La presència d’immigrants a la nostra comunitat és cada vegada més notòria. L’arribada de persones provinents d’altres països fa més fàcil que es pugui imaginar una nova societat cambrilenca on hi puguin arribar a conviure cultures diferents. Recentment a la nostra població de Cambrils presentàvem el llibre de l’Ignasi Martí, “Habitatge i convivència al Baix Camp: immigrants en la línia de flotació”, on queda ben pal.lès quina és la precarietat d’aquests col.lectiu de nouvinguts a l’hora d’instal.lar-se humilment en els nostres barris. La societat de futur de què parlem haurà de ser construïda entre els nostres fills i els descendents d’aquests nous ciutadans, els quals, tots ells, s’hauran de posar d’acord en un model consensuat de convivència igualitària i respectuosa. La base de la interculturalitat, precisament, resideix en la capacitat de diàleg entre uns i altres, tot plegat assolint la meta de la superació del risc de la marginalitat i del conflicte racista.
Entre els dies 7 i 12 d’abril de l’any 2003 s’organitzà a la nostra Vila, de forma experimental, la “Primera Setmana de la Interculturalitat”, amb el sots-títol de “Tots els colors de la nostra ciutat”. El pes de l’organització d’aquest esdeveniment va recaure en la nova Regidoria de Polítiques per la Igualtat que va estimar convenient, llavors, demanar el treball conjunt i transversal de la resta de conselleries de l’Ajuntament. D’aquesta manera, i per un mateix objectiu, treballaren la brigada municipal, els assistents socials, els col.lectius organitzats d’immigrants, la canalla a l’escola, els mitjans de comunicació i els tècnics de tots els departaments del consistori. Exposicions, conferències, projeccions de cinema i altres actes lúdics ens varen fer reflexionar sobre la conveniència d’afavorir el contacte entre cultures i el millors coneixement entre autòctons i nouvinguts.
En l’actualitat, especialment en les nostres contrades del Camp de Tarragona, sembla que el fenomen d’anticipació al fet de la integració dels immigrants, d’altra banda cada vegada més numerosos no és exclusiu de Cambrils. D’aquesta manera, en el nivell acadèmic, la Universitat Rovira i Virgili (URV), amb la col.laboració de la Secretaria per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya, ha engegat aquest curs un nou Postgrau sobre “La gestió global de la immigració”, destinat principalment a quadres de l’administració local que hauran d’adaptar-se als nous requeriments provocats pels canvis demogràfics que vivim inevitablement.
L’any 2003 fou en Santiago Castellà, actual degà de la Facultat de Ciències Jurídiques de la URV, i impulsor dels nous estudis interculturals, qui va inaugurar les Primeres Jornades Interculturals de Cambrils. L’acompanyà en aquella ocasió en Xavier Torrens, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona i expert en els mateixos temes. En aquella data quedaren obertes al públic de Cambrils l’exposició “La Mediterrània: una cruïlla de pobles”, esponsoritzada pel Fons Català de Cooperació al Desenvolupament, al mateix temps que, en un altre espai municipal, la mostra “L’Aixa i en Dris, els nostres veïns”, centrada en explicar la vida d’una família d’origen magrebí. A partir d’aquell moment, ludoteques, biblioteques, escoles, instituts, cinema municipal, ràdio, i el Centre Cultural i Ocupacional de la nostra població, es posaren en marxa per dur a terme una extensa programació intercultural.
Entre els fets més destacats de la Primera Jornada Intercultural cal esmentar les conferències d’en Mohamed Chair, del col.lectiu Ibn Batuta; Josep Maria Massot, educador social; Josep Maria Navarro, antropòleg; Carlos Iaquinanadi, president del Centro Latinoamericano de Reus; i, Salah Jamal, historiador i metge palestí. També, entre els dies 7 i 12 d’abril d’aquell any, vàrem poder comptar amb els Pallassos Sense Fronteres d’en Tortell Poltrona. Finalment, el dia 11 d’abril, es va dur a terme la Gran Festa de Cloenda de la Setmana Intercultural amb concerts, tallers i una degustació gastronòmica on quedaren representats tots els col.lectius d’immigrants residents a Cambrils.
Un any després d’aquella exitosa experiència, Cambrils vol aprofitar el marc incomparable de la celebració del Fòrum de les Cultures 2004, a Barcelona, per aspirar a millorar l’organització i l’esdeveniment intercultural. Les polítiques d’immigració administrades per l’Ajuntament de Cambrils surten del seu propi compromís sincer, no són espontànies i sí ben calculades, per fer que la nostra població sigui manifestant-se com un bon indret escollit lliurement per viure i conviure. Cambrils, al mateix temps, vol ser partícep del fet que al cap i casal de Catalunya s’hi reuneixin durant cinc mesos nacionalitats i expressions culturals d’arreu del món.
El disseny de les properes Jornades Interculturals a organitzar durant el mes d’abril proper respectarà el model de la primera edició experimental. La clau de l’èxit d’aquesta convocatòria tornarà a centrar-se en aconseguir la complicitat i la col.laboració dels diferents col.lectius d’immigrats que resideixen a Cambrils. Cal destacar entre aquests, el col.lectiu que agrupa la recent Associació Llatinoamericana de Cambrils, organització promoguda i recolzada des del mateix Ajuntament, així com les dones magrebines que es troben periòdicament al voltant de l’Hora del Té que es ve organitzant en un conegut Centre Cívic de la nostra població. Altres col.lectius que participaran, sens dubte, en l’organtizació dels actes previstos, seran la comunitat senegalesa, els diferents grups d’immigrants que ens arriben des de diferents països de l’Europa de l’Est, guineans, cubans, dominicans, i un llarg etcètera.
La idea torna a ser la mateixa a l’hora de cercar un fil temàtic conductor de tota la Setmana Intercultural: llogar pel.lícules que tractin el fenomen de la interculturalitat; buscar conferenciants que en parlin; dotar de materials les escoles i els instituts; parlar i debatre a la ràdio; omplir les exposicions de material didàctic; i, en definitiva, passar la paraula i donar la veu a l’expressió d’aquests nous habitants de la nostra Vila que encara no arribem a identificar amb naturalesa.
En aquest cas, la Regidoria de Promoció de Ciutat s’ha posat en contacte amb el Fòrum de les Cultures 2004 amb l’objectiu de provocar la trobada de dos festivals, distants en l’espai però coincidents en la intenció. És una sort pel Fòrum de les Cultures 2004 trobar un Municipi que assumeixi el fenomen intercultural, a la vegada que treballi per facilitar la vida dels nous habitants del seu municipi, així com resulta una sort per Cambrils poder comptar amb un escenari de projecció internacional com pot representar el mateix Fòrum. Junts i agafats de la mà farem possible que una vegada passada la Setmana Intercultural i els cinc mesos d’actes previstos a Barcelona, continuem treballant per quelcom que val la pena. Que valgui pels nostres fills!
(Octubre de 2003)
lunes, 29 de diciembre de 2008
sábado, 27 de diciembre de 2008
CAMBRILS AL MÓN
Una de les meves grans dèries com a Regidor de Promoció de Ciutat i Relacions Cíviques, àrea en la qual s'engloba el Departament de Cooperació i Solidaritat, ha estat i serà poder explicar de la millor manera possible, amb fets, paraules i imatges, la bona inversió social que suposen les ajudes a projectes de cooperació al desenvolupament i sensibilització amb els mateixos, protagonitzats per les Organitzacions No Governamentals per al Desenvolupament (ONGD) locals i recolzats decididament pel nostre Ajuntament.
La "política social a nivell mundial" que representen aquestes ajudes ens demostren i identifiquen com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
En la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, reflexen unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta, que en aquest cas és Cambrils.
(N.1 de Cambrils al Món / 2008)
La "política social a nivell mundial" que representen aquestes ajudes ens demostren i identifiquen com a una comunitat de convivència sana i rica, amb vocació d'obtenir les màximes quotes d'igualtat i justícia.
En la línia del mític canceller alemany Willi Brandt podem dir que la cooperació amb els països més febles, i la seva qualitat, reflexen unívocament la tendresa que caracteritza el poble que la projecta, que en aquest cas és Cambrils.
(N.1 de Cambrils al Món / 2008)
viernes, 26 de diciembre de 2008
SETEMBRE DE 1999: CREACIÓ DE LA PLATAFORMA PROGRESSISTA DE CAMBRILS
Sota el nom de Plataforma Progressista de Cambrils, ens hem agrupat un bon nombre de joves d'ideologies i formes de fer ben diferents que, malgrat això, tenim en comú dos trets fonamentals.
El primer d'aquests trets és que tots vivim a Cambrils, fet que ens fa conviure a diari amb diferents mancances que el nostre municipi evidencia vers el jovent. El segon tret en comú és que tots tenim ganes de fer tant com puguem per a millorar l'actual situació existent al nostre poble, pal.liant-ne alguna d'aquestes mancances.
Per exemple, creiem que l'oferta sòcio-cultural de Cambrils es pot ampliar si fem desaparèixer els límits que semblen tancar-la i dirigir-la a temes i actes relacionats exclusivament amb l'oci.
No seria més satisfactori que, en comptes d'organitzar un concert, s'organitzessin xerrades sobre temes tan habituals entre els joves com el sexe o les drogues? I si organitzem alhora el concert i les xerrades? I si, a més a més, conscienciem la població quant a la necessitat de protecció i manteniment que té el nostre entorn natural fent accions que potenciïn la reutilització i el reciclatge?
Les persones necessitem, a més a més de diversió, informació i formació. Per a intentar respondre a aquestes necessitats, nosaltres hem deixat de banda l'apatia i l'individualisme i ens hem posat d'acord per a participar activament de la vida social del nostre poble. Pensem que aquesta és l'única manera de fer paleses les possibles millores al municipi. Jove de Cambrils: et convidem a formar part de la Plataforma! Posa't en contacte amb nosaltres!
(Presentació de la Plataforma Progressista de Cambrils a les pàgines del Butlletí Informatiu dels Grups Polítics a l'Oposició de l'Ajuntament de Cambrils, Octubre de 1999)
El primer d'aquests trets és que tots vivim a Cambrils, fet que ens fa conviure a diari amb diferents mancances que el nostre municipi evidencia vers el jovent. El segon tret en comú és que tots tenim ganes de fer tant com puguem per a millorar l'actual situació existent al nostre poble, pal.liant-ne alguna d'aquestes mancances.
Per exemple, creiem que l'oferta sòcio-cultural de Cambrils es pot ampliar si fem desaparèixer els límits que semblen tancar-la i dirigir-la a temes i actes relacionats exclusivament amb l'oci.
No seria més satisfactori que, en comptes d'organitzar un concert, s'organitzessin xerrades sobre temes tan habituals entre els joves com el sexe o les drogues? I si organitzem alhora el concert i les xerrades? I si, a més a més, conscienciem la població quant a la necessitat de protecció i manteniment que té el nostre entorn natural fent accions que potenciïn la reutilització i el reciclatge?
Les persones necessitem, a més a més de diversió, informació i formació. Per a intentar respondre a aquestes necessitats, nosaltres hem deixat de banda l'apatia i l'individualisme i ens hem posat d'acord per a participar activament de la vida social del nostre poble. Pensem que aquesta és l'única manera de fer paleses les possibles millores al municipi. Jove de Cambrils: et convidem a formar part de la Plataforma! Posa't en contacte amb nosaltres!
(Presentació de la Plataforma Progressista de Cambrils a les pàgines del Butlletí Informatiu dels Grups Polítics a l'Oposició de l'Ajuntament de Cambrils, Octubre de 1999)
jueves, 25 de diciembre de 2008
14 M = DIA D (+ REUS)
Histèric fou barrejar l’ocupació d’Irak amb la política exterior espanyola.
Histèric fou trobar Arnaldo Otegi manifestant-se en una condemna popular per l’assassinat múltiple de Madrid.
Histèric fou observar com cada mitjà de comunicació informava el passat dia 14 de març (per no dir durant els últims quatre anys) allò que més convenia als seus interessos.
Histèric fou que un policia matés un forner que es negava a posar un crespó negre a la façana del seu negoci.
Histèric fou escoltar els mateixos polítics de sempre entonant les mateixes paraules de condol tot demostrant-se ésser incapaços de posar-se d’acord per solucionar un problema tan greu com resulta ser la qüestió basca.
Histèric fou que quedés demostrat novament el fet de què hi hagi individus que prioritzin, per davant de la dignitat humana, els seus fanatismes, ja siguin nacionalistes o religiosos.
Histèric, per una altra banda, és seguir comprovant que hi ha qui no accepta precisament l’existència de nacionalismes, religions i ideologies diferents, tot pretenent eliminar-les d’una vegada.
Histèric és procurar aprofitar els fets comesos per millorar els resultats electorals partidistes.
Histèric és apropiar-se de la informació pública i de la transparència de les investigacions post-atemptat.
Histèric seria continuar utilitzant la demagògia per relacionar l’assassinat de Madrid amb la presència de població immigrada a l’Estat Espanyol i Catalunya.
Gràcies a què la gran majoria de la població espanyola va entendre qui era responsable de barrejar-nos en una histèria col.lectiva tan perillosa avui tenim un govern presidit per en Rodríguez Zapatero.
Per cert, i això està dedicat al Sr. Elias (portaveu dels qui s’oposen a la construcció d’una mesquita a Reus): els marroquins d’aquesta ciutat i tots els marroquins, en general, no són d’”una altra raça”; simplement són ciutadans, com vostè, i com jo, en un Estat Social i Democràtic de Dret, que, com a mínim, alguns d’ells (no tots), posseeixen una nacionalitat i una cultura diferent a la seva; amb els mateixos drets i deures, vull dir. A vostè, particularment, jo també li demanaria que restés callat, és clar. Faria un favor a la convivència en el món que habita.
(MAIG 2004)
Histèric fou trobar Arnaldo Otegi manifestant-se en una condemna popular per l’assassinat múltiple de Madrid.
Histèric fou observar com cada mitjà de comunicació informava el passat dia 14 de març (per no dir durant els últims quatre anys) allò que més convenia als seus interessos.
Histèric fou que un policia matés un forner que es negava a posar un crespó negre a la façana del seu negoci.
Histèric fou escoltar els mateixos polítics de sempre entonant les mateixes paraules de condol tot demostrant-se ésser incapaços de posar-se d’acord per solucionar un problema tan greu com resulta ser la qüestió basca.
Histèric fou que quedés demostrat novament el fet de què hi hagi individus que prioritzin, per davant de la dignitat humana, els seus fanatismes, ja siguin nacionalistes o religiosos.
Histèric, per una altra banda, és seguir comprovant que hi ha qui no accepta precisament l’existència de nacionalismes, religions i ideologies diferents, tot pretenent eliminar-les d’una vegada.
Histèric és procurar aprofitar els fets comesos per millorar els resultats electorals partidistes.
Histèric és apropiar-se de la informació pública i de la transparència de les investigacions post-atemptat.
Histèric seria continuar utilitzant la demagògia per relacionar l’assassinat de Madrid amb la presència de població immigrada a l’Estat Espanyol i Catalunya.
Gràcies a què la gran majoria de la població espanyola va entendre qui era responsable de barrejar-nos en una histèria col.lectiva tan perillosa avui tenim un govern presidit per en Rodríguez Zapatero.
Per cert, i això està dedicat al Sr. Elias (portaveu dels qui s’oposen a la construcció d’una mesquita a Reus): els marroquins d’aquesta ciutat i tots els marroquins, en general, no són d’”una altra raça”; simplement són ciutadans, com vostè, i com jo, en un Estat Social i Democràtic de Dret, que, com a mínim, alguns d’ells (no tots), posseeixen una nacionalitat i una cultura diferent a la seva; amb els mateixos drets i deures, vull dir. A vostè, particularment, jo també li demanaria que restés callat, és clar. Faria un favor a la convivència en el món que habita.
(MAIG 2004)
sábado, 20 de diciembre de 2008
AGENDA 2009
Sempre he pensat que els anys no comencen exactament l'1 de Gener o acaben el 31 de Desembre corresponents. Sempre hi ha algun fet, com passa en els canvis de segle, que fa que la percepció d'inici prematur o de retard puguin esdevenir una realitat.
En aquest cas, per uns motius molt especials, que són els meus fills Nizar i Ginane, amb els quals avui hem passat la Nabila i jo un dia formidable, i el fet de què a la fi gaudís d'un petit temps per llegir un nou text del mestre Casaldàliga, el meu any 2009 ha començat precisament avui.
Porta per títol "Cap a un NOU SOCIALISME: la UTOPIA continua", i diu exactament:
"Avui el rei està despullat. Amb indignació, amb nostàlgia, recolzats per tant de somni i lluita i sang, responent a la dignitat ferida de la majoria humana, ens en tornem cap al socialisme: un SOCIALISME NOU. Perquè evidentment no es tracta pas de repetir assaigs que han acabat, moltes vegades, en decepció i violència, en dictadura, en pobresa, en mort. No es tracta pas de mirar enrera amb ira ni de tornar a models superats. Es tracta de revisar, d'aprendre del passat, d'actualitzar, de no conformar-se i, per això mateix, de viure avui i aquí, localment i globalment, la sempre nova UTOPIA.
Afirmem categòricament que la Utopia continua, que no és pas una quimera sinó un repte. Per això ens preguntem com anem d'Utopia. Preocupats per la construcció diària de la política com a art d'allò possible, ¿perdem de vista allò que sembla impossible i tanmateix és necessari? Ens hem de conformar amb escollir governs més o menys d'esquerres i continuar, submisos o derrotats, dins del sistema capitalista de dreta? Què en queda de la vella disjuntiva capitalisme-socialisme? No falta pas el que afirmi que ja ha passat l'hora de les dretes i les esquerres... Ja no és possible el socialisme? Hem arribat tard? No continua essent la Utopia necessària com el pa de cada dia."
Queda renovat el meu compromís vital, el qual amb el pas dels dies i mesos d'aquest Nou Cicle s'anirà enriquint i fent cada vegada més savi.
Segueixo amb el Bisbe Emèrit de Sao Félix do Araguaia, Mato Grosso, Brasil, en Pere Casaldàliga:
"És hora de donar el pas d'afirmar 'l'altre món és possible' a exigir-lo i fer-lo, com a necessari i urgent. I per això proclamem el fet d'exigir i fer una altra democràcia. Com un dret fonamental de les persones i dels pobles, a totes les latituds. Perquè exigim per a totes les persones i per a tots els pobles els drets bàsics. No podem acceptar una democràcia-privilegi... Ja s'ha definit la democràcia actual com 'la forma política del capitalisme'. La que nosaltres defensem no només pot ser 'socialista', sinó que ho ha de ser. O socialitzem la participació de totes les persones i de tots els pobles en els drets a la vida, a la dignitat, a la llibertat, a l'alteritat, o no hi haurà ni democràcia ni pau. I per tal que la religió no sigui un gran enemic per a la democràcia, com tot sovint ho ha estat i encara ho és, cal que fins i tot 'democratitzem' Déu en el diàleg interreligiós i en l'acció intersolidària."
"Política sí o política no? Cal renonèixer que la decepció que ha vingut creant la política, pràcticament a tots els països, crea una actitud de desconfiança, de menyspreu i fins i tot d'indignació envers la mateixa política. Els escàndols de corrupció i nepotisme, la falsedat de les promeses electorals, les aliances espúries, la inèrcia interessada de les oligarquies nacionals i la submissió de governs i polítics a la macrodictadura del capitalisme neoliberal... Aquesta política cal que mori. Mundialment ja és una política morta...
