat i comentar breument per a què us pot servir.
Recordeu una vegada més que el que us ha de distingir de la resta dels humans és poder defensar amb criteri i valor els vostres conceptes i principis, per davant d’altres arguments poc elaborats, per exemple, en la barra d’un dels molts bars que predominen el nostre paisatge urbà. No oblideu mai que vosaltres sou universitaris i que s’ha invertit socialment en vosaltres per poder donar petites lliçons, sempre humils, a aquells que no saben, els que repeteixen, els que desconeixen, i els arrogants.
Seguim en la lluita universal de la confrontació entre els que pensen a favor del bé comú, els que prioritzen la societat, en definitiva, i els que pensen només en l’interés parcial o particular, els egoistes, els curts de mires, els conservadors del seu no sé què.
Expliqueu que la predica de “llibertat, igualtat i fraternitat” amb la qual es va inaugurar la Revolució Francesa encara és vigent avui dia; tan sols hi canviaria el terme de “fraternitat” pel més actual de “solidaritat internacional”. La lluita per la Llibertat va ser l’inici de les onades de progrés que en els darrers dos segles i escaig ens han fet gaudir a gran part de la civilització mundial. Els serfs de la gleva i encara pitjor els esclaus van reclamar ser considerats com a ciutadans, així com les dones i els diferents per raons de religió, creences polítiques i ètnia van guanyar drets poc a poc fins als nostres dies, mai de forma definitiva però si sempre avançant aparentment.
Immediatament després de la Llibertat individual, però, es va retornar a l’esperit col.lectivista i comunitari que ens podia fer a tots molt més forts. Està comprovat empíricament que massa individualisme estropeja les persones humanes i és per això que cal pensar com a espècie unitària. Així doncs avui dia ens trobem contraposant constantment Llibertat versus Igualtat. La Llibertat hi és constitucionalment, però la Igualtat sembla una quimera. Podem afirmar doncs que “tots som lliures però no som lliures de la mateixa manera”. Nosaltres, els treballadors socials, hauríem de ser dels que estem més a favor de la Igualtat pel llarg camí que encara li queda per recórrer i arribar al seu punt òptim. Penseu en les tres quartes parts del món que no té les nostres possibilitats, penseu en l’expressió de moda “aconseguir la igualtat d’oportunitats”, que ja resulta quelcom prou difícil.
Han lluitat els nostres avis, han lluitat els nostres pares i ens tocarà lluitar a nosaltres com a treballadors socials. Actualment estem immersos en una disjuntiva clara entre la reformulació del model d’Estat de Benestar assolit després de la Segona Guerra Munidal a Europa, i després del franquisme a Espanya, i el saboteig del mateix a càrrec de la tendència hegemònica del conservadurisme decimonònic que s’anomena neoliberalisme. Hem de tenir clar doncs que resistim o ens rendeixen. Tenim arguments suficients per seguir preocupant-nos per les persones més dèbils i més necessitades, ja siguin classes socials, països empobrits o individus caiguts en desgràcia. L’humà ens dol i no en podem ser immunes.
Malgrat les notícies colpidores de crisi econòmica internacional, que a la vegada s’aprofiten per intentar desmuntar el sistema públic que és atacat per considerar-se excessivament car, sempre ens quedarà algun raig d’esperança. Analitzem per un moment la complexitat que provoca el fet de què als Estats Units el nou President Obama per fi aprovi una reforma sanitària que no havien pogut en Roosvelt amb el New Deal i la Hillary Clinton com a Secretària d’Estat, i al mateix temps la Unió Europea aplaudeix les retallades anunciades pels governs dels seus Estats-membres.
Hem de pensar segurament que no som en un pou sense fons sinó que estem enmig d’un túnel al final del qual es pot veure la llum. Ahir mateix va crear-se una notícia que ens dóna horitzons positius i constructius cap els que caminar: en una d’aquestes coses bones que encara passen en aquest país (i ara no és hora de preguntar-se a quin país em refereixo) el Premi Príncep d’Astúries a les Humanitats i la Comunicació ha estat donat i compartit a dues eminències científiques socials com són en Alain Touraine i en Zygmunt Baumann. Tots dos tenen moltes coses en comú: els dos van néixer el 1925, pel qual han viscut el final de la Primera Guerra Mundial, el període d’entreguerres, la pujada del nazisme al poder, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Freda, el comunisme, la Caiguda del Mur de Berlin i les independències del Tercer Món, fins arribar a la nova Era de la Globalització. Touraine és francès però estima i ha escrit molt i molt bé sobre Amèrica Llatina; Baumann és jueu, polonès d’origen, nacionalitzat britànic, com en Joseph Conrad o en Riszard Kapucinsky. L’un ha estudiat el fenomen de la “societat postmoderna” i el segon ha introduït el concepte de “modernitat líquida”, per acusar en ambdós casos un tipus de dominació capitalista que arracona i elimina la diversitat, la pluralitat i les alternatives. Així que aquests premis i aquests intel.lectuals són la millor motivació per seguir la cursa. Més en saber que s’han imposat a la candidatura materialista del japonès inventor de la màquina de videojoc més venuda.