Denunciant aquesta política iniqua, reivindiquem la veritable política. Són molts eles intel.lectuals que descriuen la realitat de fomma crítica, proporcionant informació i pistes d'acció, particularment en àrees més profanades o més oblidades que altres com poden ser els drets humans, dona, mitjans de comunicació, moviments populars, cultures, religió, economia...
S'ha de somiar caminant. Volem i hem de ser polítics, fer política. Ens autoconvoquem per entrar, tots compromesos i esperançats, en aquesta gran mobilització d'objectius, de fòrums, de campanyes, de realitzacions. Demanem, somiant alt, que la política sigui un exercici d'amor, la celebració diària d'una convivència veritablement humana. Una política fraterna i sororal. Un culte diari a la Humanitat i el millor culte al Déu viu. Volem ser polítics i fer política, sense neutralitat possible, sense equidistàncies hipòcrites.
Volem ajudar a pensar i a assumir allò que cal fer per tal que la política visqui, ressuscitada, lluny dels 'sepulcres blanquejats' i sigui una política humana i humanitzadora."
Gràcies a aquest teòleg de l'alliberament estic convençut de ser en el bon camí: "El socialisme no és un estat sinó que es fa caminant".
I ara penso en allò que m'ha fet feliç alguna vegada, per exemple, la dita "Ich habe mein Herz in Heidelberg verloren", té per mi el valor de la felicitat viscuda una vegada i eterna a la vegada. I segueixo... i continuo...
"Después de haber leído mucha prensa internacional he confirmado que la principal diferencia entre la derecha y la izquierda se puede fundar en los temas más bien secundarios de los suplementos o últimas páginas de cada edición: mientras unos siguen hablando de monumentos, toros, religión y monarquía; los segundos hablan un poco más de ecología, globalización, participación ciudadana, diversidad, sociedad en red, arte vanguardista... Me sigue apasionando más lo de los segundos."
"Espanya, Espanya, et ve dels mars la vida.
Espanya, Espanya, dóna als mars l'amor.
(Himne Ibèric, de Joan Maragall)
"Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana. (...)
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Adéu, Espanya!
(Cant espiritual, de Joan Maragall)
"Catalunya no és la història que ens han contat,
sinó la història que nosaltres volem escriure.
No és el culte als morts, sinó el culte als fills
que encara han de venir."
(Rafael Campalans)
"La política és pedagogia"
(Rafael Campalans)
"He tratado de regenerar mis negocios,
pero cuanto más alto he subido en la escala social
más mierda he encontrado."
(Michael Corleone)
"Oh, petirrojo, canta! Pues el secreto de la eternidad está en la canción."
(Gibran Khalil Gibran, 1883-1931, poeta libanès)
"Ser de aquí y de allá.
pertenecer a varias historias;
esta me gustaría que fuera mi definición propia como trotamundos."
(J. M. G. Le Clézio)
"La prohibición de vivir en el lugar de elección es tan inaceptable
como la privación de la libertad."
(J. M. G. Le Clézio)
"Fa uns anys que vaig perdre l'art de pintar. Després d'aquella pèrdua vaig aprendre i vaig decidir ser amic dels bons artistes que expressen allò que jo entenc. Vull i em sembla que els aprecio com a indispensables per al món on vivim. A més a més hi ha la Bellesa que ens demostren, que és universal."
"En mi Biblioteca cabe todo el Mundo."
"El futuro está en nuestras manos."
"Lo pequeño es hermoso,
pero tiene que ser grande para ser efectivo."
(Vicente Ferrer)
"Anarquia significa:
Belleza, amor, poesía.
Igualdad, fraternidad.
Sentimiento, libertad.
Cultura, arte, armonía.
La razón, suprema guía.
La ciencia, excelsa verdad.
Vida, nobleza, bondad.
Satisfacción, alegría.
Todo esto es anarquía.
Y anarquía, humanidad."
"Si he actuado con humanidad no ha sido por cristiano,
sino por libertario."
(Melchor Rodríguez, "el Ángel Rojo")
"Tienes tu parte en la felicidad
aún en medio de un mundo en bancarrota;
te enfureces y te afliges y apartas el diario,
más con esto no alivias el total desamparo
de millones de seres a los que se ha vedado
el derecho a existir (...).
Tú tomaste partido por la vida
que se les niega a los desheredados,
comprendo que te hiera este dolor
pero no llores: canta.
Tu mejor testimonio es una voz al aire
y no el gran ruido que no permite hablar
y que al final impide pensar también
en lo que está ocurriendo.
Hasta la más sencilla canción enamorada
se ha vuelto rebeldía que el más cuitado entiende
y puede hacerla suya tal si fuera un tesoro
de emoción y esperanza
que puede repetirse como un himno
y que sata los muros de las cárceles
de un pueblo bombardeado.
La voz y la palabra
pueden con el gran ruido que quire anonadarte."
(José Agustín Goytisolo)
"Para mí soy quién pienso.
Cada uno es mucha gente.
(Fernando Pessoa)
"¡La Patria no es nadie,
la Patriasomo Todos!"
(Jorge Luis Borges)
"Instruï-vos i sereu lliures,
associeu-vos i sereu forts,
estimeu-vos i sere feliços".
(Moviment Laic i Progressista)
"Tot està per fer fer.
Tot és possible."
(Miquel Martí i Pol)
"Esa experiencia nos ha hecho mejores de lo que hubiéramos sido sin ella".
(superviviente de los campos de concentración de Auschwitz)
"Dios no juega a los dados,
pero a veces escribe con los renglones torcidos".
(Albert Einstein)
"Con el ojo por ojo,
nos quedaremos ciegos".
(graffiti callejero)
"Durante el amanecer una luciérnaga se enamoró de un precioso lirio blando".
(proverbio gitano)
En aquest cas, per uns motius molt especials, que són els meus fills Nizar i Ginane, amb els quals avui hem passat la Nabila i jo un dia formidable, i el fet de què a la fi gaudís d'un petit temps per llegir un nou text del mestre Casaldàliga, el meu any 2009 ha començat precisament avui.
Porta per títol "Cap a un NOU SOCIALISME: la UTOPIA continua", i diu exactament:
"Avui el rei està despullat. Amb indignació, amb nostàlgia, recolzats per tant de somni i lluita i sang, responent a la dignitat ferida de la majoria humana, ens en tornem cap al socialisme: un SOCIALISME NOU. Perquè evidentment no es tracta pas de repetir assaigs que han acabat, moltes vegades, en decepció i violència, en dictadura, en pobresa, en mort. No es tracta pas de mirar enrera amb ira ni de tornar a models superats. Es tracta de revisar, d'aprendre del passat, d'actualitzar, de no conformar-se i, per això mateix, de viure avui i aquí, localment i globalment, la sempre nova UTOPIA.
Afirmem categòricament que la Utopia continua, que no és pas una quimera sinó un repte. Per això ens preguntem com anem d'Utopia. Preocupats per la construcció diària de la política com a art d'allò possible, ¿perdem de vista allò que sembla impossible i tanmateix és necessari? Ens hem de conformar amb escollir governs més o menys d'esquerres i continuar, submisos o derrotats, dins del sistema capitalista de dreta? Què en queda de la vella disjuntiva capitalisme-socialisme? No falta pas el que afirmi que ja ha passat l'hora de les dretes i les esquerres... Ja no és possible el socialisme? Hem arribat tard? No continua essent la Utopia necessària com el pa de cada dia."
Queda renovat el meu compromís vital, el qual amb el pas dels dies i mesos d'aquest Nou Cicle s'anirà enriquint i fent cada vegada més savi.
Segueixo amb el Bisbe Emèrit de Sao Félix do Araguaia, Mato Grosso, Brasil, en Pere Casaldàliga:
"És hora de donar el pas d'afirmar 'l'altre món és possible' a exigir-lo i fer-lo, com a necessari i urgent. I per això proclamem el fet d'exigir i fer una altra democràcia. Com un dret fonamental de les persones i dels pobles, a totes les latituds. Perquè exigim per a totes les persones i per a tots els pobles els drets bàsics. No podem acceptar una democràcia-privilegi... Ja s'ha definit la democràcia actual com 'la forma política del capitalisme'. La que nosaltres defensem no només pot ser 'socialista', sinó que ho ha de ser. O socialitzem la participació de totes les persones i de tots els pobles en els drets a la vida, a la dignitat, a la llibertat, a l'alteritat, o no hi haurà ni democràcia ni pau. I per tal que la religió no sigui un gran enemic per a la democràcia, com tot sovint ho ha estat i encara ho és, cal que fins i tot 'democratitzem' Déu en el diàleg interreligiós i en l'acció intersolidària."
"Política sí o política no? Cal renonèixer que la decepció que ha vingut creant la política, pràcticament a tots els països, crea una actitud de desconfiança, de menyspreu i fins i tot d'indignació envers la mateixa política. Els escàndols de corrupció i nepotisme, la falsedat de les promeses electorals, les aliances espúries, la inèrcia interessada de les oligarquies nacionals i la submissió de governs i polítics a la macrodictadura del capitalisme neoliberal... Aquesta política cal que mori. Mundialment ja és una política morta...
Denunciant aquesta política iniqua, reivindiquem la veritable política. Són molts eles intel.lectuals que descriuen la realitat de fomma crítica, proporcionant informació i pistes d'acció, particularment en àrees més profanades o més oblidades que altres com poden ser els drets humans, dona, mitjans de comunicació, moviments populars, cultures, religió, economia...
S'ha de somiar caminant. Volem i hem de ser polítics, fer política. Ens autoconvoquem per entrar, tots compromesos i esperançats, en aquesta gran mobilització d'objectius, de fòrums, de campanyes, de realitzacions. Demanem, somiant alt, que la política sigui un exercici d'amor, la celebració diària d'una convivència veritablement humana. Una política fraterna i sororal. Un culte diari a la Humanitat i el millor culte al Déu viu. Volem ser polítics i fer política, sense neutralitat possible, sense equidistàncies hipòcrites.
Volem ajudar a pensar i a assumir allò que cal fer per tal que la política visqui, ressuscitada, lluny dels 'sepulcres blanquejats' i sigui una política humana i humanitzadora."
Gràcies a aquest teòleg de l'alliberament estic convençut de ser en el bon camí: "El socialisme no és un estat sinó que es fa caminant".
I ara penso en allò que m'ha fet feliç alguna vegada, per exemple, la dita "Ich habe mein Herz in Heidelberg verloren", té per mi el valor de la felicitat viscuda una vegada i eterna a la vegada. I segueixo... i continuo...
"Después de haber leído mucha prensa internacional he confirmado que la principal diferencia entre la derecha y la izquierda se puede fundar en los temas más bien secundarios de los suplementos o últimas páginas de cada edición: mientras unos siguen hablando de monumentos, toros, religión y monarquía; los segundos hablan un poco más de ecología, globalización, participación ciudadana, diversidad, sociedad en red, arte vanguardista... Me sigue apasionando más lo de los segundos."
"Espanya, Espanya, et ve dels mars la vida.
Espanya, Espanya, dóna als mars l'amor.
(Himne Ibèric, de Joan Maragall)
"Escolta, Espanya, la veu d'un fill
que et parla en llengua no castellana. (...)
On ets, Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Adéu, Espanya!
(Cant espiritual, de Joan Maragall)
"Catalunya no és la història que ens han contat,
sinó la història que nosaltres volem escriure.
No és el culte als morts, sinó el culte als fills
que encara han de venir."
(Rafael Campalans)
"La política és pedagogia"
(Rafael Campalans)
"He tratado de regenerar mis negocios,
pero cuanto más alto he subido en la escala social
más mierda he encontrado."
(Michael Corleone)
"Oh, petirrojo, canta! Pues el secreto de la eternidad está en la canción."
(Gibran Khalil Gibran, 1883-1931, poeta libanès)
"Ser de aquí y de allá.
pertenecer a varias historias;
esta me gustaría que fuera mi definición propia como trotamundos."
(J. M. G. Le Clézio)
"La prohibición de vivir en el lugar de elección es tan inaceptable
como la privación de la libertad."
(J. M. G. Le Clézio)
"Fa uns anys que vaig perdre l'art de pintar. Després d'aquella pèrdua vaig aprendre i vaig decidir ser amic dels bons artistes que expressen allò que jo entenc. Vull i em sembla que els aprecio com a indispensables per al món on vivim. A més a més hi ha la Bellesa que ens demostren, que és universal."
"En mi Biblioteca cabe todo el Mundo."
"El futuro está en nuestras manos."
"Lo pequeño es hermoso,
pero tiene que ser grande para ser efectivo."
(Vicente Ferrer)
"Anarquia significa:
Belleza, amor, poesía.
Igualdad, fraternidad.
Sentimiento, libertad.
Cultura, arte, armonía.
La razón, suprema guía.
La ciencia, excelsa verdad.
Vida, nobleza, bondad.
Satisfacción, alegría.
Todo esto es anarquía.
Y anarquía, humanidad."
"Si he actuado con humanidad no ha sido por cristiano,
sino por libertario."
(Melchor Rodríguez, "el Ángel Rojo")
"Tienes tu parte en la felicidad
aún en medio de un mundo en bancarrota;
te enfureces y te afliges y apartas el diario,
más con esto no alivias el total desamparo
de millones de seres a los que se ha vedado
el derecho a existir (...).
Tú tomaste partido por la vida
que se les niega a los desheredados,
comprendo que te hiera este dolor
pero no llores: canta.
Tu mejor testimonio es una voz al aire
y no el gran ruido que no permite hablar
y que al final impide pensar también
en lo que está ocurriendo.
Hasta la más sencilla canción enamorada
se ha vuelto rebeldía que el más cuitado entiende
y puede hacerla suya tal si fuera un tesoro
de emoción y esperanza
que puede repetirse como un himno
y que sata los muros de las cárceles
de un pueblo bombardeado.
La voz y la palabra
pueden con el gran ruido que quire anonadarte."
(José Agustín Goytisolo)
"Para mí soy quién pienso.
Cada uno es mucha gente.
(Fernando Pessoa)
"¡La Patria no es nadie,
la Patriasomo Todos!"
(Jorge Luis Borges)
"Instruï-vos i sereu lliures,
associeu-vos i sereu forts,
estimeu-vos i sere feliços".
(Moviment Laic i Progressista)
"Tot està per fer fer.
Tot és possible."
(Miquel Martí i Pol)
"Esa experiencia nos ha hecho mejores de lo que hubiéramos sido sin ella".
(superviviente de los campos de concentración de Auschwitz)
"Dios no juega a los dados,
pero a veces escribe con los renglones torcidos".
(Albert Einstein)
"Con el ojo por ojo,
nos quedaremos ciegos".
(graffiti callejero)
"Durante el amanecer una luciérnaga se enamoró de un precioso lirio blando".
(proverbio gitano)
miércoles, 17 de diciembre de 2008
REIVINDICANT MÉS QUE MAI LES NOSTRES ARRELS
“Los que luchan una vez, son buenos.
Los que lo hacen a menudo, son mejores.
Los que lo hacen toda la vida, son imprescindibles.”
(Berthold Brecht)
“De los más capacitados, según sus capacidades.
A los más necesitados, según sus necesidades.”
(Friedrich Engels)
“¡A los socialistas no se los entierra,
se siembran!”
(Joan Reventós)
Aquest any hem volgut celebrar des de l’Agrupació Local
del Partit dels Socialistes (PSC) de Cambrils els “30 anys
de socialisme democràtic” a la nostra ciutat comptant des
de la mort del General Franco. Realment va resultar un
goig poder reunir el passat 17 de Novembre al Centre Les
Basses, al Barri del Port, a tants companys i companyes,
i fer homenatge a la vegada als nostres 22 Regidors que
han passat pel govern municipal, des dels 3 membres de
l’Agrupació d’Independents d’Esquerres fins als més joves
que vàrem entrar en la darrera legislatura (cinquanta anys
són la diferència existent entre el regidor més avi i el regidor
més jove; el que assegura la vigència inqüestionable del
projecte per molts més anys encara).
Parlem de 30 anys aproximadament de l’embrió del PSC
a Cambrils, tot aprofitant l’energia encetada pel Míting de
la Llibertat, celebrat el 22 de juny de 1976, al Palau Blau-
grana de Barcelona, considerat com el primer gran acte
polític d’inspiració socialista autoritzat després de la mort
del dictador. A partir de llavors, a nivell de tota Catalunya,
es convocà el Congrés Constituent del partit majoritari de
l’esquerra catalana que iniciava la seva nova vida autoor-
ganitzant-se a partir de la suma de diferents tendències i
moviments anteriors (oficial des del 1978 amb la unió del
PSC-Congrès, PSC-Reagrupament, Federació Catalana del
PSOE i antics membres del POUM, PSUC i altres indepen-
dents d’esquerres o grups més minoritaris).
30 anys de PSC a Cambrils que no podem deslligar de
més d’un segle de socialisme al país des de l’arribada de
les idees de Marx a la classe treballadora explotada, Pablo
Iglesias, la II República esperançadora, la Guerra Civil a
la qual ens varen abocar, la lluita per la recuperació de la
democràcia i l’establiment d’un Estat de Benestar homo-
logable al dels països més desenvolupats. Ens proclamem
hereus, sense embuts, d’il•lustres personalitats polítiques
com poden ser en Marcel.lí Domingo (socialista-radical,
ministre amb Azaña, artífex de la construcció del nostre
Port i de sang cambrilenca per part de mare); l’Antoni
Fabra i Ribas (diputat i diplomàtic del PSOE que residí
per un llarg temps a la nostra ciutat, del qual n’he sentit
parlar en moltes ocasions al mestre Josep Salceda); en
Sidonio Pintado (provinent de Valladolid i casat amb la
cambrilenca Maria Riba, massó, sindicalista de l’UGT i
membre d’Izquierda Republicana, tal i com ens explica
en un magnífic reportatge a la Revista Cambrils en Jordi
Moreno); i, tants d’altres, amb noms que també estan
lligats a la nostra ciutat, com és el cas de l’anarquista
Paul.lí Pallàs (que atemptà a Barcelona contra el general
repressor Martínez Campos), o que han compartit lluites
des de molt a prop a les contrades tarragonines, com
poden ser el montblanquí Josep Andreu Abelló o el pagès
vendrellenc Pep Jai.
El PSC de Cambrils sempre ha tingut la vocació de re-
presentar el pal de paller de la política i de la societat
cambrilenca. Des de fa ara gairebé quatre anys liderem
una entesa de forces d’esquerres amb la majoria que
ens proporciona la voluntat dels resultats dels vots dels
cambrilencs. L’ahir i l’avui, el passat, el present i el futur
del socialisme democràtic que defensem, conflueixen més
que mai en l’espai físic i temporal en el qual ens trobem.
Si fem memòria: qui eren alguns d’aquells joves que es
manifestaven al balcó de l’antic Ajuntament i pels carrers
de la Vila, durant els esdeveniments de l’Assemblea de
Catalunya, reclamant l’amnistia dels presos polítics del
franquisme, el restabliment de les llibertats democràti-
ques i un nou Estatut? Es bo saber qui es manifestava,
com és tan bo saber qui no es manifestava o qui gaudia
d’una situació còmoda o privilegiada amb l’antic règim.
D’altra banda: quin altre partit ha estat capaç de portar a
l’Ajuntament més nombre de dones i de joves, sobradament
per davant de les altres forces polítiques?; quin altre partir
ha estat capaç de construir més infraestructures escolars i
sanitàries amb el menys temps possible?; quin altre partit
ha destacat per voler superar un conservadorisme i un
tradicionalisme local que no ens deixarien afrontar, sense
cap mena de dubte, cap horitzó proper amb garanties de
competitivitat i marca de bon fer?; i així seguiríem amb
un llarg etcètera.
Gairebé sempre compta més la proposta i l’avaluació dels
FETS que el malbaratament de les paraules. Això ja ho
diu el nou President de la Generalitat, el Molt Honorable
i Socialista Josep Montilla. Només demanem això: que la
població ens doni la confiança per seguir treballant amb el
sentit i la coherència contrastada, més l’aval de la nostra
història. Volem ser el fil continuador de moltes nissagues,
anhels i esperit de progrés per Cambrils.
(2006)
Los que lo hacen a menudo, son mejores.
Los que lo hacen toda la vida, son imprescindibles.”
(Berthold Brecht)
“De los más capacitados, según sus capacidades.
A los más necesitados, según sus necesidades.”
(Friedrich Engels)
“¡A los socialistas no se los entierra,
se siembran!”
(Joan Reventós)
Aquest any hem volgut celebrar des de l’Agrupació Local
del Partit dels Socialistes (PSC) de Cambrils els “30 anys
de socialisme democràtic” a la nostra ciutat comptant des
de la mort del General Franco. Realment va resultar un
goig poder reunir el passat 17 de Novembre al Centre Les
Basses, al Barri del Port, a tants companys i companyes,
i fer homenatge a la vegada als nostres 22 Regidors que
han passat pel govern municipal, des dels 3 membres de
l’Agrupació d’Independents d’Esquerres fins als més joves
que vàrem entrar en la darrera legislatura (cinquanta anys
són la diferència existent entre el regidor més avi i el regidor
més jove; el que assegura la vigència inqüestionable del
projecte per molts més anys encara).
Parlem de 30 anys aproximadament de l’embrió del PSC
a Cambrils, tot aprofitant l’energia encetada pel Míting de
la Llibertat, celebrat el 22 de juny de 1976, al Palau Blau-
grana de Barcelona, considerat com el primer gran acte
polític d’inspiració socialista autoritzat després de la mort
del dictador. A partir de llavors, a nivell de tota Catalunya,
es convocà el Congrés Constituent del partit majoritari de
l’esquerra catalana que iniciava la seva nova vida autoor-
ganitzant-se a partir de la suma de diferents tendències i
moviments anteriors (oficial des del 1978 amb la unió del
PSC-Congrès, PSC-Reagrupament, Federació Catalana del
PSOE i antics membres del POUM, PSUC i altres indepen-
dents d’esquerres o grups més minoritaris).
30 anys de PSC a Cambrils que no podem deslligar de
més d’un segle de socialisme al país des de l’arribada de
les idees de Marx a la classe treballadora explotada, Pablo
Iglesias, la II República esperançadora, la Guerra Civil a
la qual ens varen abocar, la lluita per la recuperació de la
democràcia i l’establiment d’un Estat de Benestar homo-
logable al dels països més desenvolupats. Ens proclamem
hereus, sense embuts, d’il•lustres personalitats polítiques
com poden ser en Marcel.lí Domingo (socialista-radical,
ministre amb Azaña, artífex de la construcció del nostre
Port i de sang cambrilenca per part de mare); l’Antoni
Fabra i Ribas (diputat i diplomàtic del PSOE que residí
per un llarg temps a la nostra ciutat, del qual n’he sentit
parlar en moltes ocasions al mestre Josep Salceda); en
Sidonio Pintado (provinent de Valladolid i casat amb la
cambrilenca Maria Riba, massó, sindicalista de l’UGT i
membre d’Izquierda Republicana, tal i com ens explica
en un magnífic reportatge a la Revista Cambrils en Jordi
Moreno); i, tants d’altres, amb noms que també estan
lligats a la nostra ciutat, com és el cas de l’anarquista
Paul.lí Pallàs (que atemptà a Barcelona contra el general
repressor Martínez Campos), o que han compartit lluites
des de molt a prop a les contrades tarragonines, com
poden ser el montblanquí Josep Andreu Abelló o el pagès
vendrellenc Pep Jai.
El PSC de Cambrils sempre ha tingut la vocació de re-
presentar el pal de paller de la política i de la societat
cambrilenca. Des de fa ara gairebé quatre anys liderem
una entesa de forces d’esquerres amb la majoria que
ens proporciona la voluntat dels resultats dels vots dels
cambrilencs. L’ahir i l’avui, el passat, el present i el futur
del socialisme democràtic que defensem, conflueixen més
que mai en l’espai físic i temporal en el qual ens trobem.
Si fem memòria: qui eren alguns d’aquells joves que es
manifestaven al balcó de l’antic Ajuntament i pels carrers
de la Vila, durant els esdeveniments de l’Assemblea de
Catalunya, reclamant l’amnistia dels presos polítics del
franquisme, el restabliment de les llibertats democràti-
ques i un nou Estatut? Es bo saber qui es manifestava,
com és tan bo saber qui no es manifestava o qui gaudia
d’una situació còmoda o privilegiada amb l’antic règim.
D’altra banda: quin altre partit ha estat capaç de portar a
l’Ajuntament més nombre de dones i de joves, sobradament
per davant de les altres forces polítiques?; quin altre partir
ha estat capaç de construir més infraestructures escolars i
sanitàries amb el menys temps possible?; quin altre partit
ha destacat per voler superar un conservadorisme i un
tradicionalisme local que no ens deixarien afrontar, sense
cap mena de dubte, cap horitzó proper amb garanties de
competitivitat i marca de bon fer?; i així seguiríem amb
un llarg etcètera.
Gairebé sempre compta més la proposta i l’avaluació dels
FETS que el malbaratament de les paraules. Això ja ho
diu el nou President de la Generalitat, el Molt Honorable
i Socialista Josep Montilla. Només demanem això: que la
població ens doni la confiança per seguir treballant amb el
sentit i la coherència contrastada, més l’aval de la nostra
història. Volem ser el fil continuador de moltes nissagues,
anhels i esperit de progrés per Cambrils.
(2006)
lunes, 15 de diciembre de 2008
EL CÁUCASO DE MI AMIGO EMIN
Una de las suertes que me supusieron estudiar en Alemania fue comprobar como allá predominaba la amalgama multicultural que en nuestra península ibérica se encuentra aún en pleno desarrollo. Las instituciones alemanas y su política de cooperación al desarrollo han dado la posibilidad, a lo largo de los últimos cuarenta años, a muchos jóvenes de todo el mundo para que puedan estudiar en sus vetustas e históricas universidades.
En Heidelberg, allá dónde tradicionalmente se pierde el corazón, encontré a mis primeros amigos rusófonos, pero fue más específicamente en el Europa-Institut de la Universidad del Sarre, en Saarbruecken, dónde conocí al gran Emin Abdullayev. De los herederos de la caída del Muro de Berlín de 1989 pude conocer a varios rusos interesantes: uno ocupa ahora un cargo importante en la Alcaldía de San Petersburgo siendo miembro del partido de Vládimir Putin (un ruso eficiente y orgulloso); otro amigo ruso me regaló en su “emotividad nocturna casual” una insignia con una águila de dos cabezas como muestra de lo que había sido su país antes de la Revolución Rusa (vestigio de ruso imperial, buen músico, romántico, anticuado pero también orgulloso); en el tercer caso que cito existe otro ruso, de la periferia, ávido lector de todos los clásicos, politólogo y filósofo, homosexual, excéntrico, rebelde…, no sé nada más de él pero me imagino que quedará recluido en su universidad de provincias o en la Europa Occidental de su compañero holandés.
Pese a lo dicho, realmente los ciudadanos post-soviéticos que más me sorprendieron fueron aquéllos llegados de las repúblicas caucásicas y del Lejano Oriente: jóvenes turcómanos, de rasgos chinos, mongoles, mujeres rubias con ojos orientales, hombres kazakos claros, y oscuros, y un largo etcétera que nombrar y comentar. Si de geoestrategia hablamos, sin duda, el mapa de la zona quedó mal dibujado política, social, económica y culturalmente desde siempre; así pues quedaron abiertas las venas del Trasniéster, Nagorno-Karabaj, Abjasia, Chechenia, Osetia del Sur… “El Imperio” denunciado por Riszard Kapuscinski quería de nuevo controlar todo lo que ocurría en su patio trasero influyendo sobre las nuevas y frágiles independencias. Los “otros” rusos y “los que ya no querían ser ni rusos ni soviéticos” lo tenían muy claro: lo tenía claro Jamsheed, que después del Europa-Institut pasaría a ocupar un alto cargo en la República de Uzbekistán; lo tenían claro mis amigos georgianos y armenios, que, aunque enemistados, recuperaban ambos su patrimonio y moral como nación; pero sobre todo si alguien lo tenía claro era mi amigo azerbayano Emin, entre las opciones de ir pactando según la conveniencia con la nueva Federación Rusa o promover la ruptura total con el yugo reconocido.
Nunca había conocido antes a una persona tan dedicada a promocionar su país entre el resto de comunidades europeas, propagandista de discursos pro-occidentalistas, defensor de la apertura económica, y de todo tipo, partidario de buscar la inversión extranjera, de crear alianzas transoceánicas, miembro de redes infinitas, fundaciones… Hijo de una familia acomodada que había vivido sin problemas bajo el comunismo en la república, ganador de una beca para estudiar en el extranjero; él, inteligente y conocedor de la diferencia del origen, pretendía una nueva Azerbaiyán, que entrara en la Unión Europea, en la OTAN, fuera independiente, pero aliada si hace falta de los Estados Unidos, y utilizara en su beneficio el oro negro del Mar que la remoja y los oleoductos que la traviesan. Nada más claro que el mismo agua de Bakú: ¡Rusia no! O al menos por el momento. Otro nacido en la capital, el “ogro” Gary Kaspárov, también se manifiesta, éste en Moscú, contra el opresor.
Emin, como sus antepasados que se opusieron a cada dominación y colonialismo hasta la llegada del ferrocarril revolucionario, ahora reconocía el pasado musulmán suní de su país, pese al miedo de la presencia chiíta. Defendía la recuperación del culto que nunca habían olvidado sus padres puertas a dentro de su casa, así como la tradición. En su caso, y como en muchas otras cosas, su vitalidad y otra forma de entender el cosmos me apasionó (a veces nos complicamos mucho sin llegar a decir lo real y auténtico; éste no era su estilo): “¿Quieres que te hable de mi religiosidad? No hay problema: fui soviético, siempre fui azerí, ahora vuelvo a ser musulmán, pero de lo poco que me gusta de los rusos se encuentra su vodka; entonces lo que hago siempre es intentar beber allí dónde Alá no me pueda ver, siempre bajo un buen tejado, así que yo cuando levanto la vista no veo más que madera o cemento. Lo principal es honrar a los padres y eso yo ya lo hago. Dios está bien con ellos, pero también conmigo nos llevamos bien.”
Otros post-soviéticos lo veían diferente: el uzbeko pasó a ser más practicante que Emin; el armenio siempre perteneció a una cuna a parte, como los persas dentro de las fronteras árabe-musulmanas; el georgiano quedó ateo, como muchos otros rusos; otros más volvieron a la ortodoxia de los popes que habían estado esperando. En definitiva: resulta un pasado no demasiado lejano que acaba por volver.
El mosaico del S. XXI es complicado en esta parte del mundo de que hablamos, ahora más que anochecemos y despertamos con las noticias de los bombardeos rusos en Gori, lugar georgiano de nacimiento del gran dictador Stalin. Pero no es complicado ahora por algo que no supiera quien debiera saberlo; el panorama resulta complicado por culpa de una hegemonía peligrosa gobernada por gente aún más peligrosa. En la esfera occidental los peligrosos son Bush o Berlusconi; en el mundo árabe-musulmán tenemos riesgos evidentes; a ver qué pasa en China después de los Juegos Olímpicos, si se fortalece o se flexibiliza el régimen, y a ver cuál es su comportamiento con el resto del mundo. Siempre hay que esperar lo que acontezca en lo que queda del candelero cercano: para China eso es Taiwán, Tíbet, Japón, India…
Emin sigue siendo un activista ejemplar y estoy seguro que dentro de muy poco lo veré en la televisión universal liderando algún proyecto posible para su esquina perdida y atropellada. Como sucedió en Yugoslavia y como ocurre en América Latina, por sólo citar algunos ejemplos, existen personas y proyectos individuales y colectivos más allá de la certidumbre pensada por los estrategas del mundo quieto. Todo lo contrario a lo que ellos piensan: el mundo sigue en ebullición.
(Para un buen análisis de la cuestión internacional sobre todo se requiere de una muy buena proximidad con las gentes que la habitan y un igual estudio del peso de la historia y tradición en sí mismas).
En Heidelberg, allá dónde tradicionalmente se pierde el corazón, encontré a mis primeros amigos rusófonos, pero fue más específicamente en el Europa-Institut de la Universidad del Sarre, en Saarbruecken, dónde conocí al gran Emin Abdullayev. De los herederos de la caída del Muro de Berlín de 1989 pude conocer a varios rusos interesantes: uno ocupa ahora un cargo importante en la Alcaldía de San Petersburgo siendo miembro del partido de Vládimir Putin (un ruso eficiente y orgulloso); otro amigo ruso me regaló en su “emotividad nocturna casual” una insignia con una águila de dos cabezas como muestra de lo que había sido su país antes de la Revolución Rusa (vestigio de ruso imperial, buen músico, romántico, anticuado pero también orgulloso); en el tercer caso que cito existe otro ruso, de la periferia, ávido lector de todos los clásicos, politólogo y filósofo, homosexual, excéntrico, rebelde…, no sé nada más de él pero me imagino que quedará recluido en su universidad de provincias o en la Europa Occidental de su compañero holandés.
Pese a lo dicho, realmente los ciudadanos post-soviéticos que más me sorprendieron fueron aquéllos llegados de las repúblicas caucásicas y del Lejano Oriente: jóvenes turcómanos, de rasgos chinos, mongoles, mujeres rubias con ojos orientales, hombres kazakos claros, y oscuros, y un largo etcétera que nombrar y comentar. Si de geoestrategia hablamos, sin duda, el mapa de la zona quedó mal dibujado política, social, económica y culturalmente desde siempre; así pues quedaron abiertas las venas del Trasniéster, Nagorno-Karabaj, Abjasia, Chechenia, Osetia del Sur… “El Imperio” denunciado por Riszard Kapuscinski quería de nuevo controlar todo lo que ocurría en su patio trasero influyendo sobre las nuevas y frágiles independencias. Los “otros” rusos y “los que ya no querían ser ni rusos ni soviéticos” lo tenían muy claro: lo tenía claro Jamsheed, que después del Europa-Institut pasaría a ocupar un alto cargo en la República de Uzbekistán; lo tenían claro mis amigos georgianos y armenios, que, aunque enemistados, recuperaban ambos su patrimonio y moral como nación; pero sobre todo si alguien lo tenía claro era mi amigo azerbayano Emin, entre las opciones de ir pactando según la conveniencia con la nueva Federación Rusa o promover la ruptura total con el yugo reconocido.
Nunca había conocido antes a una persona tan dedicada a promocionar su país entre el resto de comunidades europeas, propagandista de discursos pro-occidentalistas, defensor de la apertura económica, y de todo tipo, partidario de buscar la inversión extranjera, de crear alianzas transoceánicas, miembro de redes infinitas, fundaciones… Hijo de una familia acomodada que había vivido sin problemas bajo el comunismo en la república, ganador de una beca para estudiar en el extranjero; él, inteligente y conocedor de la diferencia del origen, pretendía una nueva Azerbaiyán, que entrara en la Unión Europea, en la OTAN, fuera independiente, pero aliada si hace falta de los Estados Unidos, y utilizara en su beneficio el oro negro del Mar que la remoja y los oleoductos que la traviesan. Nada más claro que el mismo agua de Bakú: ¡Rusia no! O al menos por el momento. Otro nacido en la capital, el “ogro” Gary Kaspárov, también se manifiesta, éste en Moscú, contra el opresor.
Emin, como sus antepasados que se opusieron a cada dominación y colonialismo hasta la llegada del ferrocarril revolucionario, ahora reconocía el pasado musulmán suní de su país, pese al miedo de la presencia chiíta. Defendía la recuperación del culto que nunca habían olvidado sus padres puertas a dentro de su casa, así como la tradición. En su caso, y como en muchas otras cosas, su vitalidad y otra forma de entender el cosmos me apasionó (a veces nos complicamos mucho sin llegar a decir lo real y auténtico; éste no era su estilo): “¿Quieres que te hable de mi religiosidad? No hay problema: fui soviético, siempre fui azerí, ahora vuelvo a ser musulmán, pero de lo poco que me gusta de los rusos se encuentra su vodka; entonces lo que hago siempre es intentar beber allí dónde Alá no me pueda ver, siempre bajo un buen tejado, así que yo cuando levanto la vista no veo más que madera o cemento. Lo principal es honrar a los padres y eso yo ya lo hago. Dios está bien con ellos, pero también conmigo nos llevamos bien.”
Otros post-soviéticos lo veían diferente: el uzbeko pasó a ser más practicante que Emin; el armenio siempre perteneció a una cuna a parte, como los persas dentro de las fronteras árabe-musulmanas; el georgiano quedó ateo, como muchos otros rusos; otros más volvieron a la ortodoxia de los popes que habían estado esperando. En definitiva: resulta un pasado no demasiado lejano que acaba por volver.
El mosaico del S. XXI es complicado en esta parte del mundo de que hablamos, ahora más que anochecemos y despertamos con las noticias de los bombardeos rusos en Gori, lugar georgiano de nacimiento del gran dictador Stalin. Pero no es complicado ahora por algo que no supiera quien debiera saberlo; el panorama resulta complicado por culpa de una hegemonía peligrosa gobernada por gente aún más peligrosa. En la esfera occidental los peligrosos son Bush o Berlusconi; en el mundo árabe-musulmán tenemos riesgos evidentes; a ver qué pasa en China después de los Juegos Olímpicos, si se fortalece o se flexibiliza el régimen, y a ver cuál es su comportamiento con el resto del mundo. Siempre hay que esperar lo que acontezca en lo que queda del candelero cercano: para China eso es Taiwán, Tíbet, Japón, India…
Emin sigue siendo un activista ejemplar y estoy seguro que dentro de muy poco lo veré en la televisión universal liderando algún proyecto posible para su esquina perdida y atropellada. Como sucedió en Yugoslavia y como ocurre en América Latina, por sólo citar algunos ejemplos, existen personas y proyectos individuales y colectivos más allá de la certidumbre pensada por los estrategas del mundo quieto. Todo lo contrario a lo que ellos piensan: el mundo sigue en ebullición.
(Para un buen análisis de la cuestión internacional sobre todo se requiere de una muy buena proximidad con las gentes que la habitan y un igual estudio del peso de la historia y tradición en sí mismas).
domingo, 14 de diciembre de 2008
DER NIERS-ESPRESS: ENDSTATION KLEVE
“Si el Rin fuera el Guadiana, no estaríamos aquí (en Alemania) borrachos de nostalgia”
Uno de los trayectos más habituales y más bonitos paisajísticamente hablando de mi recorrido vital, aunque siempre deba comentarlo con matices. Siguiendo el adagio de arriba me pregunto sobre quién, qué pueblo o que civilización, se emborracha en cada momento histórico, quién emigra y quién vive o decide echarlo todo por la borda.
Y es verdad que hace pocos meses se encontraron en una estación de tren de Alemania por casualidad cuatro extranjeros abandonados entre máquinas y automatismos. Ello no es la primera vez que me ocurre desde mi atenta observación de las sorpresas cotidianas; yo estaba, en este caso, con ellos o entre ellos, y me sentía evidentemente el menos extranjero (aunque siempre un poco extranjero tratándose del país que se trata). Ninguno sabía cómo acabar de llegar a su destino aunque no resultaría difícil encontrar solución material a esa situación coyuntural (lo material no es problema en estos casos; lo inmaterial resulta mucho más complejo).