Citant als grans, hi ha l’etern Bertold Brecht que diu que hi ha persones que fan coses interessants, hi ha persones que guanyen batalles i hi ha d’altres que no descansen mai en el seu compromís pel qual són imprescindibles. D’entre aquestes persones imprescindibles vull pensar que hi són els Treballadors Socials, més sabent que hi ha qui us té situats en el seu punt de mira per fer-vos desaparèixer. Així doncs: tingueu confiança en vosaltres i en la vostra feina, perquè nosaltres, la majoria de la societat, la tenim en les vostres persones. Sigueu justos i equànims en la bona feina. Moltes felicitats!
(Divendres 28 de Maig de 2010)
domingo, 13 de junio de 2010
VA DE FIRES
Què han de fer les Fires amb la crisi?
Fins ara aquest espai de la Federació de Fires de Catalunya (FEFIC) dins de la seva publicació 'Va de Fires' ha estat un espai bàsicament d'informació. Ha arribat el moment de què la gent de les fires també opini.
La situació econòmica és complicada des de fa temps i no podem amargar el cap sota l'ala. Què han de fer les fires amb la crisi? Això és el que hem preguntat a alguns socis de la FEFI.
Aquí teniu les opinions de gent molt de fires, gent que treballa cada dia en el tema firal i que el viu intensament. Són una bona mostra de la gent que fa possible, que malgrat la mateixa crisi, Catalunya continuï sent un país de fires.
Oliver Klein, Regidor de Promoció de Ciutat i Relacions Cíviques de l'Ajuntament de Cambrils: "Les Fires han de continuar com sempre, representant el motor dinamitzador de la iniciativa pública i la iniciativa ciutadana i trobant-se en el punt de l'organització d'un espai comú en què coincideixin oferta i demanda. En aquests temps de crisi econòmica internacional cal entendre millor que mai que el context de la situació comercial ha anat evolucionant molt en els darrers anys: si en un principi el producte havia estat l'eix de cada fira i es podia vendre fàcilment, actualment, per mantenir aquesta condició, caldrà una major orientació a la venda tot fomentant l'aparició de nous formats i nous canals per fer arribar el producte al client. Així doncs, podríem dir que el client ha guanyat un pes específic que bans no es tenia prou en compte i pot arribar a esdevenir l'eix principal del negoci mateix. En aquest sentit, i per fer-ho possible, haurem d'apostar per tres factors dependents: el producte, la comunicació i el client".
(Juny 2010)
Fins ara aquest espai de la Federació de Fires de Catalunya (FEFIC) dins de la seva publicació 'Va de Fires' ha estat un espai bàsicament d'informació. Ha arribat el moment de què la gent de les fires també opini.
La situació econòmica és complicada des de fa temps i no podem amargar el cap sota l'ala. Què han de fer les fires amb la crisi? Això és el que hem preguntat a alguns socis de la FEFI.
Aquí teniu les opinions de gent molt de fires, gent que treballa cada dia en el tema firal i que el viu intensament. Són una bona mostra de la gent que fa possible, que malgrat la mateixa crisi, Catalunya continuï sent un país de fires.
Oliver Klein, Regidor de Promoció de Ciutat i Relacions Cíviques de l'Ajuntament de Cambrils: "Les Fires han de continuar com sempre, representant el motor dinamitzador de la iniciativa pública i la iniciativa ciutadana i trobant-se en el punt de l'organització d'un espai comú en què coincideixin oferta i demanda. En aquests temps de crisi econòmica internacional cal entendre millor que mai que el context de la situació comercial ha anat evolucionant molt en els darrers anys: si en un principi el producte havia estat l'eix de cada fira i es podia vendre fàcilment, actualment, per mantenir aquesta condició, caldrà una major orientació a la venda tot fomentant l'aparició de nous formats i nous canals per fer arribar el producte al client. Així doncs, podríem dir que el client ha guanyat un pes específic que bans no es tenia prou en compte i pot arribar a esdevenir l'eix principal del negoci mateix. En aquest sentit, i per fer-ho possible, haurem d'apostar per tres factors dependents: el producte, la comunicació i el client".
(Juny 2010)
Suscribirse a:
Entradas (Atom)