Dos de mis compañeros encontrados llegaron a comunicarse mediante una lengua lejana; el primero viajaba desde Pakistán, el segundo desde Afganistán, tierras fronterizas y al mismo tiempo incomparables. Realmente parecían ambos no tener nada más en común que la necesidad de encontrar su camino en Europa. El tercer extranjero en cuestión era un africano de piel muy oscura, con grandes maletas arrastradas y gran fuerza corporal; éste se dejaba llevar por el resto, escuchaba y seguía los pasos de la mayoría. Finalmente se encontraba una chica “exsoviética” (no puedo acertar más que en este adjetivo ya que no me atrevería a adivinar su “exrepública” hoy independiente). Por la expresión de sus ojos era bastante oriental, por otro lado tenía mucho de mezcla con la vieja e imperial Rusia.
Resumiendo: un estudiante elegantemente vestido colonizado por los británicos que desertaba de su origen; un refugiado de guerra de las más altas y primitivas montañas de Asia; un espalda mojada aventurero que no tiene nada que perder; y una pobreza infinita desde la mirada perdida de la angustia de la mujer sola, débil, perdida.
Todos coincidimos en tomar el mismo tren en un lugar, por otro lado, nada especial de la región triste y bella del Bajo Rin. Todos fuimos bajando estación tras estación hasta yo llegar al final del recorrido. Lo había mirado y pensado todo.
Y es que en ese mismo tren convivían junto con nuestros invitados algunos alemanes autóctonos, aunque no muchos. Eran “los otros”, una minoría propietaria en franca decadencia: la mayoría eran más bien viejos, solos y borrachos, personas que gritaban enloquecidas en el idioma universal de Goethe, esquizofrénicos policías y guardias de seguridad que peleaban con algún delincuente marginal de rasgos e indumentaria de origen remoto (ayer quién sabe si turco, hoy alemán pese a todo), hooligans del Schalke 04 después del match del sábado por la tarde…
Historia del mundo en el S.XXI, imágenes que se complementan simultáneamente que son las dos caras de una misma moneda. Mientras unos, que lo han tenido todo y tienen tiempo para desbaratarlo, existen los recién llegados y mal recibidos al centro del universo que sólo cuentan con sueños y esfuerzos para desenvolverse entre la hostilidad.
Concluyendo: existen serios síntomas de que el mundo se mueve por una serie de inercias globales, que hacen que de aquí hacia allá todo circule con el mismo peligro y con la misma ventaja según el origen y el sentido que cada protagonista pueda entregar a la acción de su supervivencia.
¡Qué mas da la nacionalidad o el Estado en el cual nos encontremos si en un lado u otro todo puede repetirse y vincularnos!
Uno de los trayectos más habituales y más bonitos paisajísticamente hablando de mi recorrido vital, aunque siempre deba comentarlo con matices. Siguiendo el adagio de arriba me pregunto sobre quién, qué pueblo o que civilización, se emborracha en cada momento histórico, quién emigra y quién vive o decide echarlo todo por la borda.
Y es verdad que hace pocos meses se encontraron en una estación de tren de Alemania por casualidad cuatro extranjeros abandonados entre máquinas y automatismos. Ello no es la primera vez que me ocurre desde mi atenta observación de las sorpresas cotidianas; yo estaba, en este caso, con ellos o entre ellos, y me sentía evidentemente el menos extranjero (aunque siempre un poco extranjero tratándose del país que se trata). Ninguno sabía cómo acabar de llegar a su destino aunque no resultaría difícil encontrar solución material a esa situación coyuntural (lo material no es problema en estos casos; lo inmaterial resulta mucho más complejo).
Dos de mis compañeros encontrados llegaron a comunicarse mediante una lengua lejana; el primero viajaba desde Pakistán, el segundo desde Afganistán, tierras fronterizas y al mismo tiempo incomparables. Realmente parecían ambos no tener nada más en común que la necesidad de encontrar su camino en Europa. El tercer extranjero en cuestión era un africano de piel muy oscura, con grandes maletas arrastradas y gran fuerza corporal; éste se dejaba llevar por el resto, escuchaba y seguía los pasos de la mayoría. Finalmente se encontraba una chica “exsoviética” (no puedo acertar más que en este adjetivo ya que no me atrevería a adivinar su “exrepública” hoy independiente). Por la expresión de sus ojos era bastante oriental, por otro lado tenía mucho de mezcla con la vieja e imperial Rusia.
Resumiendo: un estudiante elegantemente vestido colonizado por los británicos que desertaba de su origen; un refugiado de guerra de las más altas y primitivas montañas de Asia; un espalda mojada aventurero que no tiene nada que perder; y una pobreza infinita desde la mirada perdida de la angustia de la mujer sola, débil, perdida.
Todos coincidimos en tomar el mismo tren en un lugar, por otro lado, nada especial de la región triste y bella del Bajo Rin. Todos fuimos bajando estación tras estación hasta yo llegar al final del recorrido. Lo había mirado y pensado todo.
Y es que en ese mismo tren convivían junto con nuestros invitados algunos alemanes autóctonos, aunque no muchos. Eran “los otros”, una minoría propietaria en franca decadencia: la mayoría eran más bien viejos, solos y borrachos, personas que gritaban enloquecidas en el idioma universal de Goethe, esquizofrénicos policías y guardias de seguridad que peleaban con algún delincuente marginal de rasgos e indumentaria de origen remoto (ayer quién sabe si turco, hoy alemán pese a todo), hooligans del Schalke 04 después del match del sábado por la tarde…
Historia del mundo en el S.XXI, imágenes que se complementan simultáneamente que son las dos caras de una misma moneda. Mientras unos, que lo han tenido todo y tienen tiempo para desbaratarlo, existen los recién llegados y mal recibidos al centro del universo que sólo cuentan con sueños y esfuerzos para desenvolverse entre la hostilidad.
Concluyendo: existen serios síntomas de que el mundo se mueve por una serie de inercias globales, que hacen que de aquí hacia allá todo circule con el mismo peligro y con la misma ventaja según el origen y el sentido que cada protagonista pueda entregar a la acción de su supervivencia.
¡Qué mas da la nacionalidad o el Estado en el cual nos encontremos si en un lado u otro todo puede repetirse y vincularnos!
miércoles, 10 de diciembre de 2008
THALASSA, KARAKIA I TOT UN MÓN
Avui vull escriure sobre unes persones, els immigrants; en els dies actuals que vivim; en un país com el nostre…
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
I ho vull fer mitjançant l’el.logi a dos programes, o tres, de Televisió de Catalunya, que han estat premiats internacionalment al mateix temps que han pogut resistir a l’ofensiva de la frivolitat. De forma més entenedora, aquest vol ser un homenatge a aquells que procuren explicar el bonic de la pluralitat i diversitat del món real, i entenen que els mitjans audiovisuals més populars i accessibles en poden ser els seus difusors.
Si per alguna cosa es caracteritzen les emissions de què parlem és precisament per informar, malgrat que aquesta afirmació semblaria òbvia (els mitjans de comunicació, en general, cada vegada expliquen menys les coses que passen, i això es dóna en paral.lel al procés que fa que la informació esdevingui gairebé infinita i universal; tot plegat equival a caos), la riquesa cultural dels països i civilitzacions que ens envolten, més enllà dels clixés fàcils de tota la vida. Sembla mentida, perquè no és gens comú, mostrar la part més neta i bona dels països pobres del sud i dels immigrants que rebem a “casa nostra”. Les belleses dels oceans dels paisatges de Thalassa, juntament amb la exquisidesa gastronòmica de les cuines del món, segurament han influenciat l’actitud de moltes persones televidents, com jo, que han pogut desenvolupar a poc a poc una sensibilitat major cap allò diferent que durant temps se’ns havia ocultat.
Sobre gustos no hi pot haver cap norma general escrita, però, com a mínim, fora bo, donar la possibilitat, als nostres ciutadans, de conèixer coses més enllà del barri que habiten o, fins i tot, com es fa a Karakia, explicar la història i la quotidianitat dels veïns amb els quals comparteixen escala, entrant i mostrant directament la seva llar. Hi ha d’haver, sens dubte, una política pública destinada a fer conèixer i divulgar des de Cesàrea Ëvora fins a les veus búlgares del Caucas, la música del Rajastan, la lectura d’Ismaïl Kadaré, Wole Soyinka, les cultures de l’Amazonas, Zanzíbar o el Carib.
Hem de saber acceptar sense embuts que som parcialment incultes i que generalment pensem, com aquell que deia que la història s’havia acabat (Francis Fukujama), que vivim al bell mig de tot, tenim allò més important i no ens manca materialment res. No cal dir que aquest pensament és massa simple. Si ens comparem amb la resta de continents pel que fa a superfície i nombre d’habitants som i hem estat sempre molt insignificants. D’altra banda, no pot ser que hi hagin persones que hagin passat per la nostra escola republicana i laica (meravellosa, per cert!), i pensin encara, perquè segurament així se’ls hi va transmetre o se’ls hi segueix amagant la realitat, de què a països com el Marroc, totes les dones vesteixen tapades, no hi ha ciutats comparables a “les nostres”, el desert no dóna lloc a la producció, no es sap pescar, no es sap pensar, no es sap vestir, i no es sap governar.
Les ciutats del Tercer Món, o del Sud, com també les anomenem, són tan insoportables com les ciutats del nostre entorn més immediat; la Coca-Cola, la IBM, i totes les altres empreses transnacionals que dirigeixen el nostre destí planetari, es troben a qualsevol indret i cantonada on hi hagi persones humanes amb moneda per comprar.
Encara que sigui en espais petits, com un altre programa de TV3 titolat Tot un Món, fins i tot més petit que la pròpia publicitat que l’acompanya abans, durant i després de la seva emissió, els que governen i es preocupen per la salut mental i moral dels seus administrats haurien d’imposar-se l’obligació a explicar la varietat que cada vegada més omple els nostres carrers. Potser sabent més, de països i de cultures, podrem aspirar a ser més comprensius, respectuosos i humans en el tracte amb els forans. Hem d’imposar aquesta teoria i hipòtesi a la voluntat dels cercles neoconservadors de dificultar l’enteniment entre els habitants del planeta (Samuel Huntington); ens serà més rentable fer aquests esforços que haver de patir irremediablement per la nostra pau i economia sense fer res.
martes, 9 de diciembre de 2008
LA MACU SASTRE, UNA DONA TREBALLADORA
Ha estat precisament avui, 1 de Maig, Dia Internacional del Treball, que he pogut dedicar-te temps per escriure l’homenatge que et mereixes.
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
La veritat és que no fa tant que ens vàrem conèixer, i tot fou gràcies a la nostra amiga comuna, la Maite, del magnífic i incomparable poble de Miravet, que és el nostre.
Des del jardí de la teva caseta potser hi ha unes de les millors vistes del Castell àrab i templari que ens adorna. Allà ens hi vàrem asseure per parlar de socialisme global i de persones concretes, d’encerts i d’errades, amb les cadires plegables d’estiu, sota l’aixopluc del teu porxo, amb la garbinada del riu Ebre com a acompanyant merescuda. Allí vares comentar que aviat vindria un jardiner que hauria de podar els arbustos que es movien de costat a costat; allà va quedar convocat i pendent un convit a cuscús a la meva nova casa de Cambrils per part de la Nabila; després ens hauríem de poder trobar també amb la meva mare i la Maite per seguir fent gran la relació; visitar Tortosa...
El mite del qual es parlava a Miravet d’una senyora del poble (malgrat que eres tortosina, també eres del poble irremediablement) que havia estat Regidora a Tarragona per rebel; aquella jove o ja no tan jove que era rebuda als barris més necessitats de la capital pels gitanos que la protegien i adoraven; la Macu que es prenia la vida com volia i a qui no li importava gaire el que pensaven o deien d’ella els ignorants; la mateixa que rebia a una “mongeta” que venia de les missions dels països africans i li oferia la seva casa; la que es vestia d’aquesta i d’aquella altra manera, i que fumava com un carreter, i que deia, i que parlava..., doncs a la fi ens havíem conegut, tu gairebé jubilada, després jubilada, i ara descansant de veritat.
Segurament tot el que havies de fer ja ho vares deixar ben realitzat i amb escreix. I és per això que ha coincidit tot plegat amb la celebració d’aquesta data tan socialista com pot ser l’1 de Maig; perquè després han vingut moltes altres dones treballadores, en aquest camp d’ajudar als més desafavorits des de la instància municipal, però tu en vares ser una de les pioneres, sinó la pionera, a les nostres terres tarragonines. Des del començament fins al final, amb criteri revolucionari i justícia universal, com només pot ser.
Visca l’arrel miravetana que ens va trobar i visqui per molts anys la feina que tu ens vares deixar a la ciutat de Tarragona! Allà on es troben el Riu Ebre i la Mar Mediterrània, el galatxo i el Balcó, hi va haver una vegada una persona “humana”, més que cap altra, que es deia Immaculada Sastre, i que tothom coneixia amb el nom de MACU. Salut!
lunes, 8 de diciembre de 2008
UN SOLO MUNDO
Y nunca realizaré la mención de siglos, que me resultan demasiado lejanos; ni diré personajes, que son minoría; ni alardearé de Estados, que son ficticios.
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
Generalmente leer El Pais de los domingos te ayuda a amueblar los pensamientos para lo que pueda venir durante la semana entrante gracias a sus “explicaciones” y no sólo a sus “informaciones”.
Este último fin de semana me he invitado a escribir sobre las elecciones escocesas y sobre la emigración económica en Estados Unidos.
Timothy Gaston Ash, con el que no siempre estoy de acuerdo, comenta que llamar “ellos” a los escoceses siempre ha sonado a falso, y yo añadiría casi “irreal”. Ingleses y escoceses, dice, “estamos tan entrelazados desde la unión hace tres cientos años, en la práctica desde hace mucho antes, que ellos han pasado a ser irremediablemente parte de nosotros”.
A raíz de estas declaraciones dominicales sigo pensando yo en catalanes, vascos y castellanos, gallegos y otros con más peculiaridades si hace falta, como si todo se tratara de la copia de una misma historia.
Ocurre ahora que Tony Blair se jubilará como Premier reconciliando el gobierno del Ulster mediante un pacto entre Ian Paisley y Gerry Adams, los cuales hasta hace muy poco se habían acusado de diablos y asesinos. También estos dos dejarán de laborar, pasarán a la historia, y podrán, por fin, dedicarse a descansar.
La comparaciones son odiosas pero intento pensar que sería de Arnaldo Otegi si no existiese un “problema vasco” y me resulta bastante difícil llegar a una conclusión… simplemente no me lo imagino por su propia incompetencia aparente más allá de la dedicación full time a su pequeña causa particular.
Luego quiero citar también en el día de hoy a John Steinbeck, el escritor estadounidense que desde muy joven me fascinó, con su retrato de la rica y próspera California, “hecha grande gracias a miles de agricultores que cruzaron miles de quilómetros en viejos automóviles, que vivían en la miseria, pasaban hambre y se quedaban sin hogar dispuestos a aceptar cualquier jornal”. Una lectura de hace más de dos cientos años totalmente vigente.
Esos centroeuropeos de entonces son los espaldas mojadas de hoy en día que cruzan el Río Bravo desde México. Como los españoles que se iban a Alemania quedan hoy igualados a los ecuatorianos, senegaleses, marroquís, chinos o paquistanís del S.XXI que llegan a nuestro país.
He seleccionado estos dos temas seguramente para reprocharnos que a veces no sabemos distinguir, y siempre han existido independientemente, por un lado deseos y por el otro reales necesidades.
Tres cientos o dos cientos años no tienen especial significación si siempre acabamos ejecutando el mismo error material de no aplicar los mismos parámetros para todos y en todos los rincones del planeta.
En Escocia, España, Cataluña y Estados Unidos, existen universalismos que siempre valdrán la pena para una inmensa mayoría.
Entre esos universalismos se encuentran las lecciones federalistas e internacionalistas con las que personalmente comulgo. Además éstas están intrínsecamente relacionadas con el progreso humano. De ello estoy convencido hoy más que nunca y es por ello que milito
(2005)
domingo, 30 de noviembre de 2008
RECURSOS VIRTUALS RELACIONATS AMB LA COOPERACIÓ AMB LA MEDITERRÀNIA
A la conca sud i est del Mediterrani ens hi trobem una sèrie de països veïns amb els quals tenim coses en comú però també diferències destacables. En l’actualitat, especialment en l’àmbit de la cooperació al desenvolupament a casa nostra, existeix l’interés per conèixer quelcom més al voltant d’aquest món a part com podríem descriure els països àrabs del nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. Turquia, un país que no és àrab però sí musulmà, està en boca de tots, no menys que el Marroc. A l’Orient Mitjà hi tenim un conflicte etern entre palestins i jueus israelians, aquests últims minoria a la zona, malgrat uns vincles històrics que no podem posar en dubte. Parlem d’una regió fascinant de la qual en coneixem poc i per la qual ens hem de deixar sorprendre.
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
“Va veure la llum a l’Est, i per això estima l’Est,
i si la llum apareix a l’Oest, ell anhelarà l’Oest.
El meu amor és per a la llum i la resplandor.
El meu amor no sap de països ni de territoris.”
(Ibn-Arabi, poeta sufí d’Al-Andalus)
El Mediterrani està vivint canvis profunds relacionats amb l’adaptació als nous requeriments del món globalitzat. Les relacions entre els mateixos països veïns de la Mediterrània estan vivint sens dubte un període de redefinició. La Unió Europea (UE), com a organització regional cada vegada més implicada amb allò que passa al món, pretén integrar i donar respostes adequades a les demandes de la conca sud que és la menys desenvolupada.
Quan parlem de països de la Mediterrània ens referim en primer lloc a quatre països que són membres de la UE com són Espanya, França, Itàlia i Grècia, més un cinquè país, com és Portugal, que sense tenir un litoral mediterrani comparteix valors comuns amb Espanya, l’estat veí, i la llatinitat de la regió. També a la conca nord de la Mediterrània existeixen altres països que no són membres de la UE. Uns conviuen a la zona dels Balcans, cas d’Eslovènia, Croàcia, Bòsnia i Albània; d’altra banda tenim dues illes que actualment són candidates a l’ingrés a la UE pel 2004, Malta i Xipre; finalment tenim a Turquia, que és el punt de trobada d’Europa amb el continent asiàtic.
Si anem al Nord de l'África, països mediterránis son el Marroc, Túnícia, Algèria, Lìbia i Egipte. A aquest grup de països també se’ls hi afegeixen, per la seva afinitat social i cultural, la veïna Mauritània, i l' entitat de la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD), ubicada geogràficament al sud d’Algèria, després que el Marroc ocupés el seu territori originari, ambdues sense sortida a la Mediterrània.
A la conca oriental de la Mediterrània, a sota de Turquia i a l’àrea anomenada Orient Mitjà, tenim altres països a considerar com poden ser Síria, Líban, l'Autoridad Nacional Palestina i Israel, als quals afegim generalment Jordània, sense sortida al mar.
El procés de Barcelona
L’agenda mediterrània de la UE descriu el tipus de cooperació que s’ha d’articular des dels països de la conca nord de la Mediterrània, membres de la UE, per desenvolupar els països de la conca sud i est (Europa-Mediterranean Partnership). Aquesta agenda ve definida per les conclusions extretes a la Conferència de Barcelona, organitzada durant els dies 27 i 28 de novembre de l’any 1995, motor de l’anomenat “procés de Barcelona” que ens ha portat a la recent trobada euro-mediterrània de València, sota Presidència espanyola, d’abril del 2002. A partir de 1995 es varen començar a signar una nova generació d’Acords d’Associació amb alguns països del sud i de l’est de la Mediterrània: Tunísia (1995), Israel (1995), Marroc (1996), Jordània (1997), Egipte (1999), Algèria (2001) i Líban (2002). Actualment s’han reprès les negociacions amb Líbia i s’està acabant de negociar l’acord amb Síria.
Per a més informació sobre les relacions euro-mediterrànies:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/bd.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/index.htm
Per a saber més sobre la implicació europea en el conflicte del Pròxim Orient:
http://europa.eu.int/comm/external_relations/mepp/index.htm
Per a conèixer quelcom més sobre els instruments financers destinats a desenvolupar la conca sud de la Mediterrània, sobretot a partir del Programa MEDA:
http://europa.eu.int/comm/europeaid/tender/index_en.htm
http://europa.eu.int/comm/external_relations/euromed/meda.htm
Des del punt de vista de la cooperació internacional en l’actualitat s’han prodigat centres especialitzats en l’estudi dels països en qüestió i les relacions que s’hi poden establir des d’Europa. A continuació passem a fer una breu menció dels més importants.
A França hem de destacar el Centre d’Etudes de l’Orient Contemporain, de la Universitat París 3, anteriorment dirigit per l’especialista Paul Balta.
També l'Institut Français pour le Developpement (IRD), s’ocupa en gran part de l’anàlisi de la cooperació amb el món àrab.
De la mateixa manera podem destacar el Centre d’Etudes et de Recherches sur le Moyen-Orient Contemporain (CERMOC), que s’ocupa de Jordània. Líban, Palestina, Síria i Irak.
Altres centres francesos que caldria esmentar són l'Institut du Monde Arabe del CNRS a París; l'Institut de Recherches et d’Etudes sur le Monde Arabe et Musulman de la Universitat d'Aix-en-Provence; el Centre d’Etudes et de Recherches sur l’Urbanisation du Monde Arabe de la Universitat de Tours; i, l'Institut Agronomique Mediterraneen de Montpellier.
Recentment, la ciutat de Marsella, al Sud de França, ha estat escollida pel Banc Mundial per acollir la seu d’un programa especial destinat al Nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà. El Projecte Euromediterrani de la ciutat de Marsella ha estat reconegut d’interés nacional per l’Estat francés i és per això que aquesta ciutat ha estat el centre neuràlgic d’iniciatives destacades com poden ser la Communauté Méditerranéenne de la connaissance et des competences y la Communauté Economique et Finaciere Méditerranéenne.
A França, igualment, destaquen els treballs d’una personalitat en l’estudi de les relacions euro-àrabs com pot ser en Sami Nair, eurodiputat, conseller de Lionel Jospin, antic primer ministre francès, i President de l’Institut d’Etudes et Recherches Europe-Mediterrannée (IEREM), del qual en Etienne Butzbagh n’és Secretari General.
A Bèlgica comptem amb el prestigiós Centre l’Etudes de Recherches du Monde Arabe Contemporain (CERMAC), que és una secció de l’Institut d’Etudes du Developpement, a la universitat nova de Lovaina, dirigit per en Bichara Khader, autor a la vegada del llibre “Europa i el Gran Magreb”.
Finançat per la Comissió Europea i amb seu a Brusel.les existeix l'Eruopean Institute for Research on Mediterranean and Euro-Arab Cooperation (MEDEA).
Amb una notable influència sobre l’organigrama de la cooperació al desenvolupament de la Unió Europea existeix l’arxiu de recursos sobre la Mediterrània de la xarxa Euforic d’ONGD d’àmbit europeu.
A Espanya, si parlem de centres que es caracteritzen per donar una especial atenció al món àrab, comptem amb la Fundación Euroárabe amb seu a Granada; el Taller de Estudios Internacionales Mediterráneos del Centre Internacional Carles V de la Universidad Autònoma de Madrid (UAM); i l'Instituto Español de Relaciones Internacionales y Política Exterior INCIPE-CERI.
El Departamento de Estudios Árabes e Islámicos, de la Facultat de Filosofia i Lletres, de la Universitat Autònoma de Madrid (UAM), compta amb una de les investigadores i docents sobre el món àrab i musulmà més reconegudes en territori espanyol com és la Gema Martín Muñoz.
A la Universitat de València hi tenim el Patronato Sur-Norte de Solidaridad y Cultura, que patrocina la Càtedra UNESCO d’Estudis per al Desenvolupament i la Càtedra Mediterrània, que estudia sobretot la realitat de la dona a les societats del Magreb.
A la Universitat d’Alacant ubiquem en Mikel de Epalza, Catedràtic de l'Área de Estudios Árabes e Islámicos, que ha estat el primer traductor en català de l’Alcorà.
La Universitat de les Illes Balears (UIB), amb el recolzament del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC), és la seu de l'Instituto Mediterráneo de Estudios Avanzados.
Antonio López dirigeix l’Institut de Cooperació amb el Món Àrab (ICMA) de l’Agencia Española de Cooperación Internacional (AECI).
El Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) té una Escuela de Estudios Árabes que s’ocupa de l’estudi de la Història, Literatura i Arquitectura Islàmica, amb seu a Granada.
L’espanyol José Vidal Beneyto és el responsable del Programa Mediterráneo de la UNESCO.
A nivell de Catalunya hem de destacar l'Instituto Europeo del Mediterráneo, del quan en participa la Generalitat de Catalunya, entre altres, i que treballa la relació entre cooperació i regió mediterrània.
Amb seu a Barcelona, també existeix el Proyecto Mediterráneo del Centre Unesco de Catalunya.
Dins del món anglosaxó, podem destacar com a centre especialitzat el Moshe Dayan Center for Middle Eastern and African Studies.
La Universitat de Texas, amb seu a Austin, als Estats Units, té el directori més ampli d’informació sobre Pròxim Orient, The Middle East Neatwork Information Center.
Si ens fixem als països de la Conca Sud, el Marroc és un dels països que concentra major número de centres d’excel.lència com poden ser el Groupement d’Etudes et de Recherches sur la Mediterrannee (GERM); y el Institut Universitaire de Recherche Scientifique du Maroc (IURS), de la Universitat Mohammed V, amb seu a Rabat, i del qual en destaca la sociòloga Fàtima Mernisi.
Una altra manera de conèixer millor el que passa als països àrabs del Mediterrani és llegint part de la premsa especialitzada que es publica a Europa i els Estats Units:
Arabies (Francia): http://www.arabies.com
La Jeune Afrique (Francia): http://www.jeuneafrique.com
Bibliomonde (Francia): http://www.bibliomonde.com
Middle East Journal (Inglaterra). http://www.mideasti.org/html/journal.html
Meed, The Middle East Business Weekly (Inglaterra): http://www.meed.com
Mediterranean Quarterly (Estados Unidos): http://muse.jhu.edu/journals/med
Orient Journal Online (Alemania):
http://www.duei.de/doi/de/content/onlinepublikationen/orientjournal/journal101/
Els temes més d’actualitat de l’agenda euro-mediterrània els passem a comentar breument.
La immigració
El 1995 es calculaven una mica més de 6 milions immigrants d’origen àrab a Europa; actualment se’n comptabilitzem aproximadament 14 milions, la gran majoria dels quals són de religió musulmana. Els fidels musulmans poden ser encara més si tenim en compte la migració rebuda, per exemple, de Pakistan o Bangla Desh, Turquia o Indonèsia, que no es poden classificar com a països àrabs, i també el creixement de la fe en la Islam per molts europeus de naixement.
Els països que més reben l’immigració àrab i musulmana són França, Bèlgica, Holanda, Alemanya, Regne Unit, Itàlia i Espanya, per ordre d’importància.
Cultura
Les llengües més influents a la Mediterrània han estat, sens dubte, el llatí i l’àrab. Les llengües poden ser utilitzades com a obstacles però realment haurien d’ésser utilitzades com a ponts oberts a la comunicació. Exemples històrics de convivència de les dues llengües esmentades són en Ibn Kaldun i en Ramon Llull, que parlaven i escrivien ambdues.
Per sort, la teoria del xoc de civilitzacions no serà tan real si aprenem tots plegats a pensar d’un manera més pluridimensional i obrim els ulls a la pluralitat del món.
Per aprendre la llengua àrab, recentment ha sortit a la llum un diccionari il.lustrat àrab-català amb la pronunciació en les dues llengües:
http://www.edu365.com/catala_arab/index.htm
L’Islam és la religió majoritària a les conques sud i est de la Mediterrània. Per conèixer quelcom més sobre aquesta religió es pot visitar la guia en espanyol http://www.islam-guide.com/es i el portal dels musulmans espanyols
http://www.webislam.com
Economia i Recursos energètics
Segons Abdellatif al-Hamad, Director del Fons arabe pour le developpement (FADES), el món àrab acull les reserves del 65% de la producció de petroli de tot el món.
És per això tan important per Europa i Espanya la construcció del nou gasoducte des d’Oran (Algèria), amb l’objectiu de substituir l’actual Gasoducte Magreb-Europa que travessa 300 km argelins i 500 km marroquins abans d’arribar a la península ibèrica. Per la mateixa sostenibilitat ambiental a la zona mediterrània l’acord entre els països riberencs es preveu inevitable.
En general, de totes aquestes informacions no cal dir que se’n desprèn la idea de la importància del partenariat estratatègic que representen les relacions amb el món àrab, en benefici d’Europa i de la humanitat sencera, molt lluny de veure en els països veïns del sud i del llevant un enemic pervers i irreconciliable.
(JULIOL 2004)
martes, 25 de noviembre de 2008
CIUTADANIA VERSUS XENOFÒBIA
L’augment de la nova extrema dreta a l’Estat Espanyol sobre la qual ens avisa el President del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, no és més que la conseqüència més evident de la interpretació literal de les doctrines neocoservadores radicals liderades, a nivell global, pels acòlits de l’actual president dels Estats Units, George Bush Jr.
No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.
Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.
Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).
I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.
L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).
Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.
La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).
I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.
Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.
Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.
(GENER 2004)
No hem de caure en l’error, doncs, a les nostres ciutats de Catalunya i Espanya, d’imitar l’aplicació directa de la política vergonyosa de Nicolas Sarzoky a França, que, com hem pogut veure recentment per televisió, consisteix en desallotjar amb trets de bales de goma i ràfagues violentes d’aigua els indefensos “sense papers” africans que s’amunteguen en un Palau d’Esports sigui el que sigui.
Malgrat tot, el model mixte i confós que predomina a les nostres contrades ibèriques de reacció a la potent onada d’immigració que estem rebent, com a mínim fins ara, ha procurat donar exemple humanitari, el qual és prou digne. Precisament en uns moments en què les solucions de les nostres administracions públiques competents comencen a semblar insuficients i es manifesten elles mateixes desbordades davant del “problema del control de les fronteres nacionals”, és quan més hem de reconèixer i explicar al ciutadà de bé del nostre país que no cal ser un geni per afirmar que el més proper a Sarkozy, així com a Bush, ideològica i políticament, són José María Aznar, Mariano Rajoy i Josep Piqué, tots ells membres del Partit Popular.
Només des de l’interés en la pertorbació per si mateixa es pot anar sistemàticament contra el govern socialista de torn que pateix una situació d’abast i vocació supraestatal. Passa el mateix que amb ETA i el País Basc; al PP no li interessa que les coses puguin anar bé i això és mostrar-se obertament irresponsable i sectari, no mereixedor de l’ampli recolzament popular. La immigració mereix un compromís global i local, que implica les principals forces polítiques existents, perquè en el cas contrari es pot donar que no hi hagi “cordó sanitari” suficient per evitar que l’extrema dreta, la xenofòbia, pugui arribar al poder (no deixem d’analitzar que estem arribant a Europa a moments crítics en aquest sentit com ho demostren els casos de Bèlgica, Holanda, Suïssa, Àustria, etc.).
I és aquí on toca matitzar de nou: potser en les paraules de José Luis Rodríguez Zapatero s’entén que dins del Partit Popular conviu una família nombrosa, o una facció cada vegada millor instal.lada, que podria ben bé qualificar-se de poc democràtica, agressiva, intolerant i ranconiosa (i no voldria mai que aquests adjectius s’interpretessin de la mateix manera que frívolament s’utilitzen en molts mítings electorals, perquè vull especificar que m’agradaria que s’estenguessin sota el significat més estricte que ens pot aportar un diccionari descrivint la personalitat fonamental de qui parlo). L’enemic és molt a dintre, i és a la dreta, que és única perquè sap que només anant unida pot vèncer. I la victòria, per ells, és clar, està per damunt de qualsevol pacte d’estat o compromís ètic personal. Si no fos així, com s’entendria el lloc que ocupa avui per avui el Sr. Acebes, cas totalment oposat al del Sr. Pimentel. En José María Aznar ens diu que el món actual viu dins d’una guerra permanent, que és la que li va bé a ell, encara que només sigui per tornar a la notorietat que donen i treuen els mitjans de comunicació. El més trist en el seu cas, mancat d’aptituds i capacitats, és que llegeix sense escrúpols el discurs i el guió escrit ja fa anys pels “think tanks” més reaccionaris de les universitats elitistes dels Estats Units, així com acompanyà com una joguina teledirigida Bush i Blair a les Açores escenificant la comèdia més ridícula possible que faria perdre les eleccions al seu successor.
L’anàlisi sobre la immigració gairebé sempre s’ha de possibilitar, a banda de tenir en compte la seva quantitat i qualitat, des de quatre grans eixos: el punt de vista econòmic; el punt de vista jurídic; el punt de vista identitatari; i el punt de vista de la inseguretat ciutadana. El punt de vista econòmic és el que més preocupa els partits d’esquerra: malgrat saber que totes les nacions importants s’han fet grans i han madurat gràcies a una mà d’obra i una barreja de cultures procedents de molts indrets d’arreu, es pot arribar a creure que l’Estat de Benestar, per exemple el que tenim a Europa com a paradigma, se’n pot veure perjudicat (aquesta preocupació és simplement això, una preocupació, que es pot solucionar amb actuacions intel.ligents d’acomodament dels contingents). Des del punt de vista jurídic no hi pot haver volta de full, si ens condicionem a unes normes de “fair play” que som capaços d’assumir per tots, ja que preval la Declaració Universal de Drets Humans, que respecta el dret al desig i a la valentia de fer el possible per assolir una millor vida (en els Estats moderns del S. XXI el concepte de ciutadania que se’n deriva de la Declaració Universal no farà diferències, com diuen les nostres constitucions, entre races, procedències, sexes i religions). El punt de vista identitari és amodern, com dirien els alemanys, i a nivell de prioritats és totalment residual en un món ampli que observa com cada vegada cauen més les fronteres de tot tipus (queda com un sentiment romàntic per alguns molt especialment transcendent però científicament poc pràctic; és deplorable pensar en la invasió o en la qüestió d’inversió de majories per davant de les virtuts de la complexitat; vull dir que aquesta actitud psicopàticament només la defensa qui té por a competir amb el nouvingut perquè s’ha vist sempre en una posició de partida superior que ara trontolla; és la reacció del que està i es reconeix abocat a perdre). Finalment, des del punt de vista de la inseguretat ciutadana només vull comentar que és aquí on es fa realment demagògia perillosa ja que "per se" un indi no és mes perillós que un català, per esmentar només un exemple, abandonant evidentment els clixés (tot s’escau en les condicions materials de desenvolupament de la vida de l’immigrant; si ho posem difícil al Tercer Món i si ho posem difícil als immigrants, llavors sí que es provoca un tap que aviat pot esclatar en forma de violència, malgrat que a la societat contemporànea conviuen moltes altres violències més enllà de la que es deriva dels immigrants).
Si econòmicament i jurídicament la immigració és poc apelable (fins i tot, molts empresaris i jutges conservadors la demanen i la defensen; si no fos així no serien ni bons empresaris ni bons jutges), la pèrdua d’identitat i la inseguretat ciutadana són els temes que queden sobre la taula en l’agenda quotidiana dels nostres afers domèstics. És aquí quan des de l’esquerra no es pot deixar de defensar la ciutadania legal dels benvinguts (i evitar la il·legalitat en totes les seves vessants), així com posar els mitjans dissuasoris necessaris per afrontar un augment considerable de la població i de la seva diversitat amb el que això comporta.
La dreta ens farà prendre por perquè vol fer creure’ns que tenim alguna cosa valuosa que està en perill. L’esquerra ens ha de mostrar que gestiona millor la complexitat i que darrera del desconegut hi pot haver alguna cosa agradable (que li preguntin al meu amic Manel, que gairebé no sortia del poble i ara fa poc que s’ha casat i és feliç amb una mamà dominicana i té quatre fills!).
I sobretot una cosa última: no caiem en la temptació fàcil de convertir-nos en “fanàtics i ortodoxes de la Il.lustració” que en certa manera és la que a la vegada va servir per buscar-li una excusa filosòfica (eurocentrista) a l’imperialisme i colonialisme posterior. Aquí sempre esmento un exemple: els haitians van arribar a llegir els il·lustrats i varen entendre-ho tot de forma bastant diferent a nosaltres: varen entendre que havien de lluitar per la independència de la metròpoli que els abocava a la misèria com a éssers humans lliures. No intentem creure, l’esquerra, sobretot aquella que es mostra més papista que el Papa (i en aquest tampoc hi hauríem de creure, i per això és més curiós encara), que comptem amb la veritat absoluta. La Il.lustració fou quelcom molt important per la Humanitat sencera, però ara la Humanitat és més gran i més sabia, i també han passat més de dos-cents anys.
Les lleis estan escrites i no les canviarem fàcilment perquè vingui més o menys gent, però la convivència al carrer només es pot fer d’igual a igual.
Consell per a Convergència i Unió, que no són ni “chicha ni limoná” en aquest i en molts altres temes: compte que no sigueu massa conservadors ni massa nacionalistes!!! Aquesta barreja no és gaire beneficiosa per la nostra salut, ni per la del món que ens envolta. No som ni una excepció, ni potser el millor exemple. A partir d'aquí haurem d'aprendre a fer-nos grans.
(GENER 2004)
lunes, 24 de noviembre de 2008
VISIONES ACTUALES DE AMÉRICA LATINA
Con los amigos Paco Xammar, Santiago Castellà y Joan Fuster hemos conseguido durante este último curso académico diseñar un estudio especializado en la actualidad latinoamericana que se ha impartido y seguirá impartiéndose de nuevo el año que viene en la Universitat Rovira i Virgili (URV) de Tarragona.
Bajo el título de “Visiones Actuales sobre América Latina” nos han acompañado los profesores Rodolfo Cardenal, de El Salvador; Carlos Alberto Ruíz, de Colombia; y Carlos Pacheco, de México. Hemos discutido con ellos sobre la historia reciente del continente, las alternativas políticas y los movimientos sociales que hoy día allá se están construyendo, la situación de sus derechos humanos y de su economía presionada por la oferta estadounidense del Plan Puebla Panamá y del Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA).
Hoy mismo hemos pactado ampliar los contenidos del mismo curso para continuar indagando y dar a conocer a nuestros alumnos la dependencia suramericana de su gran vecino del Norte, a la vez que pretendemos investigar los procesos de recuperación de la memoria histórica en Centroamérica tras los procesos revolucionarios y contrarrevolucionarios allá ocurridos.
Por lo que a mí respecta todo ello hace preguntarme por el estado actual genérico de ese continente amado de gentes hermanas y conocidas. La verdad es que hablamos de una parcela del planeta en la cual se vive, quizás mejor que en cualquier otro rincón, la perplejidad y la paradoja de la sociedad internacional actual.
América Latina es aún, en cierta forma, punta de lanza y laboratorio de cualquier fuerza en movimiento a favor de la construcción de nuevos escenarios. Recuerdo que entre las primeras banderas que se mostraban en Seattle, cuando la protesta contra la Ronda del Milenio de la Organización Mundial del Comercio (OMC), la mayor parte de ellas eran latinoamericanas y se correspondían con Vía Campesina; el Movimiento de los Sin Tierra (MST), la CUT i el PT de Brasil; los indigenistas de la CONAIE en Ecuador pero también los cocaleros de Bolivia; el EZLN, por cierto con mucha fuerza entonces, de México, etc.
Hoy día, como en casi todo el resto del mundo, sólo existen dos opciones políticas válidas que se quejen del orden establecido, neoliberal, injusto e inmoral para gran parte de sus habitantes: o bien se elige ser radical y se cambian las normas del juego promoviendo el sabotaje desde dentro, o bien se elige ser moderado, socialdemócrata o progresista. Hablemos claro: Chávez (y Morales, y Correa), o Lula (y Bachelet, y Tabaré Vázquez).
Algunos creen que la Revolución en nuestros días sólo tiene espacio en sitios como América Latina, aunque hablando con amigos que viven y piensan como latinoamericanos esa doble opción se hace más grave entre la elección de los designios de unos populismos mesiánicos que pueden volverse muy peligrosos, o maneras light de pactar pequeños cambios que no llegan a la totalidad de los intereses marcados. Nada es tan fácil ni tan difícil, ni en España ni en Venezuela.
Así está entonces América Latina, y así está el mundo, desde su esquina más rica en donde también pueda existir la miseria más perversa, aunque se esconda muchas veces (y la inmoralidad del trato del fenómeno migratorio), hasta el África más abandonada, en dónde aparecen buitres blancos dispuestos a repartirse los últimos resquicios de algo que tenga valor.
Mis visiones actuales de América Latina me han ayudado a comprender que en un mundo globalizado el cambio debe generarse con sinergias y excusas universales. Nosotros desde la Academia intentamos explicarlo, a parte de informar.
(Enero de 2005)
Bajo el título de “Visiones Actuales sobre América Latina” nos han acompañado los profesores Rodolfo Cardenal, de El Salvador; Carlos Alberto Ruíz, de Colombia; y Carlos Pacheco, de México. Hemos discutido con ellos sobre la historia reciente del continente, las alternativas políticas y los movimientos sociales que hoy día allá se están construyendo, la situación de sus derechos humanos y de su economía presionada por la oferta estadounidense del Plan Puebla Panamá y del Área de Libre Comercio de las Américas (ALCA).
Hoy mismo hemos pactado ampliar los contenidos del mismo curso para continuar indagando y dar a conocer a nuestros alumnos la dependencia suramericana de su gran vecino del Norte, a la vez que pretendemos investigar los procesos de recuperación de la memoria histórica en Centroamérica tras los procesos revolucionarios y contrarrevolucionarios allá ocurridos.
Por lo que a mí respecta todo ello hace preguntarme por el estado actual genérico de ese continente amado de gentes hermanas y conocidas. La verdad es que hablamos de una parcela del planeta en la cual se vive, quizás mejor que en cualquier otro rincón, la perplejidad y la paradoja de la sociedad internacional actual.
América Latina es aún, en cierta forma, punta de lanza y laboratorio de cualquier fuerza en movimiento a favor de la construcción de nuevos escenarios. Recuerdo que entre las primeras banderas que se mostraban en Seattle, cuando la protesta contra la Ronda del Milenio de la Organización Mundial del Comercio (OMC), la mayor parte de ellas eran latinoamericanas y se correspondían con Vía Campesina; el Movimiento de los Sin Tierra (MST), la CUT i el PT de Brasil; los indigenistas de la CONAIE en Ecuador pero también los cocaleros de Bolivia; el EZLN, por cierto con mucha fuerza entonces, de México, etc.
Hoy día, como en casi todo el resto del mundo, sólo existen dos opciones políticas válidas que se quejen del orden establecido, neoliberal, injusto e inmoral para gran parte de sus habitantes: o bien se elige ser radical y se cambian las normas del juego promoviendo el sabotaje desde dentro, o bien se elige ser moderado, socialdemócrata o progresista. Hablemos claro: Chávez (y Morales, y Correa), o Lula (y Bachelet, y Tabaré Vázquez).
Algunos creen que la Revolución en nuestros días sólo tiene espacio en sitios como América Latina, aunque hablando con amigos que viven y piensan como latinoamericanos esa doble opción se hace más grave entre la elección de los designios de unos populismos mesiánicos que pueden volverse muy peligrosos, o maneras light de pactar pequeños cambios que no llegan a la totalidad de los intereses marcados. Nada es tan fácil ni tan difícil, ni en España ni en Venezuela.
Así está entonces América Latina, y así está el mundo, desde su esquina más rica en donde también pueda existir la miseria más perversa, aunque se esconda muchas veces (y la inmoralidad del trato del fenómeno migratorio), hasta el África más abandonada, en dónde aparecen buitres blancos dispuestos a repartirse los últimos resquicios de algo que tenga valor.
Mis visiones actuales de América Latina me han ayudado a comprender que en un mundo globalizado el cambio debe generarse con sinergias y excusas universales. Nosotros desde la Academia intentamos explicarlo, a parte de informar.
(Enero de 2005)
domingo, 23 de noviembre de 2008
ESBOZO DE MANIFIESTO POR UNA NUEVA IZQUIERDA MUNDIAL
“No hay democracia sin socialismo, pero no puedo haber socialismo sin democracia”
“El socialismo será libre o no será” (Rosa Luxemburgo)
La izquierda política mundial no puede olvidar, más bien tiene la obligación de reivindicar, la tradición revolucionaria y progresista que ha representado a lo largo de la historia de la humanidad. El patrimonio político universal a la izquierda no tiene que arrepentirse de haber sido el causante del cambio permanente en nuestras sociedades modernas, de ahí que tampoco deba sucumbir ante la autocomplacencia y quede obligado, por consiguiente, a resituar su discurso al mismo ritmo que coincida con las necesidades de nuestro tiempo.
En este tiempo que nos ha tocado vivir, la era de la globalización, la vuelta al federalismo deberá ser el gran abanderado de las luchas de la izquierda política en la cual militamos. Frente a la nueva derecha ultraconservadora, excesivamente patriótica y religiosa, y la otra derecha, que se define como de centro, realmente de inspiración neoliberal, la defensa del federalismo estará completamente legitimada para resolver el conflicto cada vez más agudo de las relaciones entre individuos, colectivos de diferente índole y naciones.
La izquierda en cada país deberá representar una postura pragmática que se desdoble en dos sentidos. Primero deberá ser HACIA DENTRO, con el objetivo de aplicarse a los trascendentales problemas referidos al mantenimiento del Estado de Bienestar y sus prestaciones en los ámbitos de la salud, la educación o la ocupación, sólo por citar algunos ejemplos. Inmediatamente después de producirse este posicionamiento interno, deberá facilitarse un movimiento decisivo HACIA FUERA, postulando el concepto de solidaridad internacional. La meta deseable por la que debemos trabajar es una sola izquierda hacia dentro y hacia fuera, que se coordine y que procure el máximo nivel de satisfacción relativa para toda la humanidad.
Realmente no queda ninguna otra alternativa, ni por las circunstancias actuales, ni por el balance de fuerzas negativo en que vivimos. Hemos dormido una larga siesta, tras la experiencia comunista y las independencias poscoloniales. Han ocurrido muchas cosas mientrastanto: existen nuevos poderes fácticos que gestionan, ordenan, mandan, atacan, influyen, escriben teorías, crean paradigmas, reparten limosnas, sacan beneficios y se reparten los mismos. En nuestro lado sigue haciendo falta el dibujo de una nueva estrategia emancipadora.
Frente a la imparable globalización económica y cultural que han defendido a ultranza las fuerzas a la derecha, nuestra reacción tardía no debe más que concentrarse en la petición de un mismo rasero para la extensión universal de la democracia, la justicia y los derechos humanos. Debemos ser conscientes y reivindicar el resurgimiento de un nuevo internacionalismo que justifica nuestras batallas, desde dentro hacia fuera, aunque también integrando desde fuera hacia dentro. Los conflictos que nos inundan en la actualidad dependen, sin duda, de gestionar el bien colectivo a escala planetaria. Otra vez podemos alzar la voz como ciudadanos del mundo que somos y reclamar la unión de toda la energía transformadora en aras de construir una agenda mundial a favor de los cambios que consideremos oportunos. La batalla en una esquina del planeta debe ser considerada como una opción más para influir sobre el resultado final de la guerra real que se produce en el mundo único en que vivimos.
Por todo lo dicho, todos los ciudadanos del mundo, o sea todos los seres humanos que habitan el planeta Tierra, estamos obligados a llegar inevitablemente a un pacto federal en lo político y en lo humano, que también es lo mismo. Ese pacto nos deberá permitir defender nuestra identidad más cercana, al mismo tiempo que nos hará respetar la diferencia. Acoger a los movimientos migratorios que se producen en todas las direcciones; entender la multiculturalidad y la diversidad de valores con que convivimos; proteger el medio ambiente que habitamos; desmilitarizar y desnuclearizar; difundir el pacifismo; respetar a las minorías; situar a los más débiles, pobres y excluídos de nuevo en el primer lugar de preferencias; satisfacer la demanda de hacer efectiva la igualdad de oportunidades, sobre todo en la diferencia de género; son cuestiones que nos llevan a construir paulatinamente “un mundo en el que quepan muchos mundos”.
(JUNIO DEL 2003)
“El socialismo será libre o no será” (Rosa Luxemburgo)
La izquierda política mundial no puede olvidar, más bien tiene la obligación de reivindicar, la tradición revolucionaria y progresista que ha representado a lo largo de la historia de la humanidad. El patrimonio político universal a la izquierda no tiene que arrepentirse de haber sido el causante del cambio permanente en nuestras sociedades modernas, de ahí que tampoco deba sucumbir ante la autocomplacencia y quede obligado, por consiguiente, a resituar su discurso al mismo ritmo que coincida con las necesidades de nuestro tiempo.
En este tiempo que nos ha tocado vivir, la era de la globalización, la vuelta al federalismo deberá ser el gran abanderado de las luchas de la izquierda política en la cual militamos. Frente a la nueva derecha ultraconservadora, excesivamente patriótica y religiosa, y la otra derecha, que se define como de centro, realmente de inspiración neoliberal, la defensa del federalismo estará completamente legitimada para resolver el conflicto cada vez más agudo de las relaciones entre individuos, colectivos de diferente índole y naciones.
La izquierda en cada país deberá representar una postura pragmática que se desdoble en dos sentidos. Primero deberá ser HACIA DENTRO, con el objetivo de aplicarse a los trascendentales problemas referidos al mantenimiento del Estado de Bienestar y sus prestaciones en los ámbitos de la salud, la educación o la ocupación, sólo por citar algunos ejemplos. Inmediatamente después de producirse este posicionamiento interno, deberá facilitarse un movimiento decisivo HACIA FUERA, postulando el concepto de solidaridad internacional. La meta deseable por la que debemos trabajar es una sola izquierda hacia dentro y hacia fuera, que se coordine y que procure el máximo nivel de satisfacción relativa para toda la humanidad.
Realmente no queda ninguna otra alternativa, ni por las circunstancias actuales, ni por el balance de fuerzas negativo en que vivimos. Hemos dormido una larga siesta, tras la experiencia comunista y las independencias poscoloniales. Han ocurrido muchas cosas mientrastanto: existen nuevos poderes fácticos que gestionan, ordenan, mandan, atacan, influyen, escriben teorías, crean paradigmas, reparten limosnas, sacan beneficios y se reparten los mismos. En nuestro lado sigue haciendo falta el dibujo de una nueva estrategia emancipadora.
Frente a la imparable globalización económica y cultural que han defendido a ultranza las fuerzas a la derecha, nuestra reacción tardía no debe más que concentrarse en la petición de un mismo rasero para la extensión universal de la democracia, la justicia y los derechos humanos. Debemos ser conscientes y reivindicar el resurgimiento de un nuevo internacionalismo que justifica nuestras batallas, desde dentro hacia fuera, aunque también integrando desde fuera hacia dentro. Los conflictos que nos inundan en la actualidad dependen, sin duda, de gestionar el bien colectivo a escala planetaria. Otra vez podemos alzar la voz como ciudadanos del mundo que somos y reclamar la unión de toda la energía transformadora en aras de construir una agenda mundial a favor de los cambios que consideremos oportunos. La batalla en una esquina del planeta debe ser considerada como una opción más para influir sobre el resultado final de la guerra real que se produce en el mundo único en que vivimos.
Por todo lo dicho, todos los ciudadanos del mundo, o sea todos los seres humanos que habitan el planeta Tierra, estamos obligados a llegar inevitablemente a un pacto federal en lo político y en lo humano, que también es lo mismo. Ese pacto nos deberá permitir defender nuestra identidad más cercana, al mismo tiempo que nos hará respetar la diferencia. Acoger a los movimientos migratorios que se producen en todas las direcciones; entender la multiculturalidad y la diversidad de valores con que convivimos; proteger el medio ambiente que habitamos; desmilitarizar y desnuclearizar; difundir el pacifismo; respetar a las minorías; situar a los más débiles, pobres y excluídos de nuevo en el primer lugar de preferencias; satisfacer la demanda de hacer efectiva la igualdad de oportunidades, sobre todo en la diferencia de género; son cuestiones que nos llevan a construir paulatinamente “un mundo en el que quepan muchos mundos”.
(JUNIO DEL 2003)
martes, 18 de noviembre de 2008
NICARAGUA: EL PAIS QUE PERDIÓ SU REVOLUCIÓN
Después de casi diez años, desde mi primera estancia en la tierra de los hijos del maíz, volví de nuevo ahora como profesor, a buscar los mismos sitios y a encontrar a las mismas personas. Tengo fotos de entonces, en la Universidad Centroamericana (UCA) que me ha alojado recientemente, junto al grupo de becados amigos que salían de la Escuela “Los Quinchos” del barrio de San Judas, a los que apoyábamos bajo el caparazón de la ONG Setem; éramos evidentemente mucho más jóvenes, gozábamos de una fuerza contagiosa, y levantábamos el puño a lo comunista en un gesto que sólo seguía significando anhelos de rebeldía y sentimientos profundamente solidarios. Recuerdo como volví por segunda vez y aprendí la lección que se desprende de reencontrar la pobreza conocida y comprobar como no tiene solución aparente; más bien algunas situaciones concretas sólo hacen que empeorar con el paso del tiempo (y ello no sólo ocurre en el país de Rubén Darío; se repite en muchos lugares del llamado Tercer Mundo).
En esta última ocasión he querido repetir con Luis Enrique Mejía Godoy cantando básicamente para nostálgicos y extranjeros en su local “Ay, Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer”. Todo sigue más o menos igual, a excepción de Juanita que ya anda por el segundo bebé, abandonada por el papá; muchos antiguos compadres que han sido despedidos y malviven en improvisados habitáculos; Lupita y su familia que han emigrado a Costa Rica debido a la escasez de recursos; la escuelita ya no cuenta con suficiente apoyo internacional; siguen habiendo más niños y niñas en la calle, prostitución, violencia.... Lo curioso es observar las cosas y los matices del mismo sitio desde diferente posición; pese a todo, pueden cambiarle a uno el medio de transporte (gran Chevrolet de vidrio opacos y ruedas gigantes), el traje, llenarle el bolsillo de monedas y billetes, invitarle a dormir en el mejor hotel de la ciudad… aunque se seguirá necesitando una venda muy grande que tape nuestros ojos para no percibir ese incremento mencionado de la pobreza y de la inseguridad en las calles de Managua.
José Coronel Urtecho decía que “ni siguiera lo que era, es ya como era”, y lo proclamaba hace ya mucho tiempo refiriéndose al mismo país que nos ocupa. El sandinismo supuso una victoria ante la dictadura somocista; después de su gobierno se instaló en este pequeño rincón centroamericano el poder neoliberal dirigido por Violeta Chamorro, Arnoldo Alemán y Enrique Bolaños, respectivamente. El sandinismo fue el pueblo para el pueblo, comprometido, llevando educación y sanidad a las aldeas, incluso aportando las primeras elecciones realmente democráticas al lugar, hasta que sus líderes políticos se emborracharon de poder y empezaron a desplomarse por el precipicio de la corrupción y el gusto por lo que debería sobrar.
Desde el punto de vista de Fidel Castro: “Los que en la historia han tratado de sobrevivir haciendo concesiones, nunca han sobrevivido; el único camino para la supervivencia de los procesos revolucionarios es la resistencia”. El sandinismo no pudo con la guerra de baja intensidad de la Central de Inteligencia Americana (CIA) y del Pentágono, y el pueblo nica dejó claro que no quería sacrificarse en vano cuando la línea había empezado a torcerse. Hoy día parece ser que Hugo Chávez, Evo Morales y quizás Ullanta Humala quieran seguir las tesis de Castro. También, quién sabe, puede volver el Sr. Ortega a ser otra vez presidente de nuestra Nicaragua, y habrá mucho que hablar y dará mucho que discutir sobre la remilitarización en Latinoamérica, entre otras cosas. ¿Será Ortega algo mejor que sus tres antecesores? ¿Habrá aprendido Ortega la lección sobre cuando condujo los primeros pasos de la revolución de 1979? Alán García dice haber aprendido algo del pasado y le han vuelto a votar muchos peruanos; a lo mejor su oponente actual, Ullanta, resulta ser él mismo reflejado en el pasado..
Cómo en Venezuela, en Bolivia, Perú o Ecuador, por citar algunos países en el ojo del huracán, Nicaragua afrontará próximamente la posibilidad de reelegir a un gobierno radical en su ideología de defensa de los intereses de los más necesitados (al menos en la teoría). Podríamos regalarnos un suspiro más para analizar si el programa y el equipo socialista que tiene oportunidad de ganar es sincero y honesto con sus orígenes, o pasará a convertirse en la penúltima fase de la quiebra paulatina de la única alternativa posible al discurso único: ¿nos encontramos ante pequeños espejismos pasajeros o existe de verdad una nueva fuerza motriz emancipadora? La historia americana, en definitiva, es un Guadiana de enfrentamientos entre los que defienden unos privilegios específicos y los que se proclaman salvadores de la patria, que son a los que acuden “todos los muchos poco afortunados”, mejor o peor maquillados. Los votantes, en cualquier caso, tienen el derecho a equivocarse y a sobrevivir épocas de estilo diferente a cada tiempo. Al fin y al cabo se sabe que nada puede durar eternamente; ¡ni Fidel Castro!; y, en el caso de Cuba, lo que venga, pues, seguramente será peor para la inmensa mayoría popular de que hablamos.
(Mayo 2006)
En esta última ocasión he querido repetir con Luis Enrique Mejía Godoy cantando básicamente para nostálgicos y extranjeros en su local “Ay, Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer”. Todo sigue más o menos igual, a excepción de Juanita que ya anda por el segundo bebé, abandonada por el papá; muchos antiguos compadres que han sido despedidos y malviven en improvisados habitáculos; Lupita y su familia que han emigrado a Costa Rica debido a la escasez de recursos; la escuelita ya no cuenta con suficiente apoyo internacional; siguen habiendo más niños y niñas en la calle, prostitución, violencia.... Lo curioso es observar las cosas y los matices del mismo sitio desde diferente posición; pese a todo, pueden cambiarle a uno el medio de transporte (gran Chevrolet de vidrio opacos y ruedas gigantes), el traje, llenarle el bolsillo de monedas y billetes, invitarle a dormir en el mejor hotel de la ciudad… aunque se seguirá necesitando una venda muy grande que tape nuestros ojos para no percibir ese incremento mencionado de la pobreza y de la inseguridad en las calles de Managua.
José Coronel Urtecho decía que “ni siguiera lo que era, es ya como era”, y lo proclamaba hace ya mucho tiempo refiriéndose al mismo país que nos ocupa. El sandinismo supuso una victoria ante la dictadura somocista; después de su gobierno se instaló en este pequeño rincón centroamericano el poder neoliberal dirigido por Violeta Chamorro, Arnoldo Alemán y Enrique Bolaños, respectivamente. El sandinismo fue el pueblo para el pueblo, comprometido, llevando educación y sanidad a las aldeas, incluso aportando las primeras elecciones realmente democráticas al lugar, hasta que sus líderes políticos se emborracharon de poder y empezaron a desplomarse por el precipicio de la corrupción y el gusto por lo que debería sobrar.
Desde el punto de vista de Fidel Castro: “Los que en la historia han tratado de sobrevivir haciendo concesiones, nunca han sobrevivido; el único camino para la supervivencia de los procesos revolucionarios es la resistencia”. El sandinismo no pudo con la guerra de baja intensidad de la Central de Inteligencia Americana (CIA) y del Pentágono, y el pueblo nica dejó claro que no quería sacrificarse en vano cuando la línea había empezado a torcerse. Hoy día parece ser que Hugo Chávez, Evo Morales y quizás Ullanta Humala quieran seguir las tesis de Castro. También, quién sabe, puede volver el Sr. Ortega a ser otra vez presidente de nuestra Nicaragua, y habrá mucho que hablar y dará mucho que discutir sobre la remilitarización en Latinoamérica, entre otras cosas. ¿Será Ortega algo mejor que sus tres antecesores? ¿Habrá aprendido Ortega la lección sobre cuando condujo los primeros pasos de la revolución de 1979? Alán García dice haber aprendido algo del pasado y le han vuelto a votar muchos peruanos; a lo mejor su oponente actual, Ullanta, resulta ser él mismo reflejado en el pasado..
Cómo en Venezuela, en Bolivia, Perú o Ecuador, por citar algunos países en el ojo del huracán, Nicaragua afrontará próximamente la posibilidad de reelegir a un gobierno radical en su ideología de defensa de los intereses de los más necesitados (al menos en la teoría). Podríamos regalarnos un suspiro más para analizar si el programa y el equipo socialista que tiene oportunidad de ganar es sincero y honesto con sus orígenes, o pasará a convertirse en la penúltima fase de la quiebra paulatina de la única alternativa posible al discurso único: ¿nos encontramos ante pequeños espejismos pasajeros o existe de verdad una nueva fuerza motriz emancipadora? La historia americana, en definitiva, es un Guadiana de enfrentamientos entre los que defienden unos privilegios específicos y los que se proclaman salvadores de la patria, que son a los que acuden “todos los muchos poco afortunados”, mejor o peor maquillados. Los votantes, en cualquier caso, tienen el derecho a equivocarse y a sobrevivir épocas de estilo diferente a cada tiempo. Al fin y al cabo se sabe que nada puede durar eternamente; ¡ni Fidel Castro!; y, en el caso de Cuba, lo que venga, pues, seguramente será peor para la inmensa mayoría popular de que hablamos.
(Mayo 2006)
sábado, 15 de noviembre de 2008
RESOLUCIÓ DE CONFLICTES GLOBALS AVUI
El món en el que vivim pertany a l’era de la globalització (1). Aquesta globalització que és imparable (es pot ser altermundista però no antiglobalització; aquesta darrera qualificació resultaria més aviat un menyspreu) comença amb els esdeveniments derivats de la caiguda del Mur de Berlín el 1989, la desintegració de la URSS, les guerres de Iugoslàvia i la primera Guerra a l’Irak de 1991, quan l’exèrcit nord-americà intervé i ataca Saddam Hussein després de la seva invasió del Kuwait. Aquest és el nostre referent històric i geopolític actual. Es mou l’eix Est-Oest que havia impregnat el període la Guerra Freda cap a un empitjorament de les relacions entre el Nord ric i el Sud pobre. La gran contradicció de tot plegat és que mentre les fronteres cauen en tots els nivells, i sobretot pel que respecta a les mercaderies, a les persones cada vegada més se’ls hi posa tot tipus de traves en el cas de què hagin d’emigrar per necessitat econòmica (2).
A nivell ideològic aquesta lectura iniciada respon a la “derrota del comunisme”, com ho varen expressar i ha quedat en boca dels líders polítics internacionals, i al desplaçament de nous paradigmes per a les relacions internacionals a partir de la pauta marcada pel “think tank” dels Estats Units (3): per una banda tenim en Francis Fukujama, amb la seva proclama sobre “la fi de la història”, que conté un rerafons de victòria del discurs únic del capitalisme economicista, tecnològic i anglosaxó; i, d’una altra, la imposició d’un nou enemic que s’extrau del “xoc de civilitzacions” defensat per Samuel Huntington. Aquest nou enemic és el conglomerat divers i complex que representen els països musulmans ja que contenen una cosmovisió no coincident amb la del Imperi. No és en va que encara avui vivim atemoritzats per l’efecte de l’atemptat d’Al-Qaeda al Pentàgon i a les Torres Bessones dels Estats Units, així com la nova intervenció contra els talibans a l’Afganistan (4).
Més que mai els conflictes en l’espai públic són a la vegada locals i internacionals. La globalització ens fa coneixedors de tot allò que pot passar en qualsevol racó del món. No ho podem conèixer amb profunditat ni investigar-ne l’origen però la informació flueix gràcies als nous mitjans de comunicació i sobretot gràcies a l’internet, el world wide web (5).
Els nostres municipis més propers, Catalunya i Espanya, estan interconnectats per una lògica comuna que representa la Unió Europea (6), el nostre marc de referència. En aquest context europeu hi predomina encara l’opció per les polítiques keynessianes (7) que defensen l’Estat de Benestar promogut a la fi de la Segona Guerra Mundial, però en qualsevol moment poden tornar-se a posar en qüestió per una nova onada de governs de tradició conservadora.
Aquest Estat de Benestar europeu, això ho hem de saber, es troba en crisi i en procés de refundació (8) des de fa més de vint anys a la resta de països veïns i una década a nivell català i espanyol. Què hem de fer per optar per un mateix estil de polítiques sense tenir la sensació de què se’ns acaba el finançament o de què hi ha massa prioritats entre les quals definir-nos?.
Ja sigui en l’àmbit de l’Estat o del Municipi, les administracions públiques (9) europees s’han instal.lat com a principals mediadores entre els diferents conflictes que puguin patir les societats respectives. Aquestes administracions opten avui dia, en l’aposta renovada per defensar l’Estat de Benestar davant de l’atac neoliberal (10) que en prescindiria, per utilitzar l’eina fonamental de la participació ciutadana (11) amb l'objectiu de liderar unes polítiques més encertades de cara a les poblacions respectives.
El sistema de governabilitat (12) pel qual es vol optar pretén ser transparent i comunicatiu, a la vegada que exercita fórmules, que, com a mínim, s’esforcen en la seva pretensió sincera. Malgrat el dit, hem de reconèixer que fins ara només hem fet que experimentar, i que tota conclusió fora, en aquest moment, prematura.
La mateixa democràcia (13) que ningú posava en dubte fa uns anys com a millor dels sistemes polítics possibles, sí que, evidentment pot ser discutida avui dia, si cada vegada no intenta reinterpretar-se a sí mateixa d’una forma més directa i quotidiana; el passat és la tendència a la partitocràcia (14) que ens ho ordena tot, eleccions només cada quatre anys, polítics que s’allunyen del coneixement de les necessitats reals del poble, etc.; cal fer tot el possible per evitar l’adormiment de les masses en el sentit d´ Ortega y Gasset, Orwell, Wilhelm Reich o Herbert Marcuse.
És per tot això que cal analitzar la situació polièdrica de la nostra societat global des dels molts vessants per sobreviure-hi. Les temàtiques més concorregudes hauran de ser segurament: l’urbanisme; la salut comunitària, els pressupostos, la igualtat de gèneres, l’educació, la formació, el medi ambient, l’activitat cultural, la immigració (15), la lluita contra l’esquerda digital...
De forma multilateral, tenint en compte la diplomàcia ciutadana, és que ens podrem apropar a una situació global òptima.
(1) Manel Castells. Hobsbawm.
(2) Cau el Mur de Berlín i creix el de Ceuta i Melilla, el de Río Bravo, el d’Israel amb Palestina.
(3) Gore Vidal.
(4) Cómo nos venden la moto, de Noam Chomsky i James Petras.
(5) No hi ha premsa independent ni notícies neutres. Sí hi ha notícies crítiques i és per això que us recomano Le Monde Diplomatique.
(6) La Unió Europea a la vegada que pot resultar molt bona pels europeus pot resultar no ser-ho tant per la resta de països exteriors.
(7) John Maynard Keyness. John Kenneth Galbraith. Amartya Sen.
(8) Vicenç Navarro. Lesther Thurow. Robert Reich.
(9) Joan Subirats. Jordi Sánchez (Fundació Jaume Bofill).
(10) Hayek a nivell internacional i Sala-Martín a nivell local. Els “Chicago boys”.
(11) Joaquim Brugué. Ricard Gomà. Fernando Pindado.
(12) Institut Internacional de Governabilitat (www.iigov.org).
(13) Jordi Borja, en un recent article en feia una molt bona reflexió.
(14) Llei de Ferro dels Partits Polítics. “Desafecció ciutadana vers la política institucional del partits polítics.
(15) Samir Amin. Sami Nair. Willy Kimlycka.
A nivell ideològic aquesta lectura iniciada respon a la “derrota del comunisme”, com ho varen expressar i ha quedat en boca dels líders polítics internacionals, i al desplaçament de nous paradigmes per a les relacions internacionals a partir de la pauta marcada pel “think tank” dels Estats Units (3): per una banda tenim en Francis Fukujama, amb la seva proclama sobre “la fi de la història”, que conté un rerafons de victòria del discurs únic del capitalisme economicista, tecnològic i anglosaxó; i, d’una altra, la imposició d’un nou enemic que s’extrau del “xoc de civilitzacions” defensat per Samuel Huntington. Aquest nou enemic és el conglomerat divers i complex que representen els països musulmans ja que contenen una cosmovisió no coincident amb la del Imperi. No és en va que encara avui vivim atemoritzats per l’efecte de l’atemptat d’Al-Qaeda al Pentàgon i a les Torres Bessones dels Estats Units, així com la nova intervenció contra els talibans a l’Afganistan (4).
Més que mai els conflictes en l’espai públic són a la vegada locals i internacionals. La globalització ens fa coneixedors de tot allò que pot passar en qualsevol racó del món. No ho podem conèixer amb profunditat ni investigar-ne l’origen però la informació flueix gràcies als nous mitjans de comunicació i sobretot gràcies a l’internet, el world wide web (5).
Els nostres municipis més propers, Catalunya i Espanya, estan interconnectats per una lògica comuna que representa la Unió Europea (6), el nostre marc de referència. En aquest context europeu hi predomina encara l’opció per les polítiques keynessianes (7) que defensen l’Estat de Benestar promogut a la fi de la Segona Guerra Mundial, però en qualsevol moment poden tornar-se a posar en qüestió per una nova onada de governs de tradició conservadora.
Aquest Estat de Benestar europeu, això ho hem de saber, es troba en crisi i en procés de refundació (8) des de fa més de vint anys a la resta de països veïns i una década a nivell català i espanyol. Què hem de fer per optar per un mateix estil de polítiques sense tenir la sensació de què se’ns acaba el finançament o de què hi ha massa prioritats entre les quals definir-nos?.
Ja sigui en l’àmbit de l’Estat o del Municipi, les administracions públiques (9) europees s’han instal.lat com a principals mediadores entre els diferents conflictes que puguin patir les societats respectives. Aquestes administracions opten avui dia, en l’aposta renovada per defensar l’Estat de Benestar davant de l’atac neoliberal (10) que en prescindiria, per utilitzar l’eina fonamental de la participació ciutadana (11) amb l'objectiu de liderar unes polítiques més encertades de cara a les poblacions respectives.
El sistema de governabilitat (12) pel qual es vol optar pretén ser transparent i comunicatiu, a la vegada que exercita fórmules, que, com a mínim, s’esforcen en la seva pretensió sincera. Malgrat el dit, hem de reconèixer que fins ara només hem fet que experimentar, i que tota conclusió fora, en aquest moment, prematura.
La mateixa democràcia (13) que ningú posava en dubte fa uns anys com a millor dels sistemes polítics possibles, sí que, evidentment pot ser discutida avui dia, si cada vegada no intenta reinterpretar-se a sí mateixa d’una forma més directa i quotidiana; el passat és la tendència a la partitocràcia (14) que ens ho ordena tot, eleccions només cada quatre anys, polítics que s’allunyen del coneixement de les necessitats reals del poble, etc.; cal fer tot el possible per evitar l’adormiment de les masses en el sentit d´ Ortega y Gasset, Orwell, Wilhelm Reich o Herbert Marcuse.
És per tot això que cal analitzar la situació polièdrica de la nostra societat global des dels molts vessants per sobreviure-hi. Les temàtiques més concorregudes hauran de ser segurament: l’urbanisme; la salut comunitària, els pressupostos, la igualtat de gèneres, l’educació, la formació, el medi ambient, l’activitat cultural, la immigració (15), la lluita contra l’esquerda digital...
De forma multilateral, tenint en compte la diplomàcia ciutadana, és que ens podrem apropar a una situació global òptima.
(1) Manel Castells. Hobsbawm.
(2) Cau el Mur de Berlín i creix el de Ceuta i Melilla, el de Río Bravo, el d’Israel amb Palestina.
(3) Gore Vidal.
(4) Cómo nos venden la moto, de Noam Chomsky i James Petras.
(5) No hi ha premsa independent ni notícies neutres. Sí hi ha notícies crítiques i és per això que us recomano Le Monde Diplomatique.
(6) La Unió Europea a la vegada que pot resultar molt bona pels europeus pot resultar no ser-ho tant per la resta de països exteriors.
(7) John Maynard Keyness. John Kenneth Galbraith. Amartya Sen.
(8) Vicenç Navarro. Lesther Thurow. Robert Reich.
(9) Joan Subirats. Jordi Sánchez (Fundació Jaume Bofill).
(10) Hayek a nivell internacional i Sala-Martín a nivell local. Els “Chicago boys”.
(11) Joaquim Brugué. Ricard Gomà. Fernando Pindado.
(12) Institut Internacional de Governabilitat (www.iigov.org).
(13) Jordi Borja, en un recent article en feia una molt bona reflexió.
(14) Llei de Ferro dels Partits Polítics. “Desafecció ciutadana vers la política institucional del partits polítics.
(15) Samir Amin. Sami Nair. Willy Kimlycka.
martes, 11 de noviembre de 2008
LÁGRIMAS LIBANESAS
Las lágrimas del Primer Ministro libanés, Fouad Sinora, son el mejor reflejo de la desgracia de lo que conocemos con el eufemismo de “mundo árabe-musulmán” que no es ni ha sido nunca un bloque homogéneo, más bien no existe ni ha existido nunca como lo pretendemos dibujar mentalmente desde el “sofá del Norte”. Precisamente las lágrimas del Líbano se deben a la falta de apoyo recibido por “hermanos” y “vecinos”.
Cuando algunos medios de comunicación y algunos analistas políticos utilizan el término “países árabes” para divulgar algunas de las noticias recientes sobre conflictos geoestratégicos internacionales, éstos se equivocan rotundamente. Lo mismo ocurre cuando con poco rigor se hace alusión a los “países musulmanes”, seguramente queriendo indicar: países con gobiernos cuya base de conducta resulta la ley que se inspira en el Corán (libro sagrado de los seguidores de la religión conocida como Islam), siendo muchos los matices y los estilos. Así pues, podemos encontrarnos con múltiples variedades geográficas y muchas más variedades de implantación de sistema político en el ámbito discutido, desde las monarquías o repúblicas del norte de África, hasta las monarquías y repúblicas de Oriente Medio o de la Península Arábiga, ya sean todas éstas impulsadas en territorios de mayoría musulmana sunnita o chiíta, teniendo en cuenta a su vez muchas más corrientes de la doctrina del profeta Mohammed. Si esto es obvio, ¿por qué nos equivocamos entonces tanto y tan reiteradamente? Como obvio es que los auténticos árabes resultarían ser los descendientes de los habitantes originales del territorio comprendido entre La Meca y Medina; como obvio es que existen árabes que no son musulmanes, al mismo tiempo que existen musulmanes que no son árabes.
El desconocimiento sobre lo que representa y sobre lo que ocurre en el conjunto de países de población que mayoritariamente profesa la religión islámica, se ha transformado a lo largo del tiempo en “Occidente” (otro término usual que describe realmente bien poco; es más sugiere intencionadamente de forma dogmática) en un saco de errores y despropósitos que han acabado habitualmente en pobreza y guerra, que es lo mismo. Una cosa sería lo que decimos que son, por ejemplo, los libaneses o los marroquís (algunos de forma muy vulgar asimilarían sendos conceptos con los de “fanáticos” o “moros”), y otra cosa sería lo que aquella gente seguramente ha sido y pretende ser (algunos libaneses serían efectivamente musulmanes, lo de árabe no hace falta ni discutirlo, unos sunnitas, los otros chiítas, algunos cristianos, algunos drusos; por la parte que le toca a Marruecos, serían ciudadanos del Reino de Marruecos, cuestionarían o no la legitimidad del Rey, otros serían bereberes, muy pocos cristianos, muy pocos judíos).
Es importantísimo cuando hablamos del conglomerado (“mediático”) árabe-musulmán saber distinguir entre lo que significan estrictamente esos dos adjetivos, y lo que realmente son las personas que habitan su geografía vital. O sea, no podemos, los europeos, por ejemplo, querer ser paladines de la defensa del concepto de ciudadanía, y evitar entender que un libanés, a lo mejor, antes que musulmán, se quiera proclamar (autodeterminar; ahora que está tan de moda este verbo), poseedor de la ciudadanía libanesa; así ocurre lo mismo con los marroquís. El debate sobre la “ciudadanía” en el mundo árabe-musulmán, no me cabe duda al respecto, resultará imprescindible para lograr más atisbos de alcanzar el pretendido cambio y modernidad por el cual muchos luchan.
Curiosamente cuando los países resultan estar más anclados en la interpretación estricta de la doctrina religiosa, la ciudadanía está menos considerada. También coincide en este supuesto la interacción de regímenes políticos dictatoriales, autoritarios o simplemente monárquicos, al estilo de la vieja usanza de la Edad Media cristiana. Ocasionalmente estos países mal gobernados reciben el apoyo de las grandes potencias políticas y financieras mundiales. Es en este punto que arrojamos a medio mundo por la borda; no aceptamos su idiosincrasia al mismo tiempo que no permitimos su mutuación; eso es un callejón sin salida de enfrentamiento directo.
Pues, decíamos, Líbano es mucho más que Hezbolá (el Partido de Dios, apoyado por Siria e Irán) y Hamás (el Movimiento de Resistencia Islámica), como la Liga Árabe y la Conferencia Islámica son organizaciones más complejas y más diversas en su seno de lo que connotarían sus calificativos determinantes. No hay que olvidar, además, que el destino marcado por las élites políticas gobernantes en estos países no es representativo de las ansias de libertad que proclaman sus ciudadanos, y me permito repetir de nuevo la idea. Aquí hace falta una revolución más, aunque ya fue revolución lo del Ayatolá Jomeini en Irán, y no gustó a la otra media parte del planeta. En la comunidad internacional debería prevalecer el adagio que comenta “vive y deja vivir (en paz, se entiende).
En este aspecto último, parece que Bush esté empecinado en meterse dónde no le llaman y quiera seguir el guión ideado y diseñado por Samuel Huntington y Francis Fukuyama: debemos mezclarlo todo para confundir. En este embrollo metemos las guerras y las invasiones de Afganistán, Irak, Palestina y Líbano, a lo que pronto añadiremos la oposición a la incertidumbre nuclear de Irán y al apoyo terrorista de Siria: esto sería el epicentro de la gran ofensiva contra el enemigo actual número uno. En la retaguardia viviríamos las escaramuzas posibles en países como Pakistán, Cachemira, el Golfo Pérsico, Indonesia, Chechenia y las otras exrepúblicas soviéticas del Cáucaso (bajo la atenta mirada de las emergentes India y China)… y las calamidades humanitarias de los refugiados saharauis en Argelia, la crisis del Darfur, la hambruna de media África desde Mali a Djibouti…
Otro dato resulta implacable: cuando no hay nadie que se preste a poner orden pueden hacerse más fuertes los radicales que en principio sólo representaban a un subgrupo del total: los talibanes de Afganistán se fueron gestando poco a poco con el conocimiento de todos en tiempos del final de la Guerra Fría, como hoy día vuelven a patrullar en las calles de Mogadiscio los miembros de la Unión de los Tribunales Islámicos. ¿Quién, a los ojos de los más desgraciados de cada país que estamos mencionando, desde los barrios periféricos de Casablanca a las estepas abandonadas del Kirguistán, ha hecho más, por pacificar sus territorios y acercarles un poco de pan y agua, que los muyaidines, militares y religiosos a su vez?
Líbano explica hoy que todo lo que tiene que ver con “árabes” y “musulmanes” resulta ser conflictivo, a la corta o a la larga, en una lectura simplista y poco inteligente de los hechos. Yo creo que eso no es debido a la propia personalidad genética de jordanos, yemenís, tunecinos o egipcios, por citar sólo unas cuantas nacionalidades implicadas. Quizás no exista el interés en solucionar situaciones y vicios que caen por su propio peso, a lo que enseguida el Pentágono estadounidense puede colgar la etiqueta de “elemento potencialmente peligroso y cancerígeno para la comunidad internacional; mensaje implícito: habrá que eliminarlo de cuajo”. Líbano no sólo es árabe y musulmán aunque posiblemente resista unido como país al ataque judío.
La teoría de tomar la parte (Hezbolá) por el todo (Líbano) es muy peligrosa si la trasladamos a todo el conglomerado árabe-musulmán. En principio, Irán distaría muchísimo de Mauritania, si no es que alguien tuviera especial interés en pinchar a los dos en el mismo sitio y provocar el odio de una parte significativa de sus respectivas poblaciones (que evidentemente sería canalizada por los politiquillos de turno de cada lugar a más gloria que la suya en particular).
(AGOSTO 2006)
Cuando algunos medios de comunicación y algunos analistas políticos utilizan el término “países árabes” para divulgar algunas de las noticias recientes sobre conflictos geoestratégicos internacionales, éstos se equivocan rotundamente. Lo mismo ocurre cuando con poco rigor se hace alusión a los “países musulmanes”, seguramente queriendo indicar: países con gobiernos cuya base de conducta resulta la ley que se inspira en el Corán (libro sagrado de los seguidores de la religión conocida como Islam), siendo muchos los matices y los estilos. Así pues, podemos encontrarnos con múltiples variedades geográficas y muchas más variedades de implantación de sistema político en el ámbito discutido, desde las monarquías o repúblicas del norte de África, hasta las monarquías y repúblicas de Oriente Medio o de la Península Arábiga, ya sean todas éstas impulsadas en territorios de mayoría musulmana sunnita o chiíta, teniendo en cuenta a su vez muchas más corrientes de la doctrina del profeta Mohammed. Si esto es obvio, ¿por qué nos equivocamos entonces tanto y tan reiteradamente? Como obvio es que los auténticos árabes resultarían ser los descendientes de los habitantes originales del territorio comprendido entre La Meca y Medina; como obvio es que existen árabes que no son musulmanes, al mismo tiempo que existen musulmanes que no son árabes.
El desconocimiento sobre lo que representa y sobre lo que ocurre en el conjunto de países de población que mayoritariamente profesa la religión islámica, se ha transformado a lo largo del tiempo en “Occidente” (otro término usual que describe realmente bien poco; es más sugiere intencionadamente de forma dogmática) en un saco de errores y despropósitos que han acabado habitualmente en pobreza y guerra, que es lo mismo. Una cosa sería lo que decimos que son, por ejemplo, los libaneses o los marroquís (algunos de forma muy vulgar asimilarían sendos conceptos con los de “fanáticos” o “moros”), y otra cosa sería lo que aquella gente seguramente ha sido y pretende ser (algunos libaneses serían efectivamente musulmanes, lo de árabe no hace falta ni discutirlo, unos sunnitas, los otros chiítas, algunos cristianos, algunos drusos; por la parte que le toca a Marruecos, serían ciudadanos del Reino de Marruecos, cuestionarían o no la legitimidad del Rey, otros serían bereberes, muy pocos cristianos, muy pocos judíos).
Es importantísimo cuando hablamos del conglomerado (“mediático”) árabe-musulmán saber distinguir entre lo que significan estrictamente esos dos adjetivos, y lo que realmente son las personas que habitan su geografía vital. O sea, no podemos, los europeos, por ejemplo, querer ser paladines de la defensa del concepto de ciudadanía, y evitar entender que un libanés, a lo mejor, antes que musulmán, se quiera proclamar (autodeterminar; ahora que está tan de moda este verbo), poseedor de la ciudadanía libanesa; así ocurre lo mismo con los marroquís. El debate sobre la “ciudadanía” en el mundo árabe-musulmán, no me cabe duda al respecto, resultará imprescindible para lograr más atisbos de alcanzar el pretendido cambio y modernidad por el cual muchos luchan.
Curiosamente cuando los países resultan estar más anclados en la interpretación estricta de la doctrina religiosa, la ciudadanía está menos considerada. También coincide en este supuesto la interacción de regímenes políticos dictatoriales, autoritarios o simplemente monárquicos, al estilo de la vieja usanza de la Edad Media cristiana. Ocasionalmente estos países mal gobernados reciben el apoyo de las grandes potencias políticas y financieras mundiales. Es en este punto que arrojamos a medio mundo por la borda; no aceptamos su idiosincrasia al mismo tiempo que no permitimos su mutuación; eso es un callejón sin salida de enfrentamiento directo.
Pues, decíamos, Líbano es mucho más que Hezbolá (el Partido de Dios, apoyado por Siria e Irán) y Hamás (el Movimiento de Resistencia Islámica), como la Liga Árabe y la Conferencia Islámica son organizaciones más complejas y más diversas en su seno de lo que connotarían sus calificativos determinantes. No hay que olvidar, además, que el destino marcado por las élites políticas gobernantes en estos países no es representativo de las ansias de libertad que proclaman sus ciudadanos, y me permito repetir de nuevo la idea. Aquí hace falta una revolución más, aunque ya fue revolución lo del Ayatolá Jomeini en Irán, y no gustó a la otra media parte del planeta. En la comunidad internacional debería prevalecer el adagio que comenta “vive y deja vivir (en paz, se entiende).
En este aspecto último, parece que Bush esté empecinado en meterse dónde no le llaman y quiera seguir el guión ideado y diseñado por Samuel Huntington y Francis Fukuyama: debemos mezclarlo todo para confundir. En este embrollo metemos las guerras y las invasiones de Afganistán, Irak, Palestina y Líbano, a lo que pronto añadiremos la oposición a la incertidumbre nuclear de Irán y al apoyo terrorista de Siria: esto sería el epicentro de la gran ofensiva contra el enemigo actual número uno. En la retaguardia viviríamos las escaramuzas posibles en países como Pakistán, Cachemira, el Golfo Pérsico, Indonesia, Chechenia y las otras exrepúblicas soviéticas del Cáucaso (bajo la atenta mirada de las emergentes India y China)… y las calamidades humanitarias de los refugiados saharauis en Argelia, la crisis del Darfur, la hambruna de media África desde Mali a Djibouti…
Otro dato resulta implacable: cuando no hay nadie que se preste a poner orden pueden hacerse más fuertes los radicales que en principio sólo representaban a un subgrupo del total: los talibanes de Afganistán se fueron gestando poco a poco con el conocimiento de todos en tiempos del final de la Guerra Fría, como hoy día vuelven a patrullar en las calles de Mogadiscio los miembros de la Unión de los Tribunales Islámicos. ¿Quién, a los ojos de los más desgraciados de cada país que estamos mencionando, desde los barrios periféricos de Casablanca a las estepas abandonadas del Kirguistán, ha hecho más, por pacificar sus territorios y acercarles un poco de pan y agua, que los muyaidines, militares y religiosos a su vez?
Líbano explica hoy que todo lo que tiene que ver con “árabes” y “musulmanes” resulta ser conflictivo, a la corta o a la larga, en una lectura simplista y poco inteligente de los hechos. Yo creo que eso no es debido a la propia personalidad genética de jordanos, yemenís, tunecinos o egipcios, por citar sólo unas cuantas nacionalidades implicadas. Quizás no exista el interés en solucionar situaciones y vicios que caen por su propio peso, a lo que enseguida el Pentágono estadounidense puede colgar la etiqueta de “elemento potencialmente peligroso y cancerígeno para la comunidad internacional; mensaje implícito: habrá que eliminarlo de cuajo”. Líbano no sólo es árabe y musulmán aunque posiblemente resista unido como país al ataque judío.
La teoría de tomar la parte (Hezbolá) por el todo (Líbano) es muy peligrosa si la trasladamos a todo el conglomerado árabe-musulmán. En principio, Irán distaría muchísimo de Mauritania, si no es que alguien tuviera especial interés en pinchar a los dos en el mismo sitio y provocar el odio de una parte significativa de sus respectivas poblaciones (que evidentemente sería canalizada por los politiquillos de turno de cada lugar a más gloria que la suya en particular).
(AGOSTO 2006)
lunes, 10 de noviembre de 2008
FEEDBACK INTERNACIONAL
Jo, Oliver Klein Bosquet, forjat entre el Castell de Miravet i les platges de Ponent de Cambrils, sóc fruit dels anys que m’han tocat viure, bon coneixedor dels indrets en els quals m’ha tocat habitar, a la vegada que de les persones amb les quals he conviscut.
Sempre he dit que no em podia fer responsable conscientment ni moralment del que no havien pogut aconseguir (anem-ho a dir d’una altra manera: dels “anhels incomplerts”), durant els anys 70 o fins i tot abans, els meus sèniors. Per la meva generació la transició política espanyola i catalana ja es va acabar tal i com ens la varen deixar els nostres pares. Ara hem de mirar cap a una altra banda.
Vaig escollir estudiar Ciències Polítiques perquè m’interessava el que passava en un món que es descobria davant meu, i molt després m’he trobat en l’escena pública a baix de tot de l’escala (i encara estic pensant si em decideixo o no a pujar-hi!).
A la Universitat Autonòma (de la qual guardo grans vivències personals i també grans desil.lusions intel.lectuals vers el que hauria de representar la institució), m’explicaren els conflictes llatinoamericans (Sanahuja; Rodés; Martí) i balcànics (Fisas; Romeva). Creia que la majoria de vegades valia més la pena assistir a conferències i debats “alternatius” que no pas anar a segons quin tipus de classe. Una mica més tard vaig començar a interessar-me per Àfrica (Bosch; Carrero) i la desaparició de l’antic bloc comunista (Taibo). Assistia, fora d’horaris acadèmics oficials, a les imprescindibles sessions de l’ICPS, del CIDOB o de Cristianisme i Justícia (Mercadé; Ribera; De Sebastián; Oliveres). Des de sempre que vaig poder accedir-hi i vaig poder aprendre’n, una de les meves grans obsessions o vicis va resultar llegir premsa internacional i acudir a hemeroteques llunyanes (Spiegel; Focus, Stern; Le Courier International; Le Nouvel Observateur; l’Humanité; Il Manifesto).
Durant els anys 90 vaig construir els meus propis dossiers sobre les Guerres del Golf Pèrsic, entroncant-les amb el final de la Guerra entre Irak i Iran, així com vaig estudiar el fenomen de Chiapas des de la perspectiva de les revolucions perdudes centreamericanes i de les dificultats profundes de les seves democràcies aparents... però també em varen interessar la guerra de Txetxènia o el conflicte àrab-israelià, per esmentar altres exemples de l’època.
Evidentment jo sóc bàsicament un home marcat per l’era de la globalització, que no deixa de completar l’obra de Hobsbawn i d’altres (Reich; Marcuse; Ortega y Gasset) sobre el nacionalisme, l’imperialisme, el comunisme, o qualsevol dels ismes del S.XX. Sóc un home de San Cristóbal de Las Casas i de Porto Alegre, que ha navegat entre la llibertat d’internet i les pàgines de Le Monde Diplomatique, Chomsky, Boff, Benedetti, Goytisolo i algun etcètera.
Va arribar l’etapa de l’Escola de Pau de la Unesco, el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona i l’Europa-Institut de la Universitat del Sarre, a Alemanya, centres en els quals suposadament vaig intentar construir ponts teòrics que lliguessin la política exterior europea i espanyola, amb l’hemisferi americà i la umma àrab-musulmana. Finalment circulo pel Ministeri de Cooperació al Desenvolupament alemany, l’Institut Internacional per a la Governabilitat de Catalunya, l’Observatori de Drets Humans i la Universitat Rovira i Virgili, en l’àmbit professiona (Dehn; Prats; Saura; Stein; Murswiek).
Ignatieff, Kaplan, Kaldor, George, Marcos, Kapuscinki, Stiglitz, Sachs, Kymlicka, Sen. Un altre món és possible.
Sens dubte la meva gran inversió en tot aquest recorregut, des de que amb divuit anys es va topar amb mi la República Dominicana i la comprensió de la meva mare en aquell primer viatge iniciàtic, fins caure atrapat pel Marroc i la seva mussa, va resultar, paral.lelament a la formació, el fet de viatjar per arreu amb l’únic objectiu d’observar, debatre, comparar i aprendre.
Avui dia no tinc més preocupació que l’extrema pobresa que pateixen dues terceres parts del planeta, així com el rapte de l’esperança que sempre suposa la immigració econòmica.
Del que no he vist no en puc dir gaire cosa (cal llegir i interpretar la història), però del que sí he experimentat, en el temps que m’heu regalat, no ho puc tenir més clar: cal seguir implicant-nos en la creença de què existeix “un sòl món” sense fer distincions de persones ni de cultures (ni Huntingtun ni Fukuyama!). L’objectiu únic és viure en pau i harmonia, que ha d’esdevenir el mínim comú denominador de tota la Humanitat.
Sempre he dit que no em podia fer responsable conscientment ni moralment del que no havien pogut aconseguir (anem-ho a dir d’una altra manera: dels “anhels incomplerts”), durant els anys 70 o fins i tot abans, els meus sèniors. Per la meva generació la transició política espanyola i catalana ja es va acabar tal i com ens la varen deixar els nostres pares. Ara hem de mirar cap a una altra banda.
Vaig escollir estudiar Ciències Polítiques perquè m’interessava el que passava en un món que es descobria davant meu, i molt després m’he trobat en l’escena pública a baix de tot de l’escala (i encara estic pensant si em decideixo o no a pujar-hi!).
A la Universitat Autonòma (de la qual guardo grans vivències personals i també grans desil.lusions intel.lectuals vers el que hauria de representar la institució), m’explicaren els conflictes llatinoamericans (Sanahuja; Rodés; Martí) i balcànics (Fisas; Romeva). Creia que la majoria de vegades valia més la pena assistir a conferències i debats “alternatius” que no pas anar a segons quin tipus de classe. Una mica més tard vaig començar a interessar-me per Àfrica (Bosch; Carrero) i la desaparició de l’antic bloc comunista (Taibo). Assistia, fora d’horaris acadèmics oficials, a les imprescindibles sessions de l’ICPS, del CIDOB o de Cristianisme i Justícia (Mercadé; Ribera; De Sebastián; Oliveres). Des de sempre que vaig poder accedir-hi i vaig poder aprendre’n, una de les meves grans obsessions o vicis va resultar llegir premsa internacional i acudir a hemeroteques llunyanes (Spiegel; Focus, Stern; Le Courier International; Le Nouvel Observateur; l’Humanité; Il Manifesto).
Durant els anys 90 vaig construir els meus propis dossiers sobre les Guerres del Golf Pèrsic, entroncant-les amb el final de la Guerra entre Irak i Iran, així com vaig estudiar el fenomen de Chiapas des de la perspectiva de les revolucions perdudes centreamericanes i de les dificultats profundes de les seves democràcies aparents... però també em varen interessar la guerra de Txetxènia o el conflicte àrab-israelià, per esmentar altres exemples de l’època.
Evidentment jo sóc bàsicament un home marcat per l’era de la globalització, que no deixa de completar l’obra de Hobsbawn i d’altres (Reich; Marcuse; Ortega y Gasset) sobre el nacionalisme, l’imperialisme, el comunisme, o qualsevol dels ismes del S.XX. Sóc un home de San Cristóbal de Las Casas i de Porto Alegre, que ha navegat entre la llibertat d’internet i les pàgines de Le Monde Diplomatique, Chomsky, Boff, Benedetti, Goytisolo i algun etcètera.
Va arribar l’etapa de l’Escola de Pau de la Unesco, el Centre d’Estudis Internacionals de Barcelona i l’Europa-Institut de la Universitat del Sarre, a Alemanya, centres en els quals suposadament vaig intentar construir ponts teòrics que lliguessin la política exterior europea i espanyola, amb l’hemisferi americà i la umma àrab-musulmana. Finalment circulo pel Ministeri de Cooperació al Desenvolupament alemany, l’Institut Internacional per a la Governabilitat de Catalunya, l’Observatori de Drets Humans i la Universitat Rovira i Virgili, en l’àmbit professiona (Dehn; Prats; Saura; Stein; Murswiek).
Ignatieff, Kaplan, Kaldor, George, Marcos, Kapuscinki, Stiglitz, Sachs, Kymlicka, Sen. Un altre món és possible.
Sens dubte la meva gran inversió en tot aquest recorregut, des de que amb divuit anys es va topar amb mi la República Dominicana i la comprensió de la meva mare en aquell primer viatge iniciàtic, fins caure atrapat pel Marroc i la seva mussa, va resultar, paral.lelament a la formació, el fet de viatjar per arreu amb l’únic objectiu d’observar, debatre, comparar i aprendre.
Avui dia no tinc més preocupació que l’extrema pobresa que pateixen dues terceres parts del planeta, així com el rapte de l’esperança que sempre suposa la immigració econòmica.
Del que no he vist no en puc dir gaire cosa (cal llegir i interpretar la història), però del que sí he experimentat, en el temps que m’heu regalat, no ho puc tenir més clar: cal seguir implicant-nos en la creença de què existeix “un sòl món” sense fer distincions de persones ni de cultures (ni Huntingtun ni Fukuyama!). L’objectiu únic és viure en pau i harmonia, que ha d’esdevenir el mínim comú denominador de tota la Humanitat.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